Pare de rates

PARE DE

RATES

Llibre local = Lector compromès Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes. Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Amb el suport de:

© hereus de Joan Barceló i Cullerés, 2020

© del pròleg: Max Besora, 2020

© imatge de coberta: Homenatge a Moebius & Hendrix, Oriol Malet, 2020

© d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2020

Primera edició a Comanegra: novembre del 2020

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Edició: Jordi Puig

Correcció: Gemma Garrigosa

Direcció de col·lecció: Jordi Puig

Maquetació: Irene Guardiola

Producción de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-15-7

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

JOAN BARCELÓ I CULLERÉS

PARE DE
RATES

Pròleg de Max Besora

- NOTA EDITORIAL -

Aquest 2020 passen coses estranyes. La primavera passada, tot just quan començàvem a desconfinar-nos, truca a Comanegra Jordi Casals, de Menàrguens, lector incondicional de Joan Barceló i impulsor, juntament amb Julián Acebrón, de les edicions de la poesia completa (Pagès editors, 1998) i de la narrativa breu completa (La Magrana, 1998) de l’autor. Amb els seus companys de l’equip de govern de l’Ajuntament de Menàrguens, promou l’Any Barceló coincidint amb els quaranta anys de la mort i els seixanta-cinc del naixement de Joan Barceló i Cullerés. Voldria que llegiu Pare de rates, ens diu: penso que és el seu moment i sou la seva editorial. Això, en un moment que els títols del primer Sant Jordi frustrat eren al magatzem i intentàvem reorganitzar tota la programació de l’any. Però l’havíem de llegir: davant l’entusiasme, lectura. Adversitats? Lectura. I ens en vam enamorar fins al punt de dir-li que sí, que el faríem, i és més: el faríem en aquest mateix any de les coses estranyes. Perquè Pare de rates també ho és, una estranyesa, i perquè la militància dels menarguins que s’han empescat un any commemoratiu des d’un poblet de la Noguera mereixia tots els esforços.

Què li demanem a una novel·la? Bé, és evident que aquesta pregunta té moltes respostes. Una de possible, i aquí ens la fem pròpia, és que sigui conscient de com es fan i es desfan —és a dir: com s’han fet i desfet al llarg de la història— les novel·les. Pare de rates ens sembla un bon exemple de com desfer una novel·la, o com fer una novel·la de la desfeta, i per això us l’hem volgut servir. Però no ens entretinguem amb jocs de paraules: Max Besora ens ho explica molt millor al seu pròleg.

- PRÒLEG -

Pare de rates possiblement és una novel·la desconeguda per a la majoria de lectors de menys de cinquanta anys: fet i fet, el text va ser publicat pòstumament el 1981 a La Magrana i mai més reeditat. La memòria no existeix si no se la conjura, i si Comanegra ha decidit, en aquest 2020 o Any Zero dC (després de la Covid, s’entén), tornar-la a posar en circulació, és perquè hi ha sabut veure la vigència i la necessitat dins el panorama literari català com a llegat a les generacions posteriors, cosa que em sembla inqüestionable.

És una novel·la atípica pels temps que corren: per la seva prosa fragmentada i sense un argument i una trama lògica —o explícita— que busqui la coherència interna pròpia del costumisme realista de telenovel·la que domina la literatura. L’obra emergeix del rastre subterrani de la contracultura dels anys setanta i vuitanta, i sintetitza una forma de viure, sentir i expressar-se d’una manera imaginativa, avantguardista i arriscada pròpia d’aquelles dècades que la uniformització lingüística i cultural d’avui dia ha reduït a singularitats extraterritorials. Per sort, i gràcies a reedicions com aquesta, van emergint, lentament però inexorable, un seguit de veus que havien quedat guardades al quarto fosc de l’oblit i que feien del llenguatge oral i l’experimentació formal la seva guàrdia d’assalt literària —molt més viva, elèctrica i actual dins la pàgina impresa que la majoria d’obres contemporànies.

