Buch lesen: «Quan tot ens semblava possible»

1
ELS PRIMERS ANYS
L’arribada a la universitat

Era el novembre de 1957. Tenia disset anys i a l’octubre havia començat a estudiar Dret a la Universitat de Barcelona. Ja era gran! Havia sentit per ràdio l’esclat d’un conflicte armat en la possessió espanyola d’Ifni, un nom exòtic que érem capaços de situar en el continent africà, però que gairebé ningú no hauria sabut concretar on era. Ara, quan hi penso, em sembla que va ser llavors que vaig començar a fer-me adult; encara que ves a saber: al capdavall, la condició d’adult és difícil de definir i es pot originar en qualsevol moment i per qualsevol causa. Així i tot, jo sempre l’he atribuït a aquella època, a aquella anècdota.

Un dia, a mig matí, durant l’estona de descans que hi havia entre classe i classe, un grup d’estudiants veterans iniciaren una manifestació sota els porxos del pati de Dret de l’antic edifici de la plaça Universitat, sense pancartes ni crits que indiquessin cap finalitat de l’acte. Tot i que podia suposar-se que era contra la guerra, ningú no deia res: cantaven el Gaudeamus igitur, que en el curs anterior, el dels fets del Paranimf, s’havia convertit en una cançó reivindicativa, per bé que gairebé ningú no ho sabia. Els qui la cantaven no en coneixien gaire la lletra, i amb prou feines en sabien la tonada; jo encara menys, perquè abans no l’havia sentida mai. Em vaig situar en un lloc discret, més aviat al mig de la tropa —la meva mare m’ho havia aconsellat: «No et signifiquis»—, però, abans d’haver acabat el primer gir al pati, em vaig trobar al davant de la comitiva. Com que l’experiència és un grau, els més veterans, els que havien engegat la desfilada, una vegada arrencada la marxa trobaren amb rapidesa una manera d’amagar-se i difuminar-se entre els manifestants. El passerell que ara recorda aquest fet, amb la màxima celeritat possible, hagué de ressituar-se entremig del personal i fer cas de la prudent recomanació maternal.

Més tard, a finals de curs, les autoritats corresponents van tenir la deferència d’incloure’m en un expedient amb motiu d’uns aldarulls que no recordo que es produïssin, però que a judici dels manaires potser havien existit. El fet va ser tan important que un catedràtic de Madrid hagué de desplaçar-se a Barcelona per instruir l’expedient sancionador, que va acabar amb una sanció a alguns delegats sindicals de Lletres que havien proposat, i potser havien fet, una vaga en solidaritat amb una altra vaga d’estudiants que hi havia hagut a Medicina. Per aquesta raó van ser expulsats de la Universitat de Barcelona Fernando López Ramon, Marcel Plans, Josep Termes i Àngel Abad, el qual va optar per continuar els estudis a Madrid, on anys després esdevindria un dels dirigents més destacats del Frente de Liberación Popular. A mi no em van sancionar, ni em van imputar cap càrrec, tampoc a Pasqual Maragall, que també hagué d’anar a declarar el mateix dia.

A banda d’assistir a l’Aula de Poesia i a totes les conferències que es feien i es desfeien, passava temps i més temps en els patis de Lletres de la universitat amb gent de cursos superiors, parlàvem sobre el món i jo m’hi esplaiava amb la corresponent vehemència i rotunditat juvenil, però no m’havia passat mai pel cap fer una activitat de tipus sindical o política d’oposició, encara. He de dir que els qui van fer la llista d’expedientats tenien una vista notable i potser coneixien les relacions que jo havia travat amb tots aquells que podia trobar, amb els quals parlàvem de literatura, amb preferència de poesia. Cal reconèixer que sabien descobrir la vocació encara oculta abans i tot que es traduís en alguna activitat d’iniciació.

Despertar a la vida política. El Comitè Interfacultats

Va ser abans de l’inici del segon curs de la carrera, el setembre de 1958, quan vaig fer el primer pas en política, que se superposaria i es barrejaria amb l’interès apassionat que com a adolescent sentia per tot, i, en especial, per la literatura. Les instal·lacions de la facultat de Dret acabaven de ser traslladades a un edifici magnífic, al final de la Diagonal, modern i lluminós, dotat d’un vestíbul de pel·lícula. Quan hi vam arribar, tot feia olor de nou de trinca. Així, la facultat de Dret quedava separada de les altres, que havien quedat a la plaça Universitat, i, per tant, s’havien acabat les converses de cada dia als patis o al bar amb gent de tot pelatge. Allà dalt, a Pedralbes, tot era ple de camps; era tan lluny de tot que fèiem autoestop per baixar a la ciutat; i els cotxes s’aturaven! Aquell mateix curs em vaig matricular també en el primer any d’Econòmiques, que era la carrera de moda i que es cursava a la tarda. Així em passava tot el dia a la universitat, i a la nit moderadament sortia a fer una partida de dòmino.

Sempre hi ha algú que sap tot el que passa —a tot arreu n’hi ha, i en política la informació de base resulta molt valuosa—; i en el meu cas aquest algú va valorar que m’havien incorporat a un expedient sancionador i que em feia amb tots els lletraferits que podia; potser també havia sentit els meus judicis rotunds en les rotllanes del pati de Lletres. Tot això ajuda a explicar que em proposessin d’impulsar la confecció de llistes de candidats oposades a les llistes oficials del SEU (Sindicat Espanyol Universitari) en les eleccions a Dret dels consells de curs, que per primera vegada es realitzaria a cada curs en totes les facultats. A Dret el resultat va ser un èxit inesperat, tant per les candidatures presentades com pels electes obtinguts. Després, per intercanviar experiències i harmonitzar propostes possibles, vam començar a trobar-nos amb una certa regularitat una persona de cada facultat. És així com em vaig integrar en un Comitè Interfacultats, de nova creació, més conegut com a «Inter», destinat a la coordinació de polítiques sindicals fetes pels delegats no afectes al SEU, elegits pels estudiants. En teoria, l’organisme no tenia cap color partidista i els que hi assistíem ho fèiem com a autoconvocats. L’Inter era format per electes, però no per persones elegides per integrar el Comitè esmentat, i no era una cosa pública, sinó informal, diguem-ne així.

Recordo que Isidor Boix, d’Enginyers, que hi actuava com a dinamitzador, i Maria Rosa Borràs, de Lletres, vingueren a trobar-me i a «autoconvocar-me». Jo seria el representant de Dret, sense afiliació; de Ciències recordo que van venir Gustau Ferran, Pedro Parra i després Margarida Virós; de Medicina sempre hi va haver Jordi Sales; i d’Econòmiques, Ernest Lluch i Antoni Montserrat. Els qui en formàvem part ens renovàvem nosaltres mateixos al cap d’un temps. La iniciativa i la coherència relativa del conjunt, en la mesura en què existís, venien assegurades per la continuïtat de Boix i pel seu ordre cartesià de les reunions. Sempre portava una llista dels temes que establia, que eren, o havien de ser, comuns. Podies afegir-hi al final allò que creies, però no calia discutir l’ordre del dia i perdre temps. Com que les diferències entre les activitats realitzades o a fer en cada facultat eren bastant acusades, cadascú informava d’allò que creia oportú i escoltava els comentaris que podien generar. No recordo cap votació, ni cap negativa de principi. Sí que recordo, en canvi, opinions de vegades crítiques, però el mètode utilitzat podríem dir que era més aviat consensual.

Així, al voltant dels qui formàvem part de l’Inter es van anar construint de manera progressiva en algunes facultats petits grups més o menys informals i semiestables de persones, però a cada lloc ens ho coíem com volíem i podíem. En tot cas, el Comitè de l’Inter aviat va deixar de ser la reunió d’uns organitzadors electorals i d’uns capitans Aranya com érem i va anar esdevenint un marc flexible de coordinació de gent diversa que tendia a dotar-se d’objectius propis; en tot cas resultava essencial assegurar que no hi hagués ni exclusions sectàries, ni el monopoli de ningú. El punt de referència polític extern era el Comitè de Coordinació Universitària (CCU) que estava format per alguns dels partits clandestins, però al voltant de l’Inter de Dret, per exemple, hi participaven també més sensibilitats. Amb el pas del temps, el personal que es movia en aquella esfera anà ampliant-se i abans d’acabar els meus estudis no existia només un coordinador a cada curs, sinó també uns cercles humans de treball o de col·laboració en tasques diverses: biblioteca, cursos de català, apunts, actes culturals… que prefiguraven de manera rudimentària el germen d’una organització sindical democràtica forjada en cada facultat operant que actuava dins de la carcassa buida del SEU. Aleshores, a partir de la força ja obtinguda en les facultats, vam començar a moure’ns a escala de districte.

A la facultat de Dret, doncs, l’Inter participava en la formació de candidatures i en activitats, per diverses vies i amb distintes modalitats, amb estudiants que pertanyien o simpatitzaven amb parts no integrades en el CCU, com la Unió Democràtica o el Front Nacional, i així, després dels resultats de les eleccions de la tardor de 1959 i d’obtenir la majoria de la Cambra Sindical, vam ocupar els locals que la facultat tenia a disposició dels estudiants, on organitzàrem una biblioteca amb préstec de llibres —inclosos els prohibits— i amb revistes estrangeres que ens enviaven subscripcions gratuïtes demanades per carta amb tota la gosadia: recordo, per exemple, que rebíem de franc L’Express, France Observateur, Témoignage Chrétien, Preuves, i d’altres, com Présence Africaine. Vam editar també una revista, Forja, amb textos en català i castellà, vam muntar una aula de debat entre els més polititzats de la facultat i vam organitzar un curs de català, que feia Josep Maria Ferrer i Ferrer. Havíem constituït una majoria electoral molt àmplia que va elegir com a delegat de facultat Joan Antoni Roig Fransitorra, que era proper a Unió Democràtica i un bon amic.

El nostre objectiu era l’ocupació de tots els nivells del SEU a través d’eleccions democràtiques; primer a cada facultat, però després vam començar a disputar l’hegemonia en el districte amb la defensa d’una estratègia semblant: donar una base electiva als càrrecs i participar obertament en dos camps nous: el Servei Universitari del Treball (SUT) i la creació d’una revista impresa del SEU destinada als estudiants, Universidad 61, en la qual teníem posat un peu amb solidesa. Hi havia un acord tàcit de participació i aportació de col·laboracions sobre la base de l’absència de censura interna. Manolo Vázquez Montalbán i Laureà Bonet hi tenien un rol de primer ordre i Xavier Fàbregas, el pare Casaldàliga, Francisco Candel o Romà Gubern hi escrivien.

Quan m’obriren un segon expedient, el curs 1960-1961, tot va ser diferent del primer. Ara els fets eren públics i constaven en una acta d’acords; jo n’era autor. La Cambra de Facultat —el conjunt dels representants dels estudiants, deu per curs: cinquanta, per tant— havia aprovat una petició per tal que es concedís una amnistia als presos polítics, proposta que jo havia presentat i defensat. L’atac d’un grup d’estudiants de l’Opus a l’espectacle humorístic dels estudiants, l’anomenat «judici bufo», que es realitzava tradicionalment el dia de Sant Ramon de Penyafort, havia portat a un enfrontament físic amb trompades i a un escàndol notable que a nosaltres ens reforçà com a majoria i ens amplià. Em van sancionar a perdre la convocatòria de juny i a examinar-me en la de setembre, però tots els professors que tenia van acceptar de fer-me l’examen final el mes de juny i guardar-me’n la nota. Així vaig donar satisfacció a aquelles ànimes beneïdes que havien facilitat el meu nom al primer dels instructors com a estudiant procliu a la subversió.