Dins el riu, entre els joncs

3. Estic net

Fot fàstic. Barcelona s’ha omplert de cartells que rere l’aranya falangista proclamen:

«Alistaos para luchar contra el comunismo. Banderines en: Jefatura provincial de FET y de las JONS, Paseo de Gracia, 38. Jefatura provincial de la milicia, Av. Generalísimo Franco, 462. ¡Rusia es culpable!»

Tot torna a estar ple de banderes vermelles i negres cridant a la guerra, com fa cinc anys. Aleshores eren de la CNT i el seu braç armat, la FAI. Ara són de la FET i el seu braç armat, les JONS. Sempre pistolers amb l’impuls entusiasta dels joves bàrbars. Els uns van canviar els noms dels pobles perquè hi havia massa sants i els altres van fer el mateix per massa catalans, tots amb la mateixa irracionalitat. I sempre amb la mateixa cantarella: mort als qui no ens deixen fer la revolució pendent. Ara, altre cop Rússia. Ja el 1936 els militars revoltats es van justificar inventant-se una conspiració bolxevic que volia destruir Espanya. Al principi jo no entenia res i la situació de desordre fins i tot em va engrescar. Ara veig que era una criatura. Van ser dos anys i mig esvalotats, durs però com un joc, amb morts i bombes però estimuladors, amb moltes lectures, i amb totes les descobertes a l’abast. Tot hi valia. Al final fins i tot ajudava, quan passada la primera foguerada de destrucció i terror vaig entendre que em volien ensorrar el món que havia conegut, però encara no tenia l’edat dels més joves que van mobilitzar quan ja no hi havia res a fer. Van aconseguir ensorrar-lo, el meu món, i ara han passat uns altres dos anys i mig ofegadors, obscens, negres i sense sortida. Quan va començar tot jo havia fet tretze anys i a la ciutat la guerra era acció, l’abolició de les normes, la llibertat. Ja la proclamació de la República va ser una festa, tenia set anys i el carrer era el meu pati de jocs, l’escola va canviar i era un goig aprendre. La descoberta de l’esport en equip. Del cos. De l’esquí a la muntanya. De la lectura. Ara en tinc divuit i soc un vell condemnat sense futur. Tot és foscor, restriccions, ignorància, fam i brutícia. Noies tristes i espantades, que miren a terra, reprimides. No hi ha cap esperança, el carrer és una presó, la ciutat és un cementiri. Fins i tot la guàrdia civil impedeix les sortides a esquiar, no fos cas que m’escapés a l’altra banda. Tot és un fanguissar fet de pors: por de les amenaces, por de les denúncies, por dels cops, por de les multes, por de la presó, por de l’afusellament, por dels uniformes de falangistes, policies i militars. Els diaris només publiquen notes de fer por, decrets de persecució, informes de consells de guerra i notícies d’execucions. I ara tot plegat farcit amb manxetes que diuen «Rusia es culpable. Culpable de nuestra guerra civil y de la muerte de José Antonio». Molts ho van veure clar i se’n van anar quan encara hi eren a temps. Tots els veïns més inquiets. Els companys de l’equip de bàsquet, morts o escapats. Els escriptors que escrivien en català. A casa estaven massa nets. I ara estan massa espantats. Si no me’n puc anar m’asfixiaré.

Això d’ara pot ser una oportunitat de fotre el camp. Les primeres instruccions, preveient una allau inassumible de voluntaris, que a Catalunya no s’ha produït ni de bon tros, imposaven condicions restrictives: els voluntaris havien de ser mascles falangistes o militars, havien de tenir entre vint i vint-i-vuit anys, i passar per un rígid reconeixement mèdic; el setanta-cinc per cent havia d’acreditar la condició d’excombatent a la guerra civil, i la resta la d’excaptiu, o justificar el servei a la causa nacional. Res a fer-hi.

Però en tota la província de Barcelona només s’han inscrit quatre-cents vint-i-cinc voluntaris a la llista dels falangistes, vint-i-cinc menys que a la de València; a Tarragona, poc més d’un centenar; a Lleida no han arribat a cent, i a Girona, seixanta-set. I han admès un noi de setze anys, i el més gran en té quaranta-tres. En realitat, molts són de fora. Amb el final de la guerra hi ha hagut molts desplaçats, hi ha els de fora que es van quedar defensant un dels últims fronts resistents, i també els qui van venir a ocupar Catalunya i s’han quedat. El tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i consejero nacional de la FET i de les JONS, Aureli Joaniquet, ha dit que s’adheria al projecte, però ha lamentat que dissortadament ja havia fet quaranta-cinc anys i tenia responsabilitats familiars i s’havia de sacrificar quedant-se a casa.

Amb un exèrcit atapeït de comandaments, sense possibilitat d’ascens per mèrits, diuen que a Barcelona s’han allistat a la lleva dels militars la major part dels oficials. L’única manera de fer carrera. Al regiment d’artilleria del meu barri, Sant Andreu, s’hi han apuntat trenta oficials i només vuit soldats, no tots voluntàriament; i a darrera hora uns quants centenars han estat obligats a allistar-se. La circular dels militars exigia:

«Todo el personal que se designa deberá tener una suficiente solvencia político-social, ya que una sola deserción habría de ser del peor efecto. No puede olvidarse el fondo político de la medida tomada. En la selección se tendrán en cuenta las condiciones físicas y de presencia, tanto por el género de vida a hacer, como por lo que supone la representación de España que lleva.»

Els fan por les desercions, que ho aprofitem per a fugir amb el viatge pagat. En això l’encerten. No em van arribar a mobilitzar, amb els més joves, al final de la guerra. No em vaig arribar a apuntar formalment enlloc. No vaig combatre. Ningú no em va engrescar prou. Però aquests tampoc no m’han pogut fer desaprendre tot el que vaig aprendre a l’escola republicana, ni poden fer-me no desitjar el que necessito. Aire. Em poden impedir respirar, però no em poden regirar dins el cap. Les idees se’m gangrenaran si no les puc expressar. No és que no em deixin dir el que penso, és que volen no deixar-me pensar el que penso. Ni jugar, no ho vull fer en cap equip dels seus, ni saludar com fan ells abans dels partits. Sortir, em cal sortir. L’únic objectiu és fotre el camp.

La crida especifica que tots els voluntaris cobraran la paga de l’exèrcit alemany i alhora tenen el dret de conservar la feina; i la família, el de percebre íntegrament el sou mentre duri la campanya; i els amos, l’obligació de pagar-lo, i amb tots els augments que beneficiïn la resta de treballadors de l’empresa. Tot plegat pot fer aturar les objeccions dels de casa, que la passen magra i són els qui cobrarien la paga mentre fos al front. També, a la cartilla de racionament constaria com a present; per tant, podrien augmentar la quota d’aliments.

Tant per tant, treure’ls tot el que pugui. No hi pot haver gaire diferència entre viure aquí sotmès als Principios del Movimiento o haver de passar per allistar-me a la seva División per a sortir. I de tota manera ben aviat serà pitjor, perquè sigui com sigui així que en tingui l’edat m’allistaran al seu exèrcit, em faran anar al seu servei militar, terra endins i dos anys complets. Encara més tancat. Aleshores ja definitivament sense cap oportunitat de sortida. Uniformat. Dins un cercle dins un cercle dins un cercle. Tot allò que no és obligatori està prohibit. Les salutacions, els rituals, l’idioma. Estic sa i soc fort. No puc acreditar cap de les condicions que demanen, ni tan sols tinc l’edat mínima exigida, però no han pogut aplegar tanta gent com esperaven i han afluixat les exigències i han obert les portes de bat a bat. Busquen voluntaris sota les pedres, a les casernes, a les presons, no en són tants com diuen i els costarà arribar a la quota que els exigeixen els de Madrid. Aquesta és l’única manera de sortir d’aquest ofec. Trencar amb tot. Fotre el camp. Respirar. Actuar per compte propi definitivament, lluny de la família. Fins i tot participar de l’aventura de la història del món, de l’acció a Europa, fora d’aquest cau pudent i exclòs de la realitat. Tot i que no tinc cap voluntat d’anar a exterminar ningú ni cap ganes de fer que em pelin. Però si molt convé no caldrà ni engegar cap tret, amb la superioritat tan grossa que diuen que tenen els alemanys, que la invasió no durarà ni quatre dies. En tot cas veuré el món, travessaré Europa de cap a cap. I potser pel camí, passant per qualsevol país civilitzat, serà l’oportunitat de desertar, de fugir de les grapes llardoses del feixisme. L’oportunitat de viure. Respirar.

