Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

A València l’incendi de la Universitat, el 12 de maig de 1932, escampà les rivalitats i aplegà les activitats de catòlics, fueistes, i l’Asociación Socialista Universitaria contra l’alcalde Alfaro, «a qui culpaven de la ineficient actuació dels bombers, que es van quedar sense aigua». A les acaballes del mateix any es formava l’Agrupació Escolar Valencianista (AEV), que col·laboraren amb els catòlics en el rebuig a la jubilació forçosa de jutges i magistrats. Però la seua transversalitat probablement fou la causa que la FUE, a fi de frenar-la, s’obrira una miqueta al valencianisme mitjançant conferències de Joaquim Reig organitzades per l’APE de Magisteri al gener de 1933. La Federación Regional de Estudiantes Católicos (FREC) també mirava d’incloure en la seua segona assemblea regional una declaració de «sa i fecund valencianisme». Malgrat els enfrontaments el gener del 34 també s’aplegaren la FUE, l’Asociación de Estudiantes Católicos de Magisterio, l’Asociación de Estudiantes Universitarias i l’Agrupación Escolar Tradicionalista en una comissió a favor de la iniciativa de F. Alcayde Vilar per a crear una Facultat de Pedagogia a València. El conflicte era, en tot cas, protagonista. I més amb la irrupció del feixista Sindicato Español Universitario (SEU). Las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS) havien començat a treballar la universitat espanyola el 1932. El 7 d’octubre de 1933, a Madrid i de la mà de José Antonio Primo de Rivera, naix la Falange, que aviat es fusiona amb les JONS, i el 5 de març del 1934 són aprovats els estatuts del SEU. Adolfo Rincón de Arellano, llavors estudiant conservador, fou el seu introductor a València. Però molts altres dels fundadors del grup feixista no procedien de la dreta ni dels catòlics, alguns venien de la FUE i fins i tot dels comunistes. Enfrontaments amb bales i morts a Madrid, portaren al tancament dels locals estudiantils. La FUE respongué amb la vaga, també a València, que ja havia viscut els primers xocs directes entre la FUE i el SEU a l’abril. El 14 de maig de 1934 el rector Joan Baptista Peset Aleixandre presentava la dimissió, i el 16 el ministre donava per acabat el curs.

Al febrer de 1933 València acollí el III Congrés de la UFEH, organitzat per la FUE valenciana. Se centrà en el debat entre professionalisme i activisme polític, i la diversitat de corrents i tendències esquerranes dins la FUE començà a perillar amb els intents dels comunistes del Bloque Escolar de Oposición Revolucionaria (BEOR, en el que militaven Luis Galán i Ricardo Muñoz Suay) de dominar la FUE. No ho aconseguiren llavors ni al congrés de Sevilla de l’any següent, però el BEOR aconseguí fer-se’n amb la direcció el 1935 a Madrid. Aquella directiva compartida per comunistes, socialistes i republicans protagonitzaria la imminent guerra d’Espanya des de marcades directrius ideològiques.

En aquest ambient conflictiu l’Agrupació Valencianista Escolar (AVE) desenvolupà una activitat associativa independent, minoritària i amb aspiracions de promoció transversal de la llengua i cultura valencianes. El 20 d’agost de 1932, a El Camí, B. Martínez Melià va fer la crida a organitzar una agrupació d’estudiants valencianistes: «L’objecte d’esta agrupació seria, en primer terme, parlar i escriure en valenciana llengua, defensar l’ideal valencianista, la de trametre per tot arreu la nostra cultura valenciana, la defensa dels interessos dels seus associats, en lo que pertoca a la seua condició d’estudiants dins de les distintes facultats o escoles, i en segon terme, proporcionar el recreu i expansió».⁵¹ Aquesta entitat identificava el valencianisme bàsicament amb la llengua i la cultura, que reclamava difondre mitjançant l’educació.

Per això es preocupaven de marcar molt que no s’adscrivien a cap dels bàndols en conflicte: ni catòlics ni anticlericals, ni dins de les pugnes del valencianisme, que enfrontaven catalanistes, segregacionistes, ratpenatistes, etc. Vicent Olmos, que havia estat militant de la FREC a Medicina i acompanyava Martínez Melià com a organitzador de la reunió del 18 d’octubre, cridava a «formar una Agrupació Valencianista Escolar, on poder estar tots junts, tots units, deixant apart tota idea política i confessional que cadascú de vosaltres personalment puga tindre». Des de la independència i la no adscripció a cap corrent concret podien col·laborar amb tot aquell que sumara a l’objectiu comú: «ens unix el nostre valencianisme per el que tots nosaltres junts, sense distinció de partit, hem de lluitar, fins vore arribada l’hora en que el País Valencià veja recuperades les seues llibertats».⁵² Constituïts finalment el 14 de novembre encetaren les tasques per al funcionament efectiu, mirar d’aconseguir fons econòmics, adoptar un símbol (un estel de cinc puntes i rodejant-la una inscripció que diga Agrupació Valencianista Escolar), acceptar l’oferiment del Centre d’Actuació Valencianista per a compartir seu, endegar una campanya de propaganda per a reclutar socis.

«La nostra agrupació és essencialment cultural. La cultura ha de ser el seu fi principal, perquè serà la base més forta de la formació de l’estudiant, futur ciutadà, i no sols atendrà a la cultura general, sinó també i especialment a la genuïnament valenciana», escrivia

Robert Moròder.⁵³ Com parlar valencià era requisit d’accés a l’agrupació i també per proselitisme, organitzaven cursos sobre literatura, geografia, història, art i llengua. Perquè al remat eren ben conscients de la importància dels escolars valencianistes en la necessària revalencianització del País Valencià, a banda d’activitats esportives i de l’excursionisme. Calia posar en pràctica una actitud activa de proselitisme valencianista, per a «despertar la conciència ciutadana, fer viure i sentir eixe valencianisme», a través de les Colles, «que tindran per objecte la difusió de la cultura per tot arreu (...) que donaran conferències per tots els pobles de la nostra Nació valenciana (...) procurarà obrir-li els ulls al poble que fins ara se l’ha tingut esclavisat i en el oblit».⁵⁴ A més de les seues expressions a través d’El Camí, participaren en algun acte de la Juventut Valencianista Republicana, en l’Aplech d’El Puig, en les primeres Jornades de Renaixença de Lo Rat-penat (junt a altres associacions com ara Acció Nacionalista Valenciana, el Consell d’Orientació Valencianista de la Dreta Regional Valenciana, el CAV i l’Agrupació Valencianista Republicana) i mantingueren un lligam especial amb el Centre d’Actuació Valencianista (CAV), amb l’adhesió a la III Exposició d’Art i la Festa dels Xiquets, i la Segona Setmana Cultural Valencianista, del 1933 (també n’hi hagué el 1932, 1934, i l’esclat de la guerra impedí la celebració de la de 1936). Però la neutralitat que pretenien resultava molt complicada en l’ambient de l’època, alguna competència puntual i el fet de no secundar una vaga convocada per la FUE, provocà la baixa d’AVE d’alguns estudiants que també pertanyien a la Federació.

El curs 1933-34 organitzaren una Universitat Popular Valencianista sobre la base de les seues conferències habituals, i crearen la publicació Anals de la Universitat Popular de Valencia per tal de recopilar aquestes lliçons. Aquesta Universitat Valencianista tornà a funcionar el curs 1935-36. El setembre de 1934 l’entitat reafirmava el seu caràcter cultural, preocupat per «l’expansió de la cultura i el progrés universitari valencià»,⁵⁵ i reclamaven més que mai (amb el govern de dreta estava més amenaçada) l’autonomia universitària total, i que foren els valencians els directors, sostenidors i impulsors de la Universitat de València. El 1935 es manifestaren contra els decrets «antiuniversitaris» del ministre Villalobos per a implantar eleccions directes si més no per a votar un representant per facultat o escola, sense distinció de rangs o classes. També a favor de l’autonomia de les universitats, i al costat de la FUE i contra el tancament decretat pel rector, en els enfrontaments de gener de 1936 amb el SEU, tradicionalistes i catòlics. Per a cloure l’esment de l’activitat de l’Agrupació Valencianista Escolar, una citació sobre la vitalitat associativa prèvia a la sublevació militar: «Les eleccions de 1936 tornaven a dur un govern d’esquerres, i amb ell es recuperaven les esperances dels valencianistes d’assolir l’autonomia política i cultural “per als territoris peninsulars amb una personalitat característica i diferencial”, i l’Agrupació, junt a la FUE, participà en l’assemblea que per a tractar el bilingüisme a l’escola va organitzar l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, en la que s’aprovava demanar l’ensenyança bilingüe en l’educació primària, la creació de càtedres de valencià en les tres escoles de mestres, el restabliment de la càtedra de valencià de la universitat i l’autorització de l’ús del valencià en totes les organitzacions oficials universitàries. En aquesta assemblea tant l’AVE com la FUE restaven adherides dins del Consell d’Ensenyança Valenciana».

L’ambient social de conflicte creixent traslladava cap a la universitat un augment dels conflictes entre l’estudiantat. També de la gravetat d’aquests. Només un tast: «Durant la campanya electoral del 1936 un grup d’estudiants dretans irrompé violentament a la Universitat, segons narrava el Diario de Valencia: “El día 20 de enero un reducido grupo promovido por la ‘Asociación Escolar Tradicionalista’ (AET), ‘Federación Nacional de Estudiantes Catòlicos’ (FNEC), ‘Sindicato Español Universitario’ (SEU) y estudiantes Independientes irrumpió en el claustro del edificio central de la universidad y ha enarbolado, protegidos ostensiblemente por pistoleros profesionales, una pancarta en la que se leía: ‘Abajo el separatismo’, ‘Viva España!’, dando gritos contra la autonomía de la Universidad de Barcelona. Ello dió lugar a unas colisiones entre los estudiantes, llegando los alborotadores a esgrimir porras y pistolas. Acudió la fuerza de Asalto y el Rector ordenó el cierre de la Facultad”. La FUE protestà per la presència a la Universitat de “pistoleros y provocadores profesionales”, mentre que la Unió Estudiantil Antifeixista, després d’identificar-se “plena y absolutamente con los estudiantes catalanes que luchan por sus reivindicaciones profesionales” protestaven de “la intolerable orden de cierre de clases dada por el Rector a propuesta de los Decanos de Derecho y Ciencias, firmante, por cierto, el primero de un manifiesto de Renovación Española”. Com és lògic, el triomf del Front Popular implicà el canvi en el rectorat i per tant Rodríguez-Fornos hi cessà “por renuncia” –així consta en la documentació manejada– el 26 de febrer del 1936, data del decret pel qual el govern del Front Popular nomenava Josep Puche rector interí després de les eleccions».⁵⁶ I com a remat d’aquella agressió, el llibre de Garcia Martínez i Salavert explica que «els mateixos elements de la FNEC, del SEU i de la AET, sota l’empara de pistolers professionals, van envair de bell nou la Universitat el dia 24, però en aquesta ocasió estudiants de la FUE i de la Unió Estudiantil Antifeixista els feren front. Mentre la FUE i l’Agrupació Valencianista Escolar emetien sengles declaracions en català en què s’adherien als estudiants de Catalunya i demanaven l’autonomia universitària per a València, Rafael Calvo Serer, per la FNEC, Lloret pel SEU, Ildefonso Sánchez per l’AET i Lluís Lleó pels «independents» acordaren de realitzar «una huelga indefinida en Valencia hasta la resolución del problema universitario catalán, sin que se hirieran los sentimientos patrióticos españoles». Aquesta vaga no va ser secundada pels estudiants». Juliol de 1936 ho envia tot per l’aire. La sublevació fracassa a València però la guerra acabarà amb la victòria del costat de l’Alzamiento. Mentrestant, enmig del desastre social creixent, alguns miraven de mantindre el funcionament de la Universitat, que acollirà de manera excepcional professorat de moltes altres universitats.

I un darrer apunt sobre les idealitzacions que, des de la distància, ens podem fer a compte de la història: «Aquest país ha tendit a deformar la història fins a extrems ominosos. El franquisme promogué una historiografia patètica i bèstia. Després del franquisme, per reacció, el pèndol anà a parar a l’extrem contrari i tot el relacionat amb la Segona República, incloses les bandes de milicians que actuaren a la rereguarda, fou trobat humanitari i progressista. Parlem clar: l’únic que tingué de bo la Segona República fou la seva proclamació, contra la monarquia i la dictadura de Primo de Rivera, i la proclamació dels estatuts d’autonomia de Catalunya i Euskadi, contra el sistema centralista. Ara: la política que després es féu des de les institucions, abans del bienni negre, durant el bienni negre, després del bienni negre i, en acabat, després de començada la guerra, fou en conjunt deplorable, caòtica i de pèssims resultats. L’únic que pot fer comprensible que la Segona República hagi suscitat nostàlgies irreflexives és la desgraciada història d’aquest país, en què una etapa desastrosa ha estat succeïda, sovint, per una altra de terrible».⁵⁷ Doncs, per exemple, això.

1.D. TERROR I DESASTRE. GUERRA I POSTGUERRA

Els estudiants es mobilitzaren de diferents maneres davant del conflicte, com a soldats, com a ajuda sanitària o com a suport en l’organització de la rereguarda. Els cursos es pogueren seguir amb dificultat encara algun temps, però la concentració de professors de moltes universitats espanyoles, sobretot mentre el govern de la República s’havia traslladat a la ciutat de València, aportà una vitalitat cultural esponerosa enmig d’una situació excepcional de conflicte bèl·lic i violència.

Respecte al que ací mirem de resseguir, cal destacar el paper de Carles Salvador al si de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. Ell militava en el grup, molt actiu, de valencianistes d’esquerra liderat per Emili Gómez Nadal, i realitzà una tasca important en aquesta línia que provava de fer síntesi entre marxisme i nacionalisme. Per exemple va fer publicar el text de Stalin La nació, i en la presentació escrivia: «sembla que ja ningú dubta que existeix una Nació Valenciana. Però com que encara pul·lulen alguns estrangers en la seua pàtria i alguns hostes desagraïts (...) comparen els seus signes distintius, amb els nostres, i es convencen ja d’una vegada». Carles Salvador fou depurat després de la derrota republicana, i més endavant, al 1951, guanyà el premi València de Literatura amb el llibre poètic El fang i l’esperit, «ple de serenitat ausiasmarquiana». També aquell any publicà la seua Gramàtica valenciana, base dels cursos de llengua i literatura que fundà amb Lo Rat Penat. En aquells anys de postguerra els valencianistes s’arreceraven en tres grups.⁵⁸ Lo Rat Penat, una institució que llavors maldava per un possibilisme culturalista que fins i tot podria ser titllat de col·laboracionista amb el nou règim. Enfront hi havia els que constituïen el grup Torre, amb l’esperit renovador i dinàmic manifestat pel seu projecte editorial, i completaven aquell panorama somort els vells valencianistes agrupats al voltant de Carles Salvador.

Però continuem amb l’actuació dels valencianistes d’esquerres durant el conflicte bèl·lic i civil. Aquest grup pretenia clarificar el substrat ideològic del valencianisme d’esquerra, facilitar-li elements per a una millor definició dels seus senyals d’identitat. Prepararen el segon congrés d’intel·lectuals en defensa de la cultura, i la delegació valenciana la formaven Enric Navarro i Borràs, Adolf Pizcueta, Bernat Artola i el joveníssim Ricard Blasco, presidits per Carles Salvador. Llegiren la seua ponència el 10 de juliol de 1937, en la que condemnaven el feixisme i arrengleraven el nacionalisme valencià amb l’internacionalisme cultural. «I concloïa així: “no és prou parlar, no és prou dir-ho i estar-se quiet. És precís també moure’s ¿Com? Defensant nosaltres, nacionalistes ibèrics, amb la ploma i la paraula, el dret inqüestionable que tenim al reconeixement de les nostres personalitats fonament de la nostra cultura; defensant nosaltres, els nostres interessos generals, perquè DEFENSANT LA CULTURA PARTICULAR, PECULIAR DE CADA POBLE –I ENCARA MÉS DE LES PETITES NACIONALITATS OPRIMIDES– ÉS COM ES POT ARRIBAR A DEFENSAR LA CULTURA GENERAL UNIVERSAL”».⁵⁹

Tot allò s’acabà de rematar amb la fita de l’ocupació de la Universitat de València per quintacolumnistes encapçalats per Manuel Batlle, el 29 de març de 1939, vigília de la irrupció de les tropes franquistes a la ciutat. L’acta conjunta de la presa de possessió de la Universitat per Batlle i la resta del grup d’ocupants diu textualment: «En la Ciudad de Valencia, siendo las diez y seis horas del día veintinueve de marzo de mil novecientos treinta y nueve, comparece don Manuel Batlle Vázquez, Catedrático de la Facultad de Derecho de la Universidad de Murcia, agregado a la de Valencia en la actualidad, y manifiesta que ha sido designado por el Partido Nacional de España para hacerse cargo del Rectorado, tomando seguidamente posesión del expresado cargo, que le dio el rector accidental don Ramón Velasco Pajares, haciéndose a continuación los nombramientos de las respectivas Facultades en la forma que se indica»:⁶⁰ degà de Ciències, F. Beltrán Bigorra; degà de Dret, S. Salom Antequera; degà de Filosofia i Lletres, F. Alcayde Vilar; i degà de Medicina, M. Martí Pastor. Sembla que l’ocupació de la Universitat havia estat decidida i realitzada per quintacolumnistes de València sense comptar amb les autoritats franquistes ni connectar amb les tropes que avançaven vers la capital. «La direcció del Servei Nacional d’Ensenyament Superior i Mitjà del Ministeri d’Educació Nacional havia previst, el 2 de març, el nomenament de dos delegats que es fessen càrrec de la Universitat i en custodiessen les instal·lacions tan bon punt irrompessen les tropes «nacionals»: Josep Gascó Oliag, catedràtic de Ciències i exvicerector, que havia estat separat de la seua plaça per les autoritats republicanes, i el catedràtic de la mateixa facultat Antoni Ipiens Lacasa».⁶¹ L’acció resultava innecessària per a la victòria militar i la imposició del nou règim, però tampoc fou excepcional: a la ciutat de València un grup encapçalat per Francisco Londres també va ocupar l’edifici de l’ajuntament un dia abans de l’entrada de les tropes del general Aranda. I Londres esdevingué batle dos dies, fins al nomenament de Joaquín Manglano, baró de Càrcer, la vesprada del 31 de març.⁶²

El poeta Estellés aprofita també per a dibuixar-nos l’ambient d’aquells anys amb els versos de «Per exemple»:⁶³ «Els anys de la postguerra foren uns anys amargs, / com no ho foren abans els tres anys de la guerra, / per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres, / per als mateixos hòmens que varen fer la guerra. / La postguerra era sorda, era amarga i feroç. / No demanava còleres, demanava cauteles, / i demanava pa, medicines, amor. / Anys de cauteles, de precaucions i tactes, / de pactes clandestins, conformitats cruels. / Ens digueren, un dia: La guerra s’ha acabat. / I botàrem els marges i arrencàrem les canyes / i ballàrem alegres damunt tota la vida. / Acabada la guerra, fou allò la postguerra. / S’apagaren els riures estellats en els llavis. / I sobre els ulls caigueren teranyines de dol. / (…) Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra… / ¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure. / (...) i encara ens mirem ara les mans buides a voltes, / i ara sentim l’espant que llavors no sentíem / i plorem per aquella puresa que no fou, / per aquella puresa que mai no hem pogut viure, / que no hem pogut tastar en cap de banda, mai».

A banda del drama (dels drames) d’aquell temps, la valoració de moltes trajectòries personals esdevé complexa. La radicalització dels extrems i la seua hegemonia en el conflicte, els realineaments personals, les evolucions, les adaptacions, la supervivència i la por, les avinenteses, les baixeses i misèries... Tot s’hi barreja i no permet judicis massa plans ni estàtics, tampoc venim a fer justícia ni ajustar comptes. Però mirem algun cas superficialment, com ara el de Francesc Xavier Rieta Sister, que formà part de la colla d’ocupants i que era un dels quatre professors de Medicina que havien sofert mesures de represàlia per la seua desafecció a la República: «El 1930, Rieta havia presidit l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana que, fundada dos anys abans, el març de 1936 va aconseguir l’adhesió de tot el valencianisme politicocultural per demanar la cooficialitat del català, alhora que el mes de juny va organitzar cursos de llengua, història i geografia del País Valencià amb l’ajuda econòmica de l’Ajuntament de València. El 21 d’agost de 1936 l’associació va canviar de directiva i els socis esquerrans van substituir Rieta per Llorenç Rúbio. Sembla que la renovació total “s’imposava no pas tan sols per motius polítics, ans també per raons pràctiques, car poc abans de l’alçament militar hi havia hagut un gran problema de tresoreria, en el qual estigué complicat el director Antoni Tarín i Sales”».⁶⁴

I parem una miqueta d’esment en el cas del cap dels ocupants de la Universitat. Segons el llibre de García i Salavert, «el currículum de Manuel Batlle, certament brillant per a una disciplina com el dret civil, on el domini d’un programa vastíssim prevalia sobre l’abundància o la qualitat de les publicacions, culminà el 1935, quan guanyà per oposició la càtedra de La Laguna, d’on passà immediatament a ocupar la de Múrcia».⁶⁵ Sembla que era una persona que en origen mantenia una perspectiva liberal, de la que no trobarem quest al llarg de la seua llarguíssima etapa de rector de la Universidad de Murcia entre 1944 i 1975, ja que s’estimà més no deixar-la créixer a canvi de mantindre-la sota el seu control personal i no permetre ni la menor participació ni moviment estudiantil. «La insurrecció militar de juliol de 1936 sorprengué Batlle a Madrid, on va tenir l’oportunitat de contemplar les sobreries anarquistes, les quals l’afectaren profundament, com ho comentaria a Múrcia més d’una vegada, i determinaren la seua evolució ideològica cap a posicions molt conservadores, decantades en la seua ferma adscripció al bàndol antirepublicà».⁶⁶

En tot cas i com a avaluació global, els efectes de la guerra sobre la universitat foren devastadors: «Acabada la guerra amb la victòria dels feixistes, la Universitat semblava més una caserna militar que un centre d’ensenyament superior. El control governatiu esdevingué absolut i la religió (catòlica) hi tornà a hegemonitzar l’ambient. Un ambient inquisitorial i mediocre, en absència forçosa (per afusellament, empresonament, depuració o exili) del bo i millor del professorat».⁶⁷ Durant la postguerra i al llarg del franquisme el mèrit personal i la formació tècnica empal·lidien davant d’arguments molt més contundents, com ara la qualitat de ser «afecte al règim»: «L’hora de les mediocritats havia arribat en aquest i en tants d’altres àmbits del País Valencià i de la resta d’Espanya»,⁶⁸ perquè persecucions, depuracions i exili obrien oportunitats de vertigen per a qui poguera accedir-hi. Batlle mateix aprofità l’adscripció ostentosa al bàndol guanyador, destacà en una acció prescindible com l’ocupació de la Universitat i en rebé rescabalaments multiplicats, que començaren amb el rectorat. L’any 40, en el seu discurs d’obertura de curs a Múrcia i amb el vent a favor de les forces de l’Eix, amollava coses tan grosses com aquestes: «Enfront de les doctrines materialistes que propugnaven la prioritat dels factors econòmics, l’exquintacolumnista va assenyalar que havien nascut a Europa moviments polítics que pregonaven “la vuelta al espiritualismo”. I així “el nazismo alemán, el fascismo italiano y nuestro nacionalsindicalismo tienen un mucho de misticismo y alta idealidad hasta el punto que no ha faltado para ellos la calificación de poéticos”».⁶⁹ Buf, continuar no és gens clar, excepte per tal de recordar els milions de persones damnificades i assassinades que fan testimoniatge d’una poesia tan dolenta. Milions de víctimes i efectes devastadors... La denigració de la humanitat, col·lectivament i individual, físicament i mental... Lloada des de la solemnitat universitària. Al seu torn a València, el catedràtic de Dret civil Salvador Salom, dedicava la lliçó inaugural a la «Misión de la Universidad en el Nuevo Estado Nacional Sindicalista» i explicava que «aquella Universidad nacida de la Enciclopedia, campo abonado en el que fructificaron espléndidamente los principios del liberalismo, la libertad de pensamiento en todas sus manifestaciones, entre ellas la llamada libertad de cátedra que permitió prostituirla, convirtiéndola en club revolucionario desde el que fueron propagadas y defendidas las doctrinas anárquicas y disolventes que nos llevaron a las vergüenzas de los últimos años de la Monarquía y los de la República y más tarde a las tragedias de la guerra civil; aquella Universidad desorientada en el cumplimiento de su elevadísima misión, afortunadamente ha desaparecido para siempre».⁷⁰

En els primers anys el SEU tingué una presència destacada en tots els actes oficials universitaris. L’educació superior resultava un camp d’acció principal per a la seua «revolució» totalitària, i així com els seus caps locals intervenien en les inauguracions de curs, reclutaven tropa per a la División Azul i realitzaven concentracions i desfilades amb torxes com a mostra uniformada d’aquella parafernàlia pública tan estimada pel feixisme. Mentre lluïa la potència bèl·lica de l’Eix i fins als realineaments internacionals del règim franquista, que va aprofitar el seu anticomunisme per a aconseguir el perdó dels Estats Units i la fi de l’aïllament occidental. Per tant com més anava més reculaven en la seua pugna amb els catòlics, dins de les faccions de la coalició franquista. La majoria del professorat es considerava «gente de orden» afí al règim, i el totalitarisme d’expressió violenta que propugnaven els falangistes quedà a poc a poc arraconat, una miqueta diluït amb el temps i en tot cas, gestionat per uns altres... Fins a la dissolució definitiva del SEU l’any 1965. El mes de març de 1943 fou aprovada la Ley sobre Rebelión Militar, «que equiparaba a esa figura cualquier desafío a la autoridad en el espacio público, incluyendo las huelgas, las manifestaciones pacíficas no autorizadas y la propagación de “noticias falsas y tendenciosas”, lo que equivalía a tipificar el ejercicio de libre expresión e imprenta como alzamiento armado».⁷¹ Afegida a l’extensió de les primeres represàlies, el nou règim instaurava una legislació repressiva que no deixava d’endurir-se. També les dones quedaven relegades, sotmeses als tòpics masclistes, com a buscadores de marit i incapacitades per a exercir la seua autonomia personal, excloses del protagonisme en els àmbits social i públic.

D’altra banda, una anotació de Faust Ripoll ajudarà a prendre consciència de la solsida brutal que representà la guerra d’Espanya i la victòria del bàndol de Franco per a la nostra identitat pròpia:

Al País Valencià, però, les coses van ser un xic diferents. Pel que fa a la llengua, no trobem disposicions legals contra l’ús del valencià, tot i que el context polític provocà la seua desaparició dels usos cultes i dels públics no permesos, i es castigaven els usos públics que no ho estaven, com quan multaren Nicolau Primitiu amb cinc-centes pessetes de l’època per escriure l’adreça d’una carta en valencià. Pel que fa a l’entramat cívic i cultural bastit pels valencianistes en la dècada anterior, no quedava res per reprimir. Entre el colp d’estat de 1936 i la Guerra Civil va quedar desarborada la trama cultural valencianista. Vegem tres dades significatives del que va representar el colp d’estat i la Guerra Civil per al valencianisme cultural: la primera, que el 1936, abans del colp, hi havia set revistes o publicacions periòdiques en català editades a la ciutat de València (Timó, Acció, El vers valencià, Butlletí de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, La República de les Lletres, El País Valencià. Periòdic d’esquerra valencianista, i L’Hora. Diari d’orientació valencianista); després del colp d’estat desaparegueren les set, incloent la «Pàgina valenciana» del Diario de Valencia i els Anales del Centre de Cultura Valenciana; la segona, que les plataformes civicoculturals com ara l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana o Proa van ser desmantellades el mateix 1936, i Lo Rat Penat va romandre clausurat durant tota la Guerra Civil; i la tercera, que l’edició de llibres en valencià durant la guerra es va limitar a dos llibres (...) Les iniciatives que es van voler posar en marxa durant la guerra, com ara l’Institut d’Estudis Valencians, es van paralitzar en arribar els comunistes al Consell Provincial a la fi de 1937. Altres projectes impulsats per Francesc Bosch Morata des de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València no van passar de mers projectes i acords sobre el paper.⁷²

Des de la perspectiva universitària, destaca l’horror per la mort de Joan Baptista Peset Aleixandre, exrector de la Universitat de València nascut a Godella l’any 1886, «sotmés a un consell de guerra, va ser condemnat a mort i afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941, un assassinat que va constituir un dels crims més repugnants de la repressió franquista».⁷³ En aquell procés crema i grinyola el silenci (còmplice?) del claustre de la Universitat, especialment dels que dirigien els tribunals de depuració del professorat. Per fer-ne memòria, Estellés deixà escrit: «jo no vull la mort jo vull la vida / que podrà ser útil encara / muller fills germans / adéu».⁷⁴