Buch lesen: «Anotacions al marge»

Schriftart:

Director de la col·lecció

FERRAN CARBÓ

(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.

Universitat de València, 2011

www.uv.es/publicacions

publicacions@uv.es

Coordinació editorial: Maite Simon

Disseny de l’interior i maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Elvira Iñigo

Coberta:

Disseny original: Celso Hernández de la Figuera

Grafisme: Inmaculada Mesa

Fotografia (Arxiu Joan Fuster): J. Fuster a Barcelona (1963)

ISBN: 978-84-370-7846-5

Dipòsit legal: V-121-2011

ePub: Publidisa

A Vicent

Tots acabem sent «document»: la suau alegria de mirar-nos com a «contemporanis» és una trista il·lusió de l’esperit.

JOAN FUSTER, Pamflets polítics

Si no «ens fa pensar», ¿quin interès tindrà un llibre? No cal dir-ho: un llibre que no «fa pensar» no és ja un llibre; és un barbitúric, una pessigolla o un xiclet.

JOAN FUSTER, El món de cada dia

Introducció

Segons confessió pròpia, la pràctica de l’aforisme va ser una activitat constant, mantinguda en el temps, en la vida intel·lectual de Joan Fuster, una passió arrelada en la seua experiència infantil del món. ¿Qui no recorda el relat de l’enlluernament que provocava en el nen Fuster l’escriptura sentenciosa continguda en les pàgines del bloc-calendari d’El Mensajero del Corazón de Jesús? L’assagista declara, en la «Presentació» de Consells, proverbis i insolències, que la lectura d’aquestes «càpsules de doctrina», caracteritzades per l’expressió del pensament amb un estil condensat i incisiu, van exercir en ell una perdurable fascinació: «la meva reincident complaença en l’aforisme té aquesta causa remota i estúpida», concloïa.

NOTA: Vull fer constar que aquest treball s’ha beneficiat de l’ajuda del projecte d’investigació del Ministeri de Ciència i Innovació FFI 2008-00230 titulat «La ironía en la literatura catalana de la posguerra a nuestros días: entre la Modernidad y la Posmodernidad». L’investigador interessat pot consultar el banc de dades bibliogràfic sobre estudis d’ironia, paròdia i pastitx en la literatura catalana des de l’inici del segle XX fins a l’actualitat a l’adreça: <http:www.uv.es/ironialitcat>.

Potser escamnat per les dimensions que havia pres el component estrictament polític en la configuració de la seua imatge pública –a partir de la recepció de Nosaltres, els valencians, i, sobretot, intensificat en l’obligada projecció social de l’escriptor, doblat més que mai d’agitador, en els tèrbols anys del tardofranquisme i la transició–, Fuster no perdia ocasió de reivindicar, en els últims anys, aquella part de la seua obra més exempta d’intencionalitat pamfletària, com ara els aforismes, en la qual afirmava continuar reconeixent-se. Per descomptat, això no significa, per part d’ell, que renegue de res, ni, per part nostra, en destacar-ho, que considerem equivocada o prescindible l’aportació del Fuster més «polític». A hores d’ara, després de contemplar en la posteritat de l’autor com molts fusterians s’han dedicat a matar el pare, amb minuciosa aplicació i satisfacció innegable, i han volgut fer-se perdonar i oblidar un passat que consideren poc menys que vergonyant, la precisió no resulta gratuïta. Deixant de banda la profusa bibliografia i els debats més o menys públics que ha generat el fusterianisme civicopolític, que, en realitat, giren majoritàriament al voltant de quatre idees bàsiques, els aforismes són també, possiblement, els textos més coneguts i citats de l’autor. La seducció de l’aforisme s’empara tot sovint del comentarista de l’obra de l’escriptor, com una síntesi brillant dels principis que li cal subratllar o com a il·lustració particularment oportuna de la idea que vol posar de manifest. Estic per afirmar que els aforismes de Fuster són els seus textos més reproduïts dins del corpus que comenta o analitza l’obra de l’autor. Són també una de les parts de la producció fusteriana que ha estat privilegiada per la crítica; la dedicació investigadora als aforismes de Fuster ha produït una notable quantitat d’estudis que el lector trobarà en la bibliografia que tanca el present volum. El nostre treball ve a sumar-se a la sèrie amb la voluntat d’aportar una contribució més que, juntament amb les que l’han precedit i amb les que sens dubte la seguiran, servesca per a facilitar la comprensió de l’univers literari de Joan Fuster i funcione com a estímul auxiliar per a la seua lectura.

