Els versos dels calaixos

El seu estil més genuí continuava desenvolupat amb claredat: així s’intensificava del tractament poètic de la quotidianitat personal i compartida de postguerra, amb una visió testimonial i crítica; o la seua expressió a partir del registre col·loquial, amb un lèxic directe i senzill, i amb un ús sovint descriptiu i fins i tot de vegades narratiu que, tanmateix, mantenia amb escreix el component líric. També s’hi constaten aspectes com l’elaboració de poemes encadenats que eren com una confessió, de textos acumulatius que feien com un inventari, de poemes que es basaven en una evocació i recreació d’un passat recordat i fins i tot de textos que eren com una autoreflexió o monòleg interior, tota una novetat en la poesia catalana d’aleshores. Els poemes sovint s’allargaven, l’alexandrí encara era el vers preferit, en lloc del decasíl·lab usat anteriorment, i la configuració de llibres es realitzava no sols com una agrupació o reunió de textos diversos i esparsos, sinó també, de vegades, com si fos una escriptura unitària, com si l’obra fos escrita tota seguida i d’una tirada.

A més a més, creixien considerablement la intertextualitat amb altres escriptors (mitjançant referents com Garcilaso de la Vega, Ausiàs March, Jaume Roig, Shakespeare, Salvador Espriu…) i les relacions interdiscursives dels seus poemes amb la seua activitat periodística (només cal recordar, per exemple, que als versos de La clau que obri tots els panys apareixien notícies com la mort de l’actriu americana Norma Talmadge, ocorreguda el 27 de desembre de 1957) i sobretot amb el cinema, a partir de les seues crítiques cinematogràfiques a la premsa (mitjançant, per exemple, l’esment en els poemes d’actrius com Sofia Loren, Ingrid Bergman, Brigitte Bardot…). Les relacions entre literatura, periodisme i cinema llavors eren determinants per tal de nodrir la pròpia poesia.

Durant la dècada següent, la dels seixanta, Estellés va escriure prou, amb una intensitat més irregular (amb anys molt fecunds i d’altres gairebé de silenci) i, en canvi, només va publicar un poemari. Va començar elaborant obres curtes, algunes de textos ben llargs com la del poema únic, escrit el 1960, A mi acorda un dictat (1977), o l’elaborat el 1963, Colguen les gents amb alegria festes (1974), amb dos títols que procedien, com s’ha assenyalat, de sengles versos d’Ausiàs March. Alhora alternava aquest tipus d’escriptura amb el de composicions basades en la brevetat com els petits reculls, entre d’altres, Renana (1974) o La fira del vent (1974), segons l’autor escrits ambdós entre els anys 1960 i 1967. A tall d’exemple cal observar que La fira del vent està integrat per trenta-cinc tankes, és a dir, una estrofa que és una composició de trenta-una síl·labes distribuïdes en cinc versos (tres de set síl·labes i dos de cinc), unes petites composicions escrites quan ja coneixia les de Carles Riba i les de Màrius Torres.

Durant la primavera de l’any 1962 va obtenir a Castelló de la Plana la Flor Natural dels jocs florals amb el «Mural de Castelló», un poema que incorporava la proposta d’entendre la composició poètica com un mural alhora que en alguns versos accentuava una certa línia de temàtica amb una orientació més compromesa. Altres obres curtes, segons l’autor provinents d’aquests anys, van ser Quadern per a ningú (1974), Ritual (1974) i Rosa de nit (1974) (Salvador, 2016).

El 1965 s’editava un nou llibre seu, per quarta vegada durant la postguerra, intitulat L’amant de tota la vida. I l’any següent, el 1966, obtenia el premi Ausiàs March de Gandia per L’inventari clement,⁴ una obra escrita anteriorment, que aleshores, malgrat el guardó rebut, va romandre inèdita. Tanmateix, tots dos fets preludiaven o preparaven com un rellançament o un nou impuls de la dedicació d’Estellés i del seu reconeixement literari. Aquest any del guardó, també escrivia Després de tot (1972), una mica anterior a Per a tota la mort (1977), segurament acabat el 1968. Poc abans el poeta havia tornat a residir a València, al carrer Pintor Peiró (al número 7, porta 11), la qual cosa tal vegada li va facilitar l’aproximació als moviments socioculturals i també de posicionament contra el règim que aleshores s’intensificaven a la ciutat, sobretot a les acaballes dels anys seixanta. Tot plegat fou com un retrobament i una reconnexió intensa amb la seua trajectòria anterior. Fou també el moment en què s’havia de completar i tancar Llibre de meravelles. El mecanoscrit de la nota prèvia que n’acompanyà la primera edició té com a data el 1968.

