Molt a favor

7 Sulé o Soler, Massagué o Messeguer, Chaumà o Jaumà
Emprendre una campanya pels cognoms ben escrits

Mitjançant la normativa instituïda per l’IEC, el català va deixar enrere l’estat semisalvatge en què malvivia i va adquirir dignitat i civilització gràcies a una ortografia i una gramàtica enraonades. Fins i tot es van regularitzar els topònims i es van acabar les grafies pintoresques, tretes de L’Esquella de la Torratxa: San Miquel del Fay, Arbucias, Vich, Argensola. Tot i així, un àmbit de la llengua en va quedar al marge: els cognoms (o, si són més doctes, l’antroponímia).

Actualment conviuen els cognoms Ferrer i Farré (n’és l’origen el substantiu ferrer), Vinyes i Viñas, Comes i Comas, Alzina i Alsina, Santlleïr i Sanllehy, etc. Molts d’ells estan pèssimament escrits per la ignorància dels funcionaris del cadastre i els notaris castellanoparlants dels segles XVIII i XIX. Per aquesta raó, si resseguim tots els cognoms catalans de la guia telefònica, sovint tenim la impressió que visitem el Museu dels Horrors de Madame Tussaud.

Durant els anys vint i trenta del segle XX hi va haver una moda en els sectors catalanistes de regularitzar-se els cognoms ortogràficament: l’escriptor Pere Calders va néixer amb els cognoms Caldés i Rusiñol. El 1936 s’ho va corregir i va registrar els cognoms Calders i Rossinyol. Una mica abans havia publicat el seu primer llibre, El primer arlequí, firmat per Pere Caldés. La falta ortogràfica li devia fer mal d’ulls, perquè se’l va regularitzar aquell mateix any i l’obra següent, Unitats de xoc, del 1938, ja la va editar amb el cognom Calders.

Durant els anys cinquanta (o últims quaranta), el poeta J. V. Foix va recomanar a un jove pintor Joan Pons que es corregís el cognom i signés Ponç. Pons li va fer cas i ara el coneixem amb aquesta ce trencada —com si vingués de Poncius, el nom en llatí de Ponç Pilat, tot i que també hauria pogut ser Ponts. A partir de 1940, el poeta i assagista Gabriel Ferraté es va corregir el cognom i va passar a signar Gabriel Ferrater.

Després de la mort del dictador Franco, encara dos casos rellevants: el locutor Miquel Calzada es va regularitzar el cognom i va passar a dir-se Calçada. Paral·lelament, l’estudiós del barroc Pep Balsalobre va passar a dir-se Valsalobre, perquè el cognom prové de vall. De tot plegat me’n va informar molt amablement Joan Anton Rabella, tècnic de l’Oficina d’Onomàstica de la Secció Filològica de l’IEC.

Regularitzar-se el cognom per escriure’l amb una grafia correcta és molt senzill: cal dirigir-se a l’IEC, on li estendran un certificat amb la grafia correcta, i registrar el cognom ben escrit al Registre Civil. No presenta cap entrebanc, és ràpid i senzill.

No cal que tots els germans, pares i fills majors d’edat es regularitzin el cognom alhora. Pot fer-ho un germà i els altres no. Tampoc no presenta cap dificultat d’ordre legal en cap sentit, pel que fa a documents, herències, administració, etc., perquè la identitat no canvia: el senyor Carné que es converteix en Carner és el mateix individu. Té els mateixos drets, els mateixos deures i la mateixa hipoteca. Res no canvia per haver-se arreglat el cognom.

Per impulsar la regularització, considerem que seria oportú que una entitat civil, de l’estil d’Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear o Acció Cultural del País Valencià, portés a terme una campanya de regularització dels cognoms, per exemple publicitant cinc ciutadans cèlebres —o alguns més— que ho portin a terme: un escriptor, una esportista, un polític, una cantant, etc. I animar els associats i els ciutadans en general a regularitzar-se els cognoms. Per la seva banda, l’entitat podria oferir el servei de facilitar-ne els tràmits: gestionar des de l’entitat l’obtenció del certificat de l’IEC seria una bona mesura. La presentació de la sol·licitud al Registre Civil hauria de ser individual i hi hauria d’anar cada ciutadà en persona.

Som conscients que la regularització de cognoms pot ocasionar queixes i planys per part d’algun progenitor o d’altres membres de la família: durant vuit generacions escrivint Ribas i ara un net es fa dir Ribes (el poca-solta!). Una bona etapa de la vida per regularitzar-se el cognom és la joventut, com va fer Pere Calders el 1936 amb vint-i-quatre anys. Encara una altra circumstància també idònia per regularitzar-se el cognom és fer-ho abans de renovar el DNI o el passaport.

Perquè els cognoms catalans també són part de la nostra llengua, val la pena que estiguin ben escrits. Només que algú molt públic ho portés a la pràctica, seria un impuls per a molts altres. Dit a l’atzar, algú que el seu cognom Junqueras el comencés a escriure Jonqueres.

8 Corregir el corrector automàtic
Actualitzar els correctors automàtics dels paquets d’ofimàtica

La llengua catalana, segons explica el professor Joan Veny, és una de les més unitàries de la Romània. Això, emperò, no implica que no hi hagi diferències entre parlars, que sovint s’han assenyalat més que no les similituds —coses de la curolla dialectològica—, tot i ser més nombroses aquestes últimes. De fet, la codificació tardana de la llengua, per raons polítiques, així com els segles de fragmentació territorial i administrativa entre els territoris de parla catalana, amb la respectiva desconnexió entre regions, han donat lloc a un model de llengua estàndard composicional i polimòrfic. En deim composicional perquè s’ha construït tenint en compte totes les varietats de la llengua —tot i que, probablement, sense la discussió entre Fabra i Alcover la composicionalitat hauria estat més reeixida—, i polimòrfic perquè, de vegades, hi ha diferents formes per a un mateix fenomen, com ocorre, per exemple, amb la morfologia verbal.

És cert que a banda i banda dels territoris de parla de catalana hi ha gent que posa en dubte aquest caràcter composicional i polimòrfic, uns perquè voldrien un model de llengua uniforme, com el castellà o el francès, d’altres perquè consideren que el model és massa centralista, és a dir, fonamentat en el català central. Tanmateix, la realitat és que la diversitat és present i acceptada, no només en la norma, sinó també en l’estàndard —o el que hem pogut fer d’estàndard fins ara. En són exemples mots com granera, escombra; tomàtic, tomata, tomàquet; pebre, pebrera, etc., i formes com estim, estime, estimi, estimo —i aquí hi podríem afegir variants de pronúncia com estimu i estimut, que no recull la norma per qüestions lògiques.

No obstant això, si bé la diversitat lèxica és assumida i incorporada en tots els correctors automàtics —o gairebé tots—, sembla que eines com Word, Excel, Pages, Numbers, etc., marquen com a errònies formes gramaticals que són pròpies dels parlars baleàrics, valencià o alguerès, entre d’altres, com estime, cantam, cantariva, etc. La realitat, però, és que són formes que tenen el mateix estatus que les de la varietat central i, per tant, són igualment correctes i adequades —que és el que ara importa amb el canvi de paradigma de la gramàtica.

Per això mateix, i sobretot per a no fomentar teories conspiranoiques que asseguren que l’únic dialecte correcte i estàndard és el de Barcelona —un despropòsit que alguns hem sentit més d’un cop—, és ben necessari d’actualitzar el corrector de català de tots els programes, especialment dels més usats, que són propietat d’Apple i Microsoft. Aquesta tasca implicaria, doncs, crear un corpus d’exclusió amb tots els mots i les formes dialectals perquè el programa no els marqui com a errors —amb aquell subratllat vermell o amb el canvi automàtic que ens irrita tant com el gel hidroalcohòlic— i, tot seguit, fer-lo arribar a les respectives empreses.

