El mas i la vila a la Catalunya medieval

El que hem exposat fins aquí no ha de conduir a una visió simplificadora del que representaven els espais incultes. En primer lloc, perquè la dualitat pla / muntanya i cultivat / inculte que pressuposava tenia una important càrrega cultural heretada de l’Antiguitat i que no necessàriament havia de correspondre sempre amb la realitat biogeogràfica. En segon lloc, perquè la transició del cultum a l’incultum sempre va ser més gradual del que podria deixar entreveure el contrast que postulen a primera vista les fonts. De fet, havia diversos tipus de bosc no sòls quant a la seva composició sinó també quant a la seva explotació. Havia boscos on es tallaven cada cert nombre d’anys els arbres a certa altura per recollir llenya i branques, sense perdre per això la seva capacitat de regeneració. Aquests boscos han de considerar-se en cert sentit com cultures malgrat ser designats com silva a les fonts. Per altra banda, d’aquests boscos explotats de manera més o menys sistemàtica a les arbredes locals, emplaçades al llarg dels rius i entre els camps (residuals en alguns casos, expressament plantades en altres), tan sols hi havia transicions graduals. En tercer lloc, perquè s’ha de tenir present que els espais incultes comprenien quelcom més que les muntanyes cobertes de boscos, garrigues i pastius. A aquests cal afegir un altre conjunt d’ecosistemes els trets particulars dels quals venien donats per la presència determinant i permanent de l’aigua: els estanys de l’interior, els grans aiguamolls del litoral, els rius i les riberes i les prades naturals dels deltes i de les maresmes que oferien àmplies possibilitats per a la pastura dels ramats.[100]L’extensió geogràfica d’aquests espais i la seva rellevància per a l’economia local resulten especialment destacables a les planes obertes al Mediterrani, com l’Empordà.

6.2 L’explotació

A cada mas se li atribuïa un dret d’explotar els diversos elements de l’incultum. Aquest dret de vegades ve expressament evocat en les fonts. Així per exemple, l’any 1209, els vescomtes de Cabrera confirmaren al prior de Santa Maria de Roca Rossa la propietat de tres masos de la parròquia de Sant Cebrià de Fogars de Tordera, a la Selva, amb els drets de boscar, pasturar i caçar vinculats a aquests masos.[101] El 1216 una sentència judicial, reclamada per l’abat Arnau del monestir de Santa Maria d’Amer, atorgà a un mas de la parròquia de Taialà, al Gironès, un bosc i el dret de recollir-hi glans i de tallar-hi lliurement els arbres glandífers per fer-ne tines i vaixells. La mateixa sentència reconeix el dret dels masos veïns de boscar i llenyar al bosc de Taialà, excepció feta dels arbres glandífers.[102]

Els diferents elements dels espais no conreats s’explotaven a la recerca d’una sèrie de recursos que eren essencials per a la bona marxa de l’economia pagesa. Així, als rius i als estanys es pescava, una activitat, per altra part, molt mal coneguda. Certament, a les planes del nord-est català hi ha poques reserves significatives d’aigua dolça i els rius de corrent continu són rars. En canvi, proliferen les aigües interiors de modestes dimensions: els torrents i rieres, els petits estanys (stagnos, stagnulos), les llacunes (lagunas) i els pantans (paludines). Això sembla haver estat suficient per a la pràctica de la pesca i la difusió dels vivers de peixos (vivarium, viver) i de les piscationes, veritables ecosistemes aquàtics, instal·lats al costat dels molins i de les corrents d’aigua, que proporcionaven una important quantitat de proteïnes animals (peixos, crustacis) que poden considerarse com un substitut o suplement a la dieta càrnia.[103] Les riberes podien explotar-se com pedregars (claparios, pedregarios) que oferien petras i lapides per la construcció de cases, tanques i rescloses. Els arbres d’aquestes riberes, com els àlbers, els oms, els verms i els salzes, proporcionaven fusta, escorça i fullam.

