Bluets

Bluets

MAGGIE NELSON

BLUETS

Traducció de Míriam Cano

Barcelona

Títol original: Bluets

© Maggie Nelson, 2009

Primera edició: novembre del 2021

© de la traducció: Míriam Cano, 2021

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Maquetació: EdicTal

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-123925-7-9

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

I encara que fos vertader no creiem

que la filosofia en conjunt es mereixi

ni una sola hora de dedicació.

BLAISE PASCAL, Pensaments*

* Pascal, B. Pensaments. Barcelona: Ara Llibres, 2015 (traducció de Miquel Costa).

1

Posem per cas que comencés dient que m’he enamorat d’un color. Posem per cas que en parlés com si fos una confessió; posem per cas que esmicolés el meu tovalló mentre parlem. Va començar a poc a poc. Una apreciació, una afinitat. Aleshores, un dia, es va tornar més seriós. Aleshores (mirant una tassa de te buida, amb el cul tacat amb un excrement marró i prim, cargolat en forma de cavallet de mar) d’alguna manera va esdevenir personal.

2

De manera que em vaig enamorar d’un color –el color blau, en aquest cas– com si caigués sota un encanteri, un encanteri amb què tan aviat lluitava per quedar-m’hi com per fugir-ne.

3

Bé, i què? Podries dir que és un miratge voluntari. Cada objecte blau podria ser un arbust en flames, un codi secret adreçat a un agent en particular, una x en un mapa massa borrós per desplegar-lo del tot però que conté tot l’univers cognoscible. Com podrien tots els parracs de bosses d’escombraries blaves enganxats als esbarzers, o els tendals de color blau lluent voleiant damunt de cada barraca o parada de peix del món, ser, en essència, les empremtes de Déu? Miraré d’explicar-ho.

4

Admeto que puc haver estat sola. Sé que la soledat pot provocar fiblades de dolor encès, un dolor que, si es manté prou calent durant prou temps, pot començar a estimular o a provocar –tu tries– una aprehensió del diví. (Això hauria de fer-nos sospitar.)

5

Però, en primer lloc, considerem una mena de cas contrari. El 1867, després d’una llarga temporada de soledat, el poeta francès Stéphane Mallarmé va escriure al seu amic Henri Cazalis: «Aquests darrers mesos han estat terrorífics. El meu pensament s’ha pensat a ell mateix i ha arribat a una Idea Pura. El patiment que la resta de mi ha experimentat durant aquesta llarga agonia és indescriptible».* Mallarmé descrivia la seva agonia com una batalla que es lliurava a l’«ala ossuda» de Déu. «Vaig lluitar amb aquella criatura de plomatge malvat i antic –Déu– a qui finalment vaig derrotar i llançar a la terra», va explicar a Cazalis amb una satisfacció exhausta. Finalment, Mallarmé va començar a substituir le ciel per l’Azur als seus poemes, en un esforç per esbandir de connotacions religioses les referències al cel. «Afortunadament», va escriure a Cazalis, «ara estic força mort».

6

El semicercle d’oceà de color turquesa encegador és l’escena primigènia d’aquest amor. Que aquest blau existeixi fa que la meva vida sigui important, només pel fet d’haver-lo vist. Haver vist aquestes coses precioses. Trobar-se a un mateix allà al mig. Sense triar-ho. Vaig tornar-hi ahir i, de nou, vaig quedar-me dreta damunt les muntanyes.

7

Però quina mena d’amor és, realment? No t’enganyis i en diguis sublimitat. Admet que vas mirar una petita pila de pigment ultramarí en pols dins d’un vas de vidre en un museu i vas sentir una fiblada de desig. Però de fer què? D’alliberar-lo? De comprar-lo? D’ingerir-lo? N’hi ha tan poc, de menjar blau, a la natura –de fet, el color blau a la natura tendeix a assenyalar el menjar que cal evitar (floridura, baies verinoses)– que els experts en cuina recomanen, generalment, evitar la llum blava, la pintura blava i els plats blaus per servir el menjar. Però tot i que el color blau apaivaga la gana en el sentit més literal, l’obre en d’altres. Pot ser que vulguis tocar la pila de pigment i remenar-la, per exemple, primer embrutant-te’n els dits i, després, embrutant el món. Pots voler diluir-lo i nedar-hi, pots voler escampar- te’l pels mugrons, pots voler fer-lo servir per pintar el vel d’una verge. Però, tot i així, no estaries accedint al seu blau. No exactament.

