Contes de terror 2

Pere Cervantes · Quim García Albero

Toni Hill · Anna Maria Villalonga

Contes de terror 2

Relats inspirats dins del II Festival de Literatura de Terror.

© de l’obra: Els seus autors

© de l’edició: Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

ISBN digital: 978-84-122005-6-0

Edició: Apostroph

Disseny de coberta: La Mirada gràfica

Maquetació: Apostroph

Primera edició en paper: març 2018

Reedició: abril 2018

Primera edició digital: juny 2020

Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

www.apostroph.cat

apostroph@apostroph.cat

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

Gràcies per llegir aquest llibre, tots els que hem fet possible que aquest llibre d’Apostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.

E-mail: apostroph@apostroph.cat

Twitter: @postroph

Facebook: facebook.com/postroph/

Pròleg

El 1816, al costat del llac Léman, a Suïssa, quatre amics escriptors lloguen una mansió, la vil·la Diodati, per passar junts uns dies de descans. Són el poeta Percy Shelley, la seva esposa Mary, Lord Byron i el doctor Polidori. Aquesta data es coneix a Europa com l’any sense estiu. La intensitat de les erupcions del volcà Tambora, situat a Indonèsia, tenen conseqüències climàtiques fins al continent europeu. La pluja incessant i les vetllades de tempesta inciten els quatre personatges a escriure relats de terror, a la manera dels contes de fantasmes del romanticisme alemany.

D’aquestes fèrtils nits d’estiu neix El vampir de Polidori, com a expansió d’un relat inacabat de Lord Byron. I, arran d’un malson, Mary Shelley comença a gestar una de les obres clàssiques de la literatura universal i d’un dels personatges més icònics de la cultura popular: Frankenstein o el modern Prometeu, novel·la publicada precisament el 1818, enguany fa 200 anys.

El petit poble de Torrebesses, al sud-est de la comarca del Segrià, no té llac i els estius hi són tòrrids i secs però, entre el seu notable conjunt arquitectònic, destaca una construcció monumental tant o més seductora que la mansió suïssa. A la part més elevada del poble s’alça el castell palau de Torrebesses considerat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). El castell té mil anys d’història al darrere. A la segona planta hi ha la capella barroca de la Concepció, l’antic oratori dels cartoixans d’Escaladei que van romandre més de quatre segles al poble. Durant la Guerra Civil espanyola, el castell es va habilitar com a Hospital de la Sang per guarir els ferits en la contesa. Hi van morir 260 soldats italians que van ser enterrats al cementiri local. Al segle XX, l’edifici va ser utilitzat com a escola i, fins i tot, com a granja d’aviram just abans de ser transformat en l’allotjament rural ple d’encant que és avui.

Aquest casalot imponent reflecteix cada tardor l’ombra de Vil·la Diodati. L’Editorial Apostroph hi tanca durant un cap de setmana quatre escriptors amb el repte de crear cadascú un conte terrorífic inspirat en el mateix castell o en el poble de Torrebesses, ple de llegendes relacionades amb les bruixes. Una d’aquestes llegendes diu que, a l’edat mitjana, les nits de lluna plena, als voltants de la torre de l’homenatge del castell, les bruixes practicaven els seus vols nocturns llançant crits estridents que terroritzaven els camperols.

L’octubre de 2017, Mario Urrea, l’alcalde de Torrebesses, va donar el tret de sortida a la segona edició del Festival de Literatura de Terror de Catalunya, Torrebesses Tremola. Els quatre escriptors escollits per tancar-se al castell són els autors d’aquest llibre. Pere Cervantes, Quim Garcia Albero, Toni Hill i Anna Maria Villalonga han tingut la gentilesa d’acceptar el repte que han acomplert magníficament. Els seus contes aterridors confirmen que el poble de Torrebesses ofereix els indrets idonis per inspirar-se i escriure històries inquietants, plenes de misteri. Un lloc perfecte per a la commemoració de la fructífera reunió literària de Vil·la Diodati.

Gràcies a la gent que creu en l’originalitat, a les persones com Mario Urrea que estan a l’altura, Torrebesses es declara poble de la literatura de terror de Catalunya.

