Els peus que calciguen la terra

TERRA DE LLAURADORS

El País Valencià era, doncs, «terra de llauradors».⁹ Però potser pel seu caràcter hegemònic mateix, aquest terme no deixava de tenir una certa ambigüitat o, si més no, conservava diversos significats. Certament, el més freqüent era el d’«agricultor» –en el sentit genèric de pagès o camperol–, tant en la seua forma catalana com llatina, que en els documents més primerencs podia ser laborator o agricultor. De 1277 data, per exemple, la clàusula «a costum de bon laurador» que figura en un llibre del justícia de Cocentaina i una fórmula semblant –«a ús e a costum de bon laurador»– pot trobar-se en un establiment de terra de 1292.¹⁰ El terme llatí agricultor, com a sinònim de llaurador, apareix en la documentació del justícia de València si més no des de 1282. En un llibre del mateix oficial, de 1284, s’emprava el terme laborator com a equivalent de laurador, i en un protocol notarial de 1295 es registrava un contracte de treball «ad officium laboratoris».¹¹ Aquestes dades són una simple mostra, però permeten pensar que els llauradors formaven una categoria que podia incloure tots els conreadors, per oposició als ciutadans i homes de vila i, evidentment, a la noblesa representada pels cavallers. No manquen els documents del Dos-cents en què els jutges, abans de prendre una decisió sobre un plet agrari, cerquen «conseyll e acord ab lauradors e ab hòmens de vila», possessors de terra en el mateix terme i sovint veïns d’una mateixa població però ben diferenciats com a grups socials.¹² Ja en el segle XV, en els sermons de sant Vicent Ferrer, que apel·laven a la sensibilitat dels seus auditoris populars, els llauradors apareixen com a víctimes de l’opressió dels nobles i, en aquest sentit, fins i tot podien representar el conjunt del poble davant l’abús dels poderosos: «Los braços són los cavallers que defenen la terra; mas ja són malalts, que així com deurien ajudar als llauradors, ells los roben».¹³ Aquesta tendència a l’ampliació dels límits del concepte de llaurador per incloure tots els qui vivien del seu treball es confirmava quan el predicador recordava que «Adam llaurador fo».¹⁴ El primer home, quan hagué de guanyar-se el pa amb la seua suor, esdevingué llaurador. En aquest sentit, com advertia el mateix sant Vicent, totes les ànimes eren filles de llaurador. Però més enllà d’aquest parentiu remot, la imatge d’Adam i Eva com una parella de camperols, tan familiar als pagesos revoltats arreu d’Europa als segles XIV i XV, tendia a identificar els llauradors amb els laboratores de l’esquema trifuncional clàssic: els qui treballaven per mantenir els ordes privilegiats dels oratores i dels bellatores. Ara bé, en el moment que predicava sant Vicent ja feia temps que la realitat social havia obligat a fer més complexa la vella imatge dels tres ordes. D’altres categories i oficis, començant pels mercaders i menestrals, havien hagut d’integrar-se en la representació de la societat cristiana –és a dir feudal–, segons el conegut esquema antropomòrfic. El que no canviava era la posició subordinada dels camperols, sempre en el nivell inferior del cos social, arran de terra. «Les cames e los peus que sostenen tot lo cors –deia el predicador taumaturg– són los llauradors, qui sostenen tot lo món, tots los estats, a reis, comptes, etc., car d’allò que ells treballen tots n’havem a viure».¹⁵ El mateix model organicista presentava un tractadista franciscà com Eiximenis, però en la seua idea de la «cosa pública», els camperols –novament «pagesos»– quedaven més avall encara: les cuixes i les cames eren els menestrals, mentre que els camperols estaven un esglaó per sota d’aquests: «los peus que calciguen la terra són los pagesos qui la colren e l’exerciten per llur ofici tots temps».¹⁶

