Orígens

L’àvia i el soldat

L’àvia va a la carnisseria, però la carnisseria de la qual l’àvia sacseja la porta fa deu anys que està tancada. L’àvia cuina estofat de mongetes perquè el seu marit està apunt d’arribar de la feina, l’estofat de mongetes és el seu plat preferit.

Des que té les cames malament, els veïns li fan la compra. Prefereix enviar-hi l’Andrej, el policia ben pentinat del davant. No és un policia corrupte com la resta, una vegada va fer aturar el director de cinema Emir Kusturica, que va preguntar-li: «Que no saps qui soc, jo?». «Carnet de conduir i documentació del vehicle, si us plau», va respondre-li. «Aquí els té».

Mai no li demana cap favor a l’oficial jubilat del quart pis, però ell sempre s’hi ofereix. A l’àvia no li agraden els exmilitars amb barba. A més, el policia sempre li porta algun regalet i es queda de bona gana a prendre cafè.

A vegades la meva àvia es pregunta on han anat a parar tots els soldats. Va viure les guerres a casa. La Segona Guerra Mundial a Staniševac, el poble de la seva infantesa, la guerra de Bòsnia, a Višegrad. L’únic gran viatge de l’àvia el va fer a començaments de la dècada del 2000 per visitar el seu fill i la seva jove —els meus pares— als Estats Units, on havien emigrat després que no se’ls hagués permès quedar-se a Alemanya.

L’avió de l’àvia hauria d’haver aterrat a les 20 h, va arribar amb un avió a les 17 h. «Per què m’havia d’esperar tant?», els va dir als meus pares, perplexos, mentre entrava per la porta sense avisar i massa d’hora. Un home eslovac pàl·lid li portava les maletes. S’havien entès gràcies a l’arrel eslava de tots dos idiomes. L’àvia volia que l’eslovè es quedés a prendre cafè però va dir que malauradament no tenia temps i es va acomiadar ràpidament.

El 1944 van arribar soldats de l’exèrcit alemany a Staniševac. El 1944 l’àvia tenia dotze anys.

—Te’n recordes de la invasió, iaia?

—Van entrar d’amagat, ajupits, de totes bandes.

—Vas tenir por?

—Tothom tenia por. Els alemanys tenien por, per això ens rondaven sigil·losament. I nosaltres teníem por perquè entraven d’aquesta manera, tothom coneixia les històries. Teníem por els uns dels altres i això em feia por.

»Vam sortir de les cases, amb les mans damunt del cap, i els alemanys van entrar a les cases, amb les mans damunt les armes. Però com que a les cases no hi havia ningú a punt per disparar-los o no hi havia res amb què disparar, van deixar les armes, de moment. I com que tenien calor i els uniformes els feien suar com porcs, els vam oferir aigua, però van preferir beure’s la de les seves cantimplores.

Excepte això de l’aigua, ningú no va tornar a dir res fins que va arribar la nit. Els soldats havien de dormir en algun lloc, era fàcil d’entendre, i en el moment en què una cosa era fàcil d’entendre, la por es feia una mica més lleugera. Els animals es podien moure d’un estable a un altre, la ferum es quedava.

La primera nit ningú no va dormir bé. La segona, tampoc. Però a mesura que en llevar-se de bon matí ja no trobaven cap home penjat d’un arbre ni apunyalat mentre dormia, agafar el son se’ls va fer cada vegada més fàcil i fins i tot es treien el casc metàl·lic. La Zagorka sabia a quina casa els soldats s’ajupien sense camisa vora l’estufa i es treien els polls els uns als altres. L’àvia va acompanyar la seva germana. La Zagorka va preguntar-los si algun era pilot. S’havia proposat anar-se’n amb un pilot si els soldats es traslladaven. Cap no era pilot. La Zagorka estava decebuda i una mica enfadada i els soldats també ho estaven, probablement a tots els hauria agradat ser pilots.

L’àvia explicava que un dels oficials s’havia allotjat amb la seva família. Tenia les mans fines i la pell tan suau com un nen. I duia unes ulleretes minúscules. Es rentava matí i nit i, abans d’anar a dormir, preguntava educadament si hi havia llet. Havia ofert alguna cosa per intercanviar, malauradament no era res que li pogués servir a ningú. Malgrat que a l’àvia li hauria agradat quedar-se els guixos, el seu pare no li ho havia permès.

Després que li haguessin donat el bol de llet, l’oficial es tancava a l’habitació. Quan sortia, el bol ja era buit. Els donava les gràcies, els desitjava bona nit, en alemany durant uns dies, i després algú li va ensenyar a dir laku noć i també mlijeko, molim («llet, si us plau»). I en algun moment, en algun moment la meva àvia, amb els seus dotze anys, va voler saber com era, quina fila feia un soldat alemany quan bevia llet.

Va amagar-se a l’armari i va començar a espiar per l’escletxa de la porta. L’oficial va entrar, es deia Georg, va deixar el bol de llet a terra i les ulleretes al costat. Llavors va agenollar-se, va ajuntar les mans i va començar a murmurar. Era en veu molt, molt fluixeta i no va durar gaire estona.

Llavors va senyar-se i va apropar-se el bol de llet a la boca amb totes dues mans per beure’s la llet.

Avui dia ell també visita l’àvia de tant en tant, com la nena del carrer. L’oficial alemany de la meva àvia s’agenolla al carrer vell, l’àvia pot veure’l des de la finestra. Les ulleres i tot. Ell no necessita ajuda, a diferència de la nena. Per ell, l’àvia ni es mou. L’àvia creu que no vol que el molestin.

Miroslav Stanišić ensenya a les seves ovelles com funcionen les coses

No està bé parlar malament dels morts davant d’ells. Però encara seria pitjor no parlar d’ells. La terra no és una acompanyant muda, això no. Tot i així li falta la calidesa de la veu humana i la nostra tendència a divagar. La terra és reservada, la terra és objectiva. Als morts els encanta l’exageració. A la primavera de 2009, el mort més recent d’Oskoruša es deia Miroslav Stanišić. En Gavrilo va ensenyar-nos-en la seva tomba.

—Espero que la terra li sigui lleu —va sospirar l’àvia.

—En Miki va predir la seva pròpia mort —va dir en Gavrilo—. Espero que la criatura alada de tres banyes li perdoni la seva tossuderia.

—Fins a quin punt la va predir? —vaig preguntar, de fet m’interessava més la criatura alada de tres banyes.

—«Ja ho veureu», deia sempre. «Tal dia i de tal manera», havia dit. I així va ser. El dia exacte.

—Com ho va fer? —vaig preguntar.

—Perquè era un home puntual, vet aquí el perquè.

—Campió de dominó —va dir la Marija.

—Hi estàs emparentat —va dir en Gavrilo, com si volgués donar més pes al que vindria tot seguit—. Els mesos previs a la seva mort va ensinistrar les seves ovelles. Al començament pensàvem que era un capritx provocat per la malaltia. Li dèiem:

«Home, Miki, què fas?»

«Els ensenyo com funcionen les coses», responia.

«Com funcionen les coses, Miki? Espero que el llamp et sigui lleu.»

«Com funcionen sense mi». S’ajupia davant les seves ovelles i els parlava. Els ensenyava. Exercicis, fer bels al camp.

—Havia perdut el seny? —vaig preguntar imprudent, i tots, l’Stevo inclòs, em van mirar com si fos jo qui s’arrossegava pel camp belant.

—El meu Saša, el meu ase —va dir la meva àvia amb simpatia.

—Només seria una bogeria si les ovelles no haguessin après res —va afegir en Gavrilo—. Les ovelles feien tot el que ell volia que fessin.

—Una sabia obrir portes —va dir la Marija.

—Una altra avisava del perill —va dir en Gavrilo.

—Tres van aprendre a treure aigua del pou.

—En una ocasió, una va topar amb en Cigo, el gos del meu germà Sretoje, una bèstia sensible, i l’ovella li va calmar la ràbia llepant-li el musell mentre bordava. Mai ningú no havia vist res semblant.

—Mai ningú —va assenyalar la Marija.

—Avui encara hi són. Tot i que moltes no, per qüestions de l’edat. Però sí el ramat! El ramat encara hi és. El nostre Miki va ensenyar-los a sobreviure! El matí del dia en què el seu cor va saldar l’últim deute, va deixar les ovelles lliures, que van formar un comboi com soldats o formigues o què sé jo, en direcció al bosc del Vijarac. —En Gavrilo es va treure la gorra.

—I en Miki es va ajeure i ens va deixar.

—Espero que el seu taüt es mantingui tancat —va dir l’àvia.

—Espero que l’erosió no afecti el cementiri —va dir la Marija.

—Les ovelles —va dir en Gavrilo— recorren lliurement tot el país. Es multipliquen! Les ovelles prosperen, Saša! Avancen! El ramat d’en Miki ens sobreviurà. Així de bé s’han organitzat. Tot el país aniria molt millor sota el mandat d’aquestes ovelles que no pas sota el d’aquesta colla de criminals! No faig broma. I tot perquè algú parlava la seva llengua. En Miki.

—Espero que la terra li sigui lleu —vaig sospirar.

—Quatre mesos sense patir cap derrota —va dir la Marija i va fer el signe de la creu mirant el Vijarac.

Vaig mirar el cim. El sol cremava les roques, que eren d’un blanc enlluernador, un far en un mar de turons.

—I estic emparentat amb en Miki —vaig dir, com si volgués donar més pes al que vindria tot seguit.

Els signes diacrítics als noms

Portem un signe diacrític al nostre nom. Una persona a qui jo li agradava deia que el meu duia un «ornament». A Alemanya, el meu nom sovint m’ha semblat més aviat un obstacle. Els funcionaris i els propietaris dels pisos feien cara d’escepticisme, i el meu control de passaports a les fronteres durava més que el de la Petra, que passava abans, i el de l’Ingo, que passava després.

Al meu passaport, a més, hi deia que la meva estada a Alemanya de dotze semestres només estava autoritzada per estudiar. Per això, els guàrdies fronterers més escrupulosos em preguntaven quines assignatures feia. Ho deia als meus papers, però ho preguntaven igualment. Era una prova, si t’equivocaves en la resposta perquè no sabies quines assignatures feies, podia ser que el visat fos una falsificació.

A l’aeroport de Frankfurt, abans d’un viatge als Estats Units, on se suposava que havia de començar a treballar com a lector d’alemany, un oficial de la frontera va passar-se tanta estona amb el meu passaport que la cua que es va fer darrere meu aviat va arribar fins a la sortida d’emergència. En algun moment, el funcionari, com si se n’acabés d’adonar, va cridar: «Tu. Estudies, eh. Què! Estudies, doncs?». Ho va dir cridant. Va fer èmfasi en cada paraula, com si cadascuna fos la més important.

—Filologia Eslava! —vaig dir amb el mateix volum.

La resposta va provocar un gest d’aprovació.

—Estic segur que fas moltes mates —va dir. Va seguir fullejant el document i va afegir:— Què hi has fet! A Tunísia!

—Tot! Tot inclòs! I jo! Sobretot! Emocionat! Pel bufet!

Portar un nom exòtic em podria haver estat igual, al cap i a la fi jo mateix tenia a vegades dificultats per classificar els noms alemanys sense prejudicis. Una vegada, mentre parlava sobre una parella que no coneixia, vaig preguntar qui dels dos era la dona, Hauke o Sigrid. I va resultar que totes dues! Culpable, jo també.

No obstant, si has visitat vint pisos per llogar i en cap has acabat entre els candidats seleccionats, Saša pot convertir-se en Sascha. La primera vegada no va funcionar, però és que en aquella ocasió va ser per la professió («A casa nostra només hi viuen metges, advocats, arquitectes i un filòleg de clàssiques, del qual no aconseguim desfer-nos-en»). Llavors vaig rebre un premi literari i va semblar que durant el mig any següent guanyava força calers. De cop i volta, ni el nom ni la professió eren un obstacle.

Abans d’haver vist el cementiri d’Oskoruša, no em preocupava l’origen de la meva família. Els meus avis simplement eren allà. Un d’ells encara era viu, l’altre, no. Un era un pescador alegre, l’altre un comunista fantasiós en vida.

Sabia poques coses sobre el passat de les meves àvies, eren part natural del meu present. Em tractaven bé i estaven plenes de vida. A vegades una mica inquietants amb els fesols. Encara ens quedava, això esperava, temps per conèixer-nos bé.

Els llocs tampoc estaven sobrecarregats de sentiments de pertinença. Višegrad era la història de la mare, d’un hospital sota la pluja, era córrer pels carrers jugant a lladres i serenos, era la suavitat de les agulles de pi entre els dits, era l’escala de casa de l’àvia plena d’infinitat d’olors, era lliscar dalt d’un trineu, era l’escola, era la guerra, era el passat.

Heidelberg era fugir i tornar a començar, era la precarietat i la pubertat, el primer control policial i el primer amor, mobles tronats i estudis universitaris. En algun moment també va ser la tossuda seguretat en mi mateix que cridava: perquè puc!

Llavors vaig llegir el meu cognom cada dues làpides del cementiri d’Oskoruša. I em vaig sentir més proper a tot allò que tenia a veure amb els orígens, als meus parents desconeguts i als meus llocs coneguts. A allò que havia passat a la suposadament familiar Višegrad, i a allò que havia guanyat a la inicialment estrangera Heidelberg.

A Oskoruša simplement havia estat un turista amb bermudes. Un turista que bevia aiguardent sota l’arbret fruiter genealògic dels seus avantpassats. Un turista a qui li va semblar que el paisatge era increïblement bonic, i les ruïnes, indescriptibles. Quin tipus de gent era, la meva gent? També els que encara vivien, com l’àvia, que estava al meu costat i tenia el cabell rinxolat i lila, va dir: «A Oskoruša només hi veig primavera». Per què ho va dir? No va ser fins molt més endavant que vaig saber que l’àvia només era amb l’avi en aquestes muntanyes a la primavera. Fins i tot el nostre viatge va ser en ple abril.

Després de visitar el cementiri, vaig pensar una cosa dement i irrellevant, que era que jo era l’últim Stanišić home. Per acabar en punt mort, no hauria de tenir fills. Em vaig començar a ocupar del meu origen, però no va durar gaire. Semblava que m’agafava a destemps, en un moment de destructivitat, parlar del meu o del nostre origen en un moment en què l’ascendència i el lloc de naixement tornaven a convertir-se en trets distintius, restablien fronteres i els anomenats interessos nacionals emergien del pantà drenat dels estats petits. En un moment en què l’exclusió havia esdevingut programàtica i es podia tornar a escollir.

A la majoria dels textos que vaig escriure després d’Oskoruša tracto explícitament d’alguna manera sobre persones i llocs i sobre què significa per a aquestes persones haver nascut en aquest lloc concret. I també sobre què representa no poder o no voler viure-hi. Què reps i què tens assegurat segons la teva ascendència o descendència? I també, què et queda dels teus avantpassats? Vaig escriure sobre tot això, sobre Brandenburg, sobre Bòsnia, la situació geogràfica no era tan important, l’estrès identitari no hi entén, de latituds. Vaig escriure sobre racisme, violència i fugida. Quasi ja no queda cap dels meus personatges. Alguns arriben allà on volien anar des d’un bon començament. Molt pocs són persones sedentàries i felices. Fugen d’alguna cosa que de vegades és més o menys existencial. Estar de camí de vegades és una càrrega i de vegades un regal.

No solen parlar de la seva terra. Quan ho fan, no es refereixen a cap lloc concret. La teva terra, diu el rodamón Mo, és aquell lloc on només et cal fer el mínim.

Jo dic que la terra natal és allò sobre què estic escrivint. L’àvia. Quan la meva àvia Kristina va començar a perdre els seus records, vaig començar a col·leccionar-los. A l’altra àvia, Mejrema, l’anomenava Nena. Què en quedarà de la Nena? La mare em va explicar que li encantava anar al cinema. A la dècada dels setanta i dels vuitanta, havia vist totes les pel·lícules de la Casa de la Cultura, totes. Fins i tot les del tipus Rambo II. Em va portar a veure la meva primera pel·lícula de terror, una de Dràcula, massa aviat per a mi, va ser un desastre, vam haver de sortir de la sala abans que s’acabés. Per sort, al cap dels anys he anat oblidant les imatges. Vaig agafar certa simpatia inquieta per les ratapinyades.

Que la Nena fumava molt ho vaig poder veure amb els meus propis ulls. Passa’m el cendrer, si ets tan amable. Que li agradava seure camacreuada. Que cosia molt per no fumar tant. Que esperava a la finestra quan sabia que tenia visita o que algú tornava d’algun lloc. Els fesols li havien dit l’hora en què aproximadament arribaria. Que es balancejava lleugerament endavant i endarrere quan estava exaltada i, fins i tot, quan estava tranquil·la i cansada.

Què n’ha quedat del seu pare, el meu besavi Suljo?

Feia de raier al Drina. El primer que vaig sentir a dir d’ell és que era un dels millors.

La segona cosa, que no sabia nedar.

Fragments

L’any passat, la meva cosina va tenir el seu segon fill, una nena que es diu Ada. Viuen a França, a Montpeller. El marit de la meva cosina és un metge amb bigoti. Els seus pares són immigrants tunisians, ell és francès. Li regala els meus llibres a la seva mare. «Perquè parlen de ser foraster». Després de tots aquests anys a França, encara és el seu tema. Quan l’Ada compleix un any, a l’abril de 2018, torno a passejar per les muntanyes bosnianes entre les tombes.

La meva família viu repartida per tot el món. La divisió de Iugoslàvia també ens va dividir a nosaltres i ja no ens hem pogut tornar a asseure tots junts. El que vull explicar sobre l’origen també té a veure amb aquesta disparitat, que durant anys ha determinat el lloc on soc, quasi mai enlloc on tinc família. L’origen és l’àvia. I també ho és la nena del carrer que només l’àvia veu. El meu origen és en Gavrilo, que em fa adéu mentre diu que m’emporti un dels seus garrins a Alemanya.

A Hamburg l’origen és el nen que porta el meu cognom. Juga amb un avió. Li pregunto: «On voles?», «A Split, a casa de la iaia». Va amb bicicleta. Li pregunto: «On vas?», «A l’Àfrica, a veure els dinosaures». L’origen és la iaia. La meva mare, la seva àvia.

Després d’Alemanya i d’Amèrica, ara fa uns quants anys que viu en una casa a Croàcia, en un edifici alt des de la terrassa del qual es veu l’Adriàtic.

L’origen són les coincidències agredolces que ens han portat cap a una i altra banda. És la pertinença, a la qual no has aportat res. La família desconeguda a la terra àcida d’Oskoruša, la nena desconeguda allà a Montpeller. L’origen és la guerra. Per a nosaltres va significar que la mare i jo vam fugir a Alemanya a través de Sèrbia, Hongria i Croàcia. Vam arribar a Heidelberg el 24 d’agost de 1992. El pare ens havia portat a la frontera sèrbia i havia tornat a Višegrad per quedar-se amb la seva mare. Va venir al cap de sis mesos i va portar una maleta marró, insomni i una cicatriu a la cuixa. Avui encara no li he preguntat per l’origen de la cicatriu.

Vens dels Balcans, has fugit i no parles la llengua del país; aquestes són les teves qualificacions i referències. La mare, politòloga, va acabar en una bugaderia enorme. Va passar cinc anys i mig entre tovalloles calentes. El pare, economista, va anar a parar a la construcció. Eren feliços a Alemanya? Sí, de vegades. I sí, massa poques vegades.

El 1998 van haver de tornar a marxar del país. Per tal d’evitar que els deportessin a Višegrad, on havien fet una neteja ètnica, van emigrar a Florida. Allà van trobar unes feines que no s’haurien atrevit a somiar quan eren a Alemanya. Jugaven al pòquer amb els seus amics americans i feien barbacoes amb els seus amics bosnians. Van estalviar una mica i una vegada es van trobar un caiman a l’estany del jardí.

Actualment viuen la vida de jubilats nord-americans a Croàcia, on es poden quedar un any sempre que hagin passat els tres mesos anteriors en un país que no pertanyi a l’espai Schengen. Unes 47 mil persones van emigrar a Croàcia el 2017. Croàcia és un altre país europeu que fa ulls clucs davant dels problemes migratoris.

La nostra primera llar alemanya era en una zona industrial situada entre les ciutats de Wiesloch i Walldorf, just al costat de la carretera nacional. L’única cosa bona era que com que l’estació del tren estava a prop, podies sortir-ne fàcilment. La nostra casa era l’única a la rodona. Estàvem envoltats de xemeneies de les fàbriques, naus industrials i concessionaris. Heidelberger Druckmaschinen. PENNY-Zentrallager. Car-wash-center SB Waschboxen & Sauger. No sé si ja hi eren totes llavors. Ho he llegit a Google Maps.

A l’edifici hi vivien sis altres famílies de refugiats. Tothom estava en una decepció constant. Per les autoritats, els preus, el fet que només s’encenguessin dos fogons, per ells mateixos. Tothom estava a l’espera de bones notícies i d’una vida millor, viure així no podia ser bo. Haver conservat la vida ja estava prou bé.

Els nens podíem veure la televisió tant com volguéssim. Vèiem lluita lliure i porno suau i ens barallàvem damunt de matalassos vells al pati. Els matalassos no feien bona olor. Portaven els somnis i la pell morta dels seus anteriors propietaris. Bodyslam. Piledriver. Neckbreaker. Per a la majoria, les grans acumulacions d’escombraries eren un gran entreteniment. Amb quina facilitat llençava la gent les seves coses! Em feia molt de fàstic. Però no teníem ni mobles ni diners i, per tant, no teníem elecció. Durant una temporada, vaig dormir al terra com a protesta. Era massa orgullós. El meu lluitador de lluita lliure preferit era (encara ho és avui dia) Undertaker, «l’enterrador».

La mare i jo passàvem hores a la cabina de telèfon de l’estació. Si algú volia trucar, sortíem, la mare es fumava una cigarreta. Intentàvem, sovint sense èxit, localitzar algú —el marit, el pare, el germà, l’àvia. Durant setmanes, no vam obtenir cap resultat, durant setmanes no sabíem si la persona amb qui volíem parlar encara podia parlar.

La mare encara recorda la guia destrossada de la cabina de telèfon, la ferum de suor, el grafit del vidre, un cor negre. No vam poder desxifrar quines eren les dues lletres de dins del cor.

El trasllat a Heidelberg ens va alleujar molt la situació. Vivíem en un bungalou amb la família de la meva tia Lula, la germana de la meva mare. Quan va esclatar la guerra, la meva tia i el seu marit estaven treballant a Alemanya. Quan ens van retenir a l’aeroport de Munic i ens volien enviar per on havíem vingut, tots dos van certificar mitjançant una carta que es farien càrrec de nosaltres econòmicament si era necessari. Només llavors ens van permetre l’entrada. Moltes altres persones no tenien cap certificació.

Vam passar quatre anys sota un mateix sostre.

Després de la guerra, la família de la meva tia va poder tornar a Zavidovići. La ciutat era a la part bosniana de la Federació acabada de crear i casa seva encara era seva i quasi no havia patit cap dany. Van pintar les parets i van refer el jardí. Van criar gallines (la tia) i coloms (l’oncle). A la nostra casa de Višegrad hi vivien persones que no coneixíem. L’àvia va lluitar durant molt de temps perquè ens paguessin un lloguer.

No sé a què es dedica la meva tia avui dia, crec que a res. No m’agrada preguntar-ho. Ja sé què és allò que la fa feliç. Amb seixanta anys, la meva tia balla danses folklòriques i a l’estiu passa uns quants dies a l’Adriàtic. A més, les gallines també la fan força feliç. N’explica coses, les fotografia i puja les imatges a Instagram. Al seu perfil sobretot hi pots veure que a la secció local del partit socialdemòcrata, pel qual gairebé va entrar a l’ajuntament, li agrada fer excursions a la natura (els camarades s’asseuen en un bosc, sobre un pedregar estrany i miren seriosos la càmera). La meva tia fa un pa de pita molt bo i té un riure parrupant com de colom que em fa estar content. La meva tia no es va portar mai malament amb mi. Els seus fills, els meus cosins, tenen uns trenta anys. El més gran és representant d’esportistes a Alemanya i té les espatlles molt amples i un fill menut i veloç. Ja sabia que l’Hamburg baixaria a segona molt abans que ho fes. També sap que tornarà a pujar a primera. El seu lluitador preferit de lluita lliure a Wiesloch era Randy Savage Macho Man.

El més jove va estudiar Filologia Alemanya, per acabar treballant a Bòsnia en un centre d’atenció telefònica alemany. Entre una cosa i l’altra, ha obert el seu propi centre. Actualment està desenvolupant una aplicació de fitness amb la qual uns esportistes d’elit mostren els seus mètodes d’entrenament. Si l’aplicació s’arriba a distribuir algun dia, la recomanaré a tothom que vulgui fer flexions amb en Mario Götze, perquè posaria la mà al foc pel meu cosí. Com a mi, el lluitador que més li agradava era l’Undertaker.

Al meu oncle, el germà de la meva mare, l’agost de 1992 uns guerrillers serbis el van arrossegar fins a un lavabo, on van voler obligar-lo a despullar-se per veure si estava circumcidat. Va fer mans i mànigues per tal de guanyar temps. El meu oncle era bo, el seu aplaudiment va ser el minut de temps que va poder guanyar en el qual algú va arribar, el va reconèixer i va dir als homes aquells: es pot saber què feu, però si és només l’actor. El van deixar marxar. A partir de llavors, s’havia de presentar cada dia a la comissaria de policia. La gent que s’havia de presentar cada dia a la comissaria acabava desapareixent el quart o cinquè cop. A Višegrad deien: «La foscor se l’ha empassat». El meu oncle i la seva família van escapar de la foscor. Van vagar durant molts mesos i van trobar una nova llar a Salzburg.

L’oncle va pensar què feia un actor de trenta-quatre anys en un país estranger i sense conèixer-ne la llengua. Els teatres no hi estaven interessats, les agències no tenien cap esperança per a ell. Per això va passar-se un any repartint diaris fins que se li va ocórrer un paper per al quan no necessitava l’idioma. Els iugoslaus no contracten pallassos, però als jardins d’infància i a les immobiliàries austríaques els encanten. Va trobar un company i a partir de llavors se’l podia veure portant un nas vermell a les festes d’aniversari i conduint un monocicle a les festes d’empresa. Finalment fins i tot ha acabat fent una petita gira pels Estats Units amb un espectacle que consistia en l’intent, d’una hora de durada, d’enfilar-se sobre un mur minúscul.

Després de discutir amb el company, va penjar les sabates enormes, va muntar una taula de pòquer i es va posar a jugar al pòquer amb les seves dues filles a l’habitació d’aquestes. Primer jugaven amb els veïns, més endavant amb persones que venien de qualsevol indret de la ciutat.

Els caps de setmana l’oncle pescava al Salzach, ara fa poc que torna a pescar al Drina. S’ha construït una caseta a prop de Višegrad. Per fer la seva vida de jubilat. Mig any a França, amb les filles i els nets, mig any al Drina, esperant que els silurs mosseguin l’ham, així és com ho explica.

Les seves filles, les meves cosines, també viuen a França. Abans, a Višegrad, jugàvem sovint. Jugàvem a botiguers. Jo m’encarregava dels diners. Jugàvem amb les nines, jo els donava cops. Totes dues ploraven una mica, llavors jugàvem a una altra cosa.

Hi ha una fotografia de les meves cosines i jo, feta dos anys abans que esclatés la guerra. Estem asseguts en una escala. Tinc el braç al voltant de la més jove, la més gran recolza el cap damunt la meva espatlla. Portem xandalls. Amb els ulls mig clucs pel sol, somriem per a la càmera. No he estat mai més a prop de la sensació de tenir germans com llavors.

A l’actualitat, quan ens visitem els uns als altres, fem alguna cosa que requereix atenció. Parlem d’allò que experimentem en el present. Parlar de tot el que ha passat requereix calma i atenció i per damunt de tot el coratge de preguntar. De Višegrad no n’hem tornat a parlar des de Višegrad.

Quan érem nens, amb el present en teníem prou. El sol. Descansar abans de posar-nos a jugar de nou. Ara som nosaltres qui tenim nens, per tant en parlem. Sobre a quins jocs juguen. Sobre quines rebequeries fan. Sobre com servim la salsa (directament damunt la pasta, si tenim sort, o en un bol a part). Diem que estaria bé que els nostres fills es veiessin més sovint. Tots tres tenim encara una còpia de la fotografia dels tres a l’escala il·luminada pel sol.