Crònica. Volum I

2. LES BASES IDEOLÒGIQUES DE DOS MODELS D’ESTAT DIVERGENTS

Tal com ja hem apuntat, la revolució de 1640 i la guerra de Separació que s’hi encadena durants els anys 1640-1652, amb l’epíleg del període 1652-1659, marca d’una manera decisiva les relacions de Catalunya amb la Monarquia Hispànica dels Àustries, i ocupa també la part més extensa del testimoniatge escrit de Miquel Parets.

Més enllà dels desenrotllaments històrics factuals i conjunturals —que detallarem en els apartats següents—, els fets desfermats d’ençà de 1640 tenen com a teló de fons la col·lisió entre dos models polítics que es van enfrontar en aquella primitiva fase de construcció de l’estat modern espanyol: d’una banda, el patró absolutista i unitarista arrelat al centre castellanocortesà de la monarquia; de l’altra, el model constitucionalista que defensava un ordre institucional plural, el qual era propi de la Corona d’Aragó i, en particular, de Catalunya.

A partir de la segona meitat del segle XVI, coincidint amb l’època de les teoritzacions de la raó d’estat, assistim a un moment decisiu en l’evolució doctrinal i política dels dos principis romanistes divergents que s’havien desenvolupat en la baixa Edat Mitjana: el principi que atorgava al poder regi un paper predominant en el poder polític, el qual es podia sintetitzar en la fórmula quod princeps placuit legis habet vigorem, i el principi que propugnava una participació de la comunitat en l’exercici del poder i que es resumia en la frase quod omnes tangit ab omnibus debet comprobari. A Catalunya, la guerra civil del segle XV ja havia suposat un xoc frontal entre aquestes dues concepcions; però, especialment a partir de la teorització de Jean Bodin en Les six livres de la République (1576) —per a qui el senyal fonamental de sobirania era la facultat de legislar sense consentiment d’un superior, igual o inferior—, a les tensions de la pràctica política s’hi va sumar la divergència entre les formulacions teòriques de la sobirania i del poder, perquè els postulats absolutistes desvirtuaven el paper de les Corts, de la Generalitat i de la resta del règim legal català. Així, mentre que a Catalunya el contractualisme limitador del poder monàrquic mostrà en els segles XVI i XVII el seu vigor i la seva vitalitat, tant en la teoria com en la pràctica política, a Castella —centre polític de la monarquia dels Àustries— les tendències absolutistes van guanyar terreny, i no faltaren intents de projectar-les cap als altres països de la monarquia, unes temptatives que van acabar provocant importants tensions constitucionals.

De fet, ja a la baixa Edat Mitjana havia arrelat a Castella la idea que el rei exercia un poder delegat per Déu, dirigit a adequar la realitat humana a la llei divina i a enaltir la religió. Així mateix, durant la dinastia dels Trastàmares, i especialment a partir del regnat de Joan II, els reis castellans, inspirant-se en els principis del dret romà, van reclamar per a si mateixos —i de manera exclusiva— la capacitat de legislar en virtut d’un poder absolut, una idea que implicava reconèixer que el monarca no estava subjecte a observar cap llei. D’altra banda, a Castella el procés de divinització de la figura del monarca —mitjançant el protocol i els rituals del poder, la tasca propagandística dels cronistes i la tendència, en general, a la cerimonialització de la vida política— es desenvolupà amb força des de la dinastia Trastàmara i s’enfortí durant l’època dels Reis Catòlics i dels primers Àustries.⁸ Es va intentar imposar una imatge política en què la figura del rei tendia a allunyar-se de la resta dels mortals i a adquirir un origen diví, quasi intemporal, acaparadora absoluta del poder, sense plantejar-se’n la limitació.

Per tot això, la recepció a Castella —i més concretament en els cercles de la intelligentsia cortesana— de la teoria absolutista de la sobirania de Jean Bodin, que defensava la incompatibilitat entre aquest atribut de la potestat pública i la imposició de condicions al pactum subiectionis, alhora que afirmava que el príncep no estava obligat a guardar les lleis civils, el dret positiu vigent, va trobar un terreny ben adobat, i la seva divulgació —de manera directa o indirecta, per mitjà d’autors com Giovanni Botero— va ser força important. L’empremta de Les six livres de la République pot apreciar-se en autors com Castillo de Bobadilla, Martín González de Cellórigo, Fernández de Medrano, Tobar de Valderrama, Juan Pablo Martín Rizo, Juan Santamaría, Baltasar de Ayala i un llarg etcètera.

