Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Blanca Llum Vidal

La princesa sou Vós

CLUB EDITOR

BARCELONA

I

Barcelona, 14 d’octubre

A vegades em lligaria a Vós per l’esquena i no per la meva esquena tocant-vos la panxa ni pel meu os de la cua buscant-vos el sexe ni pel meu cap tapant-vos la boca, no, sinó a Vós per l’esquena. Esquena amb esquena per esquivar els ulls de l’Escàndol que és voler-me lligar —abdicada i salvatge i gelosa si cal del Refugi que us té— només a Vós. Esquena amb esquena per no veure tot allò que veieu, que també és tot allò que els altres veuen en Vós i la manera com Vós ho feu vostre. Esquena amb esquena perquè voler-vos per a mi no és només un Escàndol antic que ressona cruel o que ressona cretí: també és un Escàndol invers que el Mercat s’ha fet seu —Vós sabeu com ningú que, quan els Marges es venen, a l’Estrip i a l’Esquerda se’ls fa Institució, el Poder aplaudeix fins a l’angúnia i el Castell es fa fort quan a la porta et conviden a treure un peu del Camí. Esquena amb esquena per fer veure que el Desig i el Desastre no hi són si no es veuen. Així de senzill, d’aviciat, de transparent i de trist. Esquena amb esquena per girar-li la cara anava a dir a la Paraula, però no, que Vós i jo no hem de parlar de Llenguatge, només d’Històries, de Matèria segura i de la Pena que es toca. Esquena amb esquena per girar-li la cara a una boca que em lliga tan fort com la corda. Perquè és així, amb una corda, que em lligaria a Vós per l’esquena. Per no poder caminar ni escapar-me de Vós sense caure per terra. Per sentir com el terra se’ns torna petit sota els peus: només un Cercle imprecís, un espai mig de Tomba, un Redol tan estret que allò que hi creixi dedins s’haurà d’enfilar entre els meus ossos i els vostres. Una mica ofegat, així haurà de créixer. Una mica morint fins que passi de llarg les esquenes i respiri tranquil per damunt de dos caps que fan Monstre. Potser hi creixerà una Figuera i algú vindrà a dir-me que, si és estret el Subsol que ens sosté, remuga que és tòxic. Potser Vós acabareu invocant —abdicat i salvatge i gelós de qui n’és— que hi neixi un Cactus. Potser en tindrem prou amb un Salze, però potser sota els peus només hi haurà un Brot qualsevol que no portarà cap Lament, però haurà afectat, això sí, l’Harmonia forçada dels cossos. Esquelets que o bé s’estan quiets o bé es desplomen. Esquena amb esquena i la defensa impossible. Imagineu-vos si s’acosta el que sigui i nosaltres així: ni d’una Puça no ens salvaríem. I preparem-nos si ens agafa la Tos, el Riure sonat o una Gana, per exemple, brutal. Gairebé tot enderroca dos cossos que han suprimit la Distància per no poder-se acostar. A vegades renunciaria a Vós lligant-nos d’esquena i a vegades només voldria fer un Niu damunt vostre —o fer-hi el que sigui.

Vostra.

II

Barcelona, 17 d’octubre

No ha passat res d’ençà d’una carta que us vaig enviar com si us desafiés a un Duel tan absurd com l’ambient d’aquest lloc on escric. Diuen República com qui diu Lleneguera. Una cosa, per cert, importantíssima. Un dia us portaré allà on se’n fan perquè veieu què vol dir, trobar-ne una i una altra i omplir-se les mans amb aquella mena de Suc llefiscós ple de pinassa i de terra. Fins i tot si mai no us hi porto, Vós em demanareu que aprofiti el viatge per ensenyar-vos la Cova i covar-nos el Crit fins a cremar la muntanya. De genolls, la cremarem, que la cova és petita i s’hi ha de viure ajupit. De genolls amb l’Incendi per dins i amb la muntanya més verda que mai i tornant-se una Selva. Nosaltres cremats i la Selva avançant, ideal i espantosa, intransitable per sempre, un embull vegetal que enlluerna i confon i tan bonica com vulguis, però espai: una barreja de fang i de fulles t’embolica el cervell fàcilment i t’ajeu al Divan. Tan ufana com és i tant com s’allarga de liana i d’arrel, només deixa espai per pensar Pensament i ja hi som: o el penses tant que li dones la volta i en surts disparat o et precipites en tu i t’extravies. Setanta-dues hores i el rastre d’un cadàver es perd —a la Selva del Cap i en el Cos fet Idea. No ha passat res d’ençà de la carta primera i el que ha passat són tres dies. Una massa de Temps que Vós heu omplert fins a fer-la feixuga molt bé: que ens caigui al damunt i ens esclafi! Ni Vós m’heu escrit ni jo us he empaitat per pidolar-vos Cançons. Jo que volia estampar-vos que Vós tampoc no hauríeu de tenir per car el mot lícit de Protesta, jo que volia una mica de Rèplica —ni que sigui una engruna o el refús de la Mandra—, jo que esperava una Ràbia fecunda, jo ni tan sols no he gosat preguntar-vos si us heu inventat un Color o què punyetes en feu, de l’Espera.

Encara vostra.

