Poesia digital

Text
0
Kritiken
Leseprobe
Als gelesen kennzeichnen
Wie Sie das Buch nach dem Kauf lesen
Schriftart:Kleiner AaGrößer Aa

POESIA DIGITAL

DEENA LARSEN

I STEPHANIE STRICKLAND

Biblioteca Javier Coy d’estudis nord-americans

http://www.uv.es/bibjcoy

Directora

Carme Manuel

POESIA DIGITAL

DEENA LARSEN

I STEPHANIE STRICKLAND

Oreto Doménech i Masià

Biblioteca Javier Coy d’estudis nord-americans

Universitat de València

Poesia digital: Deena Larsen i Stephanie Strickland

© Oreto Doménech i Masià

1a edició de 2015

Reservats tots els drets

Prohibida la seua reproducció total o parcial

ISBN: 978-84-9134-174-1

Imatge de la portada: Sophia de Vera Höltz

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

A Francesc,perquè sense ell la poesia no tindria cap sentit.

A la meua família,perquè sempre m’han animat a aprendrei m’han donat llibertat per a fer-ho.

A la meua mestra, Laura Borràs,perquè m’ha ajudat a experimentar intensament que,com deia Borges, la lectura és una forma de la felicitat.

Pròlegs

Laura Borràs i Castanyer

“U (please imagine)”

Prologar un llibre sempre és una gran responsabilitat. Les paraules amb què un lector es troba de bell inici han de tenir la missió d'acollir, acompanyar, estimular la lectura del que ve a continuació i, sobretot, tractar d'atrapar-lo en benefici d'allò que obtindrà si entra en el joc i es deixa atrapar per la força del text. Essent així, potser el més honest seria declinar l'oferiment que em fa l'autora d'aquest llibre que tenen a les mans perquè, a més de tenir les paraules de les dues autores contemporànies que ella analitza (Deena Larsen i Stephanie Strickland) i que serveixen de pòrtic a la seva investigació, ella sola ho aconsegueix des del minut zero. Fins i tot per a una persona com jo, que des de l'any 1999 investigo la temàtica d'aquesta obra en el marc del grup de recerca HERMENEIA (www.hermeneia.cat) i que he estat professora, primer, i col·lega, després, de l'Oreto Domènech he de reconèixer que aquesta obra m'ha atrapat des de la primera a la darrera pàgina i que l'he llegida com si llegís una novel·la, estranyament seduïda per la capacitat d'entreteixir el discurs sobre una àrea de coneixement que en nombroses universitats europees i americanes té un espai que es consolida, però que, per contra, aquí topa amb la reticència digital pròpia d'un món que ha viscut bressolat en la somnolència de la impremta des de fa 500 anys.

Contextualitzar un fenomen relativament nou, molt desconegut encara a casa nostra, refer els lligams amb la teoria i la crítica a l'ús (aquí Riba, Vicent Salvador o Joan Margarit dialoguen amb Landow, Hayles o Aarseth) per reivindicar una lectura crítica genuïnament digital i adequada a les obres que formen part del corpus de la literatura digital que són estudiades en aquestes pàgines, és un repte majúscul. Ho és per la complexitat de la temàtica analitzada i l'escassa tradició acadèmica d'estudi d'aquestes noves textualitats, per la multiplicitat de salts conceptuals que cal dur a terme i de referents interdisciplinars que cal dominar i, fins i tot, en una dimensió metodològica i procedimental, per la dificultat intrínseca d'haver de fornir d'un canemàs de paraules allò que digitalment percebríem de manera dinàmica i temporalitzada. Usar les paraules per descriure el que va més enllà de les paraules i el que requereix d'alguna cosa més que les paraules per a poder ser considerada literatura digital.