Les obres més extenses i significatives que van créixer durant aquells anys seixanta foren L’ofici de demà (1972) i El gran foc dels garbons (1972), amb poemes en totes dues que van des de la fi de la dècada dels cinquanta fins a l’inici dels setanta. La segona d’aquestes està escrita en sonets, numerats, alguns dels quals són textos ben difosos i coneguts com els sonets 51 i 103, el qual concloïa el llibre en la primera edició del 1972. També la primera d’aquestes dues obres tenia alguns sonets, una part dels quals es trobaven a l’edició mallorquina d’aquell petit recull anomenat Lletres de canvi (1970). Cal afegir que des del 1967 i sobretot el 1968 l’autor va incrementar el ritme d’escriptura, per exemple amb textos vinculats a les Balears com ara Sonets mallorquins i Crònica mallorquina (tots dos editats més tard, el 1983), obres escrites quan tenia una intensa amistat amb el poeta mallorquí Josep Maria Llompart, al qual va dedicar Epístola avortada al meu amic Josep Maria Llompart (1983).

La creació estellesiana d’aquest anys seixanta va evolucionar obrint-se cada vegada més a una major pluralitat de formes, de temes, de plantejaments i d’influències (Salvador, 2016; Oviedo, 2017). Així doncs, progressivament havia incorporat noves formes expressives com ara la prosa poètica, els poemes breus, els epitafis…, entre moltes altres possibilitats, que es combinaven amb la creació de quantitat de sonets o de poemes llarguíssims d’alexandrins. A més, a la presència d’Ausiàs March es va afegir, de manera creixent, l’atracció pels poetes llatins, alhora que l’interès i el seguiment de nombrosos escriptors d’altres llengües. La seua poesia continuava amb l’observació i el testimoni de la quotidianitat de l’entorn immediat, tanmateix, també es farcia amb connexions intertextuals i interdiscursives, i cada vegada apareixien més relacions interartístiques amb la pintura i amb la música, les quals s’incrementarien més encara en els anys setanta. I, a més a més, aprofundia en una orientació més compromesa, més nacional.

Comptat i debatut, la valoració que es va fer de la producció de Vicent Andrés Estellés, amb només tres llibres editats durant els anys cinquanta i un en els seixanta, es veu amb claredat a les antologies de referència sobre el conjunt de la poesia catalana elaborades durant els anys seixanta i editades a Barcelona. Fou l’únic poeta valencià seleccionat el 1963 (quan només tenia editats tres poemaris) a l’antologia del realisme social o històric, preparada per Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, Poesia catalana del segle XX. D’entre els valencians, fou el més seleccionat el 1965 a la revisió del gènere (quan encara només tenia editats tres poemaris), des de la tradició simbolista, feta per Joan Triadú, a Nova antologia de la poesia catalana. (De Maragall als nostres dies). I fins i tot tornava a ser el valencià seleccionat el 1968 (quan ja havia editat un quart poemari) en l’antologia, iniciada per Jaume Bofill i Ferro i acabada per Antoni Comas, Un segle de poesia catalana. El poeta de Burjassot superava l’endarreriment, transcendia l’àmbit estrictament valencià i connectava plenament –i fins i tot en alguns aspectes avançant-se– amb la poesia de la resta del domini lingüístic català. Per exemple, un poema seleccionat a la primera i la tercera d’aquestes antologies seixantines, perquè era original i únic respecte al seu context literari no sols valencià sinó del tot el domini català, fou «Ègloga III», que originàriament havia estat publicat dins Donzell amarg, però que anys després en seria exclòs per integrar-lo dins El primer llibre de les èglogues, un altre llibre important en la trajectòria del poeta valencià.

Textos ben primerencs com el poema «A Sant Vicent Ferrer», ja del llibre La nit (editat el 1956), un text motivat per la participació el 1955 al volum col·lectiu Corona poètica que els poetes valencians ofrenen al Pare Vicent Ferrer amb motiu del V Centenari de sa Canonització i per a record, editat a cura de Josep Maria Bayarri, havien apuntat quina era la seua actitud ètica i estètica: s’hi reclamava i proclamava la necessitat d’un llenguatge combatiu i d’una poesia de testimoni i compromís feta per un ciutadà que ja se sentia «un entre tants», com veiem a les estrofes següents:

Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar

els ídols imbècils de les paraules, ara

que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls.

És el temps d’agafar-les i fer-les foc i flama,

de dir açò i allò clarament i tenaç.

Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança.

Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang.

No em deixes a la vora de l’ègloga i les dàlies.

No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.

De forma aclaparadora Estellés, d’una banda, aportava a la lírica dominant durant els anys cinquanta, un llenguatge més senzill, directe, comunicatiu, basat en el registre col·loquial; i d’altra banda, encetava i avançava tota una evolució poètica en incorporar com a univers referencial la quotidianitat personal i compartida de postguerra, amb una actitud testimonial i alhora compromesa, la qual permet incloure’l en un realisme compromès (Simbor, 2005), sobretot en el corrent neorealista, de denúncia humanitarista. El resultat poètic obtingut el convertia en un poeta balzacià i de realitats, com va sentenciar Joan Fuster (1972) a la introducció abans esmentada, que en el rerefons oferia el testimoni d’un home cronista de les vivències quotidianes (la realitat) o imaginades (el desig, la ficció) en un temps de catàstrofe o de caos (la postguerra).

3. Dels anys setanta als anys vuitanta: el poeta nacional dels valencians

La difusió, el reconeixement de la seua obra i la projecció pública del fenomen Estellés com un gran escriptor i el poeta nacional dels valencians van ocórrer a partir dels anys setanta: llavors es va recuperar la seua extensa obra inèdita, s’incrementà el seu ritme d’escriptura i es va començar l’edició de la poesia completa. També va conrear altres gèneres literaris: més teatre, narrativa, prosa autobiogràfica i nous textos periodístics. Hi va arribar, finalment, el ressò i reconeixement, literaris i socials.

Entre els guardons més destacats rebuts des de l’arribada dels anys setanta, cal esmentar alguns com la Lletra d’Or el 1975, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1978, la Creu de Sant Jordi el 1982, el Premi de les Lletres Valencianes el 1983, la distinció de la Generalitat Valenciana al mèrit cultural el 1989, entre molts d’altres, i, a més a títol pòstum, el nomenament de doctor Honoris Causa per la Universitat de València el 1993 i la Medalla d’Or de Belles Arts el 1994. Tot plegat arrodonia o complementava el reconeixement que ja li atorgaven els historiadors i crítics literaris com el poeta més important del País Valencià i un dels més destacats de la llengua catalana.

A les acaballes del franquisme i amb l’arribada del període més actual, hi hagué una convergència plural per la consagració i la difusió de l’obra d’Estellés. El 1971 es produïa l’edició de quatre obres anteriors, algunes de les quals es convertien en essencials: Llibre de meravelles, La clau que obri tots els panys, L’inventari clement i Primera audició. Ara algunes edicions anaven acompanyades d’avals rellevants i determinants: Manuel Sanchis Guarner prologava a l’editorial L’Estel Llibre de meravelles; Joan Fuster l’any següent, el 1972, sentenciava el poeta com el més gran en terres valencianes des de Roís de Corella –és a dir, des del segle XV– dins la introducció que feia al primer volum de l’Obra completa estellesiana, que publicava Edicions Tres i Quatre, l’editorial més representativa d’aquell moment al País Valencià. Aquest treball introductori de l’assagista de Sueca, a més, cal situar-lo en l’òrbita de les seues contribucions a l’estudi d’alguns dels grans escriptors en llengua catalana del segle XX, mitjançant les introduccions a les edicions de les obres completes o obres selectes, com ara les que va fer a Josep Pla, Joan Salvat-Papasseit i Salvador Espriu (Simbor, 2012: 228-250). L’editor Eliseu Climent no sols iniciava el 1972 la publicació de la poesia completa de l’escriptor de Burjassot, sinó que, a més, l’any següent instituïa a València l’anomenat premi Vicent Andrés Estellés, de poesia, dins els Octubre, els premis més prestigiosos al País Valencià.

