Buch lesen: «Vam ser nosaltres»

Golnaz Hashemzadeh Bonde

Schriftart:

Golnaz Hashemzadeh Bonde

VAM SER NOSALTRES

Traducció de Meritxell Salvany

Títol original: Det var vi

Autor: Golnaz Hashemzadeh Bonde

Primera edició ebook: novembre 2020

Published by agreement with Ahlander Agency

www.editorialleshores.com

hola@editorialleshores.com

Disseny de col·lecció i coberta: Natural www.designisnatural.com

Maquetació: Dan Monells

ISBN: 978-84-122839-0-7

Les Hores forma part de l’Associació d’Editorials Independents

Tots els drets reservats.

Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre mitjançant qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright.

Per a la Noor Koriander

«La mare em deia: Si veiessis les circumstàncies com a atenuants, potser series més indulgent.»

Athena Farrokhzad, Vitsvit

VAM SER NOSALTRES

Trobo que la mort no s’ha mogut mai del meu costat. «Mira que n’ets, de banal!», dirien potser tots els qui ara mateix són a les portes de la mort. Però jo vull creure que soc especial. En això, i en tota la resta. I no és només que ho vulgui creure, sinó que m’ho crec. Seriosament. Ja ho vaig dir quan es va morir en Masood: vam agafar temps en préstec. Potser no calia que visquéssim tant. Potser ens hauríem d’haver mort durant la revolució. O durant el terratrèmol.

O durant la guerra. Però, d’ençà d’aleshores, he tingut trenta anys més, que són més de la meitat del que ha estat la meva vida. Són molts anys, i n’he d’estar agraïda. Són els anys que té la meva filla. I tant que sí. La vaig poder tenir a ella. Però ella no m’ha pas necessitat tot aquest temps. En realitat, mai ningú no m’ha necessitat gaire temps, a mi.

Ens pensem que, pel fet de ser pares, ens necessiten. Però no és veritat. A més, qui ho diu, que els maldecaps que puc arribar a causar no seran tants com els moments de consol i alleujament que he proporcionat? Això sí que no m’ho crec. No soc pas una d’aquelles persones capaces d’oferir més consol que maldecaps, jo. Potser ho hauria de ser, perquè soc mare i això és el que s’espera de mi: que ofereixi consol

i alleujament als altres. Però mai no he estat capaç d’ajudar, alleujar o consolar gaire a ningú.

—A tot estirar, mig any —em diu la molt bruixa.

M’ho diu com qui no té altre remei que informar-te d’algun desafortunat incident, desafortunat i empipador. Com quan les mestres de la guarderia m’explicaven que l’Aram s’havia donat un cop. Una llàstima. I una llauna, també. I m’ho diu sense mirar-me, amb els ulls clavats a la pantalla de l’ordinador. Com si la veritat sortís d’allà i només d’allà. O com si, en realitat, el problema el tingués el coi de pantalla. Tot d’una li comencen a regalimar les llàgrimes galtes avall i llavors abaixa la vista cap als genolls. Ara la víctima és ella, doncs. Qui necessita consol és ella.

«Calla! Qui ets, tu, per dir-me que em moriré aviat i plorar com una bleda? Com si la meva vida, d’alguna manera, fos cosa teva!», m’agafen ganes d’engegar-li a crits.

Però em continc, si més no, de moment, i em sorprenc a mi mateixa.

—Vull parlar amb el teu cap —li dic, al final.

Ella es queda ben parada. Segur que pensa que la meva reacció no és la més adequada ateses les circumstàncies i que jo també hauria de plorar.

—Entenc que per a vostè ha de ser difícil entomar… entomar una notícia així —em diu—. Però, parli amb qui parli, no canviarà res. Les tomografies, les anàlisis… Tot és molt clar. El que té vostè és un càncer i… i està molt estès.

Llavors fa una pausa i em mira. Busca alguna cosa en la meva expressió facial que li confirmi que he entès el que m’acaba de dir. Però no hi troba res i continua.

—El càncer és a la fase IV. Això vol dir que no li queda gaire temps.

