Pensar diferent

PENSAR

DIFERENT

PENSAR
DIFERENT

_________

Josep-Maria Terricabras

Llibre local = Lector compromès

Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes.

Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Primera edició: novembre del 2021

© Josep-Maria Terricabras, 2021

© de la foto de portada: Valentina Conde (Unsplash)

© d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2021

www.comanegra.com

Direcció de col·lecció: Jordi Puig

Disseny de col·lecció: Irene Guardiola

Correcció: Gemma Garrigosa i Jordi Ferré

Maquetació: Irene Guardiola

Producció de l’ePub: booqlab

Amb el suport de:

ISBN: 978-84-18857-38-6

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

TAULA

NOTA PRELIMINAR

PRIMERA PART

A. EN QUIN MÓN M’HA TOCAT VIURE?

JUSTÍCIA I LLIBERTAT

L’ESTAT ESPANYOL

EL PRINCIPAT DE CATALUNYA

SOCIETATS MULTICULTURALS

CULTURA GLOBAL

B. ELS ALTRES POBRES, I TAN POBRES COM SOM

EL CAPITALISME TRIOMFANT

ESPERIT DE REVOLTA

LA POBRESA MITJANA

C. DEMOCRÀCIA SENSE IDEOLOGIES?

ESPERANT LA DEMOCRÀCIA

IDEOLOGIA DEL FALS CENTRE

EL POBLE I EL PODER

ELS DRETS COL·LECTIUS

TELEVISIÓ EN DEMOCRÀCIA

D. SEMBLA PROGRÉS

AVENÇ I PROGRÉS

ATRAPATS EN LA PANDÈMIA

LA DIFICULTAT I EL DOLOR

SUPERACIÓ EN L’ADVERSITAT

E. «NOMÉS SÉ QUE NO SÉ RES».

CONEIXEMENT I VERITAT

ENTRE SABER I CREURE

EL PAPER DEL DUBTE

ATENDRE I ENTENDRE

F. FILOSOFAR, COM?

MIRAR PER APRENDRE

DE LA PROFUNDITAT AL LOW COST

PENSAMENT CRÍTIC

DEFENSA PERSONAL

LA TRANSMISSIÓ

G. BONA EDUCACIÓ

PRINCIPI D’ÈTICA SOCIAL

L’ESCOLA DE LA BONA EDUCACIÓ

ÉS GREC I PARLA GREC?

H. PROFESSIONALS DE LA PARAULA

ELS PROFESSIONALS NECESSARIS

INCOMPETÈNCIA INACCEPTABLE

CONSCIÈNCIA LINGÜÍSTICA

I. DÉU HA MORT?

IMATGE DEL DÉU CRISTIÀ

UN MÓN SECULARITZAT

ES PODEN OFENDRE DÉU O LA RELIGIÓ?

LLEGAT POSTRELIGIÓS

SEGONA PART

AI, EUROPA!

ELS INICIS

EL CLUB

ELS MEUS PRIMERS AIRES EUROPEUS

AL PARLAMENT

IMATGE D’ESPANYA

TAJANI, EL PRESIDENT ESPANYOLISTA

POLÍTICA DE BAIXA INTENSITAT PERÒ ANTICATALANA

INICIATIVES PER A L’ESPERANÇA

FINS AQUÍ

NOTA PRELIMINAR

Aquestes pàgines apleguen pensaments i reflexions sobre qüestions que m’importen, barrejades amb fets i records més personals.

Els capítols de la primera part traspuen sobretot indignació per la pobresa, la injustícia i la repressió al nostre món, així com preocupació i tristesa per la superficialitat massa habitual en molts àmbits del coneixement i de la vida. Sí, indignació, preocupació i tristesa. La segona part recull fets i records, que encara tinc molt presents, de la meva experiència al Parlament Europeu (2014-2019). Els esmento de manera franca i crítica, donant noms que no em puc estalviar.

Són pàgines d’un quadern personal, per poder-m’hi retrobar quan vulgui i per oblidar-les sense recança quan toqui. És quan dormo que hi veig clar, però tot plegat adquireix cos quan poso per escrit els meus somnis i també fets, idees i crítiques. Fa més de vint anys vaig convidar els lectors a atrevir-se a pensar. Torno a convidar ara expressament a pensar diferent de com estem acostumats a fer-ho. Potser ens faci també actuar d’una altra manera.

M’he sentit empès a escriure el llibre i m’ha agradat fer-ho. No sé, però, si això pot interessar ningú més.