Malgrat que el constitucionalisme va ser formulat per autors castellans com Juan de Mariana en De regi et regis institutione (1598) o Juan Márquez en Governador cristiano deducido de las vidas de Moysén y Josué (1612), i també va ser present en la pràctica política de procuradors de les corts castellanes com Mateo Lisón y Biedma, fins al punt de conformar un corrent constitucionalista lligat als canvis introduïts a la fi del segle XVI en el sistema fiscal castellà, la seva influència i el seu pes en la classe dirigent va anar disminuint davant de les tendències autoritàries i absolutistes que es van manifestar especialment en l’etapa del ministeri del comte duc d’Olivares. En definitiva, a Castella, i més precisament en les esferes de poder del govern central de la monarquia, el reformisme absolutista acabà imposant-se davant el reformisme constitucional. Francisco Tomás y Valiente va afirmar rotundament que en la Castella de final del segle XVI i del XVII «ser soberano es hacer valer la propia voluntad, la del Príncipe, sobre cualquier otra, sobre cualquier otro poder, sobre las mismas normas. Soberanía es la capacidad de hacerse obedecer por todos los súbditos incondicionalmente. El poder de ese príncipe soberano es absoluto, absuelto, desligado porque está libre de sumisión a las normas jurídicas positivas.»⁹ Això també repercutí finalment en la crisi general de la monarquia, ja que hom interpretà la diversitat institucional com una font de debilitat i qüestionà, doncs, el respecte a les formes de govern pròpies de cada regne o província, la qual cosa donà lloc a tensions i rebel·lions múltiples.

Enfront de la concepció d’un poder sobirà sotmès únicament a les lleis de Déu i de la naturalesa, el qual feia revocables els pactes, les lleis, els privilegis i els costums de la complexa estructura del pactisme català, només conservaven plena validesa les “lleis fonamentals” indicadores de l’autoritat legítima. Aquestes lleis fonamentals eren a Catalunya —com veurem tot seguit— uns preceptes de l’època carolíngia atorgats als catalans pels reis Lluís el Piadós i Carles el Calb; aquests documents fundacionals de la respublica catalana establien el principi de llibertat i l’imperi del dret, els quals culminaven en una autoritat només espontàniament consentida.

Les lleis fonamentals del Principat —fruit d’un nou relat dels orígens medievals de Catalunya, que defensava una reconquesta dels catalans feta amb les seves pròpies forces i una entrega pactada als reis francs— de primer van donar força als posicionaments constitucionalistes catalans que van fer front a la política reformista d’Olivares, i després van donar arguments a les tesis jurídiques que el 1640 van justificar la separació de la Monarquia Hispànica. Els autors catalans van fonamentar la seva defensa del sistema pactista sobre la base de l’origen popular de l’estat i van trencar d’aquesta manera —en una direcció oposada als postulats castellanocortesans— l’esquema d’equilibri entre rei i regne propi del pensament pactista català de la baixa Edat Mitjana. El nou constitucionalisme català defensava que la legitimitat del poder del rei derivava d’una elecció popular en què el reconeixement de la titularitat de la sobirania només era possible si el monarca es comprometia amb les lleis del regne i després les guardava.