8

No cometis, tanmateix, l’error de pensar que tot desig és anhel. «Ens agrada contemplar el blau, no perquè avanci cap a nosaltres, sinó perquè ens empeny a seguir-lo», va escriure Goethe, i pot ser que tingués raó. Però no anhelo viure en un món en què ja visc. No vull desitjar coses blaves i Déu em guarda de qualsevol «blavor». Per sobre de tot, vull deixar d’enyorar-te.

9

De manera que, sisplau, para d’escriure’m per parlar-me de coses blaves boniques. Si he de ser honesta, aquest llibre tampoc te’n parlarà. No dirà, No trobes que x és bonica? Aquestes exigències són letals per a la bellesa.

10

El que més vull és mostrar-te el final del meu dit índex. La seva mudesa.

11

És a dir: no em fa res, si no té color.

12

I sisplau, no em parlis de «les coses tal com són» canviant per culpa d’una «guitarra blava». El que una guitarra blava pot canviar no ens interessa, aquí.

13

En una entrevista de feina a la universitat, tres homes seuen davant meu, a l’altra banda d’una taula. Al meu currículum hi diu que ara mateix estic treballant en un llibre sobre el color blau. He estat dient això durant anys sense escriure ni una sola paraula. És, potser, la manera que tinc de sentir que la meva vida «progressa» en lloc de ser aquell bri de cendra que cau d’un cigarret encès. Un dels homes pregunta, Per què, el blau? M’ho pregunten sovint. Mai no sé què respondre. No escollim què o qui ens estimem, tinc ganes de dir. No tenim elecció, senzillament.

14

M’ho he passat bé explicant a la gent que estic escrivint un llibre sobre el color blau sense estar-ho fent. Passa sovint, en aquests casos, que la gent t’explica històries, o et dona pistes, o et fa regals i aleshores pots jugar amb tot això en lloc de fer-ho amb les paraules. Durant els darrers deu anys m’han regalat tintes blaves, quadres, postals, tints, braçalets, roques, pedres precioses, aquarel·les, petjapapers, copes i caramels. M’han presentat un home que s’havia canviat una de les dents del davant per una de lapislàtzuli, només perquè li agradava la pedra, i un altre que té tanta devoció pel color blau que no menja cap aliment blau i, al jardí que envolta l’antiga catedral blava on viu, només hi planta flors blaves i blanques. He conegut un home que és el principal productor d’indi orgànic del món, i un altre que canta Blue, de la Joni Mitchell, en un número drag corprenedor, i encara un altre, amb cara de rodamon, a qui els ulls, literalment, li regalimaven blau, i vaig batejar-lo com el príncep del blau, que, de fet, era el seu nom.

15

Penso en tota aquesta gent com els meus corresponsals blaus, que tenen la missió d’enviar-me, des del terreny, informes de color blau.

16

Però parles de tot això amb lleugeresa quan, de fet, és més aviat com si haguessis tingut una malaltia mortal i aquests corresponsals t’enviessin notícies blaves com si fossin l’última esperança perquè et curessis.

17

Però què hi passa, dins teu, en el moment en què et refereixes a un color com a cura quan encara no has dit quina malaltia tens.

18

Una tarda càlida de principis de primavera, a Nova York. Vam anar a follar a l’Hotel Chelsea. Encabat, des de la finestra de la nostra habitació, vaig veure un tendal blau onejant al vent en un terrat a l’altra banda del carrer. Tu dormies, de manera que va ser el meu secret. Era una clapa de quotidianitat, una volva de color blau brillant enmig de tota la providència freda i humida. Va ser l’única vegada que em vaig escórrer. Era, en essència, una representació de les nostres vides. Era escruixidor.

19

Mesos abans d’aquella tarda vaig tenir un somni. Hi apareixia un àngel i em deia: Has de dedicar més temps a pensar en allò diví i menys a imaginar-te com li descordes els pantalons al príncep de blau a l’hotel Chelsea. Però, i si els pantalons descordats del príncep de blau són allò diví, vaig al·legar. Que així sigui, va dir ella, i em va deixar somicant, amb la cara contra el terra de pissarra blau.

20

Follar ho deixa tot tal com està. Follar no interfereix de cap manera en l’ús real del llenguatge. Perquè tampoc no pot aportar-li cap fonament. Ho deixa tot tal com està.

21

Un somni diferent, de la mateixa època: a l’exterior d’una casa a la costa, un paisatge majestuós. S’hi estava fent un ball, en una sala de caoba, on ballàvem d’aquella manera que balla la gent quan s’estan dient que volen fer l’amor. Després va ser el moment de la màgia bruta. Per dir l’encanteri m’havia de posar cadascun dels objectes blaus (dues bales, una ploma petiteta, un resquill de vidre blau, un enfilall de lapislàtzulis) a la boca i quedar-me’ls dins mentre deixaven anar una llet insuportable. Quan vaig aixecar la vista, estaves fugint en una barca, proscrit tot d’una. Vaig escopir els objectes, que s’havien convertit en una pasta blava i serpentejant i em vaig oferir a la llanxa de la policia per buscar-te, però em van dir que els corrents eren massa estranys, de manera que em vaig quedar al darrere i vaig acabar sent coneguda com la dama que espera, la repudiada trista del poble a qui els cabells li fan olor d’animal.

22

Certes coses, tanmateix, canvien. Una membrana es pot desprendre de la teva vida, com una capa de pintura solidificada que s’arrenca de la tapa de la llauna. Recordo nítidament aquell dia: em van trucar per telèfon. Una amiga havia tingut un accident. Potser no sobreviuria. Li quedava poca cara i s’havia trencat la columna per dos llocs. Encara no l’havien mogut; el metge la va descriure com un «còdol dins l’aigua». Vaig passejar per Brooklyn i vaig adonar-me que la vinca esblanqueïda de la benzinera abandonada de la cantonada havia florit, sobtadament. A les dutxes del meu gimnàs de color groccaca-de-nadó, on de tant en tant la neu s’escola per les finestres esquerdades, vaig fixar-me que la pintura groga s’estava escrostonant a clapes i un blau polit i industrial intentava lliscar cap a dins. Al fons de la piscina, vaig veure com la llum blanca d’hivern feia lluentons al blau ennuvolat i vaig saber que, plegats, eren Déu. Quan vaig entrar a l’habitació d’hospital on era la meva amiga, els seus ulls eren d’un blau punyent i pàl·lid i l’única part del cos que podia moure. Vaig tenir por. Ella també. El blau bategava.

23

Goethe va escriure Zur Farbenlehre [Teoria dels colors] en un període de la seva vida que un crític va descriure com «un llarg interval, marcat per no haver fet res destacable». El mateix Goethe descriu aquell període com un en què «un estat de calma i recolliment era impensable». Goethe no és l’únic que va recórrer al color en un moment especialment difícil. Pensem en el cineasta Derek Jarman, que va escriure el llibre Chroma mentre s’estava quedant cec i morint-se de sida, una mort que ja va pronosticar al cinema com una «fosa a blau». O en Wittgenstein, que va escriure Remarks on colour [Observacions sobre el color] durant els darrers divuit mesos de la seva vida, mentre es moria d’un càncer d’estómac. Ho sabia, que s’estava morint; podria haver escollit treballar sota el sol en qualsevol altre problema filosòfic, però va voler treballar sobre el color. Sobre el color i el dolor. Molts d’aquests textos són urgents, opacs i atípicament avorrits. «Això que escric tan tediosament pot resultar obvi per a algú amb una ment menys decrèpita», va escriure.

24

«Tenint en compte que l’explicació del color de Goethe no té cap sentit físic», va apuntar recentment un crític, «podríem preguntar-nos per què és escaient reeditar la traducció a l’anglès». Wittgenstein ho va dir d’aquesta manera: «Entenc que una teoria física (com la de Newton) no pot resoldre els problemes que van motivar Goethe, quan ni ell mateix els va poder resoldre». I doncs, quins eren els problemes de Goethe?