El barri de la plata

L’any 1963 des de la parròquia de Santa Maria del Taulat es va posar en marxa una revista. La van titular 4 cantons, per recordar la cruïlla de camins que havia estat el centre del barri. Proposaven rutes (els boters, la platja de la Marbella, les galetes Solsona). Parlaven amb veïns singulars: Francisco Martín El Chaparrero, que era torero (n’hi va haver un altre, Sebastián Rengel: cap dels dos no va fer res de bo). Explicaven que Montroy Masana, Frigo i Trinaranjus tenien estands a la Fira de Mostres; que el Poblenou era l’últim reducte dels tramvies de via estreta o que un veí aventurer, José Fiusa, havia naufragat a l’Oceà Índic. Si enviaven un col·laborador al barri de la Plata o als Quatre Cantons n’enumeraven les botigues, com si fossin de sempre i s’hi haguessin de quedar per sempre. «Los cuatro establecimientos que, realmente, forman los 4 cantons son los siguientes: el popular comercio de vinos y licores conocido familarmente por Ca’n Guixer; el garaje de la compañía de Autobuses San Martín (las populares Catalanas); una sucursal de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona y otra Sucursal del Banco de Bilbao. También se identifican con el lugar la Pastelería Rodríguez, el pequeño establecimiento destinado a la venta de helados, la sastrería La Africana, la parada de taxis y algunos otros». I després entrevistaven, com si fos una personalitat, l’amo de can Guixer.

El número 1 de 4 cantons, del 30 de juny de 1963.

La col·lecció de 4 Cantons es pot llegir de moltes maneres. Com un punt de partida dels moviments de veïns; com un element de resistència al pla de la Ribera i a les actuacions urbanístiques que han acabat per destruir el barri; com el nucli d’on, en diferents etapes, van sortir periodistes de la Transició, com Rafael Pradas o Josep M. Huertas Claveria. M’he apuntat el titular d’un reportatge del 1963: «En los límites de nuestro barrio, el zoo barcelonés es uno de los mejores de Europa». Que bèstia. Quin esforç per evitar ser engolits pel no-res, definir una identitat, dibuixar un territori. Crear un mapa mental que contrastava amb el Poblenou que coneixies, tan fragmentat i inconcret. En tots aquests anys el Poblenou no ha canviat gaire. Petits nuclis de cases antigues enmig d’un desert: abans fàbriques i descampats, més tard tallers i agències de transports, ara hotels i promocions immobiliàries.

L’any 1977 hi va haver a Barcelona una gran mancança de moneda fraccionària. Transports de Barcelona va instal·lar en els autobusos màquines de cobrament automàtic de la marca Azkoyen. A la línia 36, que comunicava el Poblenou amb la Barceloneta, per l’avinguda Icària, van desaparèixer les unitats amb cobrador, que tenien l’entrada per darrere, amb una plataforma. S’entrava per davant, trobaves la màquina, que era una caixa pintada de groc, amb una ranura per introduir les monedes. Les màquines no donaven canvi i com que el bitllet costava nou pessetes, cada vegada que havies de pujar a l’autobús necessitaves quatre pessetes: en poques setmanes, les monedes de pesseta van desaparèixer de la circulació. El Mercat del Poblenou va fer una emissió de pessetes de llauna, n’hi havia diferents models que duien dibuixats un manat de verdures, dos peixos, un bacallà. Quan anava a plaça, la meva mare tornava amb aquestes pessetes que no valien res i ens feien una il·lusió inexplicable. En alguna capseta, al pis del carrer Luchana, es devien quedar. Les he buscat quaranta anys després, i n’he trobat una col·lecció en una botiga de vell de Saragossa. He descobert que el Mercat de Sant Andreu també va tenir les seves pessetes, de diferents models (amb un formatge, un manat de raves i un pot de conserva). En el llenguatge de la numismàtica, d’aquests diners sense valor legal, se’n diuen monedes de necessitat.

Pessetes del Poblenou (1978): es van emetre per pal·liar la manca de moneda fraccionària a causa de l'automatització del cobrament dels autobusos.

Monedes del Poblenou: les guardaríem. Potser ens ajudarien a arrelar. Anys després les podríem ensenyar com s’ensenyen els cupons de racionament i els bitllets de la guerra: com un món que va existir, i que potser encara viu en secret, colgat per una grisor aclaparadora.

5
EL PASSATGE FERRER VIDAL

En les darreres dècades del segle xx les diferències socials es van escurçar com mai. L’accés a l’educació, l’esport, la societat de consum, van posar en contacte persones de diferents extraccions i van ser formes d’anivellament, malgrat que els esglaons mai no han deixat d’existir. Hem vist com una cosa natural deixar de pertànyer al món dels nostres avis i dels nostres pares i, a partir d’un cert moment, viure la vida com si sempre haguéssim estat rics i haguéssim tingut de tot. Fins fa poc, per als nostres fills aquest era l’únic món possible. Quan va esclatar la guerra, la meva mare tenia dos anys i el meu tiet, sis. Per evitar el perill dels bombardeigs, el meu avi, que era de Viladrau, va enviar-los al poble dels seus pares. Quan el 1975 es va publicar el dietari de Marià Manent, El vel de Maia, que explicava els tres anys que Manent havia passat a Viladrau durant la guerra civil, la meva mare, que no acostumava a comprar llibres fora dels del Círculo de Lectores, el va llegir de seguida. Es va emocionar perquè en Manent esmentava la seva padrina, que va morir de part la nit de Nadal de 1937:

«Vaig veure l’Assumpció de can Garrofó, una pobra dona veïna que està morint-se. Pàl·lida, anguniosa al llit rústic, voltada de dones amatents. El seu marit beu vi i diu coses terribles».

Era un fil primíssim que connectava la meva mare amb un món que havia tingut a tocar de mà, però amb el qual no hi havia hagut cap contacte efectiu. La família del meu avi eren esclopers. Hi ha una fotografia antiga que sembla del Far West: deu ser 1913 o 1914, perquè l’avi Quimet anava amb el segle i en aquesta fotografia deu tenir tretze o catorze anys: és el noi del llaç al coll. Un dels germans, Carlos Mota, que a la fotografia duu un bigotet de senyor, va venir a Barcelona, feia de representant, i el va cridar. Pocs anys després, de tota aquella colla de germans i germanes que apareixen a la fotografia, només un, l’onclo Mariano, que és l’infant de bolquers, vivia a Viladrau. Eren gent senzilla. La meva mare explicava que el meu avi anava a Sant Hilari a buscar aigua de la Font Picant per portar-la als estiuejants de Barcelona. Després va entrar a treballar a l’Hotel Bofill i d’allà, va passar a viure a Sant Andreu, amb en Carlos, i a fer de cambrer al Gran Cafè Barcelona de la plaça de la Universitat.

Per influència de les lectures i de les pel·lícules, jo em sentia més proper als senyors que estiuejaven a l’Hotel Bofill que als esclopers, els aiguaders o els cambrers. Jo també volia llevar-me a la casa de Rosquelles, com Marià Manent, i trobar que «fa un sol tebi», que «al matí cantaven les cogullades», que a la nit «els avets del parc s’agitaven com una herba». Cap a 1997 o 1998 vaig estar una temporada obsessionat amb aquest desencaix. Acabava de tenir un fill. Feia anys que estava encallat amb una novel·la on intentava explicar la meva relació amb el barri i amb els meus pares. M’agradaven molt les pel·lícules de Buster Keaton, me’n vaig empassar un parell de biografies i vaig pensar d’escriure’n un llibre. Va néixer en una família de comediants i de ben petit ja actuava pels pobles. El pare –Joe Keaton, que surt com a secundari dels seus curts– el tractava a patacades. L’anunciaven com the human mop: la baieta humana. Però en els llargmetratges que va protagonitzar molts anys després apareixia com un milionari que no havia treballat mai, inútil i incapaç. M’obsedia la idea de descobrir un moment en la filmació en què la ficció deixés de ser ficció i pogués arribar a veure l’escena que hi tenia lloc realment: un home assegut en una cadira, enmig d’una petita cambra, mentre filmen una pel·lícula. Keaton va néixer en un poblet de Kansas, el 1895: era cinc anys més jove que el meu avi.

La família Mota Recasens a Viladrau cap a 1914.

A finals dels anys vuitanta, els magatzems que hi havia a la cantonada del carrer Wad-Ras amb el carrer Luchana, on nos­altres vivíem, van quedar abandonats. El mecànic de baix, Antònio Mestres, em va advertir del perill que poguessin entrar lladres: tota la cantonada estava en ruïnes, hi havia portes esbotzades i panys de paret caiguts. Era el mes d’agost, i el veïnat estava molt solitari. Feia anys que vivíem sols a la finca: els veïns del replà, en Vicent Rosich i la Trini, havien marxat i vivien a la torre d’estiueig. Si un lladre hagués volgut tenia mil maneres d’entrar a casa. Era una situació d’un neguit estrany, que es va repetir altres vegades aquells anys. La meva mare i el meu germà eren fora, treballant a l’hostal d’Arbúcies, el meu pare no recordo on parava. Vaig passar un parell de nits sense dormir, vigilant el carrer. En una d’aquestes nits, mentre llegia al balcó, vaig veure passar l’escriptor Joan Rendé, fent marxa atlètica, amb els bigotis recargolats, com un mena de baró de Coubertin. Va ser d’aquesta manera que vaig descobrir que en Rendé era veí del barri i que la seva família tenia una casa de propietat al carrer Llacuna.

Hem quedat al bar del Casino de l’Aliança per parlar de les meves recerques sobre el barri. M’explica que els seus avis materns, els Matons i els Masdeu, eren drapaires i transportistes del barri del Taulat. Compraven ferros: els cèrcols de les bótes que redreçaven a mà per fer flejes. També portaven carbó del moll a les foneries, amb grans senalles, que carregaven en unes carretes de rodes robustíssimes. En poc temps van ser propietaris d’unes cases al carrer Major del Taulat i al carrer Odó Pinós, en un dels nuclis més antics del Poblenou: molt senzilles, amb uns pisos petits, amb uns baixos que al darrere hi tenien un hort. En una d’aquestes cases, cap a finals del segle xix s’hi va instal·lar a viure Joaquim Monzó Vidal, bufador de vidre, valencià de Benigànim, a la vall d’Albaida: l’avi de l’escriptor Quim Monzó. Per això un dels contes del primer llibre de Monzó, Uf, va dir ell (1978) està dedicat: «Al nét del Matons, del nét del tio Ximo». En aquella època Rendé i Monzó es tractaven força.

Joaquim Mota, cambrer a l'aeroport del Prat. Buster Keaton i Ruth Drwyer, milionaris, a Seven Chances (1925).

L’àvia de Joan Rendé va néixer el 1886. Explicava que per anar a l’Aliança Vella, la cruïlla de Wad-Ras amb el passeig del Triomf, escampaven una estesa de taulons i les noies hi passaven pel damunt amb les faldilles arromangades. A l’hivern el barri es transformava en un fangar. D’anar cap al mar en deien anar amunt, perquè la llacuna quedava a un nivell més baix que el litoral: la Rambla feia pujada. Rendé ha modificat una mica el look. Ja no sembla Coubertin. Ara més aviat recorda un coronel de l’exèrcit britànic, amb la cara fibrada, el clatell pelat, el cabell curtíssim: encara fa molt d’esport i munta a cavall. La família va ampliar el negoci i el 1918 va construir una casa al carrer Llacuna, entre Llull i Pujades, la primera que es va aixecar en aquella illa de cases. En un dels baixos hi havia el magatzem i en l’altre, la quadra amb els cavalls. La passió pels cavalls li ve d’aquí.

Entre els carreters de l’avi Matons, hi havia el tenor Miguel Fleta, un d’aquells can­tants lírics que a Barcelona sortien de la classe treballadora, com Manolo Utor, conegut com el musclaire, un personatge pintoresc, que va ser molt popular als anys trenta. A un altre carreter li deien el València. Era un gran treballador, molt formal, però quan plegava dissabte al migdia es torrava fins dilluns al matí. Una nit tornaven del Pla del Palau amb un xarret que tenien. En un clot hi troben un ombra que es mou. L’avi treu el revòlver. «¿El revòlver?» –li dic jo. «¡És clar! ¡La gent duia revòlver!» Aleshores descobreix el València, begut, doblegat dins del clot, que li diu: «tot volta, tot volta i esperava que passés la quadra per ficar-m’hi a dins».

Rendé recorda els cognoms antics del Poblenou, amics de casa: els Andreu i els Tamareu, que eren pellaires; els Alcover, que fabricaven maquinària; els Saladrigas, els Benguerel, del ram de l’aigua. I sobretot els Illa, que eren parents dels seus avis, i que van muntar una fàbrica de tints i aprestos que va donar molts diners. Tenien dues llotges contigües al Liceu on feien grans festasses. A la fàbrica nova que van construir als límits del barri, al carrer Bolívia, hi treballaven dues mil persones. Vivien al carrer Mallorca i gastaven etiqueta a tot drap. En Rendé havia anat de casament amb un jaqué que havia estat dels Illa. M’explica que Teodora Illa havia estat minyona. La tia Rosa, va agafar el seu fill Vicenç, que l’havia deixat embarassada: «o t’hi cases o et faig fora de casa!» «Eren gent que s’havien fet a ells mateixos. De vegades als pobles tenien telers amb llançadora manual i feien roba. I quan van arribar a la ciutat van posar fàbriques amb telers mecànics. Molts, del terrós van passar a ser senyors: per això eren tan excessius».

L’endemà he quedat al Bauma de la Diagonal amb Santi Ferrer-Vidal. El conec de fa quinze anys, quan tots dos jugàvem a futbol. Va estudiar arquitectura i és interiorista, ha estat professor de l’escola Eina i per aquesta raó hem anat coincidint aquí i allà. Un d’aquests matins que he anat a voltar i a fer fotos pel barri, al meu antic carrer, al costat de la farmàcia de les germanes Clemente –la nostra farmàcia–, a la cantonada on anava a fer classes particulars a Carles Prats –Luchana, entre Llull i Pujades–, vaig reparar en el nom del passatge: Ferrer Vidal. Vaig pensar que devia ser el rebesavi del meu amic: ho era. El passatge Ferrer Vidal travessa l’illa de cases entre Luchana i Llacuna i va a parar davant de la casa de Joan Rendé. On ara hi ha aquest passatge, cap a 1860 hi havia una de les fàbriques més importants del Poblenou: José Ferrer y Compañía, que va arribar a tenir nou-cents treballadors. Els Ferrer eren de Vilanova, isabelins, havien defensat la ciutat en temps de la segona carlinada. El pare era boter i es guanyava bé la vida. Va voler enviar el fill a Bordeus a estudiar, però en l’últim moment Sebastià Gumà li va demanar que dirigís la fàbrica de teixits. Va prendre el control de la indústria, la va modernitzar i li va canviar el nom. És la famosa Fàbrica del Mar, de la Rambla de Vilanova. Es va casar amb Conxita Soler, filla d’una família d’indianos, i van obrir una segona fàbrica al Poblenou, en el solar on ara hi ha el passatge que duu el seu nom.

Quan sortia de casa per anar a buscar el metro a l’estació de Llacuna per anar a la Universitat, passava per davant dels tallers de La Vanguardia propietat de la família Godó. Pel costat de la farinera La Asunción de Joan Viaplana, que a l’entrada tenia una J i una V de ferro forjat amb el cop de fuet modernista. A començaments dels anys vuitanta la fàbrica estava esquarterada en tallers i agències de transport. Si prenia el passatge Masoliver –m’agradava passar-hi perquè tenia el terra de llambordins–, passava pel costat de l’antiga fàbrica de ca l’Illa. Per completar el mapa només faltava aquella fàbrica perduda.

Els Ferrer Vidal vivien al passeig de Gràcia, en el xamfrà on ara hi ha La Pedrera. Després van passar al bloc del costat i, més endavant, al passeig de Gràcia 114, en una casa construïda per Eduard Ferrés i Puig, que recorda la secessió vienesa. Originàriament tenia una tribuna, una mena de colomar que Oriol Bohigas va elogiar en el seu llibre sobre l’arquitectura modernista. El fill de José Ferrer, José Ferrer-Vidal, va ser un gran col·leccionista d’art i va tenir un gabinet de curiositats. Es va casar amb Josefina, germana d’Eusebi Güell, i va obtenir un títol pontifici: marquès de Ferrer-Vidal. Ni ell ni els seus germans Luis i Juan no van voler seguir el negoci del tèxtil. Es va vendre la fàbrica del Poblenou i, juntament amb altres socis, van crear els ciments Asland. El besavi del meu amic, Luis Ferrer-Vidal, va ser un dels fundadors de la Caixa de Pensions.

Amb el pare d’en Santi va començar la decadència. El van expulsar de totes les escoles on va anar. Va estudiar per capità de la Marina Mercant, però no va arribar mai a embarcar-se. La mare el va obligar a entrar a Cubiertas y Tejados, que era propietat de la família, però no hi va encaixar. Finalment va obrir un taller metal·lúrgic a Cornellà. Li pregunto com es deia el taller: Ferreco: Ferrer y Cortella. El meu pare canviava contínuament de feina, seria molt fort que també hagués treballat a Ferreco. En Santi ha conservat un oli que representa el seu besavi, José Ferrer-Vidal amb la Gran Cruz de Isabel la Católica pen­jada al coll i el té al rebedor del pis.

José Ferrer-Vidal propietari d'una fàbrica al carrer Luchana.

Després de parlar amb els meus amics he tornat a l’Arxiu Històric de Sant Martí de Provençals. He buscat els noms de tots aquests propietaris en l’Expedient de Segregació del 1864. August Matons potser era el germà d’aquell Joan Matons que tenia la casa al carrer d’Odó Pinós, l’avi de Joan Rendé. Entre els propietarios no residentes hi ha alguns grans noms de la indústria catalana: Juan Arañó, Ramón Bonaplata, Manuel Girona, Jerónimo Juncadella. També he trobat un document del 16 d’abril del 1877. José Ferrer y Vidal, «fabricante de Hilados, Tejidos y estampados», demana ampliar la fàbrica. L’arquitecte municipal, Pere Falqués Urpí, reclama «un plano de emplazamiento que indique la situación del solar de la obra respecto a las vías públicas contiguas.» Aleshores presenten un plànol en el qual no hi ha res dibuixat. Els carrers Luchana, Llacuna, Llull i Pujades encara no existeixen: només hi ha la corba de l’acequia La Llacuna i els límits de propietat de dues grans famílies de Barcelona: els Grau i el Villavecchia.

Un document de l’1 de març de 1882 m’ha fet recordar l’àvia de Joan Rendé.

«La comisión que suscribe. Visto lo intransitables que se ponen en días de lluvia algunas de las calles de esta localidad a causa del barro cenagoso que en ellas se encharca y de un modo especial en las tres principales vías como son la carretera de Mataró y Ribas y la calle Mayor del Taulat, dificultando y haciendo a veces casi imposible el que los transeúntes puedan traspasarlas so pena de enlodarse hasta las rodillas y con el fin de evitar esta comisión en lo posible las molestias a los transeúntes, tiene el honor de proponer a Vª Magcia se sirva acordar la construcción de los pasos adoquinados que a juicio de esta comisión sean convenientes a cada una de las vías citadas sin prejuicio de establecer otros pasos en las demás.»

També he mirat les sol·licituds de «Licencias para uso de armas de caza y para cazar». L’any 1879 he anotat el nom d’uns quants pistolers d’aquell temps: Juan Cusí Pons, Ramon Martín Turró, José Fernández Quintana, Francisco Tort y Costa, Martín Trinxant Sabadell, Juan Enrich Torrella, Jaime Sol Buguñá, Pablo Sust Castella, Joaquim Bragós Gausachs. Aquestes armes es feien servir per altres usos, a més de caçar. Pedro Solá Cañameras sol·licita uso de arma de fuego con destino a la defensa de la propiedad rural. Mariano Bou Borrás, Antonio Sánchez Estrella, Narciso Rosés Mirallets, José Casas Serra, Juan Graula, José Ramon Palau, Miguel Ripoll Dabós, demanen uso de arma de las permitidas por la ley. Quantes n’hi devia haver de no permeses –penso. El febrer de 1880, Salvador Ferran Carles demana uso de pistola o revólver con destino a la defensa personal en despoblado. Era el que m’havia explicat en Rendé.

He trobat algunes referències a la crisi de la indústria del cotó, com a conseqüència de la guerra de secessió nord-americana. Un dels documents, de 1864, un full senzill de llibreta ratllada, fa referència a la fàbrica de D. José Ferrer y Cia. L’encarregat, Jaime Debat, informa que ha acomiadat sis treballadors: Jaime Casanovas, José Ferran, Juan Ginabreda, Antonio Gües, Domingo Salas, José Casañas. Pistoles i acomiadaments: no passaran gaires anys abans que comencin les matances d’obrers i patrons.

Quan van morir els meus avis, em va quedar el pis de Gràcia. Vaig voler-hi fer obres i amb la meva mare vam estar més d’una setmana per buidar-lo. Feia anys que el meu avi era mort. La meva àvia no es va acostumar a estar-s’hi sola i no hi anava gairebé mai. Jo el feia servir per estudiar, hi afegia els meus llibres i papers, sense tocar res del que hi havia. Amb la meva mare, anàvem omplint bosses d’escombraries amb pots de brillantina que havien estat del meu avi i que encara corrien ressecs per la cambra de bany, plats i coberts desaparellats, llençols i roba vella. Vaig conservar corbates dels anys trenta, un parxís de fusta, les pinces de plàstic transparent que sortien en els paquets de sabó, uns gots de la Pepsi-Cola que el meu avi havia portat de l’aeroport. Hi va haver un moment terrible. En la pila de coses per llençar, la meva mare va descobrir un dels esclops que li havien fet a Viladrau en temps de la guerra. Només un, l’altre l’havia llençat jo, sense fixar-m’hi. Fins a aquell moment, no significaven res per mi.

Vaig notar en la meva mare una reacció de tristesa com no li havia vist mai. Una tristesa que tenia a veure amb mi, amb el que havia provocat amb el meu atabalament i amb el delit d’enllestir de pressa per començar com més aviat millor a fer el pis nou. Per a ella, cada objecte que sortia d’un armari, d’un altell o d’una calaixera, originava un instant de recolliment, el recordava, l’acariciava, hi veia un moment de la seva vida, amb els seus pares. Després podia decidir que el llençava o que se l’enduia a casa, al Poblenou, però havia de complir el ritual sencer. «Per molt que els estimis, els fills no poden ser com tu ni poden comprendre el teu món», devia pensar en el seu dolor.

Aquell esclop és un vehicle que et transporta del món de Viladrau al món de Gràcia, del Poblenou dels industrials i els obrers a un temps que va escurçar més que mai les diferències socials. Queda un sentiment de deute immens i de solitud.

El petit esclop de la nena Maria Mota.