El mas i la vila a la Catalunya medieval

2.3.2. Les vinyes

Les vinyes eren un element indispensable en el conjunt de les pertinences d’un mas, i les exigències de vino constituïen una de les càrregues estàndar imposades a dites pertinences.[60]Les cultures destinades a l’advineatio apareixen en les fonts com vinya i vinyal (vineas, vineales). El mallol (maliola, maliolum) designa la parcel·la plantada de ceps joves. Com un tipus de parcel·la associada a la viticultura apareix en el segle XIII la medalada. El vinyar (vinearium) i el vinyet (vinetum) designaven no una parcel·la individual sinó un agrupament de vineas.

La vinya és una de les plantes menys exigents quant a la qualitat de les terres i pot adaptar-se fins i tot als sòls àcids, encara que per al seu creixement òptim prefereix els sòls solts, pedregosos i ben airejats, on els arrels poden penetrar profundament a la recerca d’humitat i nutrients. La planta necessita per madurar estius càlids i precipitacions sobretot a l’hivern i a la primavera. La vinya es pot conrear en els turons i la part mitja dels vessants amb exposició vers el sud i en aquests vessants sembla associar-se sovint amb les garrigues. També se la pot conrear en zones de planura, sobre terres profundes, riques i fresques, tot i que això obliga a protegir els ceps dels vents del nord. Els rendiments d’aquestes vinyes de planura no són necessariament menors, però els vins que produïen no deixaven de ser de qualitat mediocre. A la vinya s’aplicaven una bona part dels fertilitzants que produïa l’economia pagesa i se li dedicaven moltes cures i treballs. En correspondència, s’entén que fos una de les poques cultures, junt als horts, de les que s’excloïa casi sistemàticament la presència del ramat. La collita vitícola (vindemia, vinada) es consumia en forma de fruits frescs (raïms) o secs (panses) i, sobretot, en forma de beguda fermentada (vi, vinagre) o no fermentada (most: mustum). Entre els vins es distingien, segons l’edat, per una part, el vinum novum, equivalent al vinum sanum, bonum, i per altre, el vinum veterem, equivalent a mucidum sive acidum. Segons el color es distingien el vino vermel, album, clarum, blanchum, i el vinum rubeum, rubicundum, vermiculum.

2.3.3. Els horts

Cada mas disposava de parcel·les dedicades a l’horticultura, parcel·les que rebien generalment el nom d’horts (hortos) i hortals (ortales). Entre les espècies conreades en els horts podem esmentar les verdures i hortalisses:[61]alls (alos), cebes (cebas), porros (porres), armolls (almols), plantes rústiques i poc exigents, de les quals s’aprofitaven els bulbs per al consum humà. Les altres espècies conreades a l’hort eren els cols (cauls), els espinacs i, sobre tot, els llegums (legumina).[62]Entre aquests poden registrar-se les llenties (lentiles), els cigrons (cirons), les faves (fabas) i els pèsols (pesos). D’aquests llegums cal destacar no sols la seva capacitat regeneradora del sòl: com a aliment humà tenen un alt valor calòric i són una important font de vitamines i minerals. Però, sobretot, proporcionen de manera abundant les proteïnes vegetals que equilibren un consum deficitari de proteïnes animals. A més, són plantes que seques resulten de fàcil conservació. Fetes farina també servien com a aliment del bestiar. Així mateix es podia proporcionar al ramat les seves tiges i fulles (palla), el valor nutritiu dels quals és similar al de la llavor.

