Carles I sense censura

De fet, si com se’ns diu i rediu, el Cèsar venia amb la cort des de Madrid, ciutat on va convocar les Corts Generals de Montsó, ¿com podem explicar ara que En Dormer, per contra, ens digui que el monarca les va convocar, no pas des de Madrid, sinó des d’una desconeguda i misteriosa «Villa de Mayoreto el 27 de març»?¹²⁶ On era l’Emperador? I per què ara uns textos ens parlen que es troba a Madrid i un altre a «Mayoreto»? Quina vila autèntica i real s’amaga darrere d’ambdós retocs?

En aquest sentit de desvirtuacions sistemàtiques, veiem de nou que Ferran el Catòlic, volent que entre catalans i aragonesos «no hi hagués pignoracions ni marques» expedí amb aquest fi «un Priveligi dat a Mayoreto el dotze de Maig del mil cinc-cents quatre».¹²⁷ Quan faig un cop d’ull a l’Itinerari dels Reis Catòlics confegit per En Rumeu de Armas, per saber on era el monarca en aquella data precisa, m’adono que el 12 de maig el rei Ferran –sempre segons la documentació castellana– era precisament a «Medina del Campo».¹²⁸ Amb la qual cosa, si mirem d’identificar «Mayoreto» amb una vila concreta, tindríem ara un nou emplaçament de Carles: a Medina del Campo; cosa, tanmateix, inaudita i que no recull cap document. Per la qual raó sembla, com de costum, que el nom de «Mayoreto» s’hagi inventat tan sols per tapar el nom d’una altra ciutat. Consegüentment, continuo pensant, sobretot ara, que el rei Ferran expedeix una pragmàtica en aquesta vila de «Mayoreto» per solucionar temes entre catalans i aragonesos, que es dilataven al llarg dels segles sense solució efectiva, que Carles podria ser també en qualque regne català. Així mateix, per En Fernàndez de Béthencourt som conscients que el rei Ferran va escriure una carta a En Joan d’Aragó, duc de Luna i Castellà d’Amposta, nebot seu, datada el 17 de maig del 1508 «al lloc de Mayoreto».¹²⁹ Ara bé: quan faig de nou un cop d’ull a l’Itinerari dels Reis Catòlics d’En Rumeu, m’adono desconcertat que ara, en aquesta data exacta, el rei Ferran es troba ni més ni menys que a «Burgos».¹³⁰ És a dir, i en resolució, que si tenim tot un seguit de dades documentals on «Mayoreto» ara és «Madrid», ara «Medina del Campo» i suara «Burgos», però sempre allò que es tracta als textos datats aquí fa referència a temes d’estricta índole catalana, és que hem de continuar sospitant que el nom «Mayoreto» és el triat pels censors per tapar i deslocalitzar una o diverses de les nostres ciutats. També m’ho fa pensar el fet que Adrià d’Utrecht, confirmi En Joan Garcia com a secretari del Consell Suprem de la Santa Inquisició per als regnes d’Aragó i Navarra, el 12 de febrer del 1517 a «Mayoreto».¹³¹ Com que Adrià d’Utrecht va ser bisbe de Tortosa del 1516 al 1522,¹³² i tractant-se, per part seva, del nomenament d’un aragonès per a un càrrec de la Corona d’Aragó, cal sospitar que «Mayoreto» torni a fer referència a una ciutat catalana. Efectivament: per En Juan Antonio Llorente sabem que Adrià d’Utrecht va prendre possessió del seu càrrec d’inquisidor general dels regnes d’Aragó el 7 de febrer del 1517, precisament a «Mallorca».¹³³ Quan li comento a l’amic i investigador Rafel Mompó aquest tema, em respon que ell també s’ha trobat aquest topònim tan peculiar a la documentació. Però que més que «Mayoreto» li apareix «Maioreti». I m’escriu: «Si he esmentat lo de “Maioreti/ Majoreti” és perquè, insospitadament per mi, apareix sovint a la documentació (sobretot de Ferran però no únicament). Els qui han ensopegat amb el topònim acostumen a identificar-lo amb Madrit i, en algun cas, amb Mayoral i altres poblacions. Només volia compartir que és més habitual trobar “Maioreti” que no “Mayoreto”. La cosa no destorba el teu treball en allò més essencial perquè, curiosament, sempre que apareix “Maioreti/Majoreti” ho fa en contextos catalans: d’ací, de les dues Sicílies o de Sardenya. Tot això vist sense aprofundir-hi gaire, de manera que no ho puc assegurar totalment».¹³⁴ Però ho pot assegurar. I coincideix amb mi en l’essencial: que el terme substitueix un topònim català.

