Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

94. Es tracta d’una recerca que parteix de dietaris. El 15 de febrer del 2020 havia canviat aquest enllaç però es podia accedir al document a través de diferents fonts.

95. Amb l’adjectiu “ferma”, Martirià Brugada vol indicar que hi ha prou arguments com per a defendre l’existència dels sants Abdó i Senent.

96. El 2 de març del 2020 no es podia accedir a aquest diccionari a través de l’enllaç indicat.

97. Recordem que el terme “sement” és sinònim de llavor.

98. L’inici de l’hivern.

99. La “Vinàlia rústica”, com podem llegir en Viquipèdia (6 de desembre del 208), en temps de l’Imperi Romà,“es feia el 19 d’agost i se celebrava en tot el Latium. Marcava l’obertura de la collita de la vinya”. Latium és el nom en llatí de Laci, una zona central de la península itàlica.

100. Inici de la tardor.

101. Nom de l’estel més brillant del cel nocturn vist des de la Terra. Pertany a la constel·lació Ca Major. Sírius faria així un paper semblant al de Persèfone respecte a Demèter.

102. En el moment de revisar aquestes línies, en setembre del 2019, no es podia accedir a aquest article, en Internet, per mitjà d’aquesta entrada, però sí d’altres.

103. Feracitat vol dir molt fèrtil.

104. Es tracta d’una revista.

105. La nota que he afegit ve perquè crec que sobra el punt i que, realment, és una coma, és a dir, “... també als pagans, perquè els sentien parlar...”.

106. Aquesta idea també la comparteix l’historiador i capellà Francisco Javier Conde, en el seu llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)” (Ediciones Trea, 1a. ed., 2008, pp. 377-378) com apareix en l’apartat de religiositat d’aquest estudi. El podem considerar importantíssim de cara a la idea de lo matriarcal en la nostra cultura i, de pas, en la història de la península ibèrica en temps de l’Imperi Romà. Personalment, em decante per aquesta línia i no per la defesa per Francisca Martín-Cano Abreu, en què fa pensar que desaparegué arran del triomf del patriarcat i, per exemple, durant l’Imperi Romà, com ara, quan, en el seu llibre “Arqueología feminista ibérica” (editorial Letras de Autor, 2016, 1a. ed.), escriu, textualment, que “en todas las regiones de la Península Ibérica constituyen el último reducto que se conservó el mismo paradigma matriarcal de la cuenca del Mediterráneo, hasta la invasión romana. Mientras que en las regiones con las que había compartido creencias, habían evolucionado al patriarcado hacía algunos siglos” (p. 174).

107. Població aragonesa de la comarca de la Llitera.

108. Ací, vàlid, per exemple, per a Demèter.

109. Es tracta del llibre “Vida, martiri i translació dels gloriosos màrtirs e reals prínceps Sant Abdó y Senen”, obra de Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1489-1553), publicat a València en 1542 i que, des del 2010, està accessible al gran públic (i lleugerament adaptat) gràcies a l’editorial Ulleye, de Xàtiva. D’ara en avant, utilitzarem el títol que emprà l’editorial.

110. En l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, premi Franciscàlia en 1961, en els Jocs Florals de l’Alguer, llegim que Abdó i Senent “vivien l’any 241 en Kurdula, al Kurdistà”.(p. 5).

111. Calasparra és una població murciana. Està en http://www.murcia.es/jspui/handle/10645/979, en l’apartat “Archivo526.pdf”. Des d’ara, per a referir-nos a aquesta obra, emprarem el títol “Vida portentosa y sagrada de los santos martyres, S. Abdón, y Senén”.

112. Conservador del Patrimoni Cultural i mestre d’Història de l’Art de la Universitat de València.

113. Es refereixen a “la Enciclopedia Espasa Calpe, Tomo I, página 295” (p. 9 del quadern).

114. Hi ha una llegenda de Calasparra en què hi apareixen, un fet realment insòlit, a diferència de moltes que hem trobat.

115. Terrassa.

116. Literalment.

117. És la primera font en què llig que se’ls considera armenis. Armènia, a hores d’ara, és una república independent, en el Caucas, que limita amb Turquia, amb Geòrgia, amb Azerbaidjan i amb Iran. No es correspon, per tant, a una part de lo que diríem Pèrsia, almenys, amb la zona amb què tradicionalment se la relaciona, això és, amb l’actual Iran i més territoris, en bona part cap a l’Índia.

118. Adduesc aquestes línies després d’haver fet una consulta, en Internet, el 7 d’agost del 2019, durant una revisió de la recerca.

119. Literalment, en lloc d’instruïts.

120. Dilecció, és a dir, “amor piadós, espiritual”.

121. Llatinisme, segons el DCVB, en lloc de mai.

122. Literalment, en lloc de bateria, és adir, “acció de batre amb l’artilleria”, com veiem en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”.

123. En l’original apareix atras, castellanisme, en lloc de la forma correcta arrere o enrere.

124. Literalment, en lloc de sia (siga).

125. Desviarà.

126. En l’original. Castellanisme en lloc de la forma abans (o ans).

127. Literalment, en lloc de moment.

128. Es tracta de l’únic document, entre els consultats, en què he vist el nom d’aquesta ciutat com també el d’aquest passatge, el qual, partint del fet que està escrit en el segle XVI, podria portar-nos a identificar Pèrsia amb el catolicisme i, en canvi, Roma, bàsicament, amb el luteranisme i amb el paganisme.

129. Literalment, en lloc de subjectar.

130. Perses.

131. El títol que figura en aquest llibre és “Santos Abdón y Senén, mártires Patronos de la històrica ciudad de Sagunto cuya Iglesia Parroquial posee sus Sagrados Cuerpos desde 1694 Protectores conta la peste, piedra y granizo”.

132. Prosàpia vol dir ascendència, llinatge, generació.

133. És un nom més del lloc de naixement del Sants de la Pedra i la primera font en què el trobàrem.

134. Roma.

135. La pregunta és que, si 1) Abdó i Senent governaven , 2) l’emperador Filip els perdonà, i 3) obtingueren la palma del martiri (és a dir, que moriren) en Roma, en l’any 253, 4) ¿per què Deci, qui els condemnà a mort (segons aquesta versió i moltes mé)s, només exercí d’emperador entre els anys 249 i 251 i, a més, coincidint amb un període, no precisament d’expansió de l’Imperi Romà, en fonts diferents a les religioses o, per exemple, a les que tracten sobre els Sants de la Pedra (i a què hem tingut accés), es parla dels dos germans com a dos jóvens reis, virreis, prínceps, etc. coneguts com Abdó i Senent? El motiu és clar: es tracta d’un muntatge històrico-religiós fet, possiblement, com a herència del matriarcalisme i, en el cas d’Antonio Chabrell (com en el d’altres fonts a què hem recorregut), remarcant la “bondat”, la “conveniència” de ser cristians i de seguir l’emprempta d’aquells jóvens que, a moltes persones, durant generacions i generacions, han aconseguit tenir deixebles.

136. Cal pensar que, quan Antonio Chabrell escriu “, Persia, en cuya región gobernaban sus estados” vol dir que manaven en eixa regió (Pèrsia) i que ho feien en estats diferents, no que els dos hi fossen els caps d’un mateix estat.

137. L’etimologia és l’estudi sobre l’origen de les paraules d’una llengua.

138. “Origen y significado de nombres propios” (http://www.misabueso.com/nombres/nombre_abdon.html), entrada de la web “MiSabueso”. D’origen hebreu.

139. “Significado del nombre Abdón. Nombres para niños” (https://www.guiainfantil.com/nombres/nombres-para-ninos/significado-del-nombre-abdon), entrada de la web “guiainfantil.com”.

140. “Significado de Abdon” (https://significadodenombres.com.es/significado-de-abdon), entrada de la web “MiSabueso”.

141. “Significado del Nombre Abdon. Origen del Nombre Abdon” (http://www.significado-nombres.com/nombre/nombre-ABDON.html), entrada de la web “Significadonombres.com”.

Adduirem que Xavier Martí i Juan, de Castelló de la Ribera, en un correu electrònic del 7 de gener del 2019, quan aporta informació sobre el nom Abdó, escriu: “Abdó. Nom propi de persona, que deriva de l’hebreu עבדון (Abdon), que significa servent o servidor de Jahvé. En la Bíblia hi ha una ciutat anomenada Abdon (Js 19, 28; 21,30 i 1Cr 6,59), ciutat assignada als clans de la tribu d’Aser, després donada als levites. També és el nom del jutge d’Israel anterior a Samsó (Jt 12,13-15) i d’altres personatges (1Cr 8, 23.30; 9,36; 2Cr 34,20). Tant la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana (Barcelona 1969) com la Bíblia Catalana Interconfessional (també la versió valenciana) transcriuen en tots els casos Abdon, acabat en ene. Entre nosaltres, però, el nom és més conegut per ser un dels sants de la Pedra i se sol escriure sense ene final. Segons Llull (2010, p. 17), amb les formes Abdon i Abdona es troba a partir del s. XVI com a nom de bateig a Mallorca, però de forma escassa. ¿No seria millor escriure’l en tots els casos sota la forma Abdom? A Castelló el diminutiu és Abdomet”.

142. Aquests significats de Senent figuren en l’entrada “Senén” (https://www.todopapas.com/nombres/nombres-de-nino/senen), en la web “TodoPapás”.

143. “Significado del nombre Senen” (https://www.planetamama.com.ar/significado-nombre/senen), “filo de la espada” (sic), tret de la web “Planeta mamá”.

144. “Significado y origen del nombre Senen” (http://www.mundodescargas.com/significado_nombres/hombre/s/etimologia_senen.htm), “Regalo de Dios” (sic), tret de la web “Mundodescargas.com”. El 29 de febrer del 2020 no es podia accedir a aquesta entrada mitjançant aquest enllaç.

145. “+100 nombres originales para niño” (https://launion.com.mx/blogs/vida-y-estilo/noticias/79399-100-nombres-originales-para-ni%C3%B1o.html), “Relacionado con Dios” (sic), tret de la web “La Unión de Morelos”.

146. “Metafísica del sexo”, Julius Evola (José J. de Olañeta, Editor, Barcelona, 1997).

147. Ho podem llegir en l’estudi “La vida rural a Gallecs. Dietaris de Joan Ros Herrero (1895-1978)” (https://researchgate.net/profile/Judith_Anso_Ros/publication/277007078_La_vida_rural_a_GallecsDietaris_de_Joan_Ros_Herrero/links/555da0d608ae86c06b5db15b/La_vida_rural_a_GallecsDietaris_de_Joan_Ros_Herrero.pdf), de Judith Ansó Ros i de Glòria Campoy Collado, editat per l’Ajuntament de Mollet del Vallès i en què participa el “Centre d’Estudis Molletans”, en el 2011: “El darrer cereal que es collia era el blat (de finals de juliol fins a l’agost). L’any 1929 s’inicia la sega a finals de juliol i l’any 1932 comencen a segar el blat el 4 d’agost”.

148. Orgia: festí en què es menja i es beu immoderadament i es cometen altres excessos. Festa sexual de participació múltiple.

149. Bàcul: Crossa, especialment, la que és símbol d’autoritat pastoral, com ara, la d’un bisbe.

150. Adminicle: lo que serveix d’ajut.

151. Tot i que no compartesc el to anticlerical, ni la tendència a presentar la religió amb térmens de generalització i de lluita, sí que accepte que es pogués fer aquest ús tendenciós de la paraula bastons, per tal de no acceptar que les dones foren les que portaven les regnes en les cultures agrícoles i que mai no ho feien per mitjà d’una mena de matriarcat, és a dir, de la rigidesa normativa ni del culte al poder.

152. Vestit o guarnit convenientment.

153. Ací es refereix a l’ésser humà.

154. Els que sobreviuen són Ròmul i Caín, personatges que maten l’altre germà: Rem i Abel, respectivament. En canvi, per exemple, la violència no apareix entre Demèter i Persèfone, com tampoc ho fa entre Sant Joan Baptista i Jesús, ni entre Cautes i Cautopates, fet que ens pot dur a pensar en les cultures matriarcalistes. Castor i Pòl·lux, com les tres parelles agrícoles que hem esmentat adés, també van units per mitjà de lo fraternal.

155. 3300 aC.

156. En octubre del 2019, en revisar la recerca, aquesta informació no figurava en la web esmentada.

157. El 30 de març del 2017, en resposta a un correu que havia enviat a Martirìà Brugada i Clotas eixe dia, em responia que “La meva tendència (més d’acord amb Francisco Javier Delicado Martínez) és vincular els dos sants al simbolisme del dia i de la nit. Així, no és estrany que, inicialment, iconogràficament també es puguin identificar als mitraics CAUTES I CAUTOPATES, com també als Dioscurs, al Yin i Yang...”.

158. Abans de la nostra era, és a dir, aC. apareix en cites tretes d’aquest llibre, com també ocorre en altres publicacions.

159. El raïm primerenc, sovint en la darrera setmana de juliol.

160.La meua germana em confirmà aquesta anècdota el 24 d’octubre del 2019.

161. Vareta simbòlica de l’autoritat reial o imperial. Tot i això direm que, en el llibre “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant (publicat per l’editorial Herder, en el 2015), hi ha que “En el remate del cetro faraónico se guarda sin duda es doble simbolismo de príncipe de la fecundidad, pero también de príncipe despiadador de la cólera, que castiga tanto a sus enemigos personales como a los del pueblo” (p. 278)

162. Segons el DCVB, caldria escriure’s armini. En qualsevol cas, en el “Nou diccionari de la llengua catalana”, de Joan Baptista Xuriguera, és un mamífer de la família de les mosteles, amb pell blanca en l’hivern. La pell d’aquest animal. En heràldica, taca negra en camp blanc.

163. Carlos Mesa també escriu que hi ha autors que comenten la possibilitat que els sants Just i Pastor fossen els sants que substituïren els germans Càstor i Pòl·lux i ho fa amb informació interessant. Tot i això, m’incline perquè aquests germans grecs, sí que estan molt relacionats amb els Sants de la Pedra.

164. En valencià, nissaga, llinatge.

165. Començaria a minvar, a nivell popular i tot, malgrat que encara perviu a hores d’ara, a partir del segle XI.

166. Intractable.

167. Vestit llarg que portaven els hòmens i les dones i que arribava des del coll fins a prop dels peus; cast. túnica.

168. Encarregat de fer els enviats d’una col·lectivitat, de portar els avisos, etc.

169. “El Terme” és una part de Banyoles.

170. Any 1447, en la Ciutat de València.

171. Recordarem ací les paraules de Vicent Torralba, membre de la CNT durant la guerra (1936-1939), qui, en un article publicat en el llibre “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs” de 1994, amb el títol “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària”, escrit per Ramon Tarín, diu que “La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots” (p. 92 de l’article).

Igualment, en l’article “Tradicions, espectacle i folklore” (https://www.setmanarisoller.cat/opinio/2010/04/16/281876/tradicions-espectacle-i-folklore.html), de Josep Bonnín, publicat en la web “SÓLLER.cat”, llegim que “dins la cultura mediterrània (...) la deessa impera amb totes les seves maneres, és la figura adorada, a qui se li fan ofrenes i sacrificis, perquè sigui generosa. La terra és femenina”.

172. Aquesta “espera del miracle” que cita l’autor de l’article té, com a analogia, Sant Isidre resant baix d’un arbre mentres que un àngel li està llaurant els camps. De fet, en moltes representacions del sant, l’àngel apareix llaurant. A més, pot recordar-nos la tendència cap a lo místic, lo abstracte, en lloc de cap a la terra i cap a les persones, com ho fan els Sants de la Pedra.

173. Tot i que “cristiano” i “clar” poden recordar la rectitud, la correcció, és cert que “cristiano”, a més, és més obert, més expansiu, mentres que “català”, no sols està referit a una llengua en concret (que no a un terme general com “cristiano”) sinó que s’identifica amb el nom de la llengua del parlant i amb la intenció de facilitar l’entesa (“clar”).

174. La forma “Mare de Déu”, lo primer que m’inspirà quan el vaig llegir, per primera vegada, fou que lo femení (la Mare, fins i tot, la Terra Mare) estava per damunt de lo masculí (el Fill, els déus masculins, Jesús) com a senyal de matriarcalisme i també la típica estampa de la Mare de Déu acompanyada del Nen Jesús així com en les festes d’agost de Bétera ho fa l’obrera casada (una dona adulta) al costat de l’obrera fadrina (una dona jove).

175. Aquest detall ja ho deixa prou clar. De fet, més d’una vegada, entre parelles valencianes valencianoparlants grans i que mantenen moltes costums, podem oir, quan se’n van de casa, per exemple, per a anar a missa del diumenge, que la dona diu a l’home: “¿Has agarrat diners?”. És l’home qui porta els diners a la casa, però és la dona qui els administra, encara que ell, com ara, quan passegen, vaja per la dreta i amb el braç dret lliure. A més, afegiré que, en moltes poblacions valencianes, l’home anava per la dreta de la dona (quan eixien a fer una volta) i, a més a més, quan es casaven en l’església (llevat, com ara, de si ho feien en poblacions com Alcoi o, per exemple, Vinaròs), la dona es situava a l’esquerra i l’home a la dreta, mirant tots dos el capellà.

176. Abandonat.

177. Per mitjà d’un escrit de Rafel Perelló Bosch (estudiós de la cultura balear), del 3 de novembre del 2019, en resposta a un correu que jo havia enviat a moltes persones i que tenia a veure amb la benedicció dels camps, vaig saber que, com ell indicava, “A Mallorca es deia ‘beneir els fruits’”.

178. Que té forma de lletania, és a dir, de pregària consistent en una sèrie d’invocacions a la Mare de Déu, a Jesucrist o als sants.

179. A hores d’ara, està en dubte la seua autenticitat. De totes maneres, és una obra a tenir present.

C) EL VALENCIÀ EN LA RELIGIOSITAT POPULAR

El valencià que hem trobat en els goigs publicats en el País Valencià, en quasi tots els casos, és molt puntual i, fins i tot, si no ens endinsem en la segona mitat del segle XX, quasi inexistent. És, aleshores, i, en lo tocant a la recerca, per exemple, en Cullera i en Sueca (dues poblacions de la Ribera Baixa), on s’ha recuperat l’ús del valencià en els goigs (fins i tot, escrits) o, en el cas de Cullera (a què he accedit gràcies a la generositat de Kike Gandia, un impulsor de la cultura valenciana), mitjançant la col·laboració de la Parròquia de la Sang de Crist, un gest que cal agrair. A tot això, afegirem que, el 21 d’octubre del 2019, Kike Gandia (de Cullera), en resposta a un correu el.ectrònic que li havia enviat l’11 d’octubre del 2019, sobre la data dels goigs de Cullera i, indirectament, sobre si estaven en valencià, em comentava que, “segons els nostres documents, des de 1570 es canten, els gojos als Benissants, en valencià”. Per tant, hi ha dos fets molt importants i realment interessants: en Cullera, a hores d’ara, els goigs estan escrits en valencià i, a més, es canten des del segle XVI.

Per a que vegem que aquesta presència del valencià en la religiositat popular ja ve de llarg , en la revista “Scripta”, dedicada a la literatura i a la cultura medieval i moderna, hi ha un article, “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models. El valor dels goigs en la religiositat valenciana durant la Contrareforma” models”180(https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/6381/6172), de Joan Carles Gomis Corell i publicat per la Universitat de València en el 2015, on llegim que, des de la segona mitat del segle XVI i durant el segle XVII, i amb l’esperit del Concili de Trento (1545-1563) “foren més eficaços els goigs, composicions adreçades al comú de la població. Igualment, (...) els goigs, escrits en la llengua pròpia del país –només l’abandonarien a partir de mitjan segle XVIII-, contaven amb pocs versos i amb paraules senzilles la història de la troballa de la imatge, garantint-ne així als fidels la veracitat indiscutible. En certa menera (sic), els goigs assumien en la literatura una funció semblant a la que havia de tindre la imatge segons els postulats contrareformistes. A més, (...) no eren per a llegir –cosa que ben poca gent podia fer en aquell moment-, sinó per a ésser proclamats mitjançant el cant en actes devocionals col·lectius –processons, romeries i novenaris- derivats de les festes religioses. Tenien, per tant, un avantatge més: no calia obligatòriament estampar-los perquè difongueren aquelles creences i afeccions devotes” (pp. 145-146).

Els goigs, un element religiós i lingüístic clau en la Corona Catalanoaragonesa

Dins de la religiositat popular com també, sobretot, en la conservació, en la formació i en la pervivència de la llengua al llarg de molts segles, hi ha hagut un element bàsic que, a més, ha estat molt treballat, literàriament, des de que va nàixer el valencià: els goigs. I, en eixe camp, n’hem trobat molts en la recerca (tot i que creiem que n’hi haurà molts més) i, a més, hem descobert que el goig és un element molt estés i molt comú de les cultures matriarcals, com ara, la nostra.

Però, abans de passar als goigs (i de facilitar l’entesa pel gran públic), passaré a definir el terme “goig”, a partir de la descripció que en fa Ignasi Moreta i que figura en l’estudi “Els goigs: gravats i cultura religiosa popular”, d’Antoni Gelonch Viladegut (http://www.gelonchviladegut.com/wp-content/uploads/2015/01/ELS-GOIGS.pdf): “els goigs són uns cants religiosos de lloança i petició adreçats a Déu per mitjà normalment d’alguna mediació mariana, angèlica o santoral, d’acord amb unes característiques literàries i musicals que els singularitzen entre els diversos gèneres de poesia religiosa popular conreats als territoris de parla catalana; també s’anomenen amb aquest terme els fulls impresos que contenen un text literari –i sovint també musical- acompanyat d’una il·lustració i amb una forma gràfica força estandarditzada” (p. 4).

Partint d’una definició en línia amb l’etnologia, ens servirem de la que ofereix Josefina Roma, en l’article “Els goigs com a mite i èpica local” (https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3625747), tret de la web “Dialnet plus” i publicat en la revista “INSULA. Quaderno di cultura sarda” (no. 8, 2010, pp. 13-19). Josefina Roma escriu que “Els goigs representen la manifestació de la genealogia181 local que reuneix a través d’una devoció concreta les generacions actuals, els avantpassats i situa al cap de dalt d’aquestos avantpassats el ser celestial que ennobleix el llinatge, ja que fa córrer un lligam de parentiu entre el Sant, la Mare de Déu o Crist i totes les generacions locals fins a arribar a l’actualitat”.

A hores d’ara, sembla que l’origen dels goigs és incert, encara que no el del nom goig, paraula que apareix en l’himne “Gaude, Virgo Mater Christi”, com diu Antoni Gelonch Viladegut en l’entrada “Goigs, la lleugeresa de la solidesa” (http://www.gelonchviladegut.com/ca/blog/catala-goigs-la-lleugeresa-de-la-solidesa), del blog “Col·lecció Gelonch Viladegut”, com un himne “possiblement escrit per Sant Thomas Beckett, arquebisbe de Canterbury (1118-1170), a mitjans del segle XII”, composició que “arribà a coneixement dels trobadors, que varen acabar utilitzant-lo a l’hora de compondre les seves obres poètiques”.