Tal com han demostrat les indagacions de Jesús Villanueva, el mite fundacional populista de la respublica va ser recreat a final del segle XVI a partir, com hem dit, d’un nou relat dels orígens medievals de Catalunya.¹⁰ Els episodis historicollegendaris dels Nou Barons de la Fama, o la desvinculació de Guifré el Pelós dels reis francs i les seves campanyes d’alliberament de Catalunya del jou musulmà, havien servit al pensament polític català per a argumentar la independència del príncep català del domini imperial, i també per a fonamentar la tesi corporativista que presentava els orígens de Catalunya com una empresa conjunta entre el príncep i els súbdits. Però a la fi del segle XVI va quallar una nova versió històrica segons la qual, després de la caiguda de la monarquia visigòtica, els cristians antecessors dels futurs catalans havien iniciat pel seu compte i sense ajuda de cap príncep la reconquesta del país ocupat pels musulmans i després havien sol·licitat la protecció dels reis de França, als quals s’havien sotmès només en un acte espontani i voluntari. Aquesta nova interpretació es basava en un document desconegut fins llavors per la historiografia: el precepte de Carles el Calb atorgat l’any 844 als hispani de la Marca Hispànica, conservat en una còpia del segle XIII que encapçala el primer Liber antiquitatum de l’Arxiu de la Catedral de Barcelona. Com ha precisat el citat Jesús Villanueva, el descobridor del precepte va ser l’arxiver Francesc Tarafa, el qual no l’arribà a incloure en la seva Crònica de la província de Catalunya perquè aquesta obra no comprenia més enllà del període visigòtic. La divulgació i la incorporació d’aquest document al discurs politicoideològic van ser degudes, doncs, al poeta i historiador Francesc Calça, encara que el document no va ser publicat fins al 1603 en la Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona de fra Francesc Diago, el qual aparentment va aprofitar els volums manuscrits de la història De Catalonia que el mencionat Calça no va arribar a publicar.

El precepte, i la nova interpretació del orígens medievals de Catalunya que se’n desprenia, aportava elements d’indubtable transcendència jurídica i ideològica. En primer lloc, demostrava la franquícia original de Catalunya, és a dir, la seva quasi completa immunitat fiscal, que es presumia encara vigent. En segon lloc, provava l’autonomia judicial de Catalunya, del moment que els reis francs respectaren la legislació visigoda. Finalment, mostrava el veritable origen del règim pactista català, ja que es podia recórrer tant a la tesi de la continuïtat goticista —segons la qual el pactisme català derivaria del règim de corts de la monarquia visigoda—, com a la tesi dels pactes constituents amb els reis francs. Es tractava, doncs, d’una versió clàssica de la teoria popular de l’estat, amb una vindicació de la llibertat primigènia de la comunitat, que era prèvia i subsistia després de la constitució del poder reial. El nou relat històric també comportava la condició de respecte a les lleis pròpies, per haver estat el resultat d’un pacte d’entrega i, per tant, l’origen d’un poder reial limitat o, fins i tot, el fonament d’una monarquia electiva.

La majoria d’historiadors del cercle erudit barceloní dels anys vint del segle XVII —Jeroni Pujades, Jaume Ramon Vila, Rafael Cervera, Esteve de Corbera—, com també nombrosos juristes que van participar en les polèmiques jurisdiccionals que les institucions catalanes van mantenir amb la Corona durant les dècades anteriors al 1640 —com Joan Pere Fontanella, Pere Antoni Jofreu o el Felip Vinyes de les disputes del jurament reial de l’any 1622—, van fer seva la idea que els privilegis carolingis contenien els pactes fundacionals de la respublica catalana.

