La guerra de les salamandres

—Ho veus? Doncs digue’ls que anirem a buscar ostres a Devil Bay.

A continuació, i durant prop d’un quart d’hora, es va produir una discussió molt tensa en la qual va participar tot el poble, especialment les dones velles. Al final el mestís es va girar cap al capità.

—Diuen, senyor, que no es pot anar a Devil Bay.

El capità va començar a enrogir.

—I per què no?

El mestís es va encongir d’espatlles.

—Perquè hi ha tapa-tapa. Diables.

El capità va començar a posar-se morat.

—Doncs digue’ls que si no venen..., que els arrencaré totes les dents..., que els arrencaré les orelles..., que els penjaré..., i els cremaré el seu poble pollós, ho entens?

El mestís ho va traduir tot a consciència, després d’això la discussió va continuar amb molta vivacitat. Al final el mestís es va girar cap al capità.

—Diuen, senyor, que aniran a queixar-se a la policia de Padang, que els ha amenaçat. Que sobre això hi ha lleis. El cap diu que això no quedarà així.

El capità J. van Toch va començar a posar-se blau.

—Doncs digue-li —va bramar— que...

I va estar parlant sense respirar durant onze minuts ben bons.

El mestís ho va anar traduint mentre el seu vocabulari va ser prou ampli. I un altre cop una nova deliberació, però efectiva. El mestís va traduir al capità les paraules de l’autoritat dels bataks.

—Diuen, senyor, que això del procés judicial es podria deixar córrer si el senyor pagués la multa personalment a l’autoritat local. Diu... —va dubtar un moment— dues-centes rúpies, però això és una mica massa. Ofereixi-li’n cinc.

La cara del capità Van Toch va començar a omplir-se de taques marronoses. Primer va proposar de massacrar tots els bataks del món, després ho va rebaixar a tres-centes puntades de peu, i al final s’hauria acontentat dissecant el cabdill i enviant-lo al museu colonial d’Amsterdam. Mentrestant, els bataks van passar de les dues-centes rúpies inicials a una bomba d’aigua de ferro amb una roda, i al final van deixar l’import de la multa en un encenedor de benzina per al seu cap.

—Doni’ls-el —va tallar el mestís de cubana i portuguès—. Al magatzem tinc tres encenedors, però sense ble.

És així com es va restablir la pau a Tanahmasa, però el capità J. van Toch sabia que ara estava en joc el prestigi de la raça blanca.

A la tarda, del vaixell holandès Kandong Bandoeng va baixar un bot amb la següent tripulació: el capità J. van Toch, el suec Jensen, l’islandès Gudmundson, el finès Gillemainen i dos singalesos pescadors de perles. El bot es va adreçar directament cap a Devil Bay.

A les tres, al punt àlgid de la marea baixa, el capità s’estava dret a la riba, el bot navegava a uns cent metres de la costa (anaven amb compte amb els taurons), i els dos bussos singalesos, amb ganivets a la mà, esperaven el senyal per saltar a l’aigua.

—Ara —va ordenar el capità al més alt dels homes nus. El singalès va saltar a l’aigua, va bracejar una mica, i després va enfonsar-se. El capità va mirar el rellotge.

Al cap de quatre minuts i vint segons, a uns seixanta metres més a l’esquerra, va emergir un cap fosc; amb una precipitació estranya i desesperada, però alhora mig paralitzat, el singalès va començar a grimpar pel rocam, en una mà duia el ganivet per tallar les ostres, a l’altra, una mareperla.

El capità es va indignar.

—I ara què passa? —va dir de forma violenta.

El singalès anava relliscant pel bloc de pedra, cridava i balbucejava horroritzat.

—Què ha passat? —va cridar el capità.

—Sahib, sahib —va proferir el singalès, i va caure a la riba sospirant i escopint—. Sahib..., sahib...

—Taurons?

—Djins —va gemegar el singalès—. Diables, senyor. Milers, milers de diables! —S’enfonsava els punys dins dels ulls—. Només diables, senyor!

—Ensenya’m l’ostra —li va pregar el capità. Després la va obrir amb el ganivet. Hi havia una perla petita i neta.

—Només has trobat això?

El singalès es va treure tres ostres més de la bosseta que duia penjada del coll.

—Aquí hi ha ostres, senyor, però els diables les vigilen... Em miraven mentre les tallava... —El terror feia que els cabells hirsuts se li posessin de punta—. Sahib, aquí no!

El capità va obrir les ostres, dues eren buides, però a la tercera hi havia una perla com un pèsol, rodona com una gota de mercuri. El capità van Toch mirava successivament la perla i el singalès desplomat a terra.

—No voldries tornar a saltar a l’aigua un altre cop?

El singalès no deia res, amagava el cap.

Al capità J. van Toch li van agafar unes fortes ganes de renegar, però per sorpresa seva es va adonar que parlava baixet, amb suavitat:

—Va, noi, no tinguis por. I com eren aquests... diables?

—Com nens petits —va sospirar el singalès—. Tenen cua, senyor, són així d’alts. —Va mostrar una altura d’un metre vint—. M’envoltaven i miraven què feia... formaven un cercle així... —El singalès tremolava—. Sahib, sahib, aquí no!

El capità Van Toch va rumiar una mica.

—I et feien l’ullet amb les parpelles inferiors?

—No ho sé, senyor —va dir el singalès amb veu enrogallada—. N’hi ha... deu mil!

El capità va examinar el segon singalès. S’estava dret a uns cent cinquanta metres i esperava indiferent, amb les mans creuades a les espatlles (és cert que quan una persona va despullada només té les pròpies espatlles per posar-hi les mans). El capità, en silenci, li va fer un senyal amb el cap, i el singalès menut va saltar a l’aigua. Al cap de tres minuts i cinquanta segons va emergir arrapant-se al rocam amb les mans relliscoses.

—Vine! —va cridar el capità, però després el va mirar amb atenció i va grimpar pel rocam cap al braç que s’agitava desesperadament. Ningú no hauria cregut que un cos com aquell pogués saltar d’aquella manera. A l’últim moment va aixecar una mà i panteixant pel gran esforç va treure el singalès de l’aigua. Després el va ajaure al rocam i li va eixugar la suor. El singalès jeia immòbil, tenia una ferida a la cama, fins a l’os, probablement se l’havia feta amb les pedres, a part d’això estava sencer. El capità li va aixecar la parpella, els ulls se li havien girat i els tenia completament en blanc. No duia ni conquilles ni ganivet.

Mentrestant el bot va maniobrar i la tripulació s’acostava a la costa.

—Senyor —va cridar el suec Jensen—, per aquí hi ha taurons. Vol continuar pescant?

—No —va dir el capità—. Veniu a buscar aquest parell.

—Miri, senyor —va remarcar en Jensen mentre tornaven cap al vaixell—, és ben estrany, aquí hi ha molt poca profunditat. Comença aquí i va directament cap a la riba. —Ho anava mostrant mentre empenyia els rems per l’aigua—. És com si hi hagués un dic.

Un cop ja dalt del vaixell el singalès va recobrar el coneixement, seia amb la barbeta sobre els genolls i tot el cos li tremolava. El capità va enviar tothom fora i va estar molta estona assegut ben escarxofat.

—Va, deixa-ho anar—va dir-li—. Què has vist?

—Djins, sahib —va murmurar el menut. En aquell moment li van començar a tremolar les parpelles i per tot el cos se li va posar la pell de gallina.

El capità Van Toch es va escurar la gola.

—I... quin aspecte tenien?

—Semblaven... semblaven... —Els ulls del singalès van tornar a posar-se en blanc. Per retornar-lo, el capità J. van Toch, amb una inesperada agilitat, li va bufetejar les galtes amb els palmells i el dors de la mà.

—Thanks, sahib —va sospirar el menut singalès, i als ulls li van tornar a aparèixer les ninetes.

—Ja et trobes millor?

—Sí, sahib.

—Hi havia ostres?

—Sí, sahib.

El capità J. van Toch va continuar el seu interrogatori exhaustiu amb no poca paciència i minuciositat.

—Sí, hi ha dimonis.

—Quants?

—Milers i milers. Tenen l’alçada d’un nen de deu anys, senyor, i són gairebé negres. A l’aigua neden, però al fons del mar caminen amb dues potes. Amb dues potes, sahib, com vostè o jo, mentre caminen balancegen el cos, així, aixà, contínuament, així, aixà... Sí, senyor, també tenen braços, com les persones, no tenen urpes, les seves mans són més aviat com les dels nens. No, sahib, no tenen banyes ni pèls. Sí, sí que tenen cua, s’assembla una mica a la dels peixos, però sense aletes. I tenen un gran cap rodó, com el dels bataks. No, no deien res, senyor, era com si xerriquessin.

Quan el singalès tallava els mol·luscs a la profunditat de setze metres, va sentir que darrere seu hi havia alguna cosa que el tocava, com uns ditets freds. Va mirar darrere seu i al seu voltant en tenia centenars i centenars.

—Centenars i centenars, senyor, nedant i caminant per les pedres, i tots miraven què feia.

Va deixar allí mateix el ganivet i les conquilles i va nedar cap amunt. Mentre ho feia va topar amb alguns diables que nedaven per sobre d’ell.

—Què va passar després, no ho sé, senyor.

El capità van Toch va mirar pensarosament el petit bus que tremolava. «Aquest noi ja no és bo per a res —es va dir—, l’enviaré a casa seva, a Padang, a Ceilan.» Rondinant i sospirant va anar a la seva cabina. Allà va treure les dues perles d’una bossa de paper i les va deixar sobre la taula. L’una era petitona com un granet d’arena, l’altra, com un pèsol i brillava com la plata, però amb un matís rosat. El capità del vaixell holandès va rondinar i va treure de l’armari la seva ampolla de whisky escocès.

A les sis el bot va encaminar-se de nou cap al poble, directament a cal mestís de cubana i portuguès.

—Vi —va dir.

Aquesta va ser la seva única paraula. Es va estar assegut al porxo, sota el sostre ondulat, fent girar amb els seus dits molsuts el got de vidre gruixut. Bevia i escopia, i per sota de les seves celles poblades mirava fixament les gallines grogues i primes que Déu sap com picotejaven pel pati de les palmeres, brut i de terra ben trepitjada. El mestís s’estava prou de parlar, només servia. Lentament els ulls del capità anaven enrogint i ell començava a moure els dits amb torpor. Gairebé ja al crepuscle el capità es va alçar i es va apujar els pantalons.

—Ja se’n va a dormir, capità? —va preguntar amb educació el mestís de dimoni i diable.

El capità va alçar un dit.

—M’agradaria veure —va dir— si al món encara hi ha dimonis que jo no conegui. Per on es va al maleït nord-oest?

—Per aquí —va assenyalar el mestís—. On va, capità?

—A l’infern —va grunyir J. van Toch—. A veure què hi ha a Devil Bay.

Aquell vespre van començar les excentricitats del capità J. van Toch. No va tornar al poble fins a l’alba, no va pronunciar ni una paraula, es va fer dur al vaixell i es va tancar a la seva cabina fins al vespre. De moment això no va estranyar ningú, perquè el Kandong Bandoeng tenia moltes coses per carregar a la beneïda Tanahmasa (copra, pebre, càmfora, gutaperxa, oli de palma, tabac i mà d’obra), però, quan al vespre li van dir que totes les mercaderies ja estaven emmagatzemades, va xiular i només va dir:

—Un bot. Al poble.

I altre cop no va tornar fins a l’alba.

El suec Jensen, que l’ajudava al pont, només per educació, li va preguntar:

—O sigui que avui marxem, oi capità?

El capità es va girar com si li haguessin punxat el cul.

—Què n’has de fer? —el va tallar—. No et fiquis on no et demanen.

Durant tot el dia el Kandong Bandoeng va estar ancorat a una distància d’un nus de la costa de Tanahmasa; no s’hi va treballar gens. Al vespre el capità va sortir de la seva cabina i va ordenar:

—Un bot, cap al poble.

Un grec baixet, en Zapatis, el va mirar amb un ull cec i l’altre guenyo.

—Nois —va cantussejar—, o bé el vell té una amiga o bé s’ha begut l’enteniment.

En Jensen, el suec, el va mirar sorrut.

—Què n’has de fer? —el va tallar un altre cop—. No et fiquis on no et demanen.

Després, amb l’ajuda d’en Gudmundson, l’islandès, va baixar un bot petit i va navegar cap a Devil Bay. Es van quedar al bot darrere el rocam esperant a veure què passava. El capità va arribar a la badia, semblava que busqués algú, de tant en tant s’aturava i feia uns sorolls com ara «ts, ts, ts».

—Mira —va dir en Gudmundson assenyalant el mar. En aquell moment hi havia una posta de sol enlluernadora, vermella i daurada.

En Jensen va comptar dues, tres, quatre, sis aletes esmolades com matxets que anaven avançant cap a Devil Bay.

—Déu meu—va cridar en Jensen—. Quants taurons que hi ha!

De tant en tant el matxet se submergia, donava un cop de cua a l’aigua i ràpidament es formaven remolins. Llavors el capità J. van Toch, ple de ràbia, va començar a fer gambades per la riba, renegant i amenaçant els taurons amb els punys. Després va venir el curt crepuscle tropical i la lluna va emergir sobre l’illa, en Jensen va agafar els rems i va apropar el bot a uns dos-cents metres de la costa. El capità seia sobre les roques i feia «ts, ts, ts». Algunes bèsties es movien al seu voltant, però, què eren? No es podia distingir bé. «Semblen foques —va pensar en Jensen—, però les foques es mouen d’una altra manera.» Emergien entre el rocam i trotaven per la riba amb un balanceig semblant al dels pingüins. En Jensen va remar silenciosament i es va aturar a uns cent metres del capità. Sí, el capità deia alguna cosa, però, què?, no l’entenia ni el Diable! Més aviat semblava malai o tàmil. Allargava els braços com si volgués llençar alguna cosa a les foques (però no eren foques, en Jensen ara ho sabia del cert), i mentrestant balbucejava en xinès o malai. En aquell moment a en Jensen li va relliscar un rem i li va caure a l’aigua, plaf! El capità va alçar el cap, es va aixecar i va avançar uns trenta passos cap a l’aigua, de cop es va sentir com alguna cosa petava i es van veure unes resplendors, el capità disparava la seva browning cap al bot. Gairebé simultàniament, a la badia va començar un murmuri, es van formar remolins i es va sentir un clapoteig, com si mil foques saltessin de cop a l’aigua, però llavors en Jensen i en Gudmundson ja remaven, ràpids com el vent, i dirigien el bot al tombant més pròxim. Quan van arribar al vaixell no van dir res a ningú. Aquesta gent del nord sí que sap callar. El capità va tornar de matinada, estava trist i furiós, però no va parlar. Només quan en Jensen l’estava ajudant al pont, i els seus ulls es van trobar en una mirada freda i inquisitiva, va dir:

—Jensen!

—Sí, senyor.

—Avui salpem.

—Sí, senyor.

—A Surabaya et donaré el diari de bord.

—Sí, senyor.

I prou. Aquell dia el Kandong Bandoeng va sortir cap a Padang. Des de Padang el capità J. van Toch va enviar a Amsterdam, a la seva societat, un paquet assegurat per un valor de dues-centes lliures esterlines. També va demanar per telegrama un any de vacances. Imperioses raons de salut, etc. Després va dedicar-se a rodar per Padang fins que va trobar la persona que buscava. Un daiak, un salvatge de Borneo que els turistes anglesos de vegades contractaven com a pescador de taurons i, més que res, com a espectacle, perquè el daiak treballava seguint la tradició, armat només amb un llarg ganivet. Evidentment era un caníbal, però tenia un preu fix: cinc lliures esterlines per tauró, àpats a part. Feia molt mala pinta, tenia cicatrius de mossegades als braços, pit i cuixes, i al nas i a les orelles, com a ornament, lluïa dents de tauró. Li deien Shark.

Amb aquest daiak el capità J. van Toch se’n va anar a viure a Tanahmasa.

2. El senyor Golombek i el senyor Valenta²

Era un estiu calorosíssim, d’aquells en què no passa res, absolutament res, i a la redacció dels diaris no saben què escriure, perquè no es fa política i a Europa no hi ha ni tensions. I era precisament en dies així que els lectors de diaris, agònicament avorrits, ajaguts a la vora de l’aigua o a la rara ombra d’algun arbre, desmoralitzats per la xafogor, la natura, la tranquil·litat de l’estiueig i la vida totalment sana i pacífica de les vacances, cada dia buscaven amb il·lusió que almenys el diari portés alguna cosa nova i refrescant, algun crim, alguna guerra, algun terratrèmol, ras i curt: alguna cosa. I si no hi trobaven res, llençaven el diari amargats i proclamaven que no explicava res, absolutament res, que no valia la pena llegir-lo i que ja no el tornarien a comprar mai més.

Mentrestant a la redacció seien cinc o sis persones abandonades, perquè els seus companys de feina també feien vacances i segurament llençaven indignats el diari planyent-se que no portava res, absolutament res.

Del taller de maquetació va sortir el compaginador i va fer el següent retret:

—Encara no tenim l’editorial de demà.

—Poseu-hi... per exemple... l’article... sobre la situació econòmica a Bulgària —va proposar un dels redactors abandonats.

El compaginador va sospirar profundament.

—I qui el llegirà? Un cop més el diari no portarà «res de res».

Els sis redactors abandonats van aixecar els ulls cap al sostre com si hi poguessin descobrir «alguna cosa» per llegir.

—Si almenys passés «alguna cosa»... —va suggerir un d’ells amb inseguretat.

—Si tinguéssim... algun... reportatge interessant... —va afegir un altre.

—Sobre què?

—No ho sé.

—Si es descobrís... una nova vitamina —va rondinar el següent.

—Ara, a l’estiu? —li va respondre un altre company—. Home!, les vitamines són un tema especialitzat, més propi de la tardor.

—Senyor, quina calor! —va dir badallant l’últim redactor—. Hauria de passar alguna cosa a les regions polars.

—Però, què?

—Alguna cosa com allò de l’esquimal Welzl. Dits glaçats, gels perpetus i coses per l’estil.

—Això és fàcil de dir —li va contestar un company—. Però, d’on ho podem treure?

A la redacció es va produir un silenci desesperant.

—Diumenge vaig ser a Jevíčko —va anunciar dubitatiu el compaginador.

—I què?

—Es veu que hi està fent vacances un tal capità Van Toch. Sembla que hi va néixer, a Jevíčko.

—Quin Van Toch?

—Un de gras. Sembla que és capità de vaixell. Diuen que pescava perles.

En Golombek va mirar en Valenta.

—I on les pescava?

—Per Sumatra..., les Cèlebes..., pertot arreu. Sembla que s’hi va estar uns trenta anys.

—Sí senyor, això és una idea —va dir en Valenta—. Podria ser un reportatge fantàstic. Què, Golombek, som-hi?

—Es pot provar —va considerar en Golombek baixant de la taula on s’estava assegut.

—És aquell home d’allà —va dir l’hostaler de Jevíčko.

Al jardí, prop d’una taula, s’estava escarxofat a la cadira un home gras, amb una gorra blanca, que bevia cervesa i, pensatiu, feia gargots amb el dit sobre les tovalles. Els dos periodistes se li van acostar.

—Eduard Valenta, periodista.

—Bedřich Golombek, periodista.

L’home gras va alçar els ulls.

—What? Què?

—Soc el periodista Eduard Valenta.

—I jo Bedřich Golombek.

L’home gras es va aixecar dignament.

—Captain Van Toch. Very glad. Seieu, nois.

Els periodistes es van asseure complaguts i van treure els blocs de notes.

—Què voleu prendre, joves?

—Suc de gerds —va dir en Valenta.

—Suc de gerds? —va repetir el capità amb desconfiança—. Per què? Hostaler, porteu-los cervesa. A veure, exactament, què voleu? —va dir recolzant-se amb força a la taula.

—És veritat, senyor Van Toch, que va néixer aquí?

—Yah. Néixer.

—Digui, com va anar a parar al mar?

—Doncs via Hamburg.

—I quant de temps fa que és capità?

—Vint anys, jove. Aquí tinc els documents —va dir picant-se amb energia l’infern de l’americana—. Els puc ensenyar.

En Golombek tenia ganes de veure com eren els documents d’un capità, però se’n va estar.

—Així, doncs, senyor capità, en aquests vint anys ha pogut conèixer bé un bon tros de món, oi?

—Yah. Doncs un tros. Yah.

—On ha estat?

—Java. Borneo. Filipines. Les illes Fiji. Les Salomó. Les Carolines. Samoa. La maleïda illa Clipperton. Una pila de maleïdes illes. Per què?

—Perquè és interessant. Ens agradaria saber més coses sobre vostè, sap?

—Ves per on..., saber perquè sí? —El capità els va mirar fixament amb els seus ulls de color blau pàl·lid—. O sigui que sou de la p’lis, de la policia, no?

—No, senyor capità. Som del diari.

—Ah!, del diari. Periodistes? Doncs escriviu: Captain J. van Toch, capità del vaixell Kandong Bandoeng.

—Com?

—Kandong Bandoeng, port de Surabaya. Objectiu holidays. Com es diu?

—Vacances.

—Yah, hòstia, vacances. Doncs digueu al diari qui ha arribat. I ara deseu aquestes notes, joves. Cheers! Salut!

—Senyor Van Toch, l’hem vingut a trobar perquè ens expliqués alguna cosa de la seva vida.

—I per què?

—Per escriure-ho al diari. A la gent li interessa llegir coses d’illes remotes, què hi va veure i viure un compatriota, un txec, un fill de Jevíčko.

El capità va assentir amb el cap.

—És veritat, nois, soc l’únic captain de tot Jevíčko. Doncs. Diuen que aquí hi ha un altre capità de... de... de pa sucat amb oli. Crec —va afegir amb confiança— que no es tracta d’un captain de debò. Això es mesura segons les tones.

—I quin tonatge tenia el seu vaixell?

—Dotze mil tones, noi.

—Així sí que era un gran capità, no?

—Yah, molt gran capità —va respondre amb dignitat—. Ei, nois, que teniu diners?

Els dos homes es van mirar una mica insegurs.

—En tenim, però pocs. Que potser en necessita, capità?

—Doncs yah, en necessitaria.

—Sap?, si ens expliqués moltes coses, les escriuríem al diari i podria cobrar.

—Quant?

—Doncs fins i tot uns quants milers —va dir en Golombek generosament.

—De pounds of sterling?

—No, només de corones.

El capità Van Toch va negar amb el cap.

—Doncs aixins no. Jo ja tinc totes aquestes corones, joves. —De la butxaca del pantaló es va treure un feix de bitllets—. See? —Després es va recolzar a la taula i es va inclinar cap als seus interlocutors—. Senyors, jo tinc per a vosaltres un big business. Com es diu?

—Un gran negoci.

—Yah. Un gran negoci. M’hauríeu de donar quinze... doncs espereu, quinze, setze milions de corones. Què hi dieu?

Els dos homes es van tornar a mirar insegurs. És sabut que els periodistes tenen experiència amb els tipus més estranys de bojos, estafadors i inventors.

—Espereu —va dir el capità—. Us ho puc ensenyar. —Amb els dits molsuts va pescar alguna cosa de la butxaqueta de l’armilla i ho va deixar sobre la taula. Eren cinc perles rosades de la mida d’un pinyol de cirera—. Sou entesos en perles?

—Quant poden costar? —va sospirar en Valenta.

—Costen lots of money. Però jo només les porto... com a mostra, com a exemple. Doncs què, us hi apuntaríeu? —va preguntar posant l’ample palmell sobre la taula.

En Golombek va gemegar:

—Senyor Van Toch, tants diners...

—Halt —el va interrompre el capità—. Sé que no em coneixes, però pots preguntar pel captain Van Toch a Surabaya, Batavia, Padang, allà on vulguis. Ves i pregunta, tothom et dirà «Yah, captain Van Toch, he is as good as his word».

—Senyor Van Toch, ja el creiem —va protestar en Golombek—, però...

—Espera —va manar el capità—. Ja sé que no vols donar els teus preciosos diners aixís com aixís; ho trobo raonable. Però me’ls donaràs per al vaixell, see? Tu compraràs el vaixell i seràs el ship-owner i podràs navegar-hi per poder veure com el comando. Però amb els diners que guanyarem anirem fifty-fifty. És un business honrat, no?

—Però, senyor Van Toch —va deixar anar en Golombek una mica abatut—, però si no tenim tants diners!

—Ah, això ja és una altra cosa —va dir el capità—. Sorry. Doncs no sé per què m’heu vingut a trobar.

—Perquè ens expliqués coses, capità. Segur que té moltíssima experiència.

—I tant, joves, i tant, una pila d’experiències.

—Ha patit algun naufragi?

—What? Un ship-wrecking? No, això no. Què et penses! Si em donen un bon vaixell no pot passar-li res. Si vols pots anar a preguntar a Amsterdam, demana les meves references. Ves-hi, pregunta.

—I amb els indígenes...? Va trobar indígenes...?

El capità Van Toch va afirmar amb el cap.

—Aquestes no són coses per a la gent cultivada. D’això no en vull parlar.