Es tracta, per tant, d’una tasca que haurien de repartir-se, d’una banda, les acadèmies de la llengua —és a dir, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears, en coordinació amb l’Institut d’Estudis Catalans—, pel que fa a la creació de l’esmentat corpus d’exclusió. I, de l’altra, les diferents direccions generals de Política Lingüística i l’Institut Ramon Llull, com a entitat supraterritorial, que haurien de fer-se càrrec de les negociacions amb les empreses, en la mesura que és una feina política que és més fàcil de vertebrar des de l’Administració.

Certament, pot semblar una tasca poc prioritària, i fins i tot alguns creuran que no cal fer-ho perquè és tudar esforços. La realitat, però, és que a cap parlant no li agrada que una màquina li corregeixi les expressions o les formes verbals que fa servir, especialment si són normatives. Fer normal una llengua, al cap i a la fi, també implica tenir cura del codi i del model de llengua. Si usar la llengua és important, també ho és poder fer-ho des de cada varietat, sempre tenint en compte la tradició i els usos formals.

9 Cunnilinció o amorrar-se a la pica? Crear més material de consulta ràpida per als joves en els llibres de text

Deixant de banda els aspectes històrics evidents que han obstaculitzat durant anys el fet que el català col·loquial no hagi evolucionat amb naturalitat, comença a ser bastant urgent que ens gravem a foc la idea que el català és molt més que un registre formal o neutre, molt més que un estàndard que només aprenem a escola. Us plantejo un dubte inquietant, només començar aquesta proposta: des del Digui, digui, quants cursos (o cursets) en format text hi ha en català en què trobem l’equilibri de l’aprenentatge formal i del més informal? Quants professors creen material propi i tenen el llibre de text només per anar seguint els aspectes més teòrics?

Si hi penseu un moment, la resposta és clara: ens falta més material didàctic adreçat a joves, sense caure en el parany sovintejat de posar-hi anglicismes o castellanismes de l’argot juvenil. Aquesta part, els joves ja la dominen i no cal fer-nos els moderns en excés, però sí que cal tenir present l’argot i utilitzar-lo per transmetre la idea que en català es pot dir tot i es pot parlar de tot, també informalment. Penso sobretot en llibres en un format digital, però també en paper, per a tots els gustos. Llibres que barregin creativitat i sentit de l’humor, amb un punt irreverent i més canalla per aprendre català. Estem tips de veure els cursos més formals, aparentment de to neutre i políticament correctes, que de tant en tant deixen anar frases amb tòpics casposos, classistes, masclistes o racistes.

Per què els fa por, a les escoles (o al Departament d’Ensenyament) i a les editorials, de travessar aquella línia fina de la col·loquialitat? I per què pateixen tant per la mínima discrepància de la normativa més estricta? Atrevim-nos a crear més continguts col·loquials i a transgredir, que de formalitat anem sobrats. Durant l’aprenentatge l’equilibri entre el formal i l’informal és importantíssim perquè els no catalanoparlants interessats per la llengua l’aprenguin de manera plena, sense tabús, i per estalviar-nos la famosa diglòssia. Perquè l’objectiu a la vida no és només aconseguir un certificat de català per treballar a l’Administració; la vida és compartir afecte i experiències amb amics, al bar, a casa i al llit. I compartir experiències en la teva pròpia llengua i en tots els àmbits no és demanar gaire.

Us en posaré un exemple. La línia de la col·loquialitat la travessem sobretot quan es toquen els aspectes de lèxic més vulgars i d’argot, com ara el sexe, els insults i els renecs. Encara hi ha aquesta idea que parlar dels sinònims de cardar en català… ai, vols dir? Però on ens hem quedat, al segle XIX? Com és que al Consorci per a la Normalització Lingüística es parla de sexe o d’insults però no es fa servir cap llibre de text que reculli maneres de dir coit o cardar o masturbar-se, o d’anomenar el famós gilipolles segons quin sigui el context? Sort en tenim, de llibres més especialitzats que tracten aquestes qüestions (Figues i naps, Els mots i la cosa, el Diccionari de renecs i paraulotes…). Ens envaeixen un puritanisme i una correcció política extrema, en l’àmbit de l’ensenyament i el de l’Administració. Quin missatge volem transmetre als joves que aprenen català? Que el català és de segona, que no serveix per crear conceptes nous ni per follar ni per insultar? Perquè d’aquesta manera també comprem el discurs lingüicida d’aquells que odien la nostra llengua i diuen que el català és de senyorets de classe alta. Cal que ens desacomplexem i que parlem de tots els aspectes de la llengua sense tabús. També treure’ns la llosa que el que no es documenta en un diccionari o en una gramàtica no es pot dir. Podem ser creatius i explorar recursos propis, i anar més enllà de l’encotillament o de la llista de paraules més boniques en català: fer jocs de paraules, embarbussaments, crear compostos catalans per anomenar un concepte nou o jugar a creuar mots com ho fa l’anglès.

Evidentment és important parlar de dubtes de lèxic clàssics: donar o fer; compte, comte o conte; desvelar, desvetllar i revelar; sentir o escoltar… Però també ho és, per exemple, fer una tria d’expressions i de fraseologia popular amb continguts adaptats a l’actualitat, i aprofitant la riquesa de tot el domini lingüístic (‘malhumorat, malhumorada’: tenir la castanya torta o tenir la figa agra; ‘desdir-se’: fer de la boca cul; ‘fer angúnia’: fer oi). Per què no indiquem que ser un gitano o treballar com un negre són expressions amb una connotació despectiva? Per què no indiquem que l’insult mal follada és totalment prescindible i masclista? Cal repensar quin vocabulari transmetem a les generacions més joves i alhora ser crítics: agafar expressions clàssiques que en l’actualitat no tinguin cap connotació despectiva (li falta un bull, tu rai!, fer salat…) i altres de més contemporànies que no es documenten enlloc. Per exemple, ara ens encanta obrir el meló per encetar un tema. Doncs cap problema.

També hi inclouria un apartat d’eufemismes, perquè a eufemismes no ens guanya ningú, parlant de tabús… Perquè si us dic l’ull cec, el monocle o el talla-xurros, sabeu que parlo del cul. Però, i si us dic el triangle, la tofa o el matoll? I fer un riu, canviar l’aigua al canari o anar al Sr. Roca? I amorrar-se a la pica i xuclar el gallet? I tenir allò o tenir la tia Maria? N’hi ha que són divertidíssims, però n’hi ha que han quedat antics i a més són casposos, com per exemple quan algú diu «ja és una dona» quan a les dones ens ve la regla per primera vegada. Tot això, per què no s’ensenya en un curs de català amb referents moderns i actuals? Per què no ensenyem a discriminar connotacions despectives i carques de les que no ho són? Per què no ensenyem més jocs de paraules o a crear mots propis per designar conceptes actuals? Jo m’ho hauria passat pipa i, en canvi, ho he anat descobrint al llarg dels anys, sobretot després d’haver estudiat català quan ja havia assolit la part acadèmica.

Aquest és un missatge per a les editorials catalanes i per a l’àmbit d’educació: creem més material de consulta ràpida i eficaç per als joves i obrim el camí de la col·loquialitat en els llibres de text.

10 Normalització fiscal
Establir bonificacions fiscals pel català

Tradicionalment hi ha dues maneres de destinar recursos al foment de la llengua catalana, que són la inversió pública i la subvenció (la qual, al capdavall, no deixa de ser una forma indirecta d’inversió pública). D’aquesta manera, la despesa de la normalització lingüística sempre ha anat a compte dels pressupostos de l’Administració, primerament de la Generalitat i en menor mesura de les diputacions i els ajuntaments.