Malgrat els matisos que distingeixen les diverses elaboracions d’aquests cronistes i juristes, en les seves obres restaran assentats alguns elements de gran transcendència política i jurídica. En primer lloc, l’episodi de l’autoalliberament de Barcelona va ser interpretat com a moment fundacional de l’estat, mentre que els privilegis carolingis van ser reconeguts com a “lleis fonamentals” de Catalunya. Aquesta elaboració es deu a l’advocat Felip Vinyes, que la va formular per primera vegada en la polèmica constitucional sobre el jurament reial de 1621-1622: «Sa Magestad ve a ésser Senyor y Compte de Barcelona y Príncep de Cathalunya per successió a sos majors en execcució y en virtut de aquells primers pactes que foren fets ab lo primer senyor, aprés de perduda Espanya, los quals constitueixen los fonaments inviolables, y són les lleys fundamentals del Principat.»¹¹ D’aquestes lleis fonamentals es derivaria un poder de base pactista, sotmès a l’imperi de la llei i culminat per una autoritat, la del príncep, que implícitament tenia caràcter electiu i era revocable en cas d’incompliment dels pactes. Andreu Bosc, inspirant-se directament en Vinyes, afirmà en el seu Sumari, índex o epítome dels admirables i nobilíssims títols d’honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya (1628), a propòsit de Lluís el Piadós, que «aquest Rey fonch també lo primer elegit per nosaltres ab pactes, y de aquí se diu ab veritat que tenim Rey per elecció ab convenció y pacte, y de aquí venir-nos governar per lleys convencionals y paccionades».¹² Segons Esteve de Corbera, Catalunya tingué el seu primer sobirà «eligiéndolo por señor no con dominio absoluto, sino regulado a sus leyes». D’altra banda, aquests mateixos autors van insistir a diferenciar el règim polític català del que era propi dels altres regnes peninsulars: Esteve de Corbera remarcà que en aquests orígens carolingis «començó a tener nueva forma i govierno esta parte de españa, diferente de los otros Reynos della»,¹³ i l’heraldista Jaume Ramon Vila blasonà que d’aquí és «de hont ha tingut origen y principi lo govern repúblic de Barcelona y Cathalunya, que és lo major y de més grandesa y llibertat que ningun altro quants se té notícia, perquè és sert que may y ha aguda república en lo món ni de present s’i troba que, essent subjecta a Rey y Senyor Particular, com ho està Cathalunya, tingua tanta exempció y llibertat ab tanta abundància de privilegis com té ella».¹⁴ Entre aquests privilegis destacava la immunitat fiscal de què suposadament gaudien els catalans. Extremant la tesi, Esteve de Corbera relacionava la llibertat i l’exempció tributària amb la hidalguía universal de què, segons ell, gaudien els habitants del Principat i els Comtats pel fet de considerar-los descendents dels nobles gots: «La ciudad de Barcelona i todo su Condado es tierra hidalga i libre, no sugeta a pechos i tributos forçosos, que es la mayor calidad para la idalgía.»¹⁵

D’altra banda, després de l’alçament de 1640, els propagandistes, els teòlegs i els juristes del bàndol revolucionari català van divulgar les tesis populistes i van extremar-ne les deduccions polítiques per justificar la guerra i la separació de la monarquia espanyola. Va ser especialment Francesc Martí i Viladamor qui, en la seva Noticia universal de Cataluña (1640) i, sobretot, en Praesidium inexpugnabile Principatus Cataloniae (1644), va treure les derivacions polítiques més atrevides d’aquesta construcció historicojurídica populista de l’origen del poder. En aquesta obra, promoguda pel Consell de Cent, Martí i Viladamor explicita, a partir d’una remota lectura dels orígens històrics de Catalunya i dels privilegis carolingis, una llei règia pròpia del Principat, molt pròxima al concepte modern de sobirania popular, per defensar el dret dels catalans a elegir el seu rei. Els preceptes de Lluís el Piadós i Carles el Calb contindrien, segons aquest jurista, els pactes de la llei règia original, els uns pro rege i els altres pro populo. Hom no transferí al rei un poder absolut, sinó tan sols algunes facultats, i el poble es va reservar la màxima llibertat. Martí i Viladamor afirmava que la llei règia era implícita en el sistema de constitucions i privilegis, perquè aquests pactes primitius només podien modificar-se o confirmar-se en corts generals, sota el principi de la legislació pactada.

3. EL FRACÀS DE LES CORTS DE 1626-1632

El procés de distanciament entre la Corona i les institucions catalanes que conduiria al xoc de 1640 té un precedent clar en el fracàs de les corts de 1626-1632. En aquesta fallida trobada entre rei i regne es va posar de manifest la divergència entre els projectes polítics emanats del centre castellanocortesà i els interessos i les aspiracions polítiques de la classe dirigent catalana.

Com ha assenyalat J. H. Elliott, el reforçament de l’autoritat reial mitjançant la progressiva eliminació dels poders i privilegis de les assemblees dels diferents regnes, junt amb les reformes fiscals destinades a augmentar la contribució de les províncies no castellanes de la Monarquia Hispànica, van constituir els dos eixos bàsics de la política de reformes del comte duc d’Olivares. Però aquestes idees no eren, ni de bon tros, exclusives del privat de Felip IV. Com ja hem apuntat anteriorment, des de la fi del segle XVI l’esgotament demogràfic i econòmic castellà i un procés de reflexió política sobre les mesures necessàries per a conservar una monarquia assetjada d’enemics van fer possible l’emergència d’una línia de pensament econòmic i polític que propugnava una nacionalització castellanitzadora dels seus territoris ibèrics i, al mateix temps, unes reformes del sistema tributari per a redistribuir els costos del manteniment de l’imperi. En el Gran memorial o instrucció secreta de 1624, Olivares havia proposat a Felip IV una unió orgànica dels regnes hispànics, aconsellant al rei que «trabaje con consejo maduro i secreto por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla».¹⁶

