Carles I sense censura

CARLES I SENSE CENSURA O L’ESCAC I MAT A LA MENTIDA, L’ARROGÀNCIA I EL PENSAMENT ÚNIC

Fa anys que tinc clara la catalanitat d’En Colom. Però, tot i arribar a la certesa que aquest gran navegant, polític, militar i humanista fos català, això no va fer que m’aturés de llegir i de continuar cercant proves a fi de poder-ho demostrar de forma indiscutible. Així, fruit de les noves dades que anava espigolant, vaig començar a investigar la possibilitat que ell no fos l’únic català que aniria a les seves expedicions transoceàniques. A poc a poc vaig anar documentant a Catalunya tot un seguit de mariners i personalitats que crèiem castellanes. Alguns eren portuguesos, com els Anyes o Iañez; d’altres, napolitans com els Cossa, o castellans com els Bovadilla; però molts d’altres ja eren del tot catalans, com els Torres, els Cases, els Bertran, els Carbó, els Aragó, els Ladron, els Vives, els Ballester, els Coma, els Grau, els Margarit, els Sanxis, els Ponç, els Berard, els Desplà o els Codina.

A mesura, doncs, que ampliava la meva recerca, anaven apareixent més i més rastres de catalanitat entre aquells primers navegants. Però també vaig anar observant que no tot el paper d’aquella gesta havia caigut a mans de Castella, sinó que Catalunya cada cop hi anava cobrant un paper més gran. Així vaig anar veient que les Capitulacions les havia signades un funcionari de la Cancelleria catalana, En Joan de Coloma. Que els diners els va posar En Lluís de Santàngel, tresorer valencià del rei i que, encara, ho va fer amb ducats, moneda llavors inexistent a Castella. Que la lletra famosa que va escriure En Colom a la tornada d’aquell viatge no la va adreçar a cap funcionari castellà, sinó a membres de l’Estat català com eren En Lluís de Santàngel i En Gabriel Sanxis. I em vaig adonar que la còpia més antiga d’aquelles Capitulacions era guardada a l’Arxiu Reial de Barcelona. En Lluís Ulloa, que és dels primers historiadors valents que es va encarar amb el tema colombí, veient alguns dels aspectes que ara us exposo, va pensar que els reis, en una jugada de perversitat política, van fer creure a En Colom que pactava verament amb ells, en tant que monarques de «Castella i Aragó», quan en realitat ho feien com a senyors «exclusivament castellans». La intuïció de l’Ulloa no em va suposar cap trencament, ni intel·lectual ni emocional, perquè, com us dic, ja feia temps que venia treballant en la línia d’una cada vegada major participació catalana en aquells primers viatges, però sí que va venir a sumar-se a les meves conjectures que, potser més que per a «Castella i Aragó», En Colom va fer aquelles expedicions tan sols per a «Catalunya i Aragó». Anava recollint dades que m’ho permetessin capir i, en la mesura dels possibles, exposar. Hi havia, és clar, en aquesta direcció, la tornada d’En Colom a Barcelona i la rebuda triomfal que els reis i els catalans li van dedicar. Però, més que això, encara, hi havia també la preparació íntegra a Barcelona del segon viatge ultraoceànic, durant unes Corts Generals de Catalunya, amb més de cent documents que ho avalaven, tots signats per Ferran i Isabel a la Ciutat Comtal. La bandera catalana que vèiem a la majoria de representacions coetànies de les tres caravel·les i la indumentària dels navegants, amb saravells i barretines, m’ho van acabar de confirmar. Com també m’ho feia creure el fet de constatar que els esmentats Codina, precisament, van ser els cofundadors, al primer terç del segle XVI, de la primera companyia comercial transoceànica, que feia el trajecte a les Antilles, passant per Canàries, just al moment en què la història oficial assegura a tort i a dret que els catalans havíem estat exclosos d’aquelles navegacions i d’aquell comerç. I els Codina no eren, com podeu suposar, cap excepció, ni cap anomalia.

Després de publicar els meus dos primers llibres, Brevíssima relació de la destrucció de la història i La descoberta catalana d’Amèrica, on explicava que hi havia hagut una gran operació d’estat per crear, amb l’ajut de la Inquisició i la censura reial, un nou discurs oficial a fi que totes aquelles gestes nàutiques fossin atribuïdes a Castella, vaig començar a escriure el Petit manual de la descoberta catalana d’Amèrica que recollís totes les evidències que havien anat deixant els escriptors i historiadors al llarg dels segles XV, XVI i XVII. N’hi vaig recollir unes quantes desenes. Però llavors, de cop i volta, se’m va ocórrer mirar una cosa: la presència del nou rei Carles als regnes hispànics. Si, com se’ns deia i repetia fins a l’avorriment, les noves terres d’Amèrica es van incorporar a Castella, mentre els catalans no podien fer res més que mirar-se-les de cua d’ull, hauria estat ben coherent que la primera visita que Carles I fes a Espanya hagués estat majoritàriament, per no dir exclusivament, al regne castellà, i que hagués visitat Sevilla, perquè aquesta ciutat era −segons se’ns afirma a martellades− centre neuràlgic, capital i port d’arribada i sortida de tot el comerç entre Espanya i Amèrica. La meva sorpresa va ser adonar-me que Carles no tan sols no va posar els peus a Sevilla, sinó que va passar la major part del temps celebrant corts a Saragossa i Barcelona, des de les quals ciutats va organitzar i resoldre tots els temes i conflictes derivats de la conquesta i colonització del Nou Món. Això canviava radicalment la visió dels fets i obria un nou paradigma fins ara totalment desconegut: el d’una descoberta, conquesta, colonització i evangelització primigènies absolutament catalanes. Les traces, els documents i els llibres que anava consultant i referenciant ho palesaven de tot en tot. Els primers articles que en vaig escriure, els vaig aplegar en un nou llibre intitulat El Dit d’En Colom. Catalunya, l’Imperi i la primera colonització americana (1492-1520), publicat al 2010, on ja hi dedicava, al capítol XII, un articlet sobre «Carles I, Rei dels catalans i Senyor de les Índies», que venia a ser l’embrió d’aquest llibre. Al pròleg hi deia, així mateix, uns mots que, vista la gran campanya de persecució intel·lectual a què m’han sotmès, ara em sonen més actuals que mai: «La majoria dels historiadors moderns fan com si la censura no hagués existit mai. Com si els textos impresos fossin la vera expressió del cronista, sense intercessió de cap mena. I això els du de ple a la credulitat del text, a repetir sense sentit crític ni rigor intel·lectual el discurs que la censura ha confegit sobre els fets més rellevants de la nostra història. I el que és més greu: els porta a afirmar que els fets no han pogut passar de cap més altra manera. Quedar-se atrapat als paranys de la censura comporta aquestes servituds. Però els qui hem resseguit les lleis censores, els moviments dels censors, els canvis del text i dels gravats d’edició en edició, creiem que la història és un muntatge. Un muntatge perpetrat per tenir-nos bocabadats per sempre més amb unes gestes castellanes virtuals i perduts en el buit del nostre propi passat». I a petja seguida, hi afegia: «La censura ha funcionat com un gran aspirador de consciències toves i desinformades, d’erudits crèduls, més àvids d’informació que no pas d’informació verídica i contrastada acuradament. I això ens ha portat a l’atzucac actual. Això ens ha dut a viure la història com una fe, com un dogma, com una llei divina. Però jo crec, més enllà de tot fonamentalisme i negacionisme, que la història és, per sobre de tot, una ciència. Un espai per a la confrontació de dades. Un discurs on la probitat intel·lectual i el raonament empíric s’imposin a les bombes i a les bales. On les idees guanyin la covardia, l’ego, la poltrona i la nòmina. On la recerca de la veritat sigui l’únic camí i l’únic guiatge possibles. I, ara mateix, la recerca de la veritat passa, de tot en tot, com una exigència ineludible i irrenunciable, per posar en quarantena tot el que ens han explicat sobre En Colom i la descoberta d’Amèrica». Exacte: per posar en quarantena tot el que ens han explicat. Tot el que fa referència a Amèrica i a En Colom, per descomptat, però també tot el que fa referència als catalans a Itàlia i tot el que fa referència al paper polític i militar de Catalunya dins l’imperi espanyol. Un imperi regit, en un dels seus moments més àlgids, per Carles I.