L’elaboració retòrica, la constricció de la forma i l’estil esmolat de l’aforisme contribueixen a perfilar el pensament segons les exigències de la brevetat, de tal manera que dóna com a resultat un text que no és possible de resumir ni de parafrasejar, si més no si pretenem que conserve la seua integritat literària. La fixació del concepte d’aforisme, les fronteres –de vegades difuses– del seu territori, els noms en què es retroba i les formes en què es reencarna són els principals aspectes de què s’ocupa la primera part d’aquest estudi. A partir de la bibliografia teòrica sobre el tema, l’interès preferent de l’anàlisi ha estat guiat pels usos i aplicacions que en va fer el mateix Fuster; l’apropiació per part de l’escriptor de les formes i variants llegades per una tradició mil·lenària, la tensió entre les expectatives que generen en el lector unes determinades fórmules genèriques i el pensament a contracorrent que expressen o l’exposició de les idees nuclears de l’assaig, tal com ell l’entén, han centrat de manera prioritària l’atenció del treball, a partir d’uns aforismes de marcat caràcter metadiscursiu, autèntiques clàusules del pacte de lectura ofert al lector.

En el segle XVI, la traducció dels Annals de Tàcit va donar peu a un gènere d’aforismes que van nàixer com a anotacions breus fetes al marge del text, comentaris amb una disposició tipogràfica lateral que posaven de relleu de forma visual la interacció entre el text original i la glossa. En aquest gènere particular, que hom ha anomenat «aforisme marginal del tacitisme», s’inscriuen obres com C. Taciti ab excessu divi Augusti Annalium libri quatuor priores et in hos observationes C. Paschalii (1581), Relaciones (1598), d’Antonio Pérez, traduït per Jacques Gautier al francès amb el títol Aphorismes ou Sentences d’Orées, extraites des lettres tant espagnoles que latines (1602) o Tácito español ilustrado con aforismos (1614), de Baltasar Álamos de Barrientos. La «marginalitat» de l’aforisme és, en aquests casos, primer que res, literal, estrictament espacial. Però la «marginalitat» també expressa metafòricament una condició esssencial de l’aforisme com a modalitat d’escriptura, com a tipus de relació amb la realitat que funciona com a objecte del seu comentari. En primer lloc, l’aparició al costat del text posa al descobert una evidència que no resulta en absolut irrellevant: l’aforisme naix, en aquests casos, com una nota de lectura; s’alimenta d’una obra aliena en interacció amb la qual cal, necessàriament, entendre l’aportació que fa. Passats els segles, aquesta dialèctica entre lectura i escriptura continua representant a la perfecció, com a mecanisme primari, bàsic, el funcionament de l’activitat intel·lectual fusteriana. En la segona part del llibre analitzarem la diversitat d’opcions amb què els aforismes fusterians resolen el ventall de possibles lectures de textos d’altri, és a dir, la varietat de relacions intertextuals –la citació, el plagi, l’al·lusió i la referència– i de relacions hipertextuals –transformacions i imitacions– que és possible de rastrejar-hi. L’objectiu és, d’una banda, aportar informació sobre les fonts i claus d’interpretació dels aforismes i, de l’altra, contribuir a posar en clar algunes de les línies de funcionament de la literatura de Joan Fuster, a partir de les maneres amb què estableix i fixa textualment la relació entre escriptura i lectures.

Una altra interpretació possible del caràcter marginal de l’aforisme té a veure amb el sistema de producció o, com a mínim, amb la seua procedència textual. Fuster així ho assenyalava en presentar-los com a «minses escorrialles o notes marginals a d’altres escrits més extensos». El punt de partida de l’aforisme tindria, en aquest sentit, un origen subaltern. Tanmateix, la modèstia de la concepció no ens ha de conduir a error: la gestació de l’aforisme és llarga i, sovint, de costosa elaboració; la dependència inicial no és més que un pur atzar del procediment creatiu. L’aforisme, cal no oblidar-ho, és el producte condensat d’una llarga sedimentació intel·lectual.

Encara podem entendre la marginalitat dels aforismes des d’una altra perspectiva: com a marca de localització dins l’esfera professional del seu autor. Fuster, com ha estat reiteradament assenyalat, no es cansava de recordar que era «un jornaler de la ploma», que havia desenvolupat la major part de l’activitat literària pro pane lucrando. En aquest sentit, l’escriptura aforística apareix, més que cap altra –fins i tot, potser més que la poesia– com un parèntesi de llibertat, desvinculada del compromís professional immediat o de l’amortització a curt termini. Sense voler caure en l’error d’idealitzar en excés les circumstàncies de composició de l’aforisme ni d’alliberar-ne per complet els resultats del tràfic del mercat literari, el que és ben cert és que Fuster va associar sempre els seus aforismes a la diversió.

La tercera part de l’estudi està dedicada a rastrejar i analitzar les connexions que els aforismes fusterians estableixen amb altres textos del mateix autor, unes connexions que permeten justificar unes línies d’interpretació preferents dels aforismes o, fins i tot, contribueixen decisivament a precisar el sentit d’uns textos que, per la condensació estilística que els caracteritza, en ocasions poden contenir una notable càrrega d’ambigüitat. La contemplació en paral·lel dels aforismes i els altres escrits que despleguen i argumenten els mateixos pensaments també esdevé un mitjà per a fixar uns determinats itineraris de lectura a l’interior de l’obra fusteriana, uns recorreguts que ens permeten reafirmar, matisar, contrastar o corregir la interpretació i la reflexió inicials de la mà de l’autor mateix, un estímul afegit per a lliurar-se al complement de meditació que Fuster ens sol·licita com a lectors.

Un aforisme de Fuster alertava sobre el perill de trastocament de la perspectiva que pot amenaçar la tasca crítica: «RISC DE L’EXÈGESI.– El crític pot acabar creient que l’obra que comenta ha estat escrita exclusivament perquè ell hi exercesca el seu ofici de comentarista». El zel analític, en efecte, pot fer oblidar la posició subordinada que ha de mantenir el comentari i la necessitat d’inventariar, quadricular o reduir a categoria –exigències de l’activitat investigadora– pot acabar semblant l’objectiu mateix. En el nostre treball hem procurat tenir sempre present l’advertència fusteriana, però el perill subsisteix i n’hem d’assumir les indesitjables conseqüències, amb l’esperança que, al final, els beneficis acaben per compensar les obligades deformacions professionals.

Vull, finalment, agrair a la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València la confiança i l’oportunitat de completar, ordenar i posar per escrit el treball de molts anys sobre els aforismes de Joan Fuster, realitzat a partir de la necessitat acadèmica d’explicar-los als meus estudiants de Filologia Catalana. Durant un bon grapat de cursos, l’obligada relectura anual m’ha permès seguir pistes i corregir interpretacions per anar construint una lectura que, com bé procurava recordar tot sovint Fuster, mai no serà definitiva perquè ha de restar permanentment oberta a noves incitacions.

I.
La vella i acreditada fórmula de l’aforisme
1. EN DEFENSA DE L’AFORISME

En l’entrada del Diari corresponent al 13 d’agost de 1956 Joan Fuster escrivia: «L’assaig perfecte seria aquell que constés d’una sola paraula. De la paraula “assaig”, només, per exemple» (1991: 246). Molts anys després, en les converses que va mantenir amb Toni Mollà, interrompudes per la mort sobtada de l’escriptor, encara continuava defensant la brevetat, assenyalant-ne en aquest cas les pertinents especificacions d’estil: «A mi, personalment, m’interessen els petits assajos, el treball sobre el pensament concís, la frase curta i, si pot ser, aguda i suggerent» (Mollà 1992: 65); aquest criteri el portava a preferir, d’entre els seus llibres, el Diccionari per a ociosos o Indagacions i propostes al «Nosaltres els valencians o coses per l’estil» (Mollà 1992: 64).¹ Fuster proposava una concepció àmplia i inclusiva del gènere de l’assaig, que tenia com a principal criteri definitori l’actitud intel·lectual del jo assagístic i deixava en un segon terme o fins i tot abolia les restriccions de tipus estrictament formal. En aquest sentit resulta especialment reveladora la «Introducció» al volum 4 de les Obres completes, el qual correspon a la matèria, i així ho especifica el títol, Assaigs 1, en què l’autor comença precisament per plantejar els dubtes que li provoca la tria d’un títol que aïlla una part de la seua producció amb l’etiqueta identificativa de l’assaig però que, per exclusió, sembla deixarne fora tota la resta:

Un títol o altre havíem de posar a aquest volum, i l’editor me n’aconsella un, elemental i exacte: Assaigs. I per què no, al capdavall? «Assaigs» són. És clar que…

Ben mirat, excepte uns pocs versots més o menys infames, tot el que jo he escrit fins ara no són sinó això: assaigs (1975: 5).

Tot seguit, l’autor redueix l’aparent diversificació de registres de les seues obres a la necessitat d’ajustar-se als diferents formats comunicatius i/o textuals exigits per les circumstàncies pròpies de la vida professional, per a concloure que el tret definitori que identifica tota la seua producció com a «assaig» no l’hem de buscar en les característiques discursives formals sinó en el posicionament intel·lectual:

Les opcions comercials, o alguna altra circumstància de tema o de plantejament molt concreta, han contribuït a diversificar-ne l’aparença. Unes vegades, per exemple, el resultat presentava la forma d’un llibre articulat i normal; d’altres, la majoria, s’ajustava a l’espai i al to de les exigències de la col·laboració periodística; he intentat els recursos de l’aforisme, i m’he servit de la laxitud tradicional del journal, tan útil per a la reflexió esporàdica o contingent; quan he publicat papers d’ambició erudita i amb les preceptives notes a peu de pàgina, el projecte no variava, i ho he advertit a cada cas –«assaigs d’història cultural»–, i no són més que assaigs, amb una mica de complement informatiu, de tràmit, determinades obres meves que, en la superfície, poden semblar d’«història» o de «crítica». Tot ve a ser una mateixa cosa. L’actitud intellectual implícita és constant i deliberada (1975: 5-6).

Així, doncs, Fuster remet l’aforisme, una modalitat textual amb uns trets formals molt marcats, a l’àmbit genèric de l’assaig. Aquesta adscripció funciona com a pacte de lectura i té repercussions a l’hora de construir la interpretació dels aforismes, alguns dels quals, d’altra banda, tematitzen les característiques pròpies del capteniment intel·lectual associat a l’assaig, entès com a sistema de pensament, i adquireixen un marcat caràcter metadiscursiu, com tindrem ocasió de comprovar més endavant.

Montaigne, creador de l’assaig com a gènere literari modern, va deixar establert que allò que constitueix la unitat de l’assaig és el «jo» de l’escriptor; en aquest sentit, Fuster es manté fidel al mestratge montaignià, un mestratge permanent i declarat. La contribució de l’autor dels Essais a la creació del discurs assagístic amb un estil que tendeix a l’enunciació sentenciosa, breu, dens i brillant, escèptic i que explota els efectes de la discontinuïtat va tenir posteriorment una remarcable influència en la configuració formal de la màxima, amb els moralistes francesos del segle XVIII, i de l’aforisme contemporani (Moret 1997: 73-78). En aquest sentit, la inclusió de l’aforisme dins la categoria general de l’assaig efectuada per Fuster no estaria mancada de fonaments. Ara bé, tot i això, convé distingir teòricament els conceptes d’«assaig» i d’«aforisme», per tal d’entendre els trets distintius d’un i de l’altre i per saber en quins contextos els podem fer servir indistintament i en quins no. El parentiu que aproxima l’aforisme a l’assaig es basa en la subjectivitat del discurs, en el caràcter discontinu i no sistemàtic, en la progressió oberta d’un pensament que s’elabora amb la raó com a mètode i el dubte com a precaució, en la recerca d’una veritat que sempre serà provisional i en un sistema de coneixement que no tendeix ni a l’exhaustivitat ni a la totalitat; però, com ha advertit Alain Montandon (1992), també es pot fixar el que separa ambdues modalitats textuals, distinció que pertany bàsicament a l’esfera formal i que, en principi, afecta el paràmetre de l’extensió i les derivacions estilístiques que comporta: l’assaig no és necessàriament breu, com és el cas de l’aforisme, i, a més, la diferència entre tots dos

réside dans la manière de poser la problématique qui, dans l’essai, a une logique propre se développant de manière autonome, alors que la thématique de l’aphoriste est beaucoup plus fortement liée à l’énonciateur qui exprime immédiatement un vécu et une pensée. L’essai reste un ensemble cohérent, bâti sur un enchaînement en opposition au caractère abrupt, voire primesautier de l’aphorisme qui privilégie le jeu de mots et la pointe, techniques rhétoriques fort secondaires dans l’essai (Montandon 1992: 73).

Fuster ha deixat escrits diversos testimonis de la passió amb què es lliurava, de forma intermitent però sostinguda en el temps, a l’escriptura de «la vella i acreditada fórmula de l’aforisme» (2002a: 225). Sobretot en els textos de presentació dels reculls d’aforismes que va publicar en vida –Judicis finals (1960), Consells, proverbis i insolències (1968), Poques paraules (1985)–, l’autor deixa constància d’una vocació que retrotrau a la infantesa, a l’enlluernament que produïen en la seua sensibilitat de criatura les màximes contingudes en cada full del bloc-calendari d’El Mensajero del Corazón de Jesús, esdevingudes lectura quotidiana. En la seua vida d’escriptor, la dedicació a l’aforisme, qualificada de «vici innocent» (2002a: 226), se li converteix en una rutina «entranyable», que l’acompanya «a temporades» (2002a: 228) i que, segons declara, no arriba a superar; una pausa lúdica i alliberadora que li permet escapar del treball d’encàrrec, de l’obligació professional quotidiana: «La petita fantasia verbal de l’aforisme m’ha seduït sempre –per a més exactitud: ara i adés–, enmig del treball adust de cada dia, i no he sabut resistir-m’hi» (2002a: 226). Els termes amb què qualifica la seua relació amb el gènere aforístic concorden i reforcen el caràcter d’un vincle basat, en gran mesura, en la llibertat i en el plaer: «temptació», «seducció», «complaença», «fascinació»… El mateix Fuster assegurava, en la presentació de Poques paraules, que en tenia «molts més», la qual cosa no resulta estranya si tenim en compte l’assiduïtat confessada, encara que de forma interrompuda, amb què s’hi lliurava i que va quedar demostrada amb el descobriment i posterior publicació, a càrrec de Francesc Pérez Moragón, del recull Bestiari. Quaderns de zoologia (2005). No és descartable que molt altres desaparegueren fortuïtament o acabaren sent destruïts per l’autor, com tampoc no podem descartar que se’n troben encara de nous.

Amb una humilitat que hem d’atribuir sens dubte a la captatio benevolentiae i a l’exercici de la persuasió, Fuster, en els textos de presentació dels seus reculls d’aforismes els descriu com a «paperets» o «caps de paper», com a «gènere literari arcaic i poc vistós» o com a «minses escorrialles o notes marginals a d’altres escrits més extensos». La modèstia de les declaracions, però, no amaga una consciència explícita i deliberada de l’especificitat i exigència que requereix la pràctica del gènere. Si bé una frase fora de context, assenyala Fuster, pot adquirir un efecte aforístic no previst pel seu autor, ell s’encarrega de remarcar que el seu cas respon a una intencionalitat ben precisa que té uns objectius d’expressió i de comunicació perfectament delimitats:

Tothom segrega «aforismes», de tant en tant, i possiblement sense voler. En la lectura de qualsevol escriptor, solem entropessar amb clàusules rodones, llampants, que, si les trèiem del seu context, podrien passar per màximes, sentències, apotegmes o moralitats de l’espècie més típica. Amb el corresponent dring «candorós» o «cínic» i tot. En alguns països, els editors en fan antologies, que tenen Déu sap quins usuaris –des del que hi busca «cites» per a la seva pedanteria fins al que només aspira a trobar-hi un entreteniment estimulador. Però, de més a més, hi ha l’escriptor que, a estones, es proposa l’«aforisme» com un expedient de comunicació (2002a: 227).