Certament, la literatura, a diferència d’un iogurt, no té data de caducitat, i una obra pot cavalcar per diferents períodes històrics amb més bona o mala fortuna depenent dels temps que corrin. En aquest sentit, que torni a aparèixer ara una novel·la com Pare de rates és una mostra simptomàtica de la recuperació d’una certa tradició marginal o andergraun —digues-li com vulguis— del cànon no oficial nostrat, per part d’editorials independents que creuen necessari connectar el lector amb obres que els grans grups havien editat en un passat-no-tan-llunyà però que ara no consideren comercialment viables o moralment acceptables, ves a saber. Tal és el cas de, per exemple, Cavalls salvatges, de Jordi Cussà, reeditat ara a L’Albí, Òpera àcid, de Miquel Creus, redescobert dècades més tard a can Males Herbes, o la novel·la mateix que ens ocupa. Alguns fils comuns agermanen aquestes tres obres, com el de l’experiència amb les drogues, però amb diferències: Cussà narra els anys vuitanta des de la memòria de l’any 2000 i amb una experiència i un domini del llenguatge acumulats, i Creus des del fangar obscur de finals dels vuitanta, quan l’heroïna campava pels carrers deixant un rastre de ments brillants a la cuneta. Barceló, en canvi, narra el moment just abans d’aquesta època, a finals dels setanta, quan encara sobrevolava un cert aire d’innocència i de possibilitat de canvi. Però totes tres tenen unes veus literàries que, per bé que molt diverses entre elles en xispa & estil, supuren argots comuns d’aquell submón que —no és coincidència— també trobem en la generació de poetes «maleïts» de la Barcelona de l’època —o «del rollo», tal com en deien— com Pau Maragall o Xavier Sabater, entre altres que van plasmar aquesta època de sobredosis d’experimentalisme creatiu i mandanga mohicana.

Joan Barceló i Cullerés és fill de la generació de joves que van viure el pas del franquisme a la democràcia, és a dir de les tenebres a la llum en més d’un sentit, real i figurat. De l’obscura educació als col·legis de monges i capellans franquistes emergí una joventut amb ganes de llibertat i d’experimentar fins als límits les formes de vida comunals i artístiques durant la primera vida adulta, barreja de mogudes universitàries, de la influència dels beatniks i els hippys, els corrents orientalistes, el còmic, la pintura i les revistes andergraun o les diferents ideologies (anarquisme, marxisme, maoisme, trotskisme, etc.) que bategaven arreu als setanta. D’uns breus primers anys d’efusivitat i eclosió de la contracultura, per part d’uns joves que procedien d’una infància de repressió per endinsar-se en una llibertat psicològica i espiritual mai vista fins llavors, es passaria més tard a una mena de sentiment de derrota després del fracàs de les solidaritats comunals i l’èxit de la reforma tardofranquista, que, als neoliberals anys vuitanta, acabaria escombrant un segment important d’aquella petita tribu d’outsiders que veien en les drogues, la llibertat i la creativitat artística una manera de rebel·lar-se contra un sistema opressor. Els temps de l’amor, la creativitat i la il·lusió per una societat utòpica als setanta es transformaren, durant els vuitanta, en una espiral de bogeria, receptes de morfina i morts prematures. Pare de rates està escrita just abans d’aquesta fase de decadència que estava per venir, i aquí cal contextualitzar-la.

L’obra juga o incorpora diferents gèneres literaris (poesia, epístola, teatre, etc.) i també diferents recursos narratius (escriptura automàtica, lliure associació d’idees, onomatopeies provinents del món del còmic, etc.) per explicar-nos el creixement psicològic i espiritual d’un estudiant de seminari que descobrirà el sexe amb un company d’estudi mentre comença a adonar-se de les contradiccions d’aquell món tancat de missals i moral estricta i la necessitat de recerca de llibertat, individual i col·lectiva. Besllums de canvi s’entreveuen a l’horitzó, on el treball, la religió o la hipocresia de la societat respecte a allò establert comença a ser qüestionat per tota una generació de joves que es llança cap a l’amor lliure, l’ateisme i el consum d’LSD i marihuana com a acte de rebel·lió vers la tradició heretada per força. Amb la descoberta de la vida de bohèmia, la pintura, la música de Lou Reed, els Rolling Stones o la Patti Smith com a banda sonora de fons, l’argument de l’obra es difumina cap a una constel·lació de sensacions i seqüències no lineals. I és aquí on la prosa de Barceló s’enfila com un coet per teixir les infinites possibilitats de la llengua, lligant paraules i sons que desfilen per la pàgina esquitllada, a mig camí entre una mística en estat salvatge i l’experimentalisme desafiant per descriure els efectes de la Dama Blanca (aquí s’hi nota l’ombra de William Burroughs a l’hora d’atrapar dins la pàgina escrita les sensacions d’aquesta droga), i el trencament amb l’herència catòlica per endinsar-se en l’orientalisme zen, que en aquella època es va posar de moda a Occident per influència dels beatniks Gary Snyder, Jack Kerouac o Allen Ginsberg, a la recerca de noves experiències extrasensorials.

