999. Les primeres dones d'Auschwitz

999

Títol original: 999: THE EXTRAORDINARY STORY OF THE FIRST WOMEN IN AUSCHWITZ

Publicat per Kensington Publishing Corp. Drets de traducció acordats amb Sandra Bruna Agencia Literaria, SL.

Primera edició en català: gener del 2020

Segona edició en català: abril del 2020

© Heather Dune Macadam, 2019

© Traducció: Jordi Cussà i Balaguer, 2020

© Imatges: Autories i arxius respectius

Un agraïment especial per la gestió de les imatges a la USC Shoah

Fundation - The Institute for Visual History and Education

© Editorial Comanegra, 2020

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Disseny: Irene Guardiola

Fotografia de coberta: Anna Herskovicova, Lea Friedman i Debora Gross, amb dues noies sense identificar. Vacances de Pasqua

Fotografia de contra: Edie Friedman i Ella Friedman a Kapušany, amb dues noies sense identificar

Supervisió de la traducció: Anna Camps

Correcció: Gemma Sardà i Gemma Garrigosa

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-34-8

Amb el suport del Departament de Cultura

Llibre local = Lector compromès Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes.

Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Queden rigorosament prohibides i es sotmetran a les sancions establertes per la llei: la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, inclosos els mitjans reprogràfics i informàtics, així com la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic sense autorització de l’Editorial Comanegra. Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

999

Les primeres dones d’Auschwitz

Heather Dune Macadam

Traducció de Jordi Cussà

Durant la major part de la història, les dones eren anònimes.

—VIRGINIA WOOLF

La vara per mesurar qualsevol societat és com tracta les dones i les noies.

—MICHELLE OBAMA

La dona s’ha d’escriure a si mateixa: ha d’escriure sobre les dones i convèncer-les d’escriure... La dona s’ha de situar a si mateixa en el text, igual com en el món i en la història...

—HÉLÊNE CIXOUS,

La rialla de la Medusa

Prefaci

Per Caroline Moorehead

NINGÚ SAP DEL CERT, ni ho sabrà mai, la xifra precisa de persones que es van transportar a Auschwitz entre 1941 i 1944, ni qui hi va morir tampoc, tot i que la majoria d’investigadors accepten la xifra d’un milió de persones. Però Heather Dune Macadam sap exactament quantes dones d’Eslovàquia van carregar al primer tren, que va arribar al camp el 26 de març de 1942. També sap, gràcies a una investigació arxivística meticulosa i a entrevistes amb supervivents, que a les gairebé mil noies jueves, de setze anys com a màxim, les van capturar a Eslovàquia la primavera de 1942, i els van dir que les enviaven a treballar al servei governamental a Polònia, acabada d’ocupar, i que només serien fora uns quants mesos. En van tornar molt poques.

Basant la seva investigació en llistes que es guarden a Yad Vashem, a Israel, en testimonis de l’Arxiu d’Història Visual de la Fundació de la Xoà de la USC, i buscant el rastre de les poques dones que encara són vives actualment, així com en converses amb els seus parents i descendents, H. D. Macadam ha aconseguit recrear no solament el rerefons de les dones del primer comboi, sinó també la seva vida dia a dia, i la seva mort, durant els anys que van passar a Auschwitz. La seva tasca va ser més difícil, i les seves descobertes més impressionants, per la pèrdua de registres i els diversos noms i sobrenoms que utilitzaven, a més de les diferents maneres de lletrejar-los, i del lapsus de temps que ha transcorregut des de la Segona Guerra Mundial. Escriure sobre l’Holocaust i els camps d’extermini no és fàcil, com ella mateixa molt bé diu. La manera com ha escollit fer-ho, utilitzant una llicència novel·lística per imaginar escenes i recrear converses, aporta molta immediatesa al text.

NO VA SER fins a finals de l’hivern de 1940-41 quan l’inspector general Farben va escollir Auschwitz i rodalia, convenientment a prop d’un enllaç ferroviari i un seguit de mines amb una gran provisió d’aigua, per construir-hi una gran planta nova on fabricar goma artificial i gasolina sintètica. Auschwitz, a més, tenia el mandat d’exercir un paper en la «solució final a la qüestió jueva», un lloc on, juntament amb les assignacions laborals, es podia assassinar els presoners ràpidament i desfer-se dels cossos amb la mateixa celeritat. Quan, al setembre, un primer experiment amb àcid prússic, o Zyklon B, es va demostrar efectiu gasejant 850 interns, Rudolf Höss, el comandant en cap del camp, ho va considerar una resposta al «problema jueu». Com que els metges del camp li havien assegurat que el gas no «provocava sang», va concloure que així estalviaria als seus homes ser testimonis d’imatges desagradables.

D’entrada, en tot cas, calia construir el camp. Un arquitecte, el doctor Hans Stosberg, va rebre l’encàrrec de dibuixar els plànols. A la conferència de Wannsee el 20 de gener de 1942, l’Oficina Principal de Seguretat del Reich va estimar que l’Europa ocupada donaria com a total la xifra de poc menys de dos milions i mig de jueus. Tal com va dir Reinhard Heydrich, segon en la jerarquia de les SS després de Heinrich Himmler, caldria «posar-los a treballar de manera eficaç en el marc de la Solució Final». Aquells que fossin massa dèbils, massa joves o massa vells per treballar, els haurien d’assassinar immediatament. Els més forts treballarien i esperarien el seu moment per ser assassinats, atès que «aquesta elit natural, si quedés lliure, s’hauria de contemplar com el germen potencial d’un ordre jueu nou».

Eslovàquia va ser el primer país satèl·lit que es va convertir en un territori de deportació. Eslovàquia havia estat prop de mil anys part del reialme d’Hongria, i des de la fi de la Primera Guerra Mundial formava part de Txecoslovàquia, i no havia assolit la independència fins al 1939, sota la protecció alemanya, i encara cedint bona part de l’autonomia a canvi d’ajuda econòmica. Josef Tiso, un capellà catòlic, va arribar a president, va prohibir els partits de l’oposició, va imposar la censura, va formar una guàrdia nacionalista i va atiar l’antisemitisme, que havia augmentat des de l’arribada d’onades de refugiats jueus que fugien d’Àustria després de l’Anschluss. Un cens va xifrar els jueus en 89.000, un 3,4 per cent de la població.

L’ordre dirigida a les dones jueves solteres entre els setze i els trenta-sis anys, perquè es registressin i portessin les seves pertinences a un punt de reunió, d’entrada no es va considerar alarmant, per més que algunes famílies clarividents van fer intents desesperats per amagar les filles. Efectivament, algunes noies pensaven que la idea d’anar a treballar a l’estranger era emocionant, particularment quan els van assegurar que tornarien a casa aviat. La seva innocència va acréixer la crueltat del xoc quan van arribar a les portalades d’Auschwitz, i allà no hi havia ningú que pogués preparar-les per als horrors que havien de venir.

Aquell mateix dia, van arribar 999 dones alemanyes provinents de Ravensbrück, un camp que, amb 5.000 presoners, ja era ple i no en podia allotjar més. Les havien seleccionat abans de partir com a funcionàries capaces, per supervisar la feina de les noies jueves, que desmantellaven construccions, netejaven la terra, cavaven, transportaven terra i materials, i es cuidaven a més de les tasques agrícoles i de criar animals, per alliberar consegüentment els homes que ja hi havia a Auschwitz, perquè poguessin treballar en feines més feixugues de cara a l’ampliació del camp. Les noies eslovaques venien de famílies nombroses i afectuoses, i es van trobar que les esbrocaven, les despullaven de cap a peus, les rapaven, les sotmetien a crides interminables per passar llistes a l’alba gèlida, les forçaven a caminar descalces sobre el fang, i a barallar-se per les racions de menjar, i que eren víctimes de càstigs arbitraris, i treballaven fins a l’esgotament i sovint fins a la mort. Tenien gana, estaven malaltes i aterrides. Les guàrdies de Ravensbrück, com després va admetre Höss, «sobrepassaven de bon tros els seus equivalents masculins en duresa, vilesa, rancúnia i depravació». A finals de 1942, dos terços de les dones del primer comboi havien mort.

