Bienestar, formación, territorio

El foment de l’economia social des de l’àmbit local

Salvador Montesinos Oltra¹

1. Presentació

Sota els auspicis del Vicerectorat de Participació i Projecció Territorial de la Universitat de València i l’Àrea de Benestar Social de la Diputació de València, un grup de professores i professors de la Universitat de València dedicats a l’estudi de l’economia social hem tingut l’oportunitat en els últims dos anys de divulgar per alguns pobles del nostre territori alguns dels resultats de la nostra recerca al voltant de la possibilitat de generar sinergies entre aquest sector i el sector públic local amb polítiques municipals de foment i de col·laboració publicoprivada.

El nostre objectiu amb aquesta activitat divulgativa era posar en relleu l’existència d’algunes eines legals per a dur a la pràctica aqueixes polítiques tot partint de l’estudi de les competències materials i financeres dels municipis d’acord amb l’estat actual de la legislació sobre règim local, força influenciada per les polítiques financeres d’austeritat, que, tanmateix, no han desarmat totalment aquells municipis que vulguen potenciar l’economia social pel seu efecte econòmic i social multiplicador, o no, almenys, des de la visió possibilista que hem tractat de transmetre en tot moment.

Les següent línies pretenen fer arribar als lectors d’aquest llibre, tot i que de forma sintètica i amb el mateix to informatiu, el contingut de les xerrades en què ha participat l’autor d’aquest text i que són fruit de l’activitat investigadora realitzada al voltant dels factors normatius i les polítiques públiques dirigides a potenciar l’economia social i, amb això, la societat del benestar.

2. Economia social i interès general: raons per a fomentarlos des del sector públic local

L’article 2 de la Llei 5/2011, de 29 de març, de l’economia social (LES), defineix aquest sector com el conjunt de les activitats econòmiques i empresarials que en l’àmbit privat duen a terme aquelles entitats que, de conformitat amb els principis orientadors que recull la mateixa llei², persegueixen bé l’interès col·lectiu dels seus integrants, bé l’interès general econòmic o social, o ambdós.

Les entitats de l’economia social són, d’acord amb aqueixa delimitació legal, productores de mercat pertanyents al sector privat, amb ànim de lucre o sense, segons els casos, i que disposen de formes d’organització, de funcionament i, si escau, de participació en els guanys, diferents de les empreses capitalistes, i que persegueixen bé l’interès col·lectiu dels seus membres de manera mutualista, bé finalitats d’interès general, o ambdós. És a dir, amb aquesta forma de fer empresa no es persegueix només l’interès econòmic dels qui hi participen, ni això es fa, en el seu cas, en funció del capital aportat, sinó amb paràmetres distints que transcendeixen els interessos particulars, de manera que la seua activitat redunda, de forma més o menys intensa, segons els casos, en l’interès general.

Així, com posa en relleu l’estudi El impacto socioeconómico de la economia social (2013), l’impacte positiu d’aquest sector ho és tant en termes de contribució a la cohesió social (ocupació de col·lectius amb dificultats d’accés a un lloc de treball –aturats majors i de llarga duració, discapacitats, persones en situació o risc d’exclusió amb baix nivell de qualificació–, qualitat en l’ocupació, igualtat d’oportunitats i oferta de serveis socials i educatius) com a la cohesió territorial (creació d’activitat econòmica i ocupació, diversificació productiva, estructura productiva més ajustada a les potencialitats i necessitats en serveis socials i educatius de la població rural i manteniment de població en zones rurals). És a dir, les empreses de l’economia social realitzen una activitat econòmica arrelada al territori i que contribueix al desenvolupament local de forma participativa i amb una dimensió axiològica o fomentadora de valors, genera autoocupació i ocupació estable i de qualitat, contribueix a la inserció sociolaboral de persones discapacitades o en situació o risc d’exclusió social i satisfà objectius d’interès general, en definitiva, des de l’àmbit privat, a més de produir beneficis que transcendeixen els interessos privats dels seus membres/usuaris i que la converteixen en un “pol d’utilitat pública” amb un impacte directe en el seu entorn territorial més immediat, és a dir, en l’àmbit local.

Tot plegat converteix la promoció, l’estímul i el desenvolupament de les entitats que integren l’economia social i de les seues organitzacions representatives, com estableix l’article 8.1 de la LES, en una tasca d’interès general mereixedora de suport públic.

3. Treballar per i amb l’economia social des dels municipis: possibilitats i límits

L’article 8 de la LES encomana la tasca de foment de l’economia social al Govern i a les comunitats autònomes en el marc de les seues respectives competències. Tot i que aquestes administracions ja havien estat realitzant amb anterioritat a l’entrada en vigor d’aqueixa llei polítiques de major o menor abast dirigides a promoure-la, la LES ha donat visibilitat a l’economia social de forma globalment considerada i ha fixat uns objectius de promoció dirigits a tot el sector (FAJARDO, 2012).

Per altra banda, tot i que la LES no fa esment directe a les entitats locals com a agent de l’acció promocional de l’economia social, cal tenir en compte que estableix prèviament que els seus objectius de foment han de ser perseguits pels “poders públics” en general. La pregunta que surt és, per tant, la següent: què poden fer les entitats locals –particularment els municipis–, per fomentar l’economia social?

Amb aquest interrogant com a punt de partida, el principal objectiu de la nostra activitat investigadora era oferir un marc general d’eines per a la intensificació de la col·laboració publicoprivada entre els municipis i les entitats de l’economia social a través de l’anàlisi de la vinculació entre les competències materials i instrumentals dels municipis i els objectius de foment de l’economia social que estableix la LES, tot considerant la seua confluència en àmbits d’interès general municipal, per a la qual cosa explorem, en particular, possibles formes d’implicació de les empreses socials en la gestió de serveis públics locals.

Amb caràcter general, es poden identificar les següents fórmules possibles de foment i de col·laboració amb l‘economia social des de l’àmbit públic local:

• Reconeixement d’incentius fiscals i subvencions a entitats de l’economia social en consideració a les seues finalitats i activitats d’interès general.

• Promoció i participació dels municipis en cooperatives no lucratives d’iniciativa social o d’integració social.

• Gestió indirecta de serveis públics locals per mitjà de societats d’economia mixta de l’economia social, particularment sota la forma de societat cooperativa.

• Potenciació de les empreses i entitats de l’economia social amb la introducció en la contractació pública de les anomenades “clàusules socials”.

En les següents pàgines ens ocuparem amb un cert detall d’aquestes vies d’actuació amb excepció de l’última, en què se centra una altra de les col·laboracions incloses en aquesta publicació. Però, abans d’això, posarem de manifest, breument, quines són les limitacions genèriques que poden trobar els municipis que decidisquen mamprendre una política decidida de foment i de col·laboració amb l’economia social, sense perjudici de les que es deriven més concretament de la legislació vigent per a cadascuna.

Cal tenir en compte, en primer lloc, que la política d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera a ultrança a què hem assistit en els darrers anys ha afectat especialment les hisendes locals, a les quals s’ha imposat el dèficit zero de forma incondicional. Però, a més d’això, els objectius de consolidació fiscal s’han fet servir també per a justificar una reducció de les competències dels municipis materialitzada per la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, norma que ha estat corregida en algun dels seus excessos, no obstant això, per la sentència del Tribunal Constitucional 41/2016, de 3 de març de 2016 (vid. referent a això MONTESINOS OLTRA, 2016). En qualsevol cas, atesa la supeditació de l’exercici de les competències instrumentals de cada administració a les seues competències materials, açò representa un evident factor limitatiu de l’acció administrativa de les entitats locals envers l’economia social.

Cal tenir en compte, a més, que l’exercici de les competències municipals a fi d’articular polítiques de foment i col·laboració amb les empreses i entitats de l’economia social haurà de respectar les exigències derivades dels principis d’igualtat de tracte i lliure concurrència dels agents econòmics en el mercat. Les lleis es mostren singularment cauteloses en relació amb les polítiques públiques que poden comportar avantatges competitius per a determinats actors de mercat i, per tant, distorsions en la competència. Ara bé, tot i que les empreses i entitats de l’economia social són operadores de mercat, no pot ignorar-se que algunes manquen d’ànim de lucre i persegueixen finalitats d’interès general, i que, com després s’assenyalarà, tenen reconegut en alguns casos el caràcter d’entitats prestadores de serveis d’interès econòmic general (art. 5.4 LES), cosa que permet matisar el rigor d’aqueixos principis rectors del dret de la competència d’acord amb la legislació vigent.

Finalment, però no menys important, no es pot ignorar que les competències i limitacions legals no ho són tot, sinó que en molts casos serà la mateixa realitat de cada municipi i dels seus polítics i gestors la que demarcarà, en primer lloc, les possibilitats d’actuació envers l’economia social. És evident, en aqueix sentit, que la dimensió i l’entorn socioeconòmic de cada municipi, amb major o menor presència d’entitats de l’economia social, són factors condicionants de primer ordre. Polítiques que poden tenir sentit en municipis grans o mitjans amb un fort arrelament de l’economia social potser no seran viables en municipis més menuts sense capacitat per a plantejar polítiques que poden arribar a ser complexes en el disseny i execució o on aquestes no serien efectives per no existir un entorn propici per a la germinació d’iniciatives d’economia social. També és cert, no obstant això, que en aquests casos es pot començar per donar a conèixer l’economia social en primer lloc i, en qualsevol cas, per buscar una major escala d’acció amb fórmules de cooperació entre municipis o actuacions promogudes des d’entitats locals d’àmbit superior, com les mancomunitats.

4. És possible una política tributària orientada al foment de l’economia social des de l’àmbit municipal?

La potestat tributària dels municipis, inclosa la possibilitat d’adoptar mesures d’incentiu fiscal, és força limitada per raons que tenen a veure amb el fet que, a diferència de les comunitats autònomes, les entitats locals no tenen constitucionalment reconeguda ni autonomia financera ni potestat legislativa.

Tot i això, l’autonomia política que garanteix l’article 140 de la Constitució als municipis per a la gestió dels seus propis interessos implica que la Llei reguladora de les hisendes locals (Text refós aprovat pel Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març), els reconega, d’acord amb la doctrina del Tribunal Constitucional, un cert marge d’actuació per a arbitrar una política tributària pròpia, cosa que hauran de fer, si és el cas, mitjançant l’aprovació o modificació de les seues ordenances fiscals, que són normes de caràcter reglamentari que ha d’aprovar el ple municipal.

Partint d’aqueixes premisses, cal assenyalar, en primer lloc, que les entitats de l’economia social, com qualsevol altre obligat tributari que complisca els requisits legalment previstos, poden gaudir dels beneficis i incentius fiscals de caràcter objectiu directament reconeguts per la Llei reguladora de les hisendes locals, l’abast quantitatiu dels quals pot ser concretat en alguns casos per decisions del mateix municipi.

En segon lloc, la llei estatal també estableix diversos beneficis fiscals que els municipis han de reconèixer obligatòriament a algunes empreses i entitats de l’economia social en particular. Sense entrar en molts detalls, es pot assenyalar l’aplicació d’una bonificació en la quota d’un 95% per als béns rústics de les cooperatives agràries i d’explotació comunitària de la terra en l’impost sobre béns immobles (IBI) o per a les cooperatives en general i les societats agràries de transformació que no gaudisquen d’exempció en l’impost sobre activitats econòmiques (IAE), les exempcions previstes en aqueixos dos impostos i en l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU) a favor de les fundacions i associacions acollides al règim especial de les entitats sense finalitat lucrativa (Llei 49/2002) o algunes exempcions previstes als efectes de l’IAE i de l’IIVTNU en relació amb altres fundacions o associacions amb finalitats benèfiques o que siguen d’utilitat pública.

Però on es pot indagar sobre la possibilitat d’arbitrar una política tributària municipal pròpia i específicament dirigida a les empreses de l’economia social és en relació amb aquells beneficis o incentius genèricament previstos en la Llei reguladora de les hisendes locals per raons d’interès general i on cada municipi pot decidir si els reconeix o no i, en el primer cas, el seu import o, fins i tot, fixar alguns requisits dins dels marges legalment establerts.

S’ha d’assenyalar, en aqueix sentit, el fet que consideracions basades en la capacitat econòmica o en raons socials, benèfiques, culturals o d’interès públic poden justificar un tractament de favor de les entitats de l’economia social en l’ordenació reglamentària de les taxes i els preus públics, tal com assenyalen ALMAZOR ESCARTÍN i PUIG VENTOSA (2005: 93-97).

Pel que fa als impostos municipals, la Llei reguladora de les hisendes locals preveu la possibilitat d’establir una bonificació de fins a un 95% de la quota íntegra del respectiu impost en relació amb activitats econòmiques (IAE), immobles (IBI), construccions, instal·lacions i obres (ICIO) o increments de valor per la transmissió de terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU), prèvia declaració d’especial interès o utilitat municipal per concórrer circumstàncies socials, culturals, historicoartístiques o de foment de l’ocupació que la justifiquen. Aquestes bonificacions no estan específicament previstes per a les entitats de l’economia social, però es pot pensar, tot tenint en compte les seues finalitats i principis orientadors, que aquestes poden satisfer amb relativa facilitat els requeriments legalment establerts per a ser concedides.

Així, podem pensar, a títol d’exemple, en la concessió d’aquestes bonificacions per raons socials a favor d’activitats econòmiques desenvolupades per entitats sense ànim de lucre i amb finalitats d’interès general que no tinguen dret a altres beneficis fiscals, o per foment de l’ocupació a favor d’activitats iniciades per treballadors aturats mitjançant fórmules d’autoocupació (treball autònom, cooperatives de treball associat, societats laborals), o en relació amb empreses socials que ocupen treballadors discapacitats o en risc d’exclusió (centres especials d’ocupació, empreses d’inserció, cooperatives d’iniciativa social) o, més genèricament, per manteniment o creació d’ocupació estable (contractes indefinits).

El reconeixement d’aquestes bonificacions, sent potestatiu per als municipis, requerirà l’aprovació pel ple mitjançant la modificació de les corresponents ordenances fiscals on es delimiten els supòsits de fet a fi d’evitar problemes derivats de la discrecionalitat en l’apreciació d’aquelles, i la declaració de l’especial interès o utilitat municipal correspondrà en cada cas també al ple i a sol·licitud de l’obligat tributari i la seua aplicació, finalment, a l’òrgan de gestió tributària.

Cal tenir en compte, no obstant això, que les empreses de l’economia social ja gaudeixen en alguns casos d’altres beneficis en aqueixos impostos, de conformitat amb el que hem assenyalat i, en particular, que estan exemptes de l’IAE totes les entitats, siga quina siga la seua naturalesa, durant els dos primers períodes impositius i, a partir del tercer, sempre que l’import net de la seua xifra de negocis del penúltim any anterior al de meritació de l’impost siga inferior a 1.000.000 €, cosa que suposa, de fet, que la gran majoria d’empreses socials ja n’estan normalment exemptes per aplicació d’aquesta norma.

La conclusió és que, tot i ser molt reduït el marge d’actuació dels municipis en matèria tributària, es pot albirar la possibilitat d’adoptar algunes mesures que, si més no, representarien un mínim reconeixement, tot i que simbòlic, envers l’economia social.

5. Subvencions municipals per al foment de l’economia social

En aquest apartat es planteja la possibilitat de realitzar polítiques de despesa mitjançant la concessió de subvencions municipals orientades a fomentar, difondre i visibilitzar l’economia social en compliment dels objectius que estableix la LES.

Es pot considerar, en particular, la concessió de subvencions o ajudes dirigides al finançament d’activitats d’interès general que es revelen especialment afins als interessos propis dels municipis, tot respectant la necessària relació d’instrumentalitat que cal guardar entre la despesa pública i les competències materials de cada administració pública. Aquesta possibilitat es revela idònia en el cas de les empreses socials en un sentit més estricte, com ara les empreses d’inserció o els centres especials d’ocupació, o en relació amb les fundacions i associacions amb finalitats d’interès general de caràcter social, cultural, esportiu o cívic, entre d’altres.

En qualsevol cas, les subvencions s’han d’atorgar amb estricta subjecció a la seua normativa reguladora, conformement a la qual s’ha de seguir, amb caràcter general, un procediment de concessió en règim de concurrència competitiva dels potencials beneficiaris (art. 22.1 de la Llei 33/2003, general de subvencions, LGS).

No obstant això, cal tenir en compte la possibilitat d’atorgar subvencions directes en determinats casos legalment previstos. Entre els tipus de subvencions directes que recull l’article 22.2 de la LGS, interessa destacar la concessió de subvencions nominatives, entenent-se per tals aquelles l’objecte de les quals, dotació pressupostària i beneficiaris apareixen determinats expressament en l’estat de despeses del pressupost públic.

Tot i que les subvencions nominatives són controvertides, perquè suposen una excepció al règim general de concessió en règim de concurrència competitiva, poden considerar-se una eina idònia per a donar suport financer a les entitats sense ànim de lucre de caràcter cultural, esportiu, cívic o altres d’interès general que operen en l’àmbit municipal i que pot ser utilitzada també en altres àmbits d’actuació, com el foment de l’ocupació i la inserció laboral de col·lectius socialment vulnerables a través d’empreses socials.

Cal destacar, en aqueix sentit, el reconeixement legal de la condició d’entitats prestadores de serveis d’interès econòmic general als centres especials d’ocupació, a les empreses d’inserció i a qualssevulla altres entitats de l’economia social que tinguen per objecte, igualment, la inserció laboral de col·lectius en risc d’exclusió (art. 5.4 de la LES, incorporat per l’article tercer. Un de la Llei 31/2015, de 9 de setembre, per la qual es modifica i actualitza la normativa en matèria d’autoocupació i s’adopten mesures de foment i promoció del treball autònom i de l’economia social). Aquest reconeixement implica, com recorda el preàmbul d’aquesta llei, que les subvencions concedides a les susdites entitats queden sotmeses al Reglament 360/2012, de la Comissió, de 25 d’abril de 2012, i que puguen assolir un import de 500.000 € en un període de tres anys sense que es plantegen problemes des de la perspectiva del règim comunitari relatiu a la prohibició d’ajudes d’Estat generadores de distorsions en la competència, import molt superior al de 200.000 € aplicable amb anterioritat.

Finalment, assenyalarem que l’objecte d’aquest tipus de subvencions requereix un conveni de col·laboració o resolució de concessió que, en tot cas, haurà de ser congruent amb la classificació funcional i econòmica del corresponent crèdit pressupostari. D’altra banda, el procediment per a la concessió directa de subvencions nominatives es regula en l’article 65 del Reglament de la LGS, aprovat pel Reial decret 887/2006, de 21 de juliol, on, entre altres aspectes, s’estableix la iniciació d’ofici pel centre gestor del crèdit al qual s’imputa la subvenció, o a instància de l’interessat, i la finalització mitjançant resolució de concessió o conveni, que tindran el caràcter de bases reguladores de la concessió a l’efecte d’allò que es disposa en la LGS.

6. La promoció pública d’entitats de l’economia social i la gestió de serveis públics locals mitjançant cooperatives amb participació dels ens públics

En aquest apartat plantegem, finalment, la possibilitat d’incrementar la col·laboració publicoprivada entre els municipis i les entitats de l’economia social, allà on siga possible, mitjançant la promoció pública d’empreses socials i la prestació de serveis públics locals a través de societats cooperatives.

Com veurem de seguida, les previsions legals respecte a aquest punt no constitueixen una novetat, però és en les normes més recents sobre cooperatives d’algunes comunitats autònomes on, a l’empara del reconeixement de l’economia social en les reformes estatutàries de la dècada passada, sembla donar-se un major impuls a aquest sector. Així queda palès, per exemple, en la Llei 12/2015, de 9 de juliol, de cooperatives de Catalunya, que estableix de forma explícita en l’article 154.6 que “[les] administracions públiques han de promoure la cooperació publicoprivada amb entitats de l’economia social en diversos àmbits, entre els quals els d’innovació, gestió d’equipament i serveis públics, actuacions comunitàries, promoció econòmica, participació ciutadana, habitatge social, assegurances, finançament personal i empresarial, educació, sanitat, serveis socials i salut pública”.

La promoció i participació en empreses socials per part dels municipis

Aquesta possibilitat està prevista en distintes normes estatals i autonòmiques i cal tenir sempre en compte les normes administratives i financeres aplicables en cada cas per a dotar de validesa els actes de l’Administració.

Aquest és el cas, en primer lloc, de les empreses d’inserció. Aquest tipus d’empresa es defineix en l’article 4 de la Llei 44/2007, de 13 de desembre, com aquella societat mercantil o societat cooperativa legalment constituïda que, degudament qualificada pels organismes autonòmics competents en la matèria, realitze qualsevol activitat econòmica de béns o de serveis l’objecte social de la qual tinga com a finalitat la integració i la formació sociolaboral de persones en situació d’exclusió social com a trànsit a l’ocupació ordinària. Per la seua banda, l’article 6 de la mateixa llei recull com a possibles entitats promotores les entitats sense ànim de lucre, “incloent-hi les de dret públic ”, les associacions sense finalitats lucratives i les fundacions. I el mateix preveu, en termes semblants, l’article 3 de la Llei 1/2007, de 5 de febrer, d’empreses d’inserció social de la Comunitat Valenciana.

La legislació estatal també preveu, en segon lloc, la creació pels ens públics de centres especials d’ocupació, definits en l’article 43.1 del Text refós de la Llei general de drets i deures de les persones amb discapacitat i de la seua inclusió social (aprovat pel Reial decret legislatiu 1/2013, de 29 de novembre) com aquells que tenen per objectiu realitzar una activitat productiva de béns o de serveis, participant regularment en les operacions de mercat, i que tenen com a finalitat assegurar una ocupació remunerada per a les persones amb discapacitat i alhora ser un mitjà d’inclusió del major nombre d’aquestes persones en el règim d’ocupació ordinària. L’article 45 d’aquesta llei recull que les poden crear tant organismes públics i privats com les empreses, sempre amb subjecció a les normes legals, reglamentàries i convencionals que regulen les condicions de treball.

Finalment, la legislació de cooperatives estatal i autonòmica també admet la participació de les entitats públiques en cooperatives sense ànim de lucre. Pel que fa a la legislació estatal, aquesta possibilitat està expressament prevista en relació amb les cooperatives d’iniciativa social (art. 106 de la Llei 27/1999, de 16 de juliol, de cooperatives) i se la pot entendre admesa també en relació amb les cooperatives d’integració laboral i gestores de serveis d’interès col·lectiu o de titularitat pública a què fa referència la disposició addicional primera d’aquesta llei.

De major interès resulta, però, fer referència a la legislació de cooperatives autonòmica, que és l’aplicable a les cooperatives que actuen majoritàriament en el respectiu àmbit territorial. Així, segons l’article 114 del Text refós de la Llei de cooperatives de la Comunitat Valenciana (LCCV), aprovat pel Decret legislatiu 2/2015, de 15 de maig, del Consell, les cooperatives sense ànim de lucre es defineixen com aquelles que, pel seu objecte, activitat i criteris econòmics de funcionament, acrediten la seua funció social, i s’entén que és així si el seu objecte consisteix en la millora de la qualitat i les condicions de vida de la persona, considerada de forma individual o col·lectiva i, en tot cas, les que es dediquen principalment a la prestació o la gestió de serveis socials, educatius, culturals, artístics, esportius o de temps lliure o altres d’interès col·lectiu o de titularitat pública, a la integració laboral de les persones que pateixen qualsevol classe d’exclusió social o a altres activitats que tinguen per finalitat aconseguir la superació de situacions de marginació social de qualsevol índole.

Tot i que la llei valenciana no es refereix expressament a les cooperatives d’iniciativa social amb aquesta denominació, es pot considerar que ho són les cooperatives no lucratives que tinguen per objecte la gestió de serveis socials, educatius, culturals, artístics, esportius o de temps lliure o altres d’interès col·lectiu, que seran normalment cooperatives de treball associat. D’altra banda, si bé la llei valenciana de cooperatives, a diferència de la llei estatal, no preveu expressament la participació de les entitats públiques en aquestes cooperatives d’iniciativa social, entenem que no se la pot descartar mitjançant la creació, si escau, de cooperatives d’economia mixta per a la prestació de serveis públics locals, tal com assenyalarem posteriorment.

Pel que fa a les cooperatives d’integració social, aquesta figura es regula específicament en l’article 98 de la LCCV, que estan integrades majoritàriament per persones amb diversitat funcional o altres col·lectius amb dificultats d’integració social, i poden adoptar la forma de cooperatives de treball associat per organitzar, canalitzar i promoure el treball dels socis o de cooperatives de consum per proveir-los de béns i serveis de consum general o específics. En aquest tipus de cooperativa pot participar com a soci una entitat pública responsable de la prestació de serveis socials, mitjançant la designació d’un delegat del poder públic. Aquesta participació pública es concep com una fórmula de suport públic financer i tècnic a iniciatives privades d’integració o inserció social.

La participació de les entitats de l’economia social en la prestació de serveis públics locals

Com ja hem assenyalat, un dels tipus de cooperatives no lucratives previstos tant en la legislació estatal com en la legislació valenciana de cooperatives és, precisament, el de les cooperatives de serveis públics que poden constituir-se, segons l’article 99 LCCV, per a la “prestació directa” d’aquests, expressió que resulta cridanera, atès que es tractaria, en realitat, d’un supòsit de gestió indirecta de serveis públics d’acord amb la normativa sobre contractació pública, es a dir, la Llei de contractes del sector públic (Text refós aprovat pel Reial decret legislatiu 3/2011, de 14 de novembre). Cal tenir en compte, a més, que aquesta forma de gestió implica creació o participació de l’entitat local en una entitat que queda sotmesa a les normes limitatives previstes en la disposició addicional novena (redimensionament del sector públic local) de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, de bases del règim local (LRBRL).

D’acord amb la normativa valenciana de cooperatives, pot considerar-se que es tractaria de cooperatives d’economia mixta de caràcter singular, atès que són els “usuaris” del servei públic objecte de la cooperativa els qui n’haurien de ser socis juntament amb l’administració titular del servei. Es pot pensar, com a possibles àmbits d’actuació d’aquest tipus de cooperatives, entre d’altres, en la gestió del servei d’abastiment d’aigua potable, la gestió de mercats, la gestió d’escoles bressol i centres d’educació infantil o la gestió de serveis esportius. Únicament en queda legalment exclosa la prestació de serveis públics que exigisquen exercici d’autoritat pública, com els d’ordre públic i protecció civil.

D’altra banda, la legislació valenciana no preveu expressament la participació de socis no usuaris en aquest tipus de cooperatives, a diferència del que ocorre, per exemple, en el cas de la normativa de cooperatives d’Andalusia. Així, l’article 101.2 del Reglament de la Llei 14/2011, de 23 de desembre, de societats cooperatives andaluses, aprovat pel Decret 123/2014, de 2 de setembre, estableix que en aquestes societats cooperatives han de participar com a persones sòcies promotores l’entitat o entitats públiques competents i, si escau, entitats privades amb experiència demostrada en el sector del qual es tracte, i també hi poden participar les persones usuàries dels serveis que siguen objecte de la societat cooperativa i les persones sòcies treballadores que presten el seu treball personal en la societat, fins a assolir en aquest últim cas un màxim d’un vint-i-cinc per cent del seu capital.