Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana

La composició de Llorente era, cal destacar-ho, la primera de les tres que dedicaria a Verdaguer, i en ella s’establia un diàleg en què hom atribuïa al poeta català diverses facultats, com ara la de traure del fons del mar «lo món dels Atlantes», o la de plantar «la Creu redemptora / en lo cim del Canigó». Finalment li preguntava: «¿Quín geni t’inspira? / ¿Quina es l’ardenta guspira / que encengué ton esperit?». La resposta de mossén Cinto no podia ser més simbòlica: «Patria’s diu la mehua musa / y el foch que la inflama, Fé». La de Llombart, per la seua banda, manifestava la fervent admiració que el poeta sentia per Verdaguer, a qui qualificava com a «Rey de la gaya ciencia». Respecte al seu darrer poema, Canigó, el comparava a una «Estrella de claríssima aureola / qu’es posará en lo front de son autor».

La sessió d’homenatge finalitzà amb un parlament en què el governador de València «expresó la gran satisfacción que le habían causado los elogios tributados al insigne Verdaguer y a Cataluña, y la estrecha hermandad entre ésta y Valencia».[94]

Setze dies després d’aquella vetlada, el 28 de febrer de 1886, Lo Rat Penat adreçava una carta a Verdaguer (signada per «un grup de socis» de l’entitat: cinquanta-set) en la qual es donava compte dels actes que havien tingut lloc en la «sesió apologética dedicada á V.».[95] La missiva destacava que «may, dende que la Societat existeix, lo tribut ha segut mes digne ni mes mereixent»,[96] i que per això mateix «Lo Rat-Penat vol fer públich lo testimoni de respecte y admiració que V. li mereix, y al efecte, tots los sócis, dende’l mes gran al mes giquet, firmen esta carta, breu espresió de sos sentiments de carinyo á V. qui en la llengua dels nostres avis ha sabut fer verdadera poesia espanyola».[97] La carta posava el colofó d’or a l’acte d’homenatge de Lo Rat Penat a Verdaguer, el més «digne» i «mereixent» que l’entitat mai no havia organitzat.

3. LAS PROVINCIAS I LLOMBART

En consonància amb la gran atenció que Llorente, a través del seu diari, prestà a moltes de les manifestacions de les renaixences valenciana i catalana, val a dir que Las Provincias, tant des de les pàgines del diari com des de les de l’Almanaque, també es feu ressò de gran part de la producció i l’activitat social i literària de Llombart.

Com hem vist, Llombart s’inicià en el món del periodisme sent encara adolescent.[98] La primera notícia de Las Provincias referent a la seua activitat literària i periodística remet a abril de 1867, i versa sobre l’aparició d’El Fárrago. Periódico sin ton ni son, sin saber por qué, publicació en la qual figurava com a «propietario y director: Carmelo Navarro», i com a «editor responsable: Fulgencio Riera y Bayarri».[99] Encara que el primer número d’El Fárrago isqué al carrer el dissabte 6 d’abril de 1867, sis dies abans, el diumenge 31 de març, el diari de Llorente anunciava: «Dícese que hoy verá la primera luz pública un periódico satírico bajo el título de El Fárrago, que según uno de nuestros colegas estará redactado por jóvenes de buen humor, y algunos de ellos ventajosamente conocidos en el mundo literario».[100] I, de la mateixa manera, tres dies després d’aparéixer apuntà: «Se ha publicado el primer número del periódico festivo que anunciamos iba a salir a luz con el título de El Fárrago. Le deseamos largo tiempo de buen humor».[101]

Però, malgrat l’amabilitat d’aquests primers comentaris, el ben cert és que el contingut del periòdic no degué estar a l’altura de les expectatives que els responsables de Las Provincias hi havien dipositat, perquè quinze dies després el diari liquidà l’aparició del segon número, que portava data del 20 d’abril, amb un comentari tan curt com displicent: «El sábado volvió a salir al público El Fárrago, periódico que él mismo se titula sin ton ni son».[102]

La primera notícia de Las Provincias que ens presenta Llombart com a poeta valencià és de març de 1872, i correspon al moment en què edità el recull d’epigrames Niu d’abelles.[103] De fet, durant aquell mes Llombart hi protagonitzaria dues notícies: la primera explicava que, «con el título de Niu d’abelles, en la próxima semana el joven poeta Constantino Llombart comenzará a publicar por entregas una chispeante colección de epígramas escritos en valenciano, en colaboración de otros distinguidos escritores»;[104] i la segona feia referència a la seua pertinença al comité local del partit republicà en el districte de Serrans, barri segon.[105]

Al mes següent, el nom de Llombart encapçalà dues noves notícies: la primera al·ludia a les dificultats que, segons sembla, havia tingut per a trobar un local on representar la seua obra teatral Justicia contra justicia. En aquest sentit, Las Provincias informava que «ha sido admitida por la empresa del teatro de la Libertad la comedia titulada Justicia contra justicia, escrita por D. Carmelo Llombart, y es de esperar que pronto sea puesta en escena»;[106] l’altra anunciava, amb evident satisfacció, l’inici de la publicació de Niu d’abelles:

Digimos últimamente que el joven poeta valenciano D. Constantino Llombart iba a publicar, con el título de Niu d’abelles, una picante colección de epígramas, en la que figurarían los más conocidos de los ingenios lemosines. Dicha obra ha comenzado ya a ver la luz por entregas de diez y seis páginas en cuarto elegantemente impresas. En la primera, que tenemos a la vista, además de un prólogo del coleccionador relatando lo mucho que se ha trabajado en favor de nuestra antigua lengua local por los literatos de Barcelona y Mallorca en primer término, y por los de Valencia en segundo, se comienza la serie de epígramas, entre los que se ven, no sólo de los literatos que actualmente se dedican a este género de literatura en nuestra población, sino también de los malogrados poetas Bernat y Baldoví, Salvador Estellés y otros.

Recomendamos esta nueva publicación a las personas amantes de la dulce lengua lemosina, y a todas aquellas que gustan conocer los intencionados epígramas de nuestros poetas.[107]

I a això cal afegir l’anunci de les col·laboracions literàries que, juntament amb altres autors, Llombart publicava al periòdic infantil El Juguete.[108]

La següent notícia data del 27 de juliol de 1874, i esmenta el pensament que havien tingut «algunos amigos y compañeros literatos del conocido poeta D. Constantino Llombart para redimir del servicio militar, en caso de tener esta desgracia, a dicho señor», i que consistia «en dar a luz una de las obras que éste tenía mas adelantadas».[109] Llombart comptava aleshores amb 26 anys, i sembla ser que l’obra en qüestió era una col·lecció de «doloras» titulada Flores de Adelfa, que havia d’anar precedida d’un pròleg de Jacint Labaila, i que finalment no degué arribar a veure la llum.

Les posteriors referències llombartianes que he trobat a Las Provincias són de novembre de 1878 i parlen de l’aparició d’un nou recull d’epigrames: «El conocido escritor D. Constantino Llombart ha publicado un tomito de epígramas valencianos, que contiene ciento y una de estas festivas composiciones, y se titula Abelles y abellerols».[110] A banda de donar notícia de la publicació de l’obra, el diari també s’hi permetia un xicotet comentari molt relacionat amb el model lingüístic que Llorente pensava que havia d’impulsar la Renaixença:

Ha de permitirnos el Sr. Llombart una observación. ¿Por qué una persona tan celosa del renacimiento lemosín, y que ha sido el iniciador de la Sociedad del Rat Penat, publica versos valencianos sin la ortografía propia de esta lengua? De este modo poco se adelantará en el cultivo de ese antiguo idioma, del que se muestra tan apasionado el Sr. Llombart.[111]

