La caiguda

La caiguda

Col·lecció Raigs globulars

(44)

La caiguda

Albert Camus

Traduït per Anna Casassas

Primera edició: gener 2022.

Títol original: La chute

Copyright © Éditions Gallimard, 1956

© Albert Camus, 1956

© de la traducció, Anna Casassas, 2022

© d'aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2022

Disseny de la coberta: Tono Cristòfol

Il·lustració: Agustín Comotto

Maquetació de l'edició en paper: Noemí Giner

Producció editorial: Xantal Aubareda

Correcció: Pepe Arabí i Francesc Gil

Conversió a epub: Iglú ebooks

Publicat per Raig Verd Editorial

Mallorca, 221, sobreàtic, 08008 Barcelona

www.raigverdeditorial.cat

Clica sobre les icones per trobar-nos a les xarxes socials

ISBN: 978-84-17925-81-9

THEMA: FA, HPS, JPF

La traducció d'aquest llibre es regeix pel contracte tipus proposat per ACE Traductores.

Raig Verd Editorial forma part de l'Associació d'editorials independents Llegir en català.

L'editorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial d'aquesta obra per a ús personal.

[Puc oferir-li els meus serveis...]

Puc oferir-li els meus serveis, senyor, sense córrer el perill d’importunar-lo? Em fa por que no sàpiga fer-se entendre pel respectable goril·la que presideix el destí d’aquest establiment. Sí, només parla holandès. Fora que m’autoritzi a intercedir per vostè, no endevinarà que vol ginebra. Ja està, goso esperar que a mi m’ha entès; aquesta oscil·lació del cap deu voler dir que es doblega als meus arguments. Sí, ja hi va, s’afanya, amb una lentitud plena de seny. Té sort, no ha grunyit. Quan es nega a servir, amb un gruny en té prou: la gent ja no insisteix. És un privilegi dels grans animals, ser amos dels seus humors. Però ara em retiro, senyor, content d’haver-li estat útil. Gràcies, ho acceptaria si estigués segur de no fer-me pesat. És massa amable. Doncs, així, posaré el meu got al costat del seu.

Té raó, el seu mutisme és eixordador. És el silenci dels boscos primitius, pesant com el plom. De vegades em sorprèn com s’obstina el nostre taciturn amic a fer el buit a les llengües civilitzades. La seva feina consisteix a rebre mariners de totes les nacionalitats en aquest bar d’Amsterdam al qual, d’altra banda, no sé per què, va posar de nom «Mexico-City». Amb aquestes obligacions, no li sembla que la seva ignorància ha de ser incòmoda? Imagini’s l’home de Cromanyó pensionat a la torre de Babel! S’hi trobaria fora de lloc, com a mínim. Però no, aquest no se sent exiliat, va a la seva, no l’afecta res. Una de les poques frases que li he sentit dir proclamava que era això o res. Però això, què? Sens dubte el nostre amic mateix. Li confessaré que m’atreuen, aquests personatges d’una sola peça. Quan s’ha meditat molt sobre l’home, per ofici o per vocació, es poden arribar a enyorar els primats. No tenen segones intencions.

Els nostre amfitrió, en realitat, sí que en té, encara que les nodreixi obscurament. A còpia de no entendre el que la gent diu davant seu, s’ha anat tornant desconfiat. Per això té aquest aire de gravetat recelosa, com si sospités, com a mínim, que en els homes hi ha alguna cosa que no rutlla. Aquesta disposició fa menys fàcils les converses que no tenen relació amb la seva feina. Miri, per exemple, més amunt del seu cap, a la paret del fons, el rectangle buit que indica el lloc on hi havia hagut un quadre. Exacte, van despenjar-ne un quadre, un de particularment interessant, una autèntica obra mestra. Doncs bé, jo hi era el dia que l’amo de la casa el va rebre i el dia que el va cedir. En tots dos casos amb la mateixa desconfiança, després de setmanes de rumiar-hi. En això, s’ha de reconèixer que la societat ha espatllat un xic la franca simplicitat del seu caràcter.