La visió organicista, doncs, no sols legitimava la posició d’inferioritat econòmica i social dels llauradors, sinó que tendia a reassignar-los les connotacions negatives que tenia el terme «pagès». Això ho tenien molt clar els cavallers: una manera d’insultar-se en les lletres de batalla era acusar l’adversari de descendir de llauradors. A l’inici del segle XV, Joan de Vilaragut gosava difamar un membre d’un llinatge baronial com Pere Pardo de Lacasta proclamant –cosa evidentment falsa– que «notori és a tothom que vostre pare ha cavat, podat, laurat e fet tot ofici de laurador, e d’açò ha hòmens en la plana de Borriana, hui vius, qui l’han vist».¹⁷ Fins i tot fora dels cercles aristocràtics, aquesta connotació degradant que, almenys de manera latent, conservava la condició de llaurador podia s’usar-se, en les processos judicials, per desacreditar els testimonis de la part contrària. En els plets entre comunitats formades majoritàriament per llauradors, el terme no podia tenir un caràcter globalment desqualificador, però els homes de lleis urbans associaven a l’ofici d’agricultor qualificatius que refermaven la rusticitat i la manca d’enteniment que, d’alguna manera, a ulls dels ciutadans, podien estar implícits en el terme «llaurador». Així, en 1381, els advocats de la ciutat de València rebutjaven el testimoniatge dels veïns de Sueca, en la causa que enfrontava la capital amb la senyoria d’aquella població, al·legant que «són hòmens lauradors e il·literats e fort grossers seu idiotes».¹⁸ Tanmateix, des de la ciutat també s’afavoria una dignificació de la condició de llaurador en l’as-similar-la a una categoria socioprofessional, entesa com un «ofici» o una «art», que permetia integrar els treballadors de la terra en l’entramat de la societat urbana. Seguint el model de les activitats artesanals, en el segle XV es redactaven contractes de treball o d’aprenentatge sota la forma jurídica d’afermament que es referien a l’«arte agriculture» o a l’«officium agriculture».¹⁹ És més, els llauradors de València –juntament amb els hortolans– estaven organitzats en una confraria des de 1283 i, a partir de 1329, participaven de manera corporativa en el consell, al costat dels representats elegits per la resta d’oficis.²⁰ També a Barcelona existia des del segle XIV una confraria de «lauradors, ortolans e cavadors» i el mateix succeïa en una altra ciutat com Lleida, on hi havia un major pes de les activitats agràries.²¹ En el cas de València, el reconeixement institucional no anul·lava la jerarquització dins de la societat urbana, on els llauradors, tot i organitzar-se formalment com un ofici corporatiu, tendiren a veure’s relegats per darrere dels menestrals. Això es palesava en el lloc cada vegada menys honorable que se’ls assignava, durant la primera meitat del segle XV, en la processó del Corpus, que no debades era la millor representació simbòlica de la societat urbana.²² De fet, la presència de llauradors entre els oficis urbans no deixava de representar una certa anomalia. Quan, l’any 1459, amb motiu de l’entrada de Joan II a València, desfilaren totes les corporacions davant el rei, el cronista remarcava la vistositat de les robes, l’ordre i la bellesa dels espectacles dels diferents oficis artesanals, mentre que dels treballadors agrícoles sols es deia que «vengueren la gran multitud dels llauradors, anant llaurant e sembrant e fent algunes coses de riure». Només un altre col·lectiu professional potser encara pitjor considerat, els pescadors, tingueren un comportament burlesc, també «fent coses de riure».²³ Ara bé, el panorama era molt diferent en les viles on els llauradors suposaven una gran part del veïnat –fins i tot la majoria– i on els camperols acomodats, sovint emparentats amb notaris i mercaders, formaven part dels cercles dirigents. Aquests prohoms llauradors no feien riure: pertanyien a confraries com la de Sant Miquel, a Castelló, que el dia del Corpus desfilava en el lloc més preeminent.²⁴ En qualsevol cas, amb major o menor reconeixement corporatiu, la categoria social de «llaurador» no era equiparable a la d’un ofici artesanal qualsevol, sinó que tenia un sentit que englobava tots els treballadors de la terra, per contraposició al conjunt dels menestrals i als professionals urbans.

Hi havia, però, un altre ús més restrictiu del terme llaurador, el que indentificava el parcer –normalment mitger–en les cessions de terra a «llauró» o «llauraó». En aquest cas, no es tractava d’una categoria socioprofessional sinó d’un concepte jurídic en un determinat tipus de contracte agrari. Ja en 1276, en l’arrendament d’unes terres en l’Alcúdia, alqueria de Cocentaina, el parcer –en aquest cas un camperol musulmà– es considerava llaurador, ja que es referia a «la terra que él laurà», en el sentit de dur-ne a terme l’explotació. En 1277 el mateix propietari, que «donà a laurar» unes terres, reclamava que l’arrendatari realitzàs els treballs «axí com laurador deu fer». En aquest mateix sentit, les referències, en 1290, a un titular de terra «e sos lauradors» pot remetre a aquesta mena de contractes, encara que també podria al·ludir a altres formes de treball dependent. Més explícit és el cas del venedor d’un camp, situat a la mateixa vila, que en 1295 s’havia compromès a lliurar-la al comprador «enaxí qu·él que s’avendria ab lo laurador qui aquel [troç de terra] laurava».²⁵ Aquesta figura jurídica del «llaurador» com a mitger seria objecte de diverses reglamentacions municipals durant els segles XIV i XV. Les ordenacions de Gandia contraposava el «laurador de miges ne de certa part de fruyts» al «senyor de l’alqueria o terra ab qui lauraran».²⁶ De manera semblant, la normativa emanada dels jurats de Vila-real, quan afectava a la terra tinguda «a llauró», es referia als contractants com «el dit llaurador e lo senyor de la terra».²⁷ A Castelló, l’establiment «De les terres que seran donades a lauró», identificava el parcer com «lo llaurador [que] tendrà algunes terres a miges o certa part de fruyts».²⁸ De manera que podia succeir que aquests «llauradors» o «agricultors», entesos com a denominació jurídica d’una de les parts contractants, en realitat no fossen sempre camperols sinó que es documenta també algun artesà d’ofici.²⁹

Al costat de l’abast genèric, com a equivalent de pagès o camperol, i del més concret de parcer, el mot llaurador també conservava un altre significat restrictiu, més tècnic, lligat directament al procés de treball, a la feina de llaurar. Així, el llaurador podia ser tant un jornaler que es llogava per menar l’arada com un camperol, relativament benestant, que disposava d’animals de tir i dels instruments de llaurada corresponents. Les dues accepcions poden rastrejar-se en les ordinacions municipals de viles i llocs rurals, i fins i tot a la ciutat de València. En una disposició de l’inici del segle XIV, els jurats de la capital reglamentaven la jornada laboral de cavadors i podadors de vinyes, però n’excloïen explícitament d’altres jornalers com «lauradors o obrés d’orts ne de camps»,³⁰ cosa que indica que ací «llaurador» identificava un treballador assalariat. Els fons notarials també aporten contractes de treball –per dies o per temporades– on els «lauradors» constitueixen un tipus d’assalariat dedicat a una tasca concreta, al costat d’altres com «bracers», «obrers d’orts e de camps», «cavadors», «podadors», «exarmentadors», «segadors» o «collidors».³¹ A aquests assalariats es referia sens dubte Ausiàs Marc quan deia: «Tot llaurador és pagat del jornal».³² Però en altres contextos el mot designava els camperols que tenien bous o altres animals de labor per a treballar la seua pròpia explotació. El justícia de Cocentaina prenia en 1275 una resolució, precisament sobre els bous de llaurada, que anava dirigida a qualsevol «christianus laborator vel sarracenus laborator».³³ Ja al segle XV, els jurats de Llucena establien que «tot laurador vehí dels llochs de la tinença (...) per cascun parell de bous que lauren, puguen tenir mija cafiçada de terra per coltiva».³⁴ També des de la perspectiva dels senyors, els llauradors podien ser una categoria concreta dins de la pagesia, definida per la disponibilitat d’animals i d’arada. Així en les corts de 1428, els nobles argumentaven que els seus vassalls «quasi tots són lauradors, cavadors, bracers e hòmens qui viuen del treball de ses mans», ja que «tenen un legó ab què caven, e un aladre ab què lauren o un altre artifici ab què facen faena».³⁵ Es tractava, doncs, d’una diferència a nivell tècnic, per la possessió d’instruments de treball, però també implicava una certa diferenciació econòmica, lligada a l’adquisició de l’arada i dels animals, al seu manteniment i, sens dubte, a l’extensió de terra treballada. Ara bé, una altra qüestió és si aquests «llauradors» formaven una categoria social, un estrat superior de la pagesia per contraposició a una massa de camperols desproveïts d’animals de llaurada i reduïts, en la pràctica, a la condició de jornalers al servei dels seus veïns acomodats.