Estem davant d'un llibre rodó, en què la vida es barreja amb l'estudi i l'autora en dóna comptes, tal vegada de manera inconscient, en diversos moments de l'obra. Com en les dues cites que m'agradaria recuperar aquí. La cita d'obertura, d'Antoni Clapés, que es pregunta per la mirada: “No t'adones de com ha anat canviant, el paisatge. No sols per l'acció dels elements sinó, i sobretot, perquè la teva mirada és ja una altra. (De qui és la mirada?)” i la cita de Nabokov que trobem al final del llibre i que, més o menys, vindria a dir que “La poesia incorpora els misteris d'allò que és irracional i que és percebut mitjançant paraules racionals”. En aquest sentit, l'operació duta a terme per Oreto Domènech és enormement agosarada perquè s'atreveix a mirar amb una mirada “altra” (l'alteritat feta mirada crítica) i extraordinàriament poètica en ella mateixa. La primera de les dedicatòries del llibre també ens prepara per a endinsar-nos en aquesta dimensió poètica: “A Francesc, perquè sense ell la poesia no tindria cap sentit”. Donar sentit a la poesia, aquesta es la titànica tasca que Oreto Domènech du a terme en aquest llibre. Llegir (llegir-nos, també) per cercar sentit. Respecte de la poesia digital, entesa ara en un sentit ampli de “poiesis”, com a literatura en general i, és clar, en l'obra de dues autores que representen dos cims del cànon de la literatura digital en llengua anglesa, que equival a dir que formen part del cànon de la literatura digital, a seques. Estem davant d'un exercici de lectura atenta, que va del general al particular i que, com si l'autora anés provista alhora d'un bisturí que d'un pinzell, ens va oferint una dissecció de les diverses obres analitzades per, alhora, anant pintant un quadre més general on siguem capaços de veure-hi una imatge final bella, atractiva i seductora que s'expliqui per ella mateixa.

Aquí és on entraria en joc la segona dedicatòria, la que va indefectiblement destinada als seus pares, al seu germà, a la família, aquells que -literalment-“sempre m'han animat a aprendre i m'han donat llibertat per a fer-ho”. Aprenentatge i llibertat. L'aprenentatge com a forma de guanyar la llibertat. El coneixement com una manera de ser lliures. Aquí, la voluntat de comprensió d'Oreto Domènech és la clau de volta de tot el llibre. L'autora va ser alumna meva en la primera generació del Màster en Estudis literaris en l'era digital el curs 2006/2007. Una de les alumnes més brillants que he tingut mai, en grau o postgrau, llicenciatura o doctorat en 22 anys de professora universitària. Veure la seva progressió en la matèria, no només durant el període de formació sinó, posteriorment, com a membre del grup de recerca, en congressos, seminaris, i fins i tot com a directora adjunta del mateix màster, ha estat un privilegi, un autèntic regal dels que en ocasions rebem els docents. La voracitat hermenèutica que demostra entre aquestes pàgines, mentre desplega -mai millor dit- tots i cadascun dels plecs de significat que les obres digitals el seu corpus tenen ocultes es correspon amb una inequívoca voluntat didàctica. L'alquímic i (només) aparentment paradoxal trajecte entre l'aprendre per ensenyar, i l'ensenyar per poder aprendre.

Dominar la bibliografia, fer-ne una selecció acurada i pertinent, destil·lar teories dels principals referents en aquest àmbit i fer-les avinents amb senzillesa i pertinència, no és una tasca que estigui a l'abast de tothom. Però -i ara l'afectada per la generositat de l'autora sóc jo mateixa- en la dedicatòria final hi ha continguda l'essència mateixa del llibre, de tots els llibres, segurament, de la literatura, fins i tot, en tots els seus gèneres, formes i registres. Quan s'adreça a la que ella considera la seva mestra per dir-li que “m'ha ajudat a experimentar intensament” la màxima de Borges: “la lectura és una forma de la felicitat”; només aleshores es pot entendre que l'obra neix d'un profund compromís amb la lectura com a forma de vida, de creixement personal i intel·lectual, vital en la dimensió més àmplia possible. Un compromís irreductible amb la lectura com a forma de la felicitat, sempre. Malgrat l'esforç que calgui fer per desxifrar-la, que tant en el cas de Borges com en el de la literatura digital que aquí s'analitza és més que considerable. La lectura com a compromís, com a pacte i la implicació intel·lectual en la lectura. Es pot intentar aspirar a res de més ambiciós, de més necessari, de més transcendental? A mi em sembla que no.

