Buch lesen: «L'enterrament»

Sant Antoni, Barcelona,
migdia del divendres 27 de setembre

Són les tres de la tarda al pati interior d’un pis de l’Eixample. Els patis interiors de l’Eixample van ser dissenyats perquè els obrers de la Barcelona industrial tinguessin llum natural i estan oberts al cel. El sol em bat als ulls mentre intento acabar un nou llibre de poemes. Amb prou feines m’hi veig. La llum es reflecteix a la pantalla del portàtil i aquesta me la torna als ulls. Escric a cegues, sense poder revisar els errors de picat que cometo amb freqüència —a per o, sobretot. A més, el sol em crema a la cara i sento que els porus de les galtes se m’obren amb la calor —vaig heretar la mala pell de ma mare i segueixo patint acne als trenta anys. En realitat, és absurd que intenti escriure en un pati on el sol bat d’aquesta manera només perquè és un pati. Al pis hi tinc un despatx, petit —cinc metres quadrats, amb sort— però còmode. I no el faig servir mai. Només els dies més durs de l’hivern. Suposo que la imatge de l’escriptor urbà que escriu a la terrassa és més forta que el fet objectiu que al despatx hi estic millor.

Un veí m’observa des del costat esquerre de l’illa. Les illes són blocs quadrats d’edificis que, a l’Eixample de Barcelona, comparteixen pati interior i permeten penetrar en la intimitat dels veïns. Concretament crec que li agrado, a aquest. Els vespres, quan surto a fumar un cigarro, encén el llum. I puc veure com es mou pel pis sense jersei, amb el pit de gimnàs d’un dia a la setmana, els pèls una mica retallats a la zona de l’estèrnum i els braços més morens, d’anar en màniga curta. Quan me’n vaig torna a apagar el llum —el veig pel vidre translúcid de la porta del pati, que dona a la cuina. Potser es pensa que soc un voyeur. O potser que també m’agrada mostrar-me, i estableix amb mi un joc d’exhibicionisme solidari. No m’hi he creuat mai pel carrer. No sé com actuaria, si passés això. Què hauria de passar? Li hauria de dir «bon dia», com si res? Probablement miraríem cap a una altra banda, acceleraríem el pas per superar aquest moment incòmode, i prou. Hi ha relacions que només es poden tenir de lluny.

El sol no afluixa. El veí abaixa la persiana. Es deu haver avorrit de mi. Estic escrivint el que serà un dels darrers poemes del meu nou llibre. Un poema sobre el plaer de l’ansietat. Sobre com l’ansietat ens dona vida o com és una forma de sentir que som vius, de tocar un tros de realitat en un món virtualitzat i asèptic i incorpori o alguna cosa així. Encenc un cigarro. Hi faig una, dues, sis pipades. En premo la punta amb violència, obsessivament, contra el cendrer. Escric en torns de deu minuts, amb aturades de cinc minuts per fumar o beure aigua o ratllar amb el dit índex les vores del dit gros —una mania que conservo de quan era petit.

El poema és dolent. No em puc aturar per rellegir-lo perquè l’estiu es resisteix a anar-se’n i manté el sol tan a dalt del cel, a les tres de la tarda, però estic escrivint un poema dolent. O pitjor, poc arriscat —un refregit de mi mateix. Escric per presentar-me a un premi. Deu mil euros per quatre-cents versos. És un premi sense prestigi, però tant és. Necessito els diners.

Sento que en Blai entra per la porta. Porta sushi congelat d’una botiga coreana del Raval per dinar. «Què tal el dia?», em pregunta. «Però ja t’hi veus per escriure, aquí?» Em parla amb el seu català lleugerament contaminat pel contacte amb el meu accent gallec. Sembla feliç, com de costum. Crec que el que sempre m’ha atret d’ell és la seva disposició natural a qualsevol tipus de situació, tan diferent de la meva mandra, de la meva nostàlgia de gandul. Dinem a la sala, a l’altra banda del pis, al costat d’un petit balcó que dona al carrer i que deixa que l’aire entri. Un aire dens, un aire feixuc, amb pol·lució, càlid com l’aigua d’una piscina. Els estius a Barcelona són durs, si t’has criat en un racó ventós de Galícia i no tens aire condicionat. Mentre dinem de sushi conversem sobre el dia. En Blai em parla d’un alumne amb problemes d’adaptació i de la seva estratègia com a docent per encaminar la situació sense abordar-la directament, de manera que el noi no se senti assenyalat. Jo li parlo del poema de l’ansietat i del veí que m’observa. Noto en Blai a l’expectativa, com si em volgués dir alguna cosa. Espera a la sobretaula per fer-ho. M’aborda sense miraments, però amb calma, mentre remena la cullera en un iogurt natural per canviar-ne la textura.

—Avui he anat a parlar amb un advocat i diu que no hi tenim res a fer. La Marisa té dret a fotre’ns fora si hi ha relació de consanguinitat amb el nou llogater.

Fingeixo que no m’altero.

—Tots dos sabem que el seu fill no hi viuria mai, aquí.

—Per ara ja està empadronat en aquest pis.

—Aquest pis és més petit que el bany de la seva casa de Sarrià. Per què coi hauria de voler viure aquí?

—Potser es vol independitzar. Fa un temps que aquest carrer està de moda. Hi han obert bars i hi ha molta vida. Tothom vol viure aquí.

—Tenen quartos per comprar una illa sencera de l’Eixample —comença a inflar-se’m la vena del coll—. La Marisa ens vol fotre fora per apujar el lloguer. Sap que nos­altres no podem pagar més.

—Paguem un lloguer molt barat, pel preu de la zona. Tu no voldries guanyar més diners, si poguessis?