Tornem-hi. D’on vindria, llavors, Carles I, si era a «Mayoreto»? Tot em porta a creure –veient com hem vist que sempre parlem d’un indret de la geografia catalana– que provindria d’alguna ciutat del sud de València. Car, si venia de Madrid, em sobta moltíssim que no hi hagués cap noble castellà a la seva comitiva. En canvi, com assenyala la Josefina Mateu, Carles, a l’abril del 1528, «es dirigí a la capital del regne [de València], acompanyat dels ducs de Calàbria, de Sogorb i de Gandia, els comtes de Cocentaina, d’Albaida i d’Almenara, de l’almirall Alfons de Cardona, d’En Pere Maça».¹³⁵ El seguici em fa suposar novament que l’Emperador venia d’algun lloc del sud dels seus dominis valencians, no només perquè ho delaten les possessions territorials dels nobles que l’acompanyen, sinó especialment perquè a la ruta que se’ns ofereix del seu viatge hi podem comprovar, d’acord amb les notes d’En Jean de Vandenesse, sotsintendent de la casa reial de l’Emperador, com del 23 al 27 d’abril aquest és a la Sarreta («la Sarrette»),¹³⁶ un topònim que es podria identificar amb el mas de la Sarreta, al municipi de Castelló de la Ribera, prop de Xàtiva. Això faria molt de sentit si tenim en compte que el monarca, al cap d’un mes, ja del tot en direcció a València, sopa i pernocta a la vila d’Albalat («Alballatte»),¹³⁷ dita llavors Albalat de la Ribera, entre Algemesí i Sueca, i que era propietat d’En Joan de Borja, tercer duc de Gandia,¹³⁸ cosí-germà polític de l’Emperador. Possiblement per raó de l’òbvia valencianitat d’aquestes viles, els noms de «la Serreta» i d’«Albalat» es canviarien, respectivament, pels de les ciutats castellanes de «Segòvia»¹³⁹ i «Valdemoro»¹⁴⁰ en d’altres manuscrits, que, pel fet de no tenir cap relació amb la ruta oficial que fa el seguici imperial, ens indiquen que l’itinerari és una construcció perpetrada a rellotge passat. Dit també d’una altra manera: si la Serreta i Albalat eren ciutats castellanes per on l’Emperador i la cort van verament passar, per quina raó s’havien de substituir per «Segòvia» i «Valdemoro», si no era per amagar l’autèntic itinerari del Cèsar? Amb tot, el que queda palès dels rastres imperials que acabo de recuperar, és que la cort es desplaçava lentament, almenys des de Xàtiva, cap al nord, en direcció a la capital.

Si les meves conjectures fossin certes i l’Emperador i la cort imperial, més que de Madrid, provinguessin d’alguna ciutat del sud del regne de València, com moltíssimes traces permeten conjecturar i, fins i tot, endevinar, ara també tindria sentit que l’Emperador, de camí cap a Montsó, hagués de passar forçosament per la capital. Per això entraria a València i s’hi estaria ben bé tres setmanes. Per contra, si fos cert que venia de Madrid i que aquí, el 23 de març del 1528, va convocar els seus regnes a les Corts de Montsó per al primer de juny,¹⁴¹ això hauria entrat en conflicte directe amb les lleis del país, car «els Furs establien que la convocatòria [de corts] s’havia de fer des de dins del regne pel mateix monarca o el primogènit “en cas de necessitat urgent”».¹⁴² Cosa que s’esdevenia idènticament al Principat, on «la Cort ha de convocar-se des del principat de Catalunya» mateix.¹⁴³ I encara més important: segons En Llorenç Matheu, la forma de convocar les Corts «és amb lletres, cartes o cèdules despatxades en tota forma de cancelleria pel [Consell] Suprem d’Aragó; però només les signa Sa Majestat i les referenda el protonotari».¹⁴⁴ Amb la qual cosa veiem que darrere l’Emperador, en el moment de convocar les Corts de Montsó, hi ha la Cancelleria Reial i el Consell Suprem d’Aragó, cosa que tindria molt més sentit si el rei fos a València.

Ultra això, i aprofundint-hi una mica més, si Carles, com se’ns diu, venia de Madrid, i a València no hi havia de clausurar re, puix no hi havia ni convocat ni obert corts, ¿per què no va anar directe de Madrid a Montsó, que tan sols són 450 km, i, en canvi, va preferir fer una volta tan incomprensible –sobretot perquè sabem que el Cèsar llavors ja tenia una gran pressa– i va passar per la ciutat de València, fent una ruta de 725 km? Per què va passar 22 dies a València amb jocs, festes i divertiments? Llevat que fos una exigència protocol·lària insalvable marcada per la clausura d’unes corts, el fet no té cap ni peus i sembla una actitud més suïcida que fruit d’un gran estratega en temps de guerra. Les presses i les cuites, especialment quan els francesos estaven envaint els seus estats itàlics, que ell havia de defensar a grans camades, esdevenien una prioritat de vida o mort, i no són gaire o gens amigues de les giragonses inútils i de les pèrdues incomprensibles de temps.

Una altra traça colpidora de la desubicació territorial i nacional de l’Emperador i de l’Emperadriu, la tenim en un fet tan insignificant com revelador: el nomenament de cavaller de l’aragonès Joan Garcia. De fet, és materialment impossible que, si el rei era a Toledo, Madrid o Valladolid celebrant-hi corts a l’any 1527, com se’ns diu abusivament des dels llibres retocats, En Joan Garcia, natural de Saragossa, membre del Consell Reial i secretari del Cèsar, fos «armat cavaller a Brussel·les per l’Emperador Carles V el 12 de desembre del 1527».¹⁴⁵ En Latassa, a qui devem aquesta dada, ens confirma que treu la informació del que «diu el mestre Zapater Anal. llib. 4, cap. 18, pàg. 66, col. 2 i pàg. 77».¹⁴⁶ I, efectivament: a la Segona Part dels Annals de la Corona d’Aragó, publicada per En Miquel Ramon Zapater, al llibre 4, capítol XVIII, pàgina 66, l’Andrés de Uztárroz narra l’atorgament del títol de cavaller al saragossà Joan Garcia el dia 11 de desembre del 1527, per compte de l’Emperador, però no pas a «Brussel·les», sinó a «Burgos»!¹⁴⁷ És ostensiblement palès, de nou, que tant Brussel·les com Burgos tornen a tapar el nom de la ciutat real on es trobava el monarca en el pla físic, puix sabem que el rei en aquelles dates era a Espanya, com certifiquen la totalitat de documents, estudis i biògrafs, entre els quals En Martyn Rady, que innova que «entre 1522 i 1529 Carles V residí a Espanya»¹⁴⁸ de forma ininterrompuda,¹⁴⁹ i com, així mateix, ho objectiva l’Alfred Kohler: «A partir de l’estiu del 1522, Carles es troba novament als seus regnes espanyols; aquesta segona estada a la península Ibèrica es perllongaria fins al 1529».¹⁵⁰ Queda evidenciat, doncs, irrevocablement, el retoc.

I, encara, com a colofó, voldria comentar que, mercès a un escrit de l’ambaixador polonès Joan Dantisc sobre una ambaixada russa que acabava d’arribar a la cort imperial, datat el 17 d’agost del 1527, sabem que aquesta s’havia de trobar o bé en una ciutat costanera o molt a prop de mar, perquè En Dantisc relata que «a la mateixa sala on menja i escolta missa, rebé l’Emperador els ambaixadors del duc de Moscòvia. Vingueren des de Brabant per mar i arribaren el 20 de juny, i visqueren dels seus propis recursos fins al 29, en què se’ls donà audiència i reberen provisió abundosa».¹⁵¹ Per més –com és costum– que la carta sigui datada a «Valladolid»,¹⁵² el fet que el text objectivi nítidament que els ambaixadors moscovites «arribaren per mar», allà on es trobava la cort, demostra que som davant d’una còpia de la carta original desnaturalitzada i deslocalitzada, perquè Valladolid no té mar i, per tant, no s’hi pot arribar «per mar». Amb tot, es podria adduir que l’ambaixada arribaria per mar a algun lloc de la costa hispànica –que arribaria per mar a Espanya– i que, després, es desplaçaria fins a la cort, a Castella. Però el text no només no diu res de tot això, sinó que és ben nítid a especificar que un cop arribats per mar, on fos que arribessin, els moscovites van romandre aturats en aquest mateix lloc durant nou dies, «vivint dels seus propis recursos», esperant la llicència corresponent per ser rebuts per la cort i, un cop obtingut el permís desitjat, se’ls va donar audiència. Amb això, el text –i només el text– dona a entendre que la cort i el punt d’arribada dels ambaixadors havien de ser tots dos en una ciutat molt propera a la costa o potser, fins i tot, en una ciutat portuària de la costa. Per això mateix, en tancar el relat, En Dantisc rubrica que els ambaixadors, «pel seu gust, haurien tornat per França, però se’ls obligà a anar per mar a llur costa i sense ningú d’aquesta cort que els acompanyés, com es fa amb d’altres. Els anteriors a aquests anaren per França fins a Àustria a costa de l’Emperador».¹⁵³ Amb la qual cosa tornem a ser conscients que la cort no tan sols era a prop del mar, sinó prop d’una ciutat important, segurament, amb un port de mar prou folgat, i almenys amb un nombre mínim de veïns que podia oscil·lar entre els 200 (com a Catalunya) i els 400 (de l’Aragó),¹⁵⁴ perquè quan hom convocava corts les ciutats catalanes i aragoneses acostumaven a tenir, respectivament, un mínim de 200 i 400 habitants. O, potser encara, afinant-ho millor, un mínim de 200 focs i «s’havia de celebrar en una vila reial».¹⁵⁵ Llavors, si els fets passen, com ja he apuntat, en una ciutat costanera amb port de mar, al sud de Xàtiva, segurament amb el títol de «vila reial», d’on romanços venia l’Emperador amb la cort?

71RICARDO GARCIA CARCEL, Cortes del reinado de Carlos I; Monografías y Fuentes-5, Universidad de Valencia. Departamento de Historia Moderna, València, 1972, p. VIII.

72MARTIN DE VICIANA, Tercera Parte de la Crónica de Valencia; Sociedad Valenciana de Bibliófilos, València, 1882,p. 226-227.

73Libre de Memories de Diversos Sucesos e Fets Memorables e de Coses Senyalades de la Ciutat e Regne de Valencia (1308-1644); edició a cura de Salvador Carreres Zacarés, Acción Bibliográfica Valenciana, València, 1935, vol. II, p. 810.

74Ídem, p. 226.

75R. GARCÍA CÁRCEL, ob. cit., p. VIII.

76Cf. MARTÍ DE VICIANA, Libro Tercero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino; edició a cura de Joan Iborra, Fonts Històriques Valencianes-9, Universitat de València, València, 2002, p. 263, nota 539.

77Ídem.

78Ídem.

79Ídem.

80REGINA PINILLA PÉREZ DE TUDELA, El virreinato conjunto de doña Germana de Foix y don Fernando de Aragón (1526-1536). Fin de una revuelta y principio de un conflicto; tesi doctoral inèdita, dirigida per Emilia Salvador Esteban, Universidad de Valencia, Facultad de Geografía e Historia, València, 1982, R. 11095, p. 212.

81M. DE VICIANA, Tercera Parte de la Crónica de Valencia; ob. cit., p. 227.

82Ídem.

83ERNEST BELENGUER, El imperio hispánico. 1479-1665; Libros de Mano-35, Grijalbo Mondadori, S.A.; Barcelona, 1995, p. 202.

84Cf. MANUEL DE FORONDA Y AGUILERA, Estancias y Viajes del Emperador Carlos V, desde el día de su nacimiento hasta el de su muerte; Establecimiento Tipográfico Sucesores de Rivadeneyra, [Madrid], 1914, p. 308.

85Vg. El Libre de Antiquitats de la Seu de València; estudi i edició a cura de Joaquim Martí Mestre, Biblioteca Sanchis Guarner-30, Institut Universitari de Filologia Valenciana – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, València-Barcelona, 1994, vol. I, p. 121-135.

86JOSÉ SANCHIS SIVERA, «Preliminar», Libre de Antiquitats. Manuscrito existente en el Archivo de la Catedral de Valencia; Editorial «Diario de Valencia», València, 1926, p. IX.

87Cf. El Libre de Antiquitats de la Seu de València; ob. cit., vol. I, p. 127.

88SALVADOR CARRERES ZACARÉS, Ensayo de una Bibliografía de Libros de Fiestas celebradas en Valencia y su Antiguo Reino; Imprenta Hijo de F. Vives Mora, València, 1926, p. 120.

89MIQUEL GARCIA, «La Germania dels Menestrals de València», Crònica de les Germanies; a cura d’Eulàlia Duran, Sèrie «La Unitat»-86, Eliseu Climent, Editor; València, 1984, p. 394-395.

90ISABEL SÁNCHEZ DE MOVELLÁN TORENT, La Diputació del General de Catalunya (1413-1479); Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, LXIII; Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2004, p. 86.

91JORDI BUYREU JUAN, Institucions i conflictes a la Catalunya Moderna. Entre el gr euge i la pragmàtica (1542-1564); Col·lecció Bofarull-10, Rafael Dalmau, Editor; Barcelona, 2005, p. 73.

92Ídem, p. 73-74.

93ORIOL OLEART i PIQUET, «Organització i atribucions de la Cort General», Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés d’Història Institucional. 28, 29 i 30 d’abril de 1988; Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Barcelona, 1991, p. 21.

94R. GARCÍA CÁRCEL, ob. cit., p. IX.

95JOSEP MARTÍ FERRANDO, «La Corte Virreinal valenciana del Duque de Calabria», Reales Sitios; any XL, núm. 158, 4t trimestre del 2003, p. 24-25.

96Cf. A. RODRÍGUEZ VILLA, ob. cit., lletra 170, p. 403.

97Ídem, lletra 171, p. 406-407.

98AMALIO MARICHALAR Y CAYETANO MANRIQUE, Historia de la Legislacion y Recitaciones del Derecho Civil en España; Imprenta Nacional, Madrid, 1863, tom VII, p. 534.

99MANUEL DANVILA Y COLLADO, «Investigaciones Histórico-Críticas acerca de las Cortes y Parlamentos del Antiguo Reyno de Valencia»; Memorias de la Real Academia de la Historia, XIV (1909), p. 360-361.

100JOSÉ MARTÍNEZ ALOY, La Diputación de la Generalidad del Reino de Valencia; Diputación Provincial de Valencia; València, 1930, p. 287.

101Ídem, p. 289.

102Cf. El Libre de Antiquitats de la Seu de València; ob. cit., vol. I, p. 127.

103JUAN FRANCISCO PARDO MOLERO, «“Per terra e no per mar”. La actividad naval en el reino de Valencia en tiempo de Carlos I»; Estudis, 21 (1995), p. 71.

104Vg. Furs, capitols, provisions, e actes de cort fets en lo any MDXXVIII; Francisco Diaz Romano, València, M.D.XXXIX.

105Ídem, foli II [recte].

106Ídem, portada.

107Ídem.

108Ídem, foli II [recte].

109Ídem.

110Ídem foli II [vers].

111Ídem.

112JOAN REGLÀ, «Les institucions polítiques i els esdeveniments», dins Història del País Valencià, de Joan Reglà, Joan Fuster, Sebastià Garcia Martínez, Trini Simó i Josep Climent; Estudis i documents-7, Edicions 62 s/a., Barcelona, 1975, vol. III, «De les Germanies a la Nova Planta», p. 137.

113Cf. PIERANTONIO SERASSI, Delle Lettere del Conte Baldessar Castiglione; Giuseppe Comino, Pàdua, MDCCLXXI, Volum Segon, p. 61.

114Ídem.

115MARINO SANUTO, I Diarii; edició a cura de Federico Stefani, Guglielmo Berchet i Nicolò Barozzi, Fratelli Visentini Tipografi Editori, Venècia, MDCCCXCIV, Tom XXXIX, columna 128.

116JUAN ANTONIO VILAR SÁNCHEZ, 1526. Boda y luna de miel del Emperador Carlos V. La visita imperial a Andalucía y al Reino de Granada; Editorial Universidad de Granada, 2a edició, Granada, 2016, p. 61, nota 33.

117SYLVIA ROMEU ALFARO, «Aproximación a las instituciones valencianas de los siglos XV y XVI»; Lluís de Santàngel i el seu temps; Ajuntament de València, València, 1992, p. 472.

118JOAQUIM ESCRIG, Cronologies històriques valencianes de Jaume I als nostres dies; Carena Editors, València, 2001, p. 159.

119PASQUAL ESCLAPÉS DE GUILLÓ, Resumen Historial de la Fundacion y Antigüedad de la Ciudad de Valencia de los Edetanos ó del Cid. Sus Progresos, Ampliaciones y Fábricas Insignes, con otras particularidades; Josef Estévan, València, 1805, p. 152.

120VICENTE DE CADENAS Y VICENT, Las «supuestas» Memorias del Emperador Carlos V; Hidalguía, Madrid, 1989, p. 7.

121«Historia del Invencible Emperador Carlos Quinto, Rey de España, compuesta por su Majestad Cesarea, como se ve por el papel que va en la siguiente hoja. Traducida de Lengua Francesa y del Propio Original. En Madrid. Año 1620», Corpus Documental de Carlos V; edició crítica dirigida, prologada i anotada per Manuel Fernández Álvarez, Ediciones Universidad de Salamanca, Salamanca, 1979, tom IV (1554-1558), p. 494.

122Ídem.

123Ídem, p. 495.

124BARTOLOME DE LAS CASAS, Ò CASAUS, Brevissima Relacion de la Destruycion de las Indias; 1552, p. 5 [recte].

125ÀLEX SENDRA, «És l’illa de Cuba “tan luenga como desde Valladolid a Roma”?», web de l’Institut Nova Història, 7 d’octubre del 2019; https://www.inh.cat/articles/Es-l-illa-de-Cuba-tan-luenga-como-desde-Valladolid-a-Roma-

126DIEGO IOSEF DORMER, Anales de Aragon desde el año M.D.XXV del Nacimiento de Nuestro Redemptor hasta el de M.D.XL; Herederos de Diego Dormer [Saragossa], 1697, foli 337.

127IUAN FRANCISCO ANDRES DE UZTARROZ, Segunda Parte de los Anales de la Corona, y Reyno de Aragon, siendo sus Reyes Doña Iuana, y Don Carlos; Herederos de Pedro Lanaja, Saragossa, 1663, foli 131.

128ANTONIO RUMEU DE ARMAS, Itinerario de los Reyes Católicos. 1474-1516; Estudios-XV, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Jerónimo Zurita – Biblioteca «Reyes Católicos», Madrid, 1974, p. 305.

129FRANCISCO FERNÁNDEZ DE BÉTHENCOURT, Historia Genealógica y Heráldica de la Monarquía Española, Casa Real y Grandes de España; Establecimiento Topográfico de Enrique Teodoro, Madrid, 1901, Tom Tercer, p. 447.

130A. RUMEU DE ARMAS, ob. cit., p. 345.

131IUAN FRANCISCO ANDRES DE UZTARROZ i DIEGO IOSEF DORMER, Progressos de la Historia en el Reyno de Aragon, y Elogios de Geronimo Zurita, su Primer Coronista; Herederos de Diego Dormer, Saragossa, 1680, foli 579.

132Cf. MERCÈ SOLÀ i GUSIÑER, «Adrià VI»; Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., vol. 1 (1979), p. 185.

133Cf. JUAN ANTONIO LLORENTE, History of the Inquisition of Spain, from the Time of its Stablishment to the Reign of Ferdinand VII; James M. Campbell & Co.; Filadèlfia, 1843, p. 36.

134RAFEL MOMPÓ, email personal amb data 12 de novembre del 2019.

135JOSEFINA MATEU IBARS, Los virreyes de Valencia. Fuentes para su estudio; Estudios Monográficos-2, Sèrie Tercera, Publicaciones del Archivo Municipal de Valencia, València, 1963, p. 117.

136Cf. M. [LOUIS-PROSPER] GACHARD, Collection des Voyages des Souverains des Pays-Bas; Tom Segon, «Itinèraire de Charles-Quint de 1506 a 1531. Journal des Voyages de Charles-Quint de 1514 a 1551, par Jean de Vandenesse», F. Hayez, Brussel·les, 1874, p. 79, nota 6.

137Cf. M. DE FORONDA Y AGUILERA, ob. cit., p. 307.

138Cf. «Testament del Illmo. Sor. Dn. Joan de Borgia, Duch de Gandia», Sanctus Franciscus Borgia, Quartus Gandiae Dux et Societatis Jesu Praepositus Generalis Tertius; August. Avrial, Madrid, 1894, tom I, p. 7.

139Cf. M. [LOUIS-PROSPER] GACHARD, ob. cit., p. 79, nota 6.

140Ídem, p 79, nota 7.

141Cf. REAL ACADEMIA DE LA HISTORIA, Coleccion de Córtes de los Antiguos Reinos de España. Catálogo; Imprenta de José Rodriguez, Madrid, 1833, p. 122.

142VICENT PONS ALÓS, «La convocatòria», Las Cortes Forales Valencianas. Poder y Representación; editat per Reginia Pinilla Pérez de Tudela, traducció de Núria Martínez, Corts Valencianes, València, 1994, p. 106.

143O. OLEART i PIQUET, ob. cit., p. 17.

144LORENZO MATHEU SANZ, Tratado de Celebracion de Cortes Generales del Reino de Valencia; Iulian de Paredes, Madrid, 1677, foli 22.

145FELIX DE LATASSA Y ORTIN, Biblioteca Nueva de los Escritores Aragoneses que Florecieron desde el Año de 1500 hasta 1599; Oficina de Joaquin de Domingo, Pamplona, MDCCXCVIII, tom I, foli 165.

146Ídem.

147I. F. ANDRES DE UZTARROZ, ob. cit., foli 66.

148MARTYN RADY, Carlos V; versió castellana de Manuel Rivero Rodríguez, El Libro de Bolsillo-1555, Alianza Editorial, S.A.; Madrid, 1991, p. 82.

149Ídem, p. 93.

150ALFRED KOHLER, Carlos V. 1500-1558. Una biografía; traducció de Cristina García Ohlirch i revisió científica de Bernardo J. García García, Marcial Pons, Ediciones de la Historia, S.A.; Madrid, 2000, p. 172.

151Cf. AMADA LÓPEZ DE MENESES, «Las primeras embajadas rusas en España (1523, 1525 y 1527)»; Bulletin Hispanique, 48, núm. 3 (1946), p. 217.

152Ídem, p. 216.

153Ídem, p. 218.

154Cf. VICENTE BOIX, Apuntes Históricos sobre los Fueros del Antiguo Reino de Valencia; Imprenta de D. Mariano de Cabrerizo, València, 1855, p. 10.

155Cf. O. OLEART i PIQUET, ob. cit., p. 17.