I Auschwitz, en canvi, continuava creixent. Hi van abocar jueus de tota l’Europa ocupada, de França i Bèlgica, Grècia i Iugoslàvia, Noruega i més endavant Hongria, i van arribar aviat a una mitjana de tres trens cada dos dies, i cada tren arrossegava 50 vagons de càrrega que portaven 50 presos cada un. El juny de 1943, hi havia quatre crematoris establerts i en funcionament, capaços d’incinerar 4.736 cossos per dia. La majoria dels que hi arribaven de nou, famílies senceres amb bebès i criatures, anaven de dret cap als forns de gas.

Les dones eslovaques supervivents, que s’havien endurit físicament i mental, van enginyar-se estratègies per sobreviure, com ara presentar-se voluntàries per a les tasques més desagradables, o buscar seguretat com a cosidores, cuidant-se dels horts, o a les oficines del camp, per escapolir-se de l’exterminació diària de les persones més febles, de les que queien malaltes o estaven massa demacrades per treballar amb competència. Tal com remarca H. D. Macadam, va ser «un puja-i-baixa de supervivència». Les més afortunades trobaven ocupació al «Canadà», el terme irònic de la presó per referir-se a les propietats saquejades pels nazis als jueus que arribaven, als quals havien indicat que portessin cada un entre 30 i 45 quilos d’articles que consideressin necessaris. Mantes, abrics, ulleres, vaixelles, instruments mèdics, màquines de cosir, sabates, rellotges de polsera i mobles inundaven una xarxa extensa de magatzems, on els equips de les persones més afortunades, o homes astuts i dones internes, treballaven en torns continus preparant els embarcaments per reenviar els trens a Alemanya. Més endavant es va estimar que, com a mínim, cada setmana s’enviaven a Berlín dos contenidors de 1.000 quilos cada un.

A casa, durant molt temps, les famílies eslovaques d’aquestes dones no tenien ni idea d’on havien anat a parar les seves filles. Les poques postals que rebien, amb referències críptiques a amistats mortes temps enrere, resultaven desconcertants, i a vegades tan estranyes que molts pares es van poder convèncer que les seves filles eren en un lloc segur i les cuidaven bé. Però a mesura que passaven els mesos, la por s’escampava, i va empitjorar quan captures posteriors s’emportaven lluny famílies senceres. Un dels moments més punyents del llibre de Macadam és l’arribada dels parents a Auschwitz, on les dones supervivents els rebien horroritzades, massa conscients del destí que esperava als seus pares, mares, germanes o germans.

S’ha escrit molt sobre l’experiència d’Auschwitz, la batalla per la supervivència, el tifus, els assassinats amb gas, les condicions que sempre empitjoraven, la fam i la brutalitat, i Macadam no s’espanta davant de l’horror. Els llibres com aquest són essencials: recorden als lectors moderns esdeveniments que no s’haurien d’oblidar mai.

El seu llibre és bo, també, pel que fa al rerefons de les deportacions eslovaques, sobre la vida de les comunitats jueves abans de la guerra, l’organització de la persecució jueva i la innocència de les famílies quan preparaven les noies per a la deportació. Escriu, amb la mateixa capacitat d’evocació, sobre la tristesa de les poques supervivents que van tornar a casa i van trobar els pares morts, les seves botigues tapiades, i que les cases i possessions les hi havien rampinyat els veïns. De la població eslovaca jueva d’abans de la guerra, n’havien mort 70.000 (prop d’un 80 per cent); el règim unipartidista de postguerra havia prohibit qualsevol comentari sobre l’Holocaust. Les del primer enviament, quan van marxar eren noies. Tres anys i mig després, van tornar i ja eren dones, velles més enllà de l’edat, que havien testimoniat, patit i suportat massa desastres. El simple fet d’haver sobreviscut les convertia en sospitoses: què devien haver fet, quines concessions morals havien assumit, per no haver mort amb les seves amigues.

AL FINAL D’AQUEST LLIBRE esplèndid hi ha una imatge que roman molt temps al pensament. Una de les noies supervivents, la Lucie, després d’escapar-se d’Auschwitz i de les marxes mortals que van costar la vida a moltes supervivents, després de travessar països en caos i devastats per la guerra, i en risc constant d’acabar violades, finalment es troba dalt d’un tren en direcció a casa. Els vagons són plens a vessar de refugiats, així que s’enfila al sostre, i és allà, aferrada dalt d’un tren lent, que contempla un paisatge que no és ple de tanques de filferro, ni torres de vigilància ni sentinelles amb metralletes. S’adona, per fi, que és lliure: és primavera i els arbres verdegen.

Nota de l’autora

—ÉS MASSA PETIT, MASSA TARD —diu la Ruzena Gräber Knieza en alemany.

La línia telefònica espetega. El meu marit, que em fa de traductor, arronsa les espatlles. En aquell moment, la Ruzena era l’única supervivent que havia trobat viva, de totes les noies que havien format part d’aquella primera tramesa a Auschwitz; el seu número de presonera era el 1649. Uns quants mesos abans, havia acceptat de bona gana una entrevista per a un documental sobre les primeres noies d’Auschwitz, que jo volia produir. De totes maneres, la meva pròpia salut m’havia impedit volar a Suïssa per entrevistar-la. Ara, la que està malalta és ella.

Intento explicar-li que el meu màxim interès és parlar amb ella d’Eslovàquia, i de la manera com ella i les altres noies van acabar capturades i traïdes pel seu govern. Ella sospira i diu:

—No vull tornar a pensar en Auschwitz abans de morir.

Als noranta-dos anys, qui l’hi podria retreure?

Li vaig enviar una nota d’agraïment, i després vaig localitzar el seu testimoni a l’Arxiu d’Història Visual de la Xoà de la Universitat del Sud de Califòrnia (USC). És en alemany. El podem traduir, però l’arxiver de la Fundació de la Xoà no va fer les preguntes que volia fer jo. Preguntes que havien sorgit el 1992, uns vint-i-cinc anys abans, quan havia conegut i treballat amb la Rena Kornreich Gelissen, una supervivent del primer comboi. Arran d’haver escrit La promesa de Rena, parents de les noies que van viatjar en aquell primer tren s’havien posat en contacte amb mi i m’havien explicat molts més relats de cosines, tietes, mares i àvies, i a partir d’aquesta informació van sorgir més preguntes encara. He filmat i enregistrat entrevistes amb aquestes famílies, però, sense una supervivent que volgués parlar amb mi (i una família que m’hi deixés parlar), aquestes preguntes no obtindrien mai resposta. Comprenc la voluntat de protegir aquestes senyores ancianes; si vas sobreviure tres anys a Auschwitz i els camps d’extermini, i has viscut fins a arribar als noranta, per què hauries de tornar a pensar en aquell infern? No vull ferir ningú, i aquestes dones formidables encara menys, formulant preguntes doloroses que desvetllin els espectres del passat.