Pare de rates és una novel·la d’autoconeixement, un bildungsroman que traspua entre línies una melancolia pròpia dels qui van sempre a la recerca del desconegut sense por però també sense que res els acabi d’omplir mai del tot, cercant un idealisme que sempre naufraga al mar de la realitat: sexe, drogues, èxtasis místics o creació de mons artístics, tot s’hi val si val la pena per intentar la gesta. Però també és una obra testament, escrita per un Barceló forever young —ja que abandonà aquest món bruscament als vint-i-quatre anys tot tallant de soca-rel una trajectòria que augurava un futur novel·lista sòlid—, que connecta també amb aquell breu període de la narrativa postmoderna catalana, on hi havia autors com Amadeu Fabregat, Terenci Moix, Biel Mesquida o Boro Miralles fent un tipus de ficció arriscada que la cultura oficial aviat va procurar escombrar en favor d’una literatura més domesticada & digerible.

Així, el llibre que el lector té entre les mans emergeix de l’oblit per, amb una manera de narrar (i de narrar-se) que és tota una declaració d’intencions, oferir una estètica de la resistència i la transgressió, no només contra els codis culturals, ideològics i morals heretats, sinó també contra la forma mateixa de la novel·la, traçant línies de fuga que són la salsa secreta que fa d’aquesta obra un descobriment i una herència que també cal llegir i reivindicar des d’aquest present que sempre roman absent.

Max Besora

Sant Quirze de Besora,

25 d’agost de l’Any Zero dC

PARE DE RATES

Un diari, com tota creació, com tota producció, es fa de primer per a nosaltres mateixos, sense tenir en compte els altres. És un producte de la nostra individualitat. De seguida hom el fa públic perquè aquesta és la natura de cada home: lliurar la seva individualitat als altres. Hom procura de ser acceptat i comprès, ja que hom és ple d’amor inutilitzat.

T. ZIN

Perquè cal obrir el llibre amb tota cura i sospesar què en deduïm. Llavors coneixerem que la droga que s’hi conté té un valor ben diferent que el que prometia la capsa, és a dir, que les matèries aquí tractades no són tan boges com el títol pretenia.

RABELAIS

L’home es desvetlla quan s’adona que no va enlloc i que no sap on anar.

GURDJIEFF

ENTRADA 1

(El tinent de l’asil l)

