Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

2.B. LA TRANSFORMACIÓ MODERNITZADORA DE LA UNIVERSITAT. EL NAIXEMENT DEL BEA

Dijous 28 d’octubre de 1982 el partit que governava es va afonar i el PSOE va guanyar les eleccions espanyoles amb el lema «Por el cambio» («Pel canvi»), amb més de deu milions de vots (48,11% dels vots, amb una participació del 79,97% del cens, 202 escons). Llavors es convertí en una fita de gran anomenada, que es traduïa en una majoria absoluta extensa. Per a una democràcia incipient allò suposava una prova de resistència, i també s’hi ha volgut trobar la culminació del procés de transició política pacífica que venia de la dictadura de Franco. Trencava el continuisme (de les persones) tot i que no l’eliminava (en algunes polítiques i en ressorts de l’estat), i obria una etapa de transformació institucional, reformes i modernització. L’ordenació universitària formava part de les urgències de canvi: el projecte de Llei de Reforma Universitària es plantejà aviat, i l’aprovaven com a llei orgànica el mes d’agost del 1983 (publicada al BOE l’1 de setembre), de manera que el curs que començava tot seguit havia de ser-ne constituent arreu de les universitats espanyoles. Però aquell mateix estiu l’estudiantat més actiu d’Espanya es va aplegar a Saragossa per tal d’analitzar els seus objectius i les oportunitats davant el nou marc legal. En el reglament d’aquelles primeres jornades estatals d’estudiants universitaris (I JEEU) llegim: «Comptant que el nivell general de discussió ha estat bastant deficient per la manca de temps i per la desmobilització del moviment universitari considerem les I JEEU com un intent positiu de discussió, com a intercanvi d’informació i aprofundiment en els problemes de la Universitat i del moviment estudiantil, de manera que puguen complir un paper important en el començament d’un procés en cadascun dels centres de debat i revifament del moviment estudiantil».¹⁷⁷

És útil aturar-se en aquestes conclusions de l’estudiantat militant per saber per on anaven les seues ànsies d’alliberament i transformació. I perquè allí hi havia estudiants que menys d’un any després formarien part del Bloc d’Estudiants Agermanats. El document inclou les conclusions de les diverses comissions en què es va organitzar aquella reunió: la de «problemàtica general de la universitat», la d’«estatuts», la de «sistemes d’ensenyança», la de «situació actual de les escoles d’EGB» (l’actual Magisteri), la d’«universitat i societat», la d’«universitat pública i privada», i la de «moviment estudiantil». Resulta interessant recordar que en cada apartat proposen alternatives «a la universitat actual», com ara aquest fragment de la introducció per tal de situar-nos en aquell context:

¿Serà el PSOE capaç d’assumir el programa rupturista sobre el model d’Universitat que defén el moviment estudiantil? Per la seua trajectòria política i per l’expressat fins ara ens temem molt que no. Afirmem que un dels sectors capaços d’alçar la bandera d’una alternativa popular, no clàssica, democràtica i al servici de la classe treballadora, és el sector estudiantil, per la qual cosa proposem reforçar la defensa del programa sobre el model d’Universitat del moviment estudiantil. La Universitat està impregnada de la ideologia burgesa de dalt a baix, i la burgesia i la dreta tenen recursos ideològics per a enfosquir la consciència dels estudiants. El moviment estudiantil ha sorgit sempre en pugna amb les tendències ideològiques negatives que hi ha al seu si: el corporativisme estamental, el professionalisme i l’autoritarisme. D’altra banda sempre ha suposat un qüestionament de la mateixa Universitat i de la societat.

L’alternativa general que proposaven destacava la universitat democràtica, pública, científica, popular, i comentaris sobre el professorat i les «nacionalitats i regions». Aquest darrer punt plantejava la necessitat de constituir una universitat al servei del país enfront de la universitat centralista: «es tractaria de situar les funcions docents, científiques i culturals al servei de cada nacionalitat i regió. Açò traduït en l’oficialitat, defensa i promoció de les llengües nacionals, en el dret a rebre ensenyament i a expressar-se en la llengua nacional pròpia, així com en el paper protagonista de les Universitats de les respectives nacionalitats o regions en el desenvolupament i promoció de les llengües pròpies, en la creació de materials i mitjans per al reconeixement de la pròpia història i realitat present, adaptant la Universitat a les necessitats concretes, coordinant les Universitats d’un mateix entorn nacional i regional, i desenvolupant una adequada descentralització de centres universitaris». Pel que respecta a la reivindicació d’una universitat popular també mostraven un compromís clar: «Front a la Universitat classista hem de lluitar per acostar la Universitat al poble, mitjançant l’eliminació de tota la legislació normativa vigent sobre selectivitat, a través de la negació de la pujada de taxes i la seua progressiva disminució fins a ser finançada la Universitat per la Hisenda Pública. L’establiment de les taxes acadèmiques, mentre n’hi haja, caldrà realitzar-lo conforme a escales progressives de capacitat econòmica. Cal un sistema de funcionament, i un pla d’estudis, que permeten la incorporació a la Universitat dels treballadors que ho desitgen». Mentrestant també proposaven l’augment de les beques i la reforma dels sistemes de repartiment vigents. Al seu torn dins la ressenya de la comissió d’Estatuts trobem models de participació com la creació d’un vicerectorat d’Alumnes, com a òrgan col·legiat composat per estudiants, o la d’ajuntar un alumne per cada vicerectorat («model emprat per alguns centres de Las Palmas»). L’objectiu d’aquests canals «és incrementar la participació estudiantil en els òrgans de gestió i control de la Universitat en funció de la seua democratització». Hi havia una intenció tranversal d’aconseguir «una real igualtat d’oportunitats» i d’apuntar per tant a la desaparició de tota mesura discriminatòria. Entre els aspectes generals per a relacionar universitat i societat, mantenien dos punts de partida bàsics: «les relacions entre la universitat i la societat vénen definides per la funció social d’aquesta, com a instrument ideològic, social, polític i econòmic; en segon lloc, que la institució universitària s’acomoda en cada país o nació a les necessitats pròpies del sistema capitalista, i no a les necessitats pròpies de la nacionalitat».

El concepte d’universitat alternatiu al que identificaven en la seua crítica tenia la base en la consideració de l’ensenyament, també del superior, com un servei públic, gratuït i sotmés a la planificació popular. I les respostes que segons aquest estudiantat actiu havia de proporcionar la universitat eren la defensa de diversos temes: les llibertats democràtiques i populars («no al feixisme ni al colpisme»), la pau mundial, el dret a l’autodeterminació de les nacions i nacionalitats, els drets de la dona, la naturalesa, les fonts d’energia renovable i no contaminant, el desarmament i l’antimilitarisme. La defensa de la universitat de caràcter popular també els duia a estar en contra de les universitats privades, de la subvenció que rebien (i reben!), i de la privatització indirecta de les públiques. Finalment reconeixien el moviment estudiantil com «un dels moviments socials que estan per la transformació radical de la societat, volem destacar la influència que té respecte als moviments del mateix plantejament, per tant cal combatre les tendències corporativistes i apoliticistes, per tal de recollir la lluita per les llibertats democràtiques».

Sobre l’organització del moviment estudiantil consideraven que havia de tenir «un caràcter autònom, democràtic, antiautoritari, antiburocràtic, assembleari i obert. Pensem també que les formes organitzatives han de vindre determinades per les circumstàncies concretes del moviment estudiantil i de la realitat de cada moment». Així opinaven que en els moments d’auge del moviment eren preferibles les assemblees i coordinadores, conjunturalment, però que per a garantir-ne la continuïtat calien formes d’organització estable com ara «col·lectius i associacions de facultat, per a potenciar i impulsar la participació assembleària i contribuir a revitalitzar el moviment».

Començava el curs 83-84 amb moltes expectatives de canvi, però encara no s’hi podia esbrinar ni el seu abast ni el seu sentit últim. Des dels mínims retocs imprescindibles per a actualitzar unes estructures desfasades, que és el desig recurrent dels sectors més conservadors, o les adaptacions a les novetats polítiques dutes per la transició, que permeteren un funcionament més eficaç, és a dir una reforma lleu de modernitat i obertura controlada en sintonia amb la nova majoria socialista a les institucions. Però també hi havia aspiracions ambicioses d’una transformació molt més profunda; i el que és igual d’important o més, capacitat d’organització, coordinació i generació de majories. Els grups organitzats en la tardor del 83 a la Universitat de València eren l’assemblea dels PNN (professors no numeraris), que mantenien les seues reivindicacions d’ençà més d’una dècada, i que relacionaven les purament professionals amb les heretades de la lluita contra la dictadura i l’activisme estudiantil de molts que havien passat després a fer de professors. Era el grup més fort, tot i que l’incipient procés de funcionarització n’havia reduït l’esma des del 77. Al seu torn un reduït grup de professors, molts dels quals havien passat pel moviment dels PNN prèviament, havia format cap al novembre de 1982 el Col·lectiu Joan Lluís Vives. Defensaven i promovien els valors culturals i nacionals per afavorir el redreçament del País Valencià, a través de campanyes per la normalització de l’ús del valencià dins i fora de la universitat. D’altra banda continuava ben activa l’estructura universitària del PCE-PCPV i Comissions Obreres (CCOO), però s’integraven democràticament en les actuacions de l’assemblea de PNN. Respecte a la presència del PSPV-PSOE en la Universitat, Antoni Martínez Andreu explica que «era molt més dèbil. Era pràcticament inexistent fins que es produeix la fusió del PSOE amb el PSP i amb el PSPV, i estava concentrada a la Facultat de Ciències Econòmiques. Quasi tots els militants ocupaven llocs de responsabilitat en la Generalitat Valenciana. La seua activitat universitària era molt tancada, reservada als seus militants i alguns simpatitzants, i estava limitada a la discussió dels projectes de LRU que ells mateixos ajudaven a redactar a Madrid. Els importava molt més el govern d’Espanya i el de la Generalitat que el futur de la Universitat de València. No participaren ni s’integraren mai en moviments assemblearis, i això ho varen pagar quedant-se pràcticament fora de tot aquest procés. Els únics intents de participació al procés constituent varen ser la creació d’un grup de reflexió –el Grup dels Vint, format per militants, simpatitzants i independents d’idees progressistes, que tot just va tenir dos mesos de vida i va trencar-se durant la campanya electoral per l’elecció de rector– i la presentació d’un gran nombre d’esmenes a l’Avantprojecte i al Projecte d’Estatuts».¹⁷⁸

Pel que fa directament a l’estudiantat, la preparació i moviments dels grups més militants eren constants i augmentaven, a partir d’una percepció realista: «Vivim i patim una Universitat mediocre en la part docent i científica, i burocràtica i anquilosada en la part administrativa». Eren ben conscients del moment clau que tenien davant, no només per la tria de rector, sinó perquè la redacció d’uns nous Estatuts havia de marcar el destí de la institució a mitjà i llarg termini. Però també tenien clares les possibilitats reals d’influència en el procés, per les limitacions de la «democràcia estamentària» (el claustre constituent reservava un 24% de representants estudiantils, quan en alguns centres ja havien assolit una presència equitativa del 33%), i pel model funcionarial per al professorat definit a la LRU (que entenien com un entrebanc per a l’efectiu control del professorat i el canvi del sistema docent): «Som conscients que el procés constituent no portarà un canvi profund i radical de la Universitat, que satisfaça les nostres aspiracions més profundes centrades bàsicament en tres aspectes. La democratització de la Universitat, la seua inserció en la societat, per a servir els interessos globals d’aquesta, de manera que tothom, i no sols determinades classes socials o poders econòmics, se’n puguen beneficiar, i la superació de les obsoletes pràctiques pedagògiques actuals, cap a una transmissió crítica i científica del coneixement». Però la principal limitació que apuntaven era que els canvis cabdals no sorgeixen «d’una modificació del marc legal, sinó quan els estudiants els forcem des de baix, des de les aules, convertint-los en una realitat efectiva». Amb aquesta intenció participaven en el procés, aconseguir beneficis parcials en temes concrets (democratització, convocatòries, control de la docència...) i defensar reivindicacions mínimes que feren possible continuar la transformació de la universitat. Pragmatisme pur, que per si hi havia dubtes, no consisteix a renunciar sinó a posar-se a la faena constructiva. Les propostes de democratització eren àmplies i concretes, en la línia d’instaurar òrgans col·legiats com a model bàsic d’obertura i transparència, i destacava la reclamació «d’un òrgan propi de representació estudiantil, ja que l’actual estructura de delegats és una estructura viciada i en gran part antidemocràtica, a més a més de ser poc eficient i trobar-se allunyada de l’estudiantat» (les Assemblees de Representats en cada centre, les AdR, més una altra proporcional a nivell d’universitat, per al contacte entre facultats i discussió de problemes globals). També tenien opinió en la defensa dels drets laborals i sindicals de tots els treballadors, alhora que exigien una determinació racional de la plantilla de personal d’administració i serveis (PAS), també en la selecció, i rebutjaven «l’actual infravaloració i paternalisme que pateix el PAS, tant personal com professionalment». I es posicionaven molt a favor de la igualtat, contra tota mena de discriminació (inclòs l’esment a l’opció sexual, cosa que aleshores resultava prou més innovadora).

Com és habitual no hi havia mans per a tanta feina, i per això convé tant organitzar-se i planificar. Guipem ara algun detall dels «Plantejaments per a la lluita en la universitat»¹⁷⁹ signat per «Tabla de comunistas», que començava amb un dibuix eloqüent de la situació: «Definir-la d’apatia total seria el més correcte. En contrast trobem que la majoria dels nostres companys tenen claríssim que la Universitat és una merda. Tots afirmen que la situació és desastrosa, però també tots pensen que no hi ha res que nosaltres puguem fer. Si tot és una merda, si no s’hi pot fer res: per a què organitzar-se?». Davant d’això proposen l’optimització de les pròpies forces: d’una banda volen evitar lluites exagerades que per manca de resultats adoben la frustració ambiental, i en canvi plantegen objectius assolibles que permeten eixamplar la influència del moviment. Transmetre expectatives plausibles al conjunt de l’estudiantat i fer-lo créixer amb la participació de més personal implicat de manera quotidiana. «El moviment estudiantil, forjat durant el Feixisme, havia oblidat les seues senyes d’identitat. No recordava que sols amb una lluita llarga i diària d’obstrucció de les lleis d’educació antipopulars i amb unes victòries pràctiques, es podia véncer. Que era en les batalles diàries dins dels centres, on es guanyaven les lleis, on s’hi edificaven lentament els fonaments d’una ensenyança al servei del poble. Que era en la lluita pràctica quotidiana on els estudiants entenien quin ensenyament volien, i que els calia una forta i àmplia organització per a eixe viatge llarg i dur». En conseqüència reclamen la creació d’una estructura democràtica i participativa d’estudiants, sumada al combat per tot problema quotidià de classe o Facultat, una lluita amb molt a guanyar i poc a perdre. Grups d’estudiants que no havien d’intentar «estructurar artificialment», amb una dinàmica pròpia de lluita i creixement: obrir i promoure el treball de base per a la transformació i deixar de banda els enfrontaments massa desiguals. La tàctica pretén aprofitar les forces reals de què disposen, i guanyar els elements reformistes concentrats «a copar l’any vinent l’estructura de delegats, i fer-la tan burocràtica com siga possible. Per un altre costat la LRU en el seu articulat mira de constrènyer aquesta participació. La creació d’una estructura no burocràtica de representants ens permet aturar els intents del reformisme en aquest camp, desemmascarar en la pràctica la LRU i començar a conéixer els companys més actius de les classes, per tal de crear un mínim d’organització i de corrent d’assemblees per classe o Facultat». El nivell estratègic sí inclou la creació d’una organització àmplia i transformadora d’estudiants, com a fruit de la pràctica participativa, però abans consideraven que hi havia tres batalles pendents: «1r mostrar el caràcter de la LRU als nostres companys; 2n fer que adquirisquen consciència de lluitar per una Universitat diferent; 3r fer que adquirisquen consciència de la necessitat d’una organització per a poder realitzar la lluita».

El 9 de febrer de 1984 són convocades les eleccions a Claustre Constituent per al 9 de març. De seguida CCOO en presenta la seua proposta i se’ls afegeix el 15 de febrer el Col·lectiu Joan Lluís Vives amb la «Proposta de programa per a les eleccions de Claustre Constituent i de rector». A partir d’aquests primers passos l’Assemblea Interestamental confeccionaria el document programàtic «Per una universitat democràtica, progressista i arrelada al País Valencià». Les candidatures per a aquestes eleccions foren nominals, de manera que l’organització estudiantil encara va ser virtual i sense sigles. Com diu el poema: «A l’hora del record seràs València, / una ardent mira d’obres i raó. / Trobarem que si ens queda la cançó, / en ella et sorprendrà nostra insistència. // Potser també la més tibant ciència, / aquella d’acomplir-te amb passió, / vindrà a nosaltres, regne de saó, (...) // O sentirem per fi que ni la mort / no aturarà les nostres mans antigues, / avesades a esforç, a presentalles. // Llavors! Quan vença l’hora del conhort! / Quina prova de pes en les espigues / i quin amor segur hi haurà a les dalles!».¹⁸⁰ Aquelles eleccions donaren un resultat molt favorable a les forces progressistes, però el joc era nou i encara mancava la unitat d’acció que contribuís a aconseguir resultats efectius. Així vint-i-sis claustrals signen el 20 de març una convocatòria a qualsevol membre electe del claustre interessat a «formar un Bloc per una Universitat progressista, moderna i valenciana». El 26 de març es va celebrar la reunió constitutiva del Bloc, que funcionaria sempre de forma assembleària, i que aplegava més de dues terceres parts del Claustre, que s’hi constituí el 29 de març.

Arribem així al naixement del Bloc d’Estudiants Agermanats, que queda clar en el relat de Tono Martínez: «el 28 de març –la vespra de la constitució del Claustre– es va formar “un Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) per a defensar des d’una postura clarament progressista i d’esquerres les reivindicacions mínimes de l’estudiant. Aquest Bloc integra els alumnes de Magisteri, Geografia i Història, Filologia, Econòmiques, Físiques i Químiques, si bé s’espera comptar amb la participació d’altres facultats”».¹⁸¹ El BEA formava part del Bloc Progressista global tot i que, igual com l’assemblea de PNN, mantenia la seua independència organitzativa, estructures i dinàmica de reunions pròpies, i presentava propostes col·lectives a les assemblees del Bloc. El document «Proposta de programa del BEA», de l’1 d’abril del 84, incorporava 5 pàgines de propostes concretes de canvi a la universitat des de la perspectiva de l’estudiantat, ja que consideraven que professorat i PAS havien d’elaborar les seues reivindicacions específiques. En la introducció recordaven: «El canvi haurà d’estar centrat al voltant de la democratització profunda de la Universitat, el seu arrelament a la realitat nacional i social del País Valencià, la supressió de les caduques pràctiques pedagògiques actuals, i la superació de l’actual estamentalisme tancat».¹⁸² No tot eren flors i violes, naturalment, ni totes les benvingudes foren amables. A més a més la malfiança i el rebuig cap al nou paper de l’estudiantat, més igualitari i més protagonista, era transversal encara que minoritari (podia aparéixer independentment del posicionament ideològic i de l’adscripció nacional del professorat més institucionalitzat), més aviat responia a una percepció (millor dit un prejudici) de classe o de categoria superior a la que no arribaven estudiants i estudiantes. Superar aquelles resistències i no acceptar la subsidiarietat és un mèrit important del moviment estudiantil, i de la seua capacitat de coordinació i pacte amb altres forces de canvi:

Jo no vaig donar suport a les reivindicacions dels estudiants. Algunes sí que podien estar condicionades per un context concret i podien ser, fins i tot, justes. Això no ho discutesc. Però, en general, hem de saber quin és el paper de cadascun en el seu context. Continue pensant que l’alumne és una persona que està uns anys en un centre i després passa. (...) Els alumnes són contingents. L’alumne passa. Una universitat no funciona democràticament. Una universitat és un centre de cultura. No ha de funcionar democràticament perquè seria el regne de la mediocritat. Aquesta fou l’errada d’aquell moment» (Juan Montero).¹⁸³

Enfront d’aquesta visió elitista i tancada, d’institució encastellada i rància, aportem la visió amb perspectiva de dues persones que van formar part dels primers passos d’obertura institucional de cara a l’estudiantat:

Una cosa que crec que aquella gent no valoraven és que nosaltres sí que teníem sentit institucional, nosaltres ens sentíem partícips de la Universitat profundament. Nosaltres volíem transformarla, però a més l’estimàvem. No érem gent que féiem política per a no estudiar, això potser s’ho devia creure aquell catedràtic [en fa referència a un que al Claustre havia afirmat: «Ustedes, al fin y al cabo, son personal transitorio»], erròniament. (...) Nosaltres sí que vivíem la Universitat com un espai propi, compartida però nostra. Teníem sentit de la responsabilitat, i consideràvem que havíem de treballar per ella, hi contribuíem des de les nostres opinions i la nostra perspectiva. Nosaltres ens sentíem copartícips (R. Company).

I nosaltres sentíem els espais com nostres: no teníem la sensació que havíem conquerit l’edifici de la Nau i que calia «cremarlo», sinó que ens sentíem acollits en un lloc que fins aleshores havia estat d’esquenes als estudiants. Era la sensació que ens estàvem integrant i féiem versions en còmic dels Estatuts o les primeres guies de la Universitat, que ara són institucionals (V. Martínez).¹⁸⁴

Abans d’acabar aquest apartat, i a partir d’aquesta actitud estudiantil ve al cas fer algun esment del que, diguem-ne, és el «mite fundacional» del BEA. En diem d’aquesta manera, sense reduir-ne la càrrega d’humor que també incorpora, tanta com vulgueu. Perquè, conforme escrivia Maximilià Thous al pròleg d’unes narracions tràgiques de Puig-Espert el 1919: «En esta, com en totes les evolucions, la glòria pertany als iniciadors, mes que’l profit siga dels que van darrere».¹⁸⁵ L’associació nascuda en començar la primavera de 1984 s’ha mantingut ininterrompudament en actiu fins ara, i ha tingut un protagonisme destacat en diversos temes relacionats amb la reivindicació estudiantil i la contribució institucional. També perquè es basa en una referència concreta alhora que difusa en els detalls. Amunt o avall diu que passades aquelles primeres eleccions al claustre, es va convocar una reunió de les estudiantes i dels estudiants que hi havien estat triats, per al 28 de març. La pretensió era conéixer-se uns i altres, plantejar les reivindicacions diverses i mirar de coordinar les iniciatives comunes de l’estudiantat. L’objectiu resultà inviable, si més no entre l’auditori global. En començar a expressar-se alguns dels representants en valencià, els claustrals de la ultradreta els escridassaven i pretenien impedir la seua participació. Els brètols continuaren amb la prepotència i el boicot, cosa que com tothom sap resulta de gran ajuda per a facilitar el contacte entre la pluralitat restant, fins que la reunió es dissolgué. Molts dels claustrals decidiren continuar-la a l’antic aulari d’història (on a hores d’ara hi ha els locals sindicals i la plaça interior darrere del Lluís Vives). A poc a poc quedaven menys persones que allargaven la xarreta, els debats i les propostes, fins que en foren tretze. I aleshores el projecte d’organitzar un col·lectiu estudiantil prengué el nom que proposava Albert Pineda: Bloc, perquè ja hi havia el Bloc Progressista «dels majors», d’Estudiants, per raons òbvies, i Agermanats, ja que el govern de la Germania estava format per tretze membres, a imatge al seu torn de Jesucrist i els seus apòstols. Entre valencians la Germania sempre ha mantingut bona fama, com a revolta justa, popular, que brandava els Furs, la llei nostrada, contra els abusos dels poderosos. Entre valencians tendim a oblidar el salvatgisme amb què es desenvolupaven els agermanats, «un odi vell, covat, ressentit, el que en aquells moments es deslliurava»,¹⁸⁶ inesborrable al capdavall; per més que els qui els van derrotar, forasters i aristòcrates, imposaren en acabant un règim de terror, antipopular. De ben segur que les persones fundadores del BEA no els tenien devoció pel seu messianisme, ni pel racisme contra els moriscos, ni pels bateigs forçosos, ni per la persecució i escarments públics contra els «bujarres»... Segur que no. Certament devia ser per les interpretacions contemporànies que atorguen un paper de progrés històric,¹⁸⁷ al començament del s. XVI, a aquelles revoltes burgeses davant del poder de la noblesa, i també per la reivindicació popular i autòctona: «teníem el poble de la nostra part, perquè nosaltres, els agermanats, érem i som el poble».¹⁸⁸ El que no és de cap manera segur és que foren tretze persones a l’hora de triar nom i establir l’organització al març del 84... La memòria humana és feble i adaptable, i el temps transcorregut llarg. En les converses amb algunes de les persones presents, no hem pogut arreplegar més de 8 o 9 noms dels qui hi eren, i amb incerteses. Cartes que no lliguen: tampoc hem parlat amb tots, ni els hem trobat, ni passa de ser una curiositat... Tant fa, realment. Perquè la força del Bloc d’Estudiants Agermanats no ve de cap enigma ni encanteri original, sinó de l’obertura a la participació de més i més claustrals en un primer moment, i de l’extensió del programa bàsic de democràcia, servei públic i valencianitat per a la universitat, a través d’estudiants coordinats que duien als centres la pràctica d’aquell programa. Ah, una última cosa, que la idea feliç d’Albert Pineda amb el nom amagava de bon començament una altra broma: en un moment i en uns ambients en què brollaven discursos d’esquerra revolucionària, i s’abrandaven com més distància trobaven amb l’entorn social i polític, real, comentava Pineda amb sarcasme que «si no podem fer la revolució social com a mínim farem la revolució burgesa...». Mantinguem l’humor, que això ja seria una herència profitosa.¹⁸⁹