Fixi’s que no el jutjo. Considero que la seva desconfiança està justificada i amb molt de gust la compartiria si, com pot veure, el meu caràcter comunicatiu no s’hi oposés. Soc xerraire, ai, i tinc facilitat per relacionar-me. Tot i que sé mantenir les distàncies adequades, aprofito totes les oportunitats. Quan vivia a França, no podia conèixer un home agut sense que me’n fes immediatament amic. Ah, veig que aquest imperfet de subjuntiu li fa arrufar el nas! Confesso que tinc una debilitat per aquest mode, i pel llenguatge escaient en general. Una debilitat que em pesa, cregui’m. Sé de sobres que el gust per la roba fina no vol dir que per força es tinguin els peus bruts. Però tot i així. L’estil, igual que el popelín, massa sovint dissimula l’èczema. Em consolo dient-me que, comptat i debatut, els qui s’embarbussen tampoc no són purs. Però sí, prenguem més ginebra.

Compta estar-s’hi gaire, a Amsterdam? Una ciutat maca, oi? Fascinant? Si en feia, de temps, que no havia sentit aquest adjectiu. D’ençà que vaig deixar París, justament, ja fa anys. Però el cor té una memòria i no he oblidat res de la nostra preciosa capital, ni dels seus molls. París és un autèntic trompe-l’œil, un decorat magnífic habitat per quatre milions de siluetes. Quasi cinc milions, segons l’últim cens? Doncs deuen haver criat. No em sorprendria gens. Sempre he pensat que els nostres conciutadans tenien dues dèries: les idees i la fornicació. A tort i a dret, diguéssim. D’altra banda, guardem-nos de condemnar-los; no són els únics, tot Europa fa el mateix. De vegades penso què diran de nosaltres els historiadors del futur. Pel que fa a l’home modern, en tindran prou amb una frase: fornicava i llegia diaris. Després d’aquesta definició concisa, goso dir que el tema ja estarà esgotat.

Els holandesos, oh no, els holandesos són molt menys moderns! Tenen temps, miri’ls. Què fan? Doncs sí, aquests senyors viuen del treball d’aquestes senyores. D’altra banda, tant ells com elles són personatges molt burgesos, vinguts aquí, com sempre, per mitòmans o per ximples. És a dir, per excés o per falta d’imaginació. De tant en tant, aquests senyors fan anar el ganivet o la pistola, però no es pensi que és el que volen. Els ho exigeix el paper, simplement, i quan disparen els últims cartutxos es moren de por. Dit això, els trobo més morals que els altres, els que maten en família, per desgast. No s’ha adonat que la nostra societat està organitzada per a aquesta mena de liquidació? Segur que ha sentit a parlar d’aquests peixets minúsculs dels rius brasilers que ataquen el nedador imprudent i entre milers el netegen en pocs instants, a queixaladetes ràpides, i no en deixen sinó l’esquelet immaculat, oi? Doncs bé, així és com s’organitzen. «Vol una vida neta? Com tothom?» Diu que sí, és clar. Com podria dir que no? «D’acord. El netejarem. Aquí té un ofici, una família, distraccions organitzades.» I les dentetes ataquen la carn, fins a l’os. Però soc injust. No hem de dir la seva organització. Ben mirat, és la nostra: a veure qui neteja primer l’altre.

Finalment ens porten la ginebra. A la seva prosperitat. Sí, el goril·la ha badat la boca per dir-me doctor. En aquests països, tothom és doctor, o professor. Els agrada respectar, per bondat i per modèstia. Entre ells, almenys, la maldat no és una institució nacional. En realitat, no soc metge. Si ho vol saber, abans de venir aquí era advocat. Ara, soc jutge-penitent.

