La pilota valenciana

Javier Gómez Ferri projecta una mirada sobre l’evolució històrica sobre el joc de pilota des dels seus orígens fins a l’actualitat focalitzant la seua atenció en les relacions existents entre les classes socials i el control polític. Les prohibicions, les travesses, la procedència social dels jugadors, els conflictes entre classes, els canvis en la utilització de la via pública, les multes, les blasfèmies i en concret, el període autoritari de la dictadura, van fer d’aquest esport una activitat estigmatitzada entre les classes dominants. Aquesta visió va començar a canviar en el moment que la societat valenciana va recuperar el sistema democràtic i a poc a poc, quinze a quinze, es va anar invertint aquesta imatge negativa que projectava la pilota per a passar a ser considerada com una senya estimada de la identitat i la cultura valenciana.

Josep Andreu Bosch, constata a partir de la consulta de la premsa valenciana que en el període històric comprès entre el 18 de juliol de 1936 i l’1 d’abril de 1939, la pilota valenciana va ser l’esport més practicat. Així, dels 986 dies que va durar la Guerra Civil tan sols en 33 no hi ha constància que es jugara una partida de pilota. Igualment analitza la pràctica del joc en relació amb el context sociopolític d’aqueix període, que va motivar canvis en la gestió de les instal·lacions o en la concepció de la pràctica del joc, considerada com a pràctica de caràcter benèfic o assistencial en molts casos en pro de la República.

El bloc 9, Reflexions i desafiaments de futur, reivindica la recuperació de valors perduts o menyspreats en una societat, la nostra, que probablement s’ha tornat massa individualista, impersonal i accelerada; així com que la tradició i el caràcter singular del joc al carrer, haurien de conviure amb la modernitat, aportada pels trinquets i les pràctiques normalitzades.

En aquest sentit, Josep Congost i Timoner en la seua contribució fa una reivindicació del carrer com a espai del joc i de la pràctica del joc al carrer com a mecanisme de sociabilitat. Cada carrer, amb les seues particularitats (pendent, longitud, immobles i altres elements urbans) aporta uns dels trets essencials del joc de pilota (i especialment en el cas del joc a llargues), com és la singularitat i caràcter únic i diferenciat de cada carrer com a espai del joc.

Sergi Durbà i Cardo ens convida a una reflexió profunda al voltant del que ha sigut el passat recent de la pilota i l’evolució del joc al llarg dels últims 30 anys, en la que ha patit una revolució massa accelerada d’una pràctica que potser no estava preparada per a aqueixa revolució o alguns aspectes de la mateixa. I és que obres faraòniques o nous i flamants trinquets abandonats a la seua sort en pocs anys, un tractament mediàtic amb experiments televisius fallits amb la pretensió de difusió massiva d’un esport que probablement no s’adapta a aqueixa concepció, són aspectes sobre el que és fonamental reflexionar. Aquesta reflexió, determinant el que és i el que es vull que siga el món de la pilota i tot el que l’envolta, es fonamental per a determinar què s’ha de projectar cap al futur.

Eugènia Ros reivindica la importància de conèixer la pilota per a valorar-la, respectar-la i conservar-la. En aquest sentit, exposa alguns dels valors humans del joc de pilota, com són el contacte directe i la cavallerositat entre els jugadors, companys i rivals, i el contacte directe entre els jugadors i el públic, rememorant el paper igualment important tant dels pilotaris més emblemàtics i representatius com dels aficionats que han fet un impagable esforç per tal d’involucrar a la gent jove, i per tal de donar a conèixer i recuperar la pràctica del joc als seus pobles.

Ricard Sentandreu Sebastian analitza la realitat social de la pilota reflexionant sobre els principals factors que dificulten la seua normalització com a esport, entre els quals destaca el seu desconeixement, l’absència en molts casos dels programes educatius i la manca d’instal·lacions apropiades per a la seua pràctica, aspecte derivat d’una insensibilitat i manca de suport institucional.

En el bloc 10, Mirades creuades, tenim dues experiències singulars que ens parlen, en el cas de la contribució d’Antonio González Pastelero, de la percepció i vinculació amb la pilota d’un valencià allunyat del territori i de les dificultats tant per a practicar el joc com per a seguir-lo com a espectador. I en el cas de la contribució d’África Villanueva Félez, ens aporta un testimoni de la pilota com a mecanisme d´integració social i cultural d’una andalusa assentada en les terres valencianes.

També la pilota valenciana apareix vinculada amb el món cultural, creatiu o de ficció a través de poesies o relats literaris, obres teatrals, sèries de televisió o pellícules. Un evocador text obra de l’escriptor i enamorat de la pilota i del Camp de Morvedre, en Víctor Durbà i Cardo, deixa constància en el present llibre d’aquesta vinculació literària de la pilota valenciana.

Finalment, tanquen l’extensa aproximació ací presentada a la pràctica del joc de pilota valenciana, diferents visions del joc des de l’altre reducte geogràfic de la pràctica del joc a la Península, el País Basc o Euskal Herria. La pràctica de la Pilota Basca, molt més arrelada i amb una gran vitalitat ha de convertir-se en el veritable espill en el que es mire la pilota valenciana. En el bloc La pilota valenciana vista des del País Basc, l’erudit Tiburcio Arraztoa analitza les relacions entre la Pilota Valenciana i la Pilota Basca que té en la seua modalitat de bote-luzea —que es practica amb la mà nua fonamentalment en alguns indrets d’Iparralde i a les valls de Baztan i Malerreka a Navarra— el seu equivalent en la modalitat de pilota valenciana de les llargues.

El periodista José María Otermin per la seua banda lamenta que els mitjans de comunicació tant del País Basc com del País Valencià no presten una major atenció a llurs modalitats de pilota i destaca la gran partida que va tindre lloc el 1987 a l’Eder Jai de Benidorm que va enfrontar a Martinikorena front a El Genovés, l’únic pilotari que va ser capaç d’omplir aquell recinte hui tristament desaparegut.

En darrera instància, Oidui Usabiaga Arruabarrena i Daniel Martos García en la seua contribució reflexionen al voltant del procés d’esportivització o estandardització dels jocs de pilota, tant en el cas basc com valencià, procés que pot comportar tant aspectes positius, com ara facilitar la seua presència als mitjans de comunicació o la seua implantació a l’àmbit educatiu, com negatius, ja que aquest procés pot comportar una pèrdua de la diversitat amb la desaparició d’algunes modalitats o d’alguns elements identitaris com els desafiaments.

La pilota valenciana, un esport amb una enorme riquesa motriu i cultural així com moltes potencialitats i capacitats pròpies per explotar (Arxiu FPV).

Reflexions de futur

Una obra com la que el lector té en aquests moments a les seues mans resulta molt important tant per al públic general com per a la població escolar, atés que la divulgació dels nostres esports pot contribuir a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Pensem que els valencians tenim la sort i la riquesa de comptar amb dues llengües, així com de disposar d’unes pràctiques lúdiques i esportives pròpies que hem de valorar com pertoca i de reivindicar, ja que no són ni millors ni pitjors que les d’altres llocs. Així mateix, el coneixement entre l’alumnat, com també entre els mateixos practicants dels nostres esports pot contribuir a mantenir i a recuperar, entre altres aspectes, l’enorme riquesa lèxica de termes, expressions i frases fetes en valencià, sense oblidar-nos de l’onomàstica o la toponímia, fidel reflex de la seua forta implantació social al llarg dels segles.

Als coordinadors d’aquesta obra ens agradaria acabar amb la felicitació al vicerectorat de Participació i Projecció Territorial de la Universitat de València per la iniciativa de publicar i acostar al gran públic les darreres tendències i les perspectives de futur del nostre esport. Tant de bo en un futur es puga treballar de manera coordinada amb institucions com per exemple la Federació de Pilota Valenciana per tal de col·laborar amb nous projectes de cara al futur. Els documents que aportem a continuació pretenen precisament fomentar les idees i el debat sobre alguns dels reptes més importants que afronta la pilota valenciana en la societat del segle xxi.

Partida de raspall al carrer a Bicorp (Arxiu FPV).

1. Universitat de València.

La pilota al món: unir en la diversitat

Alberto Soldado¹

1. Introducció

L’esfera és un dels elements de joc més utilitzat pels éssers humans des de les primeres civilitzacions. Els egipcis practicaren jocs de pilota a mà, els grecs tingueren els seus, de la mateixa manera que els romans. Practicaren jocs de pilota les civilitzacions precolombines i hi ha vestigis d’aquest entreteniment en diferents llocs dels diversos continents.

Posats a teoritzar sobre la història del joc de pilota, haurem de preguntar-nos a quin joc de pilota ens referim, perquè encara que delimitàrem l’estudi als jocs practicats amb la mà, és evident que aquest esport s’entén de maneres diferents segons les regions i els continents, i fins i tot segons comarques. Segurament és la conseqüència de no haver afrontat a temps el procés de modernització que suposà, a mitjan segle xix i, especialment, a principis del xx, l’aparició d’associacions i l’elaboració de reglaments competitius, un temps de transició entre el concepte de joc i el d’esport, entre allò lúdic i allò reglat, i entre allò popular i allò professional.

Tot i que la pilota a mà era el joc més popular i practicat en moltes regions europees i americanes, no fou capaç d’articular els mecanismes que permeteren unificar criteris, reglaments i associacions. Prevalgué l’esperit d’allò autòcton sobre allò universal, d’allò particular sobre allò general. Aquesta és la seua essència. I sobre la seua essència es construeix la seua història.

2. Esport olímpic

París organitza els peculiars Jocs Olímpics de 1900. Trobem en la seua programació dos tipus de jocs de pilota: la longue paume, antecessor del tenis, jugat amb raqueta en un parc a l’aire lliure, i la pilota basca, a cesta i a mà. En les Olimpíades de Londres de 1908 apareix com a esport el Jeu de Paume, jugat en canxa tancada i amb raqueta. Hi fou campió un nord-americà. Aquest esport, com a tal, no ha tornat a aparèixer de manera oficial en uns Jocs Olímpics.

La pilota basca, en les diverses modalitats, aparegué com a esport de demostració en les Olimpíades de Mèxic i de Barcelona. El seu camí cap al reconeixement com a esport olímpic s’entrebanca per l’essència d’allò autòcton, per la seua pròpia història. La pilota basca, professionalitzada, estengué la seua influència en la modalitat de cesta-punta per mig món. Sustentada en les apostes, la seua decadència ha sigut inexorable per no correspondre les inversions amb els grans frontons d’un rendiment econòmic esperat. Desaparegueren per a sempre els frontons industrials que s’estenien per les principals capitals espanyoles: Madrid, Barcelona, València, Saragossa i Palma de Mallorca. També desaparegueren els frontons de Milà, del Caire, de Macau, de Xangai, de l’Havana i la majoria dels alçats en terres de Florida.

A Espanya es crea, a mitjans dels anys vint, la Confederació Espanyola de Pilota Basca que derivaria posteriorment en Federació Espanyola de Pilota Basca. En aquest sentit, s’hi inclouen totes les modalitats considerades pròpies de l’àmbit geogràfic basc-navarrés. I en aquesta acaben afiliats aquells pilotaris valencians que desitgen posseir una llicència. No tenien una altra opció. La preponderància de la pilota basca, la seua influència en àmbits polítics i la seua major expansió geogràfica reduiran la pilota valenciana a una convidada de pedra en aquesta organització. Així ocorregué fins a la constitució de la Federació de Pilota Valenciana, fa ara 25 anys, a recer de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Un quart de segle de vida de l’associació que, recolzada pel govern de la Generalitat, institucionalitza, reglamenta, estructura competitivament, promociona i difon aquest esport considerat com a propi per part dels valencians. La nova Federació organitzarà les modalitats que es conserven vives: escala i corda, llargues, galotxa, raspall i galotxetes, com a jocs directes, i frontó i frares com a jocs contra paret, tots aquests a mà.

Enlluernada per l’expansió internacional de l’espectacular cesta-punta, la pilota basca, que considera patrimoni del poble basc tots els jocs de pilota, oblida en el seu camí realitats assentades de jocs de pilota en altres regions europees com València, la Picardia, Flandes, Frísia, la Ligúria, el Piemont, Irlanda, País de Gal·les o Anglaterra. En cadascuna d’aquestes regions es practica el joc de pilota amb un únic denominador comú: jugar amb la mà, sense cap eina.

Els contactes internacionals són hui una realitat. A Europa, belgues i valencians (amb permís dels bascos) es disputen la supremacia (Arxiu FPV).

A la Picardia, Flandes, Frísia, Occitània, la Ligúria, el Piemont i València hi ha un altre denominador comú: el joc a llargues, d’uns jugadors enfront d’altres, amb la regla de les ratlles valencianes, chaise francesa o vella marxa castellana. Es tracta d’un joc que molts volen veure com a successor de la vella feninde grega, segons es dedueix del relleu sepulcral descobert el 1926 en les muralles d’Atenes, en el qual s’observa jugadors de pilota en disposició idèntica a la de les modalitats d’aquestes regions. De fet, la Federació de Pilota Valenciana, en temps de Víctor Iñúrria, adoptà aquest fris com el trofeu que rep el màxim campió del seu esport. Símbol de respecte cap a l’antiguitat grega, pensadora, creadora, vocació universal.

3. L’expansió de la pilota valenciana

Constituïda la Federació de Pilota Valenciana i estructurats i assentats els seus campionats interns, en totes les seues modalitats vives, conscienciades les autoritats locals, provincials i autonòmiques de la necessitat de recuperar i expandir aquest patrimoni cultural i d’identitat valenciana, s’inicia, a través de la Societat Pilotari de Godelleta, l’establiment de relacions amb altres realitats de la pilota a mà de regions europees i americanes. Presidia aquest club el jove Ramón Sedeño que anys després accediria a la presidència de la Federació. Essència de superació. Estem al setembre de 1992 quan es produeix la primera expedició a terres belgues i la primera trobada internacional amistosa entre jugadors d’ambdues regions. Són temps en què es multipliquen els clubs, es construeixen recintes adequats per a aquest esport, es divulga en els mitjans escrits i audiovisuals, amb presència en la nova televisió autonòmica. Temps en què una figura de llegenda com Paco Cabanes, el Genovés, segueix alimentant passions i creant adeptes a la causa.

Es descobreix l’existència d’una organització creada el 1928, la Confédération Internacionale des Jeux de Balle (CIJB). Amb la força de la joventut creadora es contacta amb les federacions nacionals europees que mantenen una modalitat considerada com la més antiga, la més entroncada amb les expandides per les legions romanes: la feninde grega, el joc a llargues valencià, el jeu de paume francès, la ballepelote belga, la pilota frisona o el pallapugno italià. Els valencians aportaran a l’organització la frescor de la seua natural creativitat. I naix el torneig Cinc Nacions, germen dels campionats d’Europa que es consolidaran a partir de 1994.

Assistim a un generós esforç d’autoestima cap a allò autòcton per a compatibilit-zar-ho amb la força de la unitat. No és així el poble valencià, forjat amb l’aportació de cultures diverses, obert a la grandiositat del seu horitzó mediterrani, però capaç d’anar més enllà del Nostrum? La pilota valenciana obrirà horitzons estrets i es llançarà a l’aventura de l’exploració atlàntica per a trobar-se amb l’essència històrica d’una altra simbiosi de pobles, d’un altre gresol de cultures.

I allà a les valls andines del Cotacachi, sota la vigilant mirada dels volcans equatorians, al costat de la majestuositat de l’Església alçada per missioners espanyols, descobrirà la fusió de jocs d’indígenes i mestissos, que mantenen el «quinze i chaza», el traure i el rest, la pilota de cautxú indígena i la mà adobada pel treball agrícola. Pilota i mà, terra i sòl equatorians, elements primaris en la necessitat lúdica. Fusió de races i de cultures, d’allò autòcton i d’allò universal. Tot a la meitat de la Terra. D’aquella expedició descobridora naixerà el Compromís de Quito entre amants del joc arribats des de Mèxic, de l’Equador, de Colòmbia i valencians de l’Argentina i d’Espanya. S’estampa la signatura d’intencions un 26 de març de 1996. Història de gents compromeses amb la il·lusió. Patrocina un mecenes valencià, enamorat de la universalitat de Blasco Ibáñez. Essència generosa de renovació. Al setembre d’aquest mateix any s’organitzava en diverses localitats valencianes el I Campionat del Món amb la presència de set països: Holanda, França, Itàlia, Espanya (amb la seua selecció valenciana), Mèxic, Argentina i Colòmbia.

Mesos després, els pilotaris valencians viatgen per a retrobar-se amb la seua sang en terres de l’Argentina, de Xile o de l’Uruguai. És una expedició gravitada en els centres valencians de Sant Joan, Santiago de Xile i Montevideo on se cimentaran noves incorporacions a la CIJB, revitalitzada amb l’aportació de nous homes i noves terres. Allí, en el centre de Sant Joan, debat democràtic, obertura d’idees i nous compromisos de futur. És el 28 de març de 1997 quan es reafirma la tenacitat de seguir junts. Un dia després s’inaugurarà amb les primeres figures el trinquet valencià alçat en les instal·lacions del Centre Valencià. I animarà en les seus universitàries els camperols de les oblidades regions colombianes de Nariño perquè respecten i fomenten els seus jocs de pilota i els consideren com a patrimoni cultural dels pobles indígenes. Fins i tot el govern colombià recuperarà la seua memòria amb l’emissió de segells filatèlics…

Setembre de 2009. Conseqüència d’una filosofia que forjarà el caràcter valencià: unir en la diversitat; el mateix pensament que va covar el I Congrés Mundial de pilota a mà celebrat a València, el mes de juny de 1994 amb la seua Carta de València que recull els principis que regiran el treball de gents diferents, en llengües i cultures diverses, per a unir en el respecte les diferències. Arribaran els Mundials de València en l’any 2000; de Paranà (Argentina), en 2002;d’Itàlia, en 2004, i Imbabura (Equador), en 2008.

A països d’Amèrica Llatina com ara Argentina també es practiquen jocs de pilota a mà com ara el «manito». Precisament en San Juan (regió de Cuyo) es troba l’únic trinquet que es localitza enllà de les fronteres valencianes.

4. La consolidació a València

I mentre es consolida la presència i els contactes internacionals, el vell joc de pilota valenciana recupera a la seua terra espais perduts, reconquesta territoris deixats en l’oblit, la indiferència o el menyspreu. I vells trinquets es rehabiliten; i s’alcen noves canxes. Les competicions reglades salven totes les modalitats heretades de la història. I l’associacionisme s’instal·la en el futur en creure en el treball de les escoles. No hi haurà competició oficial ni modalitat que no exigisca la presència dels més menuts. Més de dos-cents clubs registrats en tants altres pobles valencians certifiquen que la pilota valenciana, aquella que lloava Sant Vicent Ferrer com a joc no pecaminós, aquella de la qual es va enamorar l’humanista Ludovico Vives, la mateixa que va descriure l’il·lustrat Francesc Amorós (primer espanyol que va elaborar un tractat de gimnàstica que inclou una completa descripció dels jocs de pilota, aquest joc popular i entranyable), està salvada.

Des del govern de la Generalitat s’aposta de manera decidida, sense complexos, apassionadament pel seu futur. I naix el decret del conseller Tarancón, natural de Borriana, enamorat del joc de Rovellet i cronista d’aquest esport durant la seua joventut, perquè tot col·legi de nova construcció dispose de les instal·lacions completes per a les diverses modalitats del joc de pilota: gairebé tres-cents centres escolars disposen d’aquestes instal·lacions, que juntament amb la presència de projectes d’innovació educatius que, de manera voluntària, animarà els professors a incloure aquest esport en les seues programacions. I sorgirà el majestuós projecte de la Ciutat de la Pilota, emblema mundial d’aquest esport. Juliet, figura de llegenda, símbol de les essències populars i democràtiques d’aquest esport, «home de poble, tot un home», posarà la primera pedra en presència del president de la Generalitat. Una Ciutat que alberga instal·lacions per a totes les modalitats valencianes i per a aquelles que s’han adoptat com a pròpies en aquest procés d’impregnació que ha suposat el recorregut per la geografia mundial. La Ciutat, inaugurada amb el Campionat d’Europa de València 2010, simbolitza, com a realitat de futur, el respecte cap a la història acumulada entre tantes gents diverses de cultures diverses en regions diverses.

Unir en la diversitat, el lema de la CIJB. Una Confederació que decideix en l’Assemblea d’Ibarra (Equador), al novembre de 2008, atorgar a València la seu permanent de la institució. És el reconeixement al treball, a l’esforç acumulat. És el reconeixement de l’aposta de la Generalitat que presideix Francisco Camps, per declarar aquest esport Bé d’Interés Cultural. És també el reconeixement d’un poble que té com a dirigents enamorats d’aquest esport, sorgits de pobles d’una gran història, com el cas del conseller Serafín Castellano, natural de Benissanó, «el conseller pilotari». I és el reconeixement d’un poble que aposta amb la seua televisió pública per la innovació tecnològica que permeta difondre a l’univers sencer la bellesa de les modalitats pròpies. És el premi a tot el que un poble és capaç d’aconseguir quan s’engega per respectar la seua identitat, la seua llengua i la seua cultura, i quan obri les finestres per a conèixer i deixar-se conèixer, per a estimar i deixar-se estimar.

5. Confédération Internationale des Jeux de Balle (CIJB): vint nacions unides per un ideal

El lema d’«Unir en la Diversitat» atrau els jocs autòctons americans o europeus. La Confederació Internacional respectarà en cada competició internacional la presència d’una modalitat autòctona, la del país organitzador, al mateix nivell oficial i de puntuació que les modalitats aprovades per tots, en un procés creatiu en el qual cada federació ha aportat una idea de canxa, un tipus de pilota. La pilota, entesa a cada país, a cada regió i, fins i tot, a cada comarca com un joc propi, diferenciat, es compromet a unir forces amb altres jocs de pilota semblants i créixer junts. És un camí en construcció amb una finalitat última: recuperar la dignitat de les manifestacions ludicoculturals entorn el joc de pilota de cada regió, internacionalitzar-les, reglamentar-les, institucionalitzar-les. Procés democràtic, de superació. A la llunyania, qui sap si recuperar la presència en unes Olimpíades.

Traslladar el vell joc de la feninde grega a la modernitat de les Olimpíades del segle XXI. I en aquest procés, saber combinar l’essència cultural d’aquesta manifestació amb la necessitat d’adaptació a les noves aportacions de la imatge televisada. Ací està l’esforç de la Televisió Valenciana, recolzant aquesta renovació. Ací està l’exemple de l’última gran competició continental: Europilota, amb la seua imatge d’esport de hui. Més de vint nacions d’Europa, Amèrica, Àsia i Oceania ja estan involucrades en la idea, vertebrades a través de la CIJB. I tot impulsat i sentint-nos, per tant, legítimament orgullosos des del fòrum valencià.

El Campionat Europilota 2010 que es va disputar a terres valencianes va suposar un autèntic èxit organitzatiu, de públic i esportiu.

Bibliografia

Agulló Albuixech, Recaredo; Agulló Calatayud, Víctor (2009). El joc de pilota a través de la prensa valenciana 1790-1909. Valencia: Diputació; Federació de Pilota Valenciana.

Conca Pavía, Manolo; Garcia Frasquet, Gabriel; Gimeno Salom, Toni; Llopis Bauset, Frederic; Naya Nogueroles, Jordi; Pérez Bernabeu, Vicent (2003). La pilota valenciana: unitat didàctica. Valencia: Conselleria de Cultura i Educació.

Conca Pavia, Manolo; Pérez Bernabeu, Vicent. “La pilota valenciana, el nostre esport”. Dins Villamón Herrera, Miguel (dir.) (1999). Formación de los Maestros especialistas en Educación Física. Valencia: Conselleria de cultura i Educació.

Gómez Bayarri, Josep Vicent (2004). El juego de la pelota valenciana en tiempos de Juan Luis Vives. Sèrie Històrica: Acadèmia de Cultura Valenciana, Aula de Humanitats i Ciències [(26):135-158].

Iñúrria Montero, Víctor (1994). “El relleu sepulcral. El joc de pilota i la feninde. Origen dels jocs a llargues”. Dins I Congrés Mundial de Pilota a mà: Valencia 2, 3 y 4 de junio de 1994.

López i Muñoz, Aureli (2004). La pilota valenciana: deport, cultura i llengua del nostre poble. València: Real Acadèmia de Cultura Valenciana, D.L.

Mollà Orts, Toni. El Genovés (1994). Valencia: Tàndem.

Pérez Bernabeu, Vicent; Conca Pavia, Manolo (1999). “Joc popular i tradicional valencià: la pilota valenciana”. Dins Villamón Herrera, Miguel (coord.): Formación de los maestros especialistas en Educación Física. València: Generalitat Valenciana, Direcció General d’Ordenació, Innovació Educativa i Política Lingüística.

Soldado Hernández, Alberto (1998). El joc de pilota: Historia de un deporte valenciano, València, Publitrade, D.L.

Soldado Hernández, Alberto (1994). «Por un futuro en común», dins I Congrés Mundial de Pilota a mà: València 2, 3 i 4 de juny de 1994.

1. Periodista i escriptor, Levante-EMV.