Ara em cal no perdre’m cap informació complementària útil. Un cop establert en l’àmbit internacional quines nacions s’han alineat amb Alemanya i també han declarat la guerra a la Unió Soviètica i a les democràcies, el dimecres 2 de juliol Serrano Suñer ofereix una extensa entrevista al corresponsal a Madrid del Deutsche Allgemeine Zeitung en què manifesta que en cap altre indret europeu ha causat tanta impressió la guerra germanosoviètica com a Espanya, com demostra el fet que milers de voluntaris s’ofereixen per a formar part de la División Azul.

—La posición de España respecto a la guerra entre Alemania y Rusia no puede ser otra que la más resuelta beligerancia moral al lado de nuestros amigos y frente al más odiado de todos los enemigos de los españoles. Esta beligerancia moral tiene que completarse, y se completará, con una presencia física en el campo de batalla.

Serrano explica que aquesta postura és justificada per l’acció del comunisme soviètic a la guerra civil, per l’ajuda rebuda d’Alemanya, pel caràcter de croada de l’ordre europeu en contra de la barbàrie asiàtica i pel desig de recuperar els nens espanyols robats per Moscou. Diu que el conflicte ha suscitat un sentiment creixent de simpatia pel gran poble alemany, el seu exèrcit imbatut i el seu admirable Führer, i que la División tornarà a aprofundir l’amistat entre tots dos pobles, l’espanyol i l’alemany, i els seus moviments rectors, el falangisme i el nazisme. Manifesta que la missió ideològica d’Espanya és la mateixa que va motivar la guerra civil: contribuir a la victòria del cristianisme enfront del comunisme i a l’assoliment de la vertadera revolució social i humana que ha de posar fi a la lluita de classes.

—Estimo que la victoria sobre Rusia es condición indispensable para la reorganización y para el futuro de Europa.

[Dimecres, 2-VII-1941]

4. Admès

El dijous 3 de juliol a ell li ha arribat la comunicació de la Jefatura de Milicias de Barcelona, en un full amb la capçalera de la División Española de Voluntarios, per a dir-li que l’havien admès i que s’havia de presentar a la caserna del Bruc. L’endemà al matí, a l’estació, s’ha acomiadat de la mare i els avis, de la família, els amics i la gent significada del poble que l’han acompanyat fins a agafar el tren que l’ha de dur a Barcelona.

La mare ha lluitat tant com ha pogut perquè ell no se n’anés, ja li van prendre l’home per culpa de la guerra i ara se li enduien el fill. Ha argumentat, ha discutit, ha cridat, ha plorat. Ell no era major d’edat, però ja tenia l’edat mínima exigida per a la mobilització, vint anys, i no necessitava l’autorització familiar per a enrolar-se. L’alcalde i cap local del Movimiento, que l’ha avalat, estava orgullós de poder aportar un voluntari a la croada, el rector l’ha carregat de medalles, escapularis i estampes, i el caporal de la guàrdia civil s’ha sentit projectat en l’aventura del jove idealista que anirà a combatre al seu cau mateix la bèstia comunista amb la noble comesa de venjar el pare.

Al capvespre del mateix divendres que ha arribat a la caserna del Bruc, encara atabalat del primer viatge fins a la gran ciutat, l’han fet anar a peu fins a l’estació del Nord, amb el seu grup de voluntaris tarragonins i barcelonins, a prendre un tren especial cap a Lleida, on s’ha d’aplegar amb els altres que formaven el tercer batalló del regiment Vierna, el nom del coronel de la Legió José Vierna Trápaga, que comandava el batalló. Ha fet el camí informalment, els barcelonins acompanyats de la dona o la xicota o altres familiars; ell, com els altres que eren de fora, badant admirant els carrers de Barcelona, primer la gran avinguda a mig urbanitzar i després evitant els carrers més amples i concorreguts. A l’estació hi havia familiars i amics dels barcelonins i algun comandament falangista, amb més gent amb camisa blava. El governador civil de Barcelona, Correa Véglison, els ha acomiadat passant per tots els vagons, que han sortit a dos quarts menys cinc de deu del vespre, després que els voluntaris haguessin cantat per enèsima vegada el «Cara al sol».

