Pare de rates

BIOGRAFIA 1

Rasques la crosta dels ajocadors, treus el vernís de merda que engalana el galliner, buides els ponedors de plomes enganxades i sucs solidificats que cap coltell no sap netejar. La teva mare, després de fer-te plegar el patufet, et sotmet al martiri d’endreçar el galliner. T’ensinistra, talment drapaire de naixement, en l’art de treure palades, rítmic el pols, neguitós l’alè. Palades de fem cap a l’hort, on sobresurt un turonet, bressol de mosques i pudor. Tòtil, el gos de cua escapçada que et vas trobar abandonat, s’encarrega de regirar-ho tot i s’endú amb les dents els trossos més compactes: els espargirà per l’hort, on ha instaurat un cementiri d’ossos i carns mig desfetes. El polsim de palla i caca seca us envolta: se t’enganxa al nas i a la gola i només penses a remullar-te al riu. Un cop sec de palada i ensopegues una cosota grisosa: enganxada al terra de ciment, una rata podrida et fa venir basca. És pèl i podridura. Segurament ha menjat la metzina que va barrejar la teva mare amb panís, als racons ombrívols del celler, una de les moltes rates que festegen el galliner i arrabassen a les gallines la teca, sobretot en els tiberis que fan amb les deixalles del peix de riu: carpes, madrilles, anguiles... El peix el duu el sergent de la guàrdia civil que tant veus per casa i que de vegades es tanca amb la teva mare: els sents que parlen i que juguen... Tu ets l’encarregat de treure el cap, els budells i les arestes. Les gallines en fan festa major. Ben cert: potser és una d’aquestes repodrides rates que sents a la nit mentre la teva mare, al segon pis, es rebolca amb el sergent... Té un resum de cap aixafat, tan sols un esquinç d’esquelet i uns borrons grisos esgarrifosos. Vols cridar, però la por et fa un nus a la gola, penses que les rates de la claveguera, en processó penitencial, voldran venjar la seva germana. I amb tot, goses barrejar el manyoc de pell i os amb la palla i la merda i tot ho llences al cim del turonet de podridura de l’hort, desenganyant el gos perquè no la mossegui i es mori d’infecció. La cobreixes nerviós, vinga tirar-li palades de fem a tall de fosser, i en la teva imaginació enfebrida per aventures d’herois de patufet, se’t dibuixa que ets tu el colgat i alhora ets tu qui et cobreixes amb llesques de femta... i creus que en sortiràs triomfador, potser. Per què «potser»? No guanyen sempre, els herois? Una llumeneta et fa entreveure un potser... Vinga fem i ara terra sobre la rata, aixafant-la a cops de pala, que no se’n vegi ni un borralló de pèl. Hi plantes després patates d’heura i ho regues: és un intent de fer créixer una mica de vida damunt de la mort, un intent que prou et saps fracassat d’antuvi: es cremarà la futura herba per tanta fortor i ni tan sols n’eixirà un pam de verdor. Però s’acabarà de podrir el cos de la teva rata, i tu també et podriràs mentre corres esgarrifat cap a la teva cambra, després de regar amb zotal el terra i les parets del galliner. Et refugiaràs, t’enlairaràs, t’amagaràs en els patufets fent d’heroi. I no saps per què, però la rata et representa el pecat reencarnat i t’espanta; tot seguit se t’apareixen els dimonis que et volen prendre el patufet, dimoniets amb fesomia de rata que t’arrabassarien —si no fos per la teva heroïcitat— el vestidet de la primera comunió, blanc i pur, que fa olor tot i ser enfonyat a l’armari. Olor d’església, de neguit, de protecció. Et malpenses, però, que ni el vestit blanc no espantarà la rata grisa que jeu sota la femta. Confessa’t.

Per esmorzar, una xocolata amb melindros —has parat compte de no tacar-te el vestit, com bé t’ha assenyalat tot el sant dia la teva mare—, després la missa i... la primera comunió! Els teus pares et feien d’escorta. A ell no li devia costar gaire: ja està acostumat a fer parella per dur gent a la presó; a estones t’imaginaves lligat amb manilles camí del jutjat... Quins nervis! Eres un sac de nervis, com diu la teva mare sempre que et revoltes. Un àpat sorollós, al migdia: t’has ben emborratxat i t’han hagut de dur al llit, on has vomitat... T’ha sabut molt de greu, quan t’has alçat. El teu recent pare, fredament, t’ha clavat un parell de mastegots i se n’ha anat de casa per no tornar fins al vespre... Has plorat, com mai, a la falda de la teva mare. Heu mirat tots dos la televisió, tots dos ploraners, tots dos estàtics. Quan t’ha dut al llit i t’ha fet resar la pregària a l’àngel de la guarda, tu l’has sentida tant, la teva mare, que t’ha calgut preguntar-li la renglera d’interrogants que duies al damunt tots aquests dies: per què et creixen pèls més avall del melic? Tenies por que et renyés amb la teva primera pregunta, però s’ha limitat a dir-te que ja ho sabries més endavant, que de moment no t’havies d’explorar l’entrecuix. Però canviaries totes les joguines per no haver preguntat de seguida què era allò del bagul que els teus companys t’havien dit, mentre jugaves, amb una rialleta sorneguera que t’empipava molt, sobretot quan et van dir que la teva mare et contestaria. Hauries estripat tots els teus cromos i patufets per no veure els efectes de la teva pregunta a la cara de la mare. Se li han encès les galtes i els ulls li han rebotat de la cara. T’ha pegat, més fort que el pare, i el soroll de la bufetada s’ha barrejat amb el cop sec que el teu pare ha donat en entrar, amb la porta, ebri com sempre, després de repassar-se els quatre cafès del poble. T’ha cridat, la mare, que no li preguntessis més cosotes i que demà mateix parlaria amb el senyor rector. No has aclucat l’ull en tota la nit: a les palpentes se t’apareixen rates i més rates que roseguen baguls plens de bitllets.

Fins i tot li dol de matar jueus amb el carrau! Vet aquí la frase més insistent que la teva mare adreça al mossèn quan li va a parlar de la teva vocació. Ho sents? Li diu que tu t’estimes els jueus perquè, quan els teus companys escolans fan girar amb delit el carrau, per Setmana Santa, intentant d’espargir la boira que s’ha fet a l’església amb els sorolls que simbolitzen la mort del Crist, tu restes sangglaçat i somiques. Li repeteix més de deu vegades que des de petitet ja t’ha agradat de resar, ben agenollat vora la catifa, el crucifix que et beneeix el capçal del llit, que el dia que el bisbe et va confirmar li vas dir a la teva mare, cada mitja hora durant tota la tarda, que volies servir el Senyor, que volies dir missa. Se n’enorgulleix que fossis l’únic a la classe, paraules del senyor mestre!, que no et vas riure del desgraciat acudit d’una canalla quan va contestar irònicament un dia que no se sabia la lliçó: «Estan repetits!», va dir assenyalant el retrat del Sant Pare i el crucifix. El senyor mestre el va treure fora, per una setmana... Però tu ara ets el sant del poble: el fill de l’Orfeneta —qui ho havia de dir!— no fa les cafrades dels altres nens. I mentre la mare es desfà en lloances, el teu pare et ressegueix les galtes tot descarregant-se de la fúria que duu al damunt, de la ràbia dentada de pegar un fill que no és seu, que se l’ha trobat amb la dona. No sap ni per què s’hi ha casat. Bé, ho sap, però no se’n vol acusar. Quan l’oncle deixà la teva mare sola, la casa s’havia tornat un niu de gent: l’Orfeneta s’havia llançat a fer de dispesera i tenia rellogats per donar i per vendre, amb la mala fama que això comportava. Es rumorejava que mig poble s’hi havia ajaçat. Això del sergent, del teu pare de retruc, va ser la culminació dels malparlaments. No s’haurien casat, ho saben prou bé, si no els haguessin vist nus a l’era una nit de juny... Mossèn els ho va aconsellar. I la teva mare ho va tapar com pogué, intentà desesperadament d’ofegar rumors i malparlaments. Però la notícia s’esbombà com foc al rostoll. Quedà, però, una zona del seu secret estotjada i recòndita, compartida per molt poca gent... El fill que naixeria no seria fill d’un sergent de la guàrdia civil, pare legal teu, sinó del tinent del bagul... Per què et penses que la teva mare et fa de tant en tant moixaines al cap i et diu «perdona’m»? No l’entens i penses que vol que no li guardis ressentiment perquè t’ha renyat. I el teu pare —pare?— sap que, en el fons, no té dret a pegar-te perquè no ets fill seu ni ho seràs mai, i això l’excita i li pinta d’odi els ulls... «Ja ho mirarem», assegura el senyor rector a la teva mare, i l’acomiada. Ella, tota esperançada, et consola quan et veu amb les galtes inflades mentre mira adolorida i poruga el qui et fa de pare; després et promet que l’any vinent, si et portes bé, podràs anar al seminari. T’il·lusiones, et consoles..., però no saps res del que passa al teu voltant. No entens aquests fils de reflexió, encara, Marc.

La canalla salta i balla i alça pols pels carrerons, s’escridassa en desordre, regalima rialles pertot i incita les velles a vomitar retrets contra la disbauxa. Les xerrameques d’un estol de velles t’han deixondit. Fa dies que estàs embotit a dins dels llençols, gripós i esprimatxat, envoltat de fum de camamilla i marialluïsa, prement amb les cuixes bosses d’aigua calenta. T’has quedat ben sol i ho aprofites per alçar-te: t’engipones la batassa de la mare i corres cap al finestró. Des del darrere del vidre, per entre l’espessa boira que mana el poble, guaites la plaça Major i vols treure el baf del vidre esquerdat amb el palmell d’una mà suada i febrosa. Veus la quitxalla que reclama els Reis; velles tapades que només mostren ulls i front; dones grasses com berres a punt de parir; el senyor metge de bracet amb l’alcalde al capdamunt de la plaça, al replà de l’església, des d’on presidiran, amb el senyor rector, l’oficial benvinguda als Reis d’Orient. Sents ja el rebombori dels motors refredats, asmàtics i estrepitosos; alhora s’encenen traques i caramels disfressats de coets i esclaten damunt de la plaça i del carrer Major. I la febre, una febre que va més endins del cos, et ressegueix els forats interns ara que t’asseus a la poltrona, els ulls perduts en la negror intermitent de la plaça, esperant no res i volent-ho tot. Vet aquí el flamall multicolor de la carrossa!: un tractor amb remolc decorat de cérvols i garlandes, damunt del qual tres reis beneeixen l’auditori. Els escorten patges motoritzats que escampen arreu arreu cintes de tots colors i caramels, crits i corredisses. Veus com baixen els Reis fent-se els importants; pugen les escales fins al replà, besen la mà del mossèn, es desfan en signes estranys per tal d’embadocar els nens que omplen la plaça neguitosos del regal. La lluna, de dalt estant, t’encomana els seus badalls mentre els quintos disfressats de Reis s’afanyen a encabir-se dins de l’església, en una interminable rastellera a fi d’adorar el nen jesuset de guix. La ferum de remeis vegetals t’empudega tant que et fa sortir de la cambra cap al vàter. Al passadís trobes la teva mare que no et deixa protestar, t’agafa per les espatlles i et duu a l’habitació, mig renyant-te, mig il·lusionada, et diu que mossèn ha promès de venir a veure’t si acabava aviat la missa. Ara tens por; del mossèn, de la mare, de la cambra, de tu mateix. Ja no ets l’heroi de patufet, i quan la mare et prem la mà i et consola, tens els ulls com dos pinyons pelats. Sobretot quan la mare et parla com mai no t’ho havia fet: a onze anys ja et creu gran per escoltar això que ella anomena confessió de vida. I mig plorant —no s’hi adiu, en una nit de Reis, oi?— et diu que per a ella no tot han estat flors i violes. De primer, la guerra..., aquest fantasma desmenjat que sempre et fan sortir per tot, sobretot el teu pare. Ja des de petita li van amidar la vara a les espatlles, a la teva mare. Era de família pobra, les famílies pobres no tenen sinó orgull, fillet. Et conta d’esquitllentes que va anar a monges gràcies al senyor Jaume, lo més ric del poble i que tenia un cor com un cabàs i tan religiós que va donar un hort molt gran a les Carmelites perquè es defensessin bé la vida. Oh, no et pensis!, que abans de la guerra, tornem-hi, tots les passàvem magres. El senyor Jaume va fer la donació a canvi d’assegurar que la seva ànima —Déu l’hagi perdonat, sant home!— es lliurés del purgatori (suposava que a l’infern, de totes passades, ja no hi aniria a raure) i que les monges mantinguessin l’educació religiosa de quatre nenes del poble. La teva mare n’era una. Li feien fer ganxet i boixet. Tenien doble negoci, les monges: cobraven del senyor Jaume i es bevien les nostres suors... Va venir la guerra que tot ho aplana i van incendiar el convent. La seva ràbia se li estronca i ara et parla amanint les seves paraules amb sanglots: les monges van haver de fugir o d’amagar-se a les golfes de la gent de bona fe del poble. Tot per culpa dels rojos... Et repeteix allò que has sentit moltes vegades i que identifiques encara amb els patufets que llegeixes: «Si no fos pels nostres...!». Se’t representa que els «nostres» són un grapat de gent de bona fe, pacífics i també guerrers de causes nobles... L’hort del senyor Jaume! En acabar la guerra se’l va quedar el bisbe, amb el convent, com a béns eclesiàstics que eren. Et preguntes tota l’estona a què ve això de l’hort i de les monges, però en segueixes el fil bocabadat per les expressions de la teva mare. L’hort i el convent els comprà el fill de l’apotecari perquè es veu que tenia obscurs tractes amb una neboda del bisbe. Als hereus del senyor Jaume els cau la cara de vergonya... A la guerra van matar el senyor Jaume, va morir cridant fort, molt fort: «¡Viva Cristo Rey!». Això és valor, et confirma la mare mentre et passa una mà pel front i t’eixuga la suor. I plora, no para de plorar. Desordenadament t’explica que després de les monges i de passar pel front morint-se de gana va venir en aquest poble amb el seu germanet, com la gentota de mal cor sempre cria ullots de guineu i llengua de serp. El timbre que es dispara li fa eixugar cuitacorrents les llàgrimes que li xopen la cara. Deu ser mossèn. La plaça i els carrers s’han adormit: te n’adones ara que sents només les passes de la teva mare i de l’hoste que s’adrecen al teu llit; només esgarips indefinits et fereixen l’orella. Esgüells que t’imagines de rata irosa. No, prou de rates! Claves les ungles al matalàs: prou de rates! Entra la ferum del mossèn, embolicat de negre, i la teva mare, dol al cor. El senyor rector et somriu i tu de seguida li beses la mà, una mà gran i estovada que fa pudor, com tot ell. Et diu que t’ha enyorat a l’hora de passar la plateta: tu la duus sempre plena de monedes i fins t’hi fan ploure algun bitllet. I és que tens un estil inconfusible en demanar als feligresos que t’omplin la safata metàl·lica d’almoines. Que et posaràs bo, que no et cal patir, et diu mentre et grata el pèl llis i negre, pèl ple de febre; també et recomana que te l’hauràs de tallar: li faries molt mal efecte al superior del seminari amb els cabells sobre l’orella. Sí, t’acaba de dir que t’hi han admès. Hi entraràs a l’octubre, però un mes abans faràs uns cursets de preparació. La teva mare plora: se sent plena i satisfeta perquè veu netes totes les faltes passades i més encara quan mossèn li diu que t’han concedit beca i pots estudiar de franc. La teva mare, agenollada als peus del llit, te s’arrapa als braços, i tu, no saps per què, guaites enlaire enlaire, sense escoltar els consells del senyor rector ni les paraules ploroses de qui et va parir.

Baixes les escales il·lusionat per les aventures que t’han de passar al curset i al seminari, et veus heroi i home fet. Te n’has convençut, de la fermesa del teu acte, sobretot quan les amigues de la teva mare s’han desfet en lloances del teu gest: el primer capellà del poble! No cabies a la pell, aquesta tarda. Per això ara, després de sopar, has quedat amb la teva trepa per donar voltes pel poble. T’han convidat: volen acomiadar-te sorollosament. Per primer cop confies en els teus amics d’infantesa i creus que no et jugaran cap mala passada. Te’ls trobes enriolats i animosos. De primer penses que en deuen portar alguna de cap, però de seguida el futur esperit missional et fa riure amb ells. Giravolteu el poble, caceu granotes, jugueu al futbolín, els companys et donen la sorpresa, l’obsequi de comiat: una entrada al teatre que faran aquest vespre a la sala del cine del poble. Ja has dit a casa que no hi aniries fins ben tard i, d’altra banda, tampoc no tens res contra el teatre. Però quan veus el cartell anunciador se’t regira l’estómac: la companyia de Fina Rafetti presenta el seu espectacle de varietats. Tot de noies mig vestides, provocatives, semblants a aquells dibuixos d’ànimes en pena del catecisme, devorades per les flames. No dius res i entres. Un de la colla esclafeix a riure. Us asseieu al primer pis, sou els únics que l’ompliu i des d’allí contempleu l’espectacle del públic, molt més divertit que el que s’iniciarà quan s’alci el teló. Des dels vells més ressecs fins a les criatures de llet no s’han estat de veure la funció: pots veure-hi mares amb el cotxet del nen, noietes de la teva alçada que s’inicien en l’art de la provocació, l’alcalde, el metge, el mestre i fins tot el quarter de la Guàrdia Civil, i el teu pare, que no para de riure... Si et veia! Demanes als teus amics que mirin d’amagar-te i de no moure gaire fressa. Et són còmplices. La companyia de cuixes importades representa en sessió única les sorts i dissorts d’un sexe reprimit, intuït sota gruixudes lones de roba espessa fins que... s’obre el teló! Comença la representació amb un acudit dolent, molt dolent, tan dolent que et cau l’ànima als peus, en el qual l’estrella de la revista explica com l’alcalde l’ha rebuda i li ha ofert tres pomes de la collita. La resta de l’espectacle es compon de cançons de poca substància, seguit de facècies que tracten d’invertits, d’impotents, de meuques... Tot un nou món que se t’obre amb aires de festa i que t’espanta i t’atreu. Més i més cançonetes indecents. Però aguantes fins al final i, quan els actors canten a cor l’última tonada, t’esmunys amb la trepa cap a fora. Un d’ells t’ha demanat perdó. No li contestes, només rius per sota el nas i els dius que tot això ja ho tens superat, que no ho vols tastar perquè tu tens una veu més fonda que et crida. I se’n van convençuts, fermament segurs, que tu ets molt més important que ells perquè aniràs a ciutat a estudiar, perquè no et deixes endur per allò que més endavant sabràs que s’anomena passions. Quan tornes a casa, la mare t’espera i et besa el front abans d’anar-se’n a dormir. Et despulles a poc a poc: dormiràs sense roba perquè no suportes la calor d’aquest xafogós agost. Quan aconsegueixes d’adormir-te tens les mans a l’entrecuix, apegaloses, i un neguit inexplicable t’amara el cos de suor freda. Saps que no ho havies de fer.

NOTES 1

Els pantalons de vellut de l’oncle Pere feien una olor que m’entrava a dins de les entranyes i m’acompanyava fins als llençols. Feien olor de rostoll i d’olivera, de perfum cridaner i de cremes llamineres de les seves amigues. Feien olor de món, i a casa jo només sentia l’olor rància del porc al tupí: una olor que ho enllardissava tot i que volia dir que el geni del pare també era ranci. Era rància la infantesa i les glopades de vida i les rialles esclatants de l’oncle em bastaven per a imaginar-me que hi havia alguna cosa a viure fora de les parets de casa meva, una vida més palpable que els meus somnis de patufet.

Renyien molt, el pare i l’oncle, o, més ben dit, era el pare qui renyia amb l’oncle perquè aquest no es movia de la cadira de vímet i parlava rialler, amb l’ampolla de vi negre i el got a la mà. Però el pare, dret i nerviós, s’esganyitava, acusava i omplia la casa de crits que em feien tancar a la meva habitació i tapar-me les orelles. Eren crits de rata aixafada per les rodes d’una moto.

I una nit els xiscles a la cuina van ser més aguts que mai i vaig sentir una trencadissa de vidres i el pare que li deia no em facis ballar el cervell o t’esquinço el pit. Des de llavors l’oncle Pere no va tornar a casa. Més tard vaig saber que s’havia venut les seves finques i que escrivia a la meva mare pels volts de Nadal.

Al cap de poc jo me n’anava al seminari. Al tren em feia l’efecte que els crits de la cuina, la trencadissa i la fugida de l’oncle volien dir alguna cosa.