Totes aquestes verdures rarament es conreaven soles i una de les característiques de l’horticultura era la seva associació quasi sistemàtica a altres cultures: la vinya (orto cum vitis), les plantes industrials, els arbres fruiters... En aquest sentit, el conreu dels horts i hortals es presenta com una policultura intensiva de verger, centrada en espècies àmpliament difoses en l’Antiguitat. Aquesta policultura no sols proporcionava una diversitat d’aliments, sinó també permetia una disponibilitat de productes durant tot l’any: l’hort mai deixa de donar fruits, havia constatat Isidor de Sevilla.[63]A aquestes avantatges cal afegir la de la conservabilitat dels productes: en efecte, una bona part d’aquests, concretament els llegums, poden assecar-se o transformar-se en farina i emmagatzemarse durant algun temps. Per al seu òptim rendiment, però, aquests horts plantejaven una sèrie d’exigències: els sòls havien de ser de bona qualitat; calia evitar que les parcel·les estiguessin exposades als vents forts, freds i secs, mentre que calia proporcionar-li una bona insolació. La sensibilitat de les plantes a les males herbes requeria freqüents treballs de neteja. A més, calia dedicar als horts bona part dels fertilitzants (específicament fertilitzants orgànics) i havia que procurar mantenir-los ben irrigats. Quant al seu emplaçament, per últim, el horts requerien una superfície horitzontal per optimitzar la irrigació i per evitar les torrenteres que les fortes pluges podien produir sobre uns sòls en pendent i que les verdures, una vegada collides, deixaven obert i sense fixar. La gran inversió en energia que exigia el treball de l’hort, l’assiduïtat de la seva cura i la dependència de l’adob humà i animal expliquen el fet que aquestes parcel·les s’emplaçessin sempre al costat de les cases i que es tanquessin per alguna mena de closa o tàpia.

2.3.4 Els prats

Els prats naturals (pratos) eren les parcel·les, apreciades i ben individualitzades en el registre toponímic, en les que creixia de manera artificial o espontània l’herba. Aquest terme sembla designar un conjunt d’herbes diverses que feien dels prats unes formacions vegetals permanents, a les que calia subministrar adob però a les que no s’aplicava un conreu profund i constant. Aquests prats, els marges dels quals estaven a vegades plantats d’arbres i ceps, no exigeixen un determinat tipus de sòl tot i que mostren una preferència pels sòls humits. Aquesta necessitat de l’aigua s’explica tant per la demanda específica de les herbes com per la major densitat i el prolongat cicle de vida de les espècies que composen els prats. La dependència d’un subministrament d’aigua determinava, a més, la distribució dels prats i explica la freqüència amb la que trobem els prats a la vora d’una corrent d’aigua i associats a les insulas, amb les que, a vegades, es confonen. Del que hem dit, es pot deduir que els prats ocupaven un lloc entremig entre el cultum i l’incultum. Es tractava de terres a les que es dedicaven cures diverses però no sistemàtiques. Es distingien, doncs, de les pastures de l’incultum (pascua), emplaçades als vessants del montuosum i la regeneració de les quals no preocupava gaire. L’explotació dels prats estava afectada essencialment al manteniment del ramat i podia realitzar-se de dues maneres: la primera era deixar els animals pasturar de manera vigilada sobre els prats; la segona era segar les herbes dels prats (amb la falç), bé per destinar-la al consum en verd bé per convertir-les en fenc. Al marge d’aquesta afectació, podem documentar també un conreu intermitent dels prats. A aquesta pràctica semblen remetre expressions com campos de prato, pecias de terra in prato, i les referències a llegums collides in prato. Estem, sembla, davant parcel·les de prat que eren conreades de manera alternant amb gramínies i llegums. A aquest conreu intermitent podrien referir-se així mateix les al·lusions als prats llaurats (pratos laboratos) i als prats romputs (pratos ruptos, tracturas de prato) i als rèdits que el senyor rebia dels prats que de novo sunt ad cultura redacta. La finalitat d’aquesta successió de cultures podria haver sigut la de restaurar els prats esgotats, una tècnica ja practicada pels agricultors romans.

2.3.5. Els farraginals

Amb el terme ferragenales es designen a les fonts aquelles parcel·les que es destinaven al conreu de les ferragine, això és, al conreu del farratge del ramat domèstic, específicament de les bestias grossas i dels animalia aratoria. Com possibles farratges poden considerar-se gramínies i llegums diversos. Tanmateix, a l’hora de referir-se als farraginals les fonts senyalen insistentment que en aquests es collia l’ordi (abans que els grans haguessin arribat a madurar), fet que manifesta una notable continuïtat amb la pràctica antiga. En relació al mas, el farraginal representa una de les cultures millor documentades i pot afirmar-se que era considerat un element indispensable de les seves pertinences: els establiments acostumen a destacar-lo entre la resta de pertinences, un reflex, sens dubte, de l’importància que s’atorgava al conreu del farratge en l’economia del mas: el manteniment d’una força de tracció per a l’arada depenia en bona mesura d’aquest conreu. El farraginal, per últim, acostumava a situar-se a prop de la casa i pot documentar-se com parcel·la plantada amb arbres. A vegades s’optava per emplaçar-lo al costat d’una rasa, d’un torrent o d’un rec, i alguns ens consten fins i tot com ferragenales subreganeos.

2.3.6. Les plantes industrials

Les plantes industrials representen diverses espècies de plantes conreades principalment per subministrar matèries primeres per a la confecció de diferents objectes d’ús quotidià. Els cannemares i linares eren les parcel·les dedicades al conreu del lli (linum) i del cànem (canabum), plantes que s’aprofitaven, sobretot, per les seves fibres i els seus talls. Aquests servien per l’elaboració de cordes (sogas) i sacs (saccos) i la fabricació de teles bastes (pannum lineum, drapos de lino).[64]Al costat del conreu del lli i del cànem es practicava també, tot i que en menor mesura, el conreu de la canya (arundines, cannetos), l’espart (esteparium) i la vimetera (vimenarios), les tiges de la qual s’empraven per la fabricació de cistelles (cistelles). El conreu de totes aquestes diferents espècies de plantes industrials requereix (l’espart al marge) uns sòls profunds, ben airejats, un emplaçament resguardat dels vents i un constant però moderat subministrament d’humitat. Per aquesta última raó trobem els llinars i canemars gairebé sempre a prop d’un corrent d’aigua natural o artificial. A vegades les parcel·les estaven dotades de recs. Les cultures en qüestió podien conrear-se de forma combinada i no és rar trobar-les plantades amb arbres diversos i associades a vinyes, horts i prats.

2.4 Les pertinences: els arbres

Tant la manedia, emplaçada al costa de les cases del mas, com les altres pertinences del mas estaven casi sempre plantades d’arbres d’espècies diverses.

2.4.1 Les nogueres i els glandífers

Entre aquests arbres podem distingir, en primer lloc, les nogueres (nogales) i els arbres glandífers (arbores glandiferos, quercos), és a dir, els diferents arbres del gènere Quercus (roure, alzina), portadors de glans (glandes). Tant les glans com les nous són fruits fàcilment conservables i transformables (farina) i poden dedicar-se al consum animal i humà. A més d’aquests fruits, els arbres glandífers i les nogueres proporcionen altres matèries primeres, entre les que cal destacar la fusta i la llenya.

2.4.2 Els arbres fruiters

Entre els arbres fruiters conreats sobre les pertinences del mas cal comptar els pomers (pomiferos, pomarios), les pereres (perarios), els pruners (prunarios), els magraners (malgranerios), les figueres (ficulneas), els cirerers (cerarios) i els codonyers (cotonarios). Les exigències d’aquests arbres fruiters quant al sòl són diverses, tot i que tots són bastant exigents quant al subministrament de fertilitzants i la irrigació és una necessitat en àrees amb un dèficit de precipitacions. Com requereixen també una abundant inversió en treball manual, els arbres acostumaven a situar-se als horts emplaçats al costat de la casa. Els arbres fruiters es conreaven sobretot per les seves infrutescències comestibles, la principal aportació de glucosa en la dieta quotidiana, tot i que també proporcionaven altres matèries primeres. Les fruites, tanmateix, depenen d’un consum immediat. El seu alt contingut en aigua les fa peribles i dificulten la seva conservació i el seu transport. A l’hora de seleccionar les espècies a conrear l’agricultor es veia, doncs, obligat a prestar atenció a la conservabilitat de la collita en detriment de la varietat i la disponibilitat, aspectes que prevalien a la producció hortícola. Això explica la preferència per aquelles fruites que (fresques, seques, cuites, posades en mel) es podien conservar amb facilitat i el predomini d’arbres com el pomer i la figuera. La figuera, en concret, proporcionava uns fruits fàcilment conservables. A aquest avantatge s’afegia la possibilitat de dues collites anuals. Per altra part, es tracta d’un arbre que gràcies al seu desenvolupat sistema radicular i la reduïda mida de les seves fulles està ben adaptat a condicions de semiaridesa i que creix bé en les pendents drenades i cobertes d’un sol fi.

2.4.3 L’olivera

Entre els arbres conreats sobre les pertinences del mas cal atorgar un lloc especial a l’olivera (olivaria, olivarium, oliver), si no per la freqüència amb la qual se l’esmenta com plantada a les pertinences del mas. Aquest arbre es conreava essencialment pels seus fruits: l’oliva (olivis), dels quals s’extreia, prèvia mòlta i premsa, l’oli (oleum). L’olivera constituïa un element bàsic de la civilització agrària mediterrània tant medieval com antiga.[65]Es tracta d’un arbre d’extraordinària longevitat, que creix bé en els climes d’estius secs i d’hiverns temperats i quelcom humits, adaptant-se fins i tot a les gelades si no es produeixen en els moments de brotada i floració. L’olivera te marcades característiques xeròfiles: el seu sistema radicular ben desenvolupat li permet resistir als mesos d’aridesa. Si bé els seus sòls preferits són els calcaris, porosos, secs i capaços de rescalfar-se, s’adapta bé a casi tota classe de sòls. Per altra banda, suporta malament els sòls poc profunds i els sòls argilosos i compactes que conserven una humitat excessiva a l’hivern. Els fruits que creixen en aquests sòls humits i grassos són més grans però de menor qualitat i proporcionen menys oli. Com les planures tenen freqüentment sòls d’aquest tipus, se les evitava, desplaçant-se les oliveres vers els vessants pedregosos exposats cap al sud. En aquests paratges, on la cerealicultura queda descartada, l’olivera (com la vinya) està ben adaptada: amb els seus arrels s’introdueix en les esquerdes de les roques i penetra en el sòl fins assolir en els nivells més profunds la humitat que necessita.

2.4.4 Els altres arbres

Els arbres glandífers, els fruiters i les oliveres constitueixen el conjunt dels arbores domesticis, diferenciats dels arbores agrestis. Però la realitat és que resulta difícil traçar un límit clar entre una i altra de les categories esmentades. No hi ha dubte que els arbres de bosc, resinosos (les diverses espècies del gènere Pinus) i no resinosos (la surera, el roure, el faig), creixen de manera preferent i espontània en els sòls més o menys àrids i muntanyencs de l’incultum. Però, així mateix pot observar-se com aquestes diverses espècies constituïen, bé com arbres individuals bé com arbredes, una cultura més i una important font de recursos per als agricultors. Això pot dir-se amb major raó per als arbres de ribera, com els àlbers, els oms, els verms i els salces, que les fonts mostren dispersos entre les terres de llaurada. D’ells es pot aprofitar una fusta que generalment (però no sempre) és tova i fluixa i que servia per elaborar les estaques que sostenien els ceps. L’escorça d’aquests arbres podia emprar-se per la fabricació de cordes i les branques, que es regeneren amb facilitat, servien per l’elaboració de cistelles, eines i utensilis domèstics diversos. Les fulles d’aquests arbres, verdes o seques, adeqüadament conservades, oferien un excel·lent farratge, sobretot, per a les ovelles. Com plantació col·lectiva i portada a terme de manera expressa, l’albereda, l’omeda i la verneda no sòls servien per proporcionar matèries primeres. De fet, una de les funcions primordials que s’han atribuït tradicionalment a les arbredes de ribera, és la defensa de les cultures de les avingudes dels rius i rieres que tant abunden en les comarques mediterrànies i que poden ocasionar-hi destrossos importants.

2.4.5 L’arboricultura

Les diferents espècies d’arbres que hem anat presentant podien emplaçar-se a prop de les cases del mas. També es podien situar en les bandes agençades que separaven una parcel·la d’altra. Aquestes bandes reben en les fonts el nombre de margines. El fet que aquestes es descriguin repetidament com plantats d’arbres podria indicar que estem davant terrenys en pendent que els arbres ajudarien a fixar. De fet, el català marge pot designar la vora d’una terra i concretament el grau revestit de pedres i brossa amb el qual es separen dues parcel·les situades a diferent nivell, grau que serveix per evitar el corriment de terra que pot provocar l’aigua. (Amb la mateixa finalitat un marge podia emplaçar-se també entre una terra i la riba d’un torrent.) Crida, per últim, l’atenció la freqüència amb la que les vinyes limitaven amb marges. Això sembla indicar que els marges eren un sistema força difós d’agençar els vessants i les pendents dedicats a la viticultura.

Els marges representaven un cas específic d’una pràctica que pot constatar-se com un tret característic de l’agricultura del nord-est català: l’associació dels arbres amb altres conreus. De l’associació dels arbres fruiters amb les cultures de l’hort ja n’hem fet referència. Detinguem-nos, doncs, en l’associació d’arbres amb terras i vineas, una pràctica que, sigui dit, pot documentar-se des del segle X. Entre els diversos tipus d’associació que permeten observar les fonts enumerem: la combinació de terres i arbres glandífers i noguers; la combinació de terres i arbres fruiters; la combinació de terres i oliveres i ullastres; la combinació de terres i arbres de ribera; i, finalment, la combinació de vinyes i arbres. Les avantatges d’aquesta associació dels arbres a altres conreus eren diverses: la presència dels arbres protegia els ceps de les gelades tardanes i contribuïa a fixar els sòls i evitar l’erosió; l’ombra dels arbres reduïa l’evaporació en les cultures subjacents; i l’explotació dels diversos nivells vegetals sobre una mateixa parcel·la permetia obtenir almenys dues collites anuals de dos conreus diferents. Tanmateix, no tot eren avantatges: l’associació de cultures propiciava una competència pels nutrients, l’aigua i la llum; i la llaurada necessària per les cultures inferiors podia danyar els arrels dels arbres. Aquesta associació de cultures, per altra part, podia donar lloc a la pràctica de cultures mixtes, que s’han descrit com l’associació permanent del conreu del cereal amb les cultures de la vinya i dels arbres i com una manera original d’integrar la vinya amb les cultures herbàcies i arbustives.[66]Al nord-est català, tanmateix, no semblen haver-se difós aquestes cultures mixtes. El que aquí sembla poder observar-se és, per una part, una juxtaposició de cultures que es manifestava sobretot en la presència d’arbres en els camps de cereal. Aquí els arbres degueren emplaçar-se, sobretot, en els marges de les parcel·les. A més, quant més allunyat estiguessin aquests camps de cereal dels centres de residència més degué evitar-se plantar en ells arbres que requerien una cura intensiva i vigilància (fruiters). En contrapartida, degué afavorir-se en aquests camps la plantació d’altres arbres com la noguera i l’olivera. La juxtaposició de terres i arbres de ribera obeïa, per altra part, a criteris molt específics en la que l’explotació simultània de diversos nivells vegetals tan sols jugava un paper secundari: es tractava en aquest cas, sobretot, d’assegurar la consistència de les parcel·les emplaçades a la ribera d’una corrent d’aigua. L’exemple dels salzes plantats al llarg de les terres evidència així que la juxtaposició de les cultures dels arbres i del cereal podia realitzar-se de manera diversa en funció d’intencions també diverses.

Un altre tipus d’associació peculiar era el que reunia sobre una mateixa parcel·la arbres i ceps, associació a la que podien afegir-se a vegades alguns conreus hortícoles. Sobre aquestes parcel·les els arbres tenien bàsicament la funció d’exercir com sostenidor dels ceps. Per designar aquest últim tipus d’associació es fan servir a les fonts els termes trilea i viridiarium. Com arbores trilietani s’enumeren els arbres fruiters, les oliveres i les nogueres. Les trilles podien estar dotades de recs i de vegades apareixen associades amb el conreu de plantes industrials. Els termes viridiarios i verdegarios, per altra banda, deriven, respectivament, del llatí vulgar viridiarium i viridicarium, termes amb els significats de «vergel» i «hort». A les nostres fonts els vergers i verdeguers apareixen com parcel·les irrigades (verdegarios reganeis), emplaçades sovint al costat de aquas i casas. Aquestes parcel·les semblen associar-se als horts i ens consten plantades amb ceps de vinya i arbres fruiters, entre altres. La presència d’arbres i ceps explica que pugui considerar-se una trilla amb pomers i figueres com un verdegarium i que puguin documentar-se girs verbals com viridiario quod vocant triliam.

3. L’ORGANITZACIÓ DE L’ESPAI AGRARI

Les pertinences d’un mas representaven una diversitat de parcel·les dedicades a un policultiu que proporcionava una notable diversitat de recursos vegetals però que requerien també notables inversions de recursos i energies, així com uns esforços en matèries com la irrigació, la regeneració i la fertilització de les terres. Cadascuna de les parcel·les del mas estava ben delimitada i resulta probable que amb ocasió de l’atorgament contractual del mas el batlle del senyor hagi mostrat sobre el terreny els límits i les fites (fixurias, fitas, terminos, limites) de les diferents parcel·les al receptor que els desconeixia. Això explicaria el sentit d’un gir com mansus terminatus et fixuriatus.[67]

3.1 Les parcel·les

El vocabulari que utilitzen les fonts per referir-se a aquestes parcel·les és ric, particularment a partir del segle XIII. Amb tot ignorem en bona mesura els trets específics de parcel·les com els cellons (seyonos), els torons (toronos), les taules (tabulas) i els troços (trocios). Però, malgrat aquesta incertesa pot establir-se amb força seguretat que les distincions bàsiques entre aquestes parcel·les s’establien a partir tant de les seves característiques formals, com a partir de la seva dedicació econòmica. Els criteris per distingir les parcel·les en funció de la seva forma podien ser varis: la dimensió, la morfologia o l’existència d’una tanca al seu torn. Quant a les dimensions, diguem que el freqüent ús de diminutius (sortetas, peciolas, peciunculas) pressuposa una notable varietat quant la grandària. Tanmateix, els escrivans i notaris no acostumen a precisar la llargària dels quatre costats d’una parcel·la (terra mensurata). En el cas de fer-ho recorren casi sempre als destres (dextros) com mesura estàndard. Amb major freqüència es distingien les parcel·les segons la seva superfície. Existien, així, una sèrie de termes per definir una parcel·la en funció de la llaurada que requerien: la parellada (pariliata), la bovada (bovada), el jornal (iornale). Tots aquests termes s’empraven per denotar una extensió de terra que podia ser llaurada per una parella de bous o mules en una jornada. Altres termes definien una parcel·la en funció de la sembradura que requerien: modiata, semodiata, quarterada, sexterada, cafizada; referint-se a l’extensió de terra que podia sembrar-se amb una mesura de gra de cereal determinada (modius, semodius, quartera, sester, cafis). Tot i que es tractava de mesures d’àrids, s’aplicaven també a les parcel·les de vinya, fins i tot amb major freqüència que a les parcel·les de cereal.

Quant a la morfologia podem distingir, a partir del vocabulari de les fonts, els quadros, els bancales i les fexias. Els quadros i les quadras eren peces de terra de forma quadrada o aproximadament quadrada. El terme quadronum (terre) es pot documentar a partir del segle XIII. Dels bancales s’ha dit que representen peces quadrilongues de terra. El terme fexia, per últim, s’empra freqüentment en relació a les parcel·les de terra i vinea, tot i que també pot aplicar-se als hortos. La feixa era una parcel·la de terra de morfologia allargada, millor dit, una parcel·la molt més llarga que ampla. La proporció amplitud / longitud pot fixar-se, a partir de les fonts, entre 1/7 i 1/24. En els terrenys amb desnivell la feixa era una banda de terra horitzontal sostinguda per murs de pedra seca o limitada per marges. En aquest últim cas, podia formar part d’un conjunt de feixes que s’emplaçaven successivament i de manera horitzontal sobre un vessant. Cal distingir, doncs, feixes de planura i feixes de vessant, aquestes últimes construïdes amb les tècniques de l’aterrassament.

Quant a les parcel·les dotades d’una tanca podem retenir que les fonts esmenten les clausas, el clausum, el clausalis, el closal, la clausura i la closura. Tots aquests termes designaven un tipus de parcel·la que s’emplaçava normalment al costat de la casa pagesa i dels hàbitatges del mas. Les fonts mostren que a vegades es dedicaven a horts i que en elles es conreaven arbres i ceps. En altres ocasions el terme clos queda associat a una terra. Més que denotar un determinat tipus de conreu, els termes ressaltaven, doncs, l’existència d’algun tipus de tanca (tapia, pariete) en torn a una parcel·la. El terme macenaria, per la seva banda, deriva del llatí maceria, designant una tàpia o una paret feta de pedra seca, maó o argamassa (cat. maceria). Per a Isidor de Sevilla les maceriae són les parets llargues amb les que es tanquen algunes vinyes.[68]Segons José Balari la macenaria degué ser un tipus de parcel·la assimilable a un hortum, però tancada per una paret seca.[69]Un tipus de tanca que apareix rarament en les fonts és la barrera. Amb major freqüència s’esmenta el vallum, que podia tancar un hortum, una terra i, freqüentment, una vinea (vinea circumvallata). Les fonts no ens diuen en què consistia aquest dispositiu. El llatí vallum designava, sobretot, una estacada feta de branques entreteixides, però també un dispositiu construït de terra o pedra. En aquest doble sentit podria haver-se emprat també en els segles que estudiem.

3.2 El parcel·lari

Poc és el que pot dir-se, a manca d’estudis pertinents, quant a l’estructura formal del parcel·lari.[70]L’anàlisi de la morfologia de les parcel·les agrícoles sols pot recórrer a les dades metrològiques que proporcionen les fonts més antigues. Perquè a partir de mitjan segle XI pràcticament desapareixen les referències a les dimensions de les parcel·les. L’avaluació de més d’un centenar de notícies relatives a terras i vineas del comtat de Barcelona sembla indicar l’existència d’una estructura parcel·laria que, almenys a les planes sedimentàries, apareix com un mosaic de parcel·les obertes, de quatre costats i de morfologia i dimensions variades. Les referències a parcel·les molt més llargues que amples (feixes) no són excepcionals. Amb tot, s’observa que predomina una morfologia trapezoïdal, essent les parcel·les quelcom més llargues que amples.[71] El nombre de parcel·les exactament quadrades era baix i això ve confirmat per les escasses referències a quadros i quadras. Rectangulars, trapezoïdals o quadrades, les parcel·les poden classificar-se en el seu conjunt com parcel·les-bloc. Aquestes parcel·les s’integraven en un parcel·lari-bloc, caracteritzat per un predomini de parcel·les quadrilàteres que van des del quadrat al rectangle trapezoïdal. Quant a la dimensió i a la morfologia de les parcel·les pot observar-se una certa correlació amb l’afectació d’aquestes. En general pot retenir-se que els horts són de dimensions més petites que les terras i les vineas. Així mateix presenten una morfologia més regular, rectangular, tot i que apropant-se sovint a la forma d’un quadrat. El mateix que s’ha dit dels horts pot dir-se també de les peciunculas subreganeas de terra (cum arboribus et vites). Quant a les vineas acostumen a ser més llargues que amples i sovint superen la proporció 1:4. Les terras acostumen presentar-se molt variables quant a la seva morfologia i dimensió. Això sembla explicar-se pel fet que el terme terra pot referir-se tant a una parcel·la d’hort i verger com a un gran camp de cereal i tant a una parcel·la compacta com a una parcel·la allargada.

Els trets que caracteritzaven formalment el parcel·lari del nord-est català els compartia amb una gran part dels parcel·laris de les regions mediterrànies medievals.[72]La seva gènesi planteja, per tant, interrogants de llarg abast dels quals ja va donar compte Marc Bloch. La pervivència d’elements estructurals del paisatge agrari antic no pot descartarse, tot i que aquesta possibilitat queda encara per estudiar.[73]Es podria també anar més enllà i postular l’adaptació del parcel·lari mediterrani a les possibilitats tecnològiques: la morfologia dels camps es correspondria, en aquest sentit, amb el recurs a una arada que imposava un tipus de llaurada en la que els solcs es feien, successivament, en sentit perpendicular i longitudinal (cross-ploughing). Però aquest nexe explicatiu s’ha de prendre com una entre altres hipòtesis. En qualsevol cas, l’únic que pot considerar-se segur és l’existència d’un règim agrari, que Bloch denomina règim de camps oberts i irregulars, i que es caracteritzava pel treball individualitzat de l’agricultor sobre les seves diverses parcel·les: era aquest agricultor el que decidia pel seu propi compte la manera i el moment de portar a terme el seu treball i el tipus de cultura al que volia dedicar les parcel·les.

4. L’ARTICULACIÓ DE L’ESPAI

Les parcel·les i la casa del mas degueren formar sols excepcionalment un conjunt compacte. Com norma pot establir-se que les pertinences d’un mas, les seves diverses terres de conreu, s’emplaçaven longe et prope de les cases i in separatis et diversis locis. Per consegüent, les hem d’imaginar disperses sobre l’espai del cultum i barrejades amb les pertinences d’altres masos veïns (comixtum). La constitució d’un mas com un conjunt compacte degué constituir una excepció que sembla limitar-se a les àrees de muntanya: aquí, els artigatges portats a terme de manera puntual en els segles XII-XIV i al llarg de les valls fluvials van permetre la creació d’explotacions en les que les cases i les pertinences degueren limitar les unes amb les altres. A la resta de contrades i sobretot a les planures la dispersió de les parcel·les, a escala de l’explotació individual, es va consolidar com estructura topogràfica més pròpia del mas. Aquesta estructura, per altra banda, s’ordenava sempre en funció d’una varietat de factors: la qualitat dels sòls, la presència de l’aigua, el relleu, la incidència dels vents, la proximitat de l’hàbitat humà, la distribució de la propietat... En qualsevol cas, el mas es presentava com una combinació extremadament complexa de cultures que permetia a l’agricultor no sols diversificar els riscs d’una mala collita sinó també accedir a diferents paratges d’una contrada per explotar-los de la manera més adequada. El policultiu a microescala que es realitzava en el marc del mas pot considerar-se així com una manera d’aprofitar el mosaic d’ecologies que caracteritza qualsevol contrada mediterrània. Dit això, el que cal retenir és que la difusió de l’estructura topogràfica pròpia del mas no requeria una reorganització de l’espai agrari a gran escala. De fet, hem pogut descriure la difusió del mas com la constitució de noves unitats d’explotació mitjançant la redistribució d’elements ja existents, en el curs d’una profunda reorganització dels patrimonis senyorials. Això va facilitar, al seu torn, la conservació d’un parcel·lari heretat de segles anteriors i que es mantindria a vegades fins a èpoques molt recents.