Buch lesen: «Apunts del subsol»

FER CAURE EL PALAU DE CRISTALL
1

Un home de pell groguenca i mirada torturada, tirat en una cadira com si acabés de precipitar-s’hi des del cel: aquesta va ser la imatge que em va decidir a agafar Apunts del subsol, de Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski, i emportar-me’l a casa. Creia que havia arribat el moment de descobrir de primera mà l’obra d’un autor a qui col·locava en aquella prestatgeria mental on s’apinyava un grapat d’autors del segle XIX que algun dia pretenia llegir. Encara no havia trobat el moment de fer-ho, però m’acostava als vint anys i l’experiència prèvia amb El cosí Pons de Balzac, molt positiva, em feia intuir que podia atrevir-me amb l’escriptor rus.

A més de la coberta, una temptació irresistible per a un universitari melancòlic i solitari com jo, m’atreia la brevetat del volum, comparada a les novel·les totèmiques de l’autor. Si m’agradava el subsol, passaria a Crim i càstig o Els germans Karamàzov. El vaig començar i la veu magnètica del narrador em va atrapar de seguida, però no perquè m’agradés el que s’hi explicava, sinó perquè el contingut em semblava, a més d’incomprensible, perillós. La primera persona en què s’explicava la història —que no era ben bé una història, sinó un conjunt heterogeni i desordenat de pensaments i insults— em permetia posar-me en la pell d’aquell exfuncionari ressentit que estava carregat de raons contra el món, o que potser només s’hi oposava perquè ho volia. Aquell perquè sí d’un vell —jo el veia així llavors, tot i que tenia només quaranta anys— el relligava amb la meva postadolescència queixosa. Llegir la seva vida era imaginar a quin extrem podia arribar si continuava pel camí de l’agror i la queixa.

Al principi em costava seguir aquella veu. Cap a la meitat se’m feia divertida i tot. A mesura que m’aproximava al final, l’home del subsol se’m transformava en un monstre.

Era l’any 2003. Acabava de començar tercer de Periodisme, convençut que mai no arribaria a treballar ni en un diari ni a la ràdio, i encara menys a la televisió (que em semblava un mitjà de comunicació superficial i abjecte). Feia temps per fugir de la facultat amb el títol simbòlicament aferrat sota el braç: d’allà saltaria a una altra facultat, la de Lletres, per estudiar Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Si a la Universitat de Barcelona vaig triar l’optativa anual de llengua i literatura russes va ser, en part, gràcies a aquells Apunts del subsol de Dostoievski que tant m’havien incomodat i que m’havien conduït a altres lectures on la misèria econòmica i moral hi abundava (Ànimes mortes i Tres relats de Sant Petersburg, de Nikolai Gógol; Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin, d’Aleksandr Puixkin; una edició americana de nouvelles d’Anton Txékhov, Peasants and other stories, el primer volum que compraria de la New York Review Books).

Aquells Apunts, traduïts per Miquel Cabal Guarro, són els que ara recupera Angle, revisats a fons gairebé dues dècades després de la primera versió. Des de llavors, Cabal ha publicat una trentena de traduccions del rus al català, entre les quals hi ha Un heroi del nostre temps, de Mikhaïl Lérmontov; El primer amor, d’Ivan Turguénev; Els nostres, de Serguei Dovlàtov, i dues antologies de l’avantguardista Daniïl Kharms. És un privilegi i una sort poder-hi tornar. Ho serà també rellegir la seva traducció de Crim i càstig, que la col·lecció Bernat Metge Universal publicarà aquesta primavera.

2

L’any 1981, cent anys després de la mort de Fiódor Dostoievski, els hereus de Vladimir Nabokov (1899-1977) van oferir un homenatge enverinat a l’autor d’Els germans Karamàzov: l’editorial Harcourt Brace publicava les notes i comentaris que el novel·lista havia escrit per a les classes sobre literatura a les universitats de Wellesley i Cornell, on Dostoievski sortia força malparat. La bona recepció de Lectures on Literature i Lectures on Ulysses —tots dos del 1980— havia esperonat, probablement, a compilar les Lectures on Russian Literature, en les quals l’escriptor oferia una mirada, tan experta com maliciosa, sobre sis tòtems d’aquella tradició literària en la qual ell mateix havia escrit una desena de títols fins que, a principis de la dècada dels quaranta, havia començat a publicar en anglès. Estrictament del segle XIX, el volum abordava Gógol, Turguénev i Dostoievski. També es fixava en l’extensa trajectòria de Lev Tolstoi, l’obra del qual arrenca a mitjan segle XIX i arriba fins a la primera dècada del segle XX. Nabokov analitza també la fèrtil, versàtil i controvertida producció d’Anton P. Txékhov, condensada en les dues últimes dècades del segle XIX i estroncada, prematurament, el 1904, a conseqüència d’una tuberculosi. L’última figura analitzada per l’autor de Lolita era Maksim Gorki, que va publicar fins ben entrada la dècada dels trenta del segle XX.

De tots ells, la relació més conflictiva és la que Nabokov manté amb Dostoievski. Després d’acceptar que els seus llibres contenen «instants amb un sentit de l’humor excel·lent», afegeix que, per desgràcia, entre aquests fragments hi ha «llargues extensions de terra erma, plenes de clixés literaris». Més endavant, l’escriptor i professor Nabokov imagina Dostoievski esperant-lo a fora del seu despatx universitari: «Lev Tolstoi és el millor escriptor rus de prosa de ficció. Si deixem de banda els seus dos precursors, Puixkin i Lérmontov, els quatre grans prosistes russos han estat: en primer lloc, Tolstoi; després, Gógol; en tercer lloc, Txékhov, i després d’ell, Turguénev. Si jo m’hagués trobat en la situació d’avaluar els exàmens d’ells i els altres, els que m’haurien esperat a la porta per comentar les seves males notes haurien estat Dostoievski i Saltikov».

Aturem-nos breument en aquells dos possibles repetidors: Mikhaïl Saltikov-Sxedrín (1826-1889) ha passat a la història com un dels satiristes russos més destacats de la segona meitat del segle XIX. Entre les seves obres més celebrades hi ha La família Golovliov, l’única traduïda al català, una saga de la petita noblesa russa ambientada durant les últimes dècades del tsarisme: el 2014, Marbot en va recuperar la versió que Francesc Payarols n’havia fet per a Proa el 1931, un dels molts encerts d’aquella dècada prodigiosa per a la literatura escrita en català —i per a la traduïda a aquesta llengua—, estroncada a partir de l’inici de la guerra civil.

L’ambició de Dostoievski desborda la sàtira ja des dels inicis de la seva trajectòria, amb Pobra gent (1846), i gràcies a novel·les com Crim i càstig (1866), L’idiota (1869) i Els germans Karamàzov (1880) —per citar només tres exemples— és encara un dels escriptors russos més apreciats, reeditats i llegits, quan enguany es commemoraran els dos-cents anys del seu naixement. «El paisatge que trobem en Dostoievski el formen idees, és un paisatge moral —afegia Vladimir Nabokov en un fragment més commiseratiu de les pàgines dedicades a l’escriptor—. Caracteritza els personatges a través de les situacions que viuen, dels seus dilemes ètics, de les reaccions psicològiques que tenen i del trontolleig interior». Un dels llibres que potser exemplifica millor aquesta exposició d’un paisatge moral —camuflat d’amoralitat— és Apunts del subsol (1864), títol que es troba, cronològicament, al centre de la producció de l’escriptor, a divuit anys de distància del seu debut, Pobra gent, i a setze d’Els germans Karamàzov, publicada per entregues, com moltes de les seves novel·les, l’última de les quals va veure la llum només quatre mesos abans de la mort de l’autor.

Per arribar fins al subsol i a la veu inquietant i polemista que narra la història, val la pena tirar enrere i conèixer l’epopeia vital i bibliogràfica d’un escriptor d’ulls vermellosos, barba llarga i actitud greu, preocupada, una figura que —segons el retrat que en pintava Vassili Perov el 1872— semblava carregar damunt les espatlles el pes asfixiant del món.

3

Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski va néixer l’11 de novembre del 1821 a Moscou, el segon de vuit germans. Tal com recorda l’historiador i diplomàtic anglès Edward Hallett Carr a Dostoievski. Lectura crítico-biográfica, assaig del 1931 —traduït al castellà per Arturo Licetti i publicat a Laia el 1972—, el futur escriptor va créixer en un ambient d’aïllament familiar, amb poques relacions socials i amb una devoció religiosa profunda. Segons recorda també el professor i traductor August Vidal a Dostoyevski. El hombre y el artista, a més de «resar diàriament al davant de les icones, l’assistència a les vespres i a la missa dels diumenges», la família no sortia de viatge «sense la benedicció del sacerdot», i en una ocasió, a Darovoie, «va fer una processó al voltant d’un estany acabat de construir per evitar que els peixos que s’hi acabaven d’abocar morissin i perquè ningú els pesqués de forma prematura». Igual que molts altres russos de l’època, un dels passatemps preferits dels germans i la mare era escoltar les llargues sessions de lectura en veu alta per part del pare.

«En una habitació petita, fins i tot el pensament s’empetiteix», afirma Carr en relació amb l’apilotament dels Dostoievski, i aventura que la «profunditat» i «estretor» del camp d’observació de Fiódor podrien haver començat a créixer gràcies a les circumstàncies de la família, amb un pare que passava gran part del dia fora de casa —era metge— i una mare ocupada, segurament fins a nivells difícils de tolerar, per vuit criatures. Fiódor i Mikhaïl van marxar a Petersburg a estudiar enginyeria a l’acadèmia militar, carrera que el primer —l’únic que hi va accedir— acabaria deixant perquè li semblava, segons explicava en una carta, «més avorrida que una patata».

Abans de fer divuit anys, Dostoievski havia perdut primer la mare —el 1837, al mateix temps que moria Puixkin— i dos anys després el pare, que s’havia aïllat en una casa de camp amb les filles després de la mort de l’esposa: tot i l’addicció a l’alcohol i la precària estabilitat mental de l’home, van ser els pagesos que treballaven per a ell els que el van matar. Aquest seria, segons Carr, el moment fundacional d’una biografia que bascula entre desgràcies, heroïcitats i penúries: a «l’assassinat del pare per part dels serfs» cal sumar-hi «l’experiència d’haver estat a punt de ser afusellat, l’exili posterior a Sibèria, els atacs d’epilèpsia, l’addicció al joc, la misèria i els deutes». Per a l’historiador, tots aquests elements «expliquen l’excepcional capacitat d’observació» de l’escriptor.

Caldria sumar-hi, com ell mateix s’encarrega de precisar més endavant, la filiació primerenca de Dostoievski al Romanticisme literari, encara vigent a Rússia a la dècada dels quaranta del segle XIX, a través de les lectures de Walter Scott i de Puixkin, als quals cal afegir Shakespeare, Schiller, Balzac i E. T. A. Hoffmann. Quan, el 1842, tip dels estudis d’enginyeria, va decidir provar sort com a escriptor, es va sentir dir, per part d’un cunyat comerciant: «No et deixis portar pel mal camí, per culpa de Shakespeare, que val menys que una bombolla de sabó». Aquell «jove irresponsable» que era Fiódor es va «enfonsar en la ruïna», en paraules de Carr, «i va seguir el camí de tots aquells que han arribat a ser grans escriptors, esperonats per la pobresa».

Si la prosa dels anys quaranta en rus era, encara, un «fèrtil caos»,¹ va ser també el moment en què alguns escriptors van poder emprendre el camí de la professionalització. Després de traduir Eugénie Grandet, de Balzac («Miracle! Miracle! És una traducció excepcional!», escrivia al seu germà Mikhaïl), Dostoievski va debutar el 1846 amb Pobra gent. Els primers lectors d’aquella novel·la epistolar van ser Dmitri Grigoróvitx, company de pis de l’escriptor i aspirant també a novel·lista, i el poeta Nikolai Nekràssov. Admirats tots dos pel que acabaven de llegir, comparant el llibre amb el Gógol d’El capot,² van portar el manuscrit al crític literari Nikolai Belinski, que va batejar Pobra gent com la primera novel·la social escrita en rus. «El que buscava Dostoievski en els seus personatges era el cor, i això és el que distingeix la novel·la d’El capot gogolià», sintetitza Vidal a El hombre y el artista. Inflamat per aquell èxit, l’escriptor va arribar a escriure al seu germà Mikhaïl: «Tothom em rep com si fos un prodigi». Dècades després, en un dels textos inclosos al Diari d’un escriptor (1881), l’autor recordava aquella consagració primerenca, als vint-i-cinc anys, com «el moment més admirable» de la seva vida. «Quan hi pensava mentre era a presidi, els meus ànims s’envigorien», afegia.

La detenció per ser considerat còmplice en la conspiració revolucionària de l’abril de 1849 va estroncar una trajectòria que, després d’arrencar amb lloances unànimes, havia continuat amb El doble (1847) i les novel·les breus Les nits blanques i Un cor dèbil (totes dues del 1848). Quan va ser detingut, Dostoievski portava 150 pàgines d’una nova novel·la, Netótxka Nezvànova. «El sentimentalisme d’aquelles primeres novel·les i la influència de Gógol desapareixerien a partir de llavors —continua E. H. Carr—. Els elements fantàstics, en canvi, no».

El jove talent literari havia anat a parar «al primer cercle socialista de Rússia» el 1846, liderat des d’un any abans per un funcionari del Ministeri d’Afers Exteriors, Mikhaïl Petraixevski. August Vidal recorda com aquest «reunia tots els divendres, a casa seva, estudiants, professors, funcionaris i literats per discutir qüestions d’actualitat, com ara l’estat dels serfs de la gleva, la censura o la situació de la dona en la família». Moguts per «l’entusiasme, la ingenuïtat i l’afectació», també «apassionats per les utopies franceses però sense posició política» —segons exposa Carr—, els membres del cercle van acabar impulsant la creació d’una impremta clandestina al pis d’un d’ells, el poeta Serguei Dúrov, per contribuir a difondre els seus missatges crítics amb el règim del tsar Nicolau I. Dostoievski havia passat de la introversió d’infantesa i adolescència al breu episodi de felicitat i orgull a conseqüència de l’enrenou causat per Pobra gent, i va ser llavors que es va consolidar el seu «caràcter difícil i nerviós, que bullia per sota de l’aparença exterior, desmanegada i poc atractiva».³ Els «estats d’extrema eufòria» eren seguits «de períodes d’extrema depressió». Les «explosions de ridícula fanfarroneria» s’encadenaven amb etapes «d’una timidesa insuperable i de desconfiança en si mateix». Aquest Dostoievski pendular és el que va acabar tancat, durant vuit mesos, a l’interior de la fortalesa de Pere i Pau, en condicions d’una incomunicació gairebé total amb el món. Els llargs monòlegs amb si mateix probablement van ser importants a l’hora de confegir, més d’una dècada després, la veu incòmoda i aspra del narrador d’Apunts del subsol.

A Dostoievski se l’acusava d’haver llegit en veu alta una carta de Belinski prohibida, «on satiritzava Gógol per haver-se convertit a l’Església i a la política ortodoxes».⁴ El mateix crític literari que havia ajudat a entronitzar-lo es convertia en el motiu que el podia condemnar a la pena capital. Encara que el tsar va commutar el veredicte —en principi haurien d’haver estat executats vint-i-un dels vint-i-tres acusats—, el tribunal militar va decidir fer un simulacre de l’afusellament dels conspiradors. Dostoievski, juntament amb alguns dels seus companys, van haver de passar per aquest tràngol. «Executar algú per un assassinat és un càstig incomparablement més gran que el crim mateix», faria dir l’escriptor al príncep Mixkin, protagonista de L’idiota (1869) i un dels personatges que admetia apreciar més.

De camí cap al camp de treball siberià d’Omsk, on va passar els següents cinc anys, a quaranta graus sota zero i menys abrigat del que calia, Dostoievski «tenia congelat fins i tot el cor».⁵ És comprensible que, a partir de llavors, l’escriptor bandegés el sentimentalisme de la seva producció literària.

4

La primera peça de la reconstrucció del Dostoievski escriptor va ser Memòries de la casa morta, escrita a Sibèria però publicada per entregues a la revista Vrémia el 1862, dos anys després de tornar a Petersburg. «El nostre presidi era en un extrem de la fortalesa, a tocar del seu mateix terraplè. Si passava que volies mirar a través de les escletxes de la palissada cap al món de Déu, ¿és que potser veies alguna cosa? Només veies un tros de cel i l’alt desnivell de terra, cobert de males herbes, i a banda i banda del terraplè, dia i nit, feien la ronda els sentinelles; tot seguit pensaves que passarien anys sencers i tu encara aniries igualment a mirar per les escletxes de la palissada per veure el mateix terraplè, els mateixos sentinelles i aquell mateix tros de cel, no pas el cel que teníem sota el presidi, sinó l’altre, el llunyà, el cel lliure». Així arrenca el volum, traduït al català per Jaume Creus i publicat per Adesiara el 2011. «La força del llibre es troba en l’exactitud de les descripcions —afirma E. H. Carr—. Dostoievski hi renuncia a fer judicis morals». L’experiència —ara sí, vista des d’una perspectiva que vol transmetre missatges edificants— seria revisitada a través de la ficció: a l’epíleg redemptor de Crim i càstig i a Els germans Karamàzov. També al Diari d’un escriptor. «Totes aquestes obres aborden els anys de presó, no sense una afectació camuflada, com una saludable i vital etapa en la salvació de l’ànima de Dostoievski», explica l’historiador anglès.

Encara durant el llarg exili forçat, quan ja complia la segona part de la condemna com a soldat comú, a Semipalatinsk —al nord-est del Kazakhstan—, l’escriptor va acabar dues novel·les breus més, El somni de l’oncle i Stepàntxikovo i els seus habitants; es va enamorar d’una dona casada, Maria Issàieva, que, un cop vídua, va formar part del triangle amorós que completava el dentista Vergúnov, fins que ella va escollir Fiódor per casar-s’hi. De la lloança del «criminal amb el cor d’or» (Schiller) a Memòries de la casa morta, constatant que hi ha material valuós «sota la crosta de la vulgaritat» —segons escrivia al seu germà Mikhaïl—, Dostoievski va passar en aquestes novel·les posteriors a «descriure el món i els seus mals amb jocositat», en un estil que E. H. Carr qualificava de «desmanegat». Encara fora del milieu literari, aquell jove talent caigut en desgràcia provava de retrobar el camí a batzegades. Tornant a observar la vida de Dostoievski un segle i mig després, el gust de l’escriptor pels girs narratius de les novel·les de Charles Dickens sembla que va influir més en la pròpia peripècia biogràfica de l’autor que en el material literari que produïa durant aquells anys de transició.

Instal·lat, a partir de 1860, novament a Petersburg —s’acosta el moment d’escriptura d’Apunts del subsol— Dostoievski va poder reprendre les publicacions gràcies al grup d’Aleksandr Miliukov, editor de la revista Svétotx, que es va convertir en Vrémia gràcies a una injecció de diners per part de Mikhaïl: la va acabar dirigint fins que va morir el juliol de 1864, carregat de deutes. Va ser en aquesta revista que van veure la llum, sempre per entregues, Humiliats i ofesos (1861) i Memòries de la casa morta (1862). Mentrestant, el «dualisme moral»⁶ de Dostoievski es va anar consolidant: «permissiu amb els pecats de la carn però no amb els de l’esperit», va enganyar la seva dona, quan aquesta ja estava molt malalta, amb una jove narradora, encara universitària, Polina Suslova; en paral·lel, a punt de creuar la frontera invisible dels quaranta anys —edat des de la qual escriu, com ja s’ha comentat, el narrador d’Apunts del subsol—, l’escriptor, cada vegada més lluny del liberalisme, es va apropar a posicions nacionalistes conservadores.

En un dels primers llibres biogràfics sobre l’escriptor, Records sobre Dostoievski (1883), el crític literari Nikolai Stràkhov el descrivia com «un home maliciós, envejós i dissolut», algú que «es va passar la vida en un estat d’excitació nerviosa que feia d’ell un home digne de llàstima, i tot això l’hauria convertit en un personatge ridícul si no fos que era tan llest i pèrfid». Vinculat a aquest desassossec, cal recordar que, almenys des de l’estada a Sibèria, Dostoievski havia patit amb regularitat atacs d’epilèpsia, precedits «d’il·luminacions i d’un estat d’harmonia espiritual», segons explicaria anys després, el 1865.⁷ El caràcter impulsiu el va portar no només a la infidelitat, sinó a l’addicció al joc: durant el viatge per Europa el 1863 amb la jove Polina Suslova, l’escriptor es va endeutar fins a tal punt que va haver de demanar un avançament de drets per una novel·la que tenia al cap i que no escriuria fins al cap de tres anys, El jugador (entremig va publicar dues de les seves obres mestres, Apunts del subsol i Crim i càstig). La història amb Suslova va acabar malament: «Fiódor va matar per primera vegada la meva innocència», escriuria ella el 1864, quan Dostoievski ja havia publicat, en dos lliuraments, Apunts del subsol, a la revista Epokha, el nom amb el qual havia renascut Vrémia, prohibida mesos abans i dirigida per Mikhaïl. Havia començat a treballar en aquesta novel·la breu a finals del 1863. El context personal que envolta la redacció del llibre és força angoixant: Maria Issàieva, la seva dona, agonitzava; Polina, l’amant, l’acabava d’enganyar a França —amb un dentista espanyol que es deia Salvador—; el fillastre malgastava els diners de la família a Petersburg; els problemes amb el joc s’agreujaven; els atacs d’epilèpsia el continuaven visitant periòdicament... i li havia revifat aquella «dolorosa malaltia que no el deixava estar ni dret ni assegut», precisa E. H. Carr: l’escriptor patia un nou episodi de morenes.