Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana

Su actividad [la d’Aguiló] fue tal que, prevaliéndose de su autoridad científica, llegó a interesar a las entidades culturales valencianas hasta lograr que, en el año 1859, el Liceo Valenciano, que era la más representativa corporación intelectual de la ciudad, celebrase bajo su patrocinio los primeros juegos florales, secundando así la restauración de la tradicional fiesta en Barcelona (Guarner, 1976: 45).

Com que, per aquell temps, Aguiló ja tenia guanyada la confiança de Llorente i Querol –que, d’altra banda, feia uns pocs anys que, especialment el primer, havia donat les primeres passes en el conreu de la poesia valenciana–, tots dos jóvens hi jugaren, juntament amb ell, un destacat paper.[16] De manera que, gràcies a aquesta fèrtil conjunció de factors, «qualla el projecte d’Aguiló, Llorente i Querol de celebrar uns Jocs Florals que restauraren els certàmens poètics medievals» (Simbor, 1980: 148).

Els Jocs Florals de València naixien bilingües, i en la modalitat de català foren premiats Balaguer i Llorente. Aquest fet simptomàtic –que, en les figures d’Aguiló, Balaguer i Llorente, foren presents les tres comunitats de parla catalana: Mallorca, Catalunya i València– motivà que, anys després, Miquel Duran (1936: 28) comentara: «Heus ací ja representada, en el primer certamen literari de la Renaixença a València, la santa trinitat de la pàtria i de l’idioma»; i que Ricard Blasco (1984a: 21) afirmara: «Pot dir-se, amb plena justícia, que aquells Jocs Florals de València, a desgrat de no tenir continuació com els de Barcelona, inauguraven una nova era. La presència en l’acte d’un català del Principat i un altre de les Illes, junt amb els poetes valencians, els donava una pregona dimensió unitària».[17]

Sobre el per què de la gènesi bilingüe dels Jocs Florals valencians, cal pensar que foren les circumstàncies socials les que ho demanaven i fins i tot ho feien convenient. No s’entén si no que, impulsat per un representant de la Renaixença catalana, en què el certamen es convocava únicament en català, el Jocs Florals valencians donaren terreny al castellà. Serioses motivacions (de caràcter social i polític, segurament) haurien d’aconsellar i/o exigir que fóra convocat també premi en castellà. Un fet que deu tenir molt a veure amb la darrera de les apreciacions que, sobre la nota llorentina, voldria expressar: els Jocs Florals de 1859 no tingueren continuïtat a València. Fou necessari que transcorregueren vint anys perquè es pogueren tornar a celebrar. Això evidencia que, en bona mesura, i a diferència de Barcelona, el seu ressò i acolliment popular no fou tan entusiasta com hom podria arribar a pensar, i que, segurament també, foren mirats amb recel des d’alguns sectors de la societat benpensant.

Fóra com fóra, després d’aquesta data «el Liceo va seguir vivint i celebrant balls i saraos en els quals cavallers i damisel·les s’ensinistraven en valsos i polques. De tant en tant s’hi recitava alguna poesia en castellà i així anava divertint-se la joventut valenciana més o menys elegant» (Guarner, 1983: 43). Era, al cap i a la fi, el que probablement demanava la societat coetània. Sens dubte hi hagué d’altres factors que, si bé no el propiciaren, coadjuvaren al tall: «L’anada d’Aguiló a Barcelona com a director de la Biblioteca Universitària i les vicissituds d’El Liceo feren impossible la continuació de la festa poètica a València» (Guarner, 1980: 25). I és que la realitat fou aquesta: que no tingué continuïtat, que no comptà amb un públic que l’exigira any rere any.

2. NOU OCASIONS EN QUÈ ELS AMICS ES RETROBEN

El 1861 Aguiló fou nomenat oficial primer de la Biblioteca Universitària de Barcelona, i se’n tornà a aquella ciutat. Llorente, que li professava una gran reverència personal i intel·lectual, no volgué tallar la relació d’amistat que entre tots dos s’havia iniciat, i s’esforçà a mantenir-la sobretot a través de dues vies: les epístoles i les trobades personals.

Pel que fa a la relació epistolar, integrada a hores d’ara per 18 cartes, cal dir que fou molt més intensa en el cas de Llorente (14) que no en el d’Aguiló (4); encara que és segur que n’intercanviaren d’altres que no ens han pervingut.[18] De fet, a banda de la descoberta per Josep Maria de Casacuberta, cal assenyalar, per exemple, que el 17 de gener de 1862 Llorente s’adreçava a Aguiló i li deia: «Hoy he recibido su muy grata epístola».[19] Epístola que, dissortadament, roman il·localitzable.

Aproximadament un any després de marxar el mallorquí, Llorente ja es queixava de veure’s privat de la possibilitat de xarrar personalment amb ell i d’haver de recórrer a l’epístola com a únic canal de comunicació:

Mi querido y nunca olvidado amigo: ¿por qué marchó V. de Valencia, obligándonos a este medio calamitoso de comunicación, en el cual la amistad toma cierto tinte platónico, del que la pereza se prevale para convertirla en un sentimiento escondido en lo más profundo del pecho?[20]

Però, amb tot, cal dir que el valencià s’esforçà tant com pogué, sobretot en els primers anys de la partida, a mantenir viva l’amistat a través de la correspondència. Fins i tot quan sabem que, a Aguiló, li costava molt contestar cartes.[21] De fet, en abril de 1864 Llorente li reprotxava: «Aunque la correspondencia epistolar es cosa perdida para con V., que tiene por costumbre no escribir a los amigos»;[22] i el 10 de maig del mateix any li reiterava: «V. es tan poco aficionado a la literatura epistolaria...».[23] D’altra banda, ja és significatiu que la primera vegada que tenim constància que Aguiló s’adreçà a Llorente per carta s’identificara com a «son antich y silenciós amich».[24]

Siga com siga, les cartes també ens permeten entreveure que a Barcelona Aguiló realitzà algunes gestions en favor de Llorente i de la resta de valencians. D’entrada, i gràcies a una epístola datada el 13 d’abril, sabem que fou Aguiló qui propicià la participació de Llorente en els Jocs Florals de Barcelona de 1862:

Habíame propuesto corresponder a su invitación, escribiendo algo para sus juegos florales; mas venció la pereza. Sobre mi mesa tenía el cartel de los mantenedores (en el cual paréceme que V. ha metido su pulcra lima) para recordar el término, cuando hoy he visto que pasado mañana finaliza, y por no desairar a V. copio y remito, sin saber si llegará a tiempo, lo primero que en mi cajón de sastre encuentro, con la única idea de rendir tributo a los constantes y celosos literatos catalanes.[25]

La poesia que Llorente li envià, i que finalment aconseguí un accèssit a la Flor Natural, portava per títol «Vint-i-cinc anys».

Així mateix, sabem que Aguiló publicà al vol. II de la Revista de Catalunya, corresponent a 1862, la poesia «La nova era»,[26] amb què Llorente havia guanyat els Jocs Florals de València de 1859. Que el 10 de maig de 1864 l’aleshores director de La Opinión li envià, perquè «V. la corrija, si la encuentra digna de ello»,[27] una «oda valenciana» titulada «València i Barcelona»; poesia que Llorente havia escrit arran de la seua primera anada a Barcelona i que fou publicada al Diari de Barcelona de Joan Mañé i Flaquer i al Calendari Català de 1865. I també que Rafael Ferrer i Bigné fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona de 1871 a instàncies d’Aguiló: «He entregado a Ferrer el nombramiento de mantenedor, que agradecemos todos los que más o menos hemos cultivado aquí la “ciencia gaya”. El agraciado está deseoso de corresponder a esta honra, asistiendo personalmente al juicio y distribución de los premios, si no lo impiden circunstancias imprevistas»,[28] assegurava Llorente.

Des de 1861 fins a 1897, data de la defunció d’Aguiló, tots dos amics es retrobaren, si més no, en nou ocasions; encontres que, juntament amb les cartes, feren possible que per espai de trenta-sis anys es mantinguera encesa entre ells la flama de l’amistat. Repassem-los.

2.1 Als Jocs Florals de Barcelona (1866 i 1868)

La primera vegada que, després de 1861, hi ha constància que Llorente i Aguiló es veieren fou en maig de 1866, durant l’edició dels Jocs Florals de Barcelona, en què el valencià hi participà en qualitat de mantenidor.[29]

Llorente, però, esperava haver trobat Aguiló dos anys abans, en els Jocs Florals catalans de 1864, als quals el valencià acudí per primera vegada, i en els quals el mallorquí guanyà la Flor Natural amb la composició «Esperansa». D’aquesta manera, el 10 de maig d’aquell any Llorente li escrivia: «Fue para mí una gran contrariedad no encontrarle en Barcelona los días que estuve en esa ciudad, pues perdió gran parte de su atractivo mi viaje».[30]

La trobada es produí el 6 maig de 1866, moment en què el valencià formà part del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona juntament amb Francesc Morera, Víctor Gebhardt, Silví Thos i Codina, Eduard Vidal i Valenciano, Pau Valls, que actuà en qualitat de president, i Robert Robert, que ho féu com a secretari (Verdaguer Pajerols, 2004: 31).

Aquella edició degué resultar molt satisfactòria per a Llorente, ja que el seu estimat mestre i amic Aguiló hi obtingué dos guardons: la Flor Natural per la poesia «Això ray» i la Viola d’Or i Argent per «L’enteniment i l’amor». Com que, amb això, havia assolit el tres premis preceptius, conseqüentment, el mallorquí hi fou proclamat «Mestre en Gai Saber». Aquella edició, a més, encara suposà un gran èxit per al jove Jacint Verdaguer, que obtingué quatre premis, tot i que no es presentà a recollir-los. Els lectors valencians tingueren informació puntual de tot el que s’esdevingué en aquell certamen gràcies al diari Las Provincias, que es féu ressò de la cerimònia tres dies després a través d’una ressenya copiada del Diario de Barcelona.[31]

Dos anys després, en 1868, tornaren a trobar-se en el mateix lloc i a propòsit del mateix acte. Aquella vegada, però, els Jocs Florals de Barcelona celebraven el seu desé aniversari i tingueren un caire especial. Encara que en parlar de les relacions entre Llorente i Víctor Balaguer, que en fou l’ànima mater, els repassarem amb més detall, val a dir que duraren vuit dies i que hi foren convidats a participar escriptors de tots els territoris de parla catalana, de Castella i de Provença. Durant les set extenses cròniques que Llorente redactà i que, en els dies posteriors, publicà a Las Provincias deixà constància diverses vegades de la seua trobada amb Aguiló.

D’aquesta manera, a la descripció que el valencià realitzà d’alguns dels assistents al sopar de germanor que tingué lloc la nit del 3 de maig, després del lliurament dels premis, Llorente es referí, entre altres, a Balaguer, a Mistral, a Bofarull, a Bonaparte Wyse, a Roumieux, a Paul Meyer, a Núñez de Arce, a Rubió, a Verdaguer, a Milà i Fontanals, «a mis compañeros Labaila, Querol y Ferrer y Bigné» i al «erudito D. Mariano Aguiló, maestro en Gay Saber y sabio investigador de las antigüedades literarias de nuestra patria lemosina».[32]

L’última de les cròniques d’aquells Jocs Florals de Barcelona que Llorente redactà veié la llum el 15 de maig; i l’endemà, dia 16, el valencià ja escrivia al seu amic mallorquí per a comunicar-li que recordava «con placer los días encantados de Barcelona», i per a enviar-li salutacions de part de Ferrer i Bigné i «el folletito adjunto» que, «aunque vale poco, casi nada, creo que V. debe tener noticia de él».[33] El «folletito» que li adjuntava devia ser el recull dels set articles que havia publicat Llorente sobre l’acte a Las Provincias.

2.2 A València (1876)

La tercera trobada entre Llorente i Aguiló es produí a València, huit anys més tard: en juliol de 1876, i a propòsit també d’una justa literària. Es tractava del certamen en honor de Jaume I amb motiu d’acomplir-se el sisé centenari de la seua mort, que fou organitzat, en la major part, pel director de Las Provincias, i en el qual Aguiló prengué part com a membre del jurat qualificador.

Llorente li ho havia demanat, per carta, dos mesos abans, el 31 de maig: «¡Cuánto deseo tengo de verle a V. por aquí! Y para ver si le tiento a venir, le escribo ésta».[34] Així, li parlava de les festes commemoratives de Jaume I que tindrien lloc «con las ferias de julio, que todos los años se celebran aquí, y esta coincidencia hará más agradable la fiesta».[35] Entre els actes que es preparaven el valencià hi destacava el certamen historicoliterari que havia de tenir lloc: «Quisiéramos que figurasen en el jurado algunos de los maestros del “gay saber”, y en primer lugar me dirijo a V. ¿Está dispuesto a venir? En ese caso... no hablemos más. Aquí encontrará los buenos amigos de siempre, y a otros muchos, que le quieren, sin haberle conocido personalmente».[36]

Encara que, en els dies següents i des de Barcelona estant, Aguiló envià uns plecs de la Crònica de Jaume I que s’estaven estampant i que Llorente li havia demanat, el ben cert és que no contestava a la pregunta del valencià. Segurament, calia interpretar el silenci com un sí. Però, no obstant això, Llorente tornà a insistir, i el 27 de juny li envià una nova carta en què es llegia: «No ha querido V. decirme si vendrá a las honras seculares del gran monarca; y como yo deseo mucho que así sea, ha de permitirme que le apremie para la contestación, y le ruegue sea ésta afirmativa».[37] En prova de la gran estima que li professava, i potser també per facilitar-li les coses, Llorente afegia: «En mi casa hay un cuarto reservado para V., y estoy esperando que me avise V. la aceptación de este humilde pero fraternal ofrecimiento».[38]

Per un conducte o un altre –perquè, si n’hi hagué epístola, no ens ha arribat–, Aguiló degué respondre afirmativament a la petició. Durant el mes de juliol de 1876 Llorente envià a Querol, que residia a Madrid i que finalment no assistí al certamen, diverses cartes que es conserven inèdites i que indiquen una miqueta com anaren els preparatius d’aquelles festes. En una d’elles, que cal datar al voltant del 20 de juliol, li comunicava: «Ya han comenzado a venir los felibres. Aguiló llegó anteayer. Siente mucho tu ausencia. Se ha alojado en la fonda de Cuatro Naciones; pero veré si puedo llevármelo a casa».[39] En principi, Querol també havia de formar part del jurat, però davant les dificultats de fers’hi present per motius laborals, renuncià al càrrec. Ho sabem perquè en una carta que amb anterioritat, el 12 de juliol, Llorente li havia adreçat es pot llegir: «Me dice Aurelio que has enviado la dimisión del Jurado, y que no sabes si podrás venir oportunamente a las fiestas. ¡Eso faltaba! No seas borrico: déjalo todo y ven a ayudarnos a pasar este chubasco».[40] Tres dies després l’absència de Querol devia ser segura: «¿No vendrás, aunque sólo sea un par de días?»,[41] li reiterava Llorente.

Finalment, aquell certamen tingué lloc el divendres 28 de juliol al claustre del Col·legi del Corpus Christi de València, i formaren part del jurat Vicent Boix, que actuà com a president, Antoni Ballester, secretari, Cristòfol Pasqual i Genís, Rafael Ferrer i Bigné, Jacint Labaila, Eduard Pérez Pujol, Joaquim Serrano Cañete i Marià Aguiló. Entre els poetes guardonats figurava el mallorquí Tomàs Forteza, que havia obtingut la «Ploma de Plata» de la Diputació provincial de les Illes Balears per la composició «Les derreries del Conqueridor». A propòsit, el 6 d’octubre Aguiló comunicava al seu cosí: «Ahir rebí carta den Llorente. Me diu que la teua poesia li agrada molt y que un dia de aquests la publicará en les Provincias».[42] De fet, la reproduí aquell mateix dia.[43]

A Llorente, per la seua banda, li fou premiada, amb la «Copa d’Argent» dels periodistes de Barcelona, la poesia «Romanç dels quatre trobadors». L’acte degué resultar especialment entranyable i agradable per a Aguiló: un moment per a retrobar i saludar vells amics, ja que aquella era ben probablement la primera vegada que, quinze anys després de la seua partida, tornava a València.

Imatge del claustre del col·legi del Corpus Christi de València a la fi del segle XIX.

Tretze mesos després del certamen, el 28 d’agost de 1877, Aguiló escrigué a Llorente interessant-se, entre altres coses, per la impressió del llibre «que ha de recordar a los venideros la celebración del suntuoso aniversario de la muerte de nuestro D. Jaime, a quien V. ha contribuído tanto».[44] El valencià respongué indicant-li que el procés d’edició avançava molt a poc a poc,[45] i que l’encarregat n’era Vicent Boix, president del jurat. Tan a poc a poc, que sembla ser que el llibre mai no arribà a veure la llum.

2.3 A Montpeller (1878)

La següent trobada entre Llorente i Aguiló es produí a Montpeller al cap de dos anys, en maig de 1878, a propòsit de les primeres festes llatines que organitzava l’Acadèmia d’Oc, a la qual tots dos pertanyien.

Com veurem en el capítol corresponent, en 1876 els escriptors provençals, amb Mistral al front, havien fundat l’Acadèmia d’Oc o consistori del Felibritge, del qual formarien part cinquanta majorals: 29 francesos i 21 espanyols. Entre aquests darrers hi havia diversos catalans, com ara Verdaguer, Balaguer, Collell, Milà i Fontanals, Quintana i Aguiló; alguns mallorquins, com ara Forteza i Aguiló; i tres valencians: Querol, Josep Maria Torres i Llorente.[46] Fou en aquell moment també que hom decidí que els Jocs Florals del Felibritge tindrien lloc cada set anys, i que els primers se celebrarien a Montpeller en 1878 i estarien dedicats a Jaume I.

Arribat el moment del certamen, el director de Las Provincias visqué aquelles festes amb vertader entusiasme i satisfacció, i redactà deu llargues cròniques en què explicà fil per randa als seus lectors tot el que allí s’esdevenia. D’aquesta banda dels Pirineus, només hi assistiren tres escriptors: un català, un mallorquí i un valencià. És a dir, Albert Quintana, síndic de l’Acadèmia «para Cataluña, Valencia, Mallorca y Rosellón»,[47] Aguiló i Llorente. Encara que el valencià degué realitzar sol el viatge en tren que el portà des de València a Montpeller i que durà vint-i-quatre hores (en cap moment no esmenta haver-lo fet en companyia), sí que hi acredita la presència de Quintana i d’Aguiló amb les següents paraules: «De los mayorales españoles había representación de Cataluña, Mallorca y Valencia: Quintana, Aguiló y el que esto escribe atestiguaban con su presencia que toda la España lemosina se asociaba a la fiesta de Montpeller».[48]

2.4 Als Jocs Florals de Barcelona (1880 i 1885)

Exactament dos anys després d’aquella festa, Llorente i Aguiló tornaren a trobar-se. L’encontre es produí a propòsit del Mil·lenari de Montserrat, celebrat durant els darrers dies d’abril de 1880, i dels Jocs Florals de Barcelona, que tingueren lloc el 2 de maig d’aquell mateix any i dels quals el valencià havia sigut nomenat president del consistori de mantenidors, integrat per Francesc Matheu, secretari, Ramon de Siscar, vicepresident, Conrad Roure, Joan Sardà, Àlvar Verdaguer i Emili Vilanova. Aguiló ja s’hi referia el 14 de novembre de 1879 en una carta adreçada a Tomàs Forteza: «Diuen que Llorente será president dels Jochs y en Matheu secretari. Veurem».[49]

Aquella edició dels Jocs Florals de Barcelona resultà ben memorable perquè, com veurem després, mossén Jacint Verdaguer hi assolí la condició de Mestre en Gai Saber; i fou a Llorente, en la seua qualitat de president, a qui correspongué l’honor de fer-ne la proclamació. Segons la ressenya que en publicà Las Provincias, «el Sr. Llorente tomó por la mano al joven sacerdote, al ilustre autor de L’Atlàntida; se adelantó hacia el centro del estrado, y dijo: “En nom del Consistori y pera gloria de les lletres catalanes, proclame mestre en Gay Saber á Mosen Jacinto Verdaguer”».[50]

Per la seua banda, Aguiló també hi fou premiat: «Presentà al certamen el poema Penediment, que meresqué la Viola d’or i argent» (Verdaguer Pajerols, 2004: 51). A propòsit d’aquest guardó, el 21 d’abril, deu dies abans del certamen, Aguiló comentava al seu cosí Forteza: «El Penediment, que tu copiares, acab de saber extraoficialment que te la viola. En Teodoro Llorente no arribará fins demá passat y no se si voldrá suscriure els premis, per conseguent no se anunciaran fins d’aqui alguns dies. Ab els drames hi ha llupta (sic) y fins que venga en Llorente no’s decidirá».[51] D’aquesta manera, a banda de conéixer algunes interioritats del concurs, resulta curiós constatar que en les dues ocasions (1866 i 1880) que Llorente actuà com a membre del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona varen ser premiats Jacint Verdaguer i Marià Aguiló, dos dels escriptors catalans que més admirava i amb els quals més relació mantingué al llarg de la seua vida. I que, per a més casualitat i major glòria de l’anecdotari, en l’edició de 1866 fou proclamat Mestre en Gai Saber Aguiló, mentre que en la de 1880 ho fou Verdaguer. Llorente degué convertir-se així en una mena de talismà per als dos.

De fet, en l’univers llorentí, els noms d’Aguiló i Verdaguer anaven molt units. Un any abans, en 1879, a propòsit de l’aparició del poemari Idil·lis i cants místics,[52] i un any després, en 1881, a propòsit de l’assistència de Verdaguer als Jocs Florals de Lo Rat Penat, el director de Las Provincias escrigué que la irrupció del jove i desconegut «pagès vigatà» en els Jocs Florals de Barcelona de 1865 li havia sigut relatada per Aguiló:

No asistí yo a aquella escena conmovedora [de 1865]; pero al poco tiempo me la contaba, embelesado y contentísimo, mi querido amigo y maestro Mariano Aguiló.

El buenísimo Aguiló veía realizado su ideal en el encuentro de aquel trovador campesino. Había estudiado mucho la poesía catalana en viejos librotes; pero esto no le satisfacía; la estudiaba también en los pueblos y aldeas, en los pliegues más escondidos de la montaña, en las masías del Pirineo, en todos los recónditos lugares donde se conservaban más vivas la lengua y la tradición.

¡Qué fortuna, me decía, encontrar un poeta y un gran poeta, catalán por todos los cuatro costados, un catalán que es completamente ageno a toda influencia castellana! De todos nosotros, los que hemos aprendido el cultivo de las letras catalanas después de recibir la instrucción castellana, desconfío yo, porque temo que sea ficticia nuestra inspiración; pero, ¿cómo desconfiar de un poeta que ha comenzado a componer versos en catalán cuando no conocía ni hablaba otra lengua?[53]

Al cap de cinc anys, el 3 de maig de 1885, un poeta valencià, Vicent Venceslau Querol, tornaria a ocupar la presidència dels Jocs Florals de Barcelona. El 30 de gener Aguiló expressava a Tomàs Forteza els sentiments que la idea li provocava en els següents termes: «Si’ls jochs florals d’aquest any, els antichs y els neos, te duen a tu y an Querol será una festa d’amistat, quel meu cor necessita mes de lo que pots figurarte».[54] Efectivament, en aquella edició fou Querol qui actuà com a president d’un consistori de mantenidors que estava integrat per Marià Maspons i Labrós, Josep M. Vallès i Ribot, Josep Franquesa i Gomis, Francesc Bartrina d’Aixemús, Francesc Manel Pau i Josep Yxart, que féu les funcions de secretari (Verdaguer Pajerols, 2004: 61). I la cita serví perquè, novament, Llorente (que viatjà acompanyant Querol) i Aguiló tornaren a trobar-se.

D’aquesta manera, a la ressenya de la festa que dos dies després fou publicada a Las Provincias s’explica que «en los bancos de los adjuntos se veía la flor y nata de la renaixensa, Mariano Aguiló, Joaquín Rubio, Jacinto Verdaguer, Federico Soler, Dámaso Calbet, Ángel Guimerá, Gayetano Vidal, Francisco Matheu, Narciso Oller y otros muchos, que fuera prolijo enumerar».[55] Fent costat a Querol, també s’hi constatava la presència d’«un pequeño grupo de valencianos»,[56] integrat per Enric Gaspar, Ramon Ferrer i Matutano i Llorente. Això deu significar que Josep Aguirre, Fèlix Pizcueta i l’impressor Frederic Doménech, que segons les notícies que dóna l’Epistolari Llorente també tenien previst assistir-hi, finalment degueren quedar-se a València.[57]

Per cert que un dels actes d’aquells Jocs Florals que més commogué l’anònim redactor de Las Provincias (segurament Llorente, el director) estigué constituït per l’homenatge pòstum que es tributà a Manuel Milà i Fontanals, «el gran poeta y profundo literato, que hace veintisiete años presidió en persona los primeros Juegos Florales», i que fou qualificat pel diari com un «episodio conmovedor». Hom havia situat enmig de l’estrat un bust de Milà; «uno de los mantenedores se adelantó hacia el público: todos se levantaron, y aquel leyó una de las más bellas poesías del llorado maestro: la dulce y melancólica “Complanta d’en Guillen”». Posteriorment, «el Sr. Querol, en nombre de Barcelona, en nombre de toda Cataluña, en nombre de la España entera, coronó el busto de Milá con guirnalda de laurel, que representa bien en este caso la gloria inmortal que ha adquirido con sus obras».[58]

L’endemà, dilluns dia 4, Aguiló, Verdaguer, Querol i Llorente, juntament amb un grapat més d’escriptors, viatjaren fins a Sant Miquel del Fai (Massot, 2006: 42). Li ho explicava Marià Aguiló a Tomàs Forteza en carta datada el 9 de maig: «Per correspondre a les atencions dels Valencians los acompanyí a St. Miquel del Fay y’n quedaren molt agradats. [...] Forem una vintena y allá se jurá que l’any vinent catalans y valencians anirian a Mallorca, comprometent a en Picó y a mi a acompanyarlos».[59] Cal dir que aquella era una peregrinació pendent des de maig de 1882, en què, a l’escalfor de la patriòtica visita als monestirs de Poblet i Santes Creus, valencians i catalans havien acordat realitzar «junts un romiatje artístich á las gentils Balears»;[60] i que, amb tot, i «malgrat els juraments, aquest viatge no es pogué organitzar el 1886, però no quedà oblidat. Després de diverses estades de Collell a Mallorca, se’n reprengué la idea i es va poder dur a terme el maig de 1887» (Massot, 2006: 42). Finalment, no hi participà cap valencià. Ja que Llorente, que havia mantingut diversos contactes amb mossén Collell per tal de preparar els detalls de la seua participació –«será del cas portar traje negre (de levita per supost), al manco vosté que en l’acte de la reunió literaria a la Llotja portará la veu de Valencia y haurá de posarse al estrado»,[61] li comentava Collell el dia 29 d’abril–, finalment se’n despenjà.[62]

En aquella mateixa carta del 9 de maig, Aguiló també comentava a Forteza que, dies abans dels Jocs Florals, «en Querol me enviá son discurs Ms.» i «en Llorente me enviá un tomet de versos quem dedicá»,[63] en referència al Llibret de versos, de què parlarem després.

2.5 A Poblet i Santes Creus (1882)

Tres anys abans, en maig de 1882, Llorente i Aguiló havien format part de l’expedició que permeté a una trentena de ratpenatistes i de catalanistes visitar els monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus i les ciutats de Valls i Tarragona.

El protagonisme de Llorente en aquella excursió patriòtico-literària fou molt destacat, ja que anava al front de la delegació valenciana, i n’havia sigut un dels instigadors. La presència d’Aguiló –l’únic mallorquí– entre els catalans, encara que un poc més discreta, també gaudí d’un cert protagonisme. A la carta que Llorente envià a Querol dies abans de mamprendre el viatge, el 9 de maig, animant-lo a participar-hi, ja li comunicava que «Aguiló está contentísimo de que nos reunamos bajo aquellas bóvedas, en las que no ha tenido valor de entrar todavía».[64] I a les cròniques que, en els dies posteriors, publicà a Las Provincias el presentava com «el respetable maestro Mariano Aguiló, tan querido de los valencianos».[65]

Efectivament, aquell sentiment devia ser general a la resta dels valencians. Perquè a les cròniques de la visita que Fèlix Pizcueta publicà a El Mercantil Valenciano també es parlava d’ell com d’«el insigne literato D. Mariano Aguiló y el que fue de la biblioteca de esa Universidad literaria, desde cuya época es conocido y respetado entre los valencianos, considerándose él como hijo adoptivo de nuestro país».[66] I en connexió amb el comentari que Llorente havia fet a Querol, Pizcueta també explicava que l’aspecte del monestir de Poblet

produjo en el ánimo de todos invencible tristeza, especialmente del Sr. Aguiló, que conoce palmo por palmo Cataluña, Mallorca y Valencia, que a todas partes en donde hay algo de notable en los tres reinos ha ido, todo lo ha visto y estudiado y que constantemente se ha negado a ir a Poblet para no sufrir honda pena con el aspecto de aquella maravilla destruida por la mano de la barbarie inconsciente o del salvagismo erudito, que es el peor.[67]

Pel que fa als moments en què, durant aquella memorable excursió, més protagonisme gaudí Aguiló, cal assenyalar que realitzà un parlament en la sobretaula de Santes Creus; i que, en la sobretaula del dinar «d’arreveure» que tingué lloc a Tarragona el dia 21, foren llegides múltiples poesies, entre elles una de Llorente i una altra d’ell.

Pocs dies després de la visita, Aguiló explicava al seu cosí Tomàs: «T’anyorí molt en Poblet y Santes Creus. Hi ha hagut efusions de catalanisme de bona mena. En Collell tragué faves d’olla y en Llorente també. Jo vatx fer d’espectador y de president per edat».[68] Gràcies a un comentari d’aquella mateixa epístola, sabem que Aguiló havia estat convidat a visitar València amb motiu dels Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1882, en què Tomàs Forteza actuà com a mantenidor: «Els valencians me demanaren molt que hi anés pels Jochs Florals, si tu [Forteza] hi vas la tentació será molt forta».[69] Finalment, però, li resultà impossible fer el viatge: «No m’han faltat ganes d’anar a veure’ls valencians, a pesar de la calor, sobretot per venir junts, pero no he pogut fer aquest viatge».[70] Per això feia dos encàrrecs al seu cosí: «Fes de ma part una visita a en Llorente», i «compram tot lo que pugas de lo que se ha publicat en Valenciá en aquests ultims anys, y especialment la edició que feren del Procès de les olives. Les Comedies, Milagres, Calendaris, &c. que han sortit desde 1878 (sic), que hi vatx anar pel Centenar del Rey don Jaume».[71]