El sector més valuós de l’incultum el constituïen els boscos, les garrigues, els pastius i els prats naturals per la gran varietat i importància dels recursos que oferien a l’economia pagesa.[104]Dels boscos es podien extraure vegetals (i humus) que, barrejats amb excrements, ajudaven a fertilitzar els camps; també les cendres que proporcionava l’artigament es podien utilitzar com fertilitzants. Les fulles i les herbes podien servir com llit del bestiar. Els erms proporcionaven un seguit de matèries primeres vegetals per a la indústria (espart, grana, roldor...) i oferien així mateix llocs de pastura per al bestiar oví, cabrum i porcí (collectione glandium). Als boscos es recollia també mel produïda per les abelles silvestres, bolets i fruits (baies) per al consum humà; del subsòl es recollien arrels, bulbs, rizomes i tubercles. Aquesta diversitat d’aliments representava per als agricultors no sols un recurs en cas de fam sinó un complement important per la dieta bàsica (cereals, carn), sobretot, perquè en la seva varietat proporcionaven uns oligoelements i unes vitamines que mancaven a aquella. Als boscos i a les garrigues s’explotaven, segons sistemes diversos, arbres d’espècies, mides i edats diferents, amb la finalitat de proporcionar els més diversos tipus de fusta i llenya (fusta, ligna, ramas...) per a la indústria, els forns i la construcció de rescloses i cases (ligna ad domos construendas); per la fabricació d’eines i utensilis domèstics, per a la calefacció (energia calorífica) i l’elaboració de combustibles (llenya i carbó vegetal). L’escorça dels arbres es feia servir per a la construcció dels ruscs de les abelles. Diverses plantes de l’incultum podien emprar-se, barrejades amb adobs animals i humans, com fertilitzant verd. Per certes activitats, com la vitivinicultura, la fusta era una matèria prima indispensable en cadascuna de les fases elaboratives: per l’elaboració de tanques, per la construcció de recipients i premses, per la fabricació d’eines. De la resina de les coníferes s’extreia la pega (pix) i la brea (pix liquida) que s’empraven tant per la construcció com per a la boteria.[105]

La caça (chasza, venationes), és a dir, la captura i el sacrifici d’animals salvatges, era una altra forma important d’explotació dels espais incultes. Es tractava d’una activitat que exigia la disposició d’un cert instrumental (balesta, tesura...) i d’animals entrenats per a la persecució i captura de les preses (can de cassar furones), així com l’aplicació i el domini d’una sèrie diversa de tècniques.[106] De les fonts es dedueix que la caça es practicava habitualment en els boscos i les garrigues i tenia com objecte les bestias salvaticas, expressió que sembla englobar el conjunt de la fauna silvestre, des dels ossos (ursos), els conills (chonilibus, cirogillis) i les cabres salvatges (isarn), fins els galls de bosc (gallos salvaticos), els cabirols (cabirols), les daines (daynes) i els senglars (singulares). La caça es practicava per obtenir pells, banyes i carn, però també per protegir-se d’aquells animals que atacaven a l’home i al ramat i destrossaven les cultures.[107] Com efecte indirecte, la caça eliminava competidors de l’home pels recursos naturals dels espais incultes.[108] (A costa, per cert, d’arriscar importants desequilibris en l’ecosistema.)

6.3 L’apropiació

Els boscos com tots els llocs incultes eren, tal com havia establert la tradició jurídica romana, visigòtica i carolingia, un bé públic.[109]L’any 844 Carles el Calb va confirmar als gots i hispans del comtat de Barcelona l’antic costum de tallar llenya, explotar les pastures i aprofitar les aigües sense cap mena d’impediment. A més va manar que no se’ls exigí cap impost per la pastura del seu bestiar.[110] Lliure explotació de l’incultum i exempció tributària quedaven així associades. Al principi del segle XI encara es podia defensar que els espais erms eren iuris principalis;[111]i el comte Berenguer Ramon I confirmava el 1025 als habitants del comtat de Barcelona, com a part de les seves franchitates, la lliure explotació de les pastures, dels boscos i de les aigües, eximint-los de tot eventual tribut i servei.[112]La idea que inspirava aquestes franqueses la tornarien a reforçar els Usatges de Barcelona, proclamant el caràcter públic dels espais incultes i garantint-ne expressament el lliure accés i la lliure explotació a tots els súbdits.[113]Com a terres públiques, els boscos i els erms, les garrigues i les pastures, els rius i els estanys, podien, doncs, ser explotats pels agricultors sense que ningú pogués negar-los aquest dret ni exigir-los cap càrrega a canvi. Aquesta facultat va cristal·litzar al segle XII com a dret d’empriu (adimparamentum, ademprivium), que era el dret que al titular d’un mas se li atorgava per a explotar l’incultum i allò que ad usum hominis pertinent.[114] A canvi d’aquest dret d’explotació i no existint cap franquesa al respecte, era usual al segle XI lliurar una sèrie de càrregues públiques que es recaptaven en benefici del fisc comtal: el lenarium, per exemple, que gravava la recollida i tala de la llenya, i, sobretot, el pascuarium (pasquer), un tribut cobrat ja en època visigoda i que gravava la pastura del ramat als pastius i boscos públics.[115]