Begur, 2021

PRIMERA PART

A. EN QUIN MÓN M’HA TOCAT VIURE?

Com més va, menys m’agrada el món que m’ha d’acomiadar. M’hi sento molt incòmode i no crec que sigui només perquè m’he fet gran. No és pas horrorós tot el que hi passa, tampoc no ho ha estat tot el passat i segurament tampoc no ho seran els futurs que estan a l’aguait. La història de la humanitat no està feta només de desastres colossals, sinó també d’avenços, alguns molt importants. El món és confús i barrejat, com ho som els humans. Però l’horror, les violències i la inhumanitat que es viuen en el món d’avui són cada dia més insuportables.

JUSTÍCIA I LLIBERTAT

La moneda que m’agradaria fer córrer és la que tingués per una cara la igualtat i per l’altra la llibertat. Em sembla obvi que, en una democràcia de debò, s’haurien de defensar sobretot aquests dos valors. (La fraternitat que les acompanya a l’eslògan de la Il·lustració no em sembla un valor, sinó una aspiració nobilíssima que, si de cas, s’obté i es mostra quan es van fent realitat la igualtat i la llibertat.)

Alguns —de vegades periodistes, polítics i intel·lectuals— demanen definicions sobre els termes que usem, com si no sabéssim de què parlem si no tenim definicions a punt. La cosa és una mica ridícula. Tothom sap bé la diferència que hi ha entre patates i moniatos quan va a plaça, encara que no pugui oferir una bona definició de cap dels dos (si als mercats els venedors exigissin definicions dels productes que venen, s’haurien de tancar totes les parades). Per respondre a preguntes d’aquestes —sobretot quan usem termes un xic importants— pot anar bé donar una resposta en negatiu. Vull dir que va bé mostrar què és el contrari d’allò que volem dir, de manera que, per oposició, es pugui arribar més fàcilment al sentit del que proposem. Per això dic que, quan defenso la igualtat, defenso la «no-discriminació», i quan defenso la llibertat, defenso la «no-submissió». I estic clarament en contra de l’expressió aparentment liberal i massa ben acceptada per la majoria que diu: «La meva llibertat comença on acaba la de l’altre». I jo em pregunto: i si la de l’altre no s’acaba mai? El que vull defensar és la igualtat de la llibertat. Per això dic: «La meva llibertat comença on comença la de l’altre». O les llibertats comencen juntes, o alguna és llibertat sotmesa. Els valors de la igualtat i la llibertat són, certament, valors difícils de concretar en la pràctica, però és fonamental promoure i explicitar aquests valors en una democràcia que s’apreciï com a tal. Per això sempre hauríem de lluitar contra les desigualtats i hauríem de respectar les diferències. (En aquest sentit és preciosa la resposta d’una nena nicaragüenca a classe d’aritmètica: «¿Qué es dividir?». La resposta: «Repartir con justicia».)

Avui, però, són absolutament lacerants les guerres, les persecucions, les repressions i les discriminacions que cada dia provoquen tantes víctimes: ens envileixen com a humans els camps de concentració quasi permanents de refugiats abandonats i indefensos; les violacions i execucions massives; les situacions estructurals de misèria, malaltia i opressió; la persecució de «l’altre», del que és dissident, com si no tingués dret a viure, amb l’extrem colpidor de la violència fanàtica d’excusa religiosa. L’augment de la producció i venda d’armes, sobretot per part de països que diuen defensar la pau i els drets humans, és una mostra més de la hipocresia i profunda immoralitat de molts estats. És ben segur que, darrere de tantes violències contra els altres, no solament hi ha ideologies supremacistes aberrants, sinó també l’enorme indiferència i despreocupació dels que les promouen. És clar que els que ho consenten i hi col·laboren també en són culpables. Perquè aquests mals i aquesta misèria es poden evitar.

Trobo realment alarmant que persones que podrien ser honestes i responsables s’arribin a deixar engolir per interessos que no tenien i per sentiments que no eren seus. Ho fan sobretot quan —per por i per desig o ambició— toquen àrees de poder, sigui en estructures econòmiques, de govern, de la judicatura o de les forces armades. És especialment alarmant que invoquin interessos i béns superiors que la població no entén i que ells mateixos ni expliquen ni saben explicar. La reconversió de molts individus en protagonistes d’accions i projectes indignes corca la vida col·lectiva i encomana misèria i frustració al teixit social. Sovint el tenyeix de resignació i d’impotència. Sí, estem envoltats d’accions i fets brutals, miserables. No només els tenim a fora, lluny. També en tenim molts a casa. Lamentablement ho acabem ignorant o acceptant, malgrat les protestes ocasionals i la compassió ben intencionada.

