Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

Abdó i Senent

Els Sants de la Pedra

Lluís Barberà i Guillem

© Abdó i Senent. Els Sants de la Pedra

© Lluís Barberà i Guillem

Julio, 2020

ISBN papel: 978-84-685-4754-1

ISBN epub: 978-84-685-4755-8

Impreso en España

Editado por Bubok Publishing S.L.

Reservados todos los derechos. Salvo excepción prevista por la ley, no se permite la reproducción total o parcial de esta obra, ni su incorporación a un sistema informático, ni su transmisión en cualquier forma o por cualquier medio (electrónico, mecánico, fotocopia, grabación u otros) sin autorización previa y por escrito de los titulares del copyright. La infracción de dichos derechos conlleva sanciones legales y puede constituir un delito contra la propiedad intelectual.

Diríjase a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necesita fotocopiar o escanear algún fragmento de esta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Agraesc a totes les persones que, en algun moment, m’han fet costat i que han col·laborat en l’estudi (que en són moltes).

Índice

Introducció

A) DEFINICIÓ DE FESTA

B) EL MÓN AGRÍCOLA, LA VIDA QUOTIDIANA I LA RELIGIOSITAT POPULAR (SEGLES VIII-XIII). ELS LLAURADORS. EL TERME LLAURADOR

Les comunitats rurals cristianitzades

Els llauradors

La historiografia i el tema del feudalisme i de les comunitats rurals. El matriarcalisme

Les campanes

La religiositat popular (segles VIII-XIII)

“Els Sants de la Pedra”... ¿són un mite?

¿Una festa pagana i, per tant, camperola?

Orígens dels cultes a la fertilitat dedicats a les deesses, abans de la implantació del cristianisme

La cristianització de la festa dedicada a Demèter i el sorgiment dels sants Abdó i Senent

Càstor i Pòl·lux, Demèter i els sants Abdó i Senent. Els diòscurs, els noms i la identificació d’ambdós sants

C) EL VALENCIÀ EN LA RELIGIOSITAT POPULAR

Els goigs, un element religiós i lingüístic clau en la Corona Catalanoaragonesa

La religiositat popular i els goigs durant la primera mitat del segle XVI

La religiositat popular i els goigs a partir del Concili de Trento (1545-1563). El barroc, un estil encara viu

La visió del món i la religiositat, en el món catòlic, des del Concili de Trento (1545-1563)

La conservació del valencià a través de l’Església i de la veu popular

D) DEFINICIÓ DE PATRÓ. EL PATRONAT AGRARI. LES CONFRARIES

Definició de patró. El patronat agrari

Les confraries

E) LLEGENDES I RONDALLES

F) REFRANYS

Sembrar

Forment / Blat / Segar

Birbar / Podar la sarment

Raïm / Vinya / Verema

Pedra / Pedregada

Llaurador / Pagès / Hortolà

Dites, refranys i anècdotes lingüístiques sobre “els Sants de la Pedra”. Creences populars

G) POESIA POPULAR, GOIGS, POESIA HUMORÍSTICA I ALTRES POEMES. L’”ORACIÓ” DE JOAN BAPTISTA ANYÉS (1480-1553)

Fragments dels goigs, de les cobles, de les novenes, d’una oració de l’obra de Joan Baptista Anyés (1480-1553) i dels balls parlats, a partir de la temàtica

Poesia humorística

Altres poemes

L’”Oració” de Joan Baptista Anyés (1480-1553), una oració de Benlloc (la Plana Alta) i una de Gandia (la Safor)

H) CANÇONS RELIGIOSES, CANÇONS POPULARS, DANSES I BALLS PARLATS

Balls i danses tradicionals amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra

a) El “ball de l’Oferta”

b) El ball de bastons, el “ball dels totxets” (Camporrells)

c) Ball de Bot o Ball de Pagès

d) Els balls de plaça valencians, les danses i la dansada (la “dansà”)

e) Els balls i les danses en l’obra “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” (de Joan Baptista Anyés): una mostra de pervivències paganes a hores d’ara vigents

f) El ball de l’escombra

g) Els balls dels hortolans i “el ball de l’envelat”

h) Els balls parlats

i) La moixiganga, un ball estiuenc també relacionat amb la collita de cereals

j) El “dance” de Visiedo (comarca de la Comunidad de Teruel).