Annabel Encontra i Alexandra Cuadrat

Editores i directoros de Torrebesses Tremola

Festival de Literatura de Terror

Audiollibre

Aquest llibre inclou un audiollibre. Si vols escoltar l’àudio dels contes, accedeix als següents enllaços:

5000 paraules / Pere Cervantes

El jardí / Quim García Albero

Els reis de la casa / Toni Hill

La por de la por / Anna Maria Villalonga

Pere Cervantes

Pere Cervantes Pascual (Barcelona, 1971), funcionari, llicenciat en dret i escriptor. Ha escrit dos manuals de seguretat a Internet, amb el Grup Planeta, i sis novel·les, entre elles No nos dejan ser niños i La mirada de Chapman, amb Ediciones B, i Tres minutos de color amb l’editorial Alrevés. Ha estat guardonat recentment per la Diputació Provincial de Castelló amb el Premi Letras del Mediterráneo a la millor novel·la negra (es publicarà durant l’any

2018). És un dels autors que sol ser convidat als diferents festivals negres de la geografia espanyola.

www.perecervantes.com

5000 paraules

Alguna vegada ha estat a les teves mans la vida d’un ésser estimat? No em refereixo a la simple cura d’un nadó o a la d’una persona desvalguda. T’ho preguntaré d’una altra manera. Has matat algú que estimes? Tot i que sigui en sentit metafòric. Potser tu ets una d’aquestes persones? Encara et tremolen les mans quan estàs sol i agafes amb la mà la copa de vi per oblidar? La culpa, aquell maleït rail per on transcorre aquell viatge que mai no vaig planificar.

Tot va començar fa una setmana, encara que les coses sempre passen molt abans del que recordem. Aquella nit de divendres de novembre la Laura no va dormir al meu àtic acabat d’estrenar. Vam discutir vehementment abans de sopar. La gelosia, aquell enemic íntim al qual no puc vèncer, em va fer parlar poc i cridar massa. La Laura em va advertir, amb els ulls plens de llàgrimes, que la seva paciència estava minvant. Vaig llançar d’una manotada, un parell de copes a terra, vaig deixar anar verí per la boca i ella se’n va anar, aterrida. Em vaig cruspir tot sol la pizza que havíem demanat i em vaig beure el Montsant que ens hauria d’haver fet de ressort per a la nostra libido. Hores més tard va coincidir el toc d’una campana amb l’anunci de la recepció d’un correu electrònic per part del meu mòbil, amb l’esquinçat de l’agulla del meu tocadiscs, encallada a l’última pista d’un vinil que no parava de girar. Em vaig incorporar del sofà, endormiscat, i vaig alçar el fonocaptor a fi i efecte que no fes malbé el Soul Cages de Sting. Vaig llegir a l’epicentre del disc el llistat de les cinc cançons que componien la cara A i el vaig tornar a deixar caure sobre el «Why Should I Cry for You?», en què el cantant pregunta al seu pare per què hauria de plorar la seva mort. Vaig abocar-me a la finestra del menjador des de la qual veia tot el tràfec de la ciutat quan vaig començar a llegir la pantalla del mòbil. Algú havia malbaratat el temps escrivint-me una llarga tirada. Quan vaig llegir el remitent del correu una esgarrifança va recórrer el meu cos. Es deia Paco Blue, el mateix nom amb què vaig batejar el personatge principal de la novel·la que estava intentant escriure des de feia tres mesos. Fins llavors ningú no hi havia tingut accés, ni tan sols la meva editora. I tot i que el termini per entregar-la m’estava aguaitant, soc dels que no entrego l’obra fins que no està del tot acabada. A l’inici del correu, l’impostat Paco Blue no escatimava en afalacs i reconeixement a la meva carrera com a escriptor. Em va sorprendre, d’acord amb el gènere que utilitzava en les seves expressions, que es tractés d’un home. Així com el fet que sabés que jo també ho era, atès que jo soc conegut en el món editorial com a Maggie May, la cèlebre autora de novel·la romàntica made in Spain. Mai no s’havia desvelat la meva identitat, no he anat a recollir els premis que m’han donat ni he assistit a la presentació de les meves novel·les. Almenys no com a autor. De tota aquesta atzagaiada se n’ocupa la Rosa, la meva editora. Aquesta era la idea cinc anys enrere i fins avui havia funcionat. Mentre llegia aquest correu em va neguitejar molt la possibilitat que tot el nostre esforç per ocultar la meva persona pogués anar-se’n en orris, tal com els passava a les meves intencions respecte al fet de ser un bon home amb la Laura. Vaig seguir llegint el correu i en Paco Blue em regalava excelses opinions sobre la meva última novel·la, gràcies a la qual em vaig poder comprar l’àtic sense necessitat d’hipoteques i l’escúter amb què em moc per la ciutat.