En l’apartat corresponent, tindrem ocasió d’analitzar el rendiment com a aforismes propis que es pot obtenir de frases alienes extretes del seu context, un procediment utilitzat en diverses ocasions per Joan Fuster però que cal saber distingir de la simple maniobra d’aïllament d’una frase al marge de la intencionalitat que la pose en evidència i li atorgue sentit en una nova situació comunicativa de la qual ja no és responsable l’autor del text original. Ara, el que ens interessa és veure la reivindicació per part de Fuster de l’aforisme com a modalitat textual que construeix un estil característic –«concís, esmolat, aparentment apodíctic» (2002a: 225)– a base d’artifici retòric, de treball minuciós i constant en l’elaboració –o, millor dit, reelaboració– del producte final. Així ho advertia en la breu nota, a penes unes ratlles, amb què encapçalava Poques paraules: «Elaborar un aforisme sol ser una operació lenta, costosa en rectificacions, perplexa en ratificacions, responsable dels matisos d’una o altra paraula» (2002a: 301). La condensació del pensament i l’eficàcia de la brevetat sentenciosa descansen sobre una tasca de reescriptura que tendeix necessàriament a la concisió. L’efecte colpidor del text resultant pot semblar degut a una il·luminació instantània del pensament feta llenguatge, però és només la impressió buscada i fabricada a base de treballar el text. Hi ha constància que algunes màximes de La Rochefoucauld van ser canviades més de trenta vegades abans d’assolir la forma definitiva; «l’éclat du diamant» de la forma és el producte d’un procés de reelaboració mitjançant el qual un pensament d’una vintena de línies queda reduït a dues «sans que l’idée en ait été changée» (Montandon 1992: 36). L’èmfasi cal posar-lo en la formalització lingüística del pensament, fins a tal punt que Fuster, en un dels seus aforismes, capgira una de les regles més conegudes de la Poètica de Boileau; allà on aquest recomanava aprendre a pensar abans d’escriure perquè concebia la claredat d’expressió com una conseqüència de la claredat de pensament (Boileau 1977: 122), l’escriptor de Sueca inverteix els termes del procés, amb una clara reivindicació de la insubstituïble funció modeladora del pensament que es realitza a través de la paraula escrita: «CONTRA BOILEAU.- Abans de pensar, aprèn a escriure» (306).²

En el text preliminar a Consells, proverbis i insolències, l’autor defineix l’aforisme com un

enunciat taxatiu, rotund, retallat, que força a dir les coses amb una rapidesa expeditiva i amb un accent radical ben poc susceptibles de conduir les paraules a una funció conceptual impecable;

una mica més endavant, afegeix a la caracterització un altre dels trets distintius que no vol que passen per alt al lector:

Són observacions, reflexions i admonicions exposades en cru, sense premisses ni corol·laris que ajudin a demostrar-les o justificar-les, i el seu aïllament els dóna una aresta agressiva, amb la qual, per cert, la frase tendeix autònomament a produir un «efecte» no sempre previst per l’autor (2002a: 226-227).

És a dir, com ha advertit, per exemple, F. Susini-Anastopoulos, es tracta «d’une pensée qui procède sans progression argumentative manifeste» (1997: 4-5). Els aforismes, doncs, operen de manera contrària als textos argumentatius; amb un marcat caràcter gnòmic, és una escriptura que silencia els raonaments que sostenen les idees proposades, que renuncia a explicar l’encadenament d’arguments que facilitaria la persuasió del lector i la consegüent participació en el pensament exposat. Ara bé, l’expressió del pensament sota forma d’asserció categòrica no persegueix de cap manera l’assentiment incondicional per part del lector, sinó precisament l’efecte contrari; com ha advertit Jean Lafond, «l’assoluto della norma non significa automaticamente adesione a un assoluto del pensiero» (2001: 21) i la forma, en aquest cas, busca provocar el lector i empènyer-lo a la reflexió. Lafond ens recorda, en aquest sentit, una coneguda màxima de Chamfort segons la qual «Le paresseux et l’homme médiocre […] donnent à la Maxime une généralité que l’Auteur, à moins qu’il ne soit lui-même médiocre, n’a pas prétendu lui donner» (2001: 22).