Les grans dimensions de l’enfrontament entre l’imperi espanyol i els seus enemics durant el període 1624-1626 van propiciar que aquestes idees quedessin registrades, almenys parcialment, en el projecte d’Unió d’Armes de 1625, que era un intent de donar forma institucional a l’ajuda mútua que havien d’atorgar-se les diferents províncies de la monarquia en cas que hi hagués una agressió exterior. En el memorial on el comte duc va exposar el projecte es deia que era necessari «que esta sequedad y separación de corazones que hasta ahora ha habido se una con estrecho vínculo naturalmente por la correspondencia de las armas».¹⁷ Amb això, Olivares volia aconseguir no sols un primer pas en la familiarització de les províncies de la monarquia, sinó també un respir per a una Castella abatuda pel pes de la defensa imperial. La Unió d’Armes estava basada en un sistema de quotes per mitjà del qual totes les províncies integrades en la monarquia, des de Flandes fins al Perú, contribuirien amb un nombre fix d’homes d’armes pagats, dels quals corresponien a Catalunya uns setze mil d’un total de cent quaranta mil.

El projecte d’Olivares exigia, però, la ratificació dels regnes de la Corona d’Aragó, que, com és sabut, tenien uns privilegis i unes lleis molt estrictes pel que fa al reclutament i l’ús de tropes pròpies fora dels seus territoris. Per a poder implantar la Unió d’Armes a la Corona d’Aragó, Felip IV i Olivares van iniciar, el gener de 1626, un viatge als regnes orientals de la Península amb la intenció que les seves corts aprovessin el projecte. Els plantejaments de la Corona ja van quedar molt devaluats del que van obtenir d’Aragó i València. De fet, el projecte d’Unió d’Armes va quedar desnaturalitzat, perquè els braços aragonesos i valencians no van concedir homes pagats, sinó únicament subsidis econòmics, i això després d’oferir una gran resistència.

A Catalunya, abans de la celebració de les corts, els projectes d’uniformització política elaborats per Olivares ja eren coneguts i suscitaven actituds d’oberta oposició. Segons que refereix l’advocat i cronista Jeroni Pujades en el seu dietari, «li deyen que per la ciutat era fama que sa mercè venia per demanar a la terra lo servey […] y se deya volia que Castella y Aragó fos tot una corona, leys y moneda […] ab lo que li mostraven ya los pits que trobaria si ho proposava».¹⁸ Amb tot, el 1626, malgrat que feia més d’un quart de segle que les corts no s’havien reunit, els representants polítics catalans tenien una gran confiança en la capacitat legislativa i política de la institució. El 26 de març, quan Felip IV va entrar a Barcelona, va ser rebut amb entusiasme, i dos dies després començaren les sessions de les corts al convent de Sant Francesc. L’entrada reial era la representació de la trobada entre el rei i la ciutat; amb un ritual ben establert des dels temps medievals, tenia una alta càrrega simbòlica i política fins i tot en els seus més petits detalls.¹⁹ Tot i la joia manifestada pel poble barcelonès, a Miquel Parets no se li escapà una circumstància que preanunciava la fermesa política amb què actuarien les institucions catalanes. Quan un dia abans de la seva entrada a la capital catalana el consellers donaren la benvinguda al jove rei Felip, diu el nostre cronista que «tots feren gran acatament al rey, mes no baxaren de cavall» (I, 2r).

