La pilota valenciana

Un any clau fou el 1985, ja que s’aprova un nou reglament que va assentar les bases del que serà, esperem que per molts anys, el Reglament nou de llargues que ja s’ha aprovat a l’assemblea de la modalitat i que està a l’espera de ser ratificat per l’Assemblea anual ordinària de la FPV per poder passar a ser oficial. Aquest Reglament, evidentment, conté molts articles comuns a la resta de modalitats però també inclou alguns articles que són específics de la modalitat de llargues, com són (extrets del Reglament) els següents:

Article 4. RECINTE DE JOC

4.2.1. El recinte de joc es marcarà en un carrer per mitjà de tres línies transversals denominades: de servei o banca, falta i quinze. Les línies no formen part del terreny de joc. La distància del terreny de joc potenciarà el joc directe, és a dir, en la primera pilota jugada pel rest, no hi haurà cap obstacle que la faça jugar de rebot.

4.2.2. El recinte de joc, siga carrer natural o pista artificial, tindrà les següents mesures:

SEPARACIÓ ENTRE LÍNIES.

1^a de Llargues.

- De la banca a la falta: mínim 35 m. , màxim 40 m.

- De la falta al quinze: mínim 25 m. , màxim 30 m

Nota: Aquestes mesures tindran una tolerància en funció de la tradició i sempre que se sol·licite al Comité de Llargues i Palma i aquest ho autoritze per escrit.

Article 6. LA PILOTA

6.1. La pilota haurà de ser de vaqueta o de badana a elecció de l’organitzador. El Comitè de Llargues i Palma organitzarà la Lliga de Llargues i Palma amb pilota de badana. Si els dos equips es posen d’acord podran jugar amb pilota de vaqueta.

6.2. Les pilotes oficials per a la LLIGA A LLARGUES I PALMA són les d’Agullent, de Bolulla i Benimantell. El pes de la pilota estarà entre 40 i 42 grams.

Article 7. LA PILOTA EN JOC

7.1. La pilota és bona i permet continuar el joc quan es juga a l’aire o primer bot. (És el que es diu pilota de bo).

7.2. Les ratlles: són les marques que es fa al terra quan un jugador agafa una pilota dins del terreny de joc després d’haver fet dos bots o quan la pilota es para dins de les línies de traure i quinze. Les ratlles es marcaran amb una ratlla feta al terra i es posarà una marca feta de fusta o algun altre material que no siga perillós per als jugadors.

7.2.1. Quan és ratlla:

a) Es queda parada a terra dins de les línies del terreny de joc.

b) És parada per un jugador amb qualsevol part del cos després de donar dos bots.

c) La pilota que es para directament a una altura inferior a dos metres i no toque terra.

7.2.2. On es marca la ratlla: al punt on es queda parada la pilota a terra després de fer els dos bots.

7.3. Els equips canviaran de costat quan s’hagen fet dues ratlles; si algun dels dos equips té val, es canviaran quan s’haja fet una ratlla.

7.5. Gest tècnic del traure.

7.5.1 Acció del traure:

a) En la modalitat de llargues, la realització del servei o traure serà lliure a una o dues mans, segons costum del jugador que ho realitze. L’única condició és que es colpege la pilota per fer l’inici del quinze.

b) En la modalitat de palma, el colp de l’inici del quinze ha de ser amb el gest tècnic de palma. Serà falta si el traure no es realitza amb el gest tècnic de palma

Article 8. JUGADES O SITUACIONS SINGULARS

8.2. Quan la pilota jugada entre dins d’una finestra (sempre que no sobrepasse els dos metres d’alçada) o porta de casa es marcarà ratlla al mig d’aquesta.

8.3. En cas que el carrer on es juga té dins de les línies de traure i quinze un altre carrer que ix d’aquest i la pilota entra dins, es considerarà ratlla i es marcarà enmig del carrer travesser. Tant en jugada com en la treta.

Article 18. EQUIPS

18.1. Els equips, a l’hora de jugar la partida podran estar integrats com a màxim per 5 jugadors i 2 reserves, que podran substituir a algun dels titulars en el transcurs de la partida, sempre abans de l’inici del traure. Per poder iniciar-se la partida, hauran d’estar presents en el terreny de joc almenys 3 jugadors per equip.

18.2. Substitucions. Només es podran realitzar dues substitucions durant la partida i seran definitives. En juvenils es podran realitzar fins a 3 canvis i seran definitius.

Article 21. SISTEMA DE PUNTUACIÓ I RESULTAT

21.1. Les partides es jugaran a 10 jocs. Per acord previ dels organitzadors, el Comitè de Llargues i Palma podrà autoritzar una modificació dels jocs.

Bibliografia

PALANCA HUESO, Antoni (1908). La partida de pilota. València: Lo Rat Penat. Sis Florades (1900-1905).

1. Professor d'Educació Secundària a l'IES Serpis.

Semblança de Bolera: compromís, elegància i honradesa a les llargues

Víctor Agulló Calatayud¹

El nostre protagonista va començar a despuntar en la modalitat de llargues a finals dels anys vint del segle passat en pobles de la Marina com ara Benimeli, Orba, Sagra, Ràfol d’Almunia o la Retoria. Eren temps en els quals l’autoritat prohibia el joc de pilota perquè la gent anara a treballar, i al seu poble natal, el Verger, es cantava la següent cançó:

Per a traure, Calavera

Pa restar, el Calciner (el Verger)

I pa guanyar les partides… Pasqualet el Barber (de Beniarbeig)

Els rigors de l’època el van portar a emigrar a Benicalap, a la capital del Túria, on es va convertir, ja abans de la Guerra Civil, que el va portar al front de Terol, i va formar part de l’equip de carabiners de confiança de Juan Negrín, en un dels grans jugadors de les modalitats de carrer. Així mateix, quan en el cap i casal la pilota encara era un esport arrelat i volgut pel poble, va disputar partides llegendàries juntament amb altres grans pilotaris com el Garrut, de Carpesa; Llauraoret i Campaner, de Campanar; Paquito, de Borbotó; Bernat, de Massalfassar; Xiquet del Cristià, de Beniferri; Palleter, de Benissa, o el Blanquet i el Pardalí, d’Orba.

A Benicalap es jugava en el carreró de l’Alqueria del Moro a llargues i a la desapareguda fàbrica Boluda, a frontó. Tot el poble es bolcava els diumenges en les partides que concitaven gran expectació de públic i travesses. Un altre destacat jugador local era Sota i com a marxador actuava el tio Sento, besavi de l’exjugador de futbol del Llevant i del València, Vicente. Des de llavors fins als nostres dies, als seus 94 anys d’edat, Salvador Rodríguez Mut, Bolera, està considerat com una institució al món de la pilota valenciana per la seua modèstia, honradesa, saviesa i compromís, uns valors que han portat a què la pilota valenciana siga considerada quelcom més enllà d’un esport. Es tracta, a més a més, de l’única persona que ha vist jugar als cinc grans de la pilota: Nel de Murla, Quart, Juliet, Rovellet i el Genovés. I també l’aficionat les retines del qual han contemplat el nombre més gran de partides, d’èpoques tan dispars, des de l’època de Quart fins als nostres dies. Assenyala sobre Juliet d’Alginet com una persona «honrada i treballadora», i destaca molt especialment a Paco Cabanes, el Genovés, que «serà difícil que torne a eixir un com ell», com els millors pilotaires de la nostra història recent. Pel que fa al joc al carrer es decanta pel Xiquet de Simat i el Xiquet de Llanera, així com Pavia, de Vilallonga (la Safor).

Declarat admirador del poble basc, afirma sense embuts que, a diferència dels valencians, han sabut prestigiar i valorar les seues tradicions, costums i modalitats de pilota, i en relació amb la situació de la pilota en l’actualitat i de cara al futur opina que els mitjans de comunicació i la Generalitat Valenciana no estan a l’altura de les circumstàncies. En definitiva, i tenint en compte els temps que corren, és moment de reivindicar als homes que de manera anònima i decidida han sostingut i engrandit el nostre ancestral esport. Per això, no estaria de més que la Federació de Pilota Valenciana rendira un merescut homenatge a la seua figura i trajectòria.

Una de les darreres persones vives que va veure jugar al Nel de Murla

Va succeir en 1934 quan una avaria al tren va fer que el mític Nel de Murla, ja ancià, hagués d’apear-se en l’estació del Verger que aleshores comptava amb tres trinquets de pilota grossa. Davant la gran expectació que va causar la seua presència, José Vicente Riera Calatayud va resoldre tornar a faixar-se i compartir uns quinzes amb el pare del nostre protagonista, per a delectació dels vilatans. La modalitat de la pilota grossa només perviu en l’actualitat en les localitats alacantines de Monòver, l’Abdet i Parcent. L’exhibició va ser tal que, dècades després, encara es recordava al poble l’espectacle que va oferir el primer gran geni de la pilota moderna: Nel de Murla.

Bolera, un cavaller de la pilota: compromís, elegància i honradesa (Víctor Agulló).

1. Universitat de València.

L’escala i corda: la modalitat més emblemàtica

Pascual Sanchis Moscardó¹

A continuació parlaré de la modalitat de l’escala i corda partint de la meua experiència personal. Per a mi la pilota valenciana ho significa tot en la vida. Tinc el privilegi d’haver nascut en un poble, el Genovés, on es respira pilota pels quatre costats. A més a més, sóc fill d’un jugador de pilota en la modalitat de raspall (Pigat i) i des dels quinze anys vaig mamprendre a anunciar-me als trinquets. Els meus inicis se situen en el raspall, però, posteriorment, com tants i tants jugadors del meu poble, i influenciats per la gran figura d’aqueix moment, Paco Cabanes (Genovés i), vaig donar el salt a l’escala i corda, modalitat amb la qual em vaig prodigar fins a la meua retirada, quan ja tenia 42 anys. Els coneixements i l’experiència que vaig anar atresorant durant tot aquest període m’han permés tindre l’honor d’arribar a convertir-me, després de ser jugador i capità, en seleccionador absolut de la Selecció Valenciana de Pilota des de l’any 2003.

De l’escala i corda podria destacar que es tracta de la modalitat més plàstica, la més admirada per l’afició i, d’acord amb la majoria d’especialistes, la més bonica. La tradició oral, arreplegada per Llorenç Millo en la seua obra El Trinquet, destacava que el fundador de la modalitat va ser el llegendari Nel de Murla. Aquest pilotari va escriure pàgines de glòria per al nostre esport i està considerat, juntament amb altres figures com el meu paisà el Genovés o com Rovellet, Juliet d’Alginet o el Xiquet de Quart, com un dels cinc grans pilotaris de la història. Tanmateix, tot i que Nel de Murla va ser el principal dominador de la modalitat, segons dades aportades per l’historiador de l’esport valencià, Recaredo Agulló, sabem que a escala i corda es jugava als trinquets valencians dels quatre punts cardinals de la geografia valenciana, almenys des de 1893.

Des d’aleshores ençà, la modalitat està considerada com la més emblemàtica. Pense que les principals diferències entre els anys setanta i huitanta del segle passat envers l’actualitat es relacionarien, bàsicament, amb el tema de la prohibició de les galeries coincidint amb l’aparició del Circuit Bancaixa que va suposar tota una autèntica revolució.

Amb aquest campionat es van establir tot un seguit de canvis que van afectar la normativa, sempre buscant afavorir el joc i l’espectacle així com recolzar els jugadors més tècnics. Altres aspectes sobre els quals s’ha incidit i estandarditzat serien el pes i diàmetre de les pilotes, fixat en 42 grams actualment (menys pesades a diferència dels anys setanta i huitanta, que pesaven entre 48 i 52 grams, amb tot el que representava per als jugadors en forma de lesions a les mans i als braços); la indumentària dels jugadors; el fet que la majoria de pilotes de l’escala estiguen parades; l’eliminació dels espectadors que seien baix la corda, i un aspecte que per a mi ha estat fonamental és el fet que els jugadors tenen més contacte amb la Federació de Pilota Valenciana i, per tant, més seguretat, tant per la promoció entre les generacions més joves com per l’assegurança mèdica i l’organització de campionats reglats. El paper que juga la Federació és digne d’elogi i cal donar-li el valor que li pertoca.

Altres temes que m’agradaria comentar són l’aparició de l’empresa Val Net, que va nàixer a finals de 2005 i ha tractat de donar estabilitat laboral als jugadors professionals, així com un seguiment físic més acord a aquest temps; la creació de multitud de trofeus i campionats, però que, malauradament, han propiciat que es rebaixe el número de desafiaments. D’altra banda, i relacionat amb el difícil moment de crisi socioeconòmica en el qual ens trobem, el número de patrocinadors es veu afectat, de la mateixa manera que les partides del dia a dia perden protagonisme. Esperem que en un futur molt pròxim es puga revertir la situació i que els trinquets tornen a omplir-se de bat a bat per a gaudir de l’espectacularitat de la modalitat més emblemàtica de la pilota: l’escala i corda.

El trinquet de Pelaio, la catedral de l’«escala i corda» i per extensió de la pilota valenciana. Esperem que per molts anys (Arxiu FPV).

1. Expilotari professional i seleccionador absolut.

La galotxa: passió i reglaments

Carlos Costa Delhom¹

La galotxa és essencialment un joc de carrer. De la mateixa manera que altres modalitats de la nostra pilota valenciana, com les llargues, la perxa i la palma, el seu lloc natural de joc eren els carrers dels pobles de moltes comarques al llarg i ample del nostre territori.

Eren molt habituals les partides al carrer de l’església; les seues parets altes i de poques finestres permetien fer el bot en condicions òptimes, en comparació del que es podia trobar en altres carrers plens de finestres, de portes, de canonades, de fanals i d’altres obstacles.

A la meitat dels anys 80, la galotxa va assolir una gran popularitat en moltes comarques de la província de València. Aquest creixement va provocar que aquesta modalitat adquirira un fet diferencial respecte a altres modalitats del joc al carrer: la construcció de carrers artificials que imitaven les peculiaritats dels naturals i que permetien el desenvolupament del joc sense interrupcions i sense la pèrdua de pilotes.

És així com avui trobem carrers artificials a la comarca de l’Horta Nord (Meliana, Massalfassar, Foios, Borbotó, Albuixech, Vinalesa i Massamagrell); a l’Horta Sud (Beniparrell i Silla); a l’Horta Oest (Xirivella i Aldaia); a la Ribera Baixa (Sollana); a la Ribera Alta (Alfarp i Montserrat); a la Foia de Bunyol (Godelleta); a la Plana Baixa (Almenara); al Camp de Morvedre (Faura), i fins i tot en comarques d’Alacant com la Marina Baixa (Benidorm) i la Marina Alta (Calp).

La galotxa era, abans d’aquest creixement i d’aquesta expansió, un joc tradicional disputat entre rivals (però amics) d’uns pocs pobles (gairebé sempre veïns), sense normes escrites, en el qual tots els jugadors respectaven unes poques regles bàsiques (si les coneixien) i, a més a més, havien d’adaptar el joc als costums dels respectius pobles en cada carrer.

La construcció dels nous carrers artificials i el creixement constant del nombre d’equips participants en les competicions oficials organitzades per la Federació de Pilota Valenciana (FPV) van fer necessària una regulació més clara i consensuada de les regles del joc de galotxa. La mateixa Federació, a instància dels representants dels clubs de pilota, va haver d’impulsar i coordinar aquesta tasca. A més a més, la tradicional absència de jutges i àrbitres federats en les partides (característica que crec que ens fa únics en el món de l’esport) obligava encara més l’aprovació d’aquest Reglament. I no va ser fàcil, gens fàcil.

La galotxa, la modalitat amb més participants federats. En acció, Paco Cabanes «El Genovés» en una memorable partida a l’Orxa (Enrique Bonet-Museu de la Pilota del Genovés).

Partida de galotxa (Arxiu FPV).

Els jugadors i directius dels clubs més veterans podran recordar les llargues i acalorades discussions que van tindre lloc a les assemblees de galotxa per a arribar a acords sobre determinats punts del Reglament. En una d’aquestes, celebrada a principis dels anys 90 a la Cooperativa d’Albal, el conserge, després d’adreçar nombrosos precs per què finalitzara l’assemblea (al voltant de les 4 de la matinada), va amenaçar de marxar-se i tancar el local, deixant dintre els assistents. I és que determinats punts del conjunt de normes foren origen de postures quasi irrenunciables per a alguns.

Tanmateix, la noblesa i la cavallerositat del nostre joc s’imposava al final de les discussions i s’hi van aconseguir importants acords que suposaren una millora per al desenvolupament normal de la modalitat. Amb el pas dels anys, el Reglament s’ha hagut de modificar a causa de la modernització del joc. Així mateix, la galotxa s’ha convertit en un autèntic esport, amb competicions reglades i coordinades per la Federació de Pilota Valenciana i, a més a més, està en constant creixement, potenciat, en gran part, per l’aparició de les escoles de pilota valenciana, fomentades des dels clubs de pilota vinculats, majoritàriament, a la modalitat de galotxa.

No obstant això, a l’actual Reglament encara podem percebre l’origen, l’essència del joc en el seu lloc natural, el carrer, perquè no podem oblidar que encara existeixen clubs que disputen les seues partides en carrers, els de tota la vida, com és el cas de Quart de les Valls o de Murla.

És així com en l’article tercer s’estableix que als recintes tancats o a les canxes ha d’haver una vorera d’entre 50 i 100 centímetres d’amplada i de més de 4 centímetres d’altura. També el segon punt de l’article cinqué diu que és falta quan la pilota torna al carrer per dins d’una canal. I el tercer punt premia amb el quinze el jugador que aconsegueix llançar la pilota a la galeria, rememorant el temps en què els jugadors guanyaven el quinze «tirant-la per dalt la parà». Aquests són, entre altres, alguns punts del Reglament que tenen el seu origen fixat en els temps del joc al carrer natural.

Tots sabem que cap reglament és perfecte i que jugar sense àrbitres ni jutges federats demana una gran noblesa i una sincera voluntat de joc net per part dels jugadors i afeccionats, virtuts que caracteritzen el nostre esport i que ens fan sentir orgullosos de practicar-lo tots els caps de setmana.

1. Club de Pilota Valenciana de Beniparrell i PAS a la Universitat de València.

El raspall: l’essència de la pilota

Carlos Parra Mestre¹

El món de la Pilota Valenciana, més concretament el de la modalitat de raspall, ha sigut una bona part de la meua vida. He gaudit de la pilota de vaqueta com a espectador i com a jugador, i, a més a més, compaginant-la simultàniament amb els meus estudis universitaris de Matemàtiques.

Vaig aprendre aquest esport autòcton tan bonic de la mà de dos excel·lents pilotaris que han sigut en tot moment un referent per a mi, els meus germans Pepito i Diego. Ells em van transmetre la màgia que representa la pilota i en cadascuna de les partides que jugaven jo anava aprenent noves jugades, tàctiques, experiències, normatives...

1. Situació geogràfica i recintes

A la comarca de la Safor, la modalitat de raspall sempre ha ressaltat respecte a les altres i, en aquesta regió així com a les seues rodalies, és on més s’ha desenvolupat. El recinte on es juga més freqüentment és el trinquet, tot i que també es realitzen partides al carrer.

2. Pes de la pilota de vaqueta

Les pilotes solen pesar entre 45 i 50 grams, un poc més pesades que en altres modalitats a causa del major deteriorament de la pilota, la qual està en contacte continu amb les lloses del trinquet. Aquest fet provoca més lesions en les mans dels jugadors, pilotes «assentades» i problemes de capil·lars.

3. Indumentària i joc

La indumentària que caracteritza aquesta modalitat són els pantalons curts, ja que en les altres es juga de llarg. Aquest distintiu de joc facilita la mobilitat del jugador en les raspades i en el traure, ja que en el raspall no hi ha ferida i cada quinze comença, novament, amb la treta del jugador que ocupa la demarcació de rest. La majoria de jugades són per terra, malgrat això també se’n fan moltes a l’aire i al bot. Per arreglar-se o preparar-se les mans s’utilitzen proteccions semblants a les d’altres modalitats (com esparadrap, plaquetes metàl·liques, cautxú [tesa-moll], trossos de cuir i guants) i, a més, als dits es col·loquen didals per a evitar el contacte directe amb les lloses del trinquet.

4. Equips rojos/blaus

Els dos equips, rojos i blaus, solen estar formats per 2 o 3 jugadors (el rest, el mitger i el punter), depenent del que considere més oportú el trinqueter per tal d’equilibrar la partida. Quan una partida està equilibrada, es diu que està anivellada o igualada esportivament, i això també repercuteix positivament en el nombre de travesses (apostes).

5. Puntuació

La puntuació en el trinquet és a 25 tantos o 5 jocs. Aquest tanteig ve determinat per la intensitat de joc que es presenta en cada partida d’aquesta modalitat. En el carrer es juga generalment a 8 jocs.

6. Actualització de la normativa

El reglament de pilota en la modalitat del raspall s’ha actualitzat contínuament per tal d’oferir més fluïdesa en el joc. Un bon exemple és l’anul·lació del joc a ratlles en el raspall. A més a més, també s’han adoptat algunes mesures per tal d’evitar els conflictes de pilota parada a l’escala. Abans, la pilota que anava a l’espectador feia joc i això podia provocar alguna jugada dubtosa. Aleshores, la solució va ser situar la pilota parada al terreny de joc en el mateix lloc on impactava amb l’espectador. També es va prohibir jugar la pilota des de la llotgeta per tal de no interferir directament en la posició que ocupa el públic. Aquestes normatives han provocat una excel·lent millora en l’àmbit esportiu.

7. Últimes conclusions

En els últims temps s’han inaugurat molts trinquets, tot i que altres antics s’han deixat d’utilitzar. Les noves instal·lacions presenten millors característiques de joc, tot i que seguim enyorant els trinquets històrics.

Les escoles de pilota presenten un bon nombre d’alumnes, cada vegada hi ha més xiquets que participen en els JECV. En cadascuna de les diferents categories es presenten xicotetes modificacions normatives (com pes de la pilota, les mesures del recinte esportiu,...) per tal d’afavorir el joc entre els joves jugadors.

Els continus esforços realitzats per jugadors, trinqueters, FPV, Conselleria d’Esport i de Governació, AVL, premsa, TV, ràdio,... han fet possible que el nostre joc autòcton siga més conegut per tot arreu.

Aquesta publicació de Regles de joc de pilota caracteritza i regeix de forma extraordinària les bases del nostre esport.

Carlos Parra en acció a Oliva.

El raspall, potser la modalitat més dura de la pilota, viu una època puixant amb trinquets plens i l’emergència de noves figures. En la foto, nou trinquet de Piles (Arxiu FPV).

Didals, pilotes i cartells anunciadors de les partides (Museu de la Pilota del Genovés).

1. Pilotaire professional i professor de matemàtiques.