—Calla! —li engego, al final—. Soc infermera, jo! He treballat vint-i-cinc anys amb malalts i sé que no m’ho pots dir, això! En realitat, no en tens ni idea, de quant de temps viuré! No ets pas Déu, tu!

Aleshores es tira enrere i enganxa l’esquena al respatller de la cadira, crispada. Deu tenir uns trenta anys i du els cabells recollits en dues cues, com les nenes petites. A sobre l’escriptori hi té una fotografia d’una criatura de mesos. Jo me la miro i remeno el cap. No té la més petita idea del que sap o deixa de saber.

Ens quedem les dues un moment allà assegudes i llavors ella s’aixeca, s’eixuga les llàgrimes amb la màniga del jersei i surt del despatx. Jo no em bellugo d’on soc; al cap d’uns segons, agafo la bossa i en trec el mòbil. Hauria de trucar a algú. A la meva filla, potser. «Ai, nena! Em sap greu per tu, reina, però ara em toca a mi!», li podria dir.

Quina merda, tu! M’ho trec del cap i començo a escriure un missatge a una amiga, la Zahra. Però l’esborro abans d’acabar. I és que… què se suposa que li hauria d’escriure? «Ja ho veus! Ens hem fet un tip de lluitar però tant és, perquè ara s’acabarà tot»?

Sento dues veus cada cop més a la vora. La doctora i la seva cap. S’aturen darrere la porta. Parlen molt fluixet. Pel que es veu, en un centre d’assistència primària com aquest no ensopeguen amb la mort gaire sovint. Miren de decidir quina de les dues entrarà a parlar amb mi. I jo me’n faig càrrec. Deuen tenir ganes de treure-s’ho de sobre i afrontar la resta de la jornada. Veure altres pacients, i no embarrancar-se i asseure’s aquí amb mi a aguantar el xàfec d’una dona que es morirà d’aquí a quatre dies. Rumio un moment. Val més que toqui el dos. Així els estalvio el tràngol. Els l’estalvio a elles, i a mi. Agafo l’abric. És vermell. I la bossa. També és vermella. Abaixo la vista i em miro les botes. Vermelles, també. Són la mena de coses trivials de les quals jo em solc preocupar. De les quals em solia preocupar. Em comencen a tremolar les mans; després, les espatlles. Em cau la bossa a terra i provo d’ofegar el plor que se m’enfila per dins. I, just llavors, s’obre la porta i treuen el cap. Em miren. És evident que s’estimarien més fer mitja volta i tornar a marxar. Jo provo de somriure perquè no les vull espantar. Però llavors em cau tot al damunt. Vull dir tot allò que elles no saben. Allò que, tot i saber un munt de coses, ningú no entén en aquest coi de país; és a dir: tot el que té a veure amb el dolor, amb la pèrdua, amb la lluita… Ara no faig altra cosa que plorar, plorar i plorar. Ella, la doctora amb qui he parlat fa un moment, també plora. La pobra es pensa que en té motius.

L’altra, la més gran, em demana disculpes. Després em diu que, en efecte, no tenen la més petita idea de quant de temps em queda. Que poden ser setmanes, o anys.

—Però es morirà de càncer —afegeix—. Val més que no s’ho guardi per a vostè i que en parli obertament amb els parents més propers. Amb els fills, sobretot.

«Digue-l’hi tu, si vols, a la meva filla», penso. Però no dic res, i ella segueix:

—Sé que és difícil. Explicar la veritat als fills, vull dir. Però es mereixen que ho faci. Així es podran preparar.

Me la miro, sorpresa, i m’adono que ella no entén què és el que em sorprèn.

—En Masood, el… el seu pare, s’ha mort no fa gaire. És tot molt recent. I no cal que em digueu de vostè. Jo no ho faig.

La doctora fa que sí amb el cap.

—Es va morir de sobte —continuo—. No trobes que val més així, per a l’Aram? La meva filla es diu Aram. Que un dia es trobi que m’he mort i ja està? I tant. Val més que s’hi trobi de cop que no que hagi de conviure abans d’hora amb el que encara no ha passat.