Amb aquesta convocatòria dels estats catalans, Olivares volia obtenir l’excusat (contribució de l’església a la Corona) que, a pesar de la llicència papal, l’estament eclesiàstic català es negava a pagar. Així mateix, pretenia que Catalunya entregués els quints (la cinquena part dels ingressos municipals a què la Corona espanyola pensava que tenia dret), el pagament dels quals s’havia retardat des del 1599. I, finalment, exigia els setze mil homes de la Unió d’Armes. En total es demanava un subsidi de 250.000 lliures anuals durant quinze anys, la qual cosa representava un import quatre vegades superior al que s’havia concedit a les corts de 1599. Per part catalana, el llarg període passat des de la celebració d’aquestes últimes corts havia provocat l’acumulació de greuges i qüestions jurídiques sense resoldre. Es demanava al rei la reserva de les rendes i dels beneficis eclesiàstics del Principat i els Comtats per als naturals i s’exigia l’esmena de la constitució de l’Observança, perquè la seva ambigüitat impedia reprimir les infraccions dels funcionaris reials. D’altra banda, la noblesa pretenia la reducció de la jurisdicció inquisitorial a les ciutats i intentava la supressió dels quints i la reforma de la Diputació.²⁰ Les sessions anaren plenes de grans tensions, les quals no passaren desapercebudes al nostre cronista: «Diumenga, als 3 de maig, lo duch de Cardona y lo comte de Caralt se barallaren, que diuen que vingueren a les mans» (I, 7v). A començament de maig de 1626, els estats catalans van negar el subsidi sol·licitat per Felip IV, i el rei, contrariat, va abandonar Barcelona sense haver clausurat les corts. Parets relata com el dia 4 de maig el monarca se n’anà «molt falló, a la posta, sense donar-ne rahó a ningú» (I, 7v).

Sis anys després de la fracassada convocatòria de 1626, Olivares, esperonat per la situació financera de la monarquia, va recomanar al rei el retorn al Principat per a reprendre les corts. Tanmateix, a més de continuar el distanciament entre les institucions catalanes i els cercles governants de Madrid, entre 1627 i 1632 Catalunya havia sofert uns anys de carestia i mortaldat que semblaven haver tancat definitivament la llarga etapa expansiva i d’augment demogràfic iniciada al segle XVI.²¹ Parets reflectí a la seva crònica les angoixes i patiments d’aquell període. El 27 d’agost de 1627 refereix com la gent desesperada féu rogatives per a demanar pluja perquè «la terra cremava» (I, 10v). L’any següent la plaga de la sequera continuava fins al punt «que lo sel se era tornat de bronze» (I, 15r). L’anyada del 1630 donà una collita ínfima: «que per tota Catalunya, comunament, no avían cullit ninguna cosa y la gent estave molt desesperada» (I, 34v). L’any següent, el 1631, serà recordat pel nostre cronista al llarg del seu diari com «l’any de la fam»; segons Parets, «per lo Camp de Terragona y Ri[b]era d’Ebro se morí molta gent de pur acañyament; y en Lleyda diuen que mataren tots los gosos y ne tragueren tots los estudians forastés, per allaugar les despeses» (I, 35v).

Pel maig de 1632 es van tornar a obrir els estats catalans després d’un breu sojorn de Felip IV a Barcelona, on va visitar el seu germà, el cardenal infant Ferran en la seva qualitat de president de les corts, les quals van reiniciar les sessions a la catedral de Barcelona. Tanmateix, aquest nou intent va tornar a fracassar a causa de la debatuda qüestió dels quints, i dels enfrontaments que van sorgir arran de la discussió sobre el dret de cobriment dels consellers de Barcelona i sobre la potestat dels braços per a insacular els càrrecs de la Generalitat.

La importància que tenia per als barcelonins la defensa del privilegi de cobertura dels consellers resta ben palesa a la crònica de Parets. La disputa sobre el dret que els consellers poguessin restar amb el cap cobert en presència reial —que era un privilegi exclusiu dels grandes d’Espanya—, ja havia motivat incidents durant la visita que la germana del rei Felip IV —futura reina d’Hongria— va fer a Barcelona el febrer de 1630. Els consellers fonamentaven la seva pretensió en les nombroses ocasions que els havia estat concedit aquest privilegi per anteriors monarques. En la solemne reobertura de les corts a la catedral de Barcelona, el 27 de maig de 1632, els consellers van cedir a les pressions del comte d’Oñate i d’altres ministres reials, i es van descobrir davant el cardenal infant. Parets va blasmar durament la pusil·lanimitat dels consellers dient: «gran erro, que costarà molt a Barcelona abans no·l tornarà a cobrar» (I, 40r), per a afegir a continuació que «los castellans ballaren ab un peu de alegria, dient que ja avían guanyat, que los consellés no podían estar cubers devant de ningun president ni persona reyal» (I, 40r). La irada desaprovació del Consell de Cent a aquesta concessió dels mateixos consellers va motivar que el dia 7 de juny el conseller en cap i els síndics de la Ciutat Comtal presentessin a les corts un «dissentiment» a tots els actes de gràcia i justícia fins que no s’hagués satisfet i reparat el greuge motivat pel descobriment dels consellers, cosa que paralitzà les sessions de les corts. Aquest conflicte motivà un seguit de memorials que, rere un tema protocol·lari, prou important per si mateix, plantejava també una pugna juridicopolítica sobre l’equilibri entre el rei i les institucions catalanes; segons Parets, d’aquests impresos «la jent ne compraven moltísims» (I, 40r).