Ara els correspondrà de jutjar-ho als qui s'endinsin en aquest bosc de paraules que transcorre per disquisicions teòriques que són la cartografia bàsica imprescindible per guiar-nos mitjançant els territoris d'arbres, constel·lacions, paisatges, versos mòbils o vitralls (entre molts altres) que aquest llibre conté. Els recomano que es deixin portar per un discurs clar, ordenat, precís i fluidíssim que esdevé la millor i més segura de les proteccions en el mar ple d'esculls i sirenes dels nous camps disciplinars que generen una terminologia auto-justificatòria que és el que representa la navegació per aquests territoris de l'aquositat de la paraula dins de la pantalla. He titulat aquest pròleg amb un vers de Strickland del poema “WaveSon.net I” que fa referència a Simone Weil: “U (please imagine)”. Això és el que els encoratjo a fer: sisplau, imaginin. Preparin-se per un viatge fascinant de descobriment, de suggeriments, d'aprenentatge. I, en acabat el llibre, facin el salt a la pantalla, a les pantalles, per continuar la navegació essent ja cadascun de vostès mateixos els patrons de la seva nau de lectura. En tornaran, entre moltes altres coses, més lliures, més savis i més feliços. I veuran com tenia raó Auden quan deia que un poema difícil es tornava clar quan se'l sentia llegir a algú que l'havia entès. No podria resultar més oportuna, aquesta cita, per a un llibre com el que tenen a les mans i per a unes obres que requereixen de tanta mediació.

 

Gràcies a la seva autora, gràcies a l'editorial per entomar el repte d'una publicació tan necessària com insòlita en el panorama contemporani. Gràcies a les autores de les obres aquí analitzades que tants moments de complicitat m'han permès amb Oreto i que tantes coses m'ha ensenyat, ella a mi!

Deena Larsen September 2015

Electronic literature incorporates many dimensions, going far beyond the simple word and page. It embraces other elements such as imagery, navigation, movement, and even juxtaposition of phrases to create more meaning. Understanding this in one language is daunting, but translating and embracing all of these elements to truly convey the meaning of a work is a formidable task. Digital poetry does this in a thought-providing way. I hope this book will serve as a bridge to encourage native, born digital works in Catalan.

Reading and writing electronic literature has been my passion, my form of happiness, for nearly all of my life now. I explored what the computer can offer us in Stained Word Windows, Tree Woman, and other such works. My first work, Marble Springs, (Eastgate Systems 1993) explored a Colorado mountain town, and I revisited that world to put it into a wiki for everyone to come and explore and contribute and create with me (http://marblesprings.wikidot.com). Now, I am launching the Rose Project (http://www.thinkingrose.com), which brings the possibilities of new meaning down to a letter level. Each letter corresponds to a concept, and uses several symbols to denote facets of those concepts. You can read about it online and also branch out into paper versions.

With Oreto's insightful guidance, you can learn about new ways to explore meanings and create exciting new forms of literature. This work is a critical step forward for the future of Catalan literature.

Stephanie Strickland September 2015

Literature as “a form of happiness” (Borges), a form of knowledge, and something alive—literature capable of crossing cultural and linguistic borders in the 21st century? Oreto Doménech has discovered all this in her penetrating study of digital poetry. Her exploration of constellational systems in the V project yields precisely a close, but not a closed, reading. Digital poems are not inherently closed, and the V project has grown to include the Vniverse app for iPad in which readers draw their own constellations, map their own sky. The V project for mobile media uses the tercet structure which is accessible, but secondary, in the Shockwave V: Vniverse. A coordinate print volume, V : WaveTercets / Losing L’una (SpringGun Press), lets us “read through” the poem in one long wave as it was first written. It is my hope that constellations of Catalan digital poetry will emerge from Oreto Doménech’s pathbreaking celebration of digital poetic forms.

Índex

CAPÍTOL 1 QUÈ ÉS LA POESIA DIGITAL?

L’entorn digital i la literatura

Literatura digitalitzada

Literatura digital: la poesia digital o electrònica

Pantalles mòbils i literatura digital

Un cànon de la literatura digital?

