Paper cremat

Però avui, com deia, he entrat a una llibreria pel meu compte després de molt de temps. El llibreter m’ha fet descompte i m’ha semblat bonic tornar-li el gest quedant-me una estona a la cafeteria que té a fora. He llegit Zen en l’art d’escriure en un parell d’hores i amb un parell de copes de vi amb llenques de parmesà, l’he subratllat per tot arreu i, el més important, he entès que el que de debò dona fruits quan et disposes a escriure són les observacions personals, les fantasies estrafolàries i les idees estranyes. Llegir des de petita em va fer venir ganes d’escriure, com m’ha passat avui amb Bradbury. Sempre he tingut pressentiments. De vegades m’he arribat a fer por. Les meves veus interiors m’han dit moltes vegades que tot era a punt d’acabar. I l’endemà moria un conegut. L’instint de conservació és relatiu. La gent no crida davant la realitat de les coses. Sovint, de fet, s’hi conformen com putos zombis teledirigits.

Aquesta nit començaré un conte que valdrà la pena. Serà una història on quallin les tres circumstàncies que m’ha descobert Bradbury i que encara no tenia fitxades a la pila platejada de la mà. El meu entusiasme renovat xoca frontalment amb l’opinió generalitzada. Ningú considera que el que jo faig, escriure contes, sigui cap mena de feina seriosa sinó un hobby per evadir responsabilitats. No em veig treballant en una sabateria o en un supermercat. Quan m’agafen les crisis d’ansietat, podria arribar a fer mal a algú. I no m’aturaria ni el mag capcot amb el barret de copalta.

Els artistes seguim sent ferralla exterminable. I ho som perquè llegim. I si llegim pensem i tenim sentit crític. Això ens fa qüestionar el poder. Si poguessin, ens cremarien vius. Com feien amb els llibres. O amb les bruixes. La cultura està al focus de la indiferència. S’allunya del lleure alienant que se suposa que ens convé per estar quiets, callats i embalsamats. No és una fatiga intel·lectual, en sentit rigorós. Jo ho veig més com una laxitud de l’intel·lectualisme. La gent no vol aprendre més, com a molt vol informar-se, però de pressa i corrent. Als aparadors de les llibreries creix, en proporcions esfereïdores, la immensa muntanya dels llibres que mai no seran adquirits, que ningú no llegirà, que es convertiran en una reserva monstruosa i de luxe per als rosegadors. Em sembla que per tot això m’he allunyat de tothom. En la solitud, ningú menysprea la meva tasca, que més que una feina és una alegria. I ben mirat, no estic sola. La biblioteca i el cinema em fan molta companyia.

Els meus contes són invertebrats. Com a lectora m’apassiona descobrir el final d’un relat, però com a escriptora de contes no tinc cap desenllaç planificat en el moment de posar-me a escriure. Per no tenir, no tinc ni esquema més enllà del que em va venint al cap a cada moment. Diu Bradbury que si escrius un relat a la setmana tindràs cinquanta-dos relats en un any. I entre cinquanta-dues opcions n’hi haurà alguna que destaqui o t’emocioni. Escriure sense pausa és una manera de practicar, d’assajar el gènere i potenciar la creativitat. Jo cada dia sento la necessitat d’explicar una història, ja sigui perquè el to del cel a l’horabaixa és més violeta que de costum o perquè al bar de sota casa s’hi produeix una batalla campal entre dues dones que es comuniquen a base d’escopinades a la cara o d’insults encara per normalitzar.

Puc fer real qualsevol cosa i acabar parlant de la condició humana. M’agraden les sirenes enmig de la boira, les màquines voladores i les crisàlides, els dinosaures que acaben sent dracs tristos disfressats, els encontres nocturns en no-llocs impossibles, les diademes de microscopis, el so d’un tro i les columnes de foc, les bruixes d’abril, l’última nit del món, els duplicats robòtics de persones, les pluges suaus que han de venir, els coets que exploten a prop de Mart. Tot pot passar pel filtre de la creativitat i de la versemblança. Com que el no-res és a tocar, val més passar el temps que ens queda fent allò que ens agrada, no? A més, sempre he pensat que no mola gens prometre camins de roses ni fórmules màgiques. Això ja ho fan els polítics. Hi ha molts escenaris possibles, per a la interpretació d’un conte. Tants com lectors.

El meu conte, doncs, ha de tenir la dosi justa d’observacions personals, fantasies estrafolàries i idees estranyes. Les idees estranyes em venen de fàbrica. Aquest punt el tinc despatxat. De vegades, aquests mateixos pensaments forassenyats es porten a l’extrem i es transformen en fantasies estrafolàries com les que escrivia quan tenia quatre anys. El que he de mirar d’educar són les observacions personals. Ja observo, jo. Però poca cosa em crida l’atenció. De vegades fins i tot em quedo empanada amb coses que després entenc que no existeixen. Però jo les he vist. Només jo. He discutit amb molta gent. M’he sentit tractar de boja i jo no he baixat del burro.