Cal dir, a més, que els goigs, en bona mida, són fruit de la importància de la “Llegenda àuria182”, del dominic Iacoppo da Varazze (cap a 1266), també coneguda com “Llegenda sanctorum” o bé com “Llegenda daurada”, en lo relatiu a l’explicació de la vida de la Mare de Déu i, amb el pas dels segles, a les vides dels sants i de les santes, a més de la de Jesucrist. Es tracta d’un recull de vides dels sants, en llatí, que segueix l’orde establit per l’any litúrgic i que solien provenir de texts apòcrifs. Ara bé, puntualitzarem el significat del terme llegenda, a partir d’un aclariment que fa l’antropòleg Bienve Moya, en el seu llibre “Una mà de sants. Les històries fantàstiques d’Àgata, Antoni, Cristòfol, Jordi, Medir i Pere”, publicat per Edicions de La Magrana, en el 2011: “no trobo res millor que traslladar aquí unes paraules que extrec del prefaci de l’edició d’Alianza Editoral (La leyenda dorada). Diu l’autor d’aquest prefaci, J.G. Th. Graesse, llatinista alemany del segle XIX: ‘El títol de l’obra de fra Iacopo és Legenda aurea. En aquest cas, Legenda no conté el significat de llegenda de fantasia o fabulosa, sinó de cosa per ser llegida; és a dir, de lectura o lectures [...] Hauríem pogut traduir el títol d’aquesta altra manera: ‘Lectures d’or’, i ben segur que no hauríem traït el pensament de l’autor, però vaig preferir l’expressió Llegenda daurada’” (p. 18).

Els trobem en Catalunya, en les Illes Balears, en el Regne de València, en Andorra, en el Roselló, en l’Alguer, però, igualment, n’hi ha en l’illa de Sardenya i també, però no tants, en la Franja d’Aragó i en la resta de la península. Quant als Sants de la Pedra, no n’hem trobat relacionats amb l’Alguer, però sí amb les altres bandes de l’àmbit lingüístic que hem citat adés.

Per tant, no sols es tracta d’un gènere literari molt present en la Corona d’Aragó i en la literatura catalana, al llarg de la seua història, ja que, com escriu Antoni Gelonch en l’estudi “Els goigs: gravats i cultura religiosa popular”, hi “han tingut un ús i una influència significativa en la pràctica religiosa” sinó que, a banda, hi són “un element representatiu del folklore” com “també fou un instrument de consolidació i transmissió de la llengua (...), de manera que en els textos dels goigs podem trobar i conéixer l’evolució de la llengua catalana”. Com a curiositat personal diré que lo que acabe d’escriure, ja ho intuïa des d’abans de llegir-ho per primera vegada, com també que haurien estat molt estesos en els territoris que formaven la històrica Corona Catalanoaragonesa. Així, n’hi ha hagut col·laboradors de la recerca que, han comentat, per exemple, que, on ells viuen, s’havia fet una missa i, en acabant, s’havien cantat els goigs als sants Abdó i Senent.

Adduirem que, en un treball de final de grau titulat “Els goigs, una mostra de cultura religiosa popular?” (https://dugi-bvn doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/9501/MontalbanArenasAlbert.pdf?sequence=1&isAllowed=y), fet per Albert Montalbán Arenas, estudiant de la Universitat de Girona, podem llegir que “els goigs es cantaven en comunitat a l’església o a l’ermita on es venera la divinitat. Però (...) són cantats després de les processons o de les misses, fent que aquest siguin costum religiós però no consti com a dret parroquial” (p. 37) amb motiu “d’una processó o pelegrinatge, o la festa del sant patró” (p. 38).

Tot seguit, Albert Montalbán, inclou una informació que considere interessant, perquè no ha sigut fàcil de trobar durant l’estudi, quan diu que, segons Júlia Costa i Coderch, es tracta d’una variant del culte als morts (p. 38) i, per tant, atenent a la doctrina cristiana, del seu naixement a la vida eterna (p. 38).

