Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna

ESPAI DOMÈSTIC I VIDA PRIVADA DELS SENYORS DE GUARDAMAR (1660-1755)

Frederic Barber Castellà

INTRODUCCIÓ

Des de fa pocs anys, la historiografia valenciana compta amb una interessant producció científica sobre les elits de poder en l’edat moderna que obri noves perspectives d’anàlisi tant des del punt de vista metodològic com temàtic. L’atracció que ha despertat aquest grup social entre els investigadors s’ha traduït en un salt qualitatiu i quantitatiu de treballs. Certament, la diversitat i heterogeneïtat dels nuclis de poder en el marc de l’antic Regne de València obri nombroses possibilitats d’interpretació i d’anàlisi per als historiadors. Hui en dia, i a partir de les monografies publicades, el coneixement de la trajectòria d’alguns nobles titulats valencians arrelats al regne, esdevé una base sòlida i un punt de partida per a anar establint similituds i comparances entre unes elits i les altres.¹ Al nostre entendre, la rígida estratificació de l’estament militar valencià, així com els avatars de cada família i generació, esdevenen un atractiu més en aquests tipus d’estudis.

A més a més, l’accés relativament fàcil a la documentació existent a l’Arxiu del Regne de València ens permet enfocar l’estudi de la noblesa des d’una perspectiva multidisciplinària que abasta diferents camps temàtics: els econòmics i socials, com ara patrimoni, ascens social i serveis prestats a la corona, o d’altres menys tractats entre els quals podríem destacar l’espai domèstic, els hàbits culturals o les xarxes de parentesc.

L’objectiu del present article és analitzar la vida quotidiana d’una família de la petita noblesa en la València barroca al llarg de tres generacions successives. Accedir, d’alguna manera, a la vida privada dels senyors de Guardamar, reconstruir l’interior de la seua casa amb els objectes d’ús diari, conèixer les dimensions del servei i, per últim, apropar-nos als gustos bibliogràfics i pictòrics. També, i encara que de manera secundària, comprendre les actituds d’aquesta elit davant les qüestions religioses i aventurar hipòtesis pel que fa a la inversió en imatge pública i estatus.

Les principals fonts històriques utilitzades per a endinsar-nos en el mode de vida d’Enric de Miranda (ca. 1600-1668), de don Josep Mercader i Miranda (ca. 1621-1710) i de don Josep Mercader i Carròs (ca. 1670-1755) han estat els inventaris post mortem. Som conscients de les limitacions d’aquests tipus de documents: bé siga per les omissions o bé perquè ens traslladen tan sols una imatge fixa de la casa en el moment de la mort del cap de família. Tanmateix, la riquesa de dades que proporcionen els registres, els converteix en una font històrica de primer ordre. En el nostre cas, l’existència de tres inventaris realitzats a la mort dels esmentats senyors de Guardamar, ens permet posar negre sobre blanc al que era la vida privada de la nissaga entre el segle XVII i el XVIII. Els documents ens descobreixen, entre d’altres, el tipus de roba que utilitzava la família, la distribució dels mobles segons la seua funcionalitat, els llibres que s’arrengleraven a la biblioteca o les inversions fetes en art a partir de l’anàlisi dels quadres.

D’altra banda, l’estudi ha estat completat amb altres tipus de documents com ara els testaments dels senyors i les dones, algunes capitulacions matrimonials, plets diversos i escriptures de donació. Alguns fons de l’Arxiu del Regne de València com el de Protocols Notarials i el d’Escrivanies de Cambra han estat recursos cabdals per a la nostra investigació.