El caràcter públic dels boscos va ser, probablement, una realitat en els segles IX i X. Però a partir de la primera meitat del segle XI els espais incultes es van veure afectats per una apropiació particular dels seus sectors per part dels senyors. Així, les fonts ens mostren com es podia alienar un bosc, a vegades fins i tot amb les antigues càrregues públiques que s’exigia per la seva explotació. Freqüentment va ser el propi comte el que va alienar sectors més o menys amplis de l’inculte, afavorint així la seva futura patrimonialització. Aquestes alienacions eren la continuació d’una tradició carolíngia, i tant els emperadors com els comtes beneficiaren amb aquestes alienacions la noblesa laica i els grans establiments eclesiàstics. A les comarques del Vallès s’observa que van ser concretament els monestirs de Sant Cugat del Vallès i Sant Llorenç del Munt, així com la catedral de Barcelona els qui obtingueren extensos espais incultes de mans dels comtes. És possible que una part d’aquestes alienacions comtals es referissin a terres patrimonials. Però, també, es diu expressament que es tractava de terres públiques, això és, de terres del fisc. El conjunt d’espais incultes del Montnegre, alienat l’any 998 pel comte Ramon Borrell i la comtessa Ermessenda, pertanyia al fiscum proprium;[116] les pastures, les garrigues, els boscos, les muntanyes i les aigües de diferents llocs del Vallès, que el comte Berenguer Ramon I i la comtessa Sança van vendre l’any 1024, pertanyien així mateix al fevum sive fiscum comtal.[117] Des dels segles X i XI les alienacions de boscos, pastures i altres espais incultes a favor dels poderosos començaren a convertir-se en quelcom corrent. Des de la mateixa època, aquestes alienacions començaren a incloure tant els drets fiscals més genèrics com aquells drets fiscals més específicament vinculats a l’explotació dels espais incultes. Al final del segle X, quan el comte de Barcelona va alienar el seu fisc de Vallgorguina, incloïa en la venda tot el cens, tribut i servei (censu et tributo atque servitia) que hi recaptava.[118] Els termes emprats són ambigus. Però l’alienació a catedrals i nobles de l’impost sobre la pastura del ramat està documentada.[119] L’any 1015 un particular fins i tot estava en condicions de vendre a Reixac del Vallès no sols un cinquena part del seu bosc, sinó també la cinquena part del pasquer que hi recaptava.[120] Aquesta alienació d’espais incultes i la seva apropiació particular va resultar paral·lela a un canvi en la consideració jurídica dels espais incultes i, concretament, del bosc. El terme, específicament jurídic, foresta es documenta des d’època franca, sobretot, en relació amb els boscos reials i amb un esforç per crear espais reservats a l’explotació del sobirà.[121] Sota els carolingis aquesta creació de forestes es considerà una prerrogativa del sobirà, el qual tenia la facultat d’aplicar-la a qualsevol element de l’incultum, prohibint, per exemple, a l’nterior d’uns espais ben delimitats, la caça, la pastura i la pesca a tots excepte al sobirà i als seus oficials. Des de molt aviat, tanmateix, sabem de forestes pertanyents a la noblesa i a les institucions eclesiàstiques, tingudes tant per concessió reial com creades per iniciativa pròpia. A la regió catalana foresta era un terme poc emprat. Però la realitat jurídica que expressava pot redescubrir-se a les devesas dels segles XII i XIII.