No ho callaré mai. No oblidaré mentre visqui —ja em queda poc, a fe— la xafogosa tarda d’agost en què vaig perdre l’honra i vaig trair la Pàtria. Ara ja passo de tot i tot passa de mi i tan sols he d’envellir amb les hores del rellotge que volen per a tothom i per a mi sobretot signifiquen mandra, he d’esperar que soni el ring de la mort amb la galvana que omple l’aire d’aquest asil. I tinc molta por perquè cada dissabte, com si se m’aparegués un dimoniàs de cua enravenxinada, veig el record, el tasto i el palpo. No és cap fantasma, no. És el Record, que té cara de monstre i ulls de veritat. Prou em diu la madre que somrigui, que xerri amb els altres vells..., però no puc de cap de les maneres: el pessigolleig d’allò que abans anomenava consciència em recorre el cos i em fa reviure a la pell tots i cadascun dels fragments de la circumstància que em va canviar la vida, si és que des d’aleshores he viscut molla... Tanmateix, què es pot fer sinó recordar o llegir en un asil de morts vivents? No sé quan ni on vaig llegir que l’home que ha viscut un sol dia pot estar-se tancat cent anys en una presó, mastegant el record. Jo en visc. Jo soc aquest monstre Record d’ulls denunciadors. Sé que quan oblidi el monstre em podriré a la cadira de rodes que em suporta, com ara el Tano, que s’ho fa tot al damunt i fins fa emprenyar els bons nois que venen a fer-nos companyia en aquesta casa... Aquella suor apegalosa m’embafava i m’enganxava l’uniforme a la pell. No me’l podia treure. Què haurien dit els soldats si llur tinent quedava en cos de camisa? Baldament fos per conservar el prestigi del gloriós exèrcit nacional jo havia d’empassar-me la calor d’aquell maleït poble, en ple secà rostit d’estiu, pastat de terrossos ardents i d’un estrany ferment de caca seca que flotava pertot. Ni les sargantanes, ho juraria, no gosaven cremar-se aquell agost... L’arribada de la paga justificava una mica el protocol. Havien de dur la soldada per a tot l’estat major en un sol bagul, com sempre. El van dur a mitja tarda un escamot de soldats i un sergent. Vaig rebre amb el capità l’enviat de la zona. Entre glop i glop de litines i mentre s’eixugava la suor del front, ens va fer saber que els rojos reculaven i la victòria la teníem a les mans; d’ací a un parell de mesos la pau flamejaria pel país. Eren necessaris aquells diners per mantenir l’ordre, la disciplina, que eren la base del nostre exèrcit: un sou just per a un coratge espontani en defensar els valors que heretàrem... Era on havien fracassat els altres, que reclutaven qualsevol gitano i el feien general. El sergent que duia el bagul insinuà que el capità i jo podíem quedar-nos un feix més de bitllets, com qui no se n’adona. Però tant ell com jo ens vam assegurar que els diners fossin repartits a parts iguals: si prediquem disciplina l’hem de practicar de primer nosaltres mateixos. De seguida s’acomiadaren tots plegats perquè l’enviat anava amb peus de plom: es rumorejava un brot d’insurgència no sé pas on... Què m’empesco, ara, jo? Em fa figa la memòria, tot és com una dansa vora la pantalla d’aquesta estufa de gas butà que em mareja i m’asfixia, una dansa de ninotets amb cares cremades per la pólvora... Dels diners, en responíem tota la guarnició del poble amb la vida, no debades havien de servir per a pagar centenars de soldats... I la tarda s’adormia per entre els finestrons que donaven a la plaça Major, amorfa, terriblement emmandrida quan, de sobte, vaig veurela venir. Com cada dos dies ens venia a netejar la casa pairal requisada que ens feia d’estat major i de quarter. Me la menjava amb els ulls, la Margarida. No li va costar gaire al capità de trobar una minyona per escombrar i fer-nos la calderada als quatre militars. L’hi pagàvem bé i, a més a més, s’enduia a finals de mes un parell de quilos de cigrons i uns trossots de cansalada virada que feien denteta a tots els de Vacalforges. Era òrfena de mare per culpa dels repodrits «rojos» que l’hi van assassinar; males llengües asseguraven que el pare, mariner d’aventura llarga, l’abandonà a la pròpia sort. De totes maneres, com que era al poble de feia només un any, ningú no podia confirmar-li les suposicions. Habitava als afores del poble amb un germà de sis mesos, sempre ple de mocs i brut de fang. Els cabells els duia màgicament esbullats fins a mitja esquena, una rialla fosca li encetava les galtes i reclamava l’adoració... Jo li havia de dar la setmanada: tenia els diners a les mans d’ençà que ella arribà i no parava de pensar en l’instant que els meus dits, a frec dels seus, li darien uns diners rebregats i nerviosos. Se’m presentà mentre jo escrivia encegat sota la llum d’agost... Innocent i tendra! Tota ella semblava una nena que acaba de perdre la pepa amb què jugava, una careta d’òrfena de postal... Oh, i tinc un garbuix al cervell sempre que intento de reviure per què vaig engegar a dida els meus vint-i-tres anys de carrera militar per culpa d’una barjaula... Sí, m’estimaria més haver quedat del tot paralític des d’aleshores i no com ara, mig cos és mort i l’altre he d’arrossegar-lo amb la cadira de l’estufa als pixadors, dels pixadors al menjador, del menjador al llit. No em noto la sang sinó a estones, i encara!, perquè és una sang cansada i aigualida, sang de sopa sense essència... Però llavors, uf, la sang em rebotia als polsos i només la carn fresca de la Margarida, només... Per primer cop a la meva vida vaig sentir la pell d’una dona contra la meva i vam suar plegats. La mà a l’escot, els eriçons neguitosos que li feien de pits, els llavis devoradors... a terra del despatx, enfebrits i vibràtils tots dos, tots dos fets u. El regust de pecat m’endolcia el paladar quan el sol ja s’ajocava... I el coronel de la zona! Tot fou u: el coronel m’esperava de bon matí davant de la porta de la cambra, retallat el seu cos pels raigs d’un sol malaltís. Em va fer formar amb tot l’estat major. No li entenia encara les amenaces, em treia les lleganyes i era com si em desempallegués del vici d’ahir. La notícia em sangglaçà: havien buidat el bagul dels diners que custodiàvem. El coronel ens donà dos dies per trobar-lo, si fracassàvem ja teníem el destí: afusellament col·lectiu. Vam desfilar pel seu despatx d’un en un mentre li explicàvem què havíem fet ahir. No vaig dir res d’allò de la Margarida, però sí que li vaig insinuar que se les havia amb un nebot d’un tinent coronel. El meu oncle lluitava al front i tenia els màxims guardons de militar, i també una bona pila d’influències. El coronel no em mirava als ulls, només copejava amb els dits la fusta ronyosa de la taula mentre es repassava el bigotet gris. Sempre m’ha fet posar neguitós la gent que et parla i no sap sostenir-te la mirada... Jo no li treia l’ull del damunt, ferm i segur que res no em passaria. Veurem què es pot fer, devia dir-me, però no pas als altres... Veient el resultat negatiu de les investigacions ho vaig comprendre tot: el lladregot no podia ser sinó ella. La seguretat se’m va desplomar d’una sotragada com de canó esbudellat. M’asseia al pedrís de la plaça Major i guaitava l’infinit, mut. Al cap de pocs dies ens van dur, amb el capità i els altres soldats, als afores del poble. En renglera, un camp de blat roent com a decorat, les tiges pansides i reclamant la sega. Havien dut un escamot de soldats de fora, alts i barbuts... El coronel m’agafà per les espatlles i em retirà de la fila humana, aviat manyoc de carn sangonosa que ompliria la rasa oberta al mig del camp. Van ser executats en una boira de crits, fums i plors, i les meves llàgrimes m’embafaven, m’embafaven, m’embafen... Em van degradar. Sort en vaig tenir, que la guerra s’allargués un parell de mesos més. A la línia de foc vaig guanyar-me a pols el grau de sergent... Mig cos paralitzat n’ha estat el preu... Ah sí, i també he pagat amb fàstic d’asil estatal, d’aquesta estufa de gas que m’estaborneix...