Però permeti que em presenti: Jean-Baptiste Clamence, per servir-lo. Encantat de conèixer-lo. Suposo que vostè es dedica als negocis. Més o menys? Una resposta excel·lent! I assenyada; sempre fem les coses només més o menys. A veure, permeti’m jugar a fer de detectiu. Té més o menys la meva edat, l’ull informat dels quadragenaris que més o menys ho han vist tot, va més o menys ben vestit, és a dir com es va aquí, i té les mans fines. O sigui, un burgès, més o menys! Però un burgès refinat! Sí, arrufar el nas davant dels imperfets de subjuntiu demostra doblement la seva cultura, primer perquè els reconeix i després perquè l’irriten. A més, el diverteixo, cosa que, sense vanitat, implica una certa obertura d’esperit. O sigui que més o menys és… Però tant se val. Les professions m’interessen menys que les sectes. Permeti’m que li faci dues preguntes i respongui-les només si no les considera indiscretes. Té riqueses? Alguna? Bé. Les ha compartit amb els pobres? No. O sigui que és el que jo anomeno un saduceu. Si no ha freqüentat les Escriptures, reconec que això no li dirà res. Sí que li diu? O sigui que coneix les Escriptures? No hi ha dubte que m’interessa, vostè.

Quant a mi… Doncs bé, vegi-ho vostè mateix. Per l’estatura, les espatlles i aquesta cara que sovint m’han dit que era ferrenya, més aviat tinc pinta de jugador de rugbi, oi? Però si es té en compte la conversa, se m’ha de concedir un cert refinament. El camell que va fornir el pèl del meu abric sens dubte tenia sarna; per contra, porto les ungles ben retallades. L’única informació que tinc jo, i tot i així em confio a vostè, sense precaucions, també és el seu aspecte. En fi, a pesar de les meves bones maneres i del meu parlar elegant, soc client habitual dels bars de gent de mar del Zeedijk. Vinga, no busqui més. Tinc un ofici doble, simplement, com el personatge. Ja l’hi he dit, soc jutge-penitent. En el meu cas, només hi ha una cosa senzilla, no tinc res. Sí, vaig ser ric, i no, no vaig compartir res amb els altres. I això què demostra? Que jo també era un saduceu… Oh, sent les sirenes del port? Aquesta nit hi haurà boira, al Zuyderzee.

Ja se’n va? Perdoni’m si potser l’he entretingut. Amb el seu permís, no pagui. Aquí al Mexico-City és a casa meva, m’ha fet molt feliç haver-l’hi acollit. Demà seré aquí, segur, com cada vespre, i acceptaré agraït que em convidi. Per on ha de passar? Doncs bé… Però si no hi veu cap inconvenient, seria molt més senzill, què li sembla si l’acompanyo fins al port? D’allà estant, i vorejant el barri jueu, trobarà les grans avingudes per on desfilen tramvies carregats de flors i de músiques eixordadores. El seu hotel és en una d’aquestes, la Damrak. Passi vostè primer, si us plau. Jo visc al barri jueu, o al que es deia així fins que els nostres germans hitlerians hi van fer lloc. Quina esbandida! Setanta-cinc mil jueus deportats o assassinats és netejar buidant. Admiro aquesta aplicació, aquesta paciència tan metòdica! Quan no es té caràcter, bé cal tenir un mètode. I aquí el mètode va fer meravelles, és indiscutible: visc a l’escenari d’un dels crims més grans de la història. Potser és això el que m’ajuda a entendre el goril·la i la seva desconfiança. Així puc lluitar contra aquesta inclinació natural que em porta irresistiblement a la simpatia. Quan veig una cara nova, dins meu s’activa una alarma. «Frena. Perill!» Fins i tot quan la simpatia és més forta, em mantinc en guàrdia.

Sap que al meu poble, durant una acció de represàlia, un oficial alemany va demanar educadament a una vella que triés quin dels seus dos fills havia de ser afusellat com a ostatge? Triar, s’ho imagina? Aquest? No, aquest altre. I veure com se’n va. No insistim més, però cregui’m, senyor, totes les sorpreses són possibles. Jo vaig conèixer un cor pur que rebutjava la desconfiança. Era pacifista, llibertari, estimava igualment la humanitat i les bèsties. Una ànima selecta, sense cap dubte. Doncs bé, durant les últimes guerres de religió, a Europa, es va retirar al camp. A la porta de casa seva hi va escriure: «Vinguis d’on vinguis, entra i seràs benvingut». Qui li sembla que va respondre a la invitació? Uns militars, que hi van entrar com a cal sogre i el van esbudellar.

Oh, perdoni, senyora! De totes maneres aquesta senyora no ha entès res. Tanta gent, eh, tan tard, i a pesar de la pluja, que fa dies que no para! Sort que hi ha la ginebra, l’única claror en aquestes tenebres. Sent la llum daurada, rogenca, que posa a dins? M’agrada caminar per la ciutat, de nit, amb l’escalfor de la ginebra. Camino nits senceres, somio, o em parlo interminablement. Com avui, sí, i em fa por que l’atabalo una mica, gràcies, és molt amable. Però és que desborda; obro la boca i me’n ragen les frases. Aquest país m’inspira, a més. M’agrada aquest poble, que formigueja per les voreres, confinat en un petit espai de cases i aigües, encerclat per boires, terres fredes i el mar, que fumeja com un cossi de bugada. M’agrada perquè és doble. És aquí i és en un altre lloc.

I tant! Sentint els seus passos feixucs sobre l’empedrat llefiscós, veient-los passar pesadament entre les seves botigues plenes d’arengs daurats i de joies de color de fulla seca, sens dubte li sembla que són aquí, avui, oi? Fa com tothom, pren aquesta bona gent per una tribu de síndics i de comerciants que compten els diners i les seves possibilitats de vida eterna, i l’únic lirisme dels quals consisteix a rebre, de tant en tant, lliçons d’anatomia coberts amb grans barrets d’ala ampla? S’equivoca. Caminen pel nostre costat, és cert, i, tot i així, miri on tenen el cap: en aquesta boira de neó, de ginebra i de menta que baixa dels rètols vermells i verds. Holanda és un somni, senyor, un somni d’or i de fum, més fumat de dia, més daurat de nit, i nit i dia aquest somni està poblat de Lohengrin com aquests, que passen badant amb les seves bicicletes negres de manillars alts, cignes fúnebres que ronden sense descans, per tot el país, al voltant dels mars, al llarg dels canals. Somien, amb el cap als núvols rogencs, circulen en cercles, resen, somnàmbuls, en l’encens daurat de la boira, ja no són aquí. Se n’han anat a milers de quilòmetres, cap a Java, l’illa llunyana. Resen als déus ganyotaires d’Indonèsia amb els quals han adornat tots els aparadors i que en aquest moment vaguen per damunt nostre, abans d’agafar-se, com simis sumptuosos, als rètols i als teulats esglaonats, per recordar a aquests colons nostàlgics que Holanda no és tan sols l’Europa dels comerciants, sinó el mar, el mar que duu a Cipango i a les illes on els homes moren boigs i contents.

Però em deixo anar i predico! Perdoni’m. El costum, senyor, la vocació, i també el desig que sento de fer-li entendre bé aquesta ciutat i el cor de les coses! Perquè som al cor de les coses. S’ha fixat que els canals concèntrics d’Amsterdam recorden els cercles de l’infern? L’infern burgès, naturalment poblat de malsons. Quan es ve de l’exterior, a mesura que es passen els cercles, la vida, i per tant tots els seus crims, es fa més densa, més obscura. Aquí som a l’últim cercle. El cercle dels… Ah! Ja ho sap? Carai, això encara el fa més difícil de classificar. Però així segur que entén per què puc dir que aquí hi ha el centre de les coses, per més que ens trobem a l’extrem del continent. Un home sensible entén aquestes rareses. En tot cas, els lectors de diaris i els fornicadors no poden anar més lluny. Venen de tots els racons d’Europa i s’aturen al voltant del mar interior, a l’areny descolorit. Escolten les sirenes, busquen en va la silueta dels vaixells en la boira, després travessen novament els canals i se’n tornen sota la pluja. Glaçats, venen al Mexico-City a demanar ginebra en totes les llengües. Aquí els espero.

Fins demà, doncs, benvolgut compatriota. No, ara ja trobarà el camí; el deixo abans del pont. No passo mai per cap pont, a la nit. És per una prometença. A més, suposi que algú es llança a l’aigua. Una de dues, o li va al darrere per pescar-lo i, a l’estació freda, se la juga! O l’abandona a l’aigua i les capbussades retingudes de vegades deixen estranys cruiximents. Bona nit! Perdó? Aquestes senyores als aparadors? Xauxa, senyor, xauxa per pocs diners, un viatge a les Índies! Aquestes persones es perfumen amb espècies. Vostè hi entra, elles tiren les cortines i comença la navegació. Els déus baixen sobre els cossos nus i les illes passen, dements, cofades amb una cabellera esbullada de palmeres al vent. Provi-ho.

[Què és un jutge-penitent?]

Què és un jutge-penitent? Ah, el vaig intrigar amb això! No ho vaig fer amb malícia, en pot estar segur, i em puc explicar més clarament. En un cert sentit, es pot dir que fins i tot forma part de les meves funcions. Però primer li he d’exposar uns quants fets que l’ajudaran a entendre millor les coses.

Fa uns quants anys, era advocat a París i, cregui’m, un advocat força conegut. Naturalment, no li he dit com em dic de debò. Tenia una especialitat: les causes nobles. La vídua i l’orfe, com se sol dir, no sé per què, perquè bé hi ha vídues abusives i orfes ferotges. Tot i així, només calia que ensumés en un acusat la més lleugera flaire de víctima per arremangar-me i entrar en acció. I quina acció! Una tempesta! Hi posava tot el cor. Semblava ben bé que la justícia dormís amb mi cada nit. Estic segur que si vostè aleshores m’hagués pogut sentir hauria admirat l’exactitud del meu to, l’encert de la meva emoció, la persuasió i la passió, la indignació controlada dels meus al·legats. La natura m’ha tractat bé pel que fa al físic, l’actitud noble em surt sense esforç. A més, em portaven dos sentiments sincers: la satisfacció de ser a la banda correcta i un menyspreu instintiu pels jutges en general. Aquest menyspreu, comptat i debatut, potser no era tan instintiu. Avui sé que tenia uns motius. Però, vist des de fora, semblava més aviat una passió. No es pot negar que, si més no per ara, els jutges són necessaris, oi? Tot i així, jo no podia entendre que un home es designés ell mateix per exercir aquesta funció tan sorprenent. Ho admetia, perquè ho veia, però una mica com qui admet les llagostes. Amb la diferència que les invasions d’aquests ortòpters no m’ha reportat mai cap cèntim, mentre que en canvi em guanyava la vida dialogant amb gent que menyspreava.

Però, com que era a la banda correcta, ja em semblava prou per tenir la consciència tranquil·la. El sentiment del dret, la satisfacció de tenir raó, l’alegria que produeix l’estima per un mateix, benvolgut senyor, són forces poderoses per mantenir-nos dempeus o fer-nos avançar. Si, al contrari, se’n priva els homes, se’ls transforma en gossos rabiosos. Quants crims comesos simplement perquè el seu autor no podia suportar la sensació de culpa! Una vegada vaig conèixer un industrial que tenia una dona perfecta, que tothom admirava, i que ell tanmateix enganyava. Aquell home es moria literalment de ràbia d’obrar malament, de viure en la impossibilitat de rebre, i de donar-se, una patent de virtut. Com més perfecta es mostrava la seva dona, més embogia. Al final, la culpa se li va tornar insuportable. Què es pensa que va fer, aleshores? Deixar d’enganyar-la? No. La va matar. Així va ser com vaig entrar-hi en relació.

Jo tenia una situació més envejable. No tan sols no hi havia perill que m’unís al camp dels criminals (en tot cas, no tenia cap possibilitat de matar la meva dona, atès que era solter), sinó que a més els defensava, amb l’única condició que fossin bons assassins, com d’altres són bons salvatges. La manera mateixa com els defensava em donava grans satisfaccions. Professionalment era del tot irreprotxable. No cal dir que no vaig acceptar mai cap untet, però tampoc no em vaig rebaixar mai a fer cap pas. Cosa menys comuna, no vaig raspallar mai cap periodista, per tenir-lo a favor, ni cap funcionari de qui m’hauria pogut ser útil ser amic. Fins i tot vaig tenir la sort que m’oferissin dues o tres vegades la Legió d’Honor, que vaig poder rebutjar amb una dignitat discreta en la qual trobava l’autèntica recompensa. Finalment, no vaig fer pagar mai els pobres i no ho vaig proclamar mai a crits. Ara no cregui, benvolgut senyor, que de tot això en presumeixo. No hi tenia cap mèrit: l’avidesa, que en la nostra societat ocupa el lloc de l’ambició, sempre m’ha fet riure. Jo apuntava més amunt; ja veurà que, en el meu cas, l’expressió és exacta.

Però observi, ja, la meva satisfacció. Gaudia de la meva manera de ser, i tots sabem que això és una alegria per més que, per tranquil·litzar-nos mútuament, de vegades fem veure que condemnem aquests plaers titllant-los d’egoistes. Gaudia, si més no, de la part de la meva manera de ser que reaccionava tan exactament a la vídua i a l’orfe que, a còpia d’exercitar-se, acabava regnant sobre tota la meva vida. Per exemple, m’encantava ajudar els cecs a travessar els carrers. Quan veia, encara que fos de ben lluny, un bastó que vacil·lava a l’angle d’una vorera, corria, de vegades avançava per un segon la mà caritativa que ja s’oferia, acaparava el cec per a mi tot sol i el duia amb mà suau i ferma pel pas de vianants, entre els obstacles de la circulació, cap al port tranquil de la vorera on ens separàvem amb una emoció compartida. De la mateixa manera, sempre m’ha agradat orientar la gent pel carrer, donar-los foc, oferir un cop de mà als carros massa carregats, empènyer l’automòbil avariat, comprar el diari de l’evangelista, o les flors de la vella florista, tot i que sabia que les robava al cementiri de Montparnasse. També m’agradava, ai, això ja costa més de dir, m’agradava fer almoina. Un gran cristià amic meu reconeixia que la primera sensació que és té quan un captaire s’acosta a casa és desagradable. Doncs, en el meu cas, era molt pitjor: jo exultava. Deixem-ho córrer.

Parlem més aviat de la meva cortesia. Era cèlebre i tanmateix indiscutible. En efecte, les bones maneres em donaven grans alegries. Si, alguns matins, tenia la sort de cedir el meu lloc, a l’autobús o al metro, a qui era evident que el mereixia, de recollir algun objecte que a una senyora gran li havia caigut i tornar-l’hi amb un somriure que em sortia molt bé, o simplement de cedir el meu taxi a una persona que tenia més pressa que jo, tot el meu dia hi guanyava llum. Fins i tot m’alegraven, bé ho he de dir, els dies que, com que els transports públics feien vaga, se’m presentava l’oportunitat de carregar al cotxe, a les parades d’autobús, alguns dels meus desventurats conciutadans que no podien tornar a casa. Altres coses com ara aixecar-me de la butaca, al teatre, per deixar que una parella seguessin junts, o posar, de viatge, les maletes d’una noia a la xarxa portaequipatges, a la qual ella no arribava, eren gestes que duia a terme més sovint que no d’altres perquè jo estava més atent a les ocasions de fer-les i les assaboria més intensament.

També passava per ser generós i ho era. Vaig donar molt, en públic i en privat. Però lluny de patir quan m’havia de separar d’un objecte o d’una quantitat de diners, n’obtenia plaers constants, un dels quals, i no el més petit, era una mena de melangia que, de vegades, em sorgia a dins quan considerava l’esterilitat d’aquests dons i la ingratitud probable que els seguiria. El plaer de donar era tan gran que odiava veure-m’hi obligat. L’exactitud en els assumptes de diners em matava i m’hi doblegava de mal humor. Volia ser amo de les meves liberalitats.

Tot això són petites pinzellades, però que serviran per fer-li entendre la contínua delectació que trobava en la meva vida i sobretot en el meu ofici. Per exemple, que m’aturés, pels passadissos del Palau de Justícia, la dona d’un acusat que jo havia defensat únicament per justícia o compassió, vull dir de franc, i sentir com la dona murmurava que res, no, res no podrà agrair el que he fet per ells, i respondre que era la cosa més natural, que qualsevol altre hauria fet el mateix, oferir fins i tot una ajuda per passar els dies difícils que l’esperen, i finalment, per tallar les efusions i que no perdin el to just, besar la mà d’una pobra dona i deixar-ho aquí és, cregui’m, benvolgut senyor, arribar més amunt que l’ambiciós vulgar i enfilar-se al punt culminant en què la virtut no s’alimenta sinó d’ella mateixa.

Aturem-nos en aquests cims. Ara entén què volia dir quan li parlava d’apuntar més amunt. Parlava, justament, d’aquests punts culminants, els únics en què puc viure. Sí, tota la vida només m’he sentit a gust en les situacions elevades. Fins en coses de detall, necessitava estar per sobre. Preferia l’autobús al metro, les calesses als taxis, els terrats als entresols. Aficionat als avions d’esport, on es va amb el cap en ple cel, als vaixells també era l’etern passejant dels castells de popa. A la muntanya, evitava les valls enclotades i buscava els colls i els altiplans; era, com a mínim, l’home dels peneplans. Si el destí m’hagués obligat a escollir un ofici manual, torner o ensostrador, no passi ànsia, hauria triat els teulats i hauria fet amistat amb els vertígens. Les bodegues, els cellers, els soterranis, les coves, els avencs m’horroritzaven. Fins i tot sentia un odi especial pels espeleòlegs, que tenien la barra d’ocupar la primera pàgina dels diaris amb unes fetes que m’irritaven. Que s’esforcessin a arribar a menys vuit-cents metres, amb el perill de trobar-se el cap encallat en un escanyall de roca (un sifó, com diuen aquests inconscients!), em semblava la gesta d’uns caràcters pervertits o traumatitzats. Allà sota hi havia crims.

Un balcó natural, cinc o sis-cents metres per damunt d’un mar encara visible i banyat de llum, era, al contrari, el lloc on jo respirava millor, sobretot si estava sol, molt per sobre de les formigues humanes. No em costava gens explicar-me que els sermons, les prèdiques decisives, els miracles de foc es fessin en altures accessibles. Des del meu punt de vista, no es meditava a les caves ni a les cel·les de presó (fora que estiguessin situades en una torre, amb molta vista); eren llocs per florir-s’hi. I entenia aquell home que, després d’haver-se fet monjo, havia penjat els hàbits perquè la seva cel·la, en comptes de tenir vista, tal com s’havia esperat, sobre un paisatge obert, donava a una paret. Pot estar segur que, el que és jo, no em floria. A tota hora del dia, en mi mateix i entre els altres, m’enfilava a les altures, hi encenia focs visibles, i una salutació joiosa s’elevava cap a mi. Així, si més no, és com jo fruïa de la vida i de la meva excel·lència.

El meu ofici satisfeia a pler aquesta vocació per les altures. M’alliberava de tota amargor en relació amb el proïsme, a qui jo sempre obligava sense deure-li mai res. Em situava per damunt del jutge, a qui jo jutjava, i per damunt de l’acusat, que forçava a sentir-se agraït. Consideri atentament això, benvolgut senyor: jo vivia impunement. A mi no m’afectava cap judici, no em trobava a l’escenari del jutjat, sinó en algun altre lloc, al teler del teatre, com aquells déus que, de tant en tant, es fan baixar amb una màquina per capgirar l’acció i donar-hi sentit. Al capdavall, viure més amunt continua essent l’única manera que la majoria et vegi i et saludi.

D’altra banda, alguns dels meus bons criminals havien matat obeint al mateix sentiment. No hi ha dubte que la lectura dels diaris, en la trista situació en què es trobaven, els aportava una mena de pobra compensació. Com molts homes, no podien suportar més l’anonimat i aquesta impaciència havia pogut portar-los, en part, a extrems empipadors. Fet i fet, per ser conegut, només cal matar la portera. Desgraciadament, aquesta reputació és efímera, de tantes porteres que mereixen un cop de ganivet i el reben. El crim ocupa sempre l’escenari, però el criminal només hi puja fugaçment i de seguida és substituït per un altre. Aquestes breus glòries es paguen molt cares. Ben al contrari, defensar els nostres pobres aspirants a la reputació equivalia a ser realment reconegut, en el mateix moment i en els mateixos llocs, però per mitjans més econòmics. Això m’incitava, també, a desplegar esforços meritoris perquè ells paguessin com menys millor: el que pagaven, una mica ho pagaven per mi. La indignació, el talent i l’emoció que hi dedicava, en canvi, m’estalviaven que jo els hagués de deure res. Els jutges castigaven, els acusats expiaven la seva culpa i jo, lliure de qualsevol deure, exempt del judici i de la sanció, regnava, lliurement, en una llum edènica.

Que no era això, efectivament, l’Edèn, benvolgut senyor: la vida en directe? Era la meva. No em va caldre mai aprendre a viure. Sobre aquest tema, quan vaig néixer ja ho sabia tot. El problema de molta gent és com protegir-se dels homes, o si més no com adaptar-s’hi. En el meu cas, l’adaptació ja estava feta. Familiar quan calia, silenciós si era menester, capaç de desimboltura o de gravetat, era de bon tractar. Per això tenia una gran popularitat i havia deixat de comptar els meus èxits. Era prou ben plantat, resultava un ballarí infatigable i alhora un erudit discret, aconseguia estimar alhora, cosa gens fàcil, les dones i la justícia, practicava esports i belles arts, en fi, paro, no voldria que trobés que peco de fatuïtat. Però imagini’s, si us plau, un home en plena maduresa, amb bona salut, generosament dotat, hàbil tant en els exercicis del cos com en els de la intel·ligència, ni pobre ni ric, que dorm bé, i profundament content d’ell mateix sense mostrar-ho més que per una alegre sociabilitat. Ha d’admetre que, amb tot això, li pugui parlar, sense voler presumir, d’una vida reeixida.

Sí, pocs éssers hi ha hagut tan naturals com jo. Tenia un acord total amb la vida, m’adheria al que era, de dalt a baix, sense rebutjar-ne les ironies, ni la grandesa, ni les servituds. En particular, la carn, la matèria, és a dir, el que és físic, que desconcerta i desanima tants homes en l’amor o en la solitud, m’aportava, sense esclavitzar-me, alegries regulars. Estava fet per tenir un cos. D’aquí em venia l’harmonia, d’aquest domini distès que la gent notava i que, segons em confessaven algun cop, els ajudava a viure. Així doncs, buscaven la meva companyia. Sovint, per exemple, es pensaven que ja em coneixien d’abans. La vida, els seus éssers i els seus presents em venien a trobar; jo acceptava aquestes atencions amb un orgull benvolent. Per ser sincer, a còpia de ser home, amb tanta plenitud i tanta simplicitat, em trobava una mica superhome.