Aquell primer article que vaig publicar a l’entorn del nou rei Carles va anar madurant i creixent, a poc a poc, però de forma constant. Quan tenia 166 notes ja el vam penjar a les xarxes, en una data anterior a l’any 2005, i el vaig fer arribar poc després a l’amic Pep Mayolas, que s’acabava d’integrar al nostre equip de recerca, per si li podia servir de suport en tot el que començava a investigar. Un cop llegit, recordo que la seva reacció va ser d’una mena d’estupor. D’estupor positiu i regenerador, perquè em va dir que ara sí que veia claríssim que «tot passava aquí», als estats de Catalunya. I era ben bé això: tot passava aquí. Content amb el resultat d’aquell petit estudi, el vaig enviar a la revista Sàpiens per si el volien editar complet o en resum. La resposta va ser que no. Que m’ho agraïen, però que era «massa llarg». I ho vaig entendre, perquè vaig deduir que o no devien tenir ningú prou capacitat per resumir-lo, o allò era un pretext com un altre per no haver de publicar res que sortís un mil·límetre dels tòpics alienadors a què ens havia sotmès la historiografia oficial durant el darrer segle.

Volent encara continuar l’ampliació d’aquell treball, no vaig parar de fer-lo créixer amb noves aportacions. I el 30 de desembre del 2014 ja apareixia, amb idèntic títol, publicat al web de l’Institut Nova Història, com un estudi profund i extensíssim, amb 333 referències documentals. És sobre aquest darrer estudi, doncs, que he anat construint el llibre que ara teniu a les mans: reescrivint el text ja redactat, esponjant les afirmacions amb més raons i noves dades, aprofitant articles que havia anat elaborant en paral·lel i que ara incorporava al text principal i, és clar, creant capítols nous, a mesura que em calien per explicar millor el meu propòsit de l’obra i fer de pont entre un capítol i un altre. Des que fa dos anys vaig agafar l’última actualització de l’estudi per convertir-lo en llibre fins que he lliurat el manuscrit final als editors, hi he estat plenament dedicat. Us he de confessar que, pel camí, i quan em pensava que era a punt d’enllestir l’obra, de cop i volta, havia de demanar una pròrroga i una altra als editors per encabir-hi més material que considerava imprescindible. Fins arribar al desembre del 2019, on vaig haver de donar-lo per conclòs, tot i que m’hi faltaven un parell de capítols fonamentals. El primer hauria d’haver exposat que la reina Joana, la mare del rei Carles, no es trobava a Castella, tancada a Tordesillas, sinó en algun lloc del regne de València, molt probablement a Silla. Aquesta és una via de recerca que entre En Lluís Maria Mandado i En Pep Mayolas van suggerir i, més endavant, tant En Manel Capdevila, com En Cesc Garrido i l’Ivan Giménez han treballat amb profusió de dades interessantíssimes i noves raons. Amb tot, he d’admetre que jo, davant la impossibilitat d’afrontar el tema i desenvolupar-lo amb prou rigor i explicitud narrativa, no he tingut altra opció que deixar-lo només indicat. I em fot. Perquè el paper de la reina Joana és capital en tot el que afecta no tan sols les visites que li faria el seu fill Carles, sinó les que també li farien els cabdills del moviment comuner. En el primer dels casos, perquè si Joana era tancada al regne de València, Carles també havia de ser aquí quan la visitava en les múltiples visites que li va fer i que les cròniques adulterades situen a Castella. I, en segon lloc, perquè si no era a Castella, els líders del moviment comuner no podien ser mai dels mais els cabdills castellans, i tal vegada la gran revolta comunera tingui molts aspectes transvasats de València −de la revolta agermanada valenciana− a Valladolid i a la Meseta. O en sigui una calc fraudulent sencer. És aquest, com us deia, un capítol que m’ha quedat pendent, però que us vull exposar almenys aquí, amb l’esperança que, quan sigueu dins de l’obra, el pugueu situar si més no mentalment en el decurs dels esdeveniments, i quan els fets ho reclamin.