Així mateix, en gener de 1879 Las Provincias acollí dos articles en què, com ja hem vist, s’informava de l’aparició i part del contingut de l’almanac Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí per a aquell any. A més, el 2 d’agost anuncià la publicació, «elegantemente impresa», de «la biografía del escritor valenciano D. Constantino Llombart, escrita por D. Manuel Lluch Soler. Es un folleto de treinta páginas en el que se da una detallada noticia de los trabajos de este activo propagador de las letras lemosinas».[112] I al cap de dos mesos, el 15 d’octubre, la primera composició poètica de Llombart publicada al diari de Llorente: el poema castellà «A Francisco Ribalta».[113]

Més d’any i mig després, en juny de 1881, Llorente tornà a reproduir una nova poesia de Llombart, aquesta vegada en valencià. Es tracta de «La Senyera de Valencia. Recorts historichs», dedicada per l’autor «a mon respectable amich lo distinguit patrici Don Ferrán Reig y García»,[114] que en 1883 esdevindria president de Lo Rat Penat. De manera que si tenim en compte que el primer president de l’entitat havia sigut Fèlix Pizcueta (que també ho seria per segona vegada durant el període 1884-1886), i que durant el curs 1880-1881 n’havia exercit el càrrec Jacint Labaila, cal pensar que tres dels sis primers presidents de la Societat d’amadors de les glòries valencianes –ells tres més Llorente (1879-1880), Ferrer i Bigné (1881-1882) i Vicent Pueyo (1882-1883)–, eren persones pròximes a Llombart; poetes que comptaven, si més no, amb el seu afecte i estima.

Com hem vist en parlar dels Jocs Florals, el 6 d’agost de 1887 Llorente publicà la traducció castellana que havia fet Llombart de la seua poesia «Les glòries de València».[115] El 29 de juliol de 1888, la poesia «A [l]’Albat». I el 8 de desembre de 1890, la semblança literària del fundador de Lo Rat Penat que havia aparegut a El Resumen. S’hi feia un repàs a la trajectòria de Llombart, «entusiasta regionalista, tan amante de su tierra», en què s’apuntava que «toda su actividad, toda su inteligencia y todos sus exfuerzos los ha dedicado a ennoblecerla y dignificarla».[116]

Durant l’estiu de 1891 Llorente donà cabuda a dues noves poesies valencianes de Llombart, totes dues premiades a l’edició dels Jocs Florals d’aquell any: «La cullita de la seda»[117] i «En lo castell de Xàtiva», primera part del poema històric Lo Compromís de Casp,[118] que finalment romangué inèdit. I un any més tard a la composició «Homenaje á Colón (12 d’octubre de 1492)»,[119] que prèviament havia sigut publicada a La Correspondencia de España.

El 9 de juliol de 1892 Las Provincias es féu ressò del resultat del certamen literari que dos dies abans havia tingut lloc a Castelló de la Plana, i en què havien sigut llorejats alguns poetes valencians, com ara Josep Maria de la Torre, Pere Bonet Alcantarilla i Llombart. I durant els dies 20 i 28 de juliol de 1892 de les dues sessions que, amb una setmana de diferència, «algunos socios del Ateneo y del Rat-Penat» dedicaren a l’escriptor andalús Salvador Rueda, i en què havia participat el nostre autor. En la primera, «el Sr. Llombart leyó una traducción suya de la poesía del Sr. Curros Enríquez, titulada La lira rota, mereciendo por ella y por su visita al Ateneo, donde cuenta este distinguido escritor con muy buenos amigos, nutridos aplausos»;[120] i en la segona, una «hermosa oda» titulada «Al sol».[121]

