Jo, que no he conegut els homes

La meva imaginació va ser increïblement ràpida: el noi que m’empenyia amb aire decidit semblava molt concentrat en el que havia de fer, però un cop girada la cantonada, tan bon punt vam ser fora de la vista, resulta que s’aturava, es girava cap a mi, em somreia i em deia: «No tinguis por», i m’abraçava. En aquell moment em va travessar una cosa immensa, un estremiment molt més gran que jo, una llum inaudita va explotar-me a dins, vaig perdre l’alè, però el vaig recuperar de seguida perquè va ser una cosa desesperadament breu.

Després d’això, vaig canviar. Ja no mirava d’obtenir que les dones em diguessin els seus secrets: ara en tenia un jo. L’estremiment va resultar difícil d’aconseguir, vaig haver d’explicar-me històries cada cop més llargues i complicades i, amb tot el greu del món, no vaig sentir-lo mai dues vegades seguides, tot i que jo hauria volgut que aquella commoció durés hores, aspirava a sentir que em recorria de forma ininterrompuda, nit i dia exquisidament sacsejada, acariciada com l’herba escassa de les planes pel vent lleuger que durava dies sencers, cosa que no vaig veure fins molt de temps després.

D’ençà d’aquell dia em dedicava en cos i ànima a intentar provocar l’estremiment. M’havia d’empescar circumstàncies extraordinàries en les quals estiguéssim sols o, si més no, aïllats entre els altres, cara a cara, i que, després de molts turments, tingués la sorpresa divina de sentir que m’envoltava amb els braços. Vaig desenvolupar la imaginació. Havia d’entrenar-la amb molta disciplina perquè no podia recórrer dues vegades al mateix relat, la sorpresa era indispensable, me’n vaig adonar després d’haver provat de reproduir diverses vegades el gest deliciós que m’havia encès, sense estremir-me gens ni mica. La dificultat era molt gran perquè jo era la inventora de la història i alhora la narradora i l’oient que calia sorprendre. Avui em sorprèn que hagués pogut superar tants obstacles! A quina velocitat devia anar-me el cap per no estar avisada de la idea que venia, per tal que em submergís l’imprevist! La primera vegada, quan vaig tenir la idea de l’interrogatori, encara no m’havia explicat mai cap història, no sabia ni que es podia fer, em vaig deixar arrossegar pel joc, meravellada per l’activitat tan nova i alhora pel relat en si. Després, molt ràpidament m’hi vaig acostumar, em vaig convertir en una experta, podia detectar si el relat començava malament, si corria de cap contra la paret, i fins i tot rectificar els fets per adequar-ne millor el curs. Vaig arribar a construir personatges que sortien regularment, que es modificaven d’aparició en aparició i que se m’anaven fent molt familiars. N’estava molt contenta, no ha estat fins ara últimament, llegint llibres, que he pogut veure que eren bastant elementals.

Havia de crear històries cada cop més complicades: em sembla que, dins meu, alguna cosa sabia què n’esperava i s’hi oposava, calia que m’agafés desprevinguda. De vegades vaig haver d’allargar-la unes quantes hores per despistar el meu públic interior, fins que es descuidava de malfiar-se, es deixava captar pel plaer d’escoltar, es divertia i abaixava la guàrdia. Aleshores venia l’instant admirable, la mirada del noi, la seva mà a la meva espatlla i el transport de tot el meu ésser. Després, ja podia dormir. Quan acabava la història, potser decebia un oient interior que preferia el relat a la commoció i per això sempre la feia recular, i amb molt de gust me n’hauria privat per tal de prolongar el seu plaer. Alguna vegada, mentre m’explicava la història, m’esforçava per fer-lo entrar en raó: estic cansada, voldria dormir, concedeix-me l’estremiment, demà continuaré. Però no hi havia res a fer, no es deixava enganyar.

Les dones van notar que havia canviat. Em van observar, van veure que sempre estava asseguda, amb els genolls recollits, la barbeta sobre els braços encreuats, i suposo que mirant el buit. Jo no me’n vaig adonar perquè ja no els feia gens de cas, i em va estranyar que l’Annabelle em vingués a preguntar res.

—Què fas?

—Penso —li vaig dir.

Això la va deixar parada. Es va quedar quieta un moment, esperant que digués alguna cosa més, i després va anar a repetir la meva resposta a les altres. Van enraonar una mica i l’Annabelle va tornar.

—En què?

Em va tornar tot el mal humor.

—Quan us preguntava què és fer l’amor, no em vau voler contestar mai, i ara voleu que us digui què tinc jo al cap! Guardeu-vos els vostres secrets, si us fa gràcia, però no compteu que jo us expliqui els meus.

Va arrufar les celles i va tornar amb les altres. Aquesta vegada, la conversa va ser més llarga. Jo encara no les havia vist mai parlar seriosament tanta estona, normalment al cap de deu minuts ja se’ls escapava el riure. Semblava que la meva resposta havia originat alguna cosa nova. Va ser una altra, la que es va aixecar i va venir cap a mi, la més vella i més respectada, la Dorothée, que ni jo no odiava. Es va asseure i em va mirar amb insistència. M’importunava perquè m’interrompia en un moment molt prometedor del relat, que ja feia una bona estona que durava: estaven a punt de tancar-me tota sola en una cel·la i havia sentit unes paraules sobre el relleu de la guàrdia que em feien esperar que el carceller de nit seria el jove. Com podia continuar davant d’aquella dona vella que em mirava sense dir res? A tot estirar podia mirar de no perdre la situació de vista: estava sola, amb la respiració alterada, espantada, sentia veus i dringadissa d’armes al passadís, no sabia què passava, tenia por en aquell ambient d’urgència i agitació. Vaig procurar mantenir l’escena en suspens a la ment mentre examinava la Dorothée, que m’examinava a mi, i em deia a mi mateixa que, si l’estremiment no es produïa ràpid, em veuria obligada a donar un sentit a la situació, i què carai podia provocar una cosa imprevista que refluís fins a l’univers immòbil en què vivíem nosaltres, dones tancades des de feia tants anys que havien perdut el còmput del temps?

—Sembla que tens secrets —va dir finalment la Dorothée.

No vaig respondre, perquè allò no era cap pregunta. Veia que la dona, mitjançant la mirada fixa i el silenci, volia neguitejar-me. Segur que abans, quan encara no havia trobat el món interior en el qual em distreia, quan encara era curiosa i dòcil, m’hauria sentit intimidada, hauria buscat quin error havia comès per merèixer aquell examen i hauria temut el càstig. Però ara sabia que estava fora del seu abast: els càstigs eren sempre l’aïllament, l’exclusió de les converses fútils i volubles sobre no res, i jo no demanava sinó això per poder continuar amb tranquil·litat la meva recerca secreta.

Com que no reaccionava, la vella va arrufar les celles.

—T’he dit una cosa. Per educació m’has de respondre.

—No tinc res a dir. Li han explicat que tinc secrets. Em diu que l’hi han dit. Molt bé. I què?

—Que els vull saber.

Em vaig posar a riure, cosa que em va sorprendre a mi i tot. Estava acostumada a respectar la voluntat de les dones, especialment la de les més grans, que tenien l’autoritat, però tot havia canviat perquè jo ja no veia quin fonament podia tenir aquesta autoritat. Tot d’una descobria que no tenien cap poder. Totes estàvem igual de tancades sense saber per què, vigilades per carcellers que, per menyspreu o seguint ordres, no ens adreçaven mai la paraula. No entraven mai a la gàbia. Anaven de tres en tres, excepte en el moment del canvi de guàrdia, que en vèiem sis de cop, i no parlaven entre ells. Quan portaven el menjar, obrien un dels batents de la gran porta, un home empenyia un carretó per l’espai que separava la gàbia de la paret i un altre obria, a la reixa, una petita obertura per la qual feien passar les provisions. No responien cap pregunta, i les dones feia temps que ja no els en feien cap. Les velles eren tan impotents com les més joves. S’havien adjudicat no sé quin poder imaginari, un poder sobre res, un acord tàcit que creava una jerarquia sense cap sentit perquè no hi havia cap privilegi que poguessin concedir o negar. Estàvem totes en un peu d’igualtat absoluta.