Deia que he assenyalat aquest tema almenys a dins el llibre. Però, en canvi, el que no he pogut ni tan sols esmentar és el del retir del monarca a Sant Jeroni de la Murtra, que havia indicat en dinars i tertúlies, des de fa més de quinze anys, però que, com acostuma a passar amb les presses i les peremptorietats de la redacció del llibre, no he tingut temps de poder escriure i donar-li forma de capítol, baldament fos amb un estil abreujat. Nogensmenys, n’hi ha una aportació prou interessant, ja en forma de llibre, on En Daniel Ibáñez explica amb tots els ets i uts, i d’un tenor ben reelaborat, aquella meva idea, si bé sense ni tan sols citar-me ni esmentar l’origen del seu treball. Les llargues converses tingudes; la bibliografia que li vaig fer a mans; les correccions fetes, un i un altre cop, al text; l’empenta perquè escrivís les idees en notes i petits articles; la publicació d’alguns d’aquests articles al nostre web; l’encoratjament, més tard, perquè convertís els articles en llibre i, finalment, quan el llibre ja començava a prendre cos, els suggeriments de capitular-lo i endreçar-lo en un ordre determinat, tot això l’Ibáñez no ho ha volgut reconèixer enlloc. Amb tot, i al marge d’aquesta mena de cop baix, tan comú en el sempre desprotegit ofici d’investigador, he de reconèixer que, ara mateix, el seu llibre, que porta per títol La mort de Carles I a la Murtra, pot esdevenir una gran orientació a tothom que s’hi vulgui humilment aproximar, i hauria de servir per acabar d’arrodonir i contrapuntar tot el que exposa aquesta meva obra que tot just ara comenceu a llegir, almenys pel que fa als darrers moments de la vida de l’Emperador, que tampoc no s’han escapat de la tergiversació documental.

Com deveu saber, no se’ns ha parat de repetir fins a l’avorriment que durant el regnat de Carles I, i en el moment que Espanya es consolidava en l’imperi més gran de la terra, Catalunya en va quedar al marge, de la mateixa manera que va quedar proscrita del comerç i mercat americans. Gairebé tots els autors que han estudiat aquest moment crucial de la història d’Espanya i de Catalunya parlen a l’uníson del gran protagonisme castellà en la construcció de la nova monarquia, del nou estat espanyol. Castella sempre apareix com la nació escollida per tirar endavant aquest projecte polític universal. I Catalunya, com una nena enfadada i rebeca, en queda al marge. S’ho mira de lluny. I cert: en alguns moments s’hi enfronta obertament. Però sempre des d’un segon pla. Els acadèmics, bevent com de costum de les fonts espanyoles censurades, ens expliquen que Catalunya va patir una decadència econòmica brutal, que, si l’acompanyem de la davallada cultural que també ens inoculen que va patir, llavors ja no cal estudiar ni revisar re, perquè simplement no hi havia re. Però és clar, com en l’estudi de la biografia d’En Colom i dels fets dels seus primers viatges americans i del paper de Catalunya en el comerç transoceànic, les dades no es poden tenir per fiables, perquè han estat elaborades per la censura d’estat. Ja fa anys que, en aquest sentit de la decadència econòmica, l’Albert Garcia Espuche va publicar un llibre meravellós, que duia per títol Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña, 1550-1640, on desmuntava categòricament, amb desenes i desenes de proves, totes aquelles collonades de la decadència i l’empobriment català. D’ell són aquests mots: «Resulta del tot imprescindible, després de situar Catalunya en el context espanyol, valorar la importància de l’orientació atlàntica i relacionar-la amb les transformacions econòmiques i territorials». Per tant, hem de relacionar el progrés econòmic de Catalunya amb l’orientació atlàntica dels catalans, tan poc coneguda com obviada. L’Espuche, que mira d’explicar la negligència dels historiadors catalans a l’hora de parlar d’aquella Catalunya, pondera que «pocs estudiosos aborden al mateix temps les fonts barcelonines i les altres fonts catalanes. I rere les fonts venen els problemes plantejats i les realitats observades. De tal manera que, la major part de les vegades, s’acaba construint o bé història de Catalunya feta bàsicament amb documents barcelonins o bé història local de les diferents poblacions i comarques del país, amb resultats sovint massa obedients als tòpics historiogràfics». Per això, com que no es deixa endur per tòpics ni servilismes de cap mena, aquest autor, en un moment del seu llibre, esmenta que En Carrera i Pujal ja havia defensat, emprant i «comentant les disposicions de les Corts del 1534, “la influència que ja exercien al Principat els mercats de les Índies orientals i occidentals”». És a dir que ni decadència ni manca de comerç amb Amèrica.