Les dues següents notícies de Las Provincias que tingueren a Llombart com a protagonista estan directament relacionades amb el seu òbit. La primera és l’extensa necrològica que, l’endemà mateix de morir, publicà el diari. Escrita segurament per Llorente, només tenia paraules d’elogi per a l’«apóstol ferviente del renacimiento y el regionalismo literario valenciano»,[122] i feia un repàs a la seua biografia personal i literària, des del seu naixement, el 8 de setembre de 1848, fins a la seua defunció, esdevinguda el 31 de març de 1893. Enumerava les obres que havia produït, les publicacions que havia dirigit, i repassava tota la seua activitat cultural, amb una especial atenció per als volums de Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí (amb què, segons el redactor de la necrològica, «contribuyó mucho al renacimiento valenciano») i per a «la publicación de Los Fills de la Morta-Viva y la fundación de la Sociedad del Rat-Penat», que «le dieron mayores títulos al aprecio de los valencianos». El redactor tampoc no oblidava consignar la humilitat i precarietat en què tothora havia viscut Llombart: «Dedicado exclusivamente a tareas literarias, poco productivas entre nosotros, vivió siempre de una manera muy precaria, a pesar de que trabajaba mucho, lo cual agriaba su carácter, algo misantrópico».[123]

Així mateix, també voldria destacar les paraules de la necrològica que ens el presenten com un propagandista «de la lengua valenciana» i de la causa valencianista, «que ha sido la obra principal de su vida y la que conservará su nombre en los fastos literarios».[124] Perquè, ben probablement, fou aquella, la d’animador i propagandista cultural, la major contribució que Llombart realitzà al conjunt de la Renaixença valenciana.

Al dia següent, Las Provincias publicà una notícia referent a l’enterrament civil (que analitzarem després) que «los que dirigen hoy en esta ciudad el partido liberal» li havien preparat; notícia que incloïa la queixa de Lo Rat Penat, que, en veure l’orientació política i antireligiosa que agafà el sepeli, desistí de la intenció d’«honrar la memoria de su consocio, asistiendo a su entierro, y depositando una corona de flores sobre su féretro».[125] Com a homenatge, i per tal de demostrar que «el difunto Llombart era católico en el fondo de su alma, y que no han interpretado bien sus sentimientos los que ayer le llevaron al Cementerio civil»,[126] el diari de Llorente publicà la poesia valenciana «A la santisima Verge»,[127] original del fundador de Lo Rat Penat.

Un any més tard, durant el mes de maig de 1893, i dins de la secció «Trescientos sesenta y cinco sonetos» –un per dia–, aparegué el poema castellà de Llombart «Lágrimas».[128] En 1894, i dins d’una nova secció literària de Las Provincias titulada «Cincuenta y dos poetas valencianos del presente siglo» –un per setmana–, Llorente li publicà el poema valencià «¡Asoles!».[129] I el 31 de març de 1896, quan es complia el tercer aniversari de la seua defunció, una nota biogràfica en què hom destacava «la publicación del calendario lemosín Lo Rat-Penat, que contribuyó poderosamente al renacimiento de la literatura valenciana, de la que era ferviente admirador»,[130] la fundació de la societat cultural homònima i la confecció del volum Los fills de la morta-viva, les tres fites més destacables de l’aportació cultural llombartiana.

Les dues últimes referències de Llombart que he trobat a Las Provincias pertanyen a l’homenatge que Lo Rat Penat li dedicà en desembre de 1896[131] –del qual parlarem després– i a la poesia castellana «Al inmortal autor de “D. Quijote”»,[132] que Llorente reproduí a la secció «Algo de poesía» en setembre de 1905 i amb motiu de la celebració del tercer centenari de la publicació de la novel·la de Cervantes.

3.1 L’Almanaque «Las Provincias» i Llombart

De la mateixa manera que s’esdevingué amb el diari Las Provincias, des de 1880 fins a 1892 Llorente publicà un bon grapat de poesies de Llombart al volum anual i miscel·lani que a partir de 1879 el seu diari generà, i que era conegut amb el nom d’Almanaque «Las Provincias». En total en foren setze, les composicions publicades: dotze en castellà i quatre en valencià. A les quals cal sumar: l’escrit «Mis primeros versos» que, a petició de Llorente, Llombart redactà en 1888; l’article «Una poesía de Bécquer»; i la necrològica que aparegué al volum corresponent a 1894.

Pel que fa a les poesies castellanes, es tracta dels sonets «Beso de ángel»,[133] «Lágrimas»[134] (que degué agradar molt a Llorente perquè, recordem-ho, dos mesos després de la defunció de l’autor també la publicà a Las Provincias), «Al borde de un precipicio»,[135] «Espíritu y materia»,[136] «¡Bonito desenlace!»,[137] «A mi musa»[138] i «Grato perfume»;[139] de les composicions «Muerte de la poesía (pensamiento anónimo)»[140] i «El entierro del amor (fragmento de un poema inédito)»;[141] i, finalment, de la traducció castellana del poema «¡Te amo!»,[142] original de Víctor Balaguer.

Pel que fa a les poesies valencianes, val a dir que, encara que resulten escasses en nombre, es tracta de quatre de les més conegudes i significatives de la producció lírica llombartiana, totes elles publicades en anys successius: «A Mossen Jacinto Verdaguer»,[143] escrita amb motiu de la vetlada literària que, com sabem, Lo Rat Penat dedicà en febrer de 1886 al poeta de Folgueroles; «A [l]’Albat»,[144] que li valgué l’accèssit segon a la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1888 –i també el títol de Mestre en Gai Saber–; «Á les Torres de Quart (1808)»,[145] que és una composició històrica que recrea els fets bèl·lics que es visqueren a València al principi del segle XIX amb motiu de la Guerra del Francés; i, finalment, «La cullita de la seda»,[146] amb què obtingué la «medalla d’argent» que atorgava l’Ateneu Mercantil en els Jocs Florals de 1891.

D’altra banda, «Mis primeros versos»[147] s’emmarca en el conjunt d’«autobiografies literàries» que Llorente demanà a uns quants dels més representatius poetes valencians i posteriorment publicà a l’Almanaque «Las Provincias». D’aquesta manera, entre els anys 1886 i 1895 és possible trobarhi les reflexions que, sobre els seus inicis lírics, elaboraren: Vicent Venceslau Querol, Enric Gaspar, Rafael Maria Liern, Fèlix Pizcueta, Jacint Labaila, Joan Rodríguez Guzman, Josep Herrero, Francesc Danvila, Rafael Ferrer i Bigné, Constantí Llombart, Víctor Iranzo Simon, Paulino Ortiz i Josep Sanmartín i Aguirre. L’únic d’aquests escrits que aparegué en valencià fou l’últim, el de Sanmartín i Aguirre.

A «Mis primeros versos» Llombart, que començava agraint la invitació a participar «en esa especie de génesis poético»,[148] explicava amb pèls i senyals la poca atracció que, en la seua infantesa, havien exercit sobre ell els llibres i els estudis. Motiu pel qual entrà a treballar ben d’hora «de aprendiz en un taller de encuadernación, industria para la que demostré felices aptitudes, si bien en ella no adelantaba tanto como, según mi maestro aseguraba, podía esperarse de mi inteligencia».[149] Fou allí on s’afeccionà a llegir texts de literatura popular valenciana, com ara col·loquis i romanços. Tot i que els seus inicis literaris es desenvoluparen, com els de la majoria dels escriptors contemporanis, en el conreu de la poesia castellana.

De la lírica passà al drama, amb l’elaboració d’un sainet, En lo Mercat de Valensia –que, si hem de fer cas a l’autor, «obtuvo extraordinario éxito»[150]–, un «miracle» de Sant Vicent i d’altres obretes, la producció de les quals sempre estava marcada per la immediatesa de la necessitat material, ja que «la situación de mi familia, y de consiguiente la mía, hacíase cada vez más insostenible».[151] I potser per això, encara que reconeixia favors i influències, es declarava lliure i autodidacta: «Si [...] algo consiguiere algún día en el trillado campo de las letras, a mí, exclusivamente a mí, me lo debería todo».[152]

Abans de finalitzar l’escrit Llombart s’adreçava a Llorente per a lloar les bondats de la iniciativa i demanar-li que també ell redactara el seu «Mis primeros versos», per tal que no imitara «a aquel famoso capitán, que luego de embarcar a la gente se quedó en tierra».[153] Aquesta vegada, però, el director de Las Provincias no li féu cas, i mai no arribà a publicar la crònica dels seus inicis lírics.

El següent dels documents llombartians que aparegué a l’Almanaque és un article redactat a propòsit de la troballa, «entre las páginas de un devocionario poético»,[154] d’una composició de Bécquer. La reflexió que Llombart féu al voltant de la poesia «A todos los santos», que hi reproduïa, li serví per a manifestar la profunda emoció que sentia per la vida i l’obra d’aquell poeta romàntic castellà: «Al encontrar la referida composición, nueva para nosotros, y acaso para la mayor parte de los que nos lean, no hemos podido contener una lágrima».[155]

Finalment, la necrològica que a la mort de Llombart publicà l’Almanaque «Las Provincias» manté moltes connexions, fins i tot frases idèntiques, amb la que l’endemà mateix de la defunció havia publicat el diari de Llorente.[156] Cosa que indica que, molt probablement, fou redactada per la mateixa mà. L’única diferència entre elles rau en el fet que, quan fou redactada la de Las Provincias, no havien tingut lloc els aldarulls del funeral.

A més, encara és possible trobar la col·laboració de Llombart en una altra de les publicacions que dirigí Llorente: la Revista de Valencia (1880-1883).[157] Es tracta del poema valencià «Set tinch. Quinta paraula de Jesucrist en la creu»,[158] que veié la llum en el número corresponent a l’1 de maig de 1882. Sens dubte, aquesta ha de ser una de les poesies que, «ab l’objecte de commemorar les Set paraules de Jesucrist en la Creu»,[159] foren llegides en el «concert sacre» que durant la Setmana Santa de 1882 celebrà la societat Lo Rat Penat, i que l’Almanaque «Las Provincias» para 1883 resumí de la següent manera: «En uno de los días de la Semana Santa se celebró un concierto sacro con el objeto de conmemorar las Siete Palabras de Jesucristo en la cruz, leyéndose inspiradas poesías escritas al efecto por los Sres. Llorente, Pizcueta, Iranzo, Llombart, Arroyo, Ferrer y Bigné y Rodríguez Guzmán».[160]

3.2 Un nou plagi de Llombart (1873)

El diari de Llorente i el seu respectiu Almanaque no només foren dos dels llocs en què Llombart estampà moltes de les seues peces de creació literària: Las Provincias també fou la publicació de què l’autor de Los fills de la morta-viva se serví per a confeccionar una de les seues obres històriques més emblemàtiques. Però no únicament per a documentar-se’n o recaptar-hi dades, sinó per a copiar-la literalment.

Estem en condicions d’afirmar que Constantí Llombart fou un autor que sovint féu servir el plagi com a sistema. Sense que això reste mèrit a una producció literària i intel·lectual reeixida, i a una aportació a la cultura valenciana digna d’elogi, cal reconéixer també que el conjunt de la seua obra posseeix, enmig de molta llum, diversos punts d’ombra.

Per a fer aquesta asseveració hom pot fonamentar-se en tres exemples, el tercer dels quals és el que ara més directament ens afecta. En primer lloc, cal recordar com ja fa anys que el professor August Rafanell (1991b: 42) demostrà que, en la major part del discurs d’inauguració de Lo Rat Penat, titulat Excellències de la llengua llemosina (1878), Llombart es dedicà «a plagiar el pròleg d’Agustí Sales al Diccionario de Carles Ros. En copia els fragments més representatius: al peu de la lletra».

Anys després, durant el congrés «Bernat i Baldoví i el seu temps», realitzat a Sueca en 1999, vaig ser jo qui explicà que la semblança de Bernat i Baldoví que figura al volum Los fills de la morta-viva és, en realitat, obra de Pasqual Pérez i Rodríguez; i que en aquell treball Llombart es limità a copiar, traduir i –en algun cas– alterar l’ordre de les paraules anys abans escrites i publicades per aquell romàntic valencià (Roca, 2002a).

Finalment, puc assegurar que el volum Trece días de sitio o los sucesos de Valencia. Narración histórica que en 1873 publicà Llombart és –en gran part– una còpia de la llarga i extensa crònica que, sota el títol «Los sucesos de Valencia», aparegué el 10 d’agost de 1873 al diari Las Provincias. He fet les comprovacions oportunes i excepte la introducció i la darrera part de l’epíleg, el cos central del llibre és en gran part idèntic al relat del diari. Un procediment que només té un nom: plagi.

A diferència, però, de com havia actuat en el discurs Excel·lències de la llengua llemosina i en Los fills de la morta-viva, cal dir que Llombart publicà a l’última pàgina de Trece días de sitio, juntament amb la fe d’errades, una breu nota titulada «Al César lo del César» que diu literalment:

Comprobada la exactitud y veracidad de las noticias publicadas en los escelentes periódicos Las Provincias y El Mercantil, que ven la luz en esta población, contando para ello con la amabilidad de sus directores, no hemos titubeado en aprovecharnos de ellas, copiando al efecto párrafos, periódicos y aún artículos enteros de los que van por vía de apéndices, lo cual consignamos aquí con el mayor placer, para que no se diga que nos engalanamos con agenas plumas.[161]

Potser perquè preveia la que li podia caure, sembla ser que Llombart intentà curar-se en salut. I encara que afirmava comptar amb el permís dels directors dels diaris esmentats, s’ha de certificar que aquest descàrrec no justifica ni la quantitat ni la manera com foren copiats els texts procedents de Las Provincias. Una pregunta s’imposa: si el contingut manllevat al diari llorentí ascendeix al 40 % del total del llibre, aproximadament; i si, segons confessió de l’autor, també hi ha textos procedents d’El Mercantil Valenciano –que no m’he entretingut a buscar, perquè és matèria d’un altre estudi–; quin tant per cent de l’obra Trece días de sitio és original de Llombart?

Tret d’aquesta nota i de dues ocasions en què, per diferents raons, l’autor cita Las Provincias, en cap moment no se’ns informa de la procedència del text. Les al·lusions al diari de Llorente s’ubiquen: al capítol primer, al moment en què s’està parlant de la fugida de la gent pels carrers de València, i l’autor deixa anar un «aquello, decía el periódico Las Provincias describiendo de este modo aquella precipitada salida...»;[162] i a la part final de l’epíleg, en què s’explica que

la prensa local, haciéndose eco de la opinión pública, se indignó contra la censurable conducta del Sr. Castejón, y muy especialmente el diario titulado «Las Provincias», que se desató en merecidas censuras contra sus impolíticas medidas gubernamentales, por lo cual llevó a su ilustrado director D. Teodoro Llorente a los tribunales, que, algunos meses más tarde, sobreseieron (sic) la causa.[163]

Tanmateix, durant les darreres dècades el llibre de Llombart ha sigut destacat i lloat repetidament per diversos estudiosos –recordem que amb el títol Crònica de la revolució cantonal fou reeditat en 1973–, fins al punt d’haver-lo situat al capdavant de les seues obres més emblemàtiques. D’aquesta manera, poc es devia pensar el professor Sanchis Guarner (1968b: 45), que qualificava Llombart com a «jove dinàmic» i «un dels participants en l’aldarull cantonal i que després en fou cronista», que per a confeccionar aquella obra Llombart havia copiat paràgrafs i paràgrafs procedents del diari de qui Sanchis considerava el seu oponent: Llorente. Com tampoc no s’ho devia pensar Rafael Aracil, que en 1973 justificava la reedició del text –una reedició, cal subratllar-ho, ben sui generis, ja que no reproduïa ni l’escrit preliminar «Advertencia a quien leyere» ni la nota final «Al César lo del César»– amb les següents paraules: «L’absència de relats sobre els fets de València ens ha impulsat a reeditar, just després de cent anys, la detallada obra de Constantí Llombart, republicà federal de tendència moderada, testimoni d’excepció i honest narrador».[164] Perquè hom pot assegurar que si d’alguna cosa no exercí Llombart en aquella ocasió fou de narrador «honest», en signar uns texts dels quals no era responsable.

4. LA DEFUNCIÓ DE LLOMBART (1893)

Constantí Llombart morí, amb 44 anys, el 31 de març de 1893 a les 8 del matí, i a causa –segons el diari Las Provincias, l’únic que en parlà dels motius– d’«una afección gástrica que padecía hace tiempo, y que se había agrabado últimamente».[165] Aquell dia era Divendres Sant. La necrològica publicada l’endemà pel diari de Llorente indicava que «sus amigos políticos y algunos discípulos literarios», en clara al·lusió a Vicent Blasco Ibáñez i a Ramon Andrés Cabrelles, «le han rodeado en sus últimos momentos».[166] I que «el cadáver, vestido de frac y con la insignia del Rat-Penat, fue colocado ayer en uno de los departamentos de su modesta morada, calle de Pelayo, 34, siendo velado por aquellos compañeros, y esta tarde, a la dos, será conducido al Cementerio».[167]

En idèntics termes s’expressava El Mercantil Valenciano. A banda de declarar que «con su muerte pierde el regionalismo literario valenciano uno de sus más infatigables campeones», assenyalava que «sus últimos momentos, como su vida toda, han discurrido entre pobreza y amarguras, pero nunca, ni en el último trance, le han abandonado los amigos»;[168] i que «esta tarde a las dos tendrá lugar la conducción del cadáver de Llombart al Campo Santo [...] a cuyo acto probablemente se asociarán el Ateneo Científico, Lo Rat Penat y alguna otra corporación literaria».[169] Tanmateix, els membres de Lo Rat Penat no pogueren dedicar-li l’enterrament ni el comiat que haurien desitjat, ara veurem perquè.

El sepeli, que havia de tenir lloc el Dissabte Sant per la vesprada, estigué envoltat de polèmica. Segons la crònica que Las Provincias publicà l’endemà, diumenge 2 d’abril, el dia de l’enterrament, els amics de Llombart publicaren, en El Mercantil Valenciano, «el acostumbrado aviso mortuorio de la conducción del cadáver, prescindiendo del signo de la cruz y de las fórmulas religiosas, y consignando que sería llevado el cadáver al Cementerio civil».[170] Com que també «invitaban al acompañamiento el presidente del Consejo federal de la región valenciana» i al «comité municipal federalista», els ratpenatistes entengueren que es donava a l’enterrament un caràcter irreligiós i polític que els excloïa; i «desistieron de asistir a él y de hacer al difunto el homenage póstumo de aquella corona». De fet, i segons afirmà Las Provincias, finalment «el séquito fúnebre, bastante numeroso, se compuso, en su casi totalidad, de federales y de republicanos de otros partidos».[171]

Tot sembla indicar que, darrere d’aquests esdeveniments, s’amagava la intenció de Blasco Ibáñez i dels republicans valencians de menysprear, públicament, els membres d’una entitat –Lo Rat Penat– de la qual, poc temps abans, el mateix Blasco havia sigut un ferm defensor, i que, per aquell temps, ja considerava com a enemiga política i «cau de silvelistes». I de retruc protagonitzar, en el cor de la Setmana Santa, un acte d’anticlericalisme i d’irreverència religiosa, als quals tan avesats foren el blasquisme i la publicació La Bandera Federal. Perquè si el que pretenien era irritar els membres més catòlics i conservadors de Lo Rat Penat, com ara Llorente, no hi ha dubte que ho aconseguiren: