La veïna del costat

QUATRE

—El vol veure? —li va preguntar la dona de la funerària a l’Hortensia.

Ja l’he vist, va pensar l’Hortensia, però es va limitar a fer que sí amb el cap. Se suposava que havies de dir que sí, se suposava que volies dir-li l’últim adeu en privat. El món era ben estrany, t’animaven a parlar amb els cadàvers.

L’Hortensia va intentar acomodar-se al sofà, al qual faltaven uns quants tatxons, mentre la dona (havia dit que es deia Meredith, oi?) feia una trucada.

—Està preparat? —va preguntar la dona per telèfon.

L’Hortensia va desconnectar. El millor de ser vella és que pots literalment ajustar el volum de l’oïda, i últimament no hi havia gaire cosa que valgués la pena sentir. Al despatx de la funerària hi havia dues cadires, el sofà i un escriptori ample on no hi havia res, tret d’un parell de mans que pertanyien a... la Meredith (potser) i un llum que va fer que l’Hortensia es preguntés si aquella dona només treballava de nit. Tots els mobles eren baixos; era com si haguessin volgut buscar un estil minimalista i chic, però el resultat final semblava tret dels encants. La Meredith, que era una dona voluminosa, sobrepassava els límits de la cadira, com si fos una pepa, grossa i pèl-roja, berenant asseguda als mobles de la Barbie. L’Hortensia la va examinar de cap a peus sense cap mena de vergonya, ni tan sols quan l’altra dona se’n va adonar. El problema d’anul·lar el sentit de l’oïda és que també perds les inhibicions. L’Hortensia es va fixar en la pell plena de clapes dels braços d’aquella dona, que sobresortien de les mànigues bufades de color negre. Tenia els canells inflats i se li veia una marca de naixement estranya a la punta de l’índex, una taca fosca i negra com la tinta, que feia la impressió de brutícia.

—Perdó? —va dir l’Hortensia mentre tornava a sintonitzar amb el món real.

—Disculpi per l’espera. Gairebé ja hem acabat de preparar-lo. —Va enretirar la cadira i es va aixecar.— Torno de seguida.

L’Hortensia es va encongir d’espatlles, però de manera prou dissimulada perquè no es veiés. Aquella era una altra de les habilitats de la gent de la seva edat: un encongiment infinitesimal que li permetia transmetre a tota la resta del món sentiments de culpa i desesperança, a més de la sensació de ser una víctima, tot plegat sense trobar cap mena de resistència. La Meredith (o es deia Judith?) va tancar la porta rere seu i la va tornar a obrir uns quants minuts després.

—Preparada?

La dona tenia l’esquena molt ampla, i l’Hortensia se sentia com una nena mentre la seguia amb desgana pel passadís. Se sentia segura, com si seguís una estela humana. El floc de cabells vermells de la dona de la funerària, que li queia arran de les espatlles, va recordar a l’Hortensia que havia de demanar a en Malachi, el jardiner, que podés l’heura del costat de la tanca. Probablement ni tan sols se n’havia adonat, perquè era el tipus de jardiner que no s’adona de res. També hi havia l’etern problema dels testos de ciment dels esglaons de l’entrada principal. L’Hortensia els havia fet fer expressament i havia encarregat als pintors que utilitzessin un tint àcid. A cadascun dels quatre testos quadrats hi havia una imatge de color blanc, la silueta d’un ocell amb un bec llarg i delicat que suggeria un colibrí, però això succeïa només quan te’l miraves de prop. Si els testos estaven col·locats de la manera correcta, els ocells semblaven emprendre el vol cap al cel. Però resultava que en Malachi movia els testos cada dos per tres: per exemple, quan en canviava la terra o si l’Hortensia li demanava que hi plantés alguna cosa maca i vistosa. Aleshores en Malachi tornava els testos al seu lloc, un a cada esglaó de la banda dreta del porxo, però els ocells quedaven esbarriats: uns mirant cap a l’est i d’altres cap a l’oest, però no es veia l’efecte que volaven cap al cel. Quins disgustos per culpa d’un jardiner incapaç de veure aquestes coses.

—La deixo tranquil·la uns quants minuts. Prengui’s el temps que necessiti, senyora.