I) LA FESTA DELS SANTS ABDÓ I SENENT, “ELS SANTS DE LA PEDRA”, I LA SEUA RELACIÓ AMB LA RELIGIOSITAT POPULAR, EN TOT L’ÀMBIT LINGÜÍSTIC

La festa dels sants Abdó i Senent, “els Sants de la Pedra”, en la Corona Catalanoaragonesa i des del segle XVIII

Religiositat popular en l’àmbit lingüístic

Recuperació de la festa dels sants Abdó i Senent (darrer quart del segle XX en avant)

Entitats que promouen el coneixement cultural dels Sants de la Pedra en els territoris de l’àmbit lingüístic

J) ENDEVINALLES SOBRE FORMENT (O BLAT), RAÏM, COLLITA, PLUJA, PEDREGADA, CALAMARSA, LLAURADOR, HORTOLÀ, PAGÈS, CAMPEROL...

La campana del campanar

El forment (o blat)

El raïm

L’arròs

La taronja

La calamarsa

Aigua de pluja

El cel

Els núvols

La pluja

Els Sants de la Pedra

K) ESGLÉSIES, ERMITES, SANTUARIS, PEIRONS...

L) MUNTANYES, RIUS, SÉQUIES, PARTIDES... TOPONÍMIA

M) SIMBOLOGIA. PINTURA, ESCULTURA I CERÀMICA. ALTRES CAMPS ARTÍSTICS

¿Són una part més del simbolisme sexual?

Posició i descripció física dels sants (segons observem frontalment)

Simbologia (vocabulari històric, literari i artístic)

Simbologia i cultura popular: estacions, cicles, festes, refranys...

Art

a) Escultura

b) Ceràmica

c) Altres camps artístics

N) LA RELIGIÓ I EL CRISTIANISME EN EL SEGLE XXI: dos elements bàsics per a comprendre i per a estimar el nostre passat, el present i per a créixer amb una visió àmplia del terme “tolerància”

Les festes patronals en el segle XXI, més enllà de lo folklòric

La religió i les cultures matriarcals

El cristianisme matriarcalista en la cultura catalana, en la valenciana i en la balear

El cristianisme del segle I com a possible model a seguir en tot l’àmbit lingüístic

Laïcitat i religiositat. El cristianisme “matriarcalista” i lo matriarcal en el segle XXI

a) La identitat d’un Poble

b) Religió matriarcal i “civilització” tecnològica i científica: lo matriarcal, prioritari

c) La religió i lo matriarcal en el País Valencià: un reviscolament, sobretot, des del Poble i des dels pobles, a partir de l’interés per l’etnologia i per la Història

d) La cultura popular unida a la festa matriarcal dels Sants de la Pedra i a la tolerància en el segle XXI: més que una festa religiosa

VOCABULARI

BIBLIOGRAFIA

a) Llegendes, dites, refranys, rondalles, cançons populars, creences i endevinalles.

b) Poesia popular, poesia humorística i altres poemes, goigs, cançons religioses.

c) Llibres, tesis, articles sobre religiositat popular, sobre el cristianisme i d’història. L’església valenciana i la llengua. Publicacions sobre etnologia i sobre la llengua.

d) Articles de blogs i de webs, relacionats amb la celebració de les festes en poblacions. Correus i articles, balls, fotografies, vídeos, jocs, etc. en relació amb als Sants de la Pedra i amb temes agrícoles.

e) Altres

f) Diccionaris i enciclopèdies.

GOIGS, CANTS, HIMNES, COBLES, IMÀTGENS,...

Introducció

El 2 de març del 2020, quan estava començant l’índex d’aquest estudi, recerca iniciada en la primavera del 2005 i a què torní el dia que començà la primavera del 2017, després d’haver-lo arraconat des de feia quasi dotze anys, vingué una dona a ma casa i, en un moment de l’estada, em preguntà:

— ¿En qué trabajas?

— Jo, oficialment, soc pensionista, però, lo que sí que estic fent, des de fa quasi tres anys, és un estudi sobre uns sants que la seua devoció està molt estesa en Catalunya, en les Illes Balears, en el País Valencià i en una part d’Aragó que està al costat de Catalunya. Són una pervivència de lo matriarcal en relació amb la llengua catalana, llengua que es parla en eixos territoris. Podríem dir que “treballe” d’historiador, de recopilador de la cultura popular.

— ¿Aquí, en tu casa? ¿Aquí trabajas?

— Sí, podríem dir que sí. Però, per a investigar i per a accedir a més informació, isc de casa i, per exemple, consulte llibres que estan en la biblioteca, pregunte a persones de la família o a moltes més. I, a més, també telefone a persones que conec o que m’han enviat informació per Internet com també a editorials.