La gestió dels boscos i dels pastius senyorials va ser encarregada tant als batlles com a uns agents que les fonts anomenen foresters (forestarios) i el càrrec dels quals es designava com foresteria (forestaria). Els orígens d’aquests agents són en sí mateixos significatius. Els primers foresters apareixen a les fonts carolingies, vinculats a la creació de les forestes reials i desplaçant el tradicional custos saltuum regalium d’origen romà. Aquest forester carolingi va ser el producte de l’esforç de la monarquia per imposar un control sobre els boscos reials, un control que després es pretendria estendre sobre els boscos en general. Al nord-est català el forester apareix fins al segle XIII com un càrrec exercit per delegació d’un poder públic.[122] Tan sols a partir d’aquest segle podem documentar també l’existència de foresters com agents instituïts als boscos senyorials.[123]Les funcions concretes d’aquests foresters són difícils de precisar, tot i que hem d’imaginar que s’encarregarien de vigilar el bon estat dels erms senyorials, supervisar l’activitat dels caçadors, porquers i pastors del senyor i recaptar les exaccions (foresteria) i les multes (banna) que aquest podia pretendre dels que caçaven i pasturaven als boscos sense autorització del senyor.

6.3.1 Les exigències

Queda per estudiar el resultat i l’abast exactes d’aquest procés de patrimonialització de l’inculte, i, especificament, els efectes que va tenir sobre el dret d’explotació que tradicionalment s’havia atorgat als agricultors. D’entrada podem constatar que aquest dret quedava restringit en dos aspectes: d’una banda, per la imposició d’exaccions a canvi de permetre diverses formes d’explotació dels espais incultes; i, d’altra, per l’atribució als senyors de diversos drets que els permetien explotar en profit propi les terres incultes sotmeses al seu poder. Quant, a les exigències pot observar-se una doble evolució: per una banda, la patrimonialització dels tradicionals tributs públics i, per altra, la creació des del segle XI de noves exigències que semblen haver acabat substituint els tributs precedents i que es recaptaven fins i tot d’aquells que de dret hi havien estat eximits en virtut de les franqueses reials i comtals. Uns i altres han de ser considerats com exaccions que es feien efectives a canvi d’exercir el dret d’explotació de determinats recursos dels espais incultes. En aquest sentit, els diversos noms que rebien aquestes exigències expressaven tant un dret pels agricultors com un rèdit del senyor i un tribut reservat al poder públic.[124]Pel que fa aquest, ens consta que encara l’any 1063 el comte de Barcelona demanava el pasquer per la pastura dels porcs als boscos de la parròquia de Sant Martí d’Arenys, al Maresme.[125]La patrimonialització d’aquesta exigència, tanmateix, està documentada des de 1015.[126]En el segle XII ja no se l’esmenta i sembla ser que ha acabat essent substituïda per una diversitat de drets que gravaven tant la pastura com el trànsit del bestiar pels pastius i boscos del senyor (carnatge, herbatge, beuratge). Entre les exigències tradicionals figurava així mateix el lenarium. Aquest sembla mantenir-se durant els segles XII i XIII entre els usaticos lignis, així com entre els lignariis associats a les exaccions recaptades als masos. Almenys aquests lignariis semblen gravar el lignare, o sigui, la talla d’arbres i la recollida de llenya menuda. A la parròquia de Sant Quirze de Colera, el monestir homònim demanava el 1313-1314 de les seves masades garbes d’ordi pel tallium arborum.[127] Les exigències que gravaven la caça, per altra banda, es documenten des del segle XII. El 1145, per exemple, el monestir de Sant Cugat del Vallès es va reservar els usaticos venationum a les muntanyes ermes properes al monestir.[128] Fins el 1210 el comte d’Empúries comptava entre les seves prerrogatives les venationes de Colomers.[129]L’alienació de boscos i garrigues incloïa a vegades l’alienació de venationes et venabula. La pràctica de la caça, més que la recollida de llenya o la pastura, sembla haver-se imposat com un privilegi dels senyors i com una activitat que es portava a terme en espais clausurats (devesas).[130] Amb tot, sabem que la caça podia autoritzar-se expressament als ocupants d’un mas per part del senyor.[131] Altres exigències, finalment, que ens consten a partir del segle XII porten noms genèrics que fan difícil interpretar el seu sentit exacte. Això s’aplica, per exemple, als forestadges que el comte de Barcelona demanava al seu fisc de Vilamajor el 1151.[132]A Tagamanent ens consta que vers 1156 el comte recaptava en cereal les exidas de muntaga.[133]A Terrassa el comte rebia el 1152 la meitat de totes les eximentis de ipsis montibus.[134] Aquestes exigències semblen mantenirse durant el segle XIII pel que es dedueix de les raubas montanearum que l’any 1237 els batlles del monarca arrendaven a Terrassa.[135] Pel 1190, per altra part, ens consta que el senyor de Torroella de Montgrí es reservà el costum dels glans i del vermelló (consuetudine de glandibus et vermilio) enfront dels habitants de Torroella i Ullà.[136]Potser això fa referència a una taxa cobrada sobre la recollida dels glans i del vermelló.