—No ho sé, això —em diu, com si jo m’esperés una resposta concloent—. Però el cas és que la necessitaràs al teu costat. No serà fàcil, saps?

M’allarga un prospecte. Un d’aquells que parlen de com afrontar i acceptar la mort o alguna cosa per l’estil. Però jo faig que no amb el cap.

—No em penso morir! Lluitaré! Vull començar el tractament de seguida!

Aleshores ella vacil·la.

—És clar. Ara mateix et derivarem. Però hi ha llista d’espera, i aviat serà Pasqua. Em sap greu, Nahid, però potser passarà un temps abans no puguis començar el tractament.

—Però això meu és urgent! —li dic, tirant-me una mica endavant—. Si no fem alguna cosa aviat, llavors segur que em moriré!

Ella remena el cap.

—No t’ho pensis, que és tan urgent. Sovint, en el cas dels càncers, començar el tractament una o dues setmanes abans o després és indiferent.

—Ah, no? No és urgent? I, si no és urgent, què és, doncs?

—El càncer es considera més aviat una malaltia crònica.

Ara me la miro amb les celles ben arquejades.

—Crònica? Però si m’acabeu de dir que no viuré gaire! Això no hi ha qui ho entengui!

—Em sap greu.

Es recolza d’esquena al marc de la porta. En comptes d’entrar al despatx per parlar amb mi, al final s’han quedat allà palplantades, a uns quants metres de distància. Com si el càncer i la mort es poguessin encomanar.

—Em sap greu —torna a dir.

M’aixeco de la cadira i li etzibo:

—No cal que te’n sàpiga, dona. Encara no m’he mort.

Trec el pintallavis de la bossa i em poso a pintar-me els llavis en una mena de demostració de força. En acabat, m’aixeco de la cadira i vaig cap a la porta. Els passo pel costat i em criden perquè m’aturi. Però jo continuo endavant. Camino de pressa, per resistir l’impuls de fer mitja volta i llançar-me als seus braços per pidolar una mica de consol. Alguna promesa reconfortant. Consol, en definitiva.

Quan arribo a casa m’adono que se m’ha escorregut el rímel i que en duc la cara plena, i també que, a part de pintar-me els llavis, també m’he pintat la pell del voltant. Que faig por, vaja. Que, en realitat, la bruixa soc jo. Un espantall. Un ésser humà dissecat. Mort. Algú que no sap gaire com és, estar viva de debò.

Em queden sis mesos de vida. O potser unes setmanes i para de comptar. O anys. M’assec al sofà sense rentar-me la cara i em quedo allà, amb les mans sobre els genolls, mentre em pregunto què se suposa que he de fer, ara. Què se suposa que ha de fer, una, quan li diuen que es morirà aviat?

Les cistelles, plenes de paperassa fins dalt, són a terra, sobre la catifa. Fa mesos que són allà. Anys, potser. Sempre em dic que, si les tinc ben a la vista, me n’acabaré ocupant i tancaré temes. Potser és això, el que he de fer ara. Ocupar-me dels papers. Mirar de posar-hi ordre. Factures de l’any de la picor de la companyia telefònica. Extractes bancaris. Declaracions. D’altra banda, ara no trobo que tingui cap sentit, haver-los acumulat, i que potser hauria de llençar-ho tot. Tot llençat.

Ja ho farà l’Aram, però. Després. Quan s’hagi acabat tot.

Agafo el bloc i el bolígraf de sobre la taula i em poso a escriure. Aleshores em ve al cap que tot el que he escrit és en aquelles cistelles. Potser hauria d’agafar-ho tot i llençar-ho jo mateixa. Què en pensaria, ella, si ho arribés a llegir? Si ho fes, s’adonaria de com n’he estat, de sola. Sola, i emprenyada. Hauria de voler protegir-la de tot això, però no ho vull. Res! Que ho llegeixi, doncs! Que sàpiga quant de dolor arrossego! Sé que no està gens bé, això, que el meu instint maternal m’hauria de fer voler una altra cosa. Però no és així, i val més que no hi doni més voltes.

