Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana

[5] Carta 862: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 76.

[6] Vegeu Llorente (1891: 31). Lluís Guarner (1976: 122), en parlar de la producció literària de Querol, afirma: «Si su obra no llegó, en su tiempo, a ser popular, como tan reiteradamente se ha señalado, llegó a interesar a los más selectos, ya que –como era el lema de Aguiló– no a quants sinó a quals había de importar; y esa minoría pronto acertó a descubrir la calidad de aquella poesía, que conjuntaba la tradición clásica con la más honda emoción humana en expresión perfecta de formas y armonías».

[7] Aguiló en fou un vertader especialista. Vegeu Massot (2006: 11-57).

[8] Vegeu Roca (2005a).

[9] Quan la professora Tomàs reprodueix aquest fragment d’una epístola d’Aguiló escriu erròniament «sa» per comptes de «ma», cosa que modifica el sentit de la frase. Vegeu: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 211.

[10] El 1889 Llorente interpel·lava, públicament, el «poeta eminente y erudito lingüista, mi amigo y maestro D. Mariano Aguiló» perquè es decidira a publicar el diccionari català que feia anys tenia en projecte. Vegeu Llorente (1889).

[11] Carta 254: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, pp. 230-231.

[12] Carta 239: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 145.

[13] Carta 230: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 211.

[14] Vegeu «El Liceo de Valencia», Almanaque «Las Provincias» para 1902, València, 1901, pp. 197-199.

[15] Vegeu Simbor (1980: 147).

[16] Vicent Venceslau Querol també fou premiat, però en la modalitat de castellà, per l’oda «A la Paz». Lluís Guarner (1976: 191) va dir que, per aquella data, Querol ja havia versificat en valencià, i que potser fins i tot estigué temptat d’enviar una composició en aquesta llengua al certamen: «Si en los primeros juegos florales de Valencia, que celebró el Liceo, en 1859, fue premiado Querol por su oda A la Paz, en castellano, es muy posible que su presentación fue una rectificación a su primer propósito de concurrir con obra valenciana. Conocemos –y poseemos– un original autógrafo del poeta de esta misma fecha, que es una trilogía poética, escrita en valenciano, sobre las tres virtudes teologales que, por la estructura que adoptan, nos hacen pensar que debió ser una poesía “preparada” para concurrir a dicho certamen literario, aunque tal vez no la presentara por creerla demasiado primeriza, decidiéndose por la oda antes mencionada. Estas poesías tituladas A l’Esperança, ¿Qué será? y A la Fe, cuyo manuscrito conocemos, están fechadas en 1859».

[17] El subratllat és meu.

[18] A la «Nota preliminar» del primer volum de l’Epistolari Llorente (1928: 5), Teodor Llorente Falcó afirmà: «Ans de tot hem de dir que no es tracta d’un epistolari complet, ni molt manco. En Teodor Llorente Olivares, a qui anava dirigida la esmentada correspondència, mai se distingí per son esperit col·leccionista, ni les seues i múltiples ocupacions li permetien una feina que demanava temps. ¿Com, llavors, han arribat fins hui eixes cartes?, se preguntarà el llegidor. Testimoni molt fefaent pot dir que les cartes anaven reunint-se damunt la taula de treball del gran escriptor valencià, fins que una mà, unes vegades la seua, altres la de sa carinyosa esposa, les arreconava en algun dels diversos calaixos de les llibreries, on se varen trobar totes barallades a la seua mort. Així se explica que hagen aplegat als nostres dies dites cartes, i així se explica també la pèrdua d’altres moltes, no sols dels mateixos escriptors que figuren en l’epistolari, sinó de molts altres que ens consta sostingueren estretes relacions epistolars amb el poeta valencià».

[19] Carta 863: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 77.

[20] Carta 865: ibidem, p. 78.

[21] Segons Josep Massot (2006: 19), Aguiló era «no gens propens a les expansions epistolars»; i també (2006: 30) de «tarannà mandrós» a l’hora de respondre: «D’acord amb el seu tarannà mandrós, Aguiló no contestà aquesta carta».

[22] Carta 867: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 80.

[23] Carta 868: ibidem, p. 80.

[24] Carta 47: ibidem, vol. I, 1928, p. 49.

[25] Carta 865: ibidem, vol. III, Barcelona, 1936, pp. 78-79.

[26] Carta 866: ibidem, p. 79.

[27] Carta 868: ibidem, p. 81.

[28] Carta 870: ibidem, p. 82.

[29] A l’Arxiu biblioteca Llorente es conserva la carta original del seu nomenament com a membre del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona, datada el 16 de gener de 1866.

[30] Carta 868: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 80.

[31] «Juegos Florales en Barcelona», Las Provincias (9-V-1866).

[32] T. Ll[orente], «Juegos Florales», Las Provincias (7-V-1868).

[33] Carta 869: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 81.

[34] Carta 871: ibidem, p. 82.

[35] Ibidem.

[36] Ibidem.

[37] Carta 872: ibidem, p. 83.

[38] Ibidem.

[39] Carta inèdita conservada a l’Arxiu biblioteca Llorente.

[40] Arxiu biblioteca Llorente.

[41] Arxiu biblioteca Llorente.

[42] Carta 85: Mariano Aguiló y la «Renaixença» a través de un epistolario de 266 cartas a Tomás Forteza (1867-1897), Barcelona, 1966, p. 56.

[43] Tomas Forteza, «Les derreries del Conqueridor (Composición premiada con la Pluma de plata de la Diputación provincial de las Islas Baleares, en el certamen histórico-literario del centenario del rey D. Jaime)», Las Provincias (6-X-1876).

[44] Carta 48: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 49.

[45] Carta 873: ibidem, vol. III, Barcelona, 1936, p. 84. Encara que, per error, fou datada pels editors el 3 d’octubre de 1876, la carta ha de ser de 1877.

[46] Vegeu «Literatura de la lengua de oc. La Academia del Mediodía», Las Provincias (27-IX-1876). A l’Arxiu biblioteca Llorente es conserva l’original del seu nomenament com a «Felibre Majourau», datat a Avinyó l’1 d’octubre de 1876.

[47] Ibidem.

[48] T. Ll[orente], «Una visita a los felibres. III», Las Provincias (30-V-1878).

[49] Carta 132: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 83.

[50] E., «Revista de Barcelona», Las Provincias (5-V-1880).

[51] Carta 140: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 87.

[52] «Poesía catalana. Idilis y Cants místichs, per Mossén Jacinto Verdaguer, ab un pròlech de D. M. Milà y Fontanals. Barcelona», Las Provincias (5-X-1879).

[53] Valentino, «Mosén Jacinto Verdaguer», Las Provincias (28-VII-1881).

[54] Carta 211: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 131.

[55] X., «Juegos Florales de Barcelona», Las Provincias (5-V-1885).

[56] Ibidem.

[57] El 28 d’abril de 1885 Querol escrivia a Llorente per a ultimar els detalls del viatge conjunt que havien de fer en «tren express» el divendres 1 de maig a Barcelona, i entre altres coses li deia: «Quedamos, pues, en que tú, Pepe [Aguirre], [Fèlix] Pizcueta y Federico [Doménech] estáis listos en la estación de Valencia a las 12 del día 1º de Mayo». Vegeu carta 160: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 145.

[58] X., «Juegos Florales de Barcelona», Las Provincias (5-V-1885).

[59] Carta 215: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 133.

[60] R., «La Renaixensa a Valls y Tarragona», La Renaixensa, 858 (2-VI-1882), p. 4254.

[61] Carta inèdita conservada a la Biblioteca Serrano Morales. Caixa 7.263-11. Carta 3.114.

[62] El 8 de maig de 1887 Llorente escrivia a Collell: «Tinch que dirli que enguany, en mitj de la festa, sent un gran anyorament; y es, que no puch consolarme de no haverlos acompanyat á eixa deliciosa anada á Mallorca, que tantes vegades he ensommiat, y que, pera mi, se ha desbaneixcut, com tots los ensommis. [...] Tráfech inaguantable de quefers, crisis dificil en la ciutat per les malahides eleccions, atropoll de un viatge indispensable que he de fer esta mateixa semana á Madrid, han segut dificultats groses, que se me han enrollat per les cames, y m’han tirat en terra, quan ja estava resolt á mamprendre’l camí». Carta 1.018: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 167.

[63] Carta 215: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 133.

[64] Carta inèdita conservada a l’Arxiu biblioteca Llorente.

[65] X.: «Lo Rat-Penat en Poblet», Las Provincias (21-V-1882).

[66] F.: «La escursión al Monasterio de Poblet», El Mercantil Valenciano (20-V-1882).

[67] F.: «Escursión al Monasterio de Poblet», El Mercantil Valenciano (21-V-1882).

[68] Carta 178: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 110.

[69] Ibidem.

[70] Carta 179: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 110.

[71] Ibidem.

[72] Carta 1.052: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 188. Sembla ser que aquell mateix any ja hi havia fet algun altre viatge. Vegeu carta 233: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, pp. 213-214.

[73] Amb el títol «Desde Barcelona», foren publicats a Las Provincias els dies 9, 12, 14, 15, 18, 20 i 21 d’octubre de 1888.

[74] Valentino, «Desde Barcelona», Las Provincias (9-X-1888).

[75] Vegeu Valentino, «Los Juegos Florales de Barcelona», Las Provincias (11 i 14-V1893).

[76] Valentino, «Santa María de Ripoll», Las Provincias (9-VII-1893).

[77] Ibidem.

[78] Ibidem.

[79] Ibidem.

[80] Ibidem.

[81] Sobre les pressions de Mañé i Flaquer a Aguiló, vegeu Massot (2006: 44-45).

[82] Valentino, «Santa María de Ripoll», Las Provincias (9-VII-1893).

[83] Ibidem.

[84] Ibidem.

[85] Començava de la següent manera: «Les cançons populars catalanes vénen consagrades per l’amor maternal. Generacions d’honrades mares de família han conservat les més antigues al breçolar y adormit a llurs infants al so de ses relligioses tonades». Vegeu Marian Aguiló, «Romancer popular de la terra catalana. Dedicatòria. A S. M. la Reina d’Espanya doña Maria Cristina d’Halsburg Lorena de Borbón, Comtessa de Barcelona», Las Provincias (9-VII-1893).

[86] Valentino, «Santa María de Ripoll», Las Provincias (9-VII-1893).

[87] Carta 249: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 151.

[88] «Escribía esto en el año 1884», afirmarà en referència a l’«endreça» tretze anys després. Vegeu Teodoro Llorente, «Mariano Aguiló», Las Provincias (10-VI-1897).

[89] «Literatura lemosina», La Opinión (18-I-1862).

[90] Ibidem.

[91] Ibidem.

[92] V., M., «Bibliografia», Las Provincias (7-IV-1872).

[93] Ibidem.

[94] Mariano Aguiló, «Algo de poesía», Las Provincias (27-VIII-1895).

[95] Marian Aguiló y Fuster, «Somni de jovenesa», Las Provincias (18-IX-1895).

[96] Marian Aguiló y Fuster, «Esglay», Las Provincias (10-X-1895).

[97] Marian Aguiló y Fuster, «L’amor meua», Las Provincias (14-I-1896).

[98] Marian Aguiló, «Mes cansons», Las Provincias (12-V-1904).

[99] «Libros nuevos», Las Provincias (19-XI-1904).

[100] Valentino, «De Barcelona», Las Provincias (12-XI-1906).

[101] Teodoro Llorente, «Mariano Aguiló», Las Provincias (10-VI-1897).

[102] Ibidem.

[103] Ibidem.

[104] Ibidem.

[105] «En honor de Aguiló», Las Provincias (30-IX-1897).

[106] Francesch Matheu, «L’Aguiló», Las Provincias (4-X-1897).

[107] B., «Los Juegos Florales de Barcelona. El busto de Mariano Aguiló», Las Provincias

(10-V-1909).

[108] Ibidem.

[109] Ibidem.

[110] Teodoro Llorente, «D. Mariano Aguiló», Las Provincias (12-V-1909).

[111] També utilitzà aquesta fórmula a l’article «La lengua lemosina», Las Provincias (25VIII-1868), on parlà de «los tres dialectos de la lengua común que se habla desde los Pirineos hasta Elche» (reproduït a Llorente, 2001: 83-86).

[112] Teodoro Llorente, «D. Mariano Aguiló», Las Provincias (12-V-1909).

[113] Ibidem.

III. LA DIFÍCIL RELACIÓ AMB CONSTANTÍ LLOMBART*

NOTA: Amb el títol «Les relacions entre Teodor Llorente i Constantí Llombart», una versió anterior i més breu d’aquest capítol fou publicada a Roca (2005a).

La pública i notòria relació literària i cultural que en el transcurs de la Renaixença valenciana aparellà Teodor Llorente i Carmel Navarro Llombart, més conegut pel sobrenom de Constantí Llombart (1848-1893), degué iniciar-se al principi de la dècada dels anys 70 del segle XIX, i esdevenir més intensa a partir de 1874, any de l’aparició del primer volum de l’anuari Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí que, quan tenia 26 anys, Llombart posà en marxa i en el qual el director de Las Provincias publicà un bon grapat de poesies. Perquè tot sembla indicar que fou l’estima que tots dos sentiren per la llengua i la literatura valencianes el que permeté que les biografies d’aquests personatges, aparentment tan diferents, s’encreuaren.

Per tal de fer-nos una idea de com era Llombart en el moment en què començà a tractar amb Llorente disposem de tres retrats o semblances de molt distinta procedència. El primer, líric i en castellà, fou qualificat per Manuel Lluch Soler com a «retrato físico-moral, hecho a pluma por él mismo», i degué ser redactat per Llombart a la segona meitat de la dècada dels anys 70. Porta per títol «Ecce-homo. Fotografía», i diu així:

Este de negro pelo, espeso y raso,

de despejada frente, negras cejas,

de salientes y no grandes orejas,

bigotuda, de barbas nada escaso,

nariz aguda, párpados de raso,

y ojos como encendidas candilejas;

es uno que verán por las callejas

de la ciudad del Turia a cada paso.

Libre al juzgarle de sociales redes,

muchos de rico y pobre, y sabio y necio,

le hacen con los epítetos mercedes.

Y, pues, ni aspira a estar flaco ni recio,

conste de hoy más en adelante a ustedes,

que Ecce-Homo es el más digno de mi aprecio.[1]

La segona semblança, escrita en vers valencià, fou deguda a la ploma del seu amic i col·laborador Josep Francesc Sanmartín i Aguirre, i figura a l’inici del volum Cabotes y calaveres. Melonar de Valensia, que conjuntament tots dos publicaren en 1877:

En lo camp y en la siutat

gocha fama de poeta:

ell no tindrá una peseta

mes té popularitat.

Publica Lo Rat-Penat

en llemosí pur y net:

qu’es, en sos chuins, discret

ha probat com á escritor;

y ademés es director

del festiu Pare Mulet.[2]

Finalment, la tercera està escrita en prosa i és la més llarga i completa. La devem a la ploma del blasquista Juli Just (1929: 76-77) que, molts anys després de mort Llombart, en féu la següent descripció:

Era un home que inspirava una tendra simpatia des dels primers moments de tractar-lo. Tenia un gran coneixement del món i es veia prompte que havia patit grans infortunis. Anava generalment vestit d’una manera pobra, amb els pantalons apedaçats i les botes trencades. En hivern s’embolicava en una capeta descolorida i donava llargs passeigs pel camp aprofitant les hores de sol. Era més bé baix que alt, ample d’esquena, amb la barba i el bigot frondosos, no molt curats. Portava sempre, muntades sobre el nas –un nas gros i curt– i ben subjectes a les orelles, unes gafes negres amb les quals tractava d’amagar uns ulls rabiosament enrogits, per la qual cosa Blasco solia dir a Llombart «platerets de foc». Era conegudíssim en la ciutat. El seu pas pels carrers suscitava una contínua salutació. Uns s’acostaven per a donar-li les mans i parlar-li d’uns llibres que acabaven de rebre, o d’unes pedres amb llegendes romanes que havien trobat en unes excavacions; altres, gent jove, amb el cabell llarg i els ulls brillants, vestits deixadament, li parlaven d’uns versos que havien escrit o d’un llibre que tenien entre mans i li demanaven amb veu emocionada un consell, un espai en el seu periòdic, una cita en la seua casa o en un café per a llegir-li l’obra. Llombart acollia a tots amb bondadós somriure. Faria lo que poguera –solia dir–. I continuava el seu camí, per a tornar de nou a saludar, aixecant la mà fins els polsos, llevant-se el capell. Era com un capellà de les Roques (famós en tota la ciutat perquè el seu lloc en la processó del Corpus l’obligava a saludar constantment). Algunes voltes, al passar per davant d’una taverna, sentia que algú el cridava amb grans veus:

–Llombart! Llombart!... ¿Ens bevem un traguet?

Llombart refusava amb paraules corteses, però accelerava el pas temorenc de l’apegalosa obsequiositat dels borratxos –mosquits de tenda– antics coneguts seus de l’època de bohèmia i joventut, els quals, sabedors de la seua fama, no volien renunciar als vincles d’una amistat que tant els honorava.

Llorente degué tenir notícia de la seua activitat periodística i literària sis o set anys abans de començar a col·laborar amb ell, pels voltants d’abril de 1867, quan amb només 18 anys un jove poeta que encara signava com a Carmel Navarro Llombart traié a la llum pública el periòdic satíric El Fárrago. El diari Las Provincias, fundat per Llorente un any abans, es féu ressò de la curta vida d’aquesta publicació –en què figurava com a director i propietari «Carmelo Navarro»– en diverses ocasions, com posteriorment veurem.

De qualsevol manera, no fou fins cinc anys després, 1872 i amb el volum Niu d’abelles. Epigrames llemosins, que Llombart es donà a conéixer com a poeta valencià, i començà a convertir-se en un propagandista de la llengua i en un referent de la causa valencianista. Niu d’abelles era una obra col·lectiva, confegida amb la col·laboració dels «mes distinguits poetes llemosins» –és a dir, valencians, catalans i mallorquins–, que el compilador dedicava «á lo estimat poeta En Jacinto Labaila» i publicava amb la voluntat de «contribuir, com vosté ho á desitjat sempre, á despertar lo adormit amor á la llengua d’els nostres avis» (Llombart, 1872: 5). Al pròleg confessava plànyer-se, «en lo mig de l’ánima, cuant algun rato considere lo llastimós abandono en que los vats d’el Túria han vingut á deixar la dolsísima llengua llemosina» (Llombart, 1872: 7).

Com passà amb la major part dels escriptors de la Renaixença valenciana, l’exemple i l’impuls que movien Llombart (1872: 8) li arribaven des de Catalunya:

Los catalans, que son mes amants de les còses de sa tèrra que nosaltres els valencians, encara c’al cap de tant de tems, fá pochs anys, s’enrecordaren de la llengua materna, com se dia en lo setgle XV, y proposaren als seus germans los mallorquíns y valencians una crehuada literaria ab lo lloable fí de conquestar lo perdut tresor de la llengua llemosina [...]. Y mentres ells han treballat, y han fet tot lo qu’han pogut, per portar á cap tan noble idea, ¿qu’han fet los escriptors valencians y mallorquins? ¿En qué han atjudat als seus germans de Catalunya, pera realisar lo seu patriòtich pensament? En molt pòca còsa, en casi res.

Entre aquelles «poques coses» Llombart incloïa algunes composicions poètiques i dramàtiques, i apuntava que encara hi havia un camí cap a l’esperança per a la llengua materna: el que assenyalaven «una porció de distinguits jóvens, que ab ella escriuen les seues tèndres inspiracions». Entre aquesta plèiade d’escriptors valencians Llombart (1872: 9) citava el venerable Vicent Boix, el seu admirat Labaila, Querol, Altet i Ruate, Bonilla, Ferrer i Bigné, Pizcueta, Balader, Liern, Escalante, Palanca i Llorente: «Molt han fet y fan, sens dubte, estos sinyors; mes á mí em pareix (tal vòlta m’equivoque) que si ells volgueren encara podien fer algo més per la pátria literatura. Atjuden, puix, en bòn hòra los poetes valencians y mallorquins á los de Catalunya, qu’algun dia pòt ser que tròben la deguda recompensa del seu treball».

I encara afegia (Llombart, 1872: 9-10):

Este ha sigut, es y será sempre mon desitj, y em pense que no es farán els sorts á mons pregs, ja que son naixcuts de l’amor que constantment li he profesat á la nòstra llengua. Si jo m’encontrara en lo seu llòch, faría per ella tot lo que podría; mes, sent molt curtes mes fòrses ara per ara, no puch fer altra còsa que treballs tan sencillos com els qu’he posat en esta obreta.

Així de contundent i de reivindicatiu es produïa el desembarcament del jove Llombart en el món editorial valencià.

L’any 1872 Llombart tenia 24 anys, i iniciava una curta però intensa trajectòria literària i valencianista que duraria fins a 1893, any de la seua prematura defunció. Llorente, tanmateix, en tenia 36 (dotze de diferència) i ja acreditava un fructífer itinerari que li havia reportat diversos premis literaris i que li havia permés, entre altres coses, formar part del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona de 1866. De fet, Llorente en 1872 ja era, per als escriptors catalans, un referent de la literatura valenciana.

La progressiva acceleració que durant la dècada dels anys 70 experimentà el conreu literari del valencià i les circumstàncies i les característiques personals de tots dos personatges provocaren que, amb el transcurs dels anys i dels esdeveniments, Llorente i Llombart es convertiren en dos punts de referència del valencianisme cultural: en els respectius capdavanters de les dues sensibilitats lingüístiques i literàries majoritàries que poblaren la nostra Renaixença. En aquest sentit, i sense perdre de vista les diferències ideològiques, de caràcter i d’extracció social que els separaven, trobe que, contra el que tradicionalment ha dit la crítica, més que personatges contradictoris varen ser líders complementaris. Així mateix, també sembla prou evident que, tot i la correcció en què durant la major part del temps es tractaren, entre ells no arribà a establir-se mai, en cap moment, una relació ni íntima ni emotiva, com ara la que, salvant les distàncies, Llorente mantingué amb el valencià Blasco Ibáñez o amb els catalans Víctor Balaguer i Jacint Verdaguer. Ho acredita el fet que, a diferència del que s’esdevingué amb la major part d’escriptors amb què el director de Las Provincias tractà, els volums de l’Epistolari Llorente no recullen cap carta de Llombart.

De tota manera, i si bé és cert que s’hi pot documentar alguna que altra fricció, trobe que la radical oposició amb què actualment i des de fa anys se’ls contempla no obeeix a la realitat del moment: és exagerada, i obra de la historiografia de les cinc darreres dècades. Així, als anys seixanta del segle XX, Manuel Sanchis Guarner, en repassar els autors que havien protagonitzat la Renaixença valenciana, aprofundí en la divisió que alguns anys abans ja havia observat Antoni Igual Úbeda (1959: 36), en referir-se a «la separació entre l’estil poètic» dels «poetes que poguérem denominar “de guant” i els “d’espardenya”, dit siga sense ànim d’ofensa per a ningú, més aviat com una imatge explicativa del pensament». Una dècada després, però, el professor Sanchis Guaner (1968b: 48) ja parlava de dos sectors clarament diferenciats i fins i tot antagònics, enfrontats en diversos àmbits: «Mai no fou fàcil la col·laboració entre els dos grups de renaixentistes valencians. El de Llorente-Querol l’integraven universitaris, patricis i conservadors. El d’Escalante-Llombart era d’autodidactes, botiguers i menestrals republicans. Si ho polaritzàvem, diríem que era l’eterna rivalitat entre la levita i la brusa, entre el guant i l’espardenya».

Sense negar l’existència de dues sensibilitats diferents, de dues maneres d’entendre el moviment cultural, el procés de recuperació lingüística i la creació d’un públic lector, em fa l’efecte que no és correcte elevar les dissensions al nivell de categoria. Perquè allò ben cert és que tots els autors que, durant les darreres dècades del segle XIX, escrigueren en valencià i s’agruparen al voltant de Lo Rat Penat treballaren en pro d’un mateix projecte cultural i lingüístic. Tampoc no compartisc la idea que no fóra fàcil la col·laboració entre tots dos grups; crec que s’hi donà en repetides i notables ocasions, i amb un èxit acceptable, com espere poder demostrar al llarg d’aquest capítol. Perquè la relació de cooperació que en una data com 1878 uní Llorente i Llombart a l’hora de fundar Lo Rat Penat és més que evident.

Fou en aquell any, precisament, que Lluís Cebrian Mezquita escrigué un poema –que seria integrat al volum Tipos d’auca– en què, suposadament, l’editor del volum, Manuel Vilar, va buscant Llombart, el «col·leccionador». Amb la intenció de trobar-lo, l’editor i Cebrian comencen a recórrer la major part de llocs de la ciutat de València on pensen que podria ser-hi: l’Ateneu, el Casino Obrer, la pastisseria, el Casino nacional, la nova llibreria d’Aguilar, casa «Chulià», les impremtes, les redaccions... i res. Fins que, «al entrar en ca Domenech», on s’imprimia Las Provincias,

Li diguí al Editor: –«¡Ah!

¡Ya el tenim, cantem victòria!

Puche, puche en mí así dalt

que segur qu’está en Llorente

parlant de Lo Rat Penat».[3]

Val a dir, però, que allí «ni estaba ni habia estat», i que tots dos personatges finalitzaren la seua imaginària recerca esgotats i sense resultat.

Al marge de la comicitat del relat, trobe que l’anècdota il·lustra amb bastant claredat de quina manera, en els inicis de Lo Rat Penat, Llombart i Llorente degueren cooperar en la no fàcil tasca de tirar endavant aquella societat cultural. Altrament, tampoc no s’ha d’oblidar que en 1887 Llombart traduí al castellà la poesia «Les glòries de València», de Llorente; que en 1888 pretengué que el director de Las Provincias prologara la traducció que havia fet de Canigó; que Llombart també desitjà que Llorente li encapçalara un volum que s’havia de titular Exóticas i que havia de contenir composicions de diversos poetes estrangers traduïdes al castellà; i que, fins dos anys abans de morir, publicà poesies a l’Almanaque «Las Provincias», anuari que, com sabem, era dirigit pel seu suposat «enemic».Sincerament, no crec que tot això haguera sigut possible d’haver-se produït entre ells un trencament tan radical i definitiu com en els darrers anys determinats historiadors valencians han donat a entendre.

A més, també crec que els esforços del professor Sanchis per mostrar dos sectors divergents al si de la Renaixença valenciana foren excessivament emfàtics,[4] ja que fins i tot arribà a parlar-hi de públics diferents:

Els escriptors del grup Llorente-Querol, encara que a penes no tenien públic a València, mantenien molts vincles amb Barcelona, on eren molt considerats pels intel·lectuals burgesos de la Renaixença, i així mateix s’esforçaven a relacionar-se amb els felibres de Provença; en canvi, els escriptors del grup Escalante-Llombart, que comptaven amb molts espectadors i lectors fidels entre els valencians, eren pràcticament desconeguts fora de València (Sanchis Guarner, 1968: 48-49).

En la meua opinió, ni la fama de què gaudien Llorente, Querol i Labaila a Barcelona es devia, únicament o principal, a la seua condició d’«intel·lectuals burgesos», ni tampoc no és cert que el grup de Llombart comptara amb un públic valencià molt més nombrós que el de l’autor del Llibret de versos. L’admiració i l’afinitat que els escriptors catalans sentien pels nostres escriptors es devia a la qualitat de l’activitat literària que desenvolupaven, a les seues col·laboracions a publicacions com ara Calendari Català i Anuari Català i, també, a les visites que havien realitzat a Catalunya i als Jocs Florals de Barcelona. En el cas de Llorente, a més, al ressò que, al seu diari, contínuament es feia dels autors i els llibres que es publicaven enllà de l’Ebre. D’altra banda, el públic autòcton amb què comptaven els renaixencistes valencians era més aviat escàs, i pràcticament el mateix per als membres del grup Llorente-Querol que per als de l’EscalanteLlombart, per continuar amb el vocabulari guarnerià.

Tanmateix, l’any 1971 Alfons Cucó aprofundí en la línia traçada pel professor Sanchis Guarner introduint-hi noves diferències i dissensions. D’aquesta manera, assenyalà Llombart com el representant d’una més genuïna i anhelosa Renaixença, per oposició a Llorente: «Llombart, home que provenia del republicanisme federal, desitjava per a la Renaixença una expansió i una transcendència que distaven molt dels projectes i de les ambicions de Llorente» (Cucó, 1971: 43). Posteriorment, Ricard Blasco (1984a: 24), més agosarat encara, afirmà que hi havia «un flagrant contrast» entre el nucli d’escriptors dirigit per un poeta i l’altre, i que els llombartians «van ser més fidels a la llengua que els llorentins», la qual cosa engrandia l’escletxa i situava el «combat» en termes de bons i dolents. Finalment, també afirmà que els partidaris de Llombart volgueren «alliberar aquest moviment cultural de la tirania floralesca, oposant-se a reduir-lo a una simple actitud enyoradissa i merament folklòrica –com propugnaven els llorentinistes–, i maldaren per donar-li dimensions socials i cíviques pròximes a l’activisme polític» (Blasco Laguna, 1984a: 25). Parlar de «tirania floralesca» em sembla, senzillament, extemporani.

D’altra banda, Cucó (1971: 43) argumentava que «Llombart es lamenta contínuament de les dificultats internes i de la intermitència de les realitzacions de la Renaixença». Però no queia en el compte que aquelles queixes i dificultats eren les mateixes que hi trobaven Llorente, Labaila, Pizcueta i tota la la resta de ratpenatistes, com tindrem ocasió de comprovar al llarg de tot el treball.

En resum: als anys 70 i 80 del segle XX diversos estudiosos valencians veneren la imatge que pràcticament tot el que havien fet Llorente i el seu cercle d’influències (els poetes «de guant») havia resultat negatiu per al renaixement literari valencià, mentre que el que havien fet Llombart i els altres (els «d’espardenya») era positiu. És molt probable que, amb això, hi expressaren desigs més que no realitats.[5] Perquè els fets són més complexos, i parlen ben altrament.

1. LLORENTE I LO RAT-PENAT. CALENDARI LLEMOSÍ (1874-1883)

Els deu volums de què consta la col·lecció de l’anuari Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí (1874-1883) configuren una de les contribucions culturals més sòlides i lloables de la Renaixença valenciana.[6] Llorente hi col·laborà en la major part d’ells, per invitació, sens dubte, del seu fundador i durant la major part de temps director, Constantí Llombart. Ja que durant els anys 1880 i 1881 la publicació fou dirigida per Josep Maria Puig i Torralva; i, en 1882, codirigida. Cosa que indica que tots dos directors consideraren important comptar, entre la «distinguida colaboració d’els mes reputats escriptors de Valencia, de Catalunya y de les Illes Balears», amb la contribució de Llorente; i que l’autor del Llibret de versos veié amb bons ulls el projecte editorial de Llombart, i per això no només li prestà el seu concurs sinó que se’n féu ressò en algunes de les publicacions del seu àmbit d’influència, com ara Las Provincias i la Revista de Valencia.