M’havia quedat immòbil uns quants segons, prenent consciència clara d’aquestes evidències tan familiars que de sobte es convertien en revelacions sensacionals, mirant fixament la Dorothée. Vaig recordar el que m’havia dit.

—Els vol saber. Però tot el que pot fer és informar-me del que voldria.

Vaig observar amb interès com rebia les meves paraules: d’entrada, quan va veure que començava a respondre, va fer cara de satisfeta, es devia pensar que em feia obeir. Després em va escoltar, va copsar el sentit de les meves paraules, però era tan sorprenent que es va pensar que no m’havia entès.

—Què vols dir?

—Pensi-hi —li vaig dir—. Exactament el que he dit.

—No has dit res!

—He dit que no diria res dels meus secrets. Vostè ha dit que els volia saber, no em diu res de nou, ja ho sabia. Es pensa que només perquè em diu que els vol saber jo els hi explicaré.

Sí, era el que es pensava.

—És la manera com van les coses —va afirmar.

—Per què?

Va quedar desconcertada. Vaig veure que no pensava en la pregunta, de tant que l’estranyava que es pogués fer una pregunta així. Era l’hereva d’una tradició de la qual jo no havia format part: quan la gran demana una resposta a la petita, la petita respon. Ella no ho havia posat mai en dubte, però jo, que havia crescut al soterrani, no tenia cap motiu per sotmetre-m’hi. Al cap d’un moment:

—Com que per què?

—Per què hauria de respondre? Per què troba que és tan evident?

La mirada li va vacil·lar. Intentava reflexionar, però no hi estava acostumada, va semblar que li rodava el cap i es va aferrar a la primera idea que se li va acudir.

—Ets una insolent —va dir, alleujada com si hagués trobat un sentit a les paraules incomprensibles que havia pronunciat jo, convençuda que n’hi havia prou tornant a les maneres de fer habituals, a les convencions, als clixés.

—I vostè és curta —vaig respondre, com embriagada per les meves noves certeses— i aquesta conversa és absurda. Es pensa que té algun poder però és igual que totes, s’ha de conformar a rebre la seva part de menjar de mans dels enemics i no té manera de castigar-me, si em rebel·lo. Tota autoritat que no sigui la d’ells està prohibida, no pot pegar-me ni privar-me de res. Per què hauria d’obeir-la?

Aquesta vegada va ser evident que la dona no sentia res de res. Em sembla que hauria preferit tornar-se sorda. Va remugar, es va agitar una mica sense moure’s de lloc, i tot seguit amb un gest va indicar a dues dones més joves que vinguessin a ajudar-la a aixecar-se, encara que en realitat no ho necessitava, i va tornar al lloc que ocupava habitualment, a l’altra punta de la gàbia. La van mirar intensament sense gosar interrogar-la. Ella va tancar els ulls per fer creure que reflexionava i es va adormir.

—Això és perquè és vella —van dir les més joves—, aquests problemes no són per a una dona de la seva edat.

Elles van reprendre les seves xerrameques i jo, la meva història. Vaig tornar a la cel·la fosca on m’havien aïllat. No estava ferida, els vigilants actuaven sempre amb molta precisió per sotmetre sense picar. Estava arraulida en un racó, espantada, en una postura humiliant que em va cridar l’atenció: estava arronsada, tremolosa; segur que quadrava, allò, amb algú que acabava d’enfrontar-se a una de les dones més respectades de la gàbia, mirant-la als ulls i dient-li que era curta? La vella no havia pogut respondre. Em va recórrer una esgarrifança deliciosa, va ser, em sembla, el meu primer plaer intel·lectual. Calia que, a la cel·la imaginària, em redrecés, i que aquí somrigués, que les desafiés. Em costava concentrar-me en la història, el petit combat que acabava de lliurar m’havia agradat i tenia ganes de pensar-hi, però no em procuraria l’estremiment perquè el vigilant jove no hi participava, i vaig apel·lar a la meva disciplina interior per tornar al meu univers personal.

Si les dones haguessin estat prudents, no haurien anat més enllà. Encara podien fer veure que no havia passat res i no exposar-se a una batalla desigual. Jo havia entès que era tan forta com elles i que no lliurar un secret, cosa que està a l’abast de tothom mentre no hi hagi tortura, fa creure immediatament que el secret és increïblement preciós. El que elles sabien de l’amor m’havia semblat la cosa més desitjable que hi pogués haver, quan me la negaven. Ara la seva mesquinesa em feia riure, em deia que en uns altres temps hauria obtingut el que volia de qualsevol noi, que preguntant-ho a les dones els atorgava una prerrogativa que no havien posseït mai i que la meva ignorància les engalanava sense motiu. Però, ara que estaven encuriosides, els tocava a elles conèixer l’exclusió i el despit. Jo havia trobat l’estremiment per consolar-me: elles es van quedar agitades, impotents, amb la irritació com a únic aliment a rosegar. Es van posar a vigilar-me.

Però, vigilar? Érem quaranta vivint en aquella gran sala subterrània on no hi havia possibilitat que ningú quedés amagat dels altres. Cada cinc metres, unes columnes sostenien la volta, una reixa separava la part on ens estàvem nosaltres de les parets i deixava a tots quatre costats un pas ample per on els vigilants anaven contínuament amunt i avall. Era impossible fugir de les mirades i estàvem acostumades a satisfer les nostres necessitats naturals les unes davant de les altres. Al començament —això m’ho van explicar, els meus records no arribaven tan lluny—, les dones ho trobaven extraordinàriament molest, van pensar a crear un parapet per aïllar la que excretava, però els vigilants ho van prohibir, cap dona havia de quedar mai fora de la vista. Jo, quan anava a orinar, trobava del tot natural asseure’m al vàter sense interrompre la conversa, les poques vegades que conversava. Les velles rondinaven de molt mal humor, parlaven d’indignitat i de trobar-se rebaixades a la categoria de bèsties. Si tot el que ens distingeix dels animals és el fet d’amagar-nos per defecar, trobo que la condició humana s’aguanta per molt poca cosa, pensava jo. No polemitzava mai amb les dones, de fet ja trobava que eren estúpides, però no m’havia parat mai a dir-m’ho tan clarament.

Quan hi penso ara, que insuportablement creguda que era! Em gloriejava d’haver inventat un divertiment que em semblava extraordinari i me n’enorgullia, i em sentia davant d’una canilla que em perseguia, quan en realitat totes érem presoneres igual d’impotents. Potser, aïllada per la meva edat i per les limitacions que ens imposaven, tenia, com les altres, la necessitat de crear-me una il·lusió on ficar l’angoixa. No ho sé. D’ençà que ja no camino, penso molt, però sense diàleg tinc la sensació que la reflexió de seguida es converteix en un cercle viciós. Per això trobo interessant d’escriure el que penso: quan els pensaments em tornen a venir per segon cop, els reconec i no els repeteixo.

Quan la Dorothée es va despertar i es va veure amb cor d’explicar la conversa que havíem tingut, no va revelar que li havia dit que era curta, però, per més que anés amb compte de no danyar el seu prestigi, no sabia res del meu secret i no ho podia dissimular.

—Un secret! Un secret! Amb quin dret guarda un secret en la situació en què ens trobem?

La Théa, que era la més intel·ligent, de seguida va entendre que no era tant el contingut del secret, el que era important, com que es pogués pretendre que es tenia un secret i que et creguessin, tot i viure constantment sota els ulls les unes de les altres. Les dones ho van trobar massa complicat, van apartar la Théa amb un gest irritat i van exigir que se m’arranqués el secret.

—L’hem de forçar. L’hem d’obligar.

—Com penses fer-ho?

La Colette, que era la més curta i més excitada, va venir a plantificar-se davant meu i en to amenaçador em va ordenar que parlés.

—Si no, prepara’t!

—Si no, què? —vaig dir jo amb una rialla.

Va fer un gest violent, es veia que pensava en bufetades. Es veia tan bé, que els vigilants, que no ens treien mai els ulls de sobre, ho van veure igual que jo i van fer esclafir el fuet. Sabíem que no dirigien els cops contra nosaltres i que els fuets només esclafien en el buit de la galeria que ens envoltava, però aquest soroll sempre ens feia por i la Colette va fer un bot. Cap dona no tenia un record precís d’haver estat colpejada, però segons em va explicar la Théa més endavant, al principi de la captivitat, durant el període obscur, devia haver-n’hi hagut, si la por s’havia inscrit tan profundament en nosaltres. Ningú desobeïa mai el fuet i de vegades les dones descrivien els rastres sagnants que les corretges deixaven a la pell nua, el mal coent que durava dies. N’hi havia més d’una que tenia llargues cicatrius blanques. La Colette va recular, esglaiada, i jo li vaig dirigir un somriure dur. La Théa va intervenir quan jo em trobava entre les ganes de burlar-me’n en silenci, convertint els carcellers en els meus aliats, i les d’explicar-li com n’era de burra i impotent. La Théa es va acostar a la Colette, que tremolava de ràbia i de por, i amb un gest li va indicar que s’apartés.

—Vine. No serveix de res —li va dir amb veu molt suau.

Una esgarrifança va recórrer tot el cos de la Colette, em vaig pensar que es tiraria als braços de la Théa, però totes sabíem perfectament que teníem prohibit tocar-nos i la dona va abaixar el cap.

—Vine —va repetir la Théa.

Se’n van anar totes dues de costat. Jo em vaig tornar a asseure, amb el cap sobre els genolls, contenta que em deixessin finalment en pau, i em vaig adonar que no podia tornar a sumir-me en la història. Tot plegat m’havia fet posar nerviosa, ja no tenia ganes d’estar asseguda, no em podia concentrar. Em vaig aixecar, vaig anar amb les dones que preparaven la verdura per fer el dinar i em vaig oferir a ajudar-les. Però tenia poca traça, les empipava.

—Ves a jugar! —va dir una d’elles.

—Amb qui?

Era la més petita, l’única que encara era una criatura quan ens havien tancat. Les dones sempre havien pensat que em devien haver posat amb elles per error, que, en la gran confusió que havia regnat, m’havien enviat cap on no tocava i ningú no ho havia corregit. Sens dubte, un cop les reixes tancades, no havien de tornar-se a obrir mai. De vegades fins i tot deien que les claus es devien haver perdut i que, encara que algú ho hagués volgut, no haurien pogut alliberar-nos. Diria que era una broma, però no me n’he recordat fins ara i és massa tard per comprovar-ho.

L’Aline, la dona que m’havia engegat, va semblar incòmoda. Em va mirar tristament, potser es compadia de mi i no aprovava l’entossudiment de les que volien arrancar-me el secret.

—És veritat, pobra nena. Estàs tota sola.

Se la veia commoguda, cosa que va calmar-me una mica. Les dones no solien ser amables amb mi. Suposo que en aquella època les molestava que jo fos allà, i viva, mentre que de les seves filles no en sabien res. La terrible catàstrofe que ens havia caigut al damunt sens dubte podia explicar-ne l’actitud: no es preocupaven mai de mi, no havien fet mai cap gest per confortar-me. Però potser no era possible confortar ningú? La meva mare tampoc no era amb nosaltres, no sabíem res de les altres, suposàvem que eren totes mortes. No fa gaire vaig buscar en els meus records, em va semblar veure com les dones es balancejaven tot gemegant, com ploraven, no n’hi havia cap que em mirés a mi, que tremolava de terror i les odiava. Ho vaig trobar injust, i aleshores vaig entendre que, sola i aterrida, la fúria era l’únic recurs que tenia contra la por.

Em vaig apartar de l’Aline i vaig anar un altre cop a seure, amb els genolls plegats, però no vaig aconseguir reprendre el somieig. M’avorria. Sense aquell divertiment, em vaig posar a observar-les. Aquell dia havíem rebut porros i trossos de xai tallats de qualsevol manera. Mentre netejaven la verdura, parlaven animadament de com la courien. Jo no em fixava mai gaire en el que menjava, que per al meu gust no era ni bo ni dolent, tret de si em quedava amb un budell buit quan m’havia acabat el plat, cosa que no passava gaire perquè no tenia mai gaire gana, però mirant com parlaven vaig quedar esbalaïda: sentint-les, hauria semblat que podien triar entre diverses receptes, entre preparacions diferents, però en realitat només disposaven de tres peroles grosses i d’aigua, de manera que no podrien sinó posar la verdura a bullir. Ens la menjaríem per dinar i l’aigua de la cocció seria una sopa per al vespre. De vegades a la tarda ens portaven un suplement de menjar, uns quants quilos de pasta, més rarament patates, res que pogués permetre grans elaboracions. Segur que era la seva manera d’explicar-se coses, feien el que podien. Deien —i ja ho havia sentit mil vegades, però sense fixar-m’hi— que el brou no té el mateix gust si s’hi posa primer la carn o primer la verdura, que també es podien coure els ingredients per separat, tallar els porros a la juliana o en trossos grossos, deixar que es reduís perquè tingués un gust més viu, xerraven i s’agitaven. Era la primera vegada que les escoltava atentament, em va sorprendre l’abundància de paraules, la fogositat amb la qual repetien deu vegades el mateix amb una altra forma per no adonar-se que, ben mirat, feia una eternitat que no tenien absolutament res a dir-se, però l’ésser humà ha de parlar, si no, perd la humanitat, és una cosa que he entès aquests últims anys. I, de mica en mica, em van fer pena, aquelles dones entossudides a viure, a fer veure que actuaven, que prenien decisions a la presó on estaven definitivament tancades, de la qual només sortirien de mortes —algú s’enduria els cadàvers?— i on no podien ni tan sols matar-se.

Tot d’un plegat em vaig trobar rumiant sobre la nostra situació. Fins aleshores, l’havia patit sense pensar-hi, com un estat natural, algú es pregunta per què tenim son a la nit i gana quan ens despertem? Jo sabia, igual que les altres, que entre les coses prohibides hi havia el suïcidi. Al començament, algunes, més desesperades o més actives, havien provat el ganivet o la corda, i això havia permès d’entendre com ens vigilaven de prop, els carcellers, perquè el fuet havia espetegat a l’acte. Eren uns tiradors excepcionals, encertaven l’objectiu de lluny, tallaven els cinturons amb els quals algunes volien fer-se cordes, arrencaven el ganivet mal esmolat de les mans que l’aguantaven. Vetllaven per mantenir-nos vives, i això havia fet que les dones creguessin que les volien utilitzar d’una manera o altra, que tenien projectes. Es van imaginar tota mena de coses, no va passar res. Ens alimentaven, sense excessos, i així les que eren massa grasses es van aprimar, sense carències reals. Nosaltres havíem de preparar els àpats a les grans peroles i, quan ja havíem tallat la verdura, havíem de tornar els dos ganivets, que sempre tallaven malament. De tant en tant rebíem uns quants metres de roba per poder fer-nos vestits; com que no teníem tisores, havien de ser de formes rudimentàries, calia estripar la roba amb precisió. Fa una estona he escrit que no passava res, no és ben veritat: l’arribada de les peces de roba creava una gran excitació. Sabíem quins vestits eren tan vells que ja no admetien més pedaços, quins altres encara es podien salvar, i començaven grans càlculs destinats a saber com explotar el cotó nou de la millor manera. Calia tenir en compte la quantitat de fil que l’acompanyava, alguna vegada havia passat que ens quedaven retalls de roba però ja no teníem res per cosir-los. Un dia, la Dorothée va tenir la idea de fer-ho amb cabells, recordava que, en un passat molt llunyà, s’havien utilitzat per fer brodats. L’Anna i la Laurette eren les que tenien els cabells més llargs i són els que van servir per fer les primeres proves. No van funcionar, es trencaven, després algú va tenir la idea de trenar-ne uns quants i el resultat va ser prou passador: les costures no aguantaven gaire temps, però sempre es podien refer. Els vigilants no ens donaven ni compreses ni paper de vàter, les dones se’n queixaven molt, d’això. Jo, que no recordava d’haver-ne tingut mai, m’espavilava perfectament amb l’aigua corrent, que no faltava mai, i gràcies a l’amenorrea no tenia el problema de recollir la sang. Tots els trossos de roba es recollien minuciosament, les dones els aprofitaven per quan tenien la regla i els rentaven estona i estona amb aigua clara, perquè rebíem molt poc sabó, negre i líquid, i el reservàvem per al cos.

Aquesta absència quasi total d’activitat física ens hauria deixat sense gens de força i ens obligàvem a fer cada dia una mica de gimnàstica, era la cosa més terriblement avorrida del món, però fins i tot jo m’hi plegava perquè entenia que era indispensable. Una o dues vegades una dona es va posar malalta: a les provisions hi afegien un termòmetre, el fuet feia entendre que havia de mirar si tenia febre i, si en tenia, arribaven medicines. Sembla que teníem una salut prou bona. Però, amb el menjar, la il·luminació i la calefacció constant devíem sortir cares a algú o a alguna cosa i no sabíem per què es donaven tanta pena. A la vida d’abans, les dones treballaven, portaven les criatures, s’hi podia fer l’amor, cosa que només sé que era molt apreciada. En canvi nosaltres, aquí, de què servíem?

Aquestes reflexions em van sorprendre. Tot d’una, el secret que em negaven i el que jo no els volia revelar em van semblar de ben poc valor al costat del que guardaven els vigilants: què hi fèiem allà, per què ens mantenien en vida?

Vaig anar al costat de la Théa, que amb mi sempre havia estat la menys malagradosa. Em va somriure.

—Què? Vens a dir-me el teu secret?

Vaig arronsar les espatlles, fastiguejada.

—No siguis tan burra com les altres. Mira-les. Fan veure que es comporten com si encara dirigissin alguna cosa de la vida i prenen grans decisions sobre l’ordre en què couran la verdura. Què hi fem, aquí?

La Théa va agafar un aire distant.

—Què vols dir?

—D’això tampoc no en podem parlar! Us passeu el dia fent-vos creure que sabeu coses i m’utilitzeu a mi, que no en sé una, per persuadir-vos de la vostra superioritat! No teniu ni idea de per què ens vigilen tan atentament i teniu por de pensar-hi.

—No ens posis sempre en plural.

—Doncs singularitza’t! Digues què penses tu. Si és que penses alguna cosa.

No podem ventar-nos bufetades, però si parlem amb calma, sense trair la violència amb l’expressió de la cara, podem dir-nos paraules dures.

—De què serviria parlar-ne? No canviaria res.

—Un altre cop la mateixa estupidesa! Com si parlar només hagués de servir per provocar fets. Parlar és existir. Mira: ho saben tan bé que parlen hores i hores per no dir res.

—Que et penses que parlant descobrirem res de res de per què som aquí? No ho saps pas més tu que jo ni que cap de nosaltres.

—No, però sabré què en penses tu, tu sabràs què en penso jo, això potser farà néixer una altra idea, i a més tindrem la sensació de comportar-nos com persones humanes i no com autòmats de repetició.

La Théa va deixar el tros de roba que cosia amb cabells trenats i va encreuar les mans a la falda.

—Quan et quedes asseguda, tota sola amb els ulls tancats, és això el que fas, penses en nosaltres?

—Faig el que vull, no vulguis arrancar-me confidències, no soc una ingènua que es pot agafar per sorpresa.

Va riure.

—Hauries estat molt brillant! Hauries tingut un gran destí, tu!

—Nosaltres ja no en tenim, de destí. Tot el que podem fer és entretenir-nos parlant.

—Et burles de la conversa sobre la verdura però el que em proposes és una repetició igual d’inútil.

Em vaig posar a riure. Era molt agradable tenir una interlocutora tan intel·ligent com jo.

—El tema m’agrada més. Sabem per què ens van tancar?

—No.

—I on són les altres?

—Si és que n’hi ha, no ho sabem. Com que nosaltres som aquí, i ens mantenen en vida, suposem que deu haver-n’hi d’altres que viuen en algun altre lloc, però no en tenim cap prova i, si és així, no tenim ni idea de quin sentit pot tenir tot plegat. No tenim cap indici. Van aplegar adults, tu segur que ets aquí per error. Al començament, en fi, no ben bé al començament, perquè hi ha una època que ningú no recorda bé, sinó després, a partir del moment que tenim records més organitzats, sabem que no paràvem de pensar. Haurien pogut matar-te, però no maten, o treure’t d’aquí, enviar-te a un altre lloc, si hi ha altres presons similars, però la teva arribada hauria estat una informació, i l’única cosa que sabem segur és que volen que no sapiguem res. Vam acabar suposant que et van deixar aquí perquè tota decisió pot ser examinada i, en canvi, l’absència de decisió marcava l’única cosa que volen que sapiguem, que és que no hem de saber res.

Cap dona no m’havia dit mai tantes coses. Sentia que la Théa em lliurava tot el que posseïa, això em va produir un lleuger vertigen gens desagradable. Recordava vagament l’estremiment i em vaig prometre que exploraria què en podria fer a les meves històries.

—I res més?

—Res.

Va sospirar, va tornar a agafar la labor i la va examinar maquinalment.

—I no en sabrem mai res més. Amb els anys, ens anirem morint, l’una rere l’altra. Suposo que la Dorothée serà la primera, té el cor malament. Fa cara de tenir més de setanta anys. Jo no dec arribar a quaranta: sense les estacions, no podem comptar el pas del temps. Tu seràs l’última.

Em va mirar una bona estona, sense dir res. Com que jo, últimament, havia exercitat molt la imaginació, vaig endevinar què pensava: un dia em quedaria sola a la gran sala grisa. Al matí, un vigilant em passaria el menjar, que jo hauria de fer coure a la placa, menjaria, dormiria i em moriria tota sola, sense haver entès el nostre destí ni per què ens l’havien infligit. El terror em va deixar glaçada.

—No hi podem fer res?

—Totes en algun moment hem pensat a matar-nos, però són massa ràpids. No cal provar de penjar-se: encara no hauries acabat de lligar a la reixa un tros de roba cargolat com una corda, que ja serien aquí. La Marie, la que seu allà baix i parla amb la Dorothée, va intentar deixar-se morir de gana: la van perseguir amb el fuet i la van importunar fins que no va desistir. Ja has vist els ganivets que ens donen: no tallen, amb prou feines serveixen per rascar les pastanagues, i ens prohibeixen que mirem d’esmolar-los. Una vegada, fa molt de temps, l’Alice, una de les dones més desesperades, va aconseguir que una altra l’escanyés. De nit, quan abaixen la llum. Ens pensàvem que els vigilants caminaven maquinalment, confiats en la nostra immobilitat, però continuaven vigilant-nos atentament, sense parar, i se’n van adonar i van fer esclafir els fuets.