Arribats a Lleida, a ell, amb tots els qui han fet el viatge des de Barcelona, l’han concentrat amb altres voluntaris a l’edifici de la Panera, un gran complex d’edificacions d’origen medieval, amb grans columnes rodones, que fa de caserna de cavalleria. Ha estat el primer contacte de debò amb la disciplina militar, que a ell l’ha espantat i que els falangistes han rebut malament, perquè no es volien deixar manar pels militars, volien dur la camisa descordada ensenyant els pèls del pit, i s’han guanyat els primers crits i algun calbot, però han imposat el seu criteri de deixar-se estar d’ordres alfabètics i integrar els amics junts dins les mateixes unitats. D’acord amb les instruccions de Franco i els seus generals, els voluntaris civils sempre eren comandats per oficials professionals; i no solament hi havia els oficials, sinó que també part de la tropa de cada unitat era formada per soldats que ja feien el servei militar.

Els guàrdies civils feien ranxo a part. A tots els han atorgat el grau de sergent de l’exèrcit i feien de policia militar, controlaven les entrades i sortides del personal al local d’aquarterament i formaven part del servei d’informació intern, per a fiscalitzar les converses i la correspondència i detectar possibles elements sabotejadors o desafectes al règim que s’haguessin infiltrat entre els voluntaris.

Ell ha rebut per primera vegada instrucció militar, teòrica i pràctica. Per a l’adoctrinament ideològic, els ha visitat el cap provincial accidental del Movimiento, el camarada Víctor Hellín. Els ha explicat que aniran a lluitar per exterminar el comunisme, en pro de la cultura occidental i la civilització cristiana, i per una Espanya més gran i una Europa més justa. Ell no ha oblidat que en primer lloc hi és per a fer-los pagar la mort del pare. El diumenge 13 de juliol ha travessat el Segre amb tot els voluntaris formats, i des del pont ha enviat un jurament al pare, i l’ha encomanat al riu que aigua avall desemboca al riu del seu poble, del seu hort i els seus joncs. A l’altra banda, als Camps Elisis, els han fet una missa de campanya, oficiada pel bisbe, Manuel Moll Salord, i ell ha combregat i s’ha sentit fort i en pau. Al vespre els han ofert una revetlla popular a la plaça de la Paeria. Tot l’ambient era d’entusiasme i d’homenatge als voluntaris, els veritables patriotes, i ell ha desfilat entre els altres cantant eufòric:

Rusia es cuestión de un día

para nuestra infantería.

Tómala sí un día,

tómala sí, un, dos.

Volveremos a empezar,

tomaremos Gibraltar.

L’atmosfera d’exaltació i de revenja que l’envoltava, que l’agombolava i el feia sentir-se protagonista venjador del pare, només s’ha entelat en una de les ocasions en què els han deixat sortir al carrer i ell, mudat com no havia anat mai, exhibint amb orgull l’uniforme amb la camisa blava, la boina vermella i els pantalons de legionari, ha entrat a mirar de comprar tabac en una botiga de prop de l’aquarterament i l’estanquera no li n’ha volgut vendre, ha dit que el tenia encomanat, i l’ha mirat força malament fins que ell se n’ha anat, rabiós i humiliat. Tot i que enrabiat, no ha gosat valer-se de l’uniforme per a imposar-se. S’ha sentit estranyament en fals. Tampoc no ha gosat denunciar-ho als guàrdies civils, de tornada a la Panera.

La circular militar preveia que l’uniforme de la unitat havia de consistir en pantalons noruecs de pana verdosos, guerrera italiana amb solapes i quatre butxaques, i boina vermella. A la realitat, això només s’ho han posat els jerarques falangistes. Els primers voluntaris a arribar a l’aquarterament, que han rebut l’uniforme complet, han sortit vestits més lleugers, amb guerrera i pantalons caqui, i ell, amb els següents, amb els pantalons de campanya del model de la Legió. Tots amb la boina vermella dels carlins i la camisa blava dels falangistes. Els darrers s’han hagut de conformar amb peces desaparellades que quedaven a la caserna des de la guerra civil, restes d’uniformes de l’exèrcit republicà. Les armes, ja els les facilitaran els alemanys quan en sigui l’hora.

Abans d’acabar la instrucció, els aquarterats han rebut una nova visita de Correa Véglison. El governador civil de Barcelona i l’altre comandament falangista, Luys Santa Marina, han tingut por de quedar-se sense els millors quadres a la ciutat, considerada hostil al règim, i Correa ha vingut a dissuadir d’anar-se’n els falangistes més significats, després que ja han complert protagonitzant la sortida de Barcelona cantant el «Cara al sol». Ha tingut prou èxit. Molts han entès fàcilment que el seu sacrifici és més útil en un despatx de Barcelona, combatent l’anti-Espanya a la rereguarda, que no engegant trets a la quinta forca.