Per sort, també hi ha indicis de petits —massa petits— avenços en el respecte a les dones, en la lluita contra el racisme i la xenofòbia, en l’acceptació de diferents opcions sexuals o en l’interès pel clima i pel medi ambient, en l’intent d’algunes reformes econòmiques i socials. Però arreu continuen creixent l’autoritarisme i el neofeixisme que desballesten les institucions democràtiques i els drets i les llibertats ciutadans, i que aconsegueixen d’escampar la por i la submissió en capes cada dia més àmplies de la societat. Si no som capaços d’aconseguir que els poders polítics, econòmics i socials posin remei a tot això, no crec que ens puguem continuar considerant éssers humans dignes. Tampoc no podrem subsistir gaire temps com a persones lliures.

Tot això explica el disgust general que sento sovint per la meva pertinença forçada a una espècie que globalment es comporta de manera cruel i lamentable. Sento vivament aquest disgust. Som una espècie que no ha entès ni el més senzill d’entendre: que un tarannà individual i col·lectiu que afavorís la justícia i la llibertat per a tots, també afavoriria de retruc el benestar propi i del grup de cadascú. El desig de supervivència col·lectiva hauria de fomentar el respecte mutu i la grandesa d’ànima, una mena d’egoisme no individual sinó social. Però això és justament el que falta: grandesa d’ànima, intel·ligència lúcida i crítica. Jo recomanaria que ens miréssim atentament al mirall abans de rentar-nos la cara, i que visitéssim de tant en tant un cementiri. Ens podria ajudar a veure-hi més clar, a veure el món d’una altra manera. I potser a veure coses que ignorem encara que passin.

L’ESTAT ESPANYOL

Quan vaig del món gros al més proper, la incomoditat i el desemparament encara se’m fan més palpables. L’estat en què políticament se’m fa viure em crea un disgust i un malestar indicibles. L’Espanya oficial ha acceptat l’herència d’un franquisme tunejat, grandiloqüent, agradable a molts nostàlgics i a molts amb escassa formació política i democràtica. Els poders de l’Estat han assumit el desvergonyiment, la corrupció, els silencis, la manca de transparència, l’engany, l’arbitrarietat autoritària i la barreja còmplice entre poders. La primera i la darrera paraula —davant del Parlament i de l’executiu— la tenen sempre els jutges, triats al més alt nivell pels poders de torn i secundats —fins i tot més enllà de la llei— per les forces armades i pel funcionariat de l’administració profunda de l’Estat. Els objectius preferents de governs, jutges i forces armades són els dissidents, els artistes, els intel·lectuals, les agrupacions cíviques i els ciutadans organitzats, sobretot si són catalans o bascos. La Casa reial ho presideix i ho protegeix tot amb la seva llarga experiència antidemocràtica i corrupta. (Venint de Franco i de la tradició borbònica tampoc no és estrany.) I ho fa amb l’aval d’una gran majoria parlamentària que sap que, salvant-la, se salva.

Un exemple gravíssim d’injustícia venjativa el tenim en els diferents judicis contra el Govern i els ciutadans —catalans o no— pel referèndum de l’1 d’octubre del 2017. És una operació tan indigna, tan forassenyada, que resulta incomprensible si es té la més petita sensibilitat democràtica. Quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg condemni la barbàrie judicial espanyola, els promotors de la ignomínia ja hauran aconseguit —confio que no del tot— els objectius de venjança, humiliació i decapitació parcial de l’independentisme i de la dissidència catalans. Més de quaranta-cinc anys després de l’anterior dictadura oficial, l’odi anticatalà continua les seves ronseries jurídiques i culturals, com si la repressió i la discriminació als dissidents fos el més natural del món.

La Constitució del 1978 aguanta tot això i es veu que està preparada per aguantar qualsevol arbitrarietat antidemocràtica. De fet, ni s’ha reformat ni sembla que pugui ser reformada de debò. Tot plegat té el seguiment aprofitat dels grans partits polítics i dels grans empresaris amb els seus mitjans de comunicació. Ells saben que, de la pervivència d’aquest règim, en depenen el seu poder i la seva pròpia supervivència. Perquè ells sostenen el règim. Ells el són.

Aquest panorama de tràgic guinyol economicopolític em resulta incomprensible i asfixiant. Miro de prescindir-ne tant com puc. Però em crea rebuig, no solament històric i polític, sinó també ètic i intel·lectual. Les expressions i, diguem-ne, els raonaments que sento de molts líders espanyols són tan increïblement mal fets i mancats de la més petita lògica rigorosa que me n’espanto cada dia. Si Europa no piula és perquè aquesta suposada Unió Europea defensa sempre el nacionalisme estatal, encara que sigui ranci i tronat. S’estima més mirar cap a una altra banda o tancar els ulls si això li estalvia problemes. A la segona part del llibre, m’hi referiré amb més detall.

EL PRINCIPAT DE CATALUNYA

Almenys tinc la sort d’haver nascut a la part de la meva nació que és el Principat de Catalunya. A la part catalana sota domini francès no m’hi refereixo mai com a «Catalunya del Nord», sinó com a «el nord de Catalunya». Ho vaig aprendre dels amics del Sinn Féin a Brussel·les: ells no parlen d’«Irlanda del Nord», sinó d’«el nord d’Irlanda», perquè no hi ha dues Irlandes com no hi ha dues Catalunyes —la del nord i la del sud—, per molt que ho hagin assumit irreflexivament molts catalans. I aquesta no és una simple qüestió terminològica, sinó una declaració política de principis molt important. Sí que es pot distingir, en canvi, per posar un exemple, «Vilassar de Mar» i «Vilassar de Dalt», perquè són dos municipis diferents i independents.

Estimo el país on visc, que encara no és just ni lliure com a mi m’agradaria. Deia Pierre Vilar que som «un passadís i un refugi». És cert, el Principat és un recorregut i és acollidor. Això vol dir que és alhora obert i resistent. A començaments del segle XXI el Govern català encara usava l’eslògan «Som 6 milions». Al cap de quinze anys ja el va canviar per «Som 7,5 milions». En pocs anys, la població de Catalunya havia augmentat un vint-i-cinc per cent. El fet és tan extraordinari que m’estranya que no sigui més comentat i valorat. No sé de cap altre país europeu que hagi tingut un augment demogràfic tan enorme en tan poc temps. Les dificultats d’adaptació per totes bandes han estat i són grans. I quan apareix algun conflicte important entre vinguts, nouvinguts i revinguts, sempre penso que és sorprenent que no n’hi hagi més.

Mirat des de lluny, Catalunya no sembla un país tancat ni xenòfob. Mirat, però, arran de terra, també s’hi detecta una xenofòbia més o menys oculta, més o menys reprimida i sovint explícita. Encara hem d’assumir no solament el passadís i el refugi com a dades històriques, sinó la pluralitat i la barreja que això implica. Aquest no és un canvi fàcil o automàtic. El país dels set milions i mig és un projecte polític per a l’ara i per al demà, un projecte de gran envergadura, en el treball, l’habitatge, la justícia, l’educació i la seguretat per a tots.

Alguns diuen que el fet de viure i treballar amb gent d’altres cultures fa que afegim la seva identitat a la nostra i que acabem tenint una «identitat múltiple». La idea em sembla errònia perquè suposa que la identitat de cadascú és tan rígida que l’única manera d’entrar en contacte empàtic amb altres identitats és anar-les sumant totes, anar-les superposant, com si cap d’elles ni es modulés ni evolucionés. La psicologia personal o col·lectiva no ho diu pas així. (Abans, les identitats múltiples en una mateixa persona eren tractades pels psiquiatres; Napoleó, per exemple, havia estat un cas força perseverant en la provocació de multiplicitats identitàries; que ara ja no ho sigui pot ser un bon tema d’estudi històric i cultural, no només psicològic.)

Veig la identitat personal d’una altra manera: des del naixement fins a la mort, la nostra identitat no respon a una vivència rígida sinó constantment mal·leable, flexible, sotmesa a influències, canvis i modulacions, gairebé sempre viscuts de forma inconscient, sense fer-ne escarafalls teòrics. Per això la gent canvia de caràcter i actituds sense perdre la identitat, i va modulant la identitat evolucionada sense perdre’s, sense deixar de reconèixer-se com el «jo» que era i que, malgrat tot, continua essent. El nostre jo —es veu en el físic i amb l’edat— es va transformant de mica en mica. I quan mirem fotografies de fa molts anys, podem dir que ara ja no som iguals a com érem, però que continuem essent els mateixos. Sortosament, la nostra identitat és viva, i es fa i refà constantment. Al llarg de la meva vida no només he passat per canvis físics, sinó també mentals, intel·lectuals, espirituals, de coneixements, creences, il·lusions i expectatives. Com tothom, no soc igual a com era de petit o a com era fa uns quants anys, però continuo essent jo, sense que, almenys de moment, em calgui un tractament psicològic especial. Confio poder continuar en aquest procés de canvi que és la vida. I això no ens passa només als individus, sinó també als col·lectius d’individus.