6.3.2 Les deveses

Al costat d’aquestes exigències associades específicament a l’incultum, es pot observar també que l’autorització d’exercir el dret d’empriu podia estar condicionada al compliment de prestacions, com la jova, normalment vinculades al cultum. El 1287, per exemple, l’hereu del mas Guerau, de la parròquia de Santa Maria de Palau-solità, reconegué als templers que acostumava a prestar una jova en temps de sembrada a canvi del seu dret de pastura (ratione pasture).[137] L’any 1267 la sentència d’un plet prohibí al senyor Bernat de Sant Vicenç convertir un prat de la parròquia de Sant Vicenç de Mollet, al Vallès, en terra de llaurada i li exigí mantenir-lo com espai de pastura per als ramats del homes de Mollet. A canvi d’aquest empriu (ad usum et ademprivium animalium), cadascú d’aquests homes prestaria a Bernat anualment una jova en temps de sembrada.[138]A la parròquia de Sant Pere de Navata, a l’Alt Empordà, per últim, dos masos del domini del monestir cistercenc de Sant Feliu de Cadins havien de lliurar el 1271 un cens d’una quartera de civada racione pasturarum.[139]

L’interès pels recursos de les seves terres incultes portà als senyors a reservar-se facultats d’explotar de manera directa els seus boscos i erms, una facultat que es podia fins i tot estendre als predis temporalment no conreats pertanyents als seus homes de mas. Així, el 1213 els templers establiren un mas a la parròquia de Santa Maria de Martorelles, reservant-se el dret de tallar arbres per fusta i altres necessitats, tant a les terres del mas com al bosc; així mateix es reservaren el dret de fer carbó quan volguessin i de pasturar en les terres del mas el seu ramat, salvant-se sols la integritat dels conreus.[140]Però, l’exemple més evident d’aquesta explotació senyorial directa dels espais incultes el constituïen les devesas, és a dir, els sectors incultes l’explotació dels quals estava reservada al senyor en virtut d’una decisió arbitrària d’aquest. La referència a un mas amb devesa (devesia mansi) s’ha d’entendre, en aquest sentit, com una participació del titular del mas en l’explotació privilegiada dels espais incultes, explotació que el senyor consentia a canvi d’un cens (censum devesie).[141]Podem suposar que les deveses comprenien prats naturals i pastius, però també espais de bosc sotmès a cures especials i que per això manifestaven una composició arbòria específica. La finalitat primordial de les deveses degué ser la de servir com espais de pastura del bestiar, sobretot, del bestiar senyorial. A aquesta finalitat es podien afegir d’altres, com la recollida de llenya i la captura de bèsties salvatges (devesia venacionis). De fet, fins mitjan segle XIV, les deveses apareixen repetidament vinculades a la caça sobretot dels conills.[142]En qualsevol cas, a les deveses s’associava sempre una prohibició de tallar llenya i de pasturar bèsties dirigida a qualsevol que no fos el seu titular. Per tal de fer efectiva aquesta prohibició s’ha de suposar que les deveses tenien algun tipus de dispositiu, permanent o temporal (tanca, closa). Aquest dispositiu permetia, a més, evitar el perill d’un esgotament de les espècies vegetals i animals, així com donar al bosc tallat la possibilitat de regenerar-se.

6.4 Els límits

Aquestes diverses exigències i prerrogatives, resultat d’una apropiació senyorial dels espais incultes, mostren que hi va haver un interès per part dels senyors tant per fiscalitzar l’explotació dels espais incultes que realitzaven els agricultors, com per reservar-se la possibilitat d’explotar de manera directa determinats sectors de l’incultum. Tanmateix, convé no exagerar l’abast real d’aquestes iniciatives i situar l’esmentat procés d’apropiació senyorial en els seus justs límits. Les deveses, per una part, no semblen haver constituït un fenomen d’àmplia difusió i res indica, per l’altra, que hagin comprès sinó limitades extensions dels espais incultes. Quant a les exaccions, observem, d’entrada, que es restringien a determinades activitats: la caça, la talla de llenya i la pastura. Altres activitats, com la pesca d’aigua dolça i la recol·lecció de fruits silvestres, semblen lliures d’exaccions. Però, a més, no tots els senyors semblen haver demanat aquestes exaccions. Dels senyors de la muntanya del Montseny sabem que des de l’any 1175 van atorgar almenys en dues ocasions la seva autorització als habitants de les parròquies del Montseny per pescar, caçar, tallar fusta per la construcció, recollir llenya per cremar, pasturar les seves bèsties i recollir glans a la muntanya sense cap mena de restriccions ni exaccions. La lliure explotació de la muntanya tan sols quedava restringida per al cas de l’explotació comercial de la fusta tallada.[143] Notícies com aquestes indiquen que l’apropiació senyorial dels espais incultes, en qualsevol de les seves formes, tenia els seus límits. Exceptuant el cas un tant especial de la caça, es pot afirmar que ni l’exclusió dels agricultors dels espais incultes arribà a ser absoluta, ni la implantació de les diverses exaccions pot considerar-se quelcom generalitzat. L’explicació d’aquest fet ha de cercar-se en la impossibilitat de resoldre les tensions que havia creat l’apropiació senyorial dels espais incultes. Aquestes tensions venien generades, en primer lloc, per la coexistència d’una concepció patrimonial i una concepció pública de l’incultum, que es traduïa en la coexistència d’un dret a l’apropiació individual i un dret a l’apropiació col·lectiva. Malgrat del procés d’apropiació individual dels espais incultes no s’oblidà mai la idea que inspirava el diploma de 1025, el qual atorgava als habitants del comtat de Barcelona la lliure explotació dels espais incultes. En segon lloc, les tensions esmentades venien generades per la coexistència d’una apropiació individual i una necessitat d’assegurar als agricultors l’accés als espais incultes. D’aquesta necessitat eren clarament conscients els senyors i reflex d’això era el fet que en els seus negocis i pactes procuraven, al mateix temps, fixar les seves respectives pretensions i regular els detalls de l’accés dels agricultors als espais incultes. Per altra banda, la voluntat d’assegurar als habitants d’una contrada l’accés a aquests espais podia fins i tot enfrontar un senyor amb altres senyors. Això és el que reflecteixen una sèrie de plets com, per exemple, el que va enfrontar el 1127 Bernat de Llers amb el priorat Santa Maria de Vilabertran pels prats de Figueres que els canonges pretenien convertir en camps de llaurada. Bernat es va resistir a aquesta pretensió, invocant que els prats havien estat des d’antic un lloc de pastura pels ramats dels habitants del terme de Figueres. En conseqüència, va voler prohibir a l’abat de Vilabertran llaurar els dits prats al mateix temps que exigí que els prats havien de romandre incultes i reservats a la pastura de les seves bèsties i de les dels seus homes.[144]De l’any 1216 data un altre plet que va enfrontar a Arnau, abat d’Amer, i Pere de Requesen, abat de Sant Feliu de Girona, entorn al bosc de Costa en el qual els homes de Taialà havien acostumat a fer llenya dels arbres glandífers i dels altres arbres.[145]Un llarg plet va enfrontar el 1273 a Pere, el bisbe de Girona, en nom dels homes d’Ullà, d’una banda, amb el comte Hug d’Empúries, en nom dels homes de Sant Mateu de Canet, d’altra, per l’accés als aiguamolls emplaçats als límits de les parròquies d’Ullà i Canet.[146]Un altre plet, finalment, data de l’any 1300 i va enfrontar a les monges cistercenques de Santa Maria de Valdonzella amb Guillem Durfort, senyor de Sant Feliu del Llobregat. El motiu del plet va ser la pretensió de l’abadessa de Santa Maria de tancar als homes de Sant Feliu l’accés al bosc i a la garriga de Valdonzella la Vella i de negar-los el dret d’empriu i la facultat de recollir llenya i fer carbó.[147]

Aquests conflictes i els pactes corresponents tenen un interès especial, perquè en ells no es plantejaven exclusivament les pretensions del senyor. De fet, aquest actuava en nom d’un col·lectiu (nomine universitatis hominum) i mogut per la voluntat de garantir a aquest uns tradicionals espais incultes. En aquest sentit, l’apropiació dels espais incultes per part dels senyors pogué generar a aquests nombrosos beneficis materials però distava de representar un fet absolut. En l’aspecte pràctic aquesta apropiació tingué que adaptar-se a la necessitat de permetre als agricultors l’explotació dels espais incultes perquè d’aquest accés depenia en bona part el funcionament de les economies pageses. La història dels espais incultes es vinculava, d’aquesta manera, a la història de l’explotació pagesa (al mas) i a les estratègies senyorials per garantir la reproducció d’aquesta. Resulta plausible pensar que aquest fet degué afavorir la permanència d’una concepció que considerava la possibilitat d’aquesta explotació com un dret atorgat al col·lectiu d’habitants d’una contrada. En tot cas, pot afirmar-se que aquesta pretensió, mai qüestionada en si mateixa i de forma expressa pels senyors, es reforçà durant el segle XII en el pla jurídic amb la ja constatada cristal·lització jurídica del dret d’adempramentum rustici et coloni i amb la revigorització d’una concepció antiga que considerava els espais incultes com un bé públic al que tot home lliure tenia dret d’accedir. D’aquesta manera es va establir un equilibri mal definit entre la senyorialització de fet d’aquests espais i el dret a la seva lliure explotació. Com a testimoni d’aquest equilibri mal definit podem presentar el ja esmentat plet per l’accés dels homes de Sant Feliu de Llobregat al bosc de Valdonzella la Vella. En el curs d’aquest plet l’abadessa de Valdonzella va poder argumentar que eren molts, a Catalunya, els boscos propietat de monestirs i barons i que a aquests senyors corresponia el dret de prohibir l’accés als seus boscos.[148] L’acceptació de l’usatge que garantia la lliure explotació dels espais incultes a tots els homes lliures no podia ser al·legat en contra d’aquest fet, perquè aquest usatge, segons l’abadessa, no prohibia als monestirs i als cavallers de Catalunya tenir en plena propietat boscos i deveses en els quals ningú podia entrar a tallar, llenyar i carbonar sense l’autorització del seu propietari.[149]

7. ELS SERVEIS AUXILIARS: MOLINERIA I FERRERIA

La bona marxa del mas depengué decisivament de l’existència d’uns serveis exteriors a aquest, entre les quals cal destacar la molineria i la ferreria. Tant l’un com l’altre eren institucions que proporcionaven un servei (servicium) que permetia descarregar la família pagesa de certs treballs necessaris però feixucs. Consolidats en la seva funció subsidiària durant el segle XII, aquests serveis compartien dos trets característics: el seu control per part del senyor i el seu manteniment per part d’un especialista. L’existència d’altres serveis assimilables a la molineria i la ferreria resulta difícil de constatar. Sabem molt poc sobre els forns dedicats a coure el pa a l’àmbit rural. No existí un destret dels senyors sobre els forns, excepte en els assentaments urbans i en alguns pobles rurals. El més probable sembla ser que als llocs allunyats d’aquests assentaments el pa es coïa als forns domèstics o simplement sobre les pedres i les cendres de la llar. Pel que fa als molins per trullar les olives, tot i que les notícies són molt escasses, sabem que en determinats llocs podien ser un monopoli senyorial. Així al terme del castell de Cervelló, on el senyor Guillem de Cervelló va eximir els homes del monestir de Sant Cugat del Vallès que residien en el terme del castell del destret del trull (trulium olivarum) que estava instal·lat al mas Reguers, de la parròquia de Sant Vicenç dels Horts, a la comarca del Baix Llobregat.[150] Quant a les premses del vi, per últim, constatem que les referències a torcularios en les nostres fonts són freqüents fins al segle XI. El terme sembla designar la instal·lació d’origen grecoromà que també trobem representada a diferents codis hispànics altmedievals. Pel que es dedueix de les miniatures, es tractava essencialment d’una biga pesada manejada per cordes (aparell) que es feia descendir mitjançant una rosca sobre uns cistells que contenien els raïms. El most així exprimit era recollit en dipòsits situats al sòl, des d’on era després transvasat als recipients del vi pròpiament dits.[151]Però, a partir del segle XII les referències a aquestes premses pràcticament desapareixen de les fonts. És possible que això pugui explicar-se per la difusió de premses més modestes, millor adaptades a les necessitats d’una economia familiar com la del mas, amb una productivitat vitivinícola limitada. Donada aquesta última circumstància, també és possible que en la majoria dels casos s’hagi optat simplement pel més comú dels mètodes de premsa: la premsada amb els peus.