Joan Fuster vinculava el model d’estil que li servia de referent –«concís, esmolat, aparentment apodíctic»– als «mestres sentenciosos», encara que tot seguit hi introduïa una distància cautelosa que tenia com a finalitat salvaguardar intacte el nucli de l’actitud intel·lectual fusteriana: «Potser jo sóc massa escèptic, i alhora massa amic dels matisos, perquè aquest tipus de retòrica em sigui propici» (2002a: 225). En efecte, si la sentència tanca un pensament complet, autònom i suficient amb la pretensió d’enunciar una veritat general seguint la forma del saber categòric pròpia de la saviesa proverbial (Montandon 1992: 15-30), la condició d’incontestable que sembla desprendre’s de la contundència formal no passa de ser «aparent» en el discurs fusterià. A diferència del que s’esdevé en formes com el proverbi o la sentència, que s’erigeixen com a veritats indiscutibles, Maria Teresa Biason (2002: 167) ha cridat l’atenció sobre el fals monologisme de modalitats textuals com la màxima, la paradoxa o l’aforisme, en les quals l’exigència d’una interpretació que posa en joc competències i coneixements complexos i la confrontació entre el saber implícit i la reformulació d’aquest saber que es proposa en aquests casos els atorga un caràcter polifònic o, almenys, dialògic, a pesar del to apodíctic manllevat dels models sentenciosos.

En un altre moment de la «Presentació» de Consells, proverbis i insolències, Fuster, sense eixir de l’àmbit de les formes breus, remet l’aforisme a una altra tradició genèrica: «En realitat, l’aforisme no és sinó un epigrama frustrat» (2002a: 227). Si la referència als «mestres sentenciosos» posava l’èmfasi en l’aire de veritat i en l’autoritat que desprenia el motlle expressiu, la identificació amb l’epigrama té la voluntat de subratllar el caràcter incisiu i paradoxal que adopta la formulació del pensament. La ironia mordaç que acostuma a acompanyar l’epigrama seria, en aquesta ocasió, el principal nexe d’unió entre dues modalitats que també comparteixen la concisió expressiva. La qualificació d’«epigrama frustrat» fa referència a l’escapçament de la fórmula epigramàtica per part de l’aforisme: de les tres parts que constitueixen l’epigrama –títol, espera i solució–, l’aforisme només en lliura la tercera. Montandon fa servir un expressiu paral·lelisme per a explicar la relació entre les dues formes: «si l’aphorisme était un torse, l’épigramme était la statue» (1992: 17). D’altra banda, l’epigrama, a l’igual que l’aforisme, va lligat al particular i al concret, com a herència del caràcter circumstàncial i contingent del seu origen lapidari, i se separa, així, de l’orientació general i abstracta pròpia de la sentència gnòmica (Moret 1997: 51-52). La inclinació epigramàtica de l’aforisme, absent o irrellevant en l’aforisme clàssic, és un fenomen que ha caracteritzat la pràctica contemporània del gènere, fins al punt que Gino Ruozzi afirma que «Un aforisma “benfatto” del Novecento […] debe sempre contenere una punta epigrammatica» (2004: 142).

«Punta epigrammatica», fibló irònic, estil esmolat… l’aforisme és inseparable d’una elaboració tan artificiosa com festiva; com en totes les formes breus, l’exigència de constricció de la forma porta aparellat l’ús d’un estil cisellat destinat a fer lluir cada gir i cada paraula. La disfressa retòrica del pensament produeix una primera impressió enlluernadora que, si bé té l’avantatge de funcionar com a reclam per a captivar i seduir el lector, també pot comportar el perill de diluir les idees rere l’impacte d’una construcció lingüística enginyosa. Així sembla advertir-ho Fuster en prevenir el lector sobre l’error que representaria quedar-se en la superfície lúdica dels aforismes i oblidar-ne la dimensió reflexiva:

He defugit tant com he pogut la imprudència de convertir l’aforisme en mer exercici d’enginy, i cada anotació té –o em penso que té– un fons de gravetat conscienciosament experimentada. Hi ha una part de «joc», ho repeteixo. Però només aquella mica que hi era necessària (2002a: 226).

Un altre autor d’aforismes contemporani, Mario Andrea Rigoni, relaciona la voluntat de posar de relleu la preeminència de les idees sobre l’estil, en un gènere tan artificiós com aquest, amb la inevitable condició de moralista de l’escriptor que s’hi dedica: