La gramàtica del virus

Una tipologia general aproximada de les fonts més habituals d’informació d’actualitat per als mitjans sobre la Covid-19 podria ser aquesta:

1.Administracions governamentals

Les diferents administracions dels estats, des dels governs centrals fins als òrgans subestatals segons cada país, subministraven les dades registrals primàries tant per a la informació pública com per a l’acumulació estadística, utilitzada pels centres de documentació i de recerca, i també per l’OMS.

2.Entitats mèdiques i científiques

Organitzacions sanitàries nacionals i internacionals, centres de recerca especialitzats, farmacèutiques, revistes científiques i similars facilitaven línies de dades, d’avaluació de situacions o de recomanacions sobre l’evolució de la pandèmia d’enorme interès per al coneixement global i local dels avenços en diagnosis, en prevenció, en recomanacions, en l’avaluació de medicaments i tractaments, entre d’altres.

3.Entitats socioeconòmiques

Organitzacions de la societat civil, com patronals i sindicats, institucions educatives, associacions socials d’ajut i culturals o ONGs proporcionaven intervencions específiques sobre l’impacte del coronavirus i les mesures restrictives sobre sectors empresarials, laborals, educatius o culturals.

4.La gent

El comportament de la gent davant la pandèmia i la crisi general, les reaccions particulars i col·lectives enfront de les restriccions governamentals i el confinament, els conflictes familiars viscuts, l’atenció als sectors més vulnerables, les opinions del personal sanitari, el patiment dels treballadors en atur o dels sensesostre, el record de les víctimes: totes aquestes circumstàncies personals, familiars, locals o de proximitat constituïen també motius de l’atenció pública gràcies a la dedicació de reporters i d’informadors.

5.Els altres mitjans

La consulta a la informació subministrada per altres capçaleres o mitjans audiovisuals o digitals o xarxes socials per part dels periodistes és una font permanent per a la formulació i contrast de l’agenda pròpia, una pràctica encara més urgent en temps de crisi general com la de la Covid-19. A part dels mitjans de la «competència» o dels mitjans considerats de «referència» en l’especialitat corresponent, que el periodista està obligat a seguir amb assiduïtat, també s’han d’incloure aquí les agències internacionals de notícies, que, en una crisi mundial, arriben allà on cap mitjà particular pot fer-ho.

6.Les xarxes socials

L’activitat de les xarxes socials es va anar convertint en una font de notícies i dades imprescindible a l’hora de copsar i conèixer no sols les decisions i ordres de les autoritats, sanitàries o no, emanades al públic directament a través de les xarxes, sobretot de Twitter, sinó sobretot els corrents d’opinió, i també de desinformació, més importants sobre determinades situacions i temes.

A part de la xarxa de fonts institucionals i personals per a la seva tasca diària, el periodista havia de recórrer habitualment a una altra mena de fonts per documentar-se i obtenir elements de background i contrast per a l’elaboració de les notícies i cròniques d’actualitat. Són les fonts documentals. En ocasió de la pandèmia de la Covid-19, van sorgir múltiples fonts de documentació, algunes creades expressament per donar suport a la labor periodística i d’altres que adequaven les seves prestacions per atendre les demandes de dades i documentació sobre la pandèmia i la crisi sanitària mundial. En l’Annex 2 aportem una selecció de fonts documentals internacionals sobre el coronavirus i la Covid-19, amb sengles fitxes de cada una. A continuació mencionem algunes de les fonts habituals de singular interès.

Administracions governamentals

L’expansió imparable del nou virus pels diferents epicentres va forçar els governs a adoptar no tan sols mesures sanitàries per fer front a la crisi, sinó també un conjunt d’estratègies d’informació i comunicació més o menys estables i coherents per satisfer les necessitats de coneixement públic sobre la pandèmia i exercir un cert control de l’opinió pública i també la publicada.

Si d’una banda els sistemes sanitaris i estadístics de les administracions van afinar les seves eines per oferir dades oficials actualitzades als diversos actors socials, de l’altra els governs van adoptar dispositius de comunicació per vehicular a la població instruccions i recomanacions en cada moment. Una de les pràctiques més habituals de molts governs va ser, al principi, l’organització de rodes de premsa diàries amb els presidents, ministres i responsables sanitaris, entre altres opcions, com la presència en xarxes socials o la compareixença en determinats programes televisius.

En realitat, la generalització de la pandèmia feia aflorar models diferents de comunicació política de la crisi, des de les compareixences breus i empàtiques de Justin Trudeau al Canadà fins a les aparicions plenes d’humanitat d’Angela Merkel o les intempestives de Donald Trump, Jair Bolsonaro o Boris Johnson.

A l’estat espanyol, per exemple, el president Pedro Sánchez va comparèixer els primers mesos de la primera onada en llarguíssimes rodes de premsa sense preguntes o amb preguntes prèviament determinades. Per la pressió dels periodistes, el govern va canviar més endavant les compareixences pel format de preguntes directes. Com va posar de manifest un estudi acadèmic sobre la comunicació política del govern espanyol en relació amb la Covid-19, es va comprovar una presència permanent del govern «para ofrecer información, compareciendo hasta tres veces por día en rueda de prensa, de acuerdo con una estrategia destinada a controlar los temas y los encuadres y con lenguaje bélico asociado a la unidad nacional».30 L’estudi va analitzar setanta-una rodes de premsa del govern de Sánchez entre l’anunci del decret d’alarma, el 13 de març, fins al 9 de maig de 2020.

Una estratègia de comunicació ben diferent durant la pandèmia, per exemple, va ser l’adoptada pels presidents de Colòmbia o de Mèxic. A Colòmbia, el conservador Iván Duque va dissenyar des de la presidència una estratègia de crisi que es concentrava en la producció d’un programa televisiu diari, presentat com a conductor pel mateix president. El programa, Prevención y acción, s’emetia en l’horari del prime time del vespre, entre les 19 i les 20 hores, i era retransmès pels principals canals públics i privats del país. Per la seva banda, el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, conegut com AMLO, va convocar una conferència de premsa cada dia a primera hora del matí per donar compte de l’evolució de la pandèmia fins al 24 de gener de 2021, en què ell mateix va donar positiu de Covid-19. L’endemà, va reprendre la conferència de premsa la ministra d’Interior, Olga Sánchez Cordero, també sense mascareta com feia AMLO, en la qual prometia una ràpida recuperació del president.

Aquesta voluntat de practicar la «comunicació directa» entre els mandataris dels governs i la ciutadania per «informar sobre la Covid» era l’ideal dels presidents autoritaris, com Trump, Putin, Xi Jimping o Bolsonaro. El president Donald Trump va mostrar amb insistència la seva voluntat de governar a cop de Twitter, prescindint dels mitjans convencionals.

L’Organització Mundial de la Salut

Entre les organitzacions internacionals, l’OMS estava cridada a tenir un paper director en l’escena mundial durant la crisi sanitària. La seva intervenció va ser tan important com discutida per grans potències com els Estats Units de Donald Trump, que va amenaçar-la i al final en va decretar la sortida, acusant-la entre altres coses d’estar sotmesa als dictats de la Xina. Sense voler entrar aquí en el fons d’aquesta greu polèmica i limitant-nos a la consideració de l’OMS com a seu mundial de coordinació de la crisi, com a font central de recollida de dades sobre la Covid-19 i com el fòrum internacional més plural sobre salut pública, cal reconèixer la seva indiscutible centralitat també en el subministrament d’informació actualitzada sobre tots els aspectes més determinants de la crisi. Tal com recollim en la fitxa corresponent de l’Annex 2, l’OMS oferia una gran quantitat de recursos per als mitjans de comunicació, a més de subministrar les dades registrals de base per al centre compilador més citat, el Coronavirus Resource Center de la Universitat Johns Hopkins de Baltimore (Maryland, Estats Units).

Les intervencions dels directius de l’OMS a Ginebra i dels caps de les delegacions de les seves sis regions mundials (Àfrica, Amèrica, Mediterrani oriental, Europa, Sud-est asiàtic i Pacífic occidental) trobaven un ampli ressò en els grans mitjans i les agències internacionals de notícies. Per als informadors, per exemple, els resums de situació i les dades ofertes setmanalment al document «Strategic Preparedness and Response Plan» eren de gran utilitat.31

ONG implicades

Algunes organitzacions no governamentals assumien i desplegaven missions importants en tasques d’assistència sanitària en països i en moments de grans necessitats. Com a més significatives, cal citar Creu Roja, Metges sense Fronteres (MSF), Save the Children, Mans Unides, Medicus Mundi, Fundación para el Desarrollo de la Enfermería (FUDEN), OXFAM Intermon o Amnistia Internacional (AI). Aquí descrivim tres exemples paradigmàtics i complementaris: Metges sense Fronteres, Amnistia Internacional i Mans Unides.

—Metges sense Fronteres32

MSF és l’organització humanitària privada més gran del món. Creada a França el 1971, el 1999 li va ser concedit el Premi Nobel de la Pau. Comptava amb més de 5,7 milions de socis i treballava en uns setanta països en tasques d’assistència mèdica a poblacions en situació precària i víctimes de catàstrofes naturals o socials i de conflictes armats. El seu compromís humanitari es basa en quatre principis: humanitat, imparcialitat, independència i neutralitat. En la seva pàgina web, una secció es dedicava a temes d’actualitat, amb accés obert a publicacions com la seva revista mensual (la de juliol de 2020 estava dedicada a un «Especial Covid-19») i informes, a més de diversos reportatges «des del terreny» amb testimonis i entrevistes als professionals que exercien la seva labor en els diferents indrets del món. En aquesta pandèmia, MSF es manifestava com un actor crític amb la GAVI (Aliança de Vacunes) i el «mecanisme COVAX» (Fons d’Accés Global per a Vacunes Covid-19): exigia, junt amb més de quaranta organitzacions civils, un accés equitatiu global a vacunes a preu de cost.33

—Amnistia Internacional34

Dedicada a la lluita a favor dels drets humans, Amnistia Internacional va concentrar els seus esforços durant la pandèmia a denunciar la vulneració d’aquests drets en diverses situacions o diversos països amb el lema «Infórmate, inspírate, actúa», lema que donava peu a tres seccions. En la primera, AI oferia reportatges específics en relació amb els drets (situava el de la informació al costat del de la salut) i la seva protecció o vulneració per part de governs o de determinades mesures d’administracions o corporacions. També incloïa en la segona una sèrie d’articles d’ajuda i sobre casos de superació. I la tercera secció incitava a actuar amb el lema «El miedo nos divide. La esperanza moviliza». Dedicava una atenció preferent a les afectacions per contagi entre els sectors sanitaris i altres sectors vulnerables com la gent gran i les dones.

—Mans Unides35

Aquesta ONG d’origen espanyol i de confessió catòlica ha aconseguit una notable implantació a molts països en vies de desenvolupament. La seva pàgina web oferia un ampli i variat repertori d’informacions, reportatges i cròniques sobre els projectes d’emergència contra el coronavirus que duia a terme especialment a Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia, de forma coordinada amb organitzacions locals. Per exemple, amb data 25 de juny de 2020, Mans Unides publicava un balanç de les seves activitats entre els més pobres: amb un total de 4,3 milions d’euros, havia cooperat en noranta-quatre projectes d’emergència i n’havia reformulat cent setanta-set en marxa per incloure accions relacionades amb la pandèmia i atendre sectors més afectats pel confinament (migrants, poblacions indígenes, dones, infants, ancians).

Les fonts científiques

L’aparició de la nova epidèmia vírica va suscitar ràpidament una allau d’articles científics preprint disponibles sense peer review i, per tant, sense garanties suficients de fiabilitat. D’acord amb un estudi de l’European Journalism Observatory, al principi de juny i des de gener s’havien publicat més de vint-i-tres mil articles sobre la Covid-19.36 La revista Science no dubtava a qualificar el fenomen com «among the biggest explosions of scientific literature ever».37 La urgència de generar coneixement científic sobre la nova malaltia sota la pressió de governs i de l’opinió pública per assegurar les decisions més adequades tant a nivell polític com mèdic o personal podia explicar aquesta proliferació d’articles, que sovint abordaven qüestions altament especialitzades, de vegades amb conclusions poc definides o fins i tot contradictòries, de difícil comprensió per al gran públic.

El cert, però, és que les revistes internacionals de prestigi, especialitzades en temàtiques relacionades amb aspectes clau de la Covid-19 eren una font permanent d’atenció i de divulgació dels seus resultats per part dels mitjans informatius. Revistes de consulta imprescindible com Science, The Lancet, Viruses, Journal of Clinical Medicine, The New England Journal of Medicine o Trends in Pharmacological Sciences oferien durant la crisi molts dels seus continguts en obert, de manera que poguessin ser consultats no sols per la comunitat científica mundial, sinó també pels periodistes i comunicadors especialitzats en ciència.

Un exemple possible entre una infinitat: a finals de setembre, un grup interdisciplinari d’experts, liderat per un equip de la Universitat de Princeton (Estats Units), publicaven a Science un interessant estudi prospectiu sobre els diferents escenaris que preveien per al coronavirus SARS-CoV-2 per als cinc anys següents.38 Un comentarista de premsa escrivia sobre aquesta qüestió: «L’estudi planteja diversos escenaris possibles que determinen percentatges de població diferents en cadascun d’aquests grups, però tots els models mostren la creixent complexitat immunològica que durant anys va caracteritzar les nostres societats. Ens calen polítiques dissenyades per adaptar-se específicament i de la forma més adequada a cada grup».39

A Catalunya, un organisme especial del Parlament, el Consell Assessor del Parlament sobre Ciència i Tecnologia, va preparar un número especial del seu butlletí monogràfic sobre «Covid-19: preguntes essencials». Era un butlletí que oferia des d’un punt de vista divulgatiu nocions bàsiques per entendre la complexitat i l’evolució de la pandèmia.40

Reinventant la professió

La periodista Paulette Desormaux, professora de la Universitat Catòlica de Santiago de Xile, va començar a impartir el seu taller de Periodisme Avançat. Era el dimecres 11 de març de 2020. La periodista tenia a classe cinquanta-sis alumnes. Estaven interessats sobretot en tècniques d’investigació periodística. Aquella classe va ser l’única de presencial de l’any. El dilluns següent, dia 16, el govern de Xile suspenia totes les classes en els centres públics i privats, i la universitat s’hi va sumar. Dies després, en ple confinament i davant de la impossibilitat de pràctiques periodístiques al carrer i del desànim dels estudiants, Paulette Desormaux els va enviar una carta sobre «com investigar sense sortir de casa».41

L’aprenentatge obligat d’aquells estudiants xilens de periodisme no divergia gaire de l’aprenentatge general de la professió del periodista reporter que es va veure de cop confinat a casa, sense poder sortir al carrer, ni entrevistar gent, ni acudir a la carpa protectora de la redacció. Tanmateix, els mitjans informatius i els periodistes havien de continuar exercint una tasca qualificada per les autoritats com a «activitat essencial».

L’associació mundial d’editors, la World Association of News Publishers (WAN-IFRA), va promoure al principi de l’epidèmia una enquesta a més d’un centenar d’executius editorials per conèixer l’impacte de la crisi sobre les seves operacions.42 Algunes de les constatacions que posava de manifest la consulta: segons un 30 % de les respostes, la totalitat de les plantilles estaven treballant des de casa; la pandèmia havia fet sorgir nous productes, dels quals el més comú era el butlletí (newsletter), seguit de les infografies i de vídeos i blogs; també una part important deien que havien ofert en obert la informació sobre el virus als no-subscriptors, cosa que va reportar a molts mitjans un augment considerable de l’audiència (per exemple, el trànsit a la web del Financial Times va créixer el març en un 250 % interanual); una part remarcaven les dificultats de moviments dels periodistes en molts països tot i ser declarada essencial la seva activitat informativa.

Podria el fràgil ecosistema mediàtic sobreviure a la pandèmia? A respondre aquesta pregunta dedicava a finals de març de 2020 un article d’anàlisi l’editor del prestigiós setmanari The New Yorker, Michael Luo.43 Després d’una documentada avaluació de la dinàmica de la indústria dels news media als Estats Units en els darrers anys, en què destacava com algunes grans capçaleres havien fet front a la crisi del finançament per la publicitat, Luo es preguntava si, així com l’epidèmia havia posat de manifest la fragilitat del sistema nord-americà de salut, també ho faria en altres sistemes, com el de la informació.

Crisi sobre crisi

La crisi sanitària general va afectar també de forma considerable les empreses periodístiques i les redaccions, que se sumava sovint a una crisi ja prolongada del sector a causa de la dura competència de les grans tecnològiques i de la crisi profunda del sector publicitari, associat també a la Covid-19. Moltes editores van tancar temporalment o definitivament i d’altres van acomiadar bona part dels redactors i empleats, sobretot els temporals, justament quan el consum d’informació a causa del virus anava creixent arreu.

A nivell internacional, diverses iniciatives sorgides d’institucions acadèmiques i professionals van organitzar sessions (webinars) de debat i posada en comú sobre els impactes de la crisi en la professió periodística. Dues de les institucions més actives en aquest sentit van ser l’International Center for Journalism i el Tow Center for Digital Journalism de la Universitat de Colúmbia: van promoure una enquesta mundial per conèixer els efectes de la Covid-19 sobre el periodisme, i amb aquesta finalitat van convocar un webinar amb personalitats representatives del sector.44

La Federació Internacional de Periodistes (FIP) aprovava a finals d’abril una important declaració, «Plataforma mundial para el periodismo de calidad», on entre altres coses, com veurem, reclamava el compromís de governs i empresaris de garantir «la seguretat física i psicològica i la protecció dels treballadors dels mèdia», així com permetre’ls de «moure’s lliurement en temps del confinament social» i proveir-los de mitjans per viure decentment.45

El Reuters Institute britànic emprenia a setembre una ambiciosa recerca empírica sobre com la Covid-19 havia transformat l’organització de les empreses periodístiques d’arreu del món. El report final resumia i comparava les respostes d’una «mostra estratègica» de cent trenta-sis executius d’empreses de trenta-vuit països.46 Entre moltes altres constatacions, resulta interessant destacar les consideracions sobre el treball remot dels periodistes durant la pandèmia: entorn del 55 % reconeixien que els havia fet més eficients, i 34 % que més creatius, però un 77 % lamentaven que el teletreball feia més difícil de crear i mantenir relacions; una majoria volien mantenir el teletreball i, en tot cas, voldrien haver d’acudir menys al lloc de treball; també la meitat deien que les seves companyies planejaven reduir els espais de la redacció. Una de les línies de reconversió que preveien eren les redaccions híbrides: una part del personal a les oficines, alguns treballant des de casa i alguns sobre la marxa.

A primers de novembre, el mateix Reuters Institute feia públics els resultats no menys interessants d’una nova enquesta internacional sobre l’impacte de la Covid-19 en la viabilitat econòmica de les empreses periodístiques. Realitzada entre juny i agost, la recerca recollia respostes de cent seixanta-cinc mitjans de països amb economies mitjanes i amb règim de llibertats d’informació.47 D’entre les principals constatacions, destaquem les següents: una gran majoria deien que amb la crisi havien augmentat les audiències, però una cinquena part (principalment els diaris impresos) reconeixia que n’havia perdut: només una minoria responia que la crisi no havia afectat els ingressos; els mitjans més colpejats per la crisi eren els comercials que es finançaven per la publicitat. Els resultats de la cerca oferien dades significatives sobre les principals tendències en les fonts de finançament de les empreses periodístiques: les principals eren la publicitat (67 %), les subvencions (47 %), les subscripcions (34 %), els continguts esponsoritzats (27 %) i les donacions (18 %).

L’estrès dels professionals

Un sondeig internacional del Reuters Institute i la Universitat de Toronto a setanta-tres periodistes que havien treballat el mes de juny, quan la pandèmia era generalitzada, en informacions sobre focus epidèmics detectava que una gran majoria patia nivells d’estrès psicològic i una quarta part, uns nivells d’ansietat més greus.48 L’estudi subratllava com una de les causes de l’estrès el fet que només un 4 % dels consultats estava especialitzat en temes de salut, mentre que la resta s’havia hagut de familiaritzar ràpidament en aquests temes i molts temien no ser prou competents en la cobertura apropiada de la crisi en el seu àmbit d’interès.

D’altra banda, els primers resultats de l’esmentada enquesta de l’ICFJ, publicats a finals del 2020, confirmaven bona part d’aquelles constatacions. L’informe pretenia ser «una instantània global dels impactes» de la pandèmia sobre els professionals del periodisme. El conjunt de les generalitzacions de l’informe (publicat en anglès, francès, àrab i espanyol), tot i limitar-se als periodistes de llengua anglesa, aportava dades rellevants ja que procedien de les respostes de 1.406 professionals de cent vint-i-cinc països (amb àmplia representació sobretot dels Estats Units, l’Índia, Nigèria, el Regne Unit i el Brasil).49 Ressenyem breument aquí pel seu interès alguns dels resultats de l’informe:

—El 70 % descrivia els impactes psicològics i emocionals de fer front a la Covid-19 com l’aspecte més difícil del seu treball.

—El 30 % asseguraven que els seus mitjans no els van proporcionar ni una peça d’equipament de protecció per a la seva tasca sobre el terreny.

—El 20 % responien que la seva experiència d’abús, assetjament, amenaces o atacs en línia era molt pitjor que de costum.

—Principals fonts de desinformació que destacaven: polítics i funcionaris (46 %), agències governamentals (25 %) i xarxes de trols vinculades a l’Estat (23 %).

—Principals xarxes socials de desinformació que destacaven: Facebook (66 %), Twitter (42 %) i WhatsApp (35 %).

El sempre actiu Reuters Institute publicava al novembre un aclaridor reportatge sobre com el periodisme local havia pogut trampejar la crisi, i proporcionava un balanç crític del que havia passat bàsicament al Regne Unit, però també a molts altres indrets del món. Entre les moltes dificultats que havien de superar els professionals dels diversos mitjans, escrits o audiovisuals, el reportatge al·ludia a l’hostilitat que sovint els reporters que cobrien les notícies detectaven entre la gent corrent, sobretot dels sectors més negacionistes i d’extrema dreta.50

Una altra institució britànica, la Thomson Reuters Foundation, oferia en la seva web un ampli recull de blogs de periodistes de diversos països on relataven les seves experiències viscudes en relació amb les dificultats de cobertura de l’epidèmia a cada país. També la fundació va preparar i publicar un important informe sobre l’impacte de la Covid-19 en el periodisme del «Global Sud».51

Acomiadaments i «permisos»

El periodisme local i de proximitat es va veure àmpliament afectat per la crisi generada per la pandèmia, ja fos tancant algunes capçaleres o reduint plantilles de redactors i de col·laboradors o arbitrant «permisos» de feina amb retribució o sense.

Al Regne Unit, per exemple, on la reducció de capçaleres locals des del 2005 fins al 2020 es xifrava en dues-centes seixanta-cinc, una vintena dels darrers tancaments s’atribuïa a la Covid-19.52 D’altra banda, es calculava que la crisi havia provocat l’acomiadament d’uns dos mil professionals dels diversos mitjans.53

Als Estats Units, la pàgina web de Pointer va començar a publicar des de primers d’abril els acomiadaments de les redaccions, les llicències temporals (furloughs), les reduccions de salaris, els tancaments i altres mesures a causa de la crisi de la Covid-19, que la publicació anava actualitzant. A mitjan agost, la web registrava una llarga llista de tots els casos, detallats per diaris i setmanaris, estacions de televisió, emissores de ràdio, mitjans digitals i magazins digitals.54 Ni els grans mitjans s’escapaven de la reducció: per exemple, The New York Times va acomiadar seixanta-vuit treballadors, la majoria del departament de publicitat; Los Angeles Times va imposar llicències temporals i reducció de salaris; la cadena NBC va despatxar més d’un centenar de periodistes de les diverses estacions; la CBS va anunciar l’acomiadament primer de cinquanta treballadors, i després de quatre-cents d’addicionals de ViacomCBS. Etcètera. El mes de maig, una gran quantitat d’empreses editorials van fer pública la reducció de plantilles per l’efecte de la Covid-19. Entre aquestes, per exemple, les editores de The Economist, BuzzFeed, Vice. Condé Nast, editora de publicacions tan populars com The New Yorker, Vanity Fair, Wired, Vogue i moltes altres, va acomiadar un centenar d’empleats i va anunciar el probable acomiadament de cent més.

A Austràlia, la crisi va acabar de castigar el sector amb el tancament de més de cent cinquanta redaccions amb registre des de gener de 2019, segons va constatar The Australian Newsroom Mapping Project.55 Molts dels diaris dels dos grans grups (Australian Community Media i News Corp Australia) van deixar de publicar en paper i es van limitar a les versions digitals: concretament, el segon grup, propietat del magnat Rupert Murdoch, va optar per aquesta reducció en seixanta capçaleres. També el més important grup de revistes, Bauer Media, va acomiadar al maig uns dos-cents treballadors, després d’anunciar que els tornaria a contractar al setembre.

Reestructuració de programacions

Per l’impacte de la pandèmia i sobretot de les restriccions de mobilitat i d’activitats socials imposades en els confinaments, les programacions de ràdios i televisions es van veure notablement alterades. Era el cas, per exemple, de la televisió pública TV3: la cadena catalana va abordar la cobertura de la primera onada amb una reestructuració de la programació en què va prioritzar la informació, en detriment de l’entreteniment, i van emetre en simultani el canal generalista TV3 i l’informatiu 3/24 del 16 de març al 10 de maig.56

La consultora britànica Glance va presentar al Festival Mipcom de Canes a començaments d’octubre de 2020 un informe sobre com la televisió s’havia hagut d’adaptar a les noves condicions arreu del món. Segons l’informe, fins a un 10 % de la programació mundial estrenada el 2020 reflectia d’alguna manera els efectes de la crisi sanitària. No sols es van estrenar sèries sobre persones confinades a diverses plataformes i cadenes, sinó que també molts formats ja existents (com ara concursos, realities, magazins o tertúlies) es van haver d’adequar a les restriccions de cada lloc i moment.57

Eren unes restriccions que moltes vegades afectaven la capacitat d’intervenció dels periodistes en la captació d’informació i sobretot d’imatges de certs llocs i moments que els gestors públics simplement vetaven. Per exemple, en la segona onada, mentre que a Madrid es prohibia l’entrada de càmeres en hospitals i centres d’atenció primària, a Alemanya no hi havia cap problema. «No se’ns ha permès», declarava un responsable del programa Salvados de La Sexta, «gravar en cap centre d’atenció primària ni en cap hospital de Madrid. Totes les imatges les hem hagut d’aconseguir d’una altra manera. En canvi, a Alemanya no hem tingut cap entrebanc per gravar enlloc».58

Les televisions convencionals també van haver d’aguditzar la creativitat per innovar no sols en les programacions rutinàries, sinó també en la previsió de nous programes i formats, alguns considerats de gran qualitat. De fet, així es va poder comprovar a Barcelona en ocasió de la vint-i-setena mostra de televisió de qualitat i nous formats Miniput 2020, centrada en «Els formats més innovadors en temps de coronavirus».

Per un periodisme de qualitat

A finals d’abril de 2020, i davant la celebració del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, el 3 de maig, la Federació Internacional de Periodistes va llançar, com hem vist, una anomenada «plataforma mundial per al periodisme de qualitat». Per la seva rellevància professional en el món, com a primera organització representativa de la professió periodística (agrupava sis-cents mil membres de cent quaranta-sis països), la plataforma articulava una ambiciosa estratègia per garantir, també en plena pandèmia, la informació de qualitat i les condicions òptimes per a l’exercici del periodisme.