L’Hortensia es va col·locar més a prop del taüt. Va formar una línia recta amb els llavis i es va sorprendre d’ella mateixa en comprovar que estava negociant un acord amb la seva cara. Ara no és el moment de plorar. Es va tirar cap endavant i va donar una ullada. És clar que no era ell; mai no ho és. Li va venir, imparable, el pensament que algun dia ella també estaria ajaguda així, incapaç d’aixecar-se, i que potser algú (la dona de fer feines, o la infermera que la cuidés) també s’inclinaria cap endavant. Evidentment, només podria ser la dona de fer feines o la infermera. No seria (no podria ser) ningú que la conegués personalment, ningú capaç d’endevinar que no es tractava de l’Hortensia; que, en la mort, ja no era ella mateixa. I no era això un fracàs, el fet de no conèixer ningú que fes de testimoni? Què pot ser més apropiat que morir i tenir algú que et conegués de quan estaves viva, algú que vingui i s’inclini vers el taüt per confirmar que «no ets tu», que no, que quan estaves viva eres molt diferent i que la mort t’havia arrabassat alguna cosa, que hi havia hagut quelcom per arrabassar. La mirada de l’Hortensia divagava, igual que la seva ment. Es va fixar en els racons de la petita sala folrada de fusta, va mirar cap al sostre. Imagina’t que hi hagués gent que donés fe que, en la teva mort, fas la mateixa cara que abans. I llavors els ulls li van anar a parar al cos mort que no era en Peter.

Tenia la cara empetitida, d’un color verd grisós. S’havia encongit com si hagués respirat fondo, xuclant tot l’aire i enfonsant les galtes, però no hagués tingut l’oportunitat de tornar-lo a treure. Li va fer pena. Va allargar una mà per tocar-li un dels pòmuls. La pell era com si estigués molla però sense estar-ho. Més aviat humitejada.

Tenia les mans plenes de nusos, sobretot al dit anular. L’artell estava inflat i l’aliança d’or hi havia quedat atrapada. L’Hortensia va allargar la mà vers l’anell, vers el metall suau. Ara ja era massa tard. Es va prémer la llengua entre les dents per frenar aquell impuls. De què servia ara plorar, quin sentit tenia? Es va girar per avisar la dona de la funerària que tornés, per anunciar a aquella toixa que ja l’havia vist prou. I justament aleshores l’Hortensia va recordar que els que li havien venut la pintura per al fons dels testos havien anomenat aquell color «maragda màgica». I més endavant, quan ja li havien lliurat els testos, l’Hortensia va pensar que el nom no li esqueia gens, al color. I aleshores, sense saber per què, es va sentir estafada.

Després d’inspeccionar el cos al dipòsit, va començar tota la llauna dels preparatius. L’Hortensia es va negar amb tossuderia tant a acceptar la simpatia que semblava brollar a raig de les altres persones com a la presumpció que, a la seva edat, havia enterrat tanta gent que ja s’ho sabia tot de memòria. Això va tenir com a conseqüència una informalitat gairebé obscena per part de la dona de la funerària, que ara ­l’Hortensia estava segura que era una tal Judith Mulligan. La segona vegada que es van veure, la Judith va preguntar-li si ja havia donat la notícia als «habituals». I poc després, també li va preguntar si en Peter tenia una pàgina al Facebook. S’ho va passar molt malament, no perquè s’hagués mort el seu marit sinó perquè la major part dels vius —persones amb qui l’Hortensia havia de tractar per força— semblaven tots uns cretins.

Li va telefonar un home per parlar de la làpida d’en ­Peter. Sí, pel que es veia en Peter ja l’havia deixat encarregada. L’Hortensia va intentar treure-se’l de sobre, però ell no va cedir ni un mil·límetre. Tenia una veu una mica ronca, el tipus de veu que penses que per força ha de tenir un escultor, algú que treballa amb la pedra. «No sé per què em truca», li va dir l’Hortensia; durant la setmana, el seu mal humor habitual havia arribat a cotes màximes. Però en Peter devia haver aconsellat molt bé en Gary (es deia així, aquell bon home) per quan hagués de bregar amb l’Hortensia, així que després que en Gary li fes una explicació resumida, ella va cedir i va acceptar rebre’l per inspeccionar la seva obra d’art abans d’instal·lar-la. La làpida s’havia de col·locar en un lloc adjacent al de les cendres enterrades, en un tros de terreny que en Peter havia comprat l’any anterior. En aquella ocasió, l’Hortensia havia fet la broma que no era prou gran per encabir-hi un cotxe.

En Gary va arribar amb un camió blanc. Va fer sonar el clàxon davant del reixat de l’entrada, cosa totalment innecessària perquè hi havia un intèrfon que funcionava perfectament. ­Tenia barba, i uns ulls tan guenyos que amb prou feines podies veure’n les ninetes. L’Hortensia es va preguntar, amb una certa mala llet, si en Gary era capaç de veure alguna cosa, o si el producte de la seva feina arribava a uns mínims acceptables, però quan ell va descobrir la làpida, l’Hortensia es va haver d’empassar aquestes idees; en Gary, aquell Gary colrat pel sol i amb una pell semblant al cuir, havia creat un objecte preciós: la làpida tenia una base gruixuda, des d’on en sortia projectada fent un angle una llosa molt prima, tot fet de marbre blanc. L’Hortensia va quedar sorpresa en veure com n’era, de prima, la llosa.

—No es trencarà? —va dir amb un to mancat d’interès.

Estaven tots dos de peu dret al camí d’entrada mentre ­observaven el que hi havia a la part del darrere del camió. En Gary va fer que no amb el cap.

—Està reforçada —va dir.

La llosa estava recoberta d’un meticulós disseny a base de puntets negres, com si fossin bombolletes de quitrà. ­L’Hortensia tenia ganes d’acariciar-ho amb les mans (gairebé podia notar-ne el relleu), però es va reprimir. Es va adonar que el disseny d’en Gary li agradava, però no volia que ell se n’adonés.

—D’acord —va dir, i li va començar a explicar on havia d’anar, però ell va replicar que no calia, que ja sabia on era la parcel·la de terreny.

Estaven passant moltes coses alhora, i no hi ajudava gens el fet que l’Hortensia no es recordés de totes. La dona de la funerària volia saber el nom de l’hospital i el del metge que havia signat el certificat de defunció. Tot ho tenia apuntat... i ara per què l’hi tornava a preguntar?

—No ho sé, Cathy-no-sé-què —li va respondre ­l’Hortensia—, era la doctora Cathy Marcus o una cosa així. Però és clar, hi havia molts metges... Ah, vol saber el nom del que va signar? Doncs es deia Marcus... o alguna cosa així.

L’Hortensia també s’oblidava de coses més senzilles. Per exemple, no es va recordar de demanar a en Malachi que tallés una branca de la buguenvíl·lea per posar-la al gerro que hi havia al damunt de la calaixera de l’entrada, i també es va oblidar de dir a en Bassey, que era l’únic home suficientment gros perquè li anés bé la roba d’en Peter, que remenés les coses del seu marit per quedar-se el que li anés bé. Tampoc no es va recordar que en Peter hauria volgut que contactés amb els companys d’Unilever d’Ibadan (però qui coi devia quedar allà de la vella colla?) per dir-los que s’havia mort. I els coneguts habituals, és clar. Fins i tot es va oblidar de dir-ho a la Zippy, que va trucar des de Londres preocupada per saber com estava en Peter. L’Hortensia se sentia com una idiota mentre comunicava a la seva germana que el seu cunyat ja feia tres dies que era mort.

—Oh, no, quina desgràcia! —va dir la Zippy. Però de qui tenia llàstima? D’ella o d’en Peter?

—Estic bé —va dir l’Hortensia.

—Vols que vingui? Crec que hauria de venir. O potser no? Parles d’una manera tan normal... Com és que no em vas trucar just en el moment que va passar això? Vindré segur.

L’Hortensia va deixar que la seva germana petita anés xerrant uns minuts, però després va fer servir tots els seus recursos per convèncer-la que el funeral no tenia cap importància, i que era millor que vingués més endavant i s’hi estigués uns quants dies, que seria quan l’Hortensia necessitaria més suport. Totes aquestes frases li van sortir prou bé, tot i que no hi havia ni gota de veritat. Va escoltar un cop més tota una sèrie de consells que no eren més que una versió més juvenil dels que havia rebut de la seva mare, i aleshores va dir a la Zippy que tenia coses urgents a fer i va penjar.

També hi va haver una sorpresa; perquè cap mort és completa sense que se’n produeixi alguna. L’Hortensia va deixar reposar la tassa de te, i va experimentar un petit plaer (la sensació que les coses són correctes) en sentir el clic sec que feia la porcellana xinesa quan la posava al platet. Una brisa va recórrer el pati, i aleshores va mirar cap amunt i es va adonar que hi havia núvols de pluja. Sentia en Bassey que preparava el sopar. Tot era normal, tret que el seu marit estava mort i, pel que semblava, ella ja no era la marmessora del seu testament. Ho era una altra persona, algú amb qui tenia una cita per a l’endemà. L’Hortensia va arrufar els llavis en un gest involuntari: si ara estigués amb altra gent, s’esforçaria per anar contra aquest impuls, contra la tendència dels extrems de la boca a dirigir-se de manera natural cap avall. Però ara, com que estava sola, els va deixar anar. Va tornar a agafar la tassa i va fer un glop d’Earl Grey, preparat amb te negre xinès Congou, no amb l’habitual te de Ceilan. Aquest petit detall va fer que el moment fos més suportable.

Al cap d’uns quants segons d’haver conegut aquell jove advocat, l’Hortensia ja sabia que no li queia gaire bé.

—Vingui per aquí —li va dir mentre s’adonava de l’expressió atabalada en els ulls del jove, que hauria preferit intercanviar unes paraules informals abans d’anar al gra.

—Ho sento —va dir mentre la seguia fins a l’estudi.

—Segui, sisplau. Aquí mateix...

Mentre ell agafava una cadira i preparava la cartera, ­l’Hortensia va prémer l’intèrfon.

—Bassey! Vol te, senyor Marx?

—Preferiria cafè, senyora James, si no és gaire molèstia.

—Sol?

—Sí, gràcies.

L’Hortensia va acabar de donar instruccions a en Bassey i es va asseure al seu tron. Òbviament, no l’anomenava així en públic, però era el que pensava cada vegada que feia descendir el seu darrere fins a la superfície de cuir. Va somriure i en Marx, càndidament, es va pensar que buscava una relació amistosa.

—Sento la seva pèrdua, senyora James.

Ella va serrar els llavis, es va posar bé les ulleres i li va clavar la seva mirada d’anem-per-feina.

—El seu marit —va dir l’advocat— era... Bé... El que vull dir... El que estic intentant expli...

L’Hortensia va alçar una mà mentre en Bassey trucava a la porta.

—Endavant.

En Bassey era un home gros, que tenia pits i tot.

—Posa-ho aquí. Gràcies, Bassey. No et preocupis, ja ens el servim nosaltres.

L’Hortensia va començar a parlar després de sentir el clic de la porta que es tancava.

—No vull que perdem el temps, cap dels dos. A banda que soc vella, tinc altres visites per atendre. Crec que vostè ja s’ha adonat que el meu marit no em va informar del canvi que va fer en el testament, i que intueix el tipus de relació matrimonial que teníem si ha passat això.

Va deixar lliscar les ulleres pel nas cap avall, de manera que ara podia observar el noi a través dels ulls, d’un color marró terrós. Sabia que els seus ulls espantaven la gent, i en aquest cas tampoc es va sentir decebuda.

—Així, què hem de fer? Porta els documents a la cartera?

Va tornar a repenjar l’esquena al seient, satisfeta amb l’efecte que havia tingut el seu discurset. Va esperar mentre en Marx escampava els papers damunt l’escriptori.

—Li serveixo el cafè? —va preguntar l’Hortensia.

—Gràcies.

—Doncs no perdem més temps.

—Ja sé que vostè no esperava la meva visita. —El noi s’estava recuperant.

—Quan va fer aquest canvi?

—Fa uns tres o quatre mesos. Si vol, li puc buscar la data exacta.

L’Hortensia va fer que no amb el cap. En Peter havia experimentat un últim esclat de lucidesa i vitalitat abans de caure en el forat final. Ho devia haver fet aleshores.

—Per cert, no necessito els seus diners, la casa va a nom meu. No es deu tractar d’això.

—Té raó, senyora James. Soc conscient que vostè és una persona de molta vàlua.

—A mi no m’agrada expressar-ho així.

—El senyor James me’n va parlar molt, de vostè.

Malgrat la seva intenció inicial, l’Hortensia es va sentir interessada. Què podia haver dit en Peter d’ella? No en tenia ni idea, però tampoc va demanar a en Marx que fos més explícit, i no semblava que ell tingués gaire més a dir sobre el tema. Va posar una carpeta damunt la taula.

—Bé, com ja deu saber, el senyor James em va nomenar marmessor del seu testament.

—Me’n va treure a mi com a beneficiària?

—Oh, no, vostè encara n’és beneficiària. —En Marx no parava de moure’s; va aixecar la tassa però la va tornar a posar on era.

—Que té algun problema? Potser amb el cafè?

—Crema.

—Ja ho veig.

El noi es va aclarir la gorja.

—La veritat és que jo no...

—Senyor Marx, continuï, sisplau. No tinc tot el dia.

—Vostè encara és beneficiària del testament, però no la principal.

En Marx continuava acotant el cap. Va aconseguir fer un glop de cafè, que li va posar una mica de color a la cara.

—Així doncs, qui és el principal beneficiari? Potser va deixar tots els diners al club de caça? Idiota, li vaig dir que no fes el ximple.

—Bé... de fet, senyora James, hi ha una altra persona beneficiària....

L’Hortensia esperava.

—De debò que em sap greu aquesta situació tan difícil.

—Senyor Marx, jo no el conec gaire i vostè tampoc em coneix gaire a mi, així que li asseguro que no és tan difícil com diu.

—Sí, senyora James. Miri, aquesta altra beneficiària és filla del senyor James. Almenys això és el que em va dir. Es diu Esme.

En Marx va fer veure que es mantenia ocupat regirant els papers innecessàriament.

L’Hortensia es va aclofar a la cadira. Necessitava uns instants per a ella, però no va modificar l’expressió de la cara. «No canviïs l’expressió»... Generalment se’n sortia prou bé, però aquesta vegada sentia que alguna cosa es bellugava, notava una pulsació a la galta dreta. Va posar-s’hi la mà per aturar-la. Primer va arribar la confusió, després la còlera. I, en tercer lloc, però a curta distància, el sentiment de traïció.

—Ja ho veig —va somriure a en Marx—. Ho entenc. Bé, d’acord —va dir, més a si mateixa que a l’advocat—. Per això no calia que ens reuníssim. Em podria haver enviat un correu electrònic.

En Marx no estava segur de si havia de tornar-li el somriure o no. Va decidir no fer-ho i va començar a explicar-ne els detalls: l’Hortensia s’havia de posar en contacte amb l’Esme, de fet s’hi havia de trobar personalment. El testament afirmava «explícitament» que ningú havia de notificar l’herència a l’Esme, tret de l’Hortensia. En Peter i els seus trucs.

—I on és aquesta noia?

—És una dona adulta, senyora James. Segons els càlculs del senyor James, ara té quaranta-nou anys. Viu a Anglaterra. En el moment en què vostè hi contacti, es faran les gestions necessàries per al bitllet d’avió, l’allotjament, etcètera.

Com si fóssim nens que queden per berenar, va pensar l’Hortensia.

La resta de la reunió va consistir a signar línies de punts i posar inicials als marges de les pàgines. Potser va ser per la intimitat que suposava estar tots dos inclinats damunt dels papers, o per la familiaritat forçada a conseqüència de compartir males notícies (o, tal com ho havia expressat en Marx, «notícies difícils»), que durant uns moments aquest es va relaxar suficientment per comentar:

—Aquella dona es farà rica.

L’Hortensia va pensar que era un gest molt vulgar per part de l’advocat. Fins aleshores, ella havia estat amable, és a dir, no s’havia portat de manera antipàtica, però ara va desitjar retirar-li les consideracions que li havia tingut; de fet, si hagués disposat d’algun objecte contundent, l’hauria colpejat. És clar que, de fet, la persona a qui volia fer mal (millor dit, matar) era en Peter, així que li va saber greu que ja fos mort.

En Peter no era gaire devot, però havia mantingut certs tics religiosos que l’Hortensia no havia estat capaç de desxifrar. De vegades es posava a xiular l’himne «Un nou matí» i després seguia cantant-lo, però s’equivocava amb les paraules i la melodia acabava ofegant-se-li dins la gola. Els diumenges acostumava a jugar a golf, però per Nadal volia escoltar la música pròpia d’aquells dies. I ara que es mor, va i demana una església, va reflexionar l’Hortensia.

Ara s’estava dreta a l’entrada de l’església. Un Land Rover es va acostar, fent cruixir la grava, i va aparcar (d’una manera irreverent, segons l’Hortensia) al costat del cotxe fúnebre buit.

La sacerdot li va tocar l’espatlla.

—Permeti’m que vagi a preparar-me —va dir, i ­l’Hortensia va sentir com recorria el passadís central arrossegant els peus. La dona, malgrat tenir una cara juvenil, com de querubí, caminava amb dificultat, i a l’Hortensia li va fer una mica de pena; d’alguna manera se’n sentia culpable, com si fos responsabilitat seva.