Afegirem que els títols dels goigs poden recordar-nos obres musicals, ja que els agafaven de la forma musical que adoptà la dansa trobadoresca en els seus inicis: “Cobles en alabança de...”, “Cobles de...”, “Cobles a llaor de...”, “Cobles en honor i glòria...”.

En eixe sentit, segons escriu Joan Carles Gomis Correll en el seu treball183 “Música, poesia i imatge al servei de la religiositat: els goigs en la tradició cultural valenciana” (https://roderic.uv.es/bitstream/handle/10550/29104/2585.pdf?sequence=1), els goigs són un gènere poètic i musical “clarament definit i ininterromput en el temps” (p. 226), en la història de la literatura en valencià, des de que eixiren els primers. A més, afig que de 1305 “data la primera dansa coneguda de contingut religiós escrita en català, Mayre de Déu e fylha, obra de Jaume II de Mallorca” (p. 226) i que l’expressió “ballar els goigs de Sant Prim” fa pensar que aquestes composicions musicals es ballaven, però que, no obstant això, les ballades i les danses, no eren com les entenem ara, en bona mida, sinó himnes religiosos, cants de lloança a la divinitat, detall que cal subratllar. Podem intuir que, la tendència a cantar-ne en castellà als Sants de la Pedra, sobretot, en les diòcesis valencianes, si no fou en el segle XVIII (quan, com ara, s’introdueix el castellà com a segona llengua en un missal del bisbe Andrés Mayoral, en 1746), sí que aniria afavorida per l’adopció del castellà per part de l’Església valenciana, tot i que podem pensar que, com sempre, hi haurà hagut persones que el transmetrien de generació en generació o que cercarien fonts de religiositat popular que estiguessen escrites en la nostra llengua.

Ara bé, segons Albert Montalbán Arenas, en el seu estudi sobre els goigs i la cultura religiosa popular, “la ‘Ballada dels goytxs de Nostre Dona en vulgar cathalan a ball redon’, del segle XIII, que es troba en el ‘Llibre Vermell’ de Montserrat” (p. 20), fa pensar que, “El fet que en el títol hi hagi l’anotació ‘a ball redon’, ens indica clarament que aquesta peça era ballada, tal com diu el títol, formant un cercle i seguint el ritme al compàs de la música. (...) És més, el fet que aquest goig incorpori partitura musical, dóna a conèixer que els goigs anteriorment es cantaven i es ballaven, fent valer la teoria de molts estudiosos a l’hora d’argumentar la continuïtat del cant dels goigs –bé que hi ha goigs que tenen partitura i, sobretot, a l’hora de llegir-los es diu ‘cantar goigs’ (sic)- i, a més, la possibilitat que es continuessin ballant” (p. 20). Aquest detall sobre la formació d’un cercle va en línia amb el matriarcalisme de la nostra cultura. Es tracta, justament, del segle en què es creen els regnes de València i el de Mallorca.

Quant a la conquesta del regne musulmà de València pels cristians i a la introducció del valencià en els històrics territoris musulmans (des del segle XIII), en paraules de Joan Carles Gomis, “fou contemporània (...) de la difusió de la devoció mariana per Europa occidental” (p. 217), i que notaris, preveres i burgesos “foren els qui, en contrast amb els aristocràtics trobadors, continuaren component a València, en llengua vernacla, aquelles obres líriques d’exaltació mariana” (p. 219) creades després de la conquesta i feren possible que s’hi assentassen progressivament.

A més, Joan Carles Gomis escriu, respecte als goigs (aleshores, amb un significat ben diferent a l’actual), que, a final del segle XV i principis del segle XVI, coincidint amb l’auge de “la poesia devocional i moral de caràcter tradicional (...) [,] en oposició a la nova poesia cortesana destinada a la distracció de la noblesa (...) [,] aquelles danses i ballades de contingut religiós quedaren definides com a goigs pròpiament dits” (p. 220).