La inversió pública, però, no pot arribar a tot arreu, i les subvencions sempre tenen unes bases que fan que no tothom hi pugui accedir. Això causa que, en bona mesura, el món de l’empresa quedi al marge de les possibilitats de finançar les despeses que li comportaria l’ús de la llengua catalana, perquè no tothom té el poder ni la influència dels grans diaris del país, que reben subvencions per les seves edicions en català. Per a una empresa qualsevol, el fet de passar-se a la llengua catalana ha de ser atractiu també en el terreny comptable.

Aquest problema es podria resoldre amb l’establiment de bonificacions fiscals per als actes de foment del català, una mesura que, ves per on, ja està recollida per la Llei de política lingüística, de 1998, i només caldria desenvolupar-la. Sí, fa més de vint anys que existeix aquesta possibilitat, que fins ara no ha estat mai articulada enlloc. Diu així l’article 37.2 de la llei: «El Govern de la Generalitat i les corporacions locals, en l’àmbit de les competències respectives, han de fomentar la imatge pública i l’ús del català i poden establir bonificacions i exempcions fiscals per als actes relacionats amb la normalització i el foment de l’ús de la llengua catalana».

La llei és ben clara, doncs, i l’única cosa que cal és fer que s’apliqui. Que s’hi posin d’una vegada els polítics, prou temps han tingut fins ara. Val a dir que ja existeix una mínima deducció fiscal per al foment de la llengua en la declaració de la renda, però representa una minúcia que no té cap mena de publicitat: segons l’Agència Tributària espanyola podem deduir sobre la part autonòmica el 15 % de les quantitats donades a l’Institut d’Estudis Catalans (cosa que no fa ningú), però també a les entitats que consten al cens d’entitats de foment de la llengua catalana reconegudes per la Direcció General de Política Lingüística. I n’hi ha un bon reguitzell, des de l’Associació d’Amics de les Homilies d’Organyà fins a l’Orfeó Badaloní, passant pel Patronat de la Catequística i la Unió Excursionista d’Olesa de Montserrat. Tot plegat, però, no deixa de ser misèria i companyia. Saben els associats d’aquestes entitats que les quantitats que hi aportin desgraven a la hisenda espanyola?

Caldria doncs transcendir l’impost de la renda i estendre aquesta mesura a tot l’àmbit empresarial. Com és fàcil d’intuir, però, el principal obstacle d’aquesta mesura és l’escàs marge de maniobra que tenen la Generalitat i els ajuntaments sobre la gestió dels impostos, sobretot perquè el tall se’l queda l’Estat a través de l’impost de societats i de l’IVA, dels quals reté tota la capacitat normativa. La Generalitat porta coses com el patrimoni (i no tothom en té), els actes jurídics documentats, o allò de les begudes ensucrades. Així doncs, una empresa qualsevol que vulgui emprendre un procés de normalització intern no té manera de beneficiar-se de la Llei de política lingüística més enllà d’assumir íntegrament la despesa generada i consignar-la com una despesa corrent més. Una opció francament descoratjadora.

Sí que hi ha, però, dos impostos gestionats des d’aquí que podrien servir per vehicular les bonificacions fiscals recollides a la llei, bàsicament perquè es tracta d’impostos universals: el cànon de l’aigua, gestionat a través de l’Agència Catalana de l’Aigua, i l’impost de béns immobles, que és competència dels ajuntaments. A falta de capacitat normativa sobre els impostos realment vinculats a la despesa empresarial, aquests dos tributs podrien servir de salconduit per desenvolupar una mesura que estendria realment la normalització a l’àmbit socioeconòmic, un sector, precisament, on la llengua és més dèbil. I donant resposta a través de la fiscalitat no faríem sinó desplegar tots els mecanismes recollits a la llei.

11 Xiular sense dir barbaritats
Convertir àrbitres i entrenadors en models

Un dels mites sense fonament que arrosseguem de temps immemorials és el que diu que el castellà va més bé per insultar perquè els vilipendis hi sonen més forts i per tant fereixen més. A mi no m’ho sembla: sempre que, aprofitant un semàfor, acosto la Scoopy al taxista que m’ha barrat el pas i li escupo «desgraciat», «carnús» o «fill de ta mare» (per anar variant el repertori), s’enfaden. Senyal que funciona. Però en fi, la creença popular és aquesta. Tal vegada és per això que en el món de l’esport, especialment el futbol, que és el més practicat (però també en l’handbol, el rem o l’esgrima), se sent molt més castellà del que la Llei de política lingüística recomana.