De l’aparcament en van sortir un home encorbat i una dona grassoneta i es van dirigir cap a l’entrada. El cos de la dona tenia aquell tipus de greix amb què acabes familiaritzant-te i que no se’n va mai. Semblava sentir-se còmoda amb ella mateixa. L’Hortensia va examinar la parella des de darrere les ulleres fosques i, quan van arribar on era, els va allargar la mà.

—Li donem el nostre condol més sincer.

L’Hortensia va assentir. No tenia res a dir; de fet, no els havia vist mai. Van restar tots tres palplantats durant uns quants segons incòmodes i a continuació la parella es va posar en marxa, va passar pel davant de l’Hortensia, i va entrar a l’església buida. L’Hortensia es va imaginar que trobarien lloc per seure.

Van arribar cinc persones més. Una d’elles era una dona que deia que en Peter havia estat el seu millor client. Semblava una d’aquelles especialistes a gestionar fons d’inversió, però l’Hortensia estava massa emprenyada per preguntar-l’hi.

—M’encanta la zona de Simon’s Town —va dir la dona amb els talons d’agulla, mirant cap enrere vers l’avinguda d’arbres que vorejaven la carretera que anava a parar a l’església.

En lloc de donar-li el condol, aquella dona es va dedicar a parlar del viatge tan bonic que havia fet en cotxe des de la zona costanera de Hout Bay, i l’Hortensia va notar com li canviava l’humor: ara sí que se sentia plenament com una vídua que necessitava consol per la pèrdua del seu estimat, així que va agafar mania a aquella dona, que no n’hi oferia cap.

Després va arribar un matrimoni gran que afirmava que en Peter era el millor jugador de golf del club. L’home també ­havia sortit a caçar amb en Peter, quan aquest encara hi anava, i va explicar algunes anècdotes sobre l’atonyinament de petites gaseles saltadores, cosa que va provocar que la sacerdot, que tornava a ser al costat de l’Hortensia, li dediqués una mirada imploradora.

Un altre home va arribar tard, després que tothom, ­l’Hortensia inclosa, s’hagués assegut. Quan va acabar la cerimònia, curta i ensucrada, i tothom es va posar dret, ell va continuar assegut durant uns instants al banc de fusta del darrere de tot. L’Hortensia també va romandre asseguda uns moments, i quan finalment es va posar dempeus i va passar pel costat d’aquell home, es va adonar per la manera en què se sostenia el cap amb els ulls closos que devia estar pregant.

Va tornar al fons de l’església, on hi havia un petit bufet de coses per picar que, pel que semblava, aniria a parar a les escombraries. Es va endur un ensurt en veure la cara de la veïna, que se l’estava mirant fixament.

—Marion, què hi fas, aquí?

—Em sap greu això d’en Peter. Volia venir a donar-te el condol.

El que volia era delectar-se en la desgràcia. L’Hortensia va començar a calcular la manera d’esquivar aquella dona desagradable; potser si anava cap a la taula del bufet i clavava les dents en una magdalena de plàtan... Va encongir les espatlles quan la Marion va fer un pas cap on era ella.

—Em sap greu, de debò.

L’Hortensia va observar de cua d’ull que l’home que resava es posava dempeus i sortia de l’església. Es va sentir més animada: si efectivament havia estat pregant, potser ella podria acabar flotant en les ales de les benediccions que ell hagués demanat.

—Marion...

—Ja ho sé, ja ho sé. No som amigues. —La Marion va mirar al seu voltant com si esperés un cor d’assentiments, però no hi havia ningú que li fes cas. La dona querubí inspeccionava un bunyol de trena, mentre que el matrimoni de golfistes semblava discutir.— Només he pensat que podia venir. Només... només pensava això.

La Marion va alçar les mans i a continuació les va deixar caure als dos costats, com un encongiment d’espatlles exagerat.

—Sisplau, Marion. Deixa’m passar.

La Marion va fer mala cara, però es va apartar i l’Hortensia va anar a buscar una magdalena.

Després de sortir de l’església, tots els afligits assistents (tret de la Marion, segons va observar alleujada l’Hortensia) van anar fins a la parcel·la de terra d’en Peter, on s’esperava la làpida. Van col·locar les cendres, que havien reunit dins d’una capsa de fusta senzilla, en un forat. Aleshores, fins i tot quan l’Hortensia va notar que les llàgrimes se li anaven acumulant als extrems dels ulls mentre un home nerviüt començava a donar palades de sorra, hi havia una part seva que desitjava ordenar-li que s’apartés, per tal de poder escopir sobre la tomba.