Un any després de la conversa amb la Ruzena, vaig enviar un correu electrònic a les famílies de la segona generació, i els vaig preguntar si algú volia repetir el viatge de la seva mare a Auschwitz des d’Eslovàquia, en el 75è aniversari del primer tren. Força gent va respondre interessada, però al capdavall es va reduir a un grup petit i íntim de tres famílies: els fills d’Erna i Fela Dranger d’Israel (Avi i Akiva); la família d’Ida Eigermann Neumann d’Amèrica (Tammy i Sharon, i la canalla de la Tammy: Daniella i Jonathan), i la filla de Marta F. Tuckman (Orna, d’Austràlia). Després, unes quantes setmanes abans de la reunió, em vaig assabentar que l’Edith Friedman Grosman (1970), de noranta-dos anys, seria la convidada d’honor de la cerimònia del 75è aniversari. Al cap d’uns quants dies, l’Edith i jo vam parlar via FaceTime. Vam sintonitzar de seguida, i em va dir que li encantaria trobar-se amb mi i el meu equip de càmera a Eslovàquia. Dues setmanes més tard, sèiem juntes en un hotel d’un bloc d’estil soviètic dels primers temps, amb parets blanques atrotinades i una decoració esgarrifosa, i jo li feia les preguntes que no havia encertat a fer a la Rena Kornreich (1716) vint-i-cinc anys abans.

Igual que la Rena, l’Edith és apassionada, de pensament ràpid i esmolat. Una dona menuda amb ànima d’ocell, que il·lumina la sala. Els dies que vam passar juntes a Eslovàquia va ser un remolí que ens va dur a les barraques on les van retenir i a l’estació ferroviària des d’on les van deportar. A la cerimònia, ens van presentar el president i el primer ministre d’Eslovàquia, l’ambaixador israelià a Eslovàquia i descendents d’altres supervivents, en un homenatge potent de llàgrimes i abraçades. El grup de la segona generació amb el qual jo viatjava va establir vincles amb les famílies de la segona generació eslovaca. Al final d’aquella setmana, el meu marit em va dir:

—Això no és un documental i prou. Has d’escriure un llibre.

Escriure sobre Auschwitz no és fàcil. No és la mena de projecte que ningú s’agafa a la lleugera, però, amb l’Edith al costat, em moria de ganes d’intentar-ho. I tanmateix, aquest llibre no seria de memòries. Seria sobre totes elles, o almenys sobre totes aquelles de les quals pogués trobar informació i encaixar-la en aquesta narració complexa. Al Canadà vaig trobar una altra supervivent, l’Ella Rutman (1950), i vaig volar fins a Toronto per reunir les dues supervivents. L’Edith i l’Ella es recordaven recíprocament, però, fins i tot a una edat tan avançada, es mostraven cauteloses. Mentre parlaven en eslovac entre elles, l’Edith, de cua d’ull, em va llambregar amb expressió adolorida. No era pas la relació càlida que jo havia imaginat: em vaig adonar que a l’Edith no li queia bé, l’Ella, quan eren a Auschwitz. La reunió va resultar incòmoda i distant fins que les dues ancianes van començar a mirar-se els números que duien gravats a l’avantbraç esquerre amb una lupa.

—Ja no veig el meu número, de tant que s’ha esborrat —va apuntar l’Edith.

Els records també s’esborren. Però la veritat és allà, si saps on trobar-la. Un dia, mirant fotos velles amb l’Edith, vaig clissar la cara de la Ruzena Knieza, de soltera Gräber.

—La coneixies, la Ruzena? —li vaig demanar.

—És clar! —va contestar l’Edith, com si fos la pregunta més òbvia del món—. Anàvem a classe juntes i érem bones amigues, amb ella i el seu marit, l’Emil Knieza, després de la guerra. Ell era escriptor igual que el meu marit. Solíem anar a veure’ls a Suïssa.

Estava completant tot el cercle.