SOCIETATS MULTICULTURALS

Les expressions «societat multicultural» o «pluricultural» —que deuen voler dir el mateix— s’han de tractar amb compte. El meu país, per tradició, creixement i capacitat de contacte amb persones, idees i novetats, és clarament una societat plural. Acull persones i grups provinents de cultures molt diverses, que tenen la possibilitat d’integrar-se en una altra cultura sense diluir-se. Almenys no és això el que se’ls ha de demanar. Perquè tots tenim els orígens que tenim i podem reivindicar els nostres morts i la nostra història. El més problemàtic és que hi hagi guetos que només visquin de la història passada; que, tot i haver sortit de casa i haver anat a viure a una altra banda, acabin fent com si no hi fossin, acabin creant una realitat paral·lela, desubicada i extemporània.

Això no ho fan només persones que busquen refugi o asil, sinó sovint turistes europeus rics que venen aquí i viuen ells amb ells, com si els que els acollim no existíssim si no és per donar-los serveis. No em sembla bo que en una societat s’hi perpetuïn moltes cultures paral·leles, que hi hagi, com qui diu, societats adossades, sense gaires més contactes que les necessitats i les urgències que, de tant en tant, ens afecten a tots. I no em sembla gens bo que la condició de migrant o d’immigrant duri tota la vida. És prou estrany, i prou revelador, que alguns siguin considerats immigrants al cap de molts anys, però que no ho siguin mai els grans jugadors de bàsquet o de futbol que també han vingut de fora. Els pobres sempre són maltractats; per això són pobres. Els rics gairebé mai. I això es veu en com en parlem, i en com ens hi relacionem.

El millor per a la convivència i també per al progrés són les cultures obertes i sovint compartides, amb arrels i vivències diverses però capaces de treballar, conviure, barallar-se i tenir projectes juntes. Quan s’ha canviat de país —o de parella o, per què no, d’edat— no és ni psicològicament ni socialment saludable no tenir-ho en compte i voler-se mantenir en l’antiga condició, que ja ha estat superada pels anys i per la història. A les nostres vides, hi ha condicionants de canvi que són molt importants i que s’han d’assumir. Han d’ajudar, i no destorbar, per poder evolucionar, per poder mirar endavant i anar fent vida.

El possible conflicte de societats amb col·lectius agregats però desconnectats sovint es vol resoldre amb «diàlegs interculturals» o «transculturals». Sospito que aquesta terminologia, que és ben intencionada, ens fa caure en la trampa d’anar inventant termes sense fixar-nos-hi prou. Mirem-nos-ho de cara: el fet que dues —o dues mil— persones de cultures diferents es trobin i es comuniquin està molt bé, però no justifica dir que, quan elles s’han trobat, també ho han fet les seves cultures. Amb aquests contactes no es pot anar més enllà —i ja és prou interessant— de la relació entre persones de cultures diferents. Les jornades, els congressos i els seminaris interculturals —fets sempre per parlar teòricament, genèricament— també poden ser benintencionats, però valdria més gastar els diners i els esforços en accions de millora de la vida dels ciutadans, sobretot dels més desafavorits, que sovint són els que han arribat fa menys temps i en pitjors condicions.

La cultura abraça la nostra identitat, però no és la identitat personal ni una suposada identitat col·lectiva. O és que els participants en la mateixa cultura tenen la mateixa identitat? La identitat és alhora massa grossa i massa petita per resumir-la en res. (A «Jo vinc d’un silenci», Raimon ho diu molt bé: «Qui perd els orígens, perd identitat»; no diu pas que perdi «la» identitat.) La identitat que es modula i es transforma difícilment es transfigura. I no crec que cap persona o grup puguin atribuir-se l’autoritat de ser portadors privilegiats de valors culturals col·lectius. Els contactes de procedències culturals diferents em semblen, en general, esplèndids, i poden tenir un gran valor de testimoni, acollida i projecció de futur, però no encarnen ni representen cultures senceres. Els que millor ho saben són els antropòlegs, que accepten que els seus coneixements de grups humans —potser nous o poc estudiats— són variables, sovint casuals i sempre molt ignorants. Per això, els millors contactes interculturals són els que es produeixen en la pràctica del dia a dia de societats madures, barrejades, en què el treball, la llengua, l’habitatge, els costums, la ciència o l’esport donen possibilitats d’un contacte gradual alliberador i enriquidor per als que tenen orígens culturals diferents.