El bolígraf llisca sobre el paper. Vull saber què deixaré quan marxi. Quan em vaig divorciar d’en Masood, s’ho va quedar tot ell i vaig haver de començar de zero. D’ençà de llavors, però, m’he dedicat a acumular. A acumular i a construir. Una seguretat. Un demà. I ara resulta que de demà no n’hi haurà. La veritat és que fa riure. Res de «demà», doncs. Mare meva! Si la gent hi pensés un moment! Dediques un munt de temps a fer plans per al futur, però en qualsevol moment et pots trobar que no n’hi ha cap, de futur. Però qui s’ho podia arribar a imaginar?

Però… I si ho hagués sabut? Hauria viscut d’una altra manera? Hauria pencat com ho he fet, o m’ho hauria pres amb més calma? Hauria tirat de veta fins a acabar endeutada fins al coll? La veritat és que no n’estic segura. Potser sí, ves a saber. Ben mirat… Per què no? Què m’ho hauria pogut impedir?

Mentre rumio, vaig apuntant. El pis. Les joies que tinc a la caixa de seguretat del banc. Aquell coi d’accions de la Telia que algú ens va entabanar perquè compréssim. Els diners del compte corrent i els que guardo a l’armari per si de cas. Ho apunto tot i faig números. Són molts diners. Una fortuna.

Durant un instant em passa pel cap que són massa diners per a algú com jo. Però no és veritat. En aquest país hi ha un munt de gent que no té res, gent que viu amb una mà al davant i una altra al darrere i que no se’n surt. S’ho prenen tot amb massa calma, o els fa mandra pencar de valent. És gent que no té el que tinc jo i que, quan els toqui morir-se, no deixaran res.

Així i tot, són molts diners. I no només per a mi, sinó que també són massa diners per a l’Aram. És clar que, si ella no ho veu així, ja se’ls pot confitar. Coi de nens de la guerra! Hauria d’estar agraïda. I ho estarà. N’estic convençuda. Li calen més a ella que a mi, aquests diners. Al capdavall, ella té molts més números per viure que no pas jo. Per viure i per viure la vida. I no només pel fet que jo em moriré aviat, sinó també perquè mai no n’he sabut gaire, jo, de viure la vida. El que jo sé fer, perquè és el que em van ensenyar a fer, és sobreviure. Allà on vaig créixer, és el que fa tothom. En canvi, aquí és diferent, i no sé si en sap gaire, la meva filla, d’això de sobreviure. O potser sí. Al capdavall, la vaig parir en un refugi antiaeri. Però els seus amics, que han nascut tots a Suècia, segur que no.

Torno a pensar en la doctora, la del centre d’assistència primària. Em recordo de com plorava. Ves a saber per què carai plorava tant!

A la mare la van casar quan tenia nou anys. Costa de dir. Tant, que em fa vergonya i tot. Si alguna vegada ho dic en veu alta, és com si condemnés els fets. Per això no en parlo mai. Ella tenia nou anys. El pare, vint-i-set. En aquell temps no era gens estrany. Però em penso que això li era ben igual, a ella. En altres paraules: no crec que el fet que una cosa així passés més o menys sovint influís gaire en els sentiments d’una nena, una nena a qui havien obligat a marxar de casa seva per tenir relacions sexuals amb un home dret i fet a qui amb prou feines coneixia.

El que va fer el meu pare no em fa enfadar, perquè va fer el que solia fer tothom i para de comptar. Però, quan penso en aquella neneta, se’m desperta el mateix instint maternal que se’m despertaria si tingués davant la meva filla, o potser el que se’m remou és més intens i tot. Cada vegada que penso en ella, se m’acut que tant de bo la pogués salvar, perquè així potser em salvaria a mi mateixa. A mi i a la meva filla, també.

Quan va tenir la Maryam, la mare tenia dotze anys. Penso en elles i em sagna el cor. Una nena amb una criatura acabada de néixer als braços. Un nadó amb un puntal de només dotze anyets.

No sé pas què hi passava, llavors, dintre seu, però m’imagino que es va tancar en ella mateixa. Ben mirat, potser era l’únic que podia fer algú en la seva situació. Una nena amb una criatura acabada de néixer als braços. Què se n’havia de fer, d’ella i de tots nosaltres?