És cert que les corts inacabades de 1626-1632 van reflectir la conflictivitat intra i interestamental que arrossegava Catalunya, però la causa fonamental del fracàs parlamentari va ser el distanciament entre la Corona i la classe dirigent catalana. En l’àmbit polític, importants segments de la classe dirigent barcelonina, i catalana en general, estaven molt vinculats a les institucions del Principat i s’hi identificaven. A més de controlar-ne els càrrecs, amb el poder i les rendes que això comportava, s’havia imposat una cultura política “nacional” que enaltia el valor de la pàtria catalana i que s’identificava amb unes lleis i institucions pròpies, fruit d’una tradició singular i gloriosa. En l’aspecte econòmic, per a les classes mercantils catalanes la dinàmica de guerra total provocada per la política d’Olivares no podia ser vista sinó com una catàstrofe. A més de l’augment de la càrrega fiscal que es demanava per a costejar l’esforç bèl·lic, la llarga experiència del segle XVI demostrava que les guerres imperials dels Àustries a la Mediterrània —sobretot si no eren clarament victorioses— suposaven una caiguda important de les activitats exportadores, dificultaven l’abastiment de cereals —dels quals Catalunya era sovint deficitària— i feien disminuir els ingressos duaners de les institucions catalanes.

Les necessitats imperioses de la guerra van afavorir que en el ministeri d’Olivares arrelés l’argument que les lleis, els privilegis i la justícia ordinària podien ésser “legítimament” vulnerats d’acord amb el principi superior de la necessitat política. Així, en una consulta del Consell d’Estat de 1634, l’advocat d’Olivares, José González, en les discussions sobre els possibles procediments per a augmentar els ingressos destinats a les campanyes militars, afirmava que «a los vassallos no les toca inquirir las resoluciones de Vuestra Majestad en cuanto a las materias de guerra». I, tot seguit, argumentava que les altres províncies de la Monarquia havien d’acceptar, com Castella, unes càrregues extraordinàries, «pues en tales extremos no hay leyes ni fueros que lo pueden impedir».²²

A Catalunya, el cobrament del quint dels impostos municipals s’havia convertit, des de la segona dècada del Sis-cents, en el principal cavall de batalla fiscal.²³ Per a la Corona, aconseguir el cobrament dels quints, a més de poder convertir-se en la principal font d’ingressos impositiva disponible al Principat, hauria permès una relació financera molt més estreta entre Catalunya i la Corona, ja que, reclamant una part de les imposicions locals, s’obria al fisc reial una via de control financer de les viles i ciutats catalanes. Les tensions sobre aquest tema tenien una llarga tradició al Principat, la qual havia reviscolat amb força d’ençà dels virregnats del duc d’Alburquerque (1616-1619) i del duc d’Alcalà (1619-1622).

La renovada ofensiva d’Olivares per cobrar el quint, un cop van fracassar les corts de 1632, va provocar noves tensions. Barcelona, que havia liderat l’oposició als projectes fiscals i militars del comte duc, ara es convertia en el principal objectiu del fisc reial. Amenaçar ciutats petites no era perillós per a la Corona, perquè eren massa febles per a fer front als funcionaris reials que presentaven proves documentals de l’obligació que tenien de pagar el quint. Barcelona, en canvi, era un cas a part. Tenia arxius plens de privilegis i cartes reials i comptava amb advocats tan bons com els de la Corona per a resistir plet rere plet i per a adoptar una posició ferma i dura davant el govern de Madrid.