La bèstia humana

—Ja és un quart de cinc —va murmurar Séverine, dreta davant el rellotge de cucut—. He de fer encara alguns encàrrecs… Hem d'estar al cas del nostre tren.

Però, per acabar de calmar-se, abans de posar una mica d'ordre a l'habitació, es va girar per recolzar-se a la finestra. Ell, llavors, deixant el ganivet, deixant la pipa, es va aixecar de taula, se li va atansar, la va agafar per darrere, entre els seus braços, dolçament. I la tenia enllaçada així, li havia posat el mentó a l'espatlla, recolzat el cap contra el seu. Ni l'un ni l'altre no es movien, miraven.

Sota seu, constantment, les petites màquines de maniobra anaven i venien sense repòs; i se les sentia a penes afanyar-se, com unes dones de sa casa vives i prudents, les rodes esmorteïdes, el xiulet discret. En va passar una que va desaparèixer sota el pont d'Europa, i que s'enduia a la cotxera els vagons d'un tren de Trouville que desenganxaven. I allà baix, més enllà del pont, va passar arran d'una màquina que arribava sola del Dipòsit, com una passejant solitària, amb els coures i els acers lluents, fresca i disposada per al viatge. Aquesta s'havia aturat, demanant amb dos tocs breus la via al guardaagulles, que gairebé immediatament la va enviar al seu tren, ja format, a l'andana de sota la marquesina de les grans línies. Era el tren de les quatre i vint-i-cinc, amb destinació a Dieppe. Un flux de viatgers s'amuntegava, se sentia el brunzit dels carretons carregats d'equipatges, uns homes empenyien un a un els escalfadors dins els cotxes. La màquina i el seu tènder havien abordat el furgó davanter amb un xoc sord, i es va veure com el cap de colla collava el cargol de la barra d'enganxament. El cel s'havia enfosquit cap a les Batignolles; una cendra crepuscular, que difuminava les façanes, ja semblava caure sobre l'ample ventall de les vies; mentre que, dins aquest esvaniment, al lluny, s'encreuaven sense parar les sortides i les arribades dels afores i del Cinturó. Més enllà dels closos foscos dels grans molls coberts, sobre París enfosquit, s'envolaven unes fumeres rogenques, espellifades.

—No, no, deixa'm —va murmurar Séverine.

A poc a poc, sense dir res, l'havia embolcallada amb una carícia més estreta, excitat per la tebior d'aquell cos jove, que tenia ben abraçat. Ella l'embriagava amb la seva olor, i acabava de fer embogir el seu desig, en arquejar els ronyons per alliberar-se'n. D'una empenta, la va apartar de la finestra, que va tancar amb el colze. La seva boca havia trobat la d'ella, li esclafava els llavis, se l'enduia cap al llit.

—No, no som a casa —repetia ella—. Si et plau, en aquesta habitació, no!

Ella estava com beguda, estabornida de menjar i de vi, encara vibrant de la seva cursa febrosa a través de París. Aquesta peça massa calefaccionada, la taula on s'escampava el desordre complet del cobert, l'imprevist del viatge que esdevenia una festa galant, tot plegat li encenia la sang, l'exaltava amb una esgarrifança. I tanmateix hi refusava, s'hi resistia, recolzada contra la fusta del llit, en una revolta esglaiada de la qual no hauria pogut dir la causa.

—No, no vull.

Ell, amb la sang a flor de pell, contenia les seves grosses mans brutals. Tremolava, l'hauria feta miques.

—Dona, qui ho sabrà? Tornarem a fer el llit.

Normalment, ella s'abandonava amb una docilitat complaent, a casa seva, a Le Havre, havent dinat, quan ell tenia servei de nit. A ella, això semblava no procurar-li cap plaer, però hi mostrava una blanesa feliç, un afectuós consentiment pel plaer d'ell. I el que, en aquell moment, el tornava boig era sentir-la com mai no l'havia tinguda, ardent, tremolosa de passió sensual. El reflex negre de la seva cabellera li enfosquia els calmosos ulls de color de cel, la seva boca grossa sagnava en el dolç oval del rostre. Allà hi havia una dona que ell no coneixia de res. Per què s'hi negava?