(La Maria de cal Xona l)

Posa-me’n dues de mig i tres panets... No, aquelles no, que estan massa crues, així, torradetes, que a l’home li agrada la crosta... Sí, sí, apunta-m’ho, que ja t’ho pagaré demà. La nena? Bé, guaita, ara farà quart de Químiques... Treballa a les tardes en un laboratori. Hi fa d’escarràs, però se’n sap valer i en treu per anar-se pagant la carrera. Oi que sí? Ja m’ho han dit, que és molt pinxa! Si fins el Pere de l’Orfeneta va tenir la barra de dir-l’hi a la cara... Es veu que anava força begut, per la festa dels quintos, tot era dir que volia ballar amb la nena, el molt malparit, Jesús!, Déu me perdoni... Ella, com et pots suposar, el va engegar per ballar amb el fill del metge. Ningú de casa nostra no es deixarà mossegar pel verí de ca l’Orfeneta! Oh, i ella es va fent la maula amb una rialla de pallasso quan em troba a cal Miquelet! Me la van fer grossa, ben grossa!... No, no, Maria, no ho puc oblidar, són d’aquelles cosasses que de tant en tant et retornen per dins i et fan pujar el fel a la gola, un coragre intermitent; ...que ho tinc desat ben viu a dins, dona, i sempre que passo per davall de la figuera de vora el camp de blat se’m regira l’estómac mentre palpo les xacres de metralla que a l’escorça de l’arbre...! Em cauen unes llàgrimes com préssecs, Maria... Oh, per què et penses que la Margarida i el Pere —qui sap si germans de debò!— acaben de comprar la propietat de cal Sabater? Encara els dura la bossa del bagul. Maleïda!... Com? No, no ho creguis pas: dels diners que ella va robar se’n va quedar un bon pessic, tot i que en va haver de donar als qui diuen que la van veure per la seda, com se’ls enduia la repodrida... Si ho sap tot el poble! Va amagar els diners a la seda en un pot de llauna i ella va sortir pel davant com si res, amb el menjar que sempre li donaven els soldats... Però, veus?, mal profit li ha fet!... Matar-me un fill! Un pobre fill innocent que feia guàrdia, a divuit anys! Plorava, ho sents?, plorava i repetia «mare, mare!» abans que l’afusellessin... I avui seria precisament el seu sant... No ho puc oblidar de cap de les maneres... Déu me perdoni, però l’escanyaria, si pogués! La sang només es renta amb sang. Tant de bo la figuera l’engrapés amb les arrels que van xuclar els cossos del meu fill i els altres morts per culpa seva, i la degolli fins a fer-li treure els budells per la boca... Sí, porta’m la bossa, que potser sí que m’excito massa... oh, i les barres són calentetes!... No soc jo qui ha de jutjar aquests que es queixen de massa tips, ben segur que no...

(La vella de cal Mata-rucs l)

No em digui res, però estic convençuda que ha tingut tractes amb el diable. D’on li ve el fill, si no? Sí, ja sé que tots els homenots del poble s’han ajaçat amb ella, a l’època de gana, quan es quedà òrfena, abans que treballés a l’estat major..., però vostè ha vist els ulls de la criatura? I els diners, d’on els ha tret? Corre la brama que s’emportà el bagul dels soldats, quan la guerra. Però jo m’ensumo alguna cosa més. Cregui’m que l’he vista recollir argelaga pel secà, i un dia que jo duia romaní i me l’havia de trobar al pas perquè ja venia de l’era i ella hi anava, em va desviar la mirada i ni em saludà: li feia por. Li dic que és una bruixa, mossèn, i no me’n desdic... Jo les ensumo d’una hora lluny. I els noguers que té plantats al seu hort? Diuen que el seu germà Pere els esporga, els abona i els té mil miraments com si li fossin fills... Ja se’n pot riure!, com es nota que no ha viscut els meus vuitanta anys i que no coneix les fesomies dels seus feligresos... No, no m’ho prenc de cap manera, és que em fa ràbia que l’orfeneta vingui a missa, ella que és un niu de podridura! Fixi’s, però, que mai no vindrà a combregar: s’asseu cap al fons, a la penombra de la capella, vora el quadre del Sant Jordi ennegrit... I s’ha fixat en els rosaris que duu? Són de fusta d’avellaner... Encara vol més proves per negar-li l’entrada a l’església?... Sí, rigui-se’n, apa!... Aquest any la collita ens ha anat malament, i no ho dic perquè a casa en patim també les conseqüències, però juraria que tot és culpa d’ella: deu haver fet algun dels seus encanteris per congelar les flors... Però adoni’s que quasi tots els arbres del seu hort, què dic?, tots!, s’han salvat... És clar que ho paga com cal! Ha vist el seu fill, senyor rector? D’allò més anèmic i esquifit i amb el moc pengimpenjam! Un fàstic, cregui’m... I fins per la pell sembla fill del diable... Jesús, què he dit!