—Bé, doncs expliqui’ns alguna altra cosa.

—Jo explicar-vos coses? —va cridar el capità amb inseguretat—. I després vosaltres les vendreu a qualsevol company i hi enviarà un vaixell. Francament, my lad, aquest món és ple de lladres, i els lladres més grossos són els bankers de Colombo.

—Va anar sovint a Colombo?

—Yah, molt sovint. I a Bangkok també, i a Manila... Joves —va dir de cop—, sé d’un vaixell. Molt bo i a molt bon preu. Ancorat a Rotterdam. Anem a veure’l. Rotterdam és aquí mateix —va dir assenyalant amb l’índex per sobre la seva espatlla—. Ara es poden trobar uns vaixells baratíssims. A preu de ferro vell. El que jo dic només té sis anys i té motor dièsel. Voleu veure’l?

—No podem, senyor Van Toch.

—Doncs sou una gent ben estranya —va sospirar sorollosament el capità, i es va mocar amb el mocador blau cel—. I no sabeu si aquí hi ha algú que vulgui comprar un vaixell?

—Aquí, a Jevíčko?

—Yah. Aquí, o a la vora. Voldria que aquest gran negoci revertís aquí, a my country.

—És un gran gest per part seva, capità...

—Yah. Els altres són uns lladres massa grossos. I no tenen diners. Vosaltres que sou del newspaper aquí heu de conèixer gent important, com bankers i ship-owners..., com es diu?, armats, no?

—Armadors. No en coneixem, senyor Van Toch.

—Doncs és una llàstima —es va entristir el capità.

En Golombek va recordar alguna cosa:

—No coneix el senyor Bondy?

—Bondy? Bondy? —va meditar el capità Van Toch—. Espereu, aquest nom em sona. Bondy. Yah, a Londres hi ha un Bond Street, hi viuen rics, gent molt, molt rica. No té algun negoci a Bond Street, aquest Bondy?

—No. Viu a Praga, però crec que va néixer aquí, a Jevíčko.

—Hòstia! —va cridar el capità ple d’alegria—. Tens raó, noi. Aquell botiguer de la placeta. Yah, Bondy..., com es deia? Max. Max Bondy. O sigui que té un negoci a Praga?

—No, aquell era el seu pare. Aquest Bondy es diu G. H., President G. H. Bondy, capità.

—G. H. —El capità va moure el cap—. Aquí mai no hi va haver cap G. H. Llevat que fos Gusti Bondy..., però no era president. En Gusti era un petit jueu pigat. Doncs no pot ser ell.

—Deu ser ell, senyor Van Toch. Fa anys que no l’ha vist.

—Yah, tens raó. Fa anys —va acceptar el capità—. Quaranta anys, noi. Pot ser que aquell Gusti ja sigui gran. I què fa?

—És president del consell d’administració de MEAC, sap?, és una gran fàbrica de calderes i coses d’aquestes, sí, i president d’unes vint societats i càrtels... És un home molt important, senyor Van Toch. L’anomenen el capità de la nostra indústria.

—Capità? —es va estranyar el capità Van Toch—. Doncs no soc l’únic capità de Jevíčko! Hòstia! O sigui que ell, en Gusti, també és capità. Ens hauríem de veure. Té diners?

—I tant! Piles de diners, senyor Van Toch. Deu tenir uns quants centenars de milions. És l’home més ric del país.

El capità Van Toch es va posar completament seriós:

—I també és capità. Moltes gràcies, noi. Doncs navegaré, cap a aquest Bondy. Sí, Gusti Bondy, I know. Era aquell jueu petit. I ara és el captain G. H. Bondy, Yah, Yah, el temps vola —va sospirar amb malenconia.

—Senyor capità, nosaltres ja hauríem de marxar, si no perdríem el tren del vespre...

—Doncs us acompanyo al port —va fer el capità llevant les àncores—. Encantat d’haver-vos conegut, senyors. Conec un periodista a Surabaya, un bon xicot. Yah, a good friend of mine. Un borratxo empedreït, joves. Si volguéssiu, jo us buscaria un lloc al diari de Surabaya. No? Bé, com vulgueu.

I quan el tren ja engegava, el capità Van Toch els va saludar a poc a poc i cerimoniosament amb el seu enorme mocador blau. Mentre ho feia, li va caure a la sorra una gran perla irregular que mai ningú no va trobar.