La trama d’un conte sempre es descobreix després dels fets, i no abans. Perquè la trama són les petjades que queden a la neu quan els personatges ja han marxat rumb a destins increïbles. Cal que tracti les idees com si fossin gats: aconseguir que elles em segueixin a mi, fingint que les ignoro. Estic tan emocionada que prefereixo anar a dormir i endreçar les idees. Demà començaré a escriure. Espero que la nit em bradburytzi fins al punt que, amb el nou dia, el zen s’apoderi de mi i m’ajudi a escriure un conte amb mil cares i mil ulls. Encendré lamparetes de colors a l’estudi i miraré d’escoltar la veu de l’humanista del futur. Si ell em dicta, tot serà més planer. Avui noto que no puc començar. Deu ser que el meu subconscient pensa que encara no és el moment. I me’n refio amb fe cega. Com em passa amb les veus que em parlen i que de cop i volta se silencien amb l’aparició del mag amb barret de copalta i un ull blau fluorescent al bell mig de la copa. Estira els braços com un sant Crist crucificat i tot es calma com en un estany.

Em llevo a les vuit del matí amb una sensació inaudita. He tingut un somni estrany. Feia anys que no recordava què somniava. Penso que quan no es pot tenir la realitat, n’hi ha prou amb els somnis. Jo estava asseguda enmig d’una supernova en una butaca del Liceu de Barcelona. Primera fila. Veia a càmera lenta com el primer impacte esgarrinxava la nau com si fos un obrellaunes gegantí. També presenciava com els homes sortien disparats a l’espai, retorçant-se com una dotzena de peixos fulgurants. S’escampaven per una mar fosca mentre la nau, convertida en un milió de fragments, prosseguia la seva ruta com un eixam de meteorits a la recerca d’un sol perdut. Quan he notat molta escalfor a les cames, m’he despertat. Suada. Xopa com una gallina.

Em torno a endormiscar, després d’un got d’aigua freda de la nevera que m’ha trepanat les temples. Els homes d’abans ara cauen. Cauen. Cauen en la maduresa de les seves vides, com còdols diminuts i platejats. Es disseminen com pedres catapultades. I ara en comptes d’homes només són veus. Veus de tota mena, incorpòries i desapassionades, amb diversos tons de terror i resignació. Tot és tan estrany i alhora tan real. Espai, milers de quilòmetres d’espai, i veus que vibren just al centre de l’escenari. No veig cap dels homes d’abans. Només sento crits.

M’he tornat a despertar, ara neguitosa, com amb un buit a l’estómac i unes ganes incontrolades de plorar. Sento dolor i mareig a parts iguals. Noto el cervell desintegrat. He tingut un somni fragmentat, sense un principi clar ni un final definitiu. Em fa l’efecte que ho he viscut abans, tot això. I d’altra banda, és evident que no he estat mai asseguda en una butaca del Liceu enmig d’una supernova veient com la humanitat cau a l’abisme. Bàsicament perquè les intenses emissions de radiació electromagnètica m’haurien fulminat i la llum extrema m’hauria cremat les retines en dècimes de segon.

Em sento molt petita dins el llit. Provo de recordar moments feliços de la infantesa, imatges prou agradables per tapar el somni que acabo de tenir. Però no me’n surto. Noto electricitat estàtica per tot el cos. La pila platejada de la mà ha adoptat unes dimensions inaudites. Se m’enganxen els llençols a la pell i els cabells apunten cap al sostre. Quan miro de fer-me una cua amb la goma que duc al canell, em costa arreplegar-los. Intento pensar fent ús de la raó. Per què he somniat això? Sempre m’ha agradat agafar una idea científica com a plataforma per saltar enlaire i no tornar mai més. Però avui no tinc clar el punt de partida. Em noto mal a la mà, cada vegada més. Encenc el llum i m’adono que tinc un cercle blau al voltant de la peça, com un conglomerat de venes i artèries, com si hi hagués entrat massa informació de cop i el giny estigués a punt d’explotar.

Obro les finestres i encara és de nit. Miro el rellotge i assenyala les onze del matí. No entenc res. La làmpada blava que tinc al passadís ara emet llum verda. La casa fa olor de cafè acabat de fer. Truco als meus pares i els explico el somni, els meus successius desvetllaments nocturns, la llum verda i l’olor de cafè. La meva mare em diu que no m’espanti, que ella ha somniat exactament el mateix. Que tot això passava en un conte de Bradbury que ella ha llegit desenes de vegades i que és normal. «Però jo no recordo haver-lo llegit mai», li dic. «Però el tens concentrat al microxip», em contesta ben tranquil·la. I afegeix: «Has de pensar que el teu microxip és com el teu inconscient». Després d’aquesta frase entenc que o bé jo no he evolucionat i m’he aturat en un punt inconcret del temps i tinc la mateixa informació que tenia fa dècades —ja que tota està condensada en aquella primera i única pila platejada—, o bé que necessito explorar amb urgència el meu inconscient i posar-me a viatjar per allunyar-me d’aquest món de merda que em limita les aspiracions reals. Viatjaria en companyia del mag del barret amb l’ull blau fluorescent, no fos cas que m’entressin ganes de barallar-me amb els covards que cauen sense haver lluitat per res.

La tecnologia que tinc dins meu m’ha fet sentir diferent tota la vida. D’alguna manera també m’ha allunyat dels altres. Entre això i l’esquizofrènia... En moltes ocasions m’he sentit com una atracció de fira, havent d’explicar què contenia el bony de la mà. Una esguerrada o una apedaçada, m’han dit de vegades pensant que no els sentia. O potser no m’ho ha dit mai ningú. Però jo ho he sentit dins del cap i això ja compta. Com les ombres verdes que veig cada nit sobre la ciutat quan apago el llum i em transformo en la firewoman més potent de la galàxia sideral. Llavors sempre sento la veu adorable de Bradbury que em xiuxiueja: «Si no tens ganes de plorar, no viuràs una vida completa». I ploro com una bleda assolellada fins que la coïssor dels ulls m’adorm com un opiaci.

Com que avui tampoc no escriuré el conte definitiu, surto de casa. Fa fred i retrocedeixo a buscar els guants i la bufanda. Descobreixo una llibreria nova que no havia vist mai. És estrany. Em conec la ciutat com el palmell de la mà. La llibreria és plena de gent. Hi ha cava a l’entrada i tothom va molt mudat. Deuen celebrar la inauguració o s’hi deu presentar un llibre. Malgrat odiar el contacte humà, li pregunto a una noia què hi fa tanta gent. «Es presenta el conte guanyador del Premi Ray Bradbury». «Ah. I qui ha guanyat?». «Una noia amb el pseudònim de Miss Elèctrica. Es veu que té un microxip a la mà. Però encara no ha arribat». Miro al meu voltant i m’adono que porto els guants posats. M’aturo davant una dona gran i li pregunto: «Perdoni, sap de qui és la llibreria?». «Ho sap tothom, noia! Fa quaranta anys que hi és! El propietari és aquell senyor d’allà, el del barret». Quaranta anys? Jo no havia vist mai aquesta llibreria. Miro per sobre dels caps de la gent i el veig. La cabellera blanca, la corbata, les ulleres de muntura fosca, el nas ample i el somriure bonhomiós. I el barret de copalta. De sobte s’apaguen els llums de la llibreria. Tothom queda abraçat per l’ull blau fluorescent del mestre de cerimònies. I jo marxo sense fer gaire soroll.

A fora plou, i la nit és tota verda. Cauen homes i dones del cel. Enllà dels núvols, veig la meva butaca del Liceu. Després agafaré un bolígraf i una llibreta i hi pujaré una estona.

Víctor García Tur

Víctor García Tur (Barcelona, 1981) és dissenyador. Va guanyar el premi Documenta amb un recull de contes, Twistanschauung (2009), i amb les novel·les Els ocells (2016) i Els romanents (2018) va obtenir els premis Marian Vayreda i Just M. Casero, respectivament, mentre que els relats d’El país dels cecs li han valgut el premi Mercè Rodoreda. Altres relats seus han estat inclosos en diverses antologies. En col·laboració amb Emily McBride, ha publicat Misanderstunding (New Niu Press, 2014) i Afterword (2015).

Els filiformians

I have grown. But she has not changed.

The Lake, Ray Bradbury

Like faces pressed against a window.

Hyperobjects, Timothy Morton

La idea que em sobreviurà a mi

em resulta quasi dolorosa.

El maldecap del patriarca, Franz Kafka

Tothom (qui era viu en aquell temps) recorda com van caure sobre el planeta els Filiformians. Cap radar, cap telescopi, els havia previst. Van arribar adoptant la forma (la seva forma natural) d’un ruixat d’innombrables fils humits i, de seguida que van impactar contra terra, van començar a endinsar-s’hi. La impressió era que aquells filaments s’havien clavat a terra, però el fet és que la llargària astronòmica dels Filiformians no permetia endevinar que la resta de l’arc corporal fluïa, viscosament, cap al subsòl del nostre planeta: caldria un cert temps perquè els quilòmetres de fil lluent completessin el seu tràfec; des del buit de l’espai exterior (un punt indeterminat d’Eta Carinæ, suposen els càlculs) fins a la protecció de l’escorça terrestre. Breument, la terra va quedar connectada amb el cel: es va suspendre la frontera. I cinc minuts després d’aquella irrupció meteòrica, la pluja havia cessat. Els darrers fils lliscaven sota terra. Els homes i dones que havien compartit aquell espectacle a ple dia, fos quina fos la població, es van mirar els uns als altres, sense comprendre què dimonis... Alguna explicació racional? Una al·lucinació? Un mal senyal? Fins aleshores el cel clar havia estat un espai obert a les esperances més altes. L’arribada dels Filiformians ens va recordar que no estem sols. Que les lleis de l’univers són inhumanes. Que no hi ha res a entendre. Va caure la nit i ningú no havia arriscat una explicació còmoda. No encara. Els estels es van encendre amb la seva resplendor fantasmal. La nit no va recompensar-nos amb el descans desitjat. Al principi, ningú va referir-se al fenomen com «L’arribada dels Filiformians». Influïts pels mitjans, tothom en deia «La pluja de fils». Els adjectius podien anar d’«inexplicable» a «insòlita»; «gelatinosa», de vegades, «lúbrica» i tot. Ignoràvem que aquell meteor (aquell temporal) sense precedent era viu. I com que els fils ja s’havien escolat terra endins, i resultaven invisibles per als que vivíem a la superfície, tocava confiar en el que la premsa repetia: havíem de creure (costava aleshores, ara ja no costa creure res) que els fils subterranis conformaven un hiperorganisme. Els científics sostenien que no eren animals. Que no eren vegetals. No eren fongs. Però eren vius. Tenien intel·ligència? Tenien voluntat. La voluntat de sobreviure els impulsava endavant. Vius com tu i com jo. No sabíem si intel·ligents, però vius. Els científics van apressar-se a esbrinar el que aquella nova espècie representava per a nosaltres, humans, i el lloc que ocupaven en l’ordre universal. En van extreure mostres a fi d’estudiar-les al laboratori. I cada cop que l’entramat de fibres viscoses era violentat per la curiositat científica (de quina altra manera es podien obtenir mostres?) l’espècimen es bifurcava en nous fils. Igual que els cucs de terra partits per una aixada, les incisions els desdoblaven automàticament. Com si tractéssim amb una hidra (monstruosa perquè és imparable i perquè s’aboca a l’infinit), la irreflexió de les primeres inquisicions va multiplicar el nombre de Filiformians. La supervivència és un desig d’infinitud, de progressió en el temps i en l’espai, i ells el tenien ben desenvolupat aquest desig. Sens dubte eren vius: evitaven la llum solar, observaven cicles d’activitat (indici d’un tic-tac biològic), mostraven predilecció per les àrees humides, lubricaven els estrats més perforables... De seguida (això és, al cap d’unes setmanes) van obrir-se pas fins la xarxa de subministrament d’aigua que els humans hem excavat arreu. La van anar recorrent i omplint amb els seus trànsits lents i relliscosos. Semblaven dissenyats per adaptar-se a aquesta infraestructura humana, omplir-ne els buits, repetir recorreguts: els Filiformians (ara sí els anomenàvem així) van resseguir conductes, van remuntar canonades, van prosperar cap a algunes llars. Havien caigut sobre nosaltres en picat, des del cel, i ara emergien, verticalment, des de l’inframon de clavegueres. Què buscaven? Ho desconeixíem llavors (ara tenim les nostres sospites). Però de nit una aixeta començava a gotejar i l’endemà es feia visible la punta afuada i aquosa d’un filiformià. A casa nostra, va ser l’aixeta de la cuina. A d’altres cases, la dutxa, el desguàs, l’inodor. A d’altres cases, els inconscients que van voler desfer-se de l’intrús per la força, van provocar que el fil es bifurqués. Desesperats, alguns estaven disposats a oblidar que si en tallaves un, en naixia un segon; si els tallaves tots dos, ja en tenies quatre. O sigui que millor no interferir-hi i conformar-se a supervisar que la cosa no creixés més enllà de l’aixeta. Ara com ara, només hi despuntava. La inspecció descobria, a l’extrem del fil viscós, dos puntets negres amb la inexpressivitat d’un capgròs. Els ullets d’un ésser incomplet, encara. Per recomanació dels científics, les autoritats van demanar que ningú no importunés els Filiformians. Com si allò fos l’escena d’un crim, no hi podíem tocar res. Paciència, ens deien. Ja hi hauria temps de trobar solucions i aplicar-les. Precipitar-se podria ser, a la llarga, un error fatal. Amb el temps sabríem com actuar. Mentrestant, paciència. Així molts vam haver d’aprendre a conviure amb l’amenaça muda dels Filiformians. Ningú no sabia argumentar per què constituïen un perill. Però ningú no podia demostrar per què no haurien de ser-ho. Les aixetes se’ns van tornar una cosa desagradable. La porta d’entrada d’uns convidats indesitjables. Tothom mirava de reüll les aixetes i elles, les aixetes, et retornaven la mirada. Però això només era el principi. La fase larval dels Filiformians.

M’estic referint a una època remota en què jo encara era una nena, pintava poc en les decisions familiars, i poc m’impressionaven les novetats, perquè tot era nou per a mi, aleshores, i estava disposada a assimilar totes les sorpreses per igual. No es pot dir el mateix dels adults. Els adults i les seves reticències adultes. La nostra mare deia que canviéssim de casa. El pare deia que no havíem acabat de pagar-la. Venem-la i marxem, deia la mare. Com la vendràs amb això a l’aixeta? Qui te la comprarà? Venem-la al preu que sigui, deia ella. Posa un anunci, va insistir. No vam vendre la casa. Hi vam seguir vivint (i encara hi visc, qui ho hauria dit?). L’ansietat va apoderar-se dels pares i del que es deien i de com s’ho deien. És una deducció que extrec del record, és clar. Jo no comptava amb més de cinc anys. Nosaltres, les petites, la meva germana i jo, vam considerar poc més que curiosa aquella presència. Aviat va passar a constituir el nostre dia a dia, un motiu de fons i llestos, un aire respirat sense pensar-hi. Si era una amenaça, podia ser passada per alt, igual que ignores un rellotge de paret dient-te que fas tard. Sí que ens vam fixar en els ullets de la cosa, apropant un tamboret a la pica i examinant-la de prop. Sí que ens vam adonar del tacte delicat i sedós. La meva germana (ens portàvem dos anys) va ser la primera en palpar-lo i descriure’l com a tou i moll. Jo hi vaig anar al darrere atiada per les paraules de la meva germana. La primera en tastar-lo va ser ella. Primer una llepadeta prudent i, després, a dins la boca, per si la boca podia aportar informació addicional. Coses de criatures. Coses de germanes (quan una engresca l’altra). Jo hauria fet el mateix si els crits de la mare no ens haguessin fet caure del tamboret. Perdent els nervis, ens va prohibir que juguéssim a la cuina. Ens va prohibir que hi entréssim. El pare li ho va discutir: no podia impedir que féssim vida normal. Havíem de confiar en el que demanava el govern: coexistir amb els Filiformians, fins a nova ordre. Paciència, recomanaven. «La paciència és una òptima gestió del temps», deia una publicitat famosa de l’època. «El futur arribarà amb respostes i solucions», una altra. Però l’únic que ens deparava el futur era la següent fase de desenvolupament dels Filiformians. I malgrat que ens havien arribat notícies de com s’havia esdevingut a d’altres cases, res ens podia preparar per a l’experiència en primera persona. Aquella tarda (no l’adjectivaré) no jugàvem a la cuina, sinó que ens hi vam apropar per beure un got d’aigua. Ja ens havíem acostumat a utilitzar l’aixeta amb el cuc (que és com li dèiem nosaltres) penjant-hi. Vam compartir un got perquè així ho fèiem sempre, perquè a la meva germana li agradava ser la primera i a mi m’agradava imitar-la i fer com ella, que era la gran. I sí que podíem omplir dos gots, però sempre ho fèiem així. Havíem viscut prou temps (set anys, jo) per haver definit aquesta mena de rituals compartits. Va ser l’última vegada que vam poder compartir res. El que es va despertar just en aquell instant és difícil d’explicar i, de totes maneres, tothom sap prou bé com va amb els Filiformians... Això no obstant, si hagués de triar les paraules per constatar com ho vaig viure, jo, diria que l’aixeta va explotar. És la sensació que en guardo. Tot d’una, el fil viscós va inflar-se (per això parlo d’una explosió). La punta va obrir-se. Com una flor marronosa. Va trencar-se. Tot de pètals marcits. Entre la vida i la mort. Ni animal ni planta. Una corol·la estrellada, salivosa, una boca va empassar-se la meva germana. La boca inesperada va tancar-se immediatament. Cap de les dues va reaccionar a temps. Ni jo per defensar-la ni ella per fugir-ne. El filiformià no havia respectat la velocitat vegetal a la que ens tenia acostumades. Havia estat un atac fulminant. El filiformià, de cop, era una criatura gegant, encara connectada a l’aixeta per mitjà d’un estam fràgil. Però, fora d’aquesta, d’unes dimensions prou grans per constrènyer el cos sencer de la meva germana. Espantada vaig córrer a avisar la mare. Vaig xocar contra ella. La mare ja s’afanyava cap a la cuina perquè un mal pressentiment l’havia alertat. Va començar a cridar el nom de la meva germana. Jo em vaig quedar plorant agafada al marc de la porta. Ara que la mare cridava, ja sabia que jo podia amollar el plor amb tota la raó del món. També la meva germana cridava. No la sentia. La veia cridar, de fet. Les parets del filiformià són semitransparents, gomoses, deixen travessar la llum, per bé que imposen una coloració sèpia a tot el que capturen. O sigui que distingia la meva germana, com es regirava a terra i, amb mans i peus, mirava de forçar una escapatòria d’aquell embolcall viscós. La mare havia corregut cap al calaix i brandia un ganivet de cuina. La mà del pare la va frenar. Li va arrencar el ganivet. Endu-te-la, va dir ell. La mare disputava el ganivet amb el pare. Ell la va empènyer. La va fer xocar contra la nevera. El pare em va assenyalar amb un cop de cap mentre amagava el ganivet rere l’esquena. Porta-la a l’habitació. La mare va dubtar un segon. És ella qui t’ha d’importar, va dir el pare. La mare em va alçar en braços. Jo em vaig deixar arrossegar. No hi ha res a fer, va dir el pare. Treu-la, va cridar la mare, treu-la abans no sigui tard. Endu-te-la, va cridar, no vull que ho vegi. L’últim que vaig veure va ser la meva germana, els ulls desorbitats per la sorpresa, tota ella regirant-se més lentament que uns segons abans. O resignada o vençuda. Amb prou feines marcava els dits a les parets flexibles del filiformià. Les puntes dels dits blanques com si pressionessin contra un vidre. Sense temps per a cap paraula de consol, la mare em va deixar al llit, sola, la porta tancada, amb aquella imatge gravada a la retina, la imatge d’uns ulls impresa als meus ulls, per sempre. M’arribaven els xiscles de la mare. Diria que escridassava el pare. I ell també va acabar perdent els papers. I va ser l’últim de tots els crits d’aquell dia. Després només sentia plorar. I com que fins i tot el pare gemegava, durant un segon, vaig estar convençuda d’estar somiant i suposo que vaig acabar cedint al son, tot i que no havia sopat, ni havia passat per la banyera. Directa al llit: s’havien alterat les rutines de casa nostra, els horaris d’una nena de set anys havien quedat suspesos. Vaig somiar que la meva germana estava empresonada al tub digestiu d’una bèstia colossal i que jo, des de fora, li deia que no patís, que la trauríem d’allà, tot i saber que no era veritat... En el meu somni volia protegir la meva germana com si jo fos la gran i ella la petita. En el meu somni jo era una mare protectora. Quan em vaig despertar, palpitava amb l’esperança que tot s’hauria solucionat, perquè és això el que fan els adults, solucionar problemes, i és això el que els infants es pensen que fan els adults i, quan t’ensumes que no és així, el primer cop que et passa pel cap que no és així, significa que ja t’incorpores a l’edat adulta, tinguis l’edat que tinguis. La transició d’una edat a l’altra és abrupta, sense fase intermèdia. Aquell matí, vaig tancar la porta de l’habitació que fins llavors havia compartit amb una germana. A la cuina, vaig passar per davant del pare. Tenia la vista a terra. La mare estenia unes estovalles de lli (herència familiar) per cobrir la part del filiformià que restava fora de l’aixeta, sobre l’enrajolat. Òbviament, la massa llefiscosa encara atrapava el cos quiet de la meva germana. Destapa-la, va dir el pare. No la vull veure, va fer ella. Destapa-la ara mateix. La mare no ho va fer malgrat el to d’amenaça (mai abans vist) del pare. Ell es va alçar enfurismat i va tirar de les estovalles amb més força de la que era necessària. Vam veure que al filiformià li havien nascut uns ulls tristos de peix d’aquari. Si allà hi havia intel·ligència, si n’existia la possibilitat, res en garantia la comunicació efectiva. D’altra banda, la meva germana seguia amb els ulls esbatanats i una paraula (quina?) a punt de pujar-li als llavis. El pare va dir que ens hi havíem de fer a la idea. La mare es tapava els ulls amb les dues mans. Se’ls fregava. El pare em va abraçar. Jo vaig plorar, retinguda en una abraçada que no solucionava res. El pare va dir que m’estimava i em va besar les galtes segurament salades. La mare ens va deixar tots sols a la cuina i quan va tornar era per carregar la rentadora amb roba bruta. Es va quedar parada davant el selector de programes de rentat. El pare li va dir que ja se n’encarregava ell i que descansés, si volia. Vaig acompanyar la mare al sofà i vaig pensar de cobrir-la amb una manta, però no ho vaig fer. Tots els meus pensaments i desitjos eren a la cuina. Allà, vora el pare, vaig assumir la responsabilitat d’encarar-me al que el filiformià ens havia fet com a família. El pare s’havia agenollat per mirar-se la seva filla. El que quedava d’ella. Vaig palpar la pell del filiformià i la vaig fer cedir per sentir que acariciava la galta de la meva germana. Vaig cantar una cançoneta de bressol que ens agradava a les dues. Que la pell fos freda i humida em va fer pensar que jo era seca i calenta. També el pare (em va agafar la cara entre les dues mans) era sec i calent. El pare donava explicacions que jo ignorava perquè estava fascinada (horroritzada al temps que atreta) per la tranquil·litat amb què els ulls de la meva germana em miraven sense mirar. Ulls plens de paciència. Més que absents, aïllats. Podia entendre, entre totes les coses que era incapaç d’entendre, que la meva germana havia quedat separada de mi per una força major. Podia entendre, si fa no fa, que era morta. Ja no serà entre nosaltres, va dir el pare, ho entens? Hi serà però no hi serà, va dir oblidant l’edat que jo havia tingut fins aquell dia. Si hi rumiaves res tenia sentit. Si no hi pensaves tot rutllava segons una lògica naturalíssima fàcil de pair. No hi pensava, doncs. El que no podia assumir, aleshores, era fins a quin punt aquella desgràcia ho canviaria tot. Cada dia (com evitar-ho?) observava la meva germana en un moment o altre. I no pas perquè la cuina fos un centre important de la nostra vida. Expressament, reservava uns minuts per comprovar que tot seguia igual en ella. Diries que esperava, en una crisàlide, una transformació que mai no s’acompliria. Al contrari, érem els altres que vam iniciar el canvi sense retorn, l’eclosió cap a una nova forma. A partir d’ara, ella estaria al marge de les nostres metamorfosis. No hauria de veure com el pare i la mare somicaven, per separat o junts (i no necessàriament a la cuina). No sentiria al pare dient que hem de tirar endavant, ni trobaria que la mare dilatava les hores de son amb pastilles. No escoltaria els retrets que es feien, al principi, ni les discussions avortades (perquè ja no calia discutir en veu alta el que quedava expressat amb uns ulls en blanc, un buf, una balda passada). Jo anava fent. No sé si dir que al meu ritme. M’enviaven a la perruqueria quan tocava. Havia après a tallar-me les ungles regularment. Em raspallava les dents per allunyar la possibilitat de la càries. Potser era més alta. Em compraven roba nova. La de la meva germana seguia plegada a l’armari i no l’heretaria pas. Potser ja havia ultrapassat la talla i no m’anirien els seus pantalons. A l’escola era de les noies més altes. Si bé em vinclava la modèstia, primer, i la vergonya, després, pel progrés dels pits. Sense creuar gaires paraules (jo cada dia era més tímida) me les vaig apanyar per fer una amiga. La vaig convidar a estudiar a casa, sobre la taula de la cuina compartíem un llibre de ciències naturals. La teva germana petita, va arribar a dir-me, s’assembla molt a tu. Jo no la vaig corregir. Si era la meva germana gran ja no ho semblava. I no pas perquè hagués mudat (potser el color era diferent, més blanquinós, però en essència l’aspecte seguia intocat), sinó perquè era jo que creixia. Creixia, també, el silenci entre els pares. Algun cop el pare dormia al sofà. Jo matinava perquè la universitat era lluny i em calia agafar un tren força d’hora: això em donava l’oportunitat de cuidar-me que el pare quedés cobert amb una manta extra. Un altre tren em retornava a la tarda. Llavors em dedicava a contribuir a l’ordre familiar i estudiava. No hi havia temps per a gaire més. Ni tan sols vaig tenir prou temps per lamentar que la mare cometés un error gravíssim. M’ho vaig trobar tot sentenciat en arribar a casa. Al pare no li va caldre entrar en detalls ni explicacions sobreres. Deduïa els passos de la tragèdia tota sola. Ara el filiformià que contenia la meva germana estava enllaçat al desguàs de la pica per via d’un fil nou, més brillant, perlat d’una gelatina recent. De l’aixeta en serpentejava un segon fil, també regenerat, l’extrem del qual s’inflamava per engolir el cos obès de la mare. A diferència de la meva germana, la seva expressió no era de sorpresa. Encara sostenia les tisores. Les tisores amb què havia comès la imprudència. Sabia el que es feia? Sabia en quina situació ens deixava als vius? El pare ja no va dormir més al sofà. I jo vaig deslliurar-me de la sensació que era el vèrtex d’un triangle impossible d’equilibrar. Ara em tenia a mi mateixa i tenia al pare. El vincle era fort, horitzontal. Jo feia poca vida social, la poca que la feina m’imposés, i un cop que vaig convidar una persona (una persona que m’importava aleshores) perquè entengués com era la meva vida amb el pare, i com no podia alterar-la el més mínim, aquesta persona va mostrar-se encantadora i comprensiva, però en presència del cos de la mare va fer un comentari que em va disgustar. T’hi assembles molt, va dir creient que m’adreçava un compliment. Ni el pare ni jo vam dir res. Però en acomiadar-lo, amb la porta ja tancada, el pare va abraçar-me. Ja no vaig portar ningú més a casa. M’acontentava amb tractar el pare i punt. I quan li van diagnosticar la malaltia vaig doblar esforços, feliçment, perquè ell sentís en tot moment com l’estimava. En menys d’un any havia empitjorat moltíssim. Vaig començar a patir pel futur immediat. De dia no tenia temps de pensar-hi gaire. En canvi, en somnis se’m presentaven clars l’horror de la pèrdua, la irreversibilitat de la tomba, la brutedat de la descomposició. No vaig importunar el pare amb els meus maldecaps. Però devia intuir què m’amoïnava. El pare... Un vespre en tornar de la feina vaig girar la clau lentament, vaig empènyer la porta sense esma, vaig arrossegar els peus fins a la cuina, perquè d’alguna manera ja pressentia el que hi trobaria; tal era el lligam entre els dos. No hi havia cap nota explicativa. L’acte d’amor s’havia perpetrat. Em vaig enfonsar. Em vaig alegrar. L’alegria de conservar-lo sempre al meu costat. Em vaig maleir per no haver fet el pas abans que ell i evitar-me la soledat i la depressió que m’esperava. Després vaig adonar-me de l’egoisme del meu raonament. Són moltes les emocions que van aflorar al davant del cos estàtic del pare, en el seu internament voluntari. Quants anys em quedaven? Si vivia més del compte encara descobriria una nova fase filiformiana? Preferia que tot quedés suspès tal i com estava. Ho preferia i prefereixo. Prefereixo que les teories científiques siguin encertades i que els cossos ingerits pels Filiformians, per bé que moren d’asfíxia al cap de pocs minuts, no acatin la corrupció acostumada de la matèria. La realitat prefigurada pels científics inclou processos digestius lentíssims, ritmes humanament inabastables, que des de la nostra perspectiva semblen eterns. Passaran segles abans que els Filiformians descomponguin l’aliment que conformen els nostres familiars. Així com la mosca d’un sol dia deu trobar eterna la nostra digestió, la nostra letargia nocturna, els anys que suma la nostra vida, nosaltres desesperem davant la lentitud filiformiana. Viuen, és evident, en una escala temporal que no és la nostra. Són a casa nostra. Però habiten un altre temps. Vivim separats per un vidre. I ni l’exemple de la mosca (tampoc el de la morositat geològica d’una llengua de glacera) ens ajuda a copsar un ritme tan allunyat de l’experiència humana. Soc incapaç de visualitzar un futur, segles i segles negríssims en la foscor futura, on els meus familiars em sobreviuen quan jo ja m’he extingit i ni tan sols en queda el record. Mentre més hi penso més difícil em resulta mantenir viva aquesta imatge de buidor. Pertanyo a una generació forçada a acceptar el món (l’embull de món) que els Filiformians ens han deixat. I, quan hi penses, pot resultar difícilment acceptable i estrany. Però, ben mirat, quan hi penses, també és estrany tenir un pare o una mare. És estrany haver sorgit dels encontres d’un pare i una mare, i no sembla una explicació versemblant de la teva presència al món. És molt estrany, també, deixar de tenir un pare i una mare. Ben mirat, tot és aliè, tot emana d’un planeta excèntric. Tenir uns ulls que et foraden la cara. Estrany. Tenir mans i peus que, simètricament, es trenquen en dits. Estrany. Tenir una experiència consecutiva dels dies i dels canvis al nostre cos i, malgrat tot, considerar-nos sempre la mateixa persona. Ben estrany. Creure que som el fil conductor dels avatars de la nostra biografia. Estranyíssim. No importa que el món retorni una imatge incomprensible. No importa en quina viscositat ingressem en néixer ni quina és la porta de sortida. Moriré, aviat, agraïda pel regal filiformià, sigui quin sigui.