Aleshores, si En Colom era català i els catalans van participar activament en el comerç americà, i no hi va haver a Catalunya cap decaïment econòmic, això vol dir −ras i curt− que el centre neuràlgic polític, militar i comercial s’havia de trobar també en aquesta nació i no pas a Castella. I que quan Carles I va ser proclamat rei dels seus regnes hispànics i va haver de venir a prendre’n possessió, va haver de fer cap als seus dominis catalans, establir-s’hi i organitzar l’imperi des d’aquí i no des de Castella. Aquest llibre ho intenta provar amb tota mena de raons i evidències documentals. Saltant per sobre, si bé tenint-les en consideració i evidenciant-les aquí, totes les truculències de la censura per anar situant tantes vegades com calgués la presència de l’Emperador i de la cort imperial en terres de Castella. Sí, les inèrcies i els tòpics historiogràfics han estat excessius també a les biografies del Cèsar. Massa. I fins avui, doncs, perviuen les llagoteries d’aquests biògrafs, camuflades d’objectivitat. Uns biògrafs empre condescendents amb les fonts castellanes, sense aplicar mai ni el sentit crític, ni les mínimes exigències de l’hermenèutica i l’exegesi que calen per estudiar un temps, una obra, uns fets. Sempre la credulitat cega i la submissió als tentacles invisibles de la raó d’estat, que no són altres que els tentacles imperceptibles de la censura. I potser ha arribat el moment d’obrir els ulls.

Deia Ciceró que, «en la discussió, cal cercar no tant el pes de l’autoritat com la força de l’argumentació. Encara més: la majoria de vegades, l’autoritat dels qui fan professió d’ensenyar és un destorb per als qui volen aprendre». I com passa a tants ciutadans de bona fe, «deixen, en efecte, de fer servir el seu propi criteri, i admeten com a segur el que veuen jutjat ja pel mestre a qui donen llur aprovació». No hi puc estar més d’acord. Per això deia que potser és l’hora de llegir per nosaltres mateixos i de pensar per nosaltres mateixos. Potser ha arribat el moment d’aplicar la raó i el dubte metòdic als textos que ens han arribat. En aquest sentit, no voldria deixar d’agrair als amics Pep Mayolas, Rafel Mompó i Joanjo Albinyana l’ajut que m’han donat, llegint-se el text del meu llibre, aportant correccions, precisions i noves dades, per fer-lo encara millor i contribuir amb aquest millorament a fer que l’impacte sobre les consciències dels lectors sigui més nítid i més contundent. Com us deia, potser comença a ser hora que denunciem de viva veu la censura en la redacció de la nostra història. Potser també ha arribat el moment de denunciar la censura d’estat a la biografia de Carles I, rei que va ser dels catalans, que va tenir Catalunya en altíssim concepte i predilecció, i que va convertir Barcelona en la capital de tots els seus dominis imperials. Va ser una casualitat? O va ser així i la censura, com de costum, ens ho ha volgut ocultar? Carles I sense censura és el llibre que ho mira de revelar. I jo diria, ja per acabar, que el llibre que teniu a les mans, mentre revela aquesta nova biografia del Cèsar sense censura, fa alhora un escac i mat definitiu a la mentida, a la història manipulada i a tots els seus defensors i coribants multiseculars. Inclosos els actuals, que m’acusen de totes les misèries possibles i impossibles. Sí. Carles I sense censura: escac i mat a la mentida. Escac i mat a l’arrogància i a la indigència intel·lectual disfressades de veritat única, monolítica i inqüestionable. Disfressades d’auto de fe. I tant: escac i mat.

Jordi Bilbeny

El Barracar, Arenys de Munt, 23 de febrer del 2020