En Blue es definia com el meu admirador més fidel i de les seves paraules se’n podia desprendre aquesta devoció gairebé malaltissa que m’incomodava. Vaig haver d’asseure’m quan a la meitat del text em proposava un contracte innegociable en el qual només hi ha havia una part obligada, i aquesta era jo. Havia d’escriure per a ell una novel·la en un mes. Al principi em va fer somriure quan vaig comprovar que es tractava del mateix termini de temps que tenia per acabar la meva novel·la. ¿Tot plegat formava part d’una de les bromes habituals de la Rosa? Però aviat vaig deixar de somriure, en Paco Blue precisava que cada dos dies li havia d’enviar, sense excuses ni imprevistos, cinc mil paraules escrites a aquell mateix correu electrònic. Per cada termini que s’incomplís una persona propera a mi moriria. Un llistat amb noms i cognoms de familiars, amics íntims, parelles i examants em va deixar glaçat. Al costat de cada nom també apareixia escrita la seva adreça, model de cotxe i color, així com el lloc de feina de cadascun d’ells. De la Laura fins i tot es va permetre afegir l’adreça dels seus pares, del gimnàs i de l’horari de les seves classes de pilates.

L’extens coneixement que aquell psicòpata tenia del meu entorn em va desarmar. El primer que vaig pensar va ser trucar a la policia. Que un grup dels que investiguen aquest tipus de coaccions mitjançant les noves tecnologies desemmascarés aquella ment malalta i li donés el que es mereixia. Però va ser la nota al peu que va fer declinar totes les meves intencions. «Si vas a la Policia, faré públic el que li vas robar a la Silvia Silva.» Amb aquesta menció m’acabava de rematar. Com ho podia saber? Qui hi havia darrere del nom de Paco Blue? Ningú, absolutament ningú, sabia que la meva anterior novel·la era pràcticament una còpia d’un llibre que va caure a les meves mans de manera casual. En un dels meus viatges amb la Rosa per Andalusia, on presentàvem una de les meves novel·les i jo fingia ser l’agent editorial de la Maggie May, una jove de Granada de mirada apagada i veu de nena ens va entregar el seu manuscrit. Engrescada amb la possibilitat que la Maggie May li donés la seva opinió, ni tan sols havia anat al Registre de la Propietat Intel·lectual a registrar l’obra. Dies després, ja a casa, vaig comprovar que la qualitat literària d’aquell manuscrit era pèssima però que la història era fantàstica. Aclaparat una altra vegada pels maleïts terminis editorials que tanta angoixa m’han provocat sempre i per la lluita interna que significava haver de fer front a l’escriptura d’una nova novel·la, no vaig dubtar a apoderar-me de l’argument principal i ja de passada d’alguna de les trames secundàries. I si darrere d’aquell correu hi havia la Silvia Silva? Per matar algú cal alguna cosa més que ambició literària, vaig pensar. Em feia por l’obsessió que tenallava la ment d’aquella persona, però no m’acabava de creure aquella amenaça. Tanmateix, que el meu robatori intel·lectual es fes públic sí que semblava una cosa molt més plausible. Tot seguit vaig apropar-me a l’ordinador i vaig comprovar que de la meva propera novel·la, Batecs en la boira, amb prou feines n’havia escrit quinze mil paraules. Vaig calcular que això em permetria estar tranquil durant sis dies. Li podia enviar cada dos dies aquelles cinc mil paraules que m’exigia i continuar escrivint. Negociaria amb la Rosa un altre termini, al·legaria una depressió, què sé jo! Però de cap de les maneres permetria que la veritat sortís a la llum.

Els dies van transcórrer i vaig complir amb les meves obligacions contractuals. Els escriptors acostumem a dir que no hi ha pitjor crític que el que portem al nostre interior. En Paco Blue ho superava amb escreix. Responia cada correu meu gairebé a l’instant. Ni tan sols havia tingut temps de llegir el que li havia remès. Es mofava del meu estil, del contingut mediocre dels diàlegs, dels meus personatges plans i estereotipats. No acabava de veure clar que un episodi de violència masclista es convertís en una de les trames principals. «Per molt veraç que sembli, la descripció d’aquestes escenes destil·len masculinitat, cap dona no es creurà que això hagi estat escrit per una d’elles. Segueix treballant en això, no et distanciïs de la Maggie May.» I és que només en la ment malalta d’un home hi entra aquest tipus de violència. I tot i així en Paco Blue demanava més, i em recordava a cada correu que en cas que no complís amb allò establert aniria a un enterrament en menys de quaranta-vuit hores.

Va arribar el sisè dia i no tenia ni una sola paraula més per enviar-li. No es tractava d’un bloqueig, no. Era la por la que em paralitzava. Por que la meva mentida es revelés, que tothom sabés que darrere de la Maggie May hi vivia ocult un vell gris, mediocre i sense talent. El mateix tipus del qual ara pretenia fugir la Laura i això era una cosa que havia d’evitar costés el que costés. Si no anava amb compte, en menys d’una setmana podria quedar-me sol i convertir-me en un escriptor absolutament injuriat. El Milli Vanilli de la literatura romàntica.

Cercant entre la safata de correus electrònics en vaig trobar un que m’oferia el cinquanta per cent de descompte per allotjar-me en qualsevol dels establiments que proposava el web. Necessitava oxigenar-me, fugir d’aquell embús mental que em suposava romandre a la ciutat. Un lloc per poder escriure el que m’exigien i així salvar la meva carrera i la vida d’un dels meus éssers estimats. Em va cridar l’atenció, de tots els que vaig veure, el reclam que utilitzaven els propietaris d’un castell ubicat a Torrebesses, a vint minuts de Lleida. «Pensió completa: inclou la presència d’ànimes centenàries.»

Una boira espessa, com els records que no sabem enterrar, em va envoltar durant el trajecte. Per aquest motiu vaig trigar a descobrir els camps d’oliveres que flanquejaven aquell edifici amb muralles de deu segles. El logotip del web que em va portar fins aquí s’exhibia sobre la centenària porta de fusta. Quan la vaig franquejar, vaig accedir a un petit rebedor de pedra i bigues de fusta. Ningú no va sortir a rebre’m fins passats uns minuts. De fons se sentia una tètrica melodia infantil en què una nena tenia deu gossos i d’un en un se li anaven morint. Amb prou feines li’n quedava un de viu, a aquella pobra criatura, quan un home d’uns setanta anys va irrompre al rebedor. Caminava ranquejant i tot ell indicava abandonament. Vestia una caçadora polar que col·leccionava taques i que no desentonava gens amb la seva barba esclarissada i aquells cabells llargs, canosos i greixosos. Em va somriure forçadament i va allargar tant aquell gest que em va arribar a incomodar.

—Per què ve? —em va deixar anar com a salutació, recolzant el seu cos sobre el taulell que ens separava.

Sempre m’he bloquejat quan algú m’ha llançat un «per què». Exigeix de mi una resposta immediata. «Per salvar el meu cul i el dels altres», vaig pensar.

—Per escriure. Soc escriptor.

L’home va assentir amb els ulls oberts, per fi va deixar de somriure i es va apropar cap a un petit equip de música. Va tornar a reproduir la cançó infantil en què la nena no parava d’enterrar gossets. Abans que m’ho demanés vaig deixar el meu DNI sobre el taulell de fusta corcada, però l’home va ignorar el meu gest i el document. Em va donar les claus d’una habitació en què es podia llegir la paraula Barroca i em va fer entrega d’un díptic en el qual es detallaven els actes que la propera setmana se celebraven al poble amb motiu de l’anomenada Setmana del Terror. La meva ganyota de sorpresa va provocar la seva explicació.

—En aquest castell han passat moltes coses. Mil anys d’història donen per a molt.

—Ja—vaig respondre lacònic—. En aquell moment vaig entendre la cançó infantil i el posat forçat que l’home pretenia exhibir. Tot feia ferum de farsa, com jo.

—No em creu, oi?

No tenia ganes de respondre ni temps per perdre. Abans de quaranta-vuit hores havia d’enviar un arxiu amb cinc mil paraules. I així cada dos dies. L’home em va acompanyar fins a l’habitació i després de pujar una escala amb enormes lloses de pedra vàrem topar al replà amb la figura tètrica d’un monjo tallat en fusta. El seu rostre, atrotinat pel temps, exhibia dolor. Segons el vell, aquell cartoixà havia mantingut una relació íntima amb una dona que va acabar cremant a la plaça del poble per bruixa. Malgrat l’horror que causava contemplar aquell religiós promiscu, he de dir que el meu cap era en un altre lloc.

—Tinc les quatre habitacions disponibles però la barroca és la més tranquil·la. N’hi van morir molt pocs, en aquesta —va deixar anar com si res—. Per cert, la cuinera anit va tenir un còlic. Sento dir-li que la cuina està tancada, però li puc fer un entrepà, si li ve de gust.

—Al correu electrònic em van dir que aquest preu inclou pensió completa —vaig protestar.

—Ja li faré el descompte corresponent. Per això de la presència de les ànimes, no s’amoïni, l’oferta segueix vigent.

Se’n va anar amb el seu somriure difós i em va deixar sol en una habitació que acabava de ser reformada, terra de parquet, bigues de fusta i per al meu gust excessivament decorada amb mobles d’època. A través de l’única finestra vaig poder albirar un mar de teulades i una àmplia extensió de terreny on les oliveres evitaven que aquella terra fos un desert. Sobre la tauleta de nit que separava els dos llits vaig trobar un retall antic d’un diari local. Formava part de l’attrezzo d’aquell lloc. Vaig llegir-ne la data i, tot i que per l’aspecte groguenc que tenia semblava pertànyer a una altra època, era de feia cinc anys. El periodista descrivia amb pèls i senyals la barbàrie que va tenir lloc durant la Guerra Civil entre aquells murs, convertit en un hospital de sang per als més de dos-cents cinquanta soldats italians que hi van morir. Cadascuna de les habitacions havia tingut la seva funció. La barroca, assenyalava el periodista, va fer les funcions de sala d’operacions improvisada. A les nits, afirmava, si un parava atenció al silenci aparent, encara podia sentir algun lament. Vaig deixar el diari on l’havia trobat i vaig descobrir el casc d’un soldat sobre el moble que feia de rober. Un forat de bala n’havia perforat la part central. El jove que el devia portar posat ni tan sols va tenir temps de cridar. Tot i que la meva ment es va veure sacsejada per aquella informació que no esperava, no vaig trigar a acomodar-me davant l’ordinador portàtil que duia. Vaig constatar que disposava de connexió wifi i que no necessitava cap mena de contrasenya per connectar-m’hi. Sempre havia superat els meus bloquejos escrivint. Però aquell dia em sentia incapaç. Van transcórrer les hores en una mena de nebulosa, amb els meus pensaments perduts entre imatges inconnexes, com ho era la forta discussió que vaig tenir amb la Laura i aquells soldats anònims agonitzants, desmembrats, subjectant-se les vísceres amb les mans, i aquella mirada gelada que vaticina una pell cendra. Vaig imaginar com seria la distribució d’aquella sala operatòria en aquella habitació. Les lliteres sota l’empara de la finestra per aprofitar la llum natural, infermeres abatudes davant la matança de joves soldats que mai no tornarien a casa, crits esmorteïts per l’ús de la morfina, el color de la sang fent mal als ulls de tots els presents i la ferum de mort campant al seu aire, sempiterna, com ho són els dubtes mentre existim. Cansat d’aquest cúmul distant de qüestions tan alienes a mi i tanmateix ara tan properes, em vaig forçar a escriure. No havia estat capaç de fer tres frases seguides quan vaig rebre un altre correu. En Paco Blue em recordava, per primera vegada des de la seva amenaça inicial, que amb prou feines mancaven unes hores per al venciment del termini establert. El meu pols es va disparar quan vaig llegir el següent: «No fugis de tu, no podràs escapar-te. No necessites un castell encantat per saber que la por principal ets tu. Per cert, per a la teva informació, demà a aquestes hores la Laura té pilates.» Em vaig alçar de la cadira com si hagués rebut una descàrrega elèctrica. Vaig ponderar les possibilitats i vaig concloure que aquell tipus havia hackejat els meus dispositius. Això explicaria que em tingués localitzat en tot moment. No hi trobava una altra explicació. Vaig decidir desactivar tota geolocalització que l’ordinador pogués tenir configurada. Pel que fa al telèfon, no el vaig poder apagar. No en vaig ser capaç. I si la Laura m’enviava algun whatsapp? Havien passat sis dies des que va marxar terroritzada del meu àtic i encara no havia donat senyals de vida. Alguna cosa em deia que la molt meuca se’n devia estar follant un altre. No hi havia cap altra explicació. Recordo estar caminant d’un costat a l’altre de l’habitació, amb el cor desbocat, afectat per un imminent atac d’angoixa. Vaig obrir la finestra però ni tan sols l’aire gèlid de ponent va aconseguir calmar-me. Més enllà de la porta tornava a sentir-se la melodia en la qual la nena perdia o matava tots els seus fotuts gossos. Em preguntava si devia ser ella mateixa la que els enterrava. Al cap d’uns minuts em vaig sorprendre dempeus al centre de l’habitació, sostenint el casc del soldat italià, amb la mirada clavada a la paret de pedra que feia de capçal de llit. I aleshores va començar tot. No puc concretar què va ser el primer que vaig percebre. Si el rumor nítid d’una respiració accelerada, com l’avantsala d’un orgasme, o la desagradable sensació que algú acabava de posar la seva mà sobre la meva espatlla. Em vaig girar a l’instant per constatar el que ja sabia, no hi havia ningú més a l’habitació. Vaig aguditzar l’oïda tractant de saber d’on venia aquell panteix més proper al dolor que al plaer. Em va dur fins al bany, on a les fosques i palpant la paret, vaig aconseguir girar el commutador de ceràmica. Fou aleshores que la psicofonia es va aturar. Com si es tractés d’un joc de nens, vaig tornar a girar l’interruptor i em vaig submergir en la foscor que em proposaven.

Al cap de poc, el panteix va tornar, aquesta vegada amb més intensitat. Ja no en tenia cap dubte, provenia del plat de la dutxa. Sentia terror però com a mecanisme de defensa no deixava de repetir-me que estava completament sol. Una veu llunyana de dona se superposava a aquella respiració accelerada. Al principi em va costar d’entendre, la maleïda cançoneta infantil sonava una vegada i una altra al passadís, cíclica. Vaig esperar que la cançó s’acabés i en aquell breu armistici, fou quan vaig poder sentir la veu, aquesta vegada amb total claredat. «No em facis mal», repetia una vegada i una altra. «No em facis mal.» Encara sostenia el casc del soldat amb una mà quan vaig sentir la necessitat imperiosa d’encaixar-me’l al cap. La veu de la dona persistia: «No em facis mal.» I confesso que lluny de sentir-me aterrit es va apoderar de mi una sensació de plenitud. Tenia poder sobre aquella veu que m’havia pres per un soldat italià. No era la primera vegada que causar por em proporcionava una mena de plaer addictiu. Però aquell ens estrany no pensava posar-me les coses fàcils. Fou quan vaig esbossar un somriure fal·laç, el mateix que exhibeix un dictador mentre veu com executen els seus plans, que vaig sentir una brutal esgarrapada a la cara i vaig impactar d’esquena contra una de les parets de la dutxa. El casc em va caure de les mans. Vaig córrer precipitat fins al commutador de la llum i vaig il·luminar de nou l’estança. La veu, igual que la cançó infantil, es va silenciar. El mirall del bany em va tornar la imatge d’un tipus eixut amb bosses sota els ulls, pèl escàs amb entrades i pell citrina. El viu retrat del meu pare quan tenia cinquanta anys. A diferència d’ell, jo en tenia deu menys, continuava viu i encara no m’havia detingut la Policia. A la meva cara destacava una esgarrapada recent que anava des del naixement del pòmul fins a la comissura dels llavis. Vaig abandonar precipitat l’habitació. Al passadís la figura del monjo s’havia desplaçat del lloc on l’havia vist per última vegada. Em va sorprendre l’escassa llum natural que entrava per la finestra. La tarda estava caient i ni tan sols era conscient d’aquell transcórrer del temps. Des de feia uns quants mesos i sense saber ben bé per què, concebia el temps com aquells rellotges de Dalí en què la busca es desfà i tot es converteix en relatiu. Però, com em podia allunyar del concepte de temps en aquell moment d’angoixa? Quan la meva vida i la dels meus éssers estimats depenia d’un termini, de cinc mil paraules i del meu enginy extraviat. Vaig arribar fins al taulell però no vaig aconseguir veure ningú. Vaig buscar algun timbre o alguna cosa semblant que pogués reclamar la presència del tipus que m’havia atès, però no vaig estar de sort. La porta principal estava tancada amb clau.

—Escolti! —vaig cridar diverses vegades.

Com a resposta van reproduir la maleïda cançó infantil dels gossos que eren assassinats i enterrats i la nena que no mostrava gens de pena. Quina cabrona havia de ser la nena dels nassos!