Solastàlgia

«Entreveig finals, grandiloqüents o esllanguits, però sempre inevitables. L'únic que no en sé calibrar és l'abast. Soc jo sola qui s'ofega? O és només la nostra família? O és tota l'espècie humana? O és el planeta Terra?»

La Sara és una Quixot empatxada de lectures apocalíptiques i, arran d'unes inundacions extremes a Barcelona, decideix fugir cap a l'Empordà. A l'expedició l'acompanyen un marit que exporta pollastres al Brasil, una filla adolescent que vol un gos i una tieta excèntrica que no hi toca gaire. L'objectiu és refundar l'edat mitjana amb tecnologia del segle XXI. En contacte amb la natura, la Sara aprendrà a pactar amb l'amenaça, però primer haurà de superar un remordiment profund, la sobredosi filosòfica, les baralles amb la filla i la solastàlgia*. L'amor i assumir la pròpia fragilitat seran les úniques sortides per sobreviure i recuperar el lligam amb els altres.

*La solastàlgia és un terme híbrid (consol + dolor) ideat per l'activista australià Glenn Albrecht. Designa la tristesa causada per la destrucció del nostre entorn i, de retruc, de tot el planeta Terra.