A més, des de que ja portava uns sis o set mesos, entrí més en el tema de lo matriarcal, perquè vaig descobrir que hi havia una relació directa amb la cultura grega, amb la deessa grega de l’agricultura (Demèter). I, després, vaig veure que també n’hi havia... amb la cultura romana i amb el mitraisme, una religió de què agafà molt el cristianisme, quan passà a ser la religió oficial de l’Imperi Romà.

— Interesante.

— Sí, la veritat és que sí. A banda que no esperava que, a través de comentaris de persones de Catalunya, de les Illes Balears i d’ací, valencianes, aplegàs a deduir que, allò de “La maté porque era mía” (que tant es diu en castellà, almenys, ací, en Espanya, perquè forma part de la visió castellana de la sexualitat), entre aquestes persones, això estava molt mal vist, fins al punt que, en les seues relacions amb la parella (i en la seua visió sobre la sexualitat), si bé és la dona qui mana, també és cert que, en les parelles valencianoparlants, la dona atorga moltíssima llibertat a l’home i, per una altra banda, l’home no la tracta com una andròmina, com un trasto, com si la dona fos una espècie de propietat privada de l’home.

La dona, procedent de Colòmbia, estava al·lucinada i, igualment, oberta, sentia una curiositat que jo no havia vist abans en ella.

¡Quina vitalitat i quina obertura tenia hui la dona! ¡Quina evolució i cap a posicions més obertes i amb encert, més suaus!

¡Jo estava flotant!: ella i jo anàvem cap al demà i, com es sol dir, com a bons germans. Si més no, germans en el sentit de receptors a persones amb altres formes de ser i que no tracten de tombar cap persona.

I ara sí, sense més preàmbuls, passem a l’estudi.

Alaquàs, 3 de març del 2020.

A) DEFINICIÓ DE FESTA

La paraula festa té el seu origen en el llatí tardà festa, plural de festum, és a dir, “festiu”, el qual prové de l’arrel de feria, això és, “dia de festa”.

Amb aquest terme, ara en el camp antropològic, fem al·lusió a una solemnitat amb què es commemora el record o l’escaiença d’un esdeveniment important del passat o per a subratllar la transcendència d’un fet actual, i que dona esplai a la gent.

En segon lloc també l’emprem per a parlar del dia en què l’Església o altra religió celebra solemnement la memòria d’un sant, d’una santa, de la Mare de Déu, d’un misteri, etc.

Finalment és un acte col·lectiu o, fins i tot, un dia o més, en què s’aprofita el record del passat per a viure en comunitat i, així mateix, per a acollir a persones procedents d’altres barris, poblacions, països, cultures, etc., bé en un barri, bé en una població, bé en un espai geogràfic més gran, acompanyat d’activitats cultuals, espirituals, joioses, musicals o, per exemple, culturals, u dels objectius de la qual és manifestar la identitat del col·lectiu o de la població, crear fermesa i esperit comunitari i, fins i tot, transmetre-la a les generacions següents i mostrar-la a les persones que provenen d’altres poblacions i de cultures diferents, mitjançant una actitud de tolerància. Com llegim en l’article “La Festa Major” (https://www.diba.cat/web/exposicio-la-festa-major), escrit -per Bienve Moya, estudiós de la cultura catalana, en la web de la Diputació de Barcelona, “la festa és una eina bàsica per a la socialització de les generacions i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials.

(...) cada comunitat local, generalment en funció de la seva dedicació laboral, solia estar sota la protecció d’un sant o altre.

Així, on [= en] les poblacions on l’horta era la dedicació predominant, és habitual trobar festes majors dedicades a sant Abdó i Senén (sant Nin i Non1), sants protectors dels hortolans (...). Cal dir, però que avui, allò que més celebrem en les nostres festes majors, embolcallat en aquest paquet simbòlic i al·legòric memorial, és la pròpia existència de la vila com a xarxa de relacions dels seus ciutadans i ciutadanes”.

A més, en paraules tretes de l’entrada “Diari de Santes: Amb la rauxa necessària i el seny imprescindible” (http://joanantonibaron.blogspot.com/2006/diari-de-santes-amb-la-rauxa-necessria), escrit de Joan Antoni Baron Espinar, publicat en el seu blog “Joan Antoni Baron”, sobre el significat de les festes, i que parlen sobre què les afavoreix i sobre el sentiment d’identitat, hi ha que “Sense rauxa no hi ha possibilitat de festa. Si no som capaços de superar els convencionalismes ordinaris i el sentit del ridícul, difícilment podrem gaudir de la festa. Rauxa i sentiment. Que també calen els sentiments. Sentiment de sentir-se ciutadà. De compartir la festa amb la resta dels ciutadans.

(...) És, aleshores, el moment del seny. Del seny individual que ens diu quins són els límits.

(...) Identificar-se amb la festa és un elements de cohesió ciutadana important. Els sentiments tornen a jugar un paper decisiu a l’hora de la col·lectivitat. I el sentiment d’identitat, de pertànyer a un col·lectiu pot ser fonamental per salvaguardar la convivència”.

A tot açò, afegirem que, en paraules de Francisco Javier Fernández Conde, en el llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, “En los ambientes culturales conocidos, tanto en la Antigüedad como en el Medievo2, la fiesta ha sido, y sigue siendo, el tiempo sagrado por excelencia. La fenomenología de lo sagrado y de la religiosidad describe siempre las celebraciones festivas, con una cronología fija en los calendarios vigentes, reproduciendo, con mayor o menor claridad, la capacidad creadora de los ‘primeros tiempos’, aquel período mítico o ‘histórico’ en el que la divinidad había desplegado sus infinitas virtualidades creadoras” (p.409).

Aquest “temps sagrat”, que abans del triomf del capitalisme era molt extens i, fins i tot, ocupava una part important dels dies de l’any, abraçava, per exemple, moltes festes agrícoles relacionades amb l’any com un cicle (detall propi del model de vida que predominava, el matriarcalista) i que, a hores d’ara, han donat pas, en molts casos, tant a la introducció de festes de caràcter civil, com a l’ajornament d’aquestes festes religioses fora dels dies històrics (per exemple, amb la finalitat d’acollir més persones, com ara, en zones rurals on a penes hi ha habitants que residesquen contínuament, com ha ocorregut, en més d’una població, amb la dels Sants de la Pedra), com al tractament d’aquestes festes, sobretot, des de la part lúdica, de manera que deixen a banda, en més d’un cas (i, com a resultat d’un ambient menys religiós i menys obert a lo mitològic i a lo matriarcal), el fons religiós.

En aquest sentit referit a la festa i al seu caràcter religiós, en un missatge que m’envià Bienve Moya (per correu electrònic, l’11 de gener del 2019), hi ha que “La Festa, tal com l’entenem nosaltres (i els nostres correligionaris), té, encara, molt de religió, entenent-nos, de religió antiga (...).

No concebem la festa com un mer entreteniment, no la concebem sense un ritual dramàtic (inclús catàrtic) que fa participar als seus celebrants, festers (a uns més directament i a d’altres en l’ànim) en l’esdeveniment (la seva posada en escena), i en la seva preparació i revisió cíclica.

Per tant, la festa queda molt lluny, i no participa gens, del concepte d’oci de la societat de consum, inclús del valor que, en la societat del benestar, se l’hi hagi pogut donar a aquest concepte: oci, oci cultural, oci creatiu...” .

I, quasi a final de l’escrit, comenta que, “a vegades, advertim que quan la festa es fa profana i perd aquells valors de religiositat antiga, cultural i social: ritual escenogràfic, participació activa, perspectiva social: de relligar la comunitat, podem dir que l’estem profanant?”.

A continuació, farem un puntuació i direm que “profanar”, si partim del “Nou diccionari de la llengua catalana”, de J. B. Xuriguera (editat per Claret en 1993), vol dir “No tractar amb la deguda reverència (les coses sagrades), violar-ne la santedat”, i que “profà”, com ara, en el “Diccionari etimològic manual”, de Jose Moran i de Joan A. Rabella (Edicions 62, 1a. ed., 1999), prové del llatí profanu, -” (“no sagrat”, “sacríleg”) i que deriva de fanum, -i (“temple”), detalls que em recorden el passatge del Nou Testament en què Jesús mamprén, dins del temple, contra els qui tractaven de convertir-lo en un mercat i, així, lluny del seu paper religiós, passatge bíblic que, per tant, podem dir que és vàlid a hores d’ara i per a aquest tema.

Finalment, Bienve Moya-Domènech escriu que “això són quatre notes a llum del que vaig advertint pel meu compte, i de les converses i dubtes que vaig sostenint amb tots vosaltres.

Què us sembla?”.

Eixe mateix dia, 11 de gener del 2019, li responguí a la pregunta final, després d’haver llegit l’escrit. Li deia que eixes línies seues, com les d’un altre document que m’havia enviat adjunt, tots dos “sobre festa i religió” (sic, el tema del correu), “em semblen coherents i, respecte al de la festa, coincidesc plenament amb lo que escrius, sobretot, sobre el significat de la festa no religiosa, a hores d’ara”,

No obstant això, com hem pogut extraure durant la recerca, hi ha poblacions on encara perdura l’interés per les arrels culturals i també pel major coneixement de l’origen de les festes, com ara, les dels Sants de la Pedra, amb la intenció d’eixamplar el sentiment comunitari i de mantenir, a més, la identitat, fins i tot, en lo cultural.

Així, en un llibret de festes de Banyoles (població catalana de la comarca del Pla de l’Estany), del 2018, titulat “Sant Abdó i Sant Senén. Festa Major del Terme”3, on es celebra, en paraules de Miquel Noguer i Planas, alcalde de Banyoles (amb el seu “Saluda de la festa” ), té lloc “una festa centenària”, “el reflex d’una de les nostres tradicions locals, imprescindibles per a entendre la nostra identitat.

Així doncs, mantenir les tradicions ens fa ser forts com a país. Una ciutat i un país que mantenen les tradicions són els que tenen futur” (p. 5).

Però no sols mitjançant les festes sinó també a través de la investigació sobre la història (i que ací retoquem una miqueta el text, però sense alterar les paraules), com escriu Romà Francés i Berbegal, en l’article “Consideracions i relació descriptiva de la Vall de Biar a les darreries del segle XVIII” (publica en la revista-programa de les Festes Majors del Camp de Mirra, de 1995, i que m’envià en desembre del 2018), es tracta de posar “atenció i fidelitat a la nostra hi[s]tòria” i de “mantindre i consolidar d’una manera col·lectiva aquestos elements mínims d’unitat i cohesió entre aquestos pobles d’una mateixa història, cultura, tradicions i també manera d’entendre la vida”, en lloc de permetre una continuada despersonalització.

Per això, com comenta unes línies després Romà Francés, “Tenim el deure inajornable de recuperar les nostres senyes d’identitat en la nova configuració autonòmica, afiançant-nos a allò que en realitat és nostre. Un exemple antic deia: lo primer és lo primer, i lo primer va endavant”.

Dos missatges, el de Banyoles i el de Biar, igualment interessants i que afavoreixen que anem un poc més lluny de lo que rebem sovint en els mitjans de comunicació social o mitjançant els patrocinadors de festes patronals, més d’una vegada presentades com a “populars” i, així, com si no tinguessen un origen religiós.

Al cap i a la fi, aquest interés per les arrels i que hi haja un mena d’esperit emprenedor que promoga la difusió cultural i que contribuesca a crear esperit de comunitat, va en línia amb paraules com les que podem llegir en “Pòrtic”, per mitjà d’un escrit de Mn. Joan Roig i Montserrat dins del llibre “Els Sants Abdó i Senén: documentació, gojos i iconografia”4, de Juan José González Pla i de Josep Dionís Martínez (editat per la Junta de la Confraria dels Sants Patrons Abdó i Senén – Sagunt, any 2000): “Un poble que vulga sobreviure cal que mantinga les arrels, les ha de cultivar, les ha de conéixer. Les arrels dels pobles no són altres que la seua fe, la seua història, les seues tradicions... i no cal dir que a les arrels, a la base de Sagunt, hi ha la devoció als gloriosos Sants de la Pedra Abdó i Senén, amb el seu patronatge sobre els llauradors i amb la seua antiga confraria”. Aquestes paraules referents a Sagunt (ciutat de la comarca del Camp de Morvedre), també són aplicables per a moltes poblacions, fins i tot, a les que tenen molt arrelada les confraries (com ara, Banyoles), o bé actes festius des de fa dècades, i per a qualsevol cultura.

Tornant al llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X), l’autor afig que el cristianisme, amb el pas dels anys, ha acollit celebracions antigues i anteriors al naixement (i al triomf) del cristianisme “en las que acontece el fenómeno de evangelización o aculturación de la cosmovisión5 cristiana. El préstamo mutuo de los rituales festivos tradicionales, precristianos o indígenas, y de los cristianos, ha propiciado y provocado el origen de muchas celebraciones que constituyen un capítulo abigarrado6 y destacadísimo de la religiosidad popular medieval” (p. 410). De fet, per exemple, la festa dels