La lectura atenta de la poesia digital: la meua experiència lectora

CAPÍTOL 2 DEENA LARSEN, GENUÏNAMENT DIGITAL

Una creadora d’utopies electròniques

Stained Word Window: l’estructura com a metàfora

I’m Simply Saying: paraules, sons, moviments i hipertext

Tree Woman: imatges que perduren, records que es dissolen

CAPÍTOL 3 STEPHANIE STRICKLAND, DEL PAPER A LA WEB

El viatge al ciberespai

V: Vniverse: el lector com a aprenent

La intertextualitat com a compendi

CAPÍTOL 4 QUÈ PASSA QUAN LLEGIM POESIA DIGITAL?

La poesia digital i els lectors

La poesia digital i la lectura

La poesia digital i els autors

La poesia digital i el poema

CONCLUSIONS

BIBLIOGRAFIA

Yo diría que la literatura es también una forma de la alegría.

Jorge Luis Borges, El libro

I hope never to idealize poetry, it has suffered enough from that. Poetry is not a healing lotion, an emotional massage, a kind of linguistic aromatherapy. Neither is a blueprint, nor an instruction manual, nor a billboard. There is no universal Poetry anyway, only poetries and poetics, and the streaming intertwinning histories to which they belong. There is room, indeed necessity, for both Neruda and César Vallejo, for Pier Paolo Passolini and Alfonsina Storni, for Audre Lorde and Aimé Césaire, for both Ezra Pound and Nelly Sachs. Poetries are no more pure and simple than human histories are pure and simple. Poetry, like silk or coffee or oil or human flesh, has had its trade routes. And there are colonized poetics and resilient poetics, transmissions across frontiers not easily traced. [...] Critical discourse about poetry has said little about the daily conditions of our material existence, past and present: how they imprint the life of the feelings, of involuntary human responses _how we glimpse a blur of smoke in the air, look at a pair of shoes in a shop window, at a woman sleep in her car or a group of men on a street corner, how we hear the whir of an helicopter or rain on the roof or music on the radio upstairs, how we meet or avoid the eyes of a neighbor or a stranger. That pressure bends our angle of vision whether we recognize it or not. A great many wellwrought, banal poems, like a great many essays on poetry and poetics, are written as if such pressures didn’t exist. But this only reveals their existence. [...] And such a line can also be drawn between ideologically obedient hack verse and an engaged poetics that endures the weight of the unkonwn, the untracked, the unrealized, along with its urgencies for and against.

Adrienne Rich, Poetry and Commitment

Capítol 1

Què és la poesia digital?

L’ENTORN DIGITAL I LA LITERATURA

No t'adones de com ha anat canviant, el paisatge. No sols per l'acció dels elements sinó, i sobretot, perquè la teva mirada és ja una altra. (De qui és la mirada?)

Antoni Clapés, in nuce

La creació artística sempre dóna compte, d’una manera o d’una altra, dels canvis que s’esdevenen en les societats, tant des del punt de vista dels discursos que genera, com servint-se dels canvis tecnològics amb finalitats creatives. Ara, la presència de la literatura en l’entorn digital és un fenomen que es percep amb certa normalitat, cosa que, d’altra banda, ha estat possible a partir de l’anomenada web 2.0, és a dir, des que s’ha fet realitat la creació de continguts i d’apropiació de les eines per part dels usuaris de la xarxa sense haver de saber codi de programació. L’autodidactisme que promou una Internet tan intuïtiva fa que el fet literari circule lliure i viu pel ciberespai entre els lectors, els creadors, els agents culturals i els negocis empresarials que s’hi vinculen, com, d’altra banda, hi circulen tantes altres coses. És innegable, tanmateix, que l’entorn digital és l’origen de canvis radicals en la nostra manera de comunicar i de comunicar-nos i, consegüentment, també transforma la creació i el consum de la literatura.

La literatura, en aquest context digital, es planteja com un diàleg fluid i constant, que s’estableix en múltiples direccions. Des del punt de vista de la recepció, l’accessibilitat a les obres i la possibilitat de fer lectures compartides són els exemples més il·lustratius de la potència dels canvis provocats per Internet pel que fa al consum de literatura en la nostra vida quotidiana. La presència de portals des d’on aconseguim accedir a multitud d’obres (moltes de les quals procedents dels cabals bibliogràfics més importants de la cultura occidental, ara digitalitzats), els intents de les editorials de crear i consolidar plataformes capaces de fornir els nostres lectors electrònics de les últimes novetats i de les lectures més especialitzades i la gran quantitat de fòrums literaris aptes per a totes les generacions i sobre tots els gèneres, són testimoniatges directes de la colonització de la xarxa per part de la literatura i també per tot allò que acompanya el fet literari. El trencament de barreres entre autors i lectors, que la xarxa facilita en moltes ocasions, i l’amplificació dels papers que juguen els autors i els lectors, esdevenen més globals i complets en aquest context xarcial. Caldrà valorar en profunditat com afecta aquesta nova percepció d’ambdós protagonistes i interlocutors, autors i lectors, al fenomen literari en si. De moment, l’entorn digital i la xarxa hi permeten l’intercanvi de papers, cosa que facilita la permeabilitat del procés de creaciórecepció que s’ha tornat, en molts casos, més porós, amb la retroalimentació de les valoracions del públic sobre les obres literàries i el diàleg dels autors amb els seus lectors.

Aquests canvis, pel que fa al consum de la literatura en l’era digital i en l’entorn digital, podem considerar-los radicals, per com ens obliguen a revisar tots els aspectes del fet literari vinculats a autor i lector (autoria i recepció, horitzó lector...) i, a més, tots els aspectes socials vinculats al fet literari com a bé de consum cultural. Tanmateix, només cal que situem la mirada sobre l’obra literària com a creació per comprendre que, des d’aquest punt de vista, la radicalitat de la metamorfosi ha esdevingut pregona. La digitalitat i l’entorn digital han provocat una transformació profunda en la literatura.

Que la matèria artística concreta (siga literària, plàstica o musical) experimente mutacions fruit d’un canvi tecnològic no és un fet novedós, sinó que s’ha donat al llarg dels segles d’acord amb els canvis tècnics que els artistes sempre han aprofitat per a explorar i investigar. Sovint, però, perdem de vista com altres evolucions tecnològiques han influït abans sobre altres creacions artístiques perquè, sent com som protagonistes de canvis cada vegada més accelerats, és difícil sostreure’s a la rapidesa d’allò que ens envolta i comparar els temps i els protagonismes amb perspectiva. Walter Benjamin ens ofereix a Breu història de la fotografia (1931) alguns exemples valuosos, encertats i, sobretot, útils, a l’hora d’establir una analogia sobre els canvis que provoca l’entorn digital en la literatura.

Benjamin apunta algunes reflexions sobre l’avenç tecnològic que va suposar la fotografia i com aquesta feia trontollar les seguretats metodològiques d’alguns pintors. Aquestes breus pinzellades les retrobarem a L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica (1936), on Benjamin reflexiona més abastament sobre com la possibilitat de reproducció de les grans obres d’art en dilueix la seua “aura”, la seua ànima autèntica, però, per contra, aquesta possibilitat de difusió les converteix en productes culturals pertanyents a la col·lectivitat. Aquesta apropiació col·lectiva de la cultura, de l’art, es dóna també en l’entorn digital o, més ben dit, l’entorn digital i l’Internet contenen les característiques necessàries perquè aquesta apropiació s’hi puga donar.

 

La reflexió sobre la tècnica, l’art i la idea d’“aura” la inicia Benjamin per primera vegada en relació amb la fotografia i hi apunta amb lucidesa aspectes singulars sobre la transformació que la difusió de la fotografia va provocar tant en les arts plàstiques com en la literatura, tot mostrant les relacions entre les diferents disciplines artístiques com un sistema global que es veu alterat, òbviament, per qualsevol canvi tecnològic en el seu si. O, dit d’una altra manera, com els canvis socials (els tecnològics ho són d’alguna manera) trastoquen l’expressió artística de manera global, aquella que se serveix d’aquestes eines directament i també aquella que no ho fa en primera instància:

Pero no conviene olvidar como con la extensión de las técnicas de reproducción, ha cambiado la percepción de las grandes obras. Ya no se perciben como obras de un individuo, sino que se han convertido en producciones colectivas, tan poderosas que, para poder asimilarlas, hay que empequeñecerlas. Los procedimientos de reproducción son, en definitiva, técnicas reductivas que permiten contener unas obras que, de lo contrario serían inutilizables1.

També manifesta aquesta mateixa idea, i ho fa en relació a la fotografia i la literatura, Paul Valéry, en el discurs del 7 de gener de 1939 com a delegat de l’Acadèmia Francesa:

Incluso, al principio, pareció que la maravillosa invención pudo mermar la importancia del arte de escribir y sustituirlo en más de una ocasión, antes que procurarle nuevos recursos o enseñanzas de gran valor. El grado de precisión que puede pretender el lenguaje, cuando se desea emplearlo para dar idea de cualquier objeto de la visión, es casi ilusorio. Por más hábiles que seamos en nuestro oficio de escritores ¿cómo describir un lugar o un rostro de manera que lo que hayamos escrito no sugiera tantas visiones diferentes como lectores tengamos? Abran un pasaporte y la diferencia es notoria: la descripción que garabateamos en él no soporta la fotografía pegada a su lado.

Así, la existencia de la fotografía nos invitaría, más bien, a dejar de querer “describir” aquello que puede en sí mismo, quedar “registrado”; y es necesario reconocer que, en realidad, el desarrollo de este procedimiento y de sus funciones tiene por consecuencia un tipo de exclusión progresiva de la palabra por parte de la imagen. Se diría incluso que, en las publicaciones, la imagen está tan celosa de suplantar a la palabra que se apropia de alguno de sus vicios más enojosos: facilidad y prolijidad. Me atrevería a agregar que la fotografía se atreve incluso a practicar la mentira, gran y siempre floreciente especialidad de la palabra. Es necesario convenir entonces que el bromuro supera a la tinta en todos los casos en los que la presencia misma de las cosas visibles basta, habla por sí misma, sin la intermediación de una mente interpuesta, es decir, sin recurrir a las transmisiones convencionales de un lenguaje.

Pero, por lo que a mi se refiere, no veo en esto ningún mal; y creo encontrar en ello ciertas ventajas para la literatura. Esta proliferación de imágenes fotográficas de la que hablaba, podría indirectamente acabar beneficiando a las letras (entiendo por ello, las Bellas Letras, o, más bien, las Letras verdaderamente Bellas). Si la fotografía y sus conquistas del movimiento y del color, por no hablar del relieve, nos desaniman para describir lo real, tambien nos recuerdan los límites del lenguaje articulado, y nos aconsejan a nosotros, los escritores, un uso absolutamente ajustado a la propia naturaleza de nuestros medios2.

És a dir, Valéry presenta, no sense certa ironia, els “desavantatges” que es poden derivar d’una proliferació de la imatge fotogràfica sobre la lletra com una oportunitat de reajustament del sistema literari: l’aparició d’aquesta nova tecnologia que era aleshores la fotografia obligaria la literatura a autoexplorar-se, a esforçar-s’hi i a eixamplar els seus marges produint-s’hi, de retruc, un producte més destil·lat, més perfecte.

Valéry no oblida, però, les possibilitats avantatjoses inherents a la nova eina. I ho fa des del punt de vista de la comprensió de la realitat: “Podemos, por ejemplo, distinguir, aunque sea a grandes rasgos, la manera de andar de la gente, pero no percibimos en absoluto su postura en esa fracción de segundo en que alarga el paso. La fotografía, sin embargo, con sus recursos, el ralentí o el aumento, nos la revela”3.

Des d’aquest punt de vista, i tenint en compre que qualsevol manifestació artística és un intent d’aproximació a la comprensió del món, les noves eines, per tant, incorporen noves visions de la realitat perquè fan possible posar de manifest aspectes existents d’aquesta però impossibles, temps abans, d’expressar amb tanta exactitud. La complexitat d’allò que ens envolta serà copsada amb una mica més de profunditat gràcies a la “nova eina”. Aquest aprofundiment per part de l’artista gràcies a la mirada que li ha proporcionat la nova possibilitat tecnològica de creació l’hauria de dur a una reflexió sobre la pròpia pràctica artística o literària, i produir nous discursos aprofitables per comprendre (per llegir) aquestes noves maneres d’observar el món. El sistema es reajusta, creix, millora... La realitat, l’albirem més complexa i, per tant, més complicada d’abastar.

Amb l’aparició de la fotografia algunes pors es mostraven similars a d’altres més noves i actuals, les relacionades amb l’entorn digital i la literatura. La por a la desaparició de les lletres (matisada més amunt per Valéry) o l’eufòria desmesurada per les possibilitats d’expressió de la nova tecnologia (que veurem amb més concreció en la cita de Benjamin que segueix), són degudament ponderades per ambdós intel·lectuals i creadors: “El analfabeto del futuro no será quien desconozca la escritura, sino quien desconozca la fotografía’, se ha dicho. ¿Pero no es más analfabeto el fotógrafo que no sabe leer sus propias imágenes?”4.

Ja fa uns quants anys que des d’un sector de la comunitat acadèmica formada pels estudiosos, creadors i docents relacionats amb les humanitats s’observa com l’entorn digital influeix sobre el fet literari i aquests exemples ens situen de ple en la necessitat de conéixer, de primera mà, aquestes noves possibilitats de creació. La posició intel·lectual que es pren en aquest sentit, tanmateix, no sempre és la que apunten Benjamin i Valéry.

L’acostament crític a les humanitats digitals hauria d’obrar des de l’observació, descripció i reflexió del fenomen literari en l’entorn digital segons el corpus teòric existent relacionat amb l’hermenèutica del discurs literari. Ens cal una mirada analítica cap a les pròpies pràctiques artístiques alhora que vinculada a una comunitat global per part dels creadors digitals i una voluntat d’aportar una dimensió pedagògica moderna, actual, útil i valuosa dels estudis literaris per als temps que corren pel que fa a la docència. Aquestes són les característiques fonamentals que s’haurien de vincular, a hores d’ara ja ben entrat el segle XXI, al camp del saber relacionat amb els estudis literaris i les tecnologies digitals.

LITERATURA DIGITALITZADA

Cal distingir, en primer lloc, aquelles obres literàries en les quals el fenomen digital no produeix un canvi significatiu en l’artifici literari d’aquelles que es troben completament trasbalsades pel mitjà digital. Entre les primeres, la literatura digitalitzada fa evident la influència dels canvis esdevinguts en l’era digital sobre el fet literari en general, però ni el text ni la manera de llegir-lo s’hi veuen alterats en profunditat. En aquests casos, la digitalitat no transforma tant les obres literàries com altres fenòmens que les acompanyen, relacionats, per exemple, amb la seua difusió o amb el públic lector. Aquestes obres es poden desvincular de l’entorn digital per poder ser llegides; una altra qüestió és si aquesta desvinculació empobreix allò que suposa la implementació d’aquestes obres en formats digitals, audiovisuals o en ambdós.

Un exemple de literatura enriquida pel mitjà digital és el llibre de poemes Unlimited Sobrassada que ha dissenyat Ubicuo Studio5. És un llibre de poesia il·lustrada per a iPad del poeta Jaume C. Pons Alorda i l’il·lustrador Tòfol Pons. Dels poemes seleccionats per l’autor, el mitjà digital en possibilita la traducció instantània en quatre llengües (castellà, anglés, francés i italià), podem llegir-los i escoltar-los recitats pel poeta de manera sincronitzada, veure vídeos on el poeta recita els poemes en diversos indrets, l’il·lustrador pintant un mural a Ciutadella, manipular els dibuixos o compartir l’experiència lectora a través de les xarxes socials. En la mateixa línia, el poemari Diamond Bird6 de Rocío Álvarez Albizuri inclou, a més, videopoemes i contacte directe amb l’autora just en el moment en què estem llegint (o escoltant, o veient) el poema. L’últim llibre de poesia per a iPad d’Ubicuo Studio és Infinit7 que recupera en el procés lector, gràcies al mitjà en què el llegim, aspectes conceptuals propis de la poesia de Màrius Sampere8 i que connecten amb la tradició poètica occidental des de les avantguardes, com ara l’accés aleatori, l’atzar i el discurs infinit.