III

Barcelona, 21 d’octubre

Estimar-vos a part d’aquesta Època en què Vós us canseu i en què jo em desoriento —contra tota Esperança, això vostre té cura —contra tot Averany, això meu potser és massa Fe a no tenir-ne—; estimar-vos tan lluny dels Carrers que ens expulsen i tan clarament ignorant de l’Ordre dels fets que la Propaganda destaca; estimar-vos així, amb aquesta Comèdia de la lletra Majúscula que figura Concepte i que no és altra cosa que la Inspiració derrapant —expliqueu-me, si no, què vol dir aquest Excés de paraula estufada i de grafisme tibat —i expliqueu-me també si no corro el perill d’acabar amb una frase ajuntada amb guions i d’acabar fent el joc a una Estètica Metafísica servida tota ella amb ziga-zagues sonores —us prometo, això sí, que no diré, que no diré, que no diré Ontologia; estimar-vos així, amb aquesta Llengua subordinada que s’enfila pel cel on no se’ns ha perdut res i que embafa ja abans de dir el què, estimar-vos així potser es mereix un Informe. Per això us torno a escriure. Un Informe precís i fins i tot objectiu. Un Informe que Vós comprendreu perfectament que no estic en condicions de redactar ni de fer. Un Informe que, com la majoria d’informes, no s’escriuen del tot ni s’atreveixen a fer-se —més aviat s’elaboren o encara pitjor: es realitzen. També comprendreu com m’hauria agradat saber fer anar el Bisturí per comentar una sèrie de dades i consumar —o perpetrar— per escrit el nostre Estat de la qüestió i el nostre lloc al Sistema. Que m’hauria agradat poder fer-ho no té res a veure amb l’Informe ni amb la solemnitat ridícula d’haver de signar-lo, sinó amb la conseqüència immediata del full: venir fins a Vós per lliurar-vos un Document. Lliurar-vos alguna cosa per força ha de ser diferent que donar-vos-la. Potser més freda, potser més discreta o compacta. Potser és al revés del que sembla i resulta que esvera i trasbalsa l’Espectacle central, la Massa de carn que batega. Sigui quina sigui la diferència o el matís de no res, relacionar el vostre cos amb una cosa que es lliura m’agrada amb una Intensitat que es desboca i ho diu —com també diu que Vós us heu acabat convertint una mica en això: en deixar anar el Cavall i que corri, en desprendre’s del Fre bruscament —desobeir-lo. Veurem si pot ser. Aquest matí de tardor reprimida m’he adreçat al Comitè de Treball per preguntar si Direcció ja té a punt el Salconduit per travessar el Toc de queda. El Futur sembla antic i el Present és una merda. El proper dia us parlaré d’animals.

Sempre vostra.

IV

Barcelona, 24 d’octubre

Fa tres dies gairebé us vaig prometre que us parlaria d’animals, cosa que vol dir que ara mateix ja us hauria d’estar parlant de la diferència entre la Bellesa insuportable del Linx ibèric i la meva experiència amb les bèsties. Ho faré un altre dia —i aquest cop us ho prometo del tot: de paraula, m’hi obligo, per la Bellesa del Linx. De moment només us avanço que el problema és que la mirada del Linx em paralitza i que, així com hi ha gent que ha tingut el desig de ser un Indi, el que tinc jo és el desig de viure paralitzada en aquella línia que s’arqueja des dels ulls esquinçats fins a les temples del Linx. Us anticipo, també, que aquest meu desig cada vegada topa més violentament amb allò que em passa amb les feres i és que l’únic que em fan amb una evidència palmària és picar-me. Si avui retardo l’intent de justificació d’aquesta evidència —que, pel fet de ser tan transparent i rotunda, poca glossa li cal—, si avui ho retardo és només perquè aquest cop sí que ha passat res d’ençà de l’última carta que us vaig enviar. I ha passat que us he vist. I ho dic així i així persisteixo: ha passat que us he vist. Per res del món no podria afirmar que allò que ha passat és que ens hàgim vist mútuament. Jo, que des de la meva Talaia precària i amb la meva Elegància farsanta —permeteu-me, us imploro, de conjugar en femení—, jo, que no tinc cap Dret a donar per fet que Vós m’hàgiu vist, jo dono fe que allò que ha passat en el lapse de Temps que hi ha entre una carta i una altra és només que us he vist. Així exactament, com si fóssiu un Quadro, com si jo us contemplés i com si jo no m’estigués relacionant amb Vós en tant que Persona, sinó en tant que Obra d’Art. Espero que Vós no trobeu que això que ara he dit fins i tot és bonic. Per això us imploro també que considereu que aquesta possibilitat no és només que no tingui cap Eficàcia ni una, sinó que, a més, és terrible: en la mesura que allò que jo estaria fent amb Vós no seria percebre-us, no seria sentir-vos, no seria tocar-vos, sinó experimentar-vos estèticament, seria una mica un Abús i bastant Crueltat. Ho seria a no ser que Vós estiguéssiu fent alguna cosa semblant i que us relacionéssiu amb mi, posem per cas, en tant que Tragèdia, que Òpera bufa o que Corranda d’exili. Llavors encara. Llavors hi hauria una espècie de Reciprocitat abusiva que tal vegada acabaria en un Nyap que no seria tan greu i que podria fer riure. Però el cas és que fa poc us he vist i jo no sé què vau veure. Potser la Llengua i ja està. Aquell Bolic resplendent. Aquell Nus de llengua que ens feien les llengües enmig d’un carrer tan preciós i tan trist que a vegades semblava un Protocol i a vegades un Diamant. Però potser dic això perquè jo, des de llavors, tinc la boca diferent. El proper dia, ja us ho he dit, us parlaré d’animals. El que crec francament que no cal és que us expliqui quin és l’estil d’aquest Quadro.

Avui també vostra.

Sie haben die kostenlose Leseprobe beendet. Möchten Sie mehr lesen?

La princesa sou Vós

I

II

III

IV

Andere haben auch gelesen: