Envia'm un senyal

Vaig passar per un infern diari havent de conviure en aquelles condicions amb aquella dona rondant per allà tot el dia, en aquella casa on ja no em sentia feliç. Se’m feia una muntanya haver de viure amb ells dos. M’estava tant com podia a fora de casa, anava moltes estones a la residència a fer companyia a la meva àvia, o sortia amb el meu nòvio…

I és que va ser per aquella època que vaig començar a sortir amb el noi més guapo i ben plantat de l’institut, el Marc, de qui em vaig enamorar bojament. Un amor molt intens i molt sincer que no va durar...

Aleshores va ser quan, amb disset anys, vaig decidir que volia marxar ben lluny d’aquella casa i de tot plegat. El meu pare no en va voler sentir parlar, i vaig haver d’esperar els tres mesos que em faltaven per arribar a la majoria d’edat, que se’m van fer eterns. El pare no semblava que tingués cap problema amb el fet que jo marxés; l’única condició que hi posava era l’edat! Tan poc l’importava que un cop jo complís els divuit anys me n’anés on jo volgués? Era una cosa que vaig trobar incomprensible. I, a sobre, durant el temps que em faltava per marxar, vaig haver d’aguantar el continu somriure maliciós amb aires de victòria d’aquella maleïda dona, que per fi havia aconseguit el que volia.

No vaig esperar ni un dia més. L’endemà mateix de fer els divuit anys, després d’una trista festa d’aniversari conjunta per a mi i per al meu pare que ens va organitzar la Lydia vaig marxar a viure i a estudiar a Londres. Havia decidit començar una nova vida lluny d’aquella dona que m’havia pres el pare i deixant enrere la gent que m’estimava. Però no tenia altre remei.

I va ser quan feia quatre anys que vivia a Londres que vaig rebre la pitjor trucada de telèfon de la meva vida:

—Hola, soc la Lydia. Hauries de tornar urgentment a casa… És pel teu pare… El teu pare… s’ha mort aquesta matinada. Em sap molt de greu.

—Com? Però què em dius ara! No! No pot ser! Sisplau… No, no, digue’m que no és veritat! No pot ser! No pot ser!!!

2

L’ENTERRAMENT

Després de penjar em vaig quedar feta pols. No em podia creure el que acabava de sentir. Vaig sortir del meu pis corrents, sense agafar res. Me’n vaig anar directament a l’aeroport per comprar el primer bitllet d’avió que sortís cap a casa. Volia arribar tan aviat com pogués per estar al costat del meu pare, per poder-lo veure i saber el que havia passat, i sobretot per acomiadar-me d’ell. Per més voltes que hi donés em costava molt imaginar-me que ja no el tornaria a veure més. El meu pare, el meu bessó… Sentia com si m’haguessin arrancat la meitat de mi mateixa. I, a més a més, em va caure a sobre un sentiment immens de culpa per haver marxat lluny d’ell, per haver-me perdut tantes coses al seu costat.

L’última vegada que ens havíem vist havia sigut dos mesos enrere. Havia tornat a casa per passar-hi un cap de setmana. Volia veure el meu pare i la meva àvia, la qual feia temps que estava molt malalta. Els anava a visitar cada dos o tres mesos, combinant-m’ho com podia amb la feina i els estudis.

Durant la trucada, la Lydia em va explicar que el meu pare havia tingut un accident amb el seu descapotable. Em va explicar que el cotxe li havia patinat en un revolt molt perillós i que llavors havia perdut el control del vehicle. De resultes d’això, havia caigut per un barranc escarpat de més de cent metres d’alçada, i havia mort a l’acte a conseqüència dels cops que havia rebut. «Segurament, si no hagués anat amb aquell cotxe descapotat encara seria viu», em va dir, «però ja saps que era el preferit del teu pare. Sempre que podia agafava el descapotable; deia que li encantava la sensació de llibertat i de que li toques l’aire a la cara.» Mentre la Lydia m’explicava com havia anat l’accident jo no sabia el que em deia, sentia les seves paraules com si les digués a una altra persona. Estava paralitzada i l’únic que pensava és com podia ser que el meu pare fos mort. Ell, tan bon conductor, tan prudent. No ho podia entendre. Després, a l’avió, vaig repassar mil vegades el que recordava de la conversa, sense poder entendre res.

Quan vaig arribar, vaig agafar un taxi al mateix aeroport i vaig anar directament al tanatori on la Lydia m’havia dit que tenien en vetlla el meu pare després d’haver-li fet l’autòpsia.

Ningú sap el que em va costar entrar al tanatori. Vaig baixar del taxi em vaig quedar al costat de la porta una bona estona plorant desconsoladament. Finalment, vaig respirar ben fort i vaig entrar. A dins hi havia diferents sales de vetlla; a cada porta hi posava el nom del difunt. Vaig anar buscant la sala on hi hagués el nom del meu pare; irracionalment pensava en la possibilitat que no el trobaria, que no hi hagués cap rètol amb el seu nom. Però el vaig trobar: a la sala 3 hi havia el maleït cartellet amb el nom del meu pare. Només de veure el paper amb el seu nom enganxat a la porta ja em va agafar una esgarrifança:

Francesc Olvers 1972-2026

La porta estava entreoberta, la vaig empènyer suaument i, només d’entrar, entremig de molta gent vaig veure la meva àvia. La pobra feia més de dos anys que patia Alzheimer i l’erosió de la malaltia era cada vegada més evident. Personalment, tot i que els metges em van dir que no hi tenia res a veure, jo sempre vaig tenir molt clar que aquella malaltia l’hi havien provocada les situacions difícils per les quals va haver de passar al llarg de la seva vida: la mort del seu marit, haver hagut de marxar del costat del seu fill i la seva neta per culpa de la Lydia; tot això de ben segur que va fer que el seu cervell se’n ressentís i acabés amb un terrible Alzheimer. És cert que l’àvia, quan va entrar en aquella residència, ja no estava del tot bé, però mai més va tornar a ser la mateixa. Jo l’anava a visitar sempre que podia, i cada vegada la veia pitjor. Feia molt de temps que ja ni em reconeixia, i quan no era al llit passava el temps asseguda en una cadira de rodes. La treien a passejar a estones pel pati de la residència sense que ella sabés ni qui era ni on era ni què feia.

Tot i així, la Lydia s’havia ocupat de fer-la anar a buscar i de posar-la al mig de la sala de vetlla perquè tothom la veiés. Vaig anar de dret cap a ella i la vaig abraçar molt fort mentre li feia un munt de petons. Ella, com sempre, em mirava i em somreia amb una mena de mirada buida però a la vegada molt tendra i bonica. De vegades, quan et mirava, fins i tot semblava que et coneixia. Però no, de la meva àvia Anna només en quedava el cos esquelètic. El cap ja feia molt de temps que havia marxat.

La Lydia se’m va acostar de seguida, mentre apartava aïradament a tothom que tenia al davant fins a arribar a mi i abraçar-me… d’una manera tan freda, falsa i distant, que no va deixar a cap dels presents indiferent.

Me la vaig mirar de cap a peus. Només a ella se li podia haver acudit presentar-se al tanatori d’aquella manera. Quina poca vergonya que tenia! Anava vestida de tal manera que em van entrar fins i tot ganes de vomitar. Anava tota de negre, amb un vestit extremadament cenyit i molt més curt del normal pel lloc on era. I, com sempre, amb les seves sabates de taló, uns talons més llargs que la seva malicia.

Em va fer bullir la sang i li vaig dir tot alçant la veu:

—Lydia, tu creus que calia portar aquí la meva àvia? Potser m’ho hauries hagut de consultar abans, no trobes? La pobra aquí no hi fa res, i ho saps de sobres. Només aconseguiràs que la pobra es trasbalsi per res.

—Ai, maca, si ho he fet per tu… Pensava que estaries contenta de veure-la. És la mare del teu pare… —va contestar ella tota ofesa i a la defensiva.

En aquell moment no hi havia gaire gent a dins la sala, i dels que hi havia crec que no coneixia ningú. Fos com fos, jo em sentia desorientada i m’era igual tot. Tenia el cap com un bombo, no havia pogut dormir ni un sol minut des que havia rebut la notícia que m’havia donat la Lydia, unes dotze hores abans, i començava a notar el cansament. A l’avió, mentre volava cap a casa, havia intentat tancar els ulls, però m’havia sigut del tot impossible: el meu cervell no parava de martiritzar-me, no em deixava ni un minut de treva, i no havia pogut descansar gens. Tenia el cap molt espès, i a dins al taxi que em portava al tanatori m’havia pres una pastilla per intentar alleugerir el malestar. I ara, a dins de la sala de vetlla, fins i tot em costava distingir qui era qui. Hi havia alguna cara que em sonava però jo no estava per ningú tot i que vaig veure que totes les mirades de tots els presents anaven dirigides cap a mi.

A un racó de la sala, assegut, hi vaig veure un home que em mirava. Al primer moment, no el vaig conèixer. Després, em va estranyar no haver-lo conegut de seguida. I vaig pensar que realment havia de tenir el cap molt poc clar per no haver conegut el Xavi, l’amic inseparable del meu pare. Em mirava amb prudència, esperant l’ocasió per acostar-se a mi. Com que va veure que jo no li deia res (ni a ell ni a ningú) finalment es va aixecar i va venir cap a mi.

Tenia una cara que semblava un poema. Se’l veia literalment enfonsat. El Xavi sempre havia sigut un home que destacava, sempre anava vestit d’una manera impecable, li encantava la roba i sempre anava a l’última. Aquell dia, en canvi, anava vestit com si portés la mateixa roba des de feia dies, mig arrugada i no gaire neta. Baixet i una mica grassonet com era, sempre de bon humor, tenia una cara de bona persona que feia que et caigués bé des del moment de coneixe’l.

Feia molt de temps que no el veia, ja que quan jo tornava a casa no solia coincidir amb ell. I quan el vaig veure a dins aquella sala semblava que li haguessin caigut de cop vint anys al damunt, anava mal afaitat, li havien sortit un munt de cabells blancs i unes bosses enormes sota els ulls, com si fes dies que no dormís. La veritat és que tot ell feia una mica d’esgarrifança; estava molt desmillorat. Se’m va anar acostant lentament, esquivant la gent que hi havia a la sala. Quan vam tenir al davant, se’m va abraçar amb molta força i vam estar així molta estona sense dir-nos res. Tots dos ploràvem. Quan finalment es va poder treure el nus de la gola i va poder parlar, em va dir que ho sentia molt, que s’estimava molt el meu pare que el trobaria molt a faltar, que li sabia molt de greu per mi… Em va dir que no patís per res, que ell estaria el meu costat en tot moment, que m’ajudaria en tot el que jo pogués necessitar… L’hi vaig agrair de tot cor. Jo també sabia com el meu pare s’estimava al Xavi. En el fons eren gairebé com germans, el Xavi també ho estava passant molt malament, a ell de ben segur que també li costaria molt superar aquella inesperada i dolorosa mort del meu pare. De cop i volta, vaig entendre que el Xavi era l’única persona en qui podia confiar, a part que seria ell qui em podria ajudar en tots els assumptes legals que hauria de resoldre a partir de llavors. Jo no tenia ganes de posar-me a pensar en res del que hauria de fer a causa de la mort del meu pare i ell, sent advocat i coneixent el meu pare i tot el cas, se’n faria càrrec de la manera més fiable i efectiva.

La Lydia, veient que parlàvem i ploràvem tots dos abraçats, se’ns va acostar per intentar afegir-se a la conversa.

—Laura, al teu pare li hauria agradat tant aquesta escena! Veure el seu millor amic abraçat a tu… Us estimava tant, a tots dos!

Que falsa que era! No podia suportar-la! No li vam fer ni cas, la vam ignorar completament. En aquell moment vaig pensar que quan pogués havia de parlar amb el Xavi sobre aquella dona. L’havia d’avisar que anés amb molt de compte amb ella. Encara que el Xavi ja devia saber de quin peu calçava la Lydia. El Xavi era un home intel·ligent i segur que ja havia vist el que la Lydia havia fet amb mi i amb el pare. No sabia fins a quin punt la Lydia també havia aconseguit que el pare i el Xavi es distanciessin per tenir el meu pare per a ella sola. Ho hauria d’esbrinar.

La Lydia, com si fos el mestre de cerimònies —un paper que certament és el que més li agradava— em va dir que m’acompanyaria a veure el meu pare. Em va fer passar a una petita habitació, dins de la mateixa sala de vetlla, que quedava a part, i tancada per respectar la gent que no volia entrar a veure el difunt.

La Lydia em va acompanyar intentant agafar-me pel braç, cosa que jo vaig rebutjar, va obrir la porta d’aquella petita habitació i, només entrar-hi, vaig veure que estava pràcticament del tot ocupada pel taüt. Era un taüt imponent de color negre brillant, i estava rodejat d’un munt de rams de flors. A tots els rams hi havia una nota de la persona o l’associació que l’enviava. No em vaig entretenir a llegir-ne ni un; la veritat és que no m’importava en absolut qui hagués enviat un ram o qui ho hagués deixat de fer.

El que sí que vaig veure, perquè era per sobre de tot i destacava, va ser un ram enorme col·locat al costat d’una foto, també ben gran, del meu pare; a la foto se’l veia abraçat (només faltaria!) a la Lydia. I hi havia un escrit que deia:

Amb tot l’amor de la dona que més t’ha estimat i sempre més t’estimarà d’aquest món… La teva Lydia.

A la cara em devia notar que allò no m’havia agradat gens, però segur que en el fons és el que ella pretenia: fer-me veure qui manava allà i a tot arreu. Quina ràbia que em va fer!

Em vaig acostar al taüt. Estava tancat. Vaig sentir la veu de la Lydia que, darrere meu, m’explicava amb tota la fredor del món que el meu pare havia quedat molt malmès per l’accident i, per això, no se’l podia veure. Li vaig demanar que sortís, que em volia quedar a soles amb el pare per poder acomiadar-me d’ell amb intimitat. Ella, primer, va dubtar un instant, però suposo que el seu cap malaltís va arribar a la conclusió que jo ja no podia fer res per recuperar el pare.

Va intentar fer-me un petó, que jo vaig rebutjar. No sé si ho va fer per fer el seu paperet o fins i tot perquè en aquell moment potser jo li feia pena, cosa difícil de creure en aquella bruixa, perquè estic segura que aquella dona la paraula «pena» no l’havia conegut mai. Finalment va sortir i jo vaig poder tancar la porta.

Vaig agafar una cadira que hi havia en un racó, i la vaig posar falcada entre el pom de la porta i el terra perquè ningú pogués entrar. Volia quedar-me a soles amb el meu pare. No volia que ningú ens molestés i, sobretot, el que no volia era que aquella bruixa entrés cada dos per tres a tafanejar i a destorbar-me.

Un cop em vaig assegurar que la porta quedava ben tancada i que ningú la podria obrir des de fora, vaig començar a tremolar com una fulla, feia tant de temps que no estava sola amb el meu pare… I ara que finalment m’hi quedava, era massa tard. Amb tantes estones que havíem arribat a passar plegats, tots sols, hores i hores… I en aquell moment jo era incapaç de recordar quina havia sigut l’última vegada que havíem estat tots dos sols. Segurament devia fer uns quants anys que no passàvem algun dels nostres moments, com solíem anomenar-los, i que volia dir que ens quedàvem sols i que fèiem el que ens venia de gust a tots dos. Des que la Lydia va venir a viure amb nosaltres ja mai més vam poder tenir aquells moments nostres, des de llavors ella sempre es va posar entremig i mai podíem estar sols. Tots aquells moments que m’havia robat eren ja irrecuperables!

Un cop sola, tancada i davant del taüt, vaig començar a plorar pensant en el passat, en com havia hagut de marxar de casa, allunyant-me del meu pare, per culpa d’aquella dona… Em sabia tant de greu! I ara haver de veure’l tancat a dins un taüt, sense vida.

M’havia costat molt marxar a Londres, on tot i les dificultats m’hi havia acabat adaptant prou bé. Allà em vaig bolcar directament en els estudis i vaig acabar les carreres d’història i d’humanitats i, després, em vaig submergir en diferents treballs de recerca relacionats amb diferents màsters de les carreres, que m’apassionaven i em feien desconnectar de tot plegat. A la vegada, m’apuntava a qualsevol activitat per evitar pensar en tot el que havia deixat enrere. El que feia també quan no tenia classes era aprofitar per viatjar arreu del món, que era una altra de les meves grans passions, i així era com procurava fugir de la realitat. Una de les últimes vegades que havia tornat a casa havia intentat demanar-li al pare de fer alguna cosa tots dos junts: anar a dinar o a sopar, sortir a passejar… però tots dos sols, com havíem fet sempre abans. Li vaig dir que el trobava molt a faltar, que el necessitava, que no n’hi havia prou que parléssim sovint per telèfon i que ens enviéssim moltes fotos. Jo el que necessitava era temps amb ell, a soles!

Ell, una mica neguitós, em va respondre que no, que no podia, que l’havia d’entendre, que la Lydia era una dona molt possessiva i molt gelosa, i que no li agradava que anéssim sols. Segons em va explicar, la Lydia li deia que ella en el fons m’estimava molt a mi, i que l’únic que havia de fer jo era acceptar-la, que allà on hi hagués el meu pare també hi havia de ser ella. Així que no hi va haver manera de poder quedar-me a soles amb ell. Estava clar que aquella dona el tenia completament abduït.

I ara per fi em tornava a trobar sola amb ell. Ara que el meu pare ja era mort, i que ja no podríem parlar ni riure ni fer res junts. Ara tan sols em quedava acomiadar-me, encara que em costés d’imaginar que ja no el tornaria a veure mai més.

Sé que no ho havia de fer, sé que la Lydia em va avisar, però no me’n podia estar: havia de comprovar que qui havia allà dins era el meu pare, ho havia de veure amb els meus propis ulls. Per tant, em vaig apropar i vaig obrir la tapa del taüt.

Va ser molt dur. Estava del tot irreconeixible, tenia la cara inflada i plena de cops, però estava clar que era el meu pare…, tenia els ulls tancats i els llavis cosits… sí, literalment cosits, s’hi podia distingir el fil fàcilment. Tenia el color de pell ataronjat i molt pujat de to; vaig suposar que era a causa del munt de maquillatge que li havien posat per intentar tapar tots els cops i rascades que arribava a tenir. Com havia d’haver patit! Havia sigut un accident espantós, d’això no se’n podia dubtar.

El pare anava vestit amb un conjunt d’americana i pantalons negres, amb una camisa blanca, corbata també negra i mocassins, tot nou de trinca. Estava segura que tot era nou, que no s’havien ni molestat a treure-li ni les etiquetes, de la mateixa manera que també estava completament segura que la Lydia ho havia fet anar a comprar tot i ho havia donat a la funerària perquè el vestissin; no s’havia dignat ni a posar-li cap peça de roba que fos seva de veritat.

Havia parat de plorar. No em sortia ni una llàgrima. Només tremolava. No podia parar de tremolar tota jo, amb una barreja de ràbia, de por… d’impotència… No m’hauria imaginat mai haver de veure el meu pobre pare així, el meu bessó…

Me’l vaig estar mirant molta estona. Li vaig acariciar la cara i els cabells, havia perdut per complet la noció del temps. Volia estar amb ell tanta estona com pogués, encara que estigués d’aquella manera.

Va arribar un moment, després de no parar de mirar-me’l, que vaig començar a veure’l tal com era abans. Va ser com si el meu cervell hagués esborrat els cops i les esgarrinxades que tenia i ja només veiés l’antiga imatge del meu pare mentre dormia plàcidament. Fins i tot em va semblar que ell somreia mentre li acaronava els cabells. Tot ho veia com a dins d’un malson. Com necessitava el meu pare! Ara me’n començava a adonar.

Aleshores, sense pensar gaire el que feia, vaig agafar un dels gerros plens de flors que hi havia al voltant de la caixa, el vaig buidar, el vaig posar del revés, m’hi vaig enfilar i, fent un salt, vaig entrar dins el taüt. La caixa s’aguantava damunt d’una estructura de ferro amb rodes, que es va moure bruscament quan m’hi vaig posar a sobre i, durant uns segons es va balancejar de tal manera, que fins i tot vaig pensar que acabaria caient a terra el taüt amb el meu pare i jo a dins. Per sort, devia estar ben agafat i l’estructura era forta, perquè es va tornar a quedar quiet al cap de pocs segons. Així que vaig acabar a dins el taüt fortament abraçada al cos sense vida del meu pare… La veritat és, que com que jo soc una noia més aviat menuda, en el taüt hi cabíem perfectament tots dos.

Llavors vaig tancar els ulls. Tot era silenci. Quina pau, quina barreja tan estranya de sensacions que sentia! En aquell moment hauria volgut que el temps es parés i que aquella abraçada amb el meu pare durés per sempre més. Em sentia tan bé, tan relaxada! I de cop: pam, pam, pam! Uns cops molts forts em van fer tornar a la realitat de sobte. Des de fora picaven a la porta com si la volguessin tirar a terra, i a la vegada se sentien crits d’unes quantes persones. Deien el meu nom.

—Laura? Laura? LAURA!

—Estàs bé?

—Obre la porta, sisplau.

Entre les veus vaig reconèixer la del Xavi, que va dir amb molta claredat que, si no obria la porta de seguida, la forçaria.

Vaig suposar que algú es devia haver adonat que feia molta estona que jo era a dins i, quan havien intentat entrar, havien vist que la porta estava travada, i ràpidament tothom s’havia posat nerviós pensant que em podia haver passat alguna cosa.

Em vaig incorporar del meu estat gairebé catatònic, i vaig cridar ben fort per aturar-los:

—Ara surto! Un moment, sisplau. Estic bé. L’únic que vull és estar a soles amb el meu pare una estona.

Llavors em vaig incorporar i vaig sortir del taüt com vaig poder. Vaig haver de fer tot d’equilibris per no caure a terra ni fer caure el taüt. Vaig sentir la veu del Xavi:

—D’acord, però afanya’t, que els de la funerària han avisat que ara vindran a emportar-se el teu pare a la capella per començar la cerimònia de l’enterrament…

Llavors em vaig desmuntar i em vaig posar a plorar com no ho havia fet mai. Venien a emportar-se el meu pare per sempre més! Vaig agafar una foto que sempre duia a dins de la meva cartera de tots dos i l’hi vaig posar a dins la butxaca de la jaqueta, dient-li que allà on fos jo sempre seria amb ell. Després també vaig agafar la seva «joia» preferida, el seu mòbil, el seu invent, l’aparell que sempre deia que era com el seu segon fill, la màquina que el va fer multimilionari i que va fer canviar les nostres vides per sempre.

Era la primera maqueta que el meu pare va crear. Me l’havia regalat quan vaig fer els divuit anys; llavors m’havia dit que, amb els anys, aquella maqueta tindria un valor incalculable perquè era el primer de tots els milions de telèfons com aquell que amb el temps s’acabarien fabricant a tot el món.

Vaig decidir que aquella maqueta havia de marxar amb ell. Aquell preuat primer telèfon intel·ligent només podia estar amb el seu inventor, o sigui, amb el meu pare. L’hi vaig col·locar al costat de la meva foto dins de la butxaca.

Llavors, sense parar de plorar en cap moment, li vaig fer l’últim petó i vaig tancar la tapa del taüt.

Abans de sortir, vaig agafar la foto que havia posat la Lydia i la vaig trencar en dos. Vaig separar el meu pare de la Lydia i hi vaig deixar només la imatge del meu pare, la d’ella la vaig trencar en un munt de trossets. Ella no hi pintava res, allà, i m’importava ben poc el que em pogués dir al respecte. S’havia acabat fer el paper de bona nena! Fins llavors havia callat per respecte cap al meu pare, i perquè ell m’ho demanava. Ara el meu pare ja no hi era i, per tant, aquella dona i jo ja mai més tindríem res en comú, i li diria tot el que calgués.

Quan vaig sortir, tothom em mirava amb un tens silenci. Ningú va gosar dir-me res. La Lydia se’m va acostar i va intentar abraçar-me, però jo la vaig refusar d’una manera ben brusca. No la volia tenir a prop meu mai més, i molt menys que em toqués. El Xavi s’ho mirava de ben a prop, però en aquell moment tampoc va gosar acostar-se a mi, veient en l’estat que em trobava.

Ens van fer passar a una sala contigua, que era on hi havia la capella, que havien construït en el mateix tanatori per poder fer les cerimònies dels enterraments allà mateix. Era una capella molt gran, i només entrar-hi vaig poder veure que estava plena a vessar de gent. Al fons hi havia un capellà dret davant l’altar, esperant que acabés d’entrar tothom per començar la cerimònia. Es veu que feia estona que havia d’haver començat; però, per culpa del «meu imprevist» els havia fet començar una mica més tard. Vaig haver de passar per un passadís entre els bancs plens de gent. Vaig avançar molt a poc a poc i amb el cap cot. No volia mirar a ningú, encara que sabia que tots em miraven a mi. Tenia la cara feta un poema de tant plorar. I ni tan sols m’havia molestat a maquillar-me de nou. Tant me feia tot.

Un cop vaig arribar davant de l’altar, em vaig posar en un dels dos bancs de la primera fila. A la mateixa fila, a l’altra banda del passadís, hi havia, ben asseguda —i crec que fent veure que plorava, perquè portava les ulleres de sol posades—, la Lydia. Ja m’havia assegut quan em vaig fixar que al meu costat hi havia un home que no coneixia de res (més tard vaig saber que era l’alcalde de la ciutat), i al seu costat hi havia la que devia ser la seva dona, i just al costat d’ella hi vaig veure la Rosita, la nostra Rosita. Estava amb el cap baix, plorant sense parar. Estic segura que ella sí que ho feia amb sentiment. Ella ens tenia com si fóssim de la seva pròpia família. I el meu pare sempre l’havia tractat molt bé.

Quan la Rosita va veure que la mirava, em va dedicar un bonic somriure. Sense pensar-m’ho gens, vaig demanar a l’home que tenia al meu costat —per a mi, encara no era l’alcalde sinó un desconegut qualsevol— si li feia res deixar el seu lloc a aquella senyora que tenia més enllà. L’alcalde primer es va mostrar una mica confós; com a alcalde volia ser sempre al lloc més visible que pogués trobar. Però jo vaig insistir dient-li que la dona era família meva i que la necessitava al meu costat, i amb això va cedir, i la Rosita es va posar al meu costat. Sense dir-me res em va abraçar molt fort i les dues vam començar a plorar desconsoladament.

En un moment que em vaig eixugar les llàgrimes, vaig poder veure com Lydia ens clavava la seva mirava de bruixa a través dels vidres negres de les ulleres.

Llavors els treballadors de la funerària van portar el taüt amb el meu pare davant de l’altar. Al damunt del taüt hi havien col·locat algun dels rams de flors i la foto que jo havia trencat i on ja només hi sortia el meu pare. I vaig sentir que el capellà ens va demanar que ens poséssim drets per començar l’ofici.

Era ben clar que allò ho havia organitzat la Lydia, perquè ni jo ni el meu pare érem creients, però ja era massa tard per fer-hi res.

Quina pena tan gran que tenia a dins meu! De reüll no podia deixar de mirar al taüt, que era a molt poca distància del meu seient, vaig pensar que en aquell moment estava tan a prop però a la vegada més lluny que mai del meu pare. Tant com el necessitava! Li volia haver dit tantes coses! Si el pogués tornar a veure…! Tant de bo em pogués tornar a dir alguna cosa! «Papa, et necessito molt. No vull que marxis. Papa, sisplau, digue’m alguna cosa. Envia’m un senyal.»

«Papa, et necessito molt. No vull que marxis. Papa, sisplau, digue’m alguna cosa. Envia’m un senyal.»

No podia parar de repetir aquelles paraules dins el meu cap atabalat: «Envia’m un senyal, envia’m un senyal!»

Es va sentir la veu del capellà que va començar donant la benvinguda a tothom i, tot seguit, va demanar als presents que preguéssim pel meu pare. I, de cop i volta, quan tothom estava en un silenci absolut, va començar a sonar un mòbil a tot volum.

No parava, i tothom mirava a tothom per veure qui era el de mòbil, com podia ser que algú s’hagués oblidat de tancar el volum abans d’entrar a un enterrament?

I aquell mòbil seguia sonant!

Jo al principi no en vaig fer cas, però veient que el so no afluixava, com l’altra gent també em vaig girar buscat el responsable. Tothom, per descartar que no fos el seu i per fer-ho saber als altres, es regirava les bosses i les butxaques, mirava el mòbil i el tornava a deixar.

I el mòbil seguia sonant!

Llavors se’m va acudir mirar jo també dins del bolso i em vaig adonar, sobresaltada, que era el meu, el mòbil el que estava sonant sense parar. El que passava és que ho feia amb un to i un volum que no havia sentit mai abans i, per això, ni m’havia passat pel cap que fos el meu.

Disculpant-me com vaig poder, el vaig apagar prement ben fort la tecla d’off. La Lydia em va dirigir una mirada fulminant i vaig veure que, davant meu, el capellà feia cara de retret.

Em vaig assegurar que el telèfon estigués apagat del tot i vaig donar l’aprovació amb el cap al capellà, que estava sense dir res, esperant per poder tornar a començar el seu sermó.

—Avui som aquí per acomiadar el nostre veí, el nostre amic, el nostre marit, el nostre pare...

No feia ni un minut que havia reprès el sermó quan el mòbil va tornar a sonar a tot volum.

Vaig quedar petrificada.

Estava segura d’haver-lo apagat. Què carai passava? El vaig treure del bolso cada vegada més nerviosa… Ara tothom em mirava directament. I llavors, amb el mòbil a la mà, vaig quedar totalment paralitzada. No podia ser, no em podia creure el que hi veia. A la pantalla del mòbil hi deia que tenia tres missatges del meu pare.

@PAPA… @PAPA…

@PAPA Hola, petitona meva. M’has dit que t’enviï un senyal?