Buch lesen: «Des de la graderia»

1.
L’HI APUNTEM?

«Jo també vull jugar a això!», exclama un nen de 5 anys que des de la graderia del pavelló veu el seu germà jugant a hoquei a baix a la pista. La mare li respon: «Tu no pots, que ja fas futbol. Recordes que ja en vam parlar i vas escollir el futbol perquè hi jugava en Pau?» [En Pau és un dels seus millors amics de l’escola]. «I d’handbol, mama, que en podré fer?» «Tampoc, fill, tampoc… Un i prou.»

Sovint els nens volen fer tots els esports possibles: hoquei, handbol, gimnàstica… Molts els semblen interessants. En tots s’hi juga. Però «les circumstàncies» —la coincidència d’horaris d’esports i entrenaments, la disponibilitat dels pares o la capacitat econòmica— els obliguen a haver-ne d’escollir «només» un. I quin han d’escollir, doncs?

«Perquè s’ho passi bé», «perquè faci amics», «perquè faci alguna activitat saludable»… són algunes de les respostes que els pares donem a la pregunta: «Per què vaig apuntar el meu fill a practicar esport?». Malgrat que les respostes solen ser diverses, si gratem al darrere de cadascuna d’elles segurament coincidirem en una resposta última i comuna: «Perquè volem que sigui feliç». Tots volem que els nostres fills siguin feliços, i és per això que bona part de les nostres accions envers ells tenen aquest propòsit darrer. I també compta, evidentment, l’elecció d’endinsar-los en la pràctica esportiva.

Tanmateix, la consecució d’aquesta finalitat en el camp de l’esport no és immediata. Com tampoc no ho és, segurament, en altres àmbits. Apuntar el nostre fill a fer un esport no suposa que automàticament gaudeixi d’aquesta pràctica, ni tampoc que hi faci amics, o fins i tot que hi faci salut. No. Per tal que això s’esdevingui cal que la pràctica esportiva i l’entorn que l’acompanya estiguin orientats, i ben orientats, a la consecució d’aquests objectius. Si no és així, el que pot treure el nostre fill de fer aquell esport en aquella entitat pot estar molt lluny de contribuir a reforçar-li la salut, de fer-hi més amistats i, en definitiva, d’esdevenir feliç.

Us heu preguntat mai si s’ho passa gaire bé un nen que està apuntat a futbol però que en els partits amb prou feines juga quatre minuts mal comptats, i només els dies que ja guanyen de molts gols? O si fa gaires amigues aquella nena que quan és dins del vestidor es troba que unes quantes noies del seu club de natació fan mofa del seu físic i li fan la vida impossible? O si fan gaire salut aquells nens de voleibol que per aconseguir tenir un xic més de potència fan setmanalment una quantitat ingent i sense control de salts pliomètrics, que desgasten sobre manera els seus genolls i turmells?

I és que no tots els clubs i entitats esportives són iguals. Ni tampoc són iguals les necessitats de la canalla, ni les intencions dels pares. Majoritàriament els nens busquen jugar i passar-s’ho bé acompanyats dels seus amics. En el cas dels pares, però, coexisteixen diferents visions sobre el que hauria de ser la vivència esportiva dels fills. Tant en clubs històrics i de prestigi com en entitats de poble o de barri amb objectius esportius més modestos, s’hi poden trobar aquells que hi busquen exclusivament un espai de socialització per a les criatures, un lloc on s’ho puguin passar bé i que els permeti moure’s i tenir un estil de vida més actiu, i aquells que preferentment hi cerquen el rendiment i l’estatus esportiu. Val a dir, però, que ambdues tipologies presenten molts punts de contacte i diversos gradients d’intensitat. I pel que fa a nosaltres, els autors del llibre, propugnem un model que equilibri les ganes i el plaer de jugar amb la voluntat de competir (cercant guanyar i sabent perdre) i les ganes d’aprendre i de formar-se.

Apuntar el nostre fill a fer un esport no suposa que automàticament gaudeixi d’aquesta pràctica, ni tampoc que hi faci amics, o fins i tot que hi faci salut.

Cada club és un món

Aquestes dues tipologies de pares també es fan avinents a l’hora de determinar el grau de compromís d’uns i altres amb els seus equips. Passejant per aquests mons de l’esport és freqüent sentir la queixa d’alguns pares pel poc compromís d’altres famílies envers la competició dels caps de setmana dels seus fills. Així, mentre uns es queixen que hi ha nens que els caps de setmana no assisteixen al partit, i que se’n van a fer altres activitats amb els seus pares, altres ho fan en sentit contrari, i es queixen d’un sistema esportiu que els «obliga» a renunciar als caps de setmana en família per l’exigència d’haver d’assistir tots els caps de setmana de manera sistemàtica a les competicions del seu fill. I si els fills que tenen i que fan esport són dos, tres o més la cosa encara es complica.

Segurament té molt sentit que hi hagi clubs i equips que competeixin gairebé cada cap de setmana i que fins i tot busquin participar en partits i torneigs fora de temporada; i també en té que n’hi hagi d’altres que no ho facin gairebé mai. Això sí, tant el club com els pares haurien d’explicitar quina és la seva opció i actuar, llavors, en conseqüència.

Una de les eines que les famílies tenim al nostre abast per poder «garantir» amb més seguretat que la participació esportiva dels nostres fills s’aproximi a l’objectiu que hi cerquem és la de conèixer més a fons els clubs i entitats on els confiem. Els clubs, com qualsevol altra organització, tenen uns estatuts, però també haurien de tenir una visió i una missió, i uns objectius propis que s’haurien de concretar en una cultura organitzativa i un seguit d’accions coherents amb aquests postulats. La mirada i la valoració dels pares sobre la filosofia i la forma de fer del club hauria de ser un aspecte determinant a l’hora de decidir apuntar el fill en una entitat o en una altra. Tanmateix, no tots els clubs tenen els objectius escrits, reflexionats, endreçats i compartits per tot el seu personal (esportistes, famílies, directiva, entrenadors o voluntaris). Ni tampoc a tots els clubs aquestes línies mestres d’actuació amaren de manera coherent totes les accions que s’hi produeixen. La nostra experiència ens diu que encara ara són pocs els clubs que funcionen així. Ara bé, també constatem que cada vegada augmenta més el nombre de clubs que procuren fer-ho. I que són precisament aquests els que solen estar més ben valorats per les famílies que hi duen els fills.

Però al marge que ho sàpiguen o no, tots els clubs tenen la seva pròpia cultura. Perquè els comportaments dels agents que els configuren originen una manera determinada d’entendre i viure l’esport. Una bona colla de clubs, malgrat que tinguin unes intencions i una filosofia determinada, acaben fent accions que són manifestament contradictòries amb als seus postulats. Així, no és només que apuntem els nostres fills a l’esport «x», sinó que els apuntem a l’esport «x» en un club determinat i amb uns tècnics determinats. I depenent del club i de les persones que en formen part el principi últim pel qual els hi vàrem apuntar, contribuir a la seva felicitat, i els altres objectius que hi cercàvem com a pares estaran més o menys a prop de fer-se realitat.

Tant el club com els pares haurien d’explicitar quina és la seva opció i actuar, llavors, en conseqüència.