CARACTERITZACIÓ DE LA FAMÍLIA

Abans d’analitzar l’univers domèstic dels senyors de Guardamar, volem aproximar-nos als seus orígens familiars. Així, diferents membres de la família Miranda apareixien radicats a Oliva almenys des de la segona meitat del segle XVI. Francesc de Miranda, el pare del primer senyor de Guardamar d’aquesta dinastia, es casava l’any 1581 amb Jerònima Morales i establia la seua residència a la vila esmentada. Francesc havia participat en episodis bèl·lics decisius per a la monarquia hispànica com ara la batalla de Lepant i havia destacat en les successives guerres de Flandes. Gràcies al seu full de serveis aconseguia ser promocionat, a finals de segle, a mestre de camp de la recent creada Milícia Efectiva del Regne de València. Des d’aquesta posició, i gràcies a la seua relació personal amb el marqués de Dénia, aconseguia del rei algunes mercés de caràcter econòmic.²

Durant aquests anys, de Miranda tingué un paper rellevant en la defensa de la costa valenciana i en l’expulsió dels moriscos l’any 1609, en ser el governador militar d’una extensa part del regne que hui equivaldria a la de les comarques centrals. L’any 1629 atorgava testament a València i nomenava Enric, el fill secundogènit, hereu universal.³ Devia tenir una fortuna important si fem una ullada als dots assignats a les tres filles. La major, Victòria, havia estat dotada l’any 1621 amb 4.500 lliures per a poder col·locar-la en matrimoni amb Vicent Mercader, cavaller de Sant Jaume, senyor vidu de Terrateig i nebot del baró de Xestalcamp. Les altres dues filles, donzelles, rebien cadascuna un dot de 4.000 lliures. Una altra dada a tenir en compte és l’aportada pel primogènit, Dídac, que davant la Reial Audiència i, en veure’s desheretat,⁴ assegurava que el patrimoni de son pare estava valorat en 50.000 ducats.⁵

Gràcies al sòlid patrimoni heretat, Enric de Miranda prosperava, ja en la dècada dels trenta, amb la comercialització de productes crediticis com les lletres de canvi, els censals o els debitoris. A més a més, l’any 1635 assolia un repte important en la seua carrera de promoció social: comprava el senyoriu de Guardamar, en els termes generals de la vila de Gandia, per un preu de 8.300 lliures.⁶ De fet, la possessió d’un senyoriu vinculava una dinastia a un territori, un dels arguments més potents per a optar i consolidar un privilegi de noblesa,⁷ a banda de permetre al titular exercir una jurisdicció sobre els vassalls. Anys després, el senyor de Guardamar aconseguia la dignitat de cavaller, exercia de mostassaf de la ciutat de València i, finalment, obtenia del rei l’ofici de tresorer de la Batllia General, lloc professional en què es jubilaria. L’any 1668 redactava les últimes voluntats i repartia un espectacular patrimoni que ens ha arribat gràcies a l’inventari post mortem. A falta de descendents, fundava un vincle⁸ en la persona del nebot, don Josep Mercader i Miranda, que el succeïa al front del senyoriu de Guardamar. Els préstecs havien perdut part del protagonisme en el patrimoni familiar per a donar pas a la compra i posterior explotació d’ingents heretats de terra a l’horta de València.

Don Josep Mercader era conscient de la importància de la fortuna heretada de l’oncle i, per això, mesos després del soterrament, i finalitzades les obres en la capella panteó familiar al convent dels Agustins, hi traslladava el cos del difunt amb unes exèquies fúnebres especials,⁹ a més d’encarregar col·locar una làpida laudatòria damunt el sepulcre. La línia principal de la dinastia es truncava l’any 1755 amb la mort sense descendents del fill de don Josep Mercader i Miranda, don Josep Mercader i Carròs.

LA CASA PRINCIPAL: UNA RESIDÈNCIA PER AL LLINATGE

Cap a finals de la seua vida, l’any 1660, Enric de Miranda comprava un immoble a la capital destinat a ser, segons el testament, la residència oficial del cap de llinatge. Aquest es considerava un bé preuat i simbòlic ja que passava a formar part del vincle fundat l’any 1668, amb la qual cosa s’intentava que perdurara entre generacions per tal de mantenir la família en la seua posició d’honor i prestigi. La casa amb hort, que estava ubicada en el cantó del carrer dels Tints amb el carrer dels Carnissers, va ser adquirida per un preu de 3.500 lliures a don Eiximén Pérez de Calatayud i Matheu, fill del comte del Real, que era el successor en el vincle del seu oncle matern, don Pere Antoni Matheu.¹⁰ Les institucions religioses veïnes, amb les quals es vincularia la família, eren el convent del Peu de la Creu, la parròquia de Sant Joan del Mercat i l’escola Pia.

Gràcies a l’existència dels tres inventaris tenim tres instantànies bastant nítides de l’estructura i característiques del domicili. Arran de la mort d’Enric de Miranda (1668), es realitzava un primer inventari que va durar un total de quatre dies. Aquest registre de béns, a banda de l’interés que podia tenir l’hereu a executar-lo, es feia perquè del producte de la venda de la majoria dels béns mobles de la casa, s’havien de pagar alguns llegats i el que quedara anava destinat a ser invertit en censals o terres. El segon inventari es produïa pocs dies després de la mort de Josep Mercader i Miranda (1710) i s’efectuava perquè el difunt volia que la viuda, en cas de necessitat, poguera vendre o invertir les joies i els béns que es trobaven en la casa. L’últim inventari es protocollitzava per imperatiu legal en faltar el titular de la casa de Guardamar, don Josep Mercader i Carròs (1755), sense haver fet testament.

ESTRUCTURA I FUNCIONALITAT DE L’ESPAI PRIVAT

La casa que comprava Enric de Miranda l’any 1660 devia tenir unes dimensions respectables si fem cas de les estances –un total de 21–, de l’existència de quatre cotxes al pati i d’un hort, així com del nombrós servei domèstic que acollia. De fet, ja en l’inventari de l’any 1710 se la designava com «la casa gran». En l’habitatge, juntament amb Enric de Miranda i la dona, Maria Assuey, i a falta de descendents, devia viure el nebot, don Josep Mercader i Miranda, ja que de Miranda li demanava en el testament que s’encarregara del benestar de les tres criades que hi treballaven: «[...] faça a les dites tota la bona obra que puga, puix sap bé de la manera que a ell i a mi m’han servit».¹¹ Encara que don Josep Mercader havia nascut a l’Alcora, on son pare exercia com a governador del comte d’Aranda, la família s’havia traslladat a València l’any 1652. El pare de don Josep moria l’any 1659 sense haver fet testament i és durant aquesta etapa que el nebot apareix sovint en la documentació com a procurador de l’oncle. Una altra dada per a reforçar el tracte familiar és que don Josep oficiava com a testimoni en l’atorgament del testament de la seua tia, Maria Assuey.

A l’hora d’analitzar l’estructura interna i l’evolució de la casa, es fa complicat ubicar algunes estances en la planta corresponent ja que l’escrivà no ens proporciona suficients indicacions. Tot i això, i pel que fa a les altures, podem endevinar un total de tres nivells: la planta baixa, l’entresol i la planta noble; al segle XVIII s’apuntava l’existència d’unes golfes i d’uns soterranis. Tot i això, l’abast lèxic del vocable «entresol» ens planteja bastants dificultats perquè sembla que no només indica el tipus d’altura que hui en dia coneixem. Sovint, a banda d’aquest significat, entresol és sinònim genèric d’habitació que no es troba en la planta noble i, per tant, es pot tractar de qualsevol estança també de la planta baixa. El nombre considerable d’entresols, un total de 7, tal vegada apunta que s’ubicaven en dos altures. En aquest sentit, l’inventari de l’any 1710 ens pot ajudar. Segons el document, la casa tenia un primer entresol en pujar l’escala que no presenta cap dubte pel que fa a l’altura. En tenim d’altres que trauen finestra al carrer i després uns entresols del pati (als quals s’accedia pel pati). Després d’aquests últims, s’inventariaven dos cotxes i dues mules. Per tant, sembla probable que, en aquest cas, ens trobem en la planta baixa. Així les coses, el vocable entresol podria servir per a oposar-se al significat de quadra que seria l’espai, més o menys ample, de la planta noble, reservat als propietaris.

Com una mena de rutina professional, els dos primers inventaris començaven per la sala, l’espai públic i social destinat a rebre les visites i a tancar els tractes financers relacionats amb l’activitat professional del propietari. També, l’aparador simbòlic en què es volia mostrar l’estat i qualitat (segons paraules de l’època) de la família encara que, amb el pas del temps, la galeria de la casa compartiria aquesta funció. En la sala es trobava l’actiu que garantia l’ascens social de la dinastia: la caixa de cabals, amb tots els seus panys i compartiments i l’arxiu del negoci familiar amb els llibres de compte i raó. A més del retrat del fundador de la nissaga, hi lluïen els quadros més grans i segurament els més importants. Tanmateix, si no fora per les obres d’art, la sala de l’etapa d’Enric de Miranda semblava bastant austera en comparació amb la dels descendents. En aquest sentit, en qüestió de mobles, tan sols hi havia set cadires i un bufet. El fanal amb el seu contrapés de corda confirma l’ús que se’n feia fins i tot al vespre i a la nit.

La sala connectava amb altres espais socials, com ara una galeria que tenia tres balcons sobre l’hort de la casa i una reixa al carrer de Carnissers. Per l’existència de determinats mobles, aquesta estança podia ser utilitzada, no només com a lloc d’esplai, sinó també com a oficina on treballaven procuradors ja que hi havia taules, tauletes, bufets i una escrivania. Alguns dels mobles tenien els seus panys i claus. El menjador principal devia ser ample, sobretot pel nombre de quadros que s’hi trobaven: un total de 35. En aquest espai, les cadires eren grans i hi havia dos bufets de noguera, un per a guardar la roba de taula i un altre per a fer servir els diferents àpats. La vaixella –plats, escudelles, safates de pisa normal i de pisa de Gènova, copes de vidre– estava guardada en un armari de paret.

Tanmateix, la vida més íntima de la família ens arriba amb la descripció dels dormitoris. Així, una de les quadres principals, que potser era la del difunt o la del nebot, acollia mobles com cadires, tamborets, bufets amb documents i un armari amb dos espills. Hi havia també dos llits: un de noguera, amb un cobertor de domàs i un altre de fusta de pi, possiblement per al patge. En aquest espai, com a nota curiosa, s’apuntaven alguns utensilis necessaris per a la cura del cabell masculí com ara dos navalles, unes tisores i dos pedres per a esmolar. L’estança, que tenia dos balcons amb cortines de domàs i goteres, estava presidida per un quadre de sant Vicent Ferrer.

Al costat de l’anterior, existia un altre dormitori amb una composició de mobles similar: un llit de noguera, cadires grans, un bufet amb comptador i un escriptori amb documents. Com a element diferenciador, trobem un guarda-roba amb calaixos plens de roba d’home: barrets, calces i una gola amb valona que era un complement de la indumentària clarament vinculat a la noblesa. I encara quedava un tercer dormitori annex –anomenat aposento en la documentació– on s’inventariaven tres arques de núvia i en què apareixia roba de dona (faldilles, gipons) i també roba de llit i de bany. No faltava el llit amb les seues estores al davant, una taula de noguera i una imatge de maçoneria de la Mare de Déu del Roser. Potser aquest havia estat el dormitori de Maria Assuey,¹² atesa la gran quantitat de roba que s’hi guardava. Sembla, per tant, que hi havia tres quadres que eren contigües.

A més a més, la planta noble acollia un espai singular, la capella, que era de dimensions discretes, car tan sols existia un banc de fusta, però que tenia tots els elements litúrgics necessaris, com ara un faristol amb un missal, una casulla, una estola i una bossa de corporals. Hi abundaven sobretot les làmines de caràcter sacre així com imatges en pedra i alabastre. Tot el parament existent com tovalloles, cortines, dossers, etc. estava fabricat amb teixits de seda, domàs, tafetà, a més d’estar guarnit amb randes, puntes i galons d’or.

El 26 de juny començava la segona sessió de l’inventari, segurament per la planta baixa, encara que el document no ho especifica. En un traster, a tall de calaix de sastre, s’acumulaven estores, catifes, brasers, dos llits, tapissos, una espasa i algunes quantitats discretes de menjar, com ara tres barcelles d’ametlles i sis lliures de cacaus. El notari i la comitiva s’endinsaren en una sala o saleta de visites on trobaren tres cadires grans de repòs, un quadre de temàtica religiosa, baguls amb roba, pomets de vidre d’aigua d’olors i un escriptori. En aquest espai, com dos béns més, es registraven les dues esclaves de la família: Victòria i Maria Lluïsa. La primera tenia uns 60 anys mentre que la segona, de pell bruna amb tres marques de ferro en la cara, en tenia 18.

Després d’aquesta sala, hi havia un menjador petit al costat de la cuina que no tenia taula ni cadires i potser es feia servir com a estança auxiliar. S’hi apuntava un armari per a guardar confitures, un caixó per a guardar el pa i una ganivetera, a més de torxes, un quadro de temàtica religiosa i un altre amb flors i fruita. Pel que fa a la cuina, destacava el pou –es fa referència a un poal de coure amb una corda i corriola–¹³ i la pastera amb la seua post per al pa. A més a més, existia un abundant i important parament compost per graelles, ferros, perols, conques, paelles, cànters, cossis, safates, un trascolador i diverses dotzenes de plats i escudelles.

Arribava el torn dels entresòls on, segons el testament, vivien el cotxer i el patge, i on les tres criades rebien com a llegat la possibilitat de viure de per vida. El primer entresol es feia servir com a despatx o sala de visites ja que s’anotaven diversos bufets, escriptoris amb documents i tapissos penjats a la paret. En el segon, apareixia un bufet, una cadira i una caixa. El tercer espai era clarament un dormitori amb un llit, un escriptori amb prestatges, diferents bufets i un cancell. A partir d’ara, les quatre peces restants es feien servir com a magatzem de diferents aliments. En una, hi havia un celler amb deu cànters de vi, en una altra, cànters d’oli i arroves de garrofes i, en l’última, eines i arreus de cavalleries. Amb aquest tipus d’objectes i mercaderies, es fa difícil pensar que aquests últims entresòls es trobaren realment en el que hui entenem per un entresol i no en la planta baixa. L’any 1710, en algun d’aquests entresòls s’emmagatzemaven aliments com arròs roig, dacsa i blat. Per últim, a l’entrada de la casa, es registraven dos cotxes vells, a més d’una galera i el cotxe de diari amb dos mules. L’inventari finalitzava el 3 de juliol amb el recompte i valoració de la vaixella de plata que ascendia a 4.669 lliures i 17 sous, i que va recaure en l’administració pia fundada pel difunt.

Els principals canvis observats en l’immoble durant l’inventari de l’herència de don Josep Mercader i Miranda (1710) són l’augment considerable de mobles i d’obres d’art, així com un major gust pel luxe. D’acord amb la categoria social del nou cap de família –noble sense títol–, a la xarxa de parentesc¹⁴ i també als gustos i a la moda del segle XVIII, la casa respirava una certa ostentació. Per exemple, tots els llits de la planta principal estaven ricament aparellats: tenien diverses cortines decorades amb puntes o galons d’or, dossers amb imatges pintades en el cel, goteres i cintes. Els espills eren un element omnipresent i solien ubicar-se damunt dels bufets. En altres ocasions, damunt d’aquest mobles apareixia un rellotge de bronze llaurat o escultures del Nen Jesús dins d’una urna. Els bufets resultaven ser béns de caràcter sumptuari, ja que en la seua pràctica totalitat eren de noguera –una fusta cara– i, fins i tot, alguns estaven ricament guarnits de carei, perfils de vori, jaspi o bronze i peus salomònics. La qualitat i valor d’aquests béns justificava que el propietari els vinculara.

D’altra banda, la galeria del segon senyor de Guardamar era destinada a albergar una important pinacoteca composta per 20 quadros grans de caràcter religiós, 43 llenços menuts de temàtica profana i 2 retrats de la família. La galeria connectava amb una alcova, segurament la de la senyora de la casa, Antònia Carròs i Blanes, ja que s’anotaven 12 coixins d’estrado i 6 tamborets.¹⁵

La dilatada etapa de don Josep Mercader i Carròs (1710-1755) al front del vincle de la Casa de Guardamar així com el seu matrimoni amb Apol·lònia de Castellví, filla del comte de Carlet i molt més jove que no ell, havien de deixar una petjada profunda en l’aspecte i estructura de la casa. En primer lloc, sembla que els nivells de luxe i ostentació es disparaven, en part per un estil de vida clarament rendista i en part per la falta de descendència; i també, per què no, en consonància amb la moda de l’època. Totes les estances principals estaven decorades amb espills, tapissos i quadros, les finestres d’alguns espais tenien vidrieres i el terra estava cobert amb catifes i estores d’espart. A l’inventari s’anotaven mobles exclusius per a exposar joies i objectes decoratius i també diferents baguls per a guardar la plata de la vaixella i les joies de la senyora de la casa. La il·luminació es feia més sofisticada ja que les quadres disposaven de cornucòpies.¹⁶

El matrimoni realitzava alguns canvis en la distribució domèstica. La primera de les habitacions principals es convertia en una sala de recepció. La segona, es feia més complexa pel que fa als espais ja que incloïa: avantsala, alcova i dues habitacions. Com a exemple del refinament assolit pels senyors, en l’avantsala s’exhibia un aparador de xarol amb cristalls dins del qual s’exposaven objectes decoratius i religiosos de plata, or i pedres precioses, a més d’algunes relíquies. L’alcova d’aquest dormitori comunicava amb el vestidor de la senyora en què hi havia tres perxes de peu amb perruques i una arca amb la seua roba, així com un cofre de xarol de la Xina dins del qual estava el seu joier de domàs carmesí guarnit amb un galó de seda blanca. Arracades, collars, fermalls, creus, rellotges, sivelles i braçalets d’or, plata, diamants i pedres precioses conformaven el tresor de la filla del comte de Carlet. Les joies, juntament amb la plata que estava guardada en una arca al costat de la cuina, assolien un valor de 2.665 lliures.¹⁷ Encara hi havia una segona habitació en aquesta estança amb alguns complements propis de la indumentària d’un cavaller: barrets, birrets, calces i una espasa amb empunyadura de plata. Anteriorment, en un dels bufets de l’avantsala, havien aparegut dos fermalls i gafes de plata per a un corbatí.

LA COL·LECCIÓ PICTÒRICA: UN ELEMENT DE PRESTIGI

Durant l’època moderna, la possessió d’obres d’art constituïa un símbol de l’esplendor d’una família i formava part de la seua política de prestigi. Ultra això, i en el nostre cas, manifestava les ganes d’impressionar d’una família, en procés d’ascensió social, envers els parents i les xarxes d’amistat. D’alguna manera, la prosperitat i fortuna aconseguida havien de revertir en el bé comú: en el mecenatge d’artistes i en la difusió, a través de la pintura, d’un determinat missatge ideològic contrareformista; a més de contribuir a l’impuls de la devoció popular de caràcter local. El noble assumia, com una conducta pròpia del seu rang, la protecció en l’àmbit de la litúrgia i la pietat. En aquesta línia de pensament, podríem valorar la presència en la casa de diferents quadros de la Puríssima –dogma de la Contrareforma–, de pintures relacionades amb l’escena bíblica del Davallament de la Creu, a causa de l’existència del proper convent del Peu de la Creu, o de les representacions de sant Vicent Màrtir, sant Vicent Ferrer i sant Tomàs de Villanueva, relacionades amb una devoció local consolidada envers aquests sants.

Encara que la majoria de les obres artístiques eren quadros, també hi havia làmines, tapissos, escultures i una talla de fusta. En total, i pel que fa a l’any 1668, s’inventariaven setanta-set representacions artístiques que es repartien per les diferents estances de la casa. Aquests espais condicionaven, en part, la temàtica i la dimensió dels quadros. Per exemple, en la sala de la casa es trobaven els quadros més grans i segurament els més importants pel que fa a la qualitat artística. El valor d’aquestes obres ve referendat pel testament d’Enric ja que, mentre el seu retrat passava al vincle, la resta de quadros era un llegat, com a béns lliures, per a l’hereu.

En concret, totes les pintures de la sala, llevat del retrat d’Enric de Miranda, eren de temàtica religiosa. Hi havia dotze de la Mare de Déu, una Puríssima, un Naixement i un Davallament de la Creu. Les dimensions de les obres eren importants: al voltant de cinc pams d’amplària i vuit d’alçada assolien el retrat, les dotzes verges i la Puríssima. El quadro més gran era el del Davallament de la Creu que abastava els dotze pams d’alçada i deu d’ample i, segurament, era l’obra que presidia l’estança. L’elecció d’aquesta escena bíblica, com hem dit, responia a l’existència, gairebé davant de la casa, del convent del Peu de la Creu i a la intenció del patrici d’exercir una mena de patronatge entre el veïnat a l’altura de la seua categoria. Tots els quadros tenien el mateix tipus de guarniment per la qual cosa formaven un conjunt. D’altra banda, el gran nombre d’obres dedicades a la Mare de Déu, repartides per tota la casa, responia a una devoció mariana molt acusada per part del matrimoni. No debades, el senyor de Guardamar deixava diners en el testament perquè es realitzaren diferents oficis religiosos durant l’onomàstica de Maria.

Respecte dels quadros de tema profà, la majoria estaven al menjador principal i, entre aquests, en destacaven un total de vint-i-quatre dedicats a diferents emperadors romans. Relacionats amb la funció dels dos menjadors, hi penjaven quatre quadros de flors i de fruita. L’any 1710, els emperadors romans havien estat substituïts per 18 llenços de personatges de la casa d’Àustria, moda decorativa que també veiem en la casa del comte de Parcent o en la del comte d’Olocau.¹⁸

Les escultures, làmines i talles es concentraven sobretot a l’oratori. L’inventari no ens indica l’obra que presidia l’altar però podria ser un Crist de talla de fusta de noguera, una creu de bronze o una Maria Magdalena emmarcada entre dos columnes d’Asp. La capella comptava amb dos nens Jesús d’alabastre i tres quadros amb relleu: un de Maria, un de Jesús i un altre de la faç de Nostre Senyor. Tenim una imatge més concreta d’aquesta capella durant l’inventari de l’any 1710 ja que en aquest temps estava presidida per un retaule al centre del qual, una imatge de la Mare de Déu al Peu de la Creu, i a les portes, sant Miquel i sant Jeroni.

La col·lecció artística durant l’etapa del senyor Josep Mercader i Miranda (1668-1710) experimentava un augment sobretot pel que fa al nombre de tapissos i retrats. En total, es comptaven 147 obres –92 quadros, 21 retrats, 20 tapissos, 7 escultures, 6 làmines pintades i 1 retaule. La presència d’obres de caràcter sacre continuava sent important, però s’incrementava el nombre de representacions profanes. Per exemple, tenim tapissos amb escenes de caça, de diferents personatges o de «praderia». En la galeria de la casa, que es convertia en la sala d’art per antonomàsia,¹⁹ penjaven «...43 lienzos pequeñitos de diferentes payses y imágenes...». L’escena que presidia l’estança eren 7 llenços de la història del Fill pròdig, de vuit pams d’alçada i deu d’amplària. Pel que fa als retrats, a banda del d’Enric de Miranda, la col·lecció familiar es veia augmentada amb un de Francesc de Miranda, un de Vicent Mercader i els 18 personatges de la casa d’Àustria.

Les obres d’art que decoraven la casa de Josep Mercader i Carròs, inventariades l’any 1755, seguien la tònica de l’etapa anterior, sobretot pel que fa a l’adquisició d’obres d’art de caràcter profà. En concret, es registraven 132 obres artístiques: entre quadros, tapissos, cinc làmines, sis escultures, una talla i un retaule. La proporció de tapissos augmentava i la seua temàtica era diversa: de gitanos, d’un paisatge nevat, d’una marina i de pastors. La col·lecció de retrats, indispensable per a preservar la memòria familiar es veia enriquida amb un llenç de don Josep Mercader i Miranda (al viu) i un altre d’Antònia Carròs i Blanes (difunta). Per a finalitzar, tenim un quadro de flors, una marina i un llenç, mapa de l’illa de Malta.

Malauradament, els inventaris no fan cap referència a l’autoria de la col·lecció pictòrica; tot i això, una notícia molt tardana ens dona idea de la qualitat d’algun dels pintors que la família havia triat per a decorar la seua llar. Així, durant la partició de l’herència de Vicent Palavicino i Vallés, marqués de Mira-sol, realitzada l’any 1870, un acadèmic de Sant Carles de València va certificar que els quadros de Sant Francesc, Santa Maria Magdalena, Sant Joan Baptista, Sant Francesc de Paula i el Cap del Salvador, pertanyents al vincle Mercader Miranda, havien estat pintats per Joan de Joanes.²⁰

LA BIBLIOTECA I ELS HÀBITS DE LECTURA

Gràcies a l’inventari realitzat el 4 de juliol de 1668, coneixem els llibres que posseïa la família, encara que el document no indica en quin lloc de la casa s’ubicaven. Tal vegada s’arrengleraven en un pany de paret de la sala, si tenim en compte que la col·lecció bibliogràfica contenia manuals relacionats amb les ocupacions professionals del propietari. Devia ser un espai concret perquè el registre notarial consignava una esfera guarnida de bronze amb una funda, un element decoratiu clarament lligat a una col·lecció de llibres.

La biblioteca del senyor de Guardamar estava conformada per un total de 59 títols i 65 volums. Hi havia més d’un exemplar d’un mateix títol o diversos volums pertanyents a una mateixa obra. En concret, existien tres exemplars de l’obra Efemèrides des de l’any mil sis-cents trenta-set... i també tres exemplars del llibre Generabilis et admirabilis metodes ad omnes... Per últim, del llibre Exercicio de perfección y virtudes christianes es registrava el volum primer i el tercer. Durant l’inventari, l’escrivà va anotar de manera sistemàtica els títols dels llibres i només, en alguns casos, va consignar l’autoria. De vegades, el títol que apuntava era una traducció feta a corre-cuita de llatí original o un resum d’aquest si era molt llarg. Al costat del títol de cada llibre, apareixien dades referents a les característiques físiques del volum: si era en quart o en quartilla, si tenia unes cobertes especials que destacaven o si, per exemple, era manuscrit o imprés. Segons la classificació realitzada per Víctor Infantes per a les biblioteques del segle XVI i XVII, ens trobaríem davant d’una biblioteca professional, és a dir, aquella lligada a l’ocupació del seu propietari i que oscil·lava entre els 15 i els 60 títols.²¹