—Em sembla increïble que defensis una especuladora com la Marisa —definitivament, estic alterat—. Tant de bo se li fiqui al pis un adolescent anglès i li envernissi el parquet de ginebra —faig pauses, intento calmar-me, canvio de to—. De veritat que no et fa pena, Blai? Portem cinc anys en aquest pis. Ja és casa nostra.

—I tant, que me’n fa.

—A més, qui ens llogarà un pis a nosaltres? Tu fas substitucions a l’ensenyament públic i jo treballo per hores per a una editorial.

—M’han dit que hi ha una immobiliària al Guinardó que lloga a persones en situació laboral precària. S’ha de pagar una taxa extra de risc, però podem intentar-ho.

Al final, esclato.

—Això ja és massa! Aquesta ciutat rebentarà! Hauria de tornar a Galícia i oblidar per sempre aquest lloc desangelat.

En Blai intenta escurar restes de iogurt de les vores de l’envàs.

—Jo avui començo a buscar pis.

M’aixeco de la taula. Estic suant. No sé si de calor o de ràbia. En Blai m’ajuda a dur els plats a la cuina i s’estira al sofà. Encén el televisor. Hi fan els esports.

Mentre rento els plats, noto com el cor em batega al pit. Tac-tac, tac-tac, tac-tac. Crec que no faré cafè. Els guants de plàstic em van grossos i l’aigua barrejada amb sabó m’entra pel forat que s’obre entre el guant i el canell. Les mans em tremolen. Així de mullades, el contacte amb el plàstic se m’hi fa desagradable i els plats em rellisquen dels dits. Estan a punt de relliscar-me dels dits tota l’estona. Sento la voluntat d’agafar fort el plat que estic rentant, el plat brut d’en Blai, el que en Blai ha deixat a la cuina tacat de wasabi, fins a trencar-lo. O millor, d’estampar-lo contra el terra. Fer-ne mil bocins contra el terra de la cuina de la Marisa. I saltar-hi per damunt per fotre-li bé el parquet, perquè sembli una obra del MACBA. Estic a punt de fer-ho de debò quan sento que en Blai ronca des de la sala. S’ha quedat adormit. Matina molt, el pobre. Intento tranquil·litzar-me. Intento acabar aviat, deixar la vaixella a l’escorredor, intacta, i eixugar-me les mans. Sortir al pati i encendre un cigarro, mentre observo com el sol comença a caure pel costat dret de l’illa.

Fumo l’onzè cigarro del dia. En cinc pipades. L’apago al cendrer amb la força que em permet la mà tremolosa. Ara penso que el poema sobre l’ansietat és una broma pesada quan se’n pateix de veritat. Agafo el portàtil, el duc al despatx i esborro l’arxiu, també de la paperera.

Ja no hi ha poema. Ni el hacker més expert de Barcelona no el podria recuperar. Millor així. No es pot escriure qualsevol patinada només perquè necessites els calés. On queda, la meva dignitat com a escriptor? Quan estudiava a Compostel·la i vaig començar a publicar, no escrivia mai un poema per encàrrec. No forçava mai l’escriptura més enllà de la meva necessitat d’expressar-me, que anava i venia sense un patró fix. Podia escriure un llibre en dues setmanes o passar dos anys sense publicar res. I em va anar molt bé, la veritat. Vaig guanyar alguns premis importants, em van fer un nom. És clar que aleshores vivia dels meus pares. Des que m’he hagut de guanyar la vida, la meva llibertat com a escriptor s’ha reduït considerablement. I la meva qualitat literària també. Ara penso a curt termini. Tot ha de ser rendible, tot ha de tenir un fi. El temps que dedico a escriure és temps que no dedico a qualsevol altra activitat que em doni diners per pagar el lloguer. I si algun cop aconsegueixo una feina estable que em doni un coixí per escriure el que vull sense haver de pidolar, el que llavors em faltarà serà temps. O ganes. Crec que això ja no té remei. Seré un poeta conegut per les seves obres de joventut, un poeta que no va saber envellir. Que no va saber callar a temps. Com si Rimbaud hagués continuat escrivint poemes als trenta anys que fossin un ressò llunyà dels que havia escrit als disset. Però sense ser Rimbaud. Que trist és ser pobre i escriure, especialment quan el talent se t’ha esgotat massa ràpid.

Agafo el portàtil i me’n vaig a la sala. En Blai dorm girat cap a mi, amb les cames doblegades i la boca oberta. M’estiro al seu costat així com puc. Ell fa una volta i m’estreny amb el braç dret. Em posa el cap a l’altura del coll. Intento controlar la respiració. Ràpidament noto que el pols se’m calma. Em quedo adormit poc després, amb la cama dreta enganxada a les cuixes d’en Blai, per no caure de la chaise longue que la Marisa ens va comprar l’any passat, després d’insistir-li molt que ens havia de canviar el sofà.

Em desperto agitat, amb la consciència vaga d’haver somiat amb el veí. Però un veí amb la cara del meu amic Xoán, només que amb el llavi inferior inflat, com un cavall. En Blai no hi és. Deu haver sortit a buscar pis. Potser és en aquella immobiliària del Guinardó, donant compte de la nostra taxa de risc. Millor no pensar-hi, ara. Els nervis em demanen una treva.

M’aixeco del sofà i miro el mòbil. Tinc dues trucades perdudes del pare. Que estrany. Mon pare no em truca mai al migdia, i menys un divendres, que treballa tota la tarda. Li torno la trucada. Me l’agafa al segon to.

—Xacobe, l’avi s’acaba de morir. S’ha donat un cop al cap. Els metges no hi han pogut fer res.