A les dues de la matinada del dimarts 15 de juliol, amb tots els qui han rebut instrucció durant deu dies a Lleida, ell ha embarcat dins un vagó de bestiar, en direcció cap a Irun, cap a la frontera. Uniformat i enquadrat, ha sentit l’emoció que ara sí que començava el camí cap a l’objectiu, l’odiada Rússia. Els han acomiadat totes les institucions, la Sección Femenina els ha donat una bossa amb pastes, fruita, licors i tabac: les bosses eren obsequi del governador civil; les pastes, de la Diputació; la fruita, de l’Ajuntament, i el licor i el tabac, de comerciants locals. També els han regalat medalles de la Miraculosa amb cintes amb els colors d’Espanya i del Movimiento, i els caps de la Falange els han donat una tela retallada amb les vores dentades amb el dibuix del Sagrat Cor i la inscripció «Detente bala, el Corazón de Jesús está conmigo», perquè se la cusin a la samarreta o la portin a la butxaca de la camisa davant el cor.

El tren ha parat a Reus, on s’hi han incorporat voluntaris valencians; després a Casp, on alguns falangistes que s’havien fet de bones amb el capellà castrense han sabut quantes hores havien d’estar aturats i han tingut temps d’anar a rentar-se i a menjar; ell i els altres s’han quedat dormint damunt la palla dels vagons. Han tornat a fer llargues parades a Saragossa, a Pamplona i a Sant Sebastià, i fins al pas internacional d’Hendaia, i a totes les estacions ell ha assistit a conflictes d’indisciplina de la tropa falangista, que no volia acatar les ordres dels sotsoficials de no baixar del tren sense permís o d’anar uniformats correctament, amb el coll de la camisa blava per dins de la guerrera. En alguna parada les noies de la Sección Femenina els han obsequiat amb tabac, i han fet rituals entorn del cant del «Cara al sol», braç enlaire, i els voluntaris falangistes l’han cantat amb força quan els militars volien fer sonar l’himne espanyol, la reinstaurada «Marxa reial» que els falangistes menyspreen perquè la troben representativa de la monarquia caduca. Per causa de moviments sobtats i de frenades del tren, i també de l’excés d’alcohol, a Casp, a Saragossa i a Pamplona han hagut de quedar hospitalitzats tres voluntaris accidentats. Ell ha fet tot el viatge amb les portes sempre obertes, per la calor, però no hi ha hagut desgràcies més grosses.

Un informador ha fet notar la tebiesa d’alguns comiats:

—Las fuerzas que partieron de Cataluña y Valencia fueron despedidas con bastante menos entusiasmo, la frialdad o indiferencia ante el gesto generoso y patriótico que significa esta nueva Cruzada resalta sobre todo en Caspe y Zaragoza. Es de notar que, lo mismo en Caspe que en Zaragoza, la expedición fue fríamente recibida por sólo los oficiales de vigilancia y de intendencia de servicio.

A Madrid, les màximes autoritats del partit i de l’exèrcit han acomiadat multitudinàriament els voluntaris. Serrano Suñer s’hi ha adreçat a l’estació:

—¡Camaradas! ¡Soldados! En los momentos de vuestra partida, venimos a despediros com emocionada alegría y con envidia, porque vais a vengar la muerte de nuestros hermanos, porque vais a defender los destinos de una civilización que no puede morir, porque vais a destruir el sistema infrahumano, bárbaro y criminal del comunismo ruso.

El diari Arriba ho ha reblat:

«Como los padres quieren vengar a los hijos, los hijos quieren vengar a los padres, los hermanos al hermano caído bajo el plomo de los pelotones de ejecución marxistas.»

Llegint-ho, assegut al terra del vagó, ell ha jurat que serà així, per això s’ha allistat, per venjar el pare, i per això ara és un dels protagonistes d’aquesta seva gran aventura, el seu primer gran viatge, tot i que pel que diuen els falangistes hi ha el perill d’haver de passar la vergonya de desfilar victoriosament sense haver tingut ocasió de combatre, si els alemanys són tan superiors i l’avenç triomfal tan continuat.

[Dimarts, 15-VII-1941]