MOLTES D’AQUESTES DONES es coneixien entre elles abans d’Auschwitz, ja fos dels pobles on havien nascut, o de les escoles o les sinagogues; i tanmateix, segons els testimonis de l’Arxiu de la Xoà de la USC, és estrany que ningú mencioni el nom de soltera de cap noia. A vegades, una supervivent menciona una noia pel sobrenom, o bé ofereix una descripció física d’una amiga, de manera que pot resultar difícil confirmar si els supervivents parlen d’algú del primer tren. El testimoni de la Margie Becker (1955) és una d’aquelles rareses en què es mencionen els noms complets de les noies amb les quals van créixer ella i l’Edith, i gràcies a la foto de classe, l’Edith ha estat capaç d’identificar la majoria de les noies. Abans de veure-les juntes a la foto de classe, no se m’havia ocorregut mai preguntar a l’Edith si coneixia la Ruzena perquè, a la llista de deportades, el nom de la Ruzena figurava com a procedent d’un altre poble. No sabia que hagués viscut a Humenné quan era una noia. Si hagués començat aquest viatge quan encara totes eren vives...

Mentre enllesteixo les últimes correccions d’aquest llibre, el meu correu electrònic sona:

L’àvia va marxar amb el primer tren. Recordo les històries que ens explicava. Va escriure un llibre sobre la deportació, però després el va llençar; deia que no se la creuria ningú. La primera pàgina del seu testimoni escrit va sobreviure i la guardo jo. L’àvia es deia Kornielia (Nicha) Gelbova, de la vila eslovaca de Humenné. Havia nascut el 1918.

Al cap d’uns segons, havia obert un Excel meu on hi ha el nom de totes les noies, el lloc de naixement i l’edat, i el nom de Kornelia Gelbova és davant meu. És la número 232 de la llista original arxivada a Yad Vashem, a Jerusalem. I encara és més extraordinari que la seva germana surti mencionada al testimoni de la Ruzena Gräber Knieza. Eren juntes a Ravensbrück. Totes dues són a la mateixa pàgina de la llista, així com tres noies que esteu a punt de conèixer molt bé: l’Edith i la Lea Friedman, i la seva amiga Adela Gross. I justament en aquesta mateixa pàgina hi ha dues noies que alguns de vosaltres ja coneixeu: la Rena Kornreich i l’Erna Dranger.

Una de les meves màximes preocupacions en escriure aquest llibre és l’exactitud. Pateixo contínuament per aconseguir les dates i la cronologia correctament, i per assegurar-me que els textos estiguin documentats amb precisió. L’Edith m’assegura que «no aconseguiré tenir-ho mai tot bé. Ningú pot situar-ho tot amb precisió. És massa gran. Si no tens una data, què passa? Va succeir. Això basta».

Només puc confiar que sí.

Aquesta història té moltes narratives. El cos principal prové de les meves entrevistes amb testimonis, supervivents i familiars, i els testimonis de l’Arxiu de la Xoà de la USC. S’han utilitzat memòries, literatura sobre l’Holocaust i documents històrics per aprofundir l’elaboració d’aquests relats personals sobre l’atmosfera i la política de l’època. El meu objectiu és bastir un retrat tan complet com pugui de les noies i les dones joves del primer comboi jueu «oficial» a Auschwitz. Per aconseguir-ho, un dels recursos que he usat és la llicència dramàtica. Allà on trobeu diàlegs amb citacions, podeu estar segurs que les citacions són directes d’entrevistes amb supervivents, o testimonis que m’informen de converses seves o que elles han sentit personalment. En altres casos, per il·lustrar més bé o completar algunes escenes, he utilitzat guions llargs per indicar diàlegs que he creat jo; només ho faig quan són converses o arguments que va referir un testimoni, però sense elaborar-los.

Estic molt agraïda a l’Edith Grosman i la seva família, així com a les famílies Gross, Gelissen i Brandel, que em van acceptar en el nucli familiar i em van tractar com una membre honorària.

—Ets com la nostra cosina —em va dir l’Edith a la festa del seu noranta-quatrè aniversari.

Al seu voltant, hi havia el seu fill, la jove, netes, un besnet, i un altre besnet de camí. És un gran honor i un privilegi formar part de la història d’aquestes dones, ser la seva defensora i la seva cronista. Eren adolescents quan les van enviar a Auschwitz. Molt poques van tornar a casa. La manera com van sobreviure, és un homenatge a les dones i noies de tot el món. Aquest relat és seu.