En aquest començament de la dècada setantina l’aposta literària per editar i difondre Estellés no solament es va fer a l’àmbit valencià sinó que també va arribar a Mallorca, on mai no havia publicat abans: s’hi editaren el 1970 Lletres de canvi, el 1972 L’ofici de demà i el 1973 Boix, Heras, Armengol. I també el 1973, a Barcelona es reprenia l’edició d’obres seues, cosa que només havia ocorregut el 1958 amb Donzell amarg; ara s’hi editava L’Hotel París aquella obra que tenia inèdita des del 1956, com un precedent d’altres edicions barcelonines que la seguirien durant els anys setanta: Hamburg (1974), Antibes (1976), El procés (1978), Festes llunyanes (1978) i El corb (1978). A més a més, des de la dècada setantina, alguns poemes seus van ser musicats per cantautors com Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Al Tall, Araceli Banyuls, Carles Barranco i Paco Muñoz, o recitats per Celdoni Fonoll, entre d’altres, amb el que comportava de major difusió. Nombrosos cantautors i grups musicals han triat o encara opten avui per les lletres d’Estellés, perquè la seua poesia és, pel llenguatge, directa, senzilla i entenedora i, a més, per la temàtica, propera, comunicativa i emocional (Frechina, 2013). Cal avançar que Llibre de meravelles entre els anys 1971 i 2015 ha tingut vint-i-vuit edicions i reimpressions, un fet absolutament insòlit en la poesia valenciana de qualsevol època.

Aquell poeta de la postguerra valenciana a poc a poc s’havia convertit en el referent com a poeta nacional dels valencians, a partir de l’inici dels anys setanta, quan s’apropava la fi del franquisme i la transició política a la democràcia. L’autor va recórrer el País Valencià i va viatjar arreu dels Països Catalans, tot participant en actes culturals i en la defensa dels signes d’identitat dels valencians dins la cultura i la llengua catalana, i, a més a més, en els seus versos es va incrementar l’orientació més compromesa de la seua poesia. Per esmentar algun exemple concret, l’any 1970 figurava entre els convidats al Festival Popular de Poesia Catalana a Barcelona (tot i que no va poder assistir-hi) o el 1978 sí que va participar en l’homenatge que el PSUC va organitzar a Miquel Martí i Pol a Roda de Ter, amb qui tingué una certa amistat.

Això no obstant, dissortadament, també li van arribar atacs i insults, en un moment (el de la transició política del règim dictatorial al sistema democràtic) en què a València s’impulsava la defensa del secessionisme lingüístic i la persecució de la unitat de la llengua catalana. L’any 1978, el mateix en què obtenia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i en què tenia la segona de les operacions a les cames (respectivament, els 1977 i 1978), el periòdic Las Provincias (aleshores abanderat del secessionisme lingüístic), prescindia d’ell, tot i el fet d’haver-hi treballat durant tota la seua vida laboral.

L’allau editorial que acompanyà el reconeixement i la seua plena difusió s’incrementà posteriorment mitjançant la continuació de la publicació no solament de diferents poemaris solts sinó també amb l’inici, el 1972, de les seues obres completes en deu volums, les quals recuperaven l’obra inèdita anterior, alhora que incorporaven els nous llibres escrits. Aquests volums foren essencials en la difusió i en la recepció del poeta, i es caracteritzen per tenir cadascun d’ells un sobretítol, identificador i unificador de cada conjunt. Cinc volums en foren publicats en els anys setanta: Recomane tenebres. Obra completa 1 (1972), Les pedres de l’àmfora. Obra completa 2 (1974), Manual de conformitats. Obra completa 3 (1977), Balanç de mar. Obra completa 4 (1978) i Cant temporal. Obra completa 5 (1980). Entre els poemaris setantins publicats que eren de nova creació, cal assenyalar alguns títols especialment rellevants com ara Hamburg (1974), Antibes (1976), Cercles del Russafí (1978), El corb (1978), Ofici a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941 (1979), Cant temporal (1980) i Xàtiva (1980). Exemples de la seua orientació més compromesa són poemes ben coneguts i difosos com «Cançó de la rosa de paper» (que ha estat cantat per Carme Torrelles i també per Miquel Gil), del recull Taula parada (1978), o bé els coneguts sonets XII i XIII (també cantats i musicats per Ovidi Montllor i Toti Soler, dins la cançó «M’aclame a tu») d’aquesta darrera obra esmentada, Xàtiva. Una fita especialment important en la seua difusió massiva en àudio fou l’enregistrament el 1979 del doble LP Ovidi Montllor diu «Coral romput», disc que contenia un text explicatiu de Salvador Espriu.

La incorporació de la literatura d’altres autors, tot integrant-la o subvertint-la, encara era un aspecte determinant de la producció estellesiana. De fet, si en els anys cinquanta havia estat sobretot la relació amb la tradició literària medieval i del Renaixement, durant els anys seixanta s’incrementa notablement amb la progressiva incorporació dels grans poetes llatins amb qui el poeta de Burjassot compartia no tant versos concrets, com en els anteriorment esmentats, sinó sobretot actituds poètiques davant dels fets viscuts de la realitat de la seua època; la qual cosa va motivar l’inici de poemaris que tenien com a protagonistes aquests clàssics i que, començats segons l’autor a la segona part dels seixanta, s’acabarien ja en els anys setanta: Horacianes (1974), amb el referent d’Horaci, Ora marítima (1977) amb el rerefons de l’escriptor Ruf Fest Aviè, Les acaballes de Catul (1977), amb Catul, i Exili d’Ovidi (1982, però elaborat sobretot durant els setanta). Horaci, Ovidi o Virgili es convertien en poetes importants en l’entrellat literari estellesià. I durant els anys setanta la relació de poetes influents o admirats es va ampliar notablement, sempre in crescendo, amb nous noms forans com els de Charles Baudelaire, Edgar Allan Poe, Jacques Prévert, Paul Éluard…, a banda de continuar amb Pablo Neruda, Rafael Alberti, Vicente Aleixandre o Miguel Hernández; a més d’artistes plàstics com Pablo Picasso, Joan Miró o Vincent Van Gogh, per esmentar tres dels seus pintors més admirats.

Això no obstant, la tasca que més l’absorbí en la segona meitat d’aquesta dècada setantina fou l’escriptura de Mural del País Valencià (iniciat el 1974), constituït per un conjunt de vint-i-set llibres reunits en tres volums (nou llibres per cada volum), que inclouen diferents títols de reculls (vuitanta-tres) i que abracen més de mil cinc-centes pàgines de versos; mural que es va publicar pòstumament, el 1996, i que integra algunes obres ja publicades anteriorment. Entre els llibres rellevants d’aquest voluminós conjunt, cal destacar obres com ara Declaració de principis, Llibre de Xàtiva (editat anteriorment el 1980, com a Xàtiva) o Ofici a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941 (editat abans, el 1979), entre d’altres.

Durant els anys vuitanta Estellés va presentar una poesia diversa, heterogènia i amb nombroses possibilitats temàtiques i formals. D’una banda, mantenia l’orientació més arrelada al seu àmbit social o al seu propi espai nacional, com la de Cant temporal (1980), poemari influït també per Neruda (ja des del títol), Exili d’Ovidi (1982), amb el rerefons del poeta llatí, o fins i tot Puig Antich (1989), motivat per l’assassinat d’aquest sindicalista. D’altra banda, hi havia una lírica de temàtica amorosa, amb una orientació més sensual i eròtica, com la d’obres com Versos per a Jackeley (1982) i Jackeley (1983).

Aquesta dècada dels vuitanta es van difondre cinc nous volums de l’obra completa, que reunien la seua producció d’aleshores a més d’alguna anterior encara inèdita: Les homilies d’Organyà. Obra completa 6 (1981), Versos per a Jackeley. Obra completa 7 (1982), Vaixell de vidre. Obra completa 8 (1983), La lluna de colors. Obra completa 9 (1986) i Sonata d’Isabel. Obra completa 10 (1990). Posteriorment, en els noranta, van aparèixer els seus últims llibres publicats en vida: Estat d’excepció (1991) i Mare de terra (1992).

L’autor s’ha convertit en el poeta valencià amb més musicacions. Així els seus poemes han estat musicats, entre molts altres, per solistes com Paco Muñoz, Miquel Gil, Santi Arisa, Carme Torrelles, Ximo Caffarena, Bertomeu o Natxo Gironés; per parelles o trios com Toti Soler, Esther Formosa i Carles Rebassa; Jaume Arnella i Rafel Sala; Tomàs Llopis i Miquel Pérez Perelló; o per grups com Obrint Pas (Frechina, 2013).

4. Una escriptura singular⁵

Per l’ús literari del registre col·loquial, fins i tot dialectal, o per la temàtica de la quotidianitat, l’escriptura d’aquest poeta valencià aportava una poesia testimonial que es nodria, almenys inicialment, sobretot de dues deus: l’existencialisme francès –filosòfic i literari, amb Jean Paul Sartre i Albert Camus al capdavant–, especialment difós i influent durant els anys cinquanta, i el neorealisme del cinema italià, amb pel·lícules com les de Roberto Rossellini o Vitorio de Sica. Cal recordar que Estellés també feia cròniques de cinema al diari on treballava, i aquelles pel·lícules també captaven, des de l’humanitarisme i la solidaritat, la realitat dura i crua de la gent humil i senzilla, una realitat plena de detalls ben vius (Simbor, 2005: 13-142). El neguit existencial per les guerres, la d’Espanya i també l’europea, la crisi social i moral de la dictadura franquista i la crisi personal de la mort de la primera filla, foren tot un conjunt d’aspectes determinants que bastiren i singularitzaren el seu univers literari més genuí. La mirada escrita sobre la realitat immediata es va enriquir amb una intensa transtextualitat, sobretot per la intertextualitat o relació amb altres textos literaris, i també amb la interartisticitat i intermedialitat o relació amb altres manifestacions artístiques. La seua poesia tot i percebre’s, almenys aparentment, com a senzilla, era sovint ben complexa.

El poeta, ja des dels anys cinquanta, proposava, des d’un posicionament ben diferent, el distanciament respecte al discurs poètic anterior, molt més acurat i formalista, dominat pel model postsimbolista de Carles Riba, primer, o pel del cicle líric de Salvador Espriu, després. Fins i tot durant els seixanta, malgrat el seu realisme compromès, no va participar amb claredat –sols en alguns textos puntuals– del corrent del realisme històric o poesia social, i va anar, molt sovint, per lliure. Així doncs, des d’aquestes coordenades, l’autor incorporava, per exemple, les estructures conversacionals polifòniques (a obres com Testimoni d’Horaci), el monòleg interior en poesia (a «Coral romput», dins La clau que obri tots els panys) o un complex entrellat intertextual (a Llibre de meravelles).

Estellés ens ha ofert una producció extensa, diversificada i heterogènia en la temàtica i en l’expressió. Per exemple, en la versificació, es debat entre allò més tradicional i el més innovador, des de sonets i decasíl·labs o alexandrins fins a poemes visuals i tipogràfics, passant per cançons tradicionals o populars (cal recordar la coneguda «Cançó de bressol», de La nit) o poemes breus com epigrames o tankes (a La fira del vent), o també composicions dispars i variades, que són intitulades o considerades com a elegies, odes, èglogues, epitafis o bé oficis, testaments, cròniques, lletres, oratoris i fins i tot quaderns. També alterna –o de vegades integra– el lirisme exquisit (com alguns textos d’Hamburg) i la narrativitat quotidiana (al poema XXII de L’Hotel París); l’idealisme (recordem el sonet antologat «Sabia que vindries», de L’amant de tota la vida) i el realisme més cru i desolador (per exemple, «Vora el barranc del Carraixet», d’Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941); o la llengua culta i la col·loquial (fixem-nos en fragments dels soliloquis entre Nemoròs i Bel·lisa a l’«Ègloga III», d’El primer llibre de les èglogues). Fins i tot barreja orientacions estètiques: és postsimbolista (per exemple, a molts poemes de La nit), fa denúncia neorealista (a poemes de L’Hotel París) o fa denúncia realista històrica (a textos de Mural del País Valencià), és innovador (a «Coral romput», de La clau que obri tots els panys), o fins i tot té voluntat experimental (a proses poètiques de Quadern de 1962).

El testimoni de la realitat viscuda o imaginada que ofereixen els seus versos, quan s’orienta al passat, a la infantesa i al poble, amb l’estratègia de recuperació des del record i la memòria, al capdavall el valor documental del poema, de vegades comporta un to especialment elegíac (pensem en poemes com «No escric èglogues», de Llibre de meravelles); quan es projecta sobre el present és sobretot un vessant més testimonial sobre la quotidianitat, que no sols descriu i constata sinó que també denuncia, una quotidianitat sovint enriquida amb aspectes de gaudi aparentment circumstancials i anecdòtics (com ara en els poemes hedonistes d’Horacianes); i quan s’orienta a la construcció del present-futur hi apareix el vessant més explícitament compromès, amb l’horitzó col·lectiu de la pàtria (així, el poema «Assumiràs la veu d’un poble…», de Llibre de meravelles).

Aquests, al cap i a la fi, són tres àmbits temàtics principals de l’univers poètic estellesià: la poesia quotidiana, la poesia amorosa i la poesia més compromesa i nacional (la primera, evidentment, s’interfereix amb les altres dues). La poesia amorosa és idil·li, fidelitat i sentiment (sempre Isabel, la seua muller, com el del poema «He aixecat, mentre escrivia, el cap…», de Sonata d’Isabel), però és també sensualitat i erotisme (especialment evocats des del record, per exemple amb el personatge Jackeley, a Versos per a Jackeley) i és sexe (desig i també pornografia, per exemple amb el personatge la cordovesa del raval, a El gran foc dels garbons); com a vivència personal i col·lectiva en un moment històric determinat de repressió, el sexe, a més, denota la frustració i el caos de l’època, com és palès a «Testament mural», de Llibre de meravelles. La poesia compromesa i nacional té les seues arrels en la terra pròpia, en la geografia, té el seu lligam directe en el poble i en l’horitzó en la pàtria; Estellés es compromet, amb esperança, amb la realitat del seu país: només cal recordar Mural del País Valencià. La poesia quotidiana és la plasmació hedonista dels instants feliços i de les sensacions de petites coses primàries i satisfactòries perquè són essencials (recordem el poema I «res no m’agrada tant…», d’Horacianes, o fins i tot el títol L’amant de tota la vida), però també i sobretot és fixació escrita del caos dominant en un temps de crisi: la fam, el dolor, la misèria, la solitud… i, especialment determinants, la pena i la mort (personal i col·lectiva), al capdavall, aspectes definitoris dels anys difícils de la postguerra: així en textos de L’ofici de demà o en alguns sonets d’El gran foc dels garbons.

La poesia d’Estellés, d’una banda, és el testimoni d’aquest univers que va viure i que va imaginar, el qual es pot conèixer i constatar mitjançant la crònica que en fa; i, de l’altra, construeix una ficció dissident –ben personal– mitjançant la passió d’escriure, una passió que el va absorbir durant tota una vida.

1. Per a les citacions de Llibre de meravelles se segueix l’edició revisada del 2015, dins Obra completa 2, València, Edicions Tres i Quatre. Quan la citació prové d’un altre poemari, en el cas d’estar inclòs a qualsevol dels quatre volums de la nova edició de l’Obra completa, es parteix d’aquesta. En el cas de no trobar-s’hi encara inclòs, es parteix de la publicació anterior de l’Obra completa, de la mateixa editorial. I quan és una obra només publicada solta (per exemple, Mural del País Valencià), llavors es pren l’edició existent a l’abast.

2. Aquests deu volums de les seues obres completes publicades per Eliseu Climent editor eren Recomane tenebres. Obra completa 1 (1972), Les pedres de l’àmfora. O.c. 2 (1974), Manual de conformitats. O.c. 3 (1977), Balanç de mar. O.c. 4 (1978), Cant temporal. O.c. 5 (1980), Les homilies d’Organyà. O.c. 6 (1981), Versos per a Jackeley. O.c. 7 (1982), Vaixell de vidre. O.c. 8 (1983), La lluna de colors. O.c. 9 (1986) i Sonata d’Isabel. O.c. 10 (1990). Des del 2014 Edicions Tres i Quatre ha publicat quatre volums d’una nova edició revisada, que de moment abracen el corpus poètic dels anys cinquanta i seixanta.

3. Al Fons Estellés es conserva el document de l’obra però no la portada, per tant, no se sap el títol del conjunt. Aquest primer poema en valencià ha estat reproduït per Carbó (2009a: 33).

4. El que actualment es coneix com L’inventari clement de Gandia.

5. Aquest apartat prové d’una reelaboració de dos treballs anteriors (Carbó, 2003 i 2009b: 104-108).