Per combatre aquest fenomen, que té efectes nocius en dos aspectes, el del repertori insultívol genuí i el de l’esperit lluitador d’infants i jovent autòctons, hi ha dos col·lectius essencials: entrenadors i àrbitres. Són essencials cada un per una raó: els primers, perquè encarnen models de comportament, si més no per als seus pupils i pupil·les; i els segons, perquè condicionen en gran mesura el codi comunicatiu en el transcurs dels partits. Quants cadets, infantils i juvenils no haurien après un bon repertori d’expressions denigratòries autòctones (tan necessàries com les afectuoses) si s’haguessin discutit amb el rival en català, gràcies a un bon àrbitre que marqués la pauta.

L’ideal seria que aquest ànim pedagògic fos general en la pràctica esportiva, però si més no es pot actuar en la federada, que mobilitza centenars de milers de persones cada setmana. L’esport de competició, des del base (prebenjamins de sis anys) fins als veterans (mentre el miocardi aguanti), s’organitza en federacions, que al seu torn s’agrupen en la Unió de Federacions Esportives de Catalunya. Per la seva banda, els àrbitres (que no són tanta gent però manen força més) estan agrupats en col·legis segons la disciplina concreta: de vòlei, d’hoquei, de boxa… A més a més, hi ha federacions, com la de bàsquet, que tenen escola per formar-ne. N’hi hauria prou que els responsables d’aquests organismes impartissin directrius favorables a l’ús de la llengua (improviso: «El col·legiat s’adreçarà en llengua catalana tant a jugadors com a directius dels dos clubs que disputin el partit», per exemple) perquè l’espiral que arrossega milers d’esportistes catalans al canvi de llengua (de fet són els mateixos que hi són arrossegats en els altres àmbits de la vida quotidiana) comencés a revertir.

Soc ben conscient que les lleis actualment en vigor als territoris de parla catalana permeten que els residents s’expressin en tot moment (hi ha excepcions, però ara no és el moment) en la llengua oficial que triïn; però no soc beneit, i també sé que el comportament públic es modela prevalentment per imitació: si un nano veu que son pare llença el paper de l’entrepà a terra o s’adreça a l’hostessa de l’avió en la llengua que no parlen a casa, és molt probable que ell adopti aquelles mateixes actituds. Per això és tan important el paper dels entrenadors: perquè si prebenjamins, benjamins, alevins, infantils (demaneu) normalitzen el fet d’adreçar-se al grup en català, hi ha moltes més possibilitats que integrin aquest comportament que no pas si observen el contrari (i encara més quan el grup és majoritàriament catalanoparlant però es canvia perquè un o dos membres no en són; per desgràcia, aquesta martellada de diglòssia en tota sa esplendor és freqüentíssima al llarg i ample del país).

Pel que fa als àrbitres, l’efecte encara podria ser més benèfic, perquè durant el partit encarnen l’autoritat. Per a una societat, dissortadament, tan avesada a tota forma de tricornisme (entengueu el mot com a metàfora, si sou tan amables), que el poder, ni que sigui un poder que dura tot just una hora i mitja, s’expressi en la mateixa llengua del poble és tot un què. Un què (i un poder) que els catalans necessitem com l’aire que respirem.

Ho resumiré en una imatge: canvio ara mateix totes les campanyes de la Direcció General de Política Lingüística per una bona escridassada (oportunament televisada i viralitzada) entre dos jugadors o jugadores rivals als crits de «desgraciat, qui et va parir, això és vermella!», «calla, mala pècora, i para de fotre comèdia» mentre l’àrbit els descomparteix sota l’amenaça de, per exemple, «us en (a)nireu tots dos (o totes dues) de pet a la dutxa, eh?».