Es va quedar sola aviat. Quan el pare va morir, la mare tenia trenta-set anys i havia donat a llum set fills. A la pràctica, que el pare faltés no es va notar gaire; havia estat malalt molt de temps, i, per a ella, potser era com una criatura més d’aquelles de qui s’havia de cuidar. Però la veritat és que no ho sé. No en parla mai, d’ell; en general, no en parla, la mare, dels homes. A les fotografies dels casaments sempre surt amb l’esquena ben dreta, orgullosa, al costat de la núvia, però mai no somriu. La mare veu tot el que té a veure amb els homes i el matrimoni com un mal necessari. En fi! Necessari, potser no; però inevitable, sí.

La mare. La que va haver de patir tant durant la revolució. La gent es pensa que, atès que els qui van a la guerra i, per tant, arrisquen la vida o la perden són els fills, els nois, una mare de set filles hauria hagut d’estar relativament tranquil·la. Però el cas és que, o bé vam anar a petar a una dècada que no tocava, o nosaltres no ho vam saber fer prou bé, perquè totes vam sortir als carrers a lluitar i, a les nits, la mare no aclucava l’ull. Ens esperava desperta, entre plors, i amb els punys serrats.

Unes setmanes. Sis mesos. Uns anys. Quina diferència hi ha? No n’estic segura. La diferència rau en el fet que tens més o menys temps, és clar. Però… És gaire important, això? Arribats a aquest punt, què coi en fas, del temps afegit? A part d’estar malalt, sentir-te sol i esperar que arribi la mort, què en fas, del temps, si no t’ha de servir per construir-te un demà? La veritat és que no ho sé, i aleshores penso que potser és per això. Que és per això que m’està passant precisament a mi. Que és per això que tinc càncer. Perquè no sé què fer-ne, ni del temps ni de la vida.

Hi penso i no ho suporto, així que m’aixeco i agafo el telèfon.

I marco el número. L’únic número al qual sé que puc trucar ara mateix.

—Sí?

Aleshores la veig, com si la tingués davant. Veig com es deixa caure al puf del costat del telèfon i com respira fondo abans d’agafar l’auricular. S’espera males notícies i es prepara per entomar-les, en defensa pròpia.

—Salam, mare.

M’empasso la saliva, i també tot el que tinc a dins i que lluita per sortir de mi, com l’aigua d’una presa a punt de rebentar.

—Nahid! Ets tu? Que va tot bé?

—Sí, sí, molt bé. És només que… us trobo a faltar.

—Ai, sí, filla! Però així és la vida, Nahid. Així és la vida.

Durant un instant cap de les dues no diem res. Després, però, ella em posa al dia, com acostuma a fer. Em parla dels veïns, del preu dels tomàquets, del reuma… I jo me l’escolto. La conversa és idèntica a la que vam tenir la setmana passada. Idèntica a totes les que solem tenir. Res del que ha passat avui hi influeix gaire, tret del fet que, mentre me l’escolto, jo m’encasto un coixí a la part baixa de la cara perquè ella no senti res si se m’escapa algun sanglot.

—Encara ets aquí, Nahid?

M’adono que si parlo em tremolarà la veu, i aleshores penjo. Ella es pensarà que s’ha tallat, tal com ens ha passat tants i tants cops al llarg dels anys. Quan li torni a trucar, segur que ni se’n recordarà, d’això d’avui.

Quan he alçat l’auricular altre cop, començava a fer-se fosc. No sé ben bé què ho ha fet, que després de trucar a la mare decidís trucar-li a ella. No ho sé, però he trucat a la Zahra, i m’ha anat d’allò més bé. M’ha anat bé saber que m’escoltava i que estava trista. Que plorava amb mi. Que em trobarà a faltar. La seva reacció m’ha reconfortat, i també saber que no passa res, si un reacciona com hem reaccionat nosaltres. Després de sentir un moment com plorava, he mirat de consolar-la.

—Va, tranquil·la. Al capdavall, he tingut una bona vida.

Després hem guardat silenci. Cap de les dues estàvem gaire segures que el que jo acabava de dir fos veritat, però hem callat. Ens hem dedicat a escoltar els nostres silencis, i amb això n’hem tingut prou.

—Ja l’hi has dit, a l’Aram? —m’ha preguntat després ella.

Jo he fet que no amb el cap.

—Nahid?

–Ai, perdona’m. No, no. Encara no en sap res. Només ho saps tu.

Aleshores m’adono que la Zahra fa que sí amb el cap pel fru-fru que m’arriba de l’altre costat de la línia.

—Vols que l’hi digui jo?

En sentir-la, deixo anar un sospir d’alleujament.

—Creus que podries?

—No ho sé. Ja ho veurem.

Llavors em pregunto què és el que puc esperar dels altres o exigir-los ara mateix. Tot, em penso. Si m’han de fer cap favor, ara és el moment. I no em poden dir que no.

—Si ho fas, t’estaré molt agraïda. Prova-ho, sisplau.

Sento que torna a plorar. M’ha de fer aquest favor. D’una manera o d’una altra, me l’ha de fer.

—Ara vinc —em diu, abans de penjar.

Llavors m’estiro de panxa enlaire al sofà i tanco els ulls. Setmanes. Sis mesos. Anys. Ara, però, val més que tanqui els ulls.

No només ve ella, sinó que es presenten totes. Les amigues. Jo encara jec al sofà i les observo amb els ulls mig clucs. Elles fan com si res. No diuen gran cosa, sinó que més aviat es limiten a fer-me companyia amb la barbeta recolzada en una mà. De tant en tant es miren entre elles i remenen el cap a poc a poc, tal com se sol fer quan alguna cosa trista és més trista del que sembla. O quan una sola tristor és la suma d’unes quantes tristors. Sé què pensen: que ja hem perdut molt, massa, i que per què ens torna a tocar a nosaltres. Jo hi estic d’acord. No se n’adonen perquè no gosen ni mirar-me. Però jo també hi soc. Ajaguda amb els ulls mig clucs. També remeno el cap de tant en tant, a poc a poc. Tal com se sol fer quan una sola tristor és la suma d’unes quantes tristors.

Es diuen Zahra, Leila, Anne i Firozeh. Hi són totes, i han trigat només una hora a plantar-se aquí després que he parlat amb la Zahra. En un tancar i obrir d’ulls, doncs. Em tornen a venir al cap les meves notes, les que guardo a les cistelles. Aquelles en què parlo de la meva soledat. Ara les hi ensenyaria i els preguntaria: «Com és, que heu aparegut ara? Per què no abans? Mireu que n’he estat, de sola!». Aix! No ho sé! Perquè també penso que potser valdria més que estripés totes aquelles pàgines en mil bocins. En realitat, tampoc no he estat pas tan sola. O sí? Ni idea, tu! Què és, però, la soledat? És soledat, el simple desig de sentir-te acompanyat? O és el que sents quan et diuen que et moriràs aviat? Potser sí, que en realitat encara no ho he estat mai, de sola.

Ara parlen fluixet. Primer no sento què diuen, però de seguida m’adono del que passa. Encara no n’han dit res a l’Aram. Llavors m’agafen ganes d’aixecar-me del sofà i començar a dir: «Quina barra! Per una cosa que us demano!». I tant que sí! Em moro de ganes de fer una escena. Però em continc. Sé prou bé que aquesta no és pas la primera cosa que els demano. I també sé que demanar-los el que els he demanat potser era demanar massa.

Llavors la Zahra s’aixeca i truca a algú. Però no és a l’Aram, no. Parla amb algú altre. La seva filla. Sento com li demana fluixet que parli amb l’Aram. Carai, tu! Mira que en som, de covardes, les revolucionàries! Cap de nosaltres té prou nassos. Potser és que, tard o d’hora, els nassos se t’acaben; potser és que vam exhaurir la nostra empenta als carrers ensangonats on ens manifestàvem. Em pregunto qui acabarà reunint el valor per dir a l’Aram que m’estic morint. Ves a saber! I tampoc no em penso aixecar del coi de sofà per esbrinar-ho!