—Digues, per què? Tenim temps.

Llavors, en una angoixa inexplicable, en un debat en què ella no semblava jutjar les coses clarament, com si no sabés el que li passava, va fer un crit d'autèntic dolor, que va fer que ell s'estigués quiet.

—No, t'ho suplico, deixa'm! No ho sé, m'ofego només de pensar-hi, en aquest moment… no estaria bé.

Tots dos s'havien assegut a la vora del llit. Ell es va passar la mà per la cara, com per treure-se'n la irritació que l'abrusava. En veure que s'havia tornat assenyat, ella, gentil, es va inclinar cap a ell i li va fer un petó a la galta, volent demostrar-li que se l'estimava, de tota manera. Van quedar-se un instant així, sense parlar, per refer-se. Ell li havia tornat a agafar la mà esquerra i jugava amb un vell anell d'or, una serp d'or amb el capet de robí, que portava al mateix dit que l'aliança. Sempre l'hi havia vist allà.

—La meva petita serp —va dir Séverine amb un to involuntari de somni, pensant que ell es mirava l'anell i experimentant la imperiosa necessitat de parlar—. És a la Croix-de-Maufras, que me'l va regalar, pels meus setze anys.

Roubaud va alçar el cap, sorprès.

—Qui? El president?

Quan els ulls del seu marit s'havien posat sobre els seus, s'havia despertat com d'una brusca sotragada. Va notar com se li glaçaven les galtes. Va voler respondre, i no va trobar les paraules, ofegada per la mena de paràlisi que la retenia.

—Però si —va continuar ell— sempre m'has dit que va ser la teva mare que te l'havia deixat, aquest anell.

Encara en aquell instant, ella podia haver rectificat la frase, deixada anar en un oblit total. N'hauria tingut prou amb riure, amb fer-se l'atabalada. Però s'hi va encaparrar, ja sense dominar-se, inconscient.

—No, estimat, no t'he dit mai que la meva mare m'hagués deixat aquest anell.

De cop, Roubaud la va mirar de fit a fit, empal·lidint també.

—Com? Que no m'ho has dit mai? M'ho has dit mil vegades! No hi ha res de dolent que el president t'hagi donat un anell. Bé que t'ha donat una altra cosa… però, per què m'ho havies d'amagar? Per què havies de mentir, parlant de la teva mare?

—Jo no he parlat de la meva mare, estimat, t'equivoques.

Era estúpida, aquella obstinació. Veia que es perdia, que ell llegia clarament sota la seva pell, i hauria volgut desdir-se, empassar-se les seves paraules; però ja no hi era a temps, sentia com se li descomponien les faccions, com li sortia la confessió de dins seu, malgrat ella. El fred de les galtes li havia envaït tota la cara, un tic nerviós li estirava els llavis. I ell, esfereït, s'havia tornat de sobte vermell fins al punt de creure que la sang li faria esclatar les venes, i agafant-la pels canells la mirava de ben a prop, a fi de seguir millor, en l'esverament espantat dels seus ulls, el que ella no deia en veu alta.

—Hòstia! —va balbucejar—. Hòstia puta!

Ella va tenir por i va abaixar el rostre per amagar-lo sota el braç, endevinant el cop de puny. Un fet, petit, miserable, insignificant, l'oblit d'una mentida a propòsit d'aquest anell, acabava de fer sortir l'evidència, només amb algunes paraules bescanviades. N'hi havia hagut prou amb un minut. La va llançar d'una sotragada sobre el llit, li va pegar amb els dos punys, a l'atzar. En tres anys, no li havia donat ni un copet, i ara la massacrava, cec, ebri, en un arravatament brutal d'un home amb unes manotes que en altre temps havien empès vagons.

—Mala puta! Te n'hi vas anar al llit! Anar al llit! Al llit!

S'excitava amb aquestes paraules repetides, abatia els punys, cada vegada que les pronunciava, com per fer-les-hi entrar dins la carn.

—Les sobres d'un vell, mala puta! Te n'hi vas anar al llit! Al llit! La veu se li va escanyar amb una tal ira, que xiulava i ja no sortia. Només llavors va sentir que, estovada pels cops, ella deia que no. No trobava altra defensa, ho negava perquè no la matés. I aquest crit, aquest encaparrament en la mentida, va acabar de tornar-lo boig.

—Confessa que te n'hi vas anar al llit.

—No, no!

L'havia tornada a agafar, la sostenia amb els braços, impedint-li de protegir-se la cara amb la flassada, com un pobre ésser que s'amaga. La forçava a mirar-lo.

—Confessa que te n'hi vas anar al llit.

Ella, esmunyint-se, es va escapar, va voler córrer cap a la porta. Ell, d'un bot, tornava a ser damunt seu, amb el puny a l'aire; i, furiosament, la va abatre d'un sol cop, vora la taula. S'havia llançat al seu costat, l'havia engrapat pels cabells, per clavar-la a terra. Durant un instant van estar per terra, cara a cara, sense moure's. I, dins l'esfereïdor silenci, se sentien pujar els cants i els riures de les senyoretes Dauvergne, el piano de les quals bramava, feliçment, a sota, ofegant els sorolls de lluita. Claire cantava unes cançons de criatures, mentre que Sophie l'acompanyava amb gran energia.

—Confessa que te n'hi vas anar al llit.

Ella ja no va gosar dir que no, no va respondre.

—Confessa que te n'hi vas anar al llit, redéu, o t'esventro!

L'hauria morta, ho llegia clarament en la seva mirada. En caure, s'havia adonat del ganivet, obert sobre la taula; i tornava a veure el llampec de la fulla, va creure que allargava el braç. L'envaïa una fluixedat, un abandonament d'ella mateixa i de tot, una necessitat d'acabar.

—Doncs bé, sí, és veritat! Deixa'm anar.

Llavors, va ser abominable. Aquesta confessió que exigia tan violentament acabava de colpir-lo en ple rostre, com una cosa impossible, monstruosa. Semblava que mai no hauria pogut imaginar una infàmia com aquella. Li va engrapar el cap, el va copejar contra una pota de la taula. Ella es debatia, i ell la va estirar pels cabells, a través de la peça, arrossegant les cadires. Cada vegada que ella feia un esforç per redreçar-se, ell la tornava a deixar estesa amb un cop de puny. I això panteixant, les dents serrades, amb un acarnissament salvatge i estúpid. En empènyer la taula, va estar a punt de fer caure l'estufa. En un angle del bufet van quedar-hi restes de cabells i sang. Quan van recuperar l'alè, embalbits, inflats d'horror, cansats de colpir i de ser colpida, havien tornat vora el llit, ella encara per terra, ajaguda, ell ajupit, agafant-la per les espatlles. Esbufegaven. A baix, la música continuava, les rialles s'envolaven, molt sonores i molt joves.

D'una sotragada, Roubaud va tornar a alçar Séverine, la va recolzar a la fusta del llit. Després, de genolls sobre ella, va poder parlar finalment. Ja no li pegava, la torturava amb les seves preguntes, amb la necessitat inextingible que tenia de saber.

—Així que te n'hi vas anar al llit, mala puta! Repeteix, repeteix que te'n vas anar al llit amb aquell vell… i a quina edat, eh? Petita, ben petita, oi?

De sobte, ella acabava d'esclatar a plorar, els sanglots li impedien respondre.

—Llamp de Déu, vols dir-m'ho? No tenies encara deu anys, quan es divertia amb tu, aquell vell? És per això que et va péixer, per a les seves brutors, digues-ho, redéu, o hi torno!

Ella plorava, no podia pronunciar una paraula, i ell va alçar la mà, la va estabornir amb una nova clatellada. Com que no obtenia cap més resposta, la va bufetejar tres vegades, repetint la pregunta.

—A quina edat, mala puta, digues?

Per què calia lluitar? Notava que perdia la consciència. Ell li hauria arrencat el cor, amb els seus dits maldestres d'antic obrer. I l'interrogatori va continuar, ella ho deia tot, tan abatuda per la vergonya i la por, que les seves frases, pronunciades en veu molt baixa, a penes s'entenien. I ell, rosegat per la seva gelosia atroç, s'exasperava fins al sofriment, ferit per les escenes evocades: no en tenia mai prou, l'obligava a tornar sobre els detalls, a precisar els fets. Amb l'orella als llavis de la miserable, agonitzava amb aquesta confessió, amb la contínua amenaça del seu puny alçat, a punt de copejar una altra vegada, si ella s'aturava. De nou, va desfilar tot el passat a Doinville, la infantesa, la joventut. Era al fons dels bosquets del parc? Va ser a l'angle perdut d'algun passadís del castell? El president ja pensava en ella, quan se l'havia quedat a la mort del seu jardiner, i l'havia fet educar amb la seva filla? Això, segur, havia començat els dies en què les altres noietes fugien, enmig dels jocs, si ell apareixia, mentre que ella, somrient, amb la cara alta, esperava que li donés en passar un copet a la galta. I, més tard, si gosava parlar-li a la cara, si ho obtenia tot d'ell, ¿que potser no era perquè se sentia mestressa, quan ell la comprava amb les complaences de qui empaita les minyones, tan digne i tan sever amb els altres? Ah, quina brutor, aquest vell fent-se petonejar com un avi, mirant com pujava la noieta, tastant-la, encetant-la una mica a cada hora, sense tenir la paciència d'esperar que fos madura!

Roubaud panteixava.

—Vejam, a quina edat, repeteixo, a quina edat?

—Setze anys i mig.

—Menteixes!

Mentir, Déu meu, per què? Va arronsar les espatlles amb un abandó i una lassitud immensos.

—I la primera vegada, on va passar?

—A la Croix-de-Maufras.

Ell va dubtar un instant, els llavis se li agitaven, una resplendor groga li entelava els ulls.

—I digue'm, què et va fer?

Ella no deia ni una paraula. Després, com que ell brandava el puny:

—No em creuries pas.

—Digues… No va poder fer res, oi?

Amb un senyal de cap, ella va respondre. Era exactament allò. I, llavors, ell es va acarnissar amb aquesta escena, la va voler conèixer fins al final, va baixar a les paraules crues, a les interrogacions immundes. Ella ja no va badar boca, continuava dient que sí i que no, amb un senyal. Potser això els alleujaria, l'un i l'altre, quan hagués confessat. Però ell sofria més amb aquests detalls, que a ella li semblaven un atenuant. Uns informes normals, complets, l'haurien obsedit amb una visió menys torturadora. Aquella disbauxa ho podria tot, enfonsava i regirava al fons de la seva carn les fulles emmetzinades de la gelosia. Ara s'havia acabat, ja no viuria, evocaria per sempre l'execrable imatge.

Un sanglot li va esquinçar la gola.

—Ah, llamp de Déu… Ah, llamp de Déu, no pot ser, no! És massa, no pot ser!

Després, de cop, la va sacsejar.

—Però coi de mala puta, per què et vas casar amb mi? Saps com és d'innoble haver-me enganyat així? Hi ha lladres, a la presó, que no tenen tants càrrecs sobre la consciència… Em menyspreaves, oi, no m'estimaves? Per què et vas casar amb mi?

Ella va fer un gest vague. Que potser ho sabia exactament, ara? Casant-se amb ell, era feliç, esperava acabar amb l'altre. Hi ha tantes coses que no voldríem fer i que fem, perquè són les més assenyades. No, no se l'estimava; i el que evitava dir-li era que, sense aquesta història, mai no hauria consentit a ser la seva dona.

—Ell volia col·locar-te, oi? I en va trobar un de prou burro… Volia col·locar-te perquè això continués. I heu continuat, oi?, en els teus dos viatges allà baix. És per això, que t'hi portava?

Amb un senyal, ella va confessar de nou.

—I és per això que t'invitava encara, aquesta vegada? Fins a la fi, haurien continuat, aquestes porcades! I si no t'escanyo, continuaran! Les seves mans convulses s'avançaven per agafar-la pel coll. Però, aquest cop, ella es va revoltar.

—Vejam, ets injust. Sóc jo qui ha refusat d'anar-hi. Tu m'hi enviaves, he hagut d'enfadar-me, recorda-te'n… Ja veus que jo ja no volia. S'havia acabat. Mai, mai més, no hauria volgut.

Va notar que ella deia la veritat, però no es va sentir alleujat. L'horrorós dolor, el ferro que duia clavat al mig del pit, era l'irreparable, el que havia tingut lloc entre ella i aquell home. Patia horriblement per la seva impotència a fer que això no hagués passat. Sense deixar-la anar encara, se li havia acostat a la cara, semblava fascinat, atret, com per retrobar, en la sang de les seves petites venes blaves, tot el que ella li confessava. I va murmurar, obsedit, al·lucinat:

—A la Croix-de-Maufras, a l'habitació vermella… La conec, la finestra dóna a la via del tren, el llit és davant. I és allà, en aquella habitació… Ja entenc que parli de deixar-te la casa. Te l'has ben guanyada. Podia vetllar pels teus diners i dotar-te, s'ho valia… Un jutge, un milionari, tan respectat, tan instruït, tan important! De debò, et roda el cap… I, digues, si fos el teu pare?

Séverine, amb un esforç, es va posar dreta. L'havia refusat, amb un vigor extraordinari per la seva feblesa de pobre ésser vençut. Violenta, protestava.

—No, això no! Tot el que vulguis, però això no. Pega'm, mata'm… però no diguis això, menteixes!

Roubaud li havia retingut una mà dins les seves.

—Que en saps res? És perquè tu mateixa en dubtes, que et revolta d'aquesta manera.

I, mentre ella alliberava la seva mà, ell va notar l'anell, la petita serp d'or amb el cap de robí, oblidat al seu dit. L'hi va arrencar, el va picar amb el taló sobre l'enrajolat, en un nou accés de ràbia. Després va recórrer la peça d'un cap a l'altre, mut, embogit. Ella, asseguda de nou a la vora del llit, se'l mirava fixament amb els seus ulls grossos. I el terrible silenci va durar.

El furor de Roubaud no es calmava. Així que semblava dissipar-se un xic, tornava tot d'una, com l'embriaguesa, amb grans onades redoblades, que se l'enduien en el seu vertigen. Ja no era amo de si mateix, donava cops de puny a l'aire, immers en totes les ventades de violència per les quals era flagel·lat, tornant a caure en l'única necessitat d'apaivagar la bèstia que udolava al seu fons. Era una necessitat física, immediata, com una fam de venjança, que li cargolava el cos i que ja no li permetria cap repòs, mentre no l'hagués satisfeta.

Sense aturar-se, es va picar les temples amb els punys, va balbucejar amb un to angoixat:

—Què he de fer?

Aquesta dona, com que no l'havia morta tot d'una, no la mataria ara. La seva covardia de deixar-la viure exasperava la seva ira, perquè era covard; era perquè encara li agradava la seva pell de meuca, que no l'havia escanyada. Tanmateix, no podia quedar-se-la així. ¿La faria fora, doncs, la fotria al carrer i no la tornaria a veure mai més? I un nou flux de sofriment se l'enduia, una execrable nàusea el submergia tot sencer, quan s'adonava que ni tan sols faria això. Què, doncs? Només li quedava acceptar l'abominació i tornar a portar aquesta dona a Le Havre, continuar la tranquil·la vida amb ella, com si res no hagués passat. No, no! Abans la mort, la mort per a tots dos, a l'instant! Una tal angoixa es va apoderar d'ell, que va cridar més fort, perdut:

—Què he de fer?

Des del llit on s'havia quedat asseguda, Séverine el seguia amb la mirada. Des de l'afecte tranquil propi d'una companya que havia tingut per ell, se'n compadia pel dolor desmesurat en què el veia. Les paraules gruixudes, els cops, els hauria excusat, si aquest arravatament foll li hagués causat menys sorpresa, una sorpresa de la qual no es refeia encara. Passiva, dòcil, com que de ben jove s'havia plegat als desitjos d'un vellard i més tard havia deixat acordar el seu matrimoni, simplement desitjosa d'arreglar les coses, ara no arribava a comprendre un esclat de gelosia com aquell, per unes faltes antigues de les quals es penedia; i, sense vici, la carn mal desvetllada encara, en la seva semiinconsciència de noia dolça, casta malgrat tot, es mirava el marit, anar, venir, voltar furiosament, com s'hauria mirat un llop, un ésser d'una altra espècie. Què li passava? L'havia vist tant de temps calmat, sense ira! I ara l'espantava sentir l'animal que havia intuït des de feia tres anys, amb uns grunyits sords, desfermat, rabiós, a punt de mossegar. Què podia dir-li per impedir una desgràcia?

Ell anava i venia i a cada pas s'aturava vora el llit, davant seu. I ella, que esperava l'ocasió, va gosar parlar-li.

—Estimat, escolta…

Però ell no la sentia, se'n tornava a l'altre cap de la peça, com si se l'hagués endut un cop de tempesta.

—Què he de fer? Què és el que he de fer?

Finalment ella li va agafar el puny, el va retenir un moment.

—Estimat, vejam, sóc jo qui ha refusat d'anar-hi… Jo no hi hauria anat mai més, mai, mai! És a tu que estimo.

I es feia acariciadora, atraient-lo, alçant els llavis perquè els hi besés. Però ell, caigut al seu costat, la va rebutjar, amb un moviment d'horror.

—Ah, mala puta, ara sí que voldries… Fa un moment, no has volgut, no tenies ganes de mi… I, ara, ho voldries, per tornar-me a tenir, oi? Quan es té agafat un home per aquí, se'l té ben agafat… però m'encendria la sang, anar amb tu, sí! Sé prou bé que seria com prendre un verí.

Es va esgarrifar. La idea de posseir-la, la imatge dels seus dos cossos abatent-se sobre el llit, acabava de travessar-lo com una daga. I, en la nit tèrbola de la seva carn, al fons del seu desig embrutat que sagnava, bruscament es va despertar la necessitat de la mort.

—Perquè no em mori per anar una altra vegada amb tu, ves, abans he de matar l'altre… L'he de matar, l'he de matar!

La seva veu sonava forta, va repetir el mot, dret, engrandit, com si aquest mot, tot aportant-li una resolució, l'hagués calmat. Ja no va parlar més, va caminar lentament fins a la taula, va mirar el ganivet, la fulla del qual, ben oberta, lluïa. Amb un gest maquinal, el va tancar, se'l va ficar a la butxaca. I, les mans penjant, la mirada al lluny, va quedar-se al mateix lloc, pensatiu. Uns obstacles li tallaven el front amb dues grans arrugues. Per trobar-hi una solució, va tornar a obrir la finestra, s'hi va plantar, el rostre dins l'aire fred del crepuscle. Darrere seu, la seva dona s'havia alçat, esporuguida; i, sense gosar preguntar-li res, mirant d'endevinar què passava al fons d'aquell cap dur, s'esperava, dreta també, davant de l'ample cel.

En la nit incipient, les cases llunyanes es retallaven en negre, el vast camp de l'estació s'omplia amb una broma violada. Pel cantó de les Batignolles sobretot, la rasa profunda era com negada de cendra, on començava a esborrar-se l'armadura del pont d'Europa. Cap a París, un últim reflex de llum esgrogueïa els vidres dels molls coberts, mentre, a sota, s'acumulava la tenebra. Van brillar unes espurnes, s'encenien els fanals de gas al llarg de les andanes. Hi havia una gran claror blanca, la llanterna de la màquina del tren de Dieppe, abarrotat de viatgers, amb les portelles ja tancades, que esperava l'ordre del sotscap de servei per sortir. S'havien produït unes dificultats, el senyal vermell del guardaagulles tancava la via, mentre que una petita màquina acabava de recollir uns cotxes que una maniobra mal executada havia deixat a mig camí. Sense parar, uns trens passaven dins l'ombra creixent, entremig de la inextricable retícula dels rails, enmig de les files de vagons immòbils, estacionats a les vies d'espera. En va sortir un cap a Argenteuil, un altre cap a Saint-Germain; en va arribar un de Cherbourg, molt llarg. Els senyals es multiplicaven, els tocs de xiulet, els sons de botzina; de totes parts, un a un, apareixien els semàfors, vermells, verds, grocs, blancs; era una confusió, en aquesta hora borrosa en què tot s'enfosquia, i semblava que tot es trencaria, i tot passava, es fregava, se separava, amb el mateix moviment dolç i rampant, vague al fons del crepuscle. Però el semàfor vermell del guardaagulles es va apagar, el tren de Dieppe va xiular, es va posar en marxa. Del cel pàl·lid, començaven a volar unes poques gotes de pluja. La nit seria molt humida.

Quan Roubaud es va girar, tenia la cara espessa i caparruda, com envaïda d'ombra per la nit que queia. Estava decidit, havia ideat un pla. El dia s'apagava, va mirar l'hora al rellotge de cucut, i va dir en veu alta:

—Les cinc i vint.

I es va sorprendre: una hora, una hora a penes, per a tantes coses! Hauria cregut que tots dos es devoraven allà des de feia setmanes.

—Les cinc i vint, tenim temps.

Séverine, que no gosava interrogar-lo, el seguia amb la mirada ansiosa. El va veure remenar dins l'armari, treure'n paper, una ampolleta de tinta, una ploma.

—Guaita! Ara escriuràs.

—A qui?

—A ell… Seu.

I, mentre ella s'apartava instintivament de la cadira, sense saber encara què li exigiria, ell la hi va tornar a portar, la va asseure davant la taula, amb una pressió tal, que s'hi va quedar.

—Escriu… «Surti aquest vespre amb l'exprés de les sis i trenta i no es deixi veure fins a Rouen.»

Ella sostenia la ploma, però la mà li tremolava, la seva por creixia per la incògnita que obrien davant seu aquestes dues simples línies. Per això es va atrevir a alçar el cap, suplicant.

—Estimat, què vols fer? Si us plau, explica-m'ho… Ell va repetir, amb la seva veu alta, inexorable:

—Escriu, escriu.

Després, els ulls dins els seus, sense ira, sense paraules gruixudes, però amb una obstinació el pes de la qual ella sentia com l'esclafava, com la destruïa:

—El que vull fer, ja ho veuràs… I, escolta'm, el que vull fer, vull que ho facis amb mi… Així estarem plegats, hi haurà alguna cosa sòlida entre nosaltres.

L'espantava, ella va retrocedir encara.

—No, no, ho vull saber… No escriuré res abans de saber-ho.

Llavors, parant de parlar, li va agafar la mà, una maneta fràgil d'infant, la va estrènyer dins el seu puny de ferro, amb una pressió contínua de cargol, fins a esclafar-la. Era la seva voluntat que feia entrar així dins la carn, amb dolor. Ella va fer un crit, i tot es va trencar dins ella, tot es va lliurar. La ignorant que havia estat en la seva dolçor passiva, no podia més que obeir. Instrument d'amor, instrument de mort.

—Escriu, escriu.

I va escriure, amb la seva pobra mà dolorosa, penosament.

—Està bé, ets molt amable —va dir ell, quan va tenir la carta—. Ara, endreça una mica, prepara-ho tot… Et vindré a buscar.

Estava molt calmat. Es va refer el nus de la corbata davant del mirall, es va posar el barret i se'n va anar. El va sentir com tancava la porta, amb dues voltes, i com s'enduia la clau. Es feia ràpidament de nit. Va estar-se asseguda un instant, amb l'orella parada a tots els sorolls de fora. A casa de la veïna, la venedora de diaris, se sentia un lament continu, esmorteït: sens dubte un gosset oblidat. A baix, a casa els Dauvergne, el piano callava. Hi havia ara un alegre estrèpit de cassoles i vaixella, les dues dones ocupades a la cuina, Claire preparant un guisat de be, Sophie una amanida. I ella, desfeta, les sentia riure, dins l'angoixa horrorosa de la nit que queia.

A partir d'un quart de set, la màquina de l'exprés de Le Havre, que desembocava des del pont d'Europa, va ser enviada cap al seu tren, i enganxada. A causa d'un embús, no s'havia pogut allotjar aquest tren a la marquesina de les grans línies. Esperava a l'aire lliure, davant l'andana que es perllongava en una mena d'escullera estreta, dins la tenebra d'un cel negrós, on la fila d'alguns fanals de gas, plantats al llarg de la vorera, només arrenglerava estrelles borroses. Acabava de fer un ruixat, en quedava un hàlit d'una humitat glacial, escampat pel gran espai descobert que una broma feia recular fins a les petites clarors minvants de les façanes del carrer de Roma. Era immens i trist, negat d'aigua, puntejat aquí i allà per un foc sangonós, confusament poblat de masses opaques, les màquines i els vagons solitaris, els bocins de trens dormint a les vies del garatge; i, del fons d'aquest estany d'ombra, arribaven uns sorolls, unes respiracions gegantines, panteixants de febre, uns tocs de xiulet semblants a uns crits aguts de dones violentades, unes botzines llunyanes que sonaven, lamentables, enmig de la remor dels carrers veïns. Algú va donar ordres en veu alta perquè s'hi afegís un cotxe. Immòbil, la màquina de l'exprés perdia per una vàlvula un broll de vapor que s'enfilava dins tota aquella negror, en la qual s'esfilagarsava en petites fumeres, sembrant de llàgrimes blanques el dol sense límits estès al cel.

A les sis i vint, van aparèixer Roubaud i Séverine. Ella acabava de tornar la clau a madò Victoire, en passar davant els lavabos, vora les sales d'espera; i ell l'empenyia, amb l'aire apressat d'un marit a qui la seva dona fa fer tard, impacient i brusc, el barret enrere, ella amb el vel cenyit al rostre, dubtant, com morta de fatiga. Un flux de viatgers seguia l'andana, i s'hi van barrejar, resseguint la fila dels vagons, buscant amb la mirada un compartiment de primera buit. La vorera s'animava, uns factors portaven cap al furgó davanter els carretons d'equipatges, un vigilant s'ocupava de col·locar una família nombrosa, el sotscap de servei donava un cop d'ull als enganxaments, amb la llanterna-senyal a la mà, per veure si estaven ben fets, collats a fons. I Roubaud havia trobat per fi un compartiment buit, dins el qual anava a fer pujar Séverine, quan el va veure el cap d'estació, en Vandorpe, que passejava per allà, en companyia del cap adjunt de grans línies, en Dauvergne, tots dos amb les mans al darrere, seguint la maniobra del cotxe que s'hi afegia. Es van saludar, es van haver d'aturar i conversar.

De primer, van parlar de la història del sotsprefecte, que s'havia acabat a satisfacció de tothom. Després, d'un accident succeït al matí a Le Havre, i que el telègraf havia transmès: a una màquina, la Lison, que el dijous i el dissabte feia el servei de l'exprés de les sis i trenta, se li havia trencat la biela, just quan el tren entrava a l'estació; i la reparació havia d'immobilitzar allà, durant dos dies, el maquinista, Jacques Lantier, un paisà de Roubaud, i el seu fogoner, Pecqueux, l'home de madò Victoire. Dreta davant la portella del compartiment, Séverine s'esperava, sense pujar encara, mentre el seu marit fingia amb aquells senyors una gran naturalitat, alçant la veu, rient. Però hi va haver un xoc, el tren va recular alguns metres: era la màquina que empenyia els primers vagons sobre el que s'hi acabava d'afegir, el 293, per tal de tenir un cupè reservat. I Henri, el noi Dauvergne, que acompanyava el tren en qualitat de conductor en cap, i que havia reconegut Séverine sota el vel, havia impedit que la portella, oberta, li donés un cop, apartant-la amb un gest ràpid; després, excusant-se, somrient, molt amable, li va explicar que el cupè era per a un dels administradors de la Companyia, que acabava de fer-ne la petició, mitja hora abans de la sortida del tren. Ella va fer una rialleta nerviosa, sense motiu, i ell va córrer cap a la feina, deixant-la encantat, ja que sovint havia imaginat que seria una amant ben agradable.