Aquest és el model de pagesia dividida que es troba als vells països feudals com la França del nord. Era el cas de Normandia, on els paysans pertanyien a dues categories ben delimitades des del punt de vista tècnic i social, amb denominacions pròpies –laboureurs i manouvriers– que es feien servir en aquella mateixa època.³⁶ Ací, a la mateixa documentació, el laboureur, terme equivalent des del punt de vista lingüístic a llaurador,³⁷ era el pagès que tenia el nivell econòmic suficient per disposar de la potent arada d’orelló (charrue) i els nombrosos animals de tir –sobretot bous– que calien per arrossegar-la. Per contra, el manouvrier –anomenat també ouvrier de bras o homme de bras– només disposava, en efecte, dels seus braços i de ferramentes senzilles com la fanga o l’aixada.³⁸ Ara bé, el regne de França era molt gran i aquesta realitat del nord no podia projectar-se sense més ni més cap a les regions meridionals. Durant l’Antic Règim, cosa que segurament prolongava la situació baixmedieval, a Occitània laboureur volia dir simplement «camperol», en un sentit equivalent al del «llaurador» valencià.³⁹ A la Catalunya vella sí que es documenten categories diferents de camperols amb una denominació pròpia, també en funció de la possessió d’animals de llaurada. Així, hi trobem «jovers», «conjunters» i «aixaders», segons tinguessen bous d’arada propis, haguessen de compartir-los o només disposassen dels seus braços i d’eines manuals.⁴⁰ També en els medis més o menys urbans, del Principat i del País Valencià, hi havia treballadors de la terra identificats com a «llauradors», al costat d’altres designats amb professions equivalents a jornalers agrícoles. Però aquests darrers tenien una presència insignificant en els censos, cosa que fa pensar que dins de la denominació de «llauradors» s’incloïen les dues categories de camperols: els mitjans i acomodats, ben dotats d’animals i de terra, i els més pobres, que havien de treballar també fora de les seues explotacions com a jornalers. Això sembla confirmar-se fins i tot a les grans ciutats, on els propietaris de terra de professions artesanals o liberals alimentaven una demanda estable de treball agrícola retribuït. En una llista d’habitants de Barcelona de la fi del Tres-cents, almenys una vintena llarga eren identificats amb l’ofici de «laurador», mentre que no hi figura cap «pagès» i són molt minoritaris els esmentats com a «cavador» o «brasser».⁴¹ A la mateixa època, a Lleida també hi havia veïns qualificats de «lauradors».⁴² A la ciutat de València, ja a l’inici del segle XVI, el cens de 1510 permet localitzar 132 llauradors només dins de les muralles, una xifra comparable a la de membres dels principals oficis artesanals. Ara bé, en les detallades llistes del cens, on pràcticament tots els veïns duen aparellat un ofici, no apareix cap cavador o bracer. Només 7 «missatges», que podrien ser treballadors agrícoles assalariats, però contractats de manera més estable que els simples jornalers.⁴³ Aquest escassa presència de jornalers i d’altres assalariats es confirma en la llista de persones aveïnades a València en la primera meitat del segle XV: s’hi poden identificar més de tres-cents «lauradors» i tan sols un parell de «bracers».⁴⁴ En viles on una part important de la població –o fins i tot la majoria–eren veritables llauradors, es confirma aquesta absència d’una categoria de camperols identificada com a jornalers. A la vila de Castelló, una població mitjana on més de la meitat dels veïns eren camperols, durant tot el segle XV poden documentar-se vora quatre- cents veïns qualificats de «llauradors», però ni un sol de «cavador», «bracer» o «jornaler».⁴⁵ En concret, en el padró de la peita de 1497, poden comptabilitzar-se 247 veïns com a llauradors, mentre que només hi figuraven dos «criats», un «missatge» i dos mossos, sense cap al·lusió a jornalers.⁴⁶ Tampoc apareixen categories socioprofessionals assimilables als assalariats agrícoles entre els aveïnats a la mateixa vila en 1434-1502, sinó només llauradors.⁴⁷ De manera semblant, en un lloc clarament rural com Catarroja, en la cruïlla dels segles XV i XVI, s’han identificat 126 llauradors, sense que n’hi haja cap habitant associat a una professió que evoque el treball assalariat.⁴⁸ A Sueca, un altre lloc eminentment camperol, de 187 contribuents registrats al padró de la peita de 1453, només 60 no eren qualificats com a llauradors, i d’aquests –tret de 7 pastors–no n’hi havia cap que pogués ser identificable amb la condició d’assalariat agrícola.⁴⁹ Podria objectar-se que en les fonts fiscals, com són els padrons de riquesa, no hi figurarien els habitants sense propietats immobles, entre els quals hi hauria els jornalers. Ara bé, és dubtós que hi hagués una estrat d’assalariats assentat en una població i que estigués completament desposseït. De fet, en els padrons de riquesa es registren contribuents amb un nivell de riquesa tan baix que poden considerar-se pràcticament sense béns.⁵⁰ Tot fa pensar que els veïns que havien de treballar per a altres sí que constaven en aquests registres fiscals, encara que no rebien la denominació de «jornaler» o d’un terme equivalent. De fet, tampoc no apareixen categories socioprofessionals assimilables als assalariats, per a identificar una persona concreta, en la resta de documentació d’abast més ampli com ara la notarial, els llibres s’aveïnaments municipals o els registres dels justícies locals.⁵¹ Ens trobem, doncs, amb una aparent paradoxa: els jornalers existien des del punt de vista econòmic, exercien una activitat laboral ben documentada, però no existien com a categoria socioprofessional reconeguda. Però sí com a categoria jurídica, en la mesura que era necessari identificar-los en les reglamentacions del mercat de treball.

TREBALLAR PER A UN AMO: JORNALERS I MOSSOS

Les referències a jornalers agrícoles, fins i tot amb la diferenciació de categories concretes de treballadors, són freqüents en les normatives municipals que regulaven el treball assalariat, des de la mateixa capital del regne a petites comunitats rurals, passant per viles com Alzira, Castelló, Vila-real o Gandia. El terme genèric que s’hi utilitzava no solia ser «jornaler», sinó més freqüentment «bracer», «llogater» o «cavador». De vegades, aquestes denominacions s’associaven com a sinònims i es parlava també de «bracer o logater», «cavadors o logaters» i fins i tot de «bracer, cavador o llogater».⁵² Altres termes menys habituales eren els de «fahener» i «jornaler», usats com a sinònims de «bracer».⁵³ Encara que «cavador» podia al·ludir a un específic treball, en el context de les ordinacions que regulaven tota mena de treball agrícola retribuït, el terme podia assolir un sentit genèric, equivalent a jornaler, tal com es desprèn dels seus sinònims esmentats adés i del fet que el senyal que marcava la duració de la jornada de treball agrícola s’anomenàs «seny dels cavadors».⁵⁴ De vegades, els jornalers ni tan sols rebien una denominació concreta, sinó que es designaven amb expressions com «persones que·s logaran a jornal a fer faenes de fora, axí com és cavar, segar, laurar, podar, empeltar e altres semblants faenes», tal com es deia en una ordenació d’Alzira.⁵⁵ Ací contrasta el detall amb què s’esmenten les feines agrícoles amb la indefinició dels assalariats. Potser en poblacions més rurals, fos més freqüent designar els jornalers sense al·ludir a una denominació concreta. Així, al Boixar, un llogarret dels Ports, les ordinacions parlaven exclusivament d’«aquells qui·s lloguen»,⁵⁶ a Llucena de «tot hom o dona qui·s logarà ab altri», a Benicarló de «tota persona que sie loguada ab altri».⁵⁷ En canvi, a València, durant la primera meitat del segle XIV, s’esmentaven «cavadors», «podadors» i «eixarmentadors» com a tipus específics de jornalers dedicats al cultiu de la vinya, a més d’altres com «llauradors» i «obrers d’horts i de camps».⁵⁸ També a les principals viles, com ara Castelló, al costat de denominacions genèriques, els jornalers podien ser «podadors» i «batedors».⁵⁹ En general, les denominacions més específiques van lligades a la reglamentació del treball de la vinya, un tipus de cultiu que era freqüent entre els propietaris no agraris i que, per això mateix, generava una demanda estable de treball assalariat a les viles i ciutats. Ara bé, aquesta diversitat de jornalers reflectia les exigències del mercat laboral, però no sembla referir-se a un estrat particular i delimitat de la pagesia, dels llauradors. Els jornalers que apareixen en les fonts normatives són un concepte jurídic –i així es contraposaven al propietari o «senyor» de la terra que els llogava– i, com a molt, s’associen a un tipus de treball concret, però fora d’aquest àmbit contractual no semblen ser vistos com un estrat social amb perfil propi.

És possible que els camperols sense terra, i especialment els desarrelats, forasters que duien una vida itinerant, poguessen ser identificats amb una categoria social pròpiament dita, sens dubte d’estatus inferior al dels llauradors pobres que formaven part de la comunitat local. A la Cocentaina de l’inici del segle XIV, es rebutjava el testimoni d’un jornaler, perquè era «vill persona e home qui·s logava per VI o VIII dies, poch més o meyns, a cavar o a altres faenes».⁶⁰ Unes dècades després, els testimonis que aportava la ciutat de València contra la senyoria de Sueca eren desqualificats per ser «hòmens cavadors e il·literats e fort grosés».⁶¹ En aquest mateix procés, d’altres testimonis foren recusats per ser «vagabunts», un qualificatiu que al·ludia a la seua manca d’arrelament, de béns immobles i, al capdavall, suggeria que vivien oscil·lant entre el treball assalariat, la mendicitat i fins i tot la delinqüència. Colles ambulants de jornalers forasters, provinents de la veïna Castella o fins i tot d’Occitània, fornien el treball necessari en èpoques, com la sega o la neteja de les sèquies, que no bastava amb els bracers locals. Aquest cas estava ben documentat a Sueca, bàsicament en els registres municipals referents al manteniment d’infraestructures agràries comunals com ara la construcció, reparació o neteja de la xarxa de reg. Ja al segle XV, s’hi esmentaven «jornalers» que treballaven a les sèquies proveïts bàsicament de pales, per la qual cosa eren denominats «palers».⁶² Ara bé, totes aquestes mencions, que podrien multiplicar-se amb documentació d’altres poblacions i amb la inclusió dels pastors i d’altres assalariats ramaders, no permeten afirmar que «jornalers», «cavadors» o «bracers» –almenys els assentats en una localitat– constituïssen, més enllà d’una activitat laboral, una categoria social cristal·litzada en una denominació socioprofessional distintiva. I això, tot i que el vocabulari no fos un mer reflex de la realitat sociològica, devia respondre al fet que no hi havia un estrat de la pagesia –suficientment nombrós, estable i arrelat en la comunitat local– sense terra pròpia ni cap altra eixida que el treball assalariat.

Els jornalers, o millor dit els qui es llogaven a jornal, eren bàsicament llauradors petits i mitjans que necessitaven arrodonir els ingressos de les seues explotacions treballant per als veïns més acomodats, potser de professió no agrària, o per a tuteles i viudes. En totes les poblacions existia un sector de la pagesia –des de més de la meitat a tres quartes parts dels veïns– que, amb heretats per sota de les 5 ha, no podia assolir l’ideal de l’autosuficiència.⁶³ Eren fonamentalment aquests llauradors, identificats com a tals en les fonts, i potser els fills joves dels pagesos mitjans, els qui esdevenien els bracers i cavadors que figuraven en les ordinacions municipals, sovint treballant o desplaçant-se amb els seus propis animals de tir. No era estrany tampoc que veritables llauradors acceptassen fer jornals als seus creditors per a satisfer tota mena de deutes. En lloc de pagar en metàl·lic, els deutors prestaven serveis en treball, taxats segons el mercat de treball local, per a respondre a censos, saldar comptes amb botiguers o fins i tot completar el preu d’una compra de terra.⁶⁴ D’aquesta manera, la demanda de treball assalariat local, excepte en les èpoques més àlgides del cicle agrari, com ara la sega, podia satisfer-se amb els braços dels camperols petits i mitjans, sense que aquesta mena de «jornalers» deixassen de percebre’s ells mateixos i de ser percebuts pels seus veïns com a membres d’una mateixa comunitat de «llauradors».⁶⁵

A diferència del que succeïa amb els jornalers, sí que hi havia conreadors que eren designats amb termes diferents al de «llaurador», com ara «criats», «servents», «macips», «missatges» i, especialment, «mossos». Aquest darrer terme era, de bon tros, el més freqüent en tota mena de fonts per a identificar aquesta mena de treballadors dependents. Alguns d’aquests termes –però curiosament no el de «mosso»– apareixien recollits en les normatives municipals. A les d’Alzira i a les de Castelló s’esmentaven «missatges» i «servents». També eren «servents» –o «pastors», remarcant la importància del treball domèstic en la ramaderia– els qui s’afermaven segons les ordinacions de Llucena del segle XV, mentre que a Herbers i a Benicarló aquesta mena de reglamentacions es referien no sols a servents i pastors sinó també a «missatges».⁶⁶ D’aquesta manera, la normativa legal recollia alguns termes d’ús quotidià, però les denominacions que poden trobar-se en llocs com ara les llistes de contribuents eren més variades. En el cens de 1510, al costat dels «llauradors» apareixien, a ciutats com València, Xàtiva o Alzira, un grapat de contribuents designats com a «missatge».⁶⁷ Al llibre de la peita de Castelló de 1497, figuren dos veïns identificats com a «criat», un com a «mosso», un com a «vaquer» i un altre com a «cabrer». Si hi afegim d’altres contribuents amb un ofici conegut a través d’altres fonts, la nòmina fiscal de 1497 encara inclouria un «missatge», dos «pastors» i un veí qualificat com a «llaurador» i «mosso». Per definició, els contribuents de la peita no estaven totalment desposseïts de béns, però no hi ha dubte que tots aquests treballadors es reclutaven entre l’estrat inferior de la pagesia, amb una riquesa taxada, com a molt, en uns centenars de sous, quan la mitjana superava els dos milers.⁶⁸ Ara bé, el fet que aquests termes referits al treball dependent, a diferència dels simples jornalers, sí que s’usaven com a qualificació dels camperols no permet afirmar que hi hagués una capa delimitada i estable de la pagesia abocada a la condició de servents agrícoles. Si els cavadors i els bracers no constituïen l’equivalent dels manouvriers, els mossos tampoc no n’eren. I no perquè el seu nombre fos negligible. Tot al contrari: pot estimar-se, a partir de casos ben documentats com el de Sueca a l’inici del segle XVI, que almenys una quarta part dels veïns recorrien a la contractació de mossos. Però seria erroni pensar que això significava que hi havia, pel cap baix, una proporció semblant de famílies de servents, de camperols sense terra que passaven la seua vida treballant per als seus veïns més afortunats.

D’entrada cal remarcar que, en nòmines com les dels llibres de la peita, la indicació de ser criat o mosso solia respondre a la necessitat de distingir dos contribuents del mateix nom. I que la identificació amb una situació laboral domèstica no es feia com una categoria genèrica sinó al·ludint al nom de l’amo, tal com succeïa amb els «llauradors», és a dir parcers, dels contractes de llauró. En aquest ús habitual, la qualificació com a mosso o criat d’algú no era exactament equiparable a la de llaurador en el sentit de categoria socioeconòmica equivalent a camperol. De fet, un llaurador amb algunes terres pròpies, titular per tant d’una explotació, per insuficient que fos, i contribuent de la peita, podia afer-mar-se com a mosso d’un altre veí més acomodat.⁶⁹ Ara bé, aquests casos no deixaven de ser excepcionals. Habitualment, els mossos –com ja ho suggereix el mateix mot– eren joves que encara no estaven emancipats de la tutela paterna i que, en entrar al servei de l’amo, quedaven sota la seua autoritat. De fet, aquesta situació explica que els afermaments dels mossos es fessen sovint sota la forma jurídica de contractes d’aprenentatge –per servir i aprendre officium agriculture–, on no podia delimitar-se fàcilment l’adquisició de les habilitats de l’ofici de la simple prestació laboral. En la pràctica, aquests adolescents i joves eren servidors que s’incorporaven al grup domèstic de l’amo, i que sota la seua direcció, com tots els membres de la família, participaven en les tasques agrícoles de l’explotació pagesa. Aquests mossos, alimentats i vestits per l’amo, no cobraven cap salari i només al finalitzar el contracte, que es prolongava durant quatre, cinc o sis anys, rebien la soldada, que solia ascendir a uns pocs centenars de sous. Aquesta situació de dependència domèstica estable, a diferència del caràcter eventual de la contractació dels jornalers, explica que la identificació d’un treballador agrícola amb la categoria de mosso, criat o missatge, fos relativament habitual.⁷⁰

Ara bé, més que no un estrat desposseït de la pagesia, aquests servents agrícoles constituïen sobretot una «classe d’edat», un període temporal d’iniciació al treball al qual es veien encaminats els fill, encara adolescents i joves, de llauradors modestos i mitjans, així com molts orfes que no podien ser man-tinguts amb les rendes de les seues herències. Era, doncs, en la mateixa comunitat local, o en els seus voltants, on es trobaven els braços que completaven la força laboral de les famílies camperoles i que satisfeien, igualment, la demanda de mà d’obra de propietaris de terra aliens a la pagesia. Però també hi afluïen joves forasters de tot arreu, especialment dels regnes veïns d’Aragó i de Castella i, fins i tot, ja al segle XVI, de regions més llunyanes com Gascunya. Ara bé, el predomini d’aquest grup d’edat entre els mossos no excloïa que alguns llauradors adults, fins i tot amb algun patrimoni modest, poguessen contractar-se com a servidors agrícoles, encara que segurament sense l’extrem de dependència patriarcal a què estaven sotmesos els adolescents i els joves afermats. De fet, al voltant de les ciutats, començant per la capital del regne, es documenten camperols que es feien càrrec del treball d’explotacions alienes, com ara alqueries, amb la condició de residir-hi i esmerçar-hi tota la seua capacitat laboral, cosa que suggereix que es tractaria de treballadors sense terra pròpia.⁷¹ Amb tot, és significatiu que aquesta mena de camperols dependents –a diferència dels masovers del Principat– no haguessen rebut una denominació específica i diferenciadora. Tot sembla indicar que la majoria dels mossos no acabaven la seua vida laboral com a treballadors domèstics, sinó que s’integraven en la comunitat local com a llauradors –ni que fossen «pobres»– o, en el pitjor dels casos, es dispersaven com a jornalers itinerants, però sense que es constituís una capa estable i arrelada comunitàriament de servents adults sense terra.⁷² Al capdavall, els cavadors i bracers, i els mossos i criats, no deixaven de ser –o serien posteriorment en arribar a l’edat adulta– veritables llauradors, per més desfavorable que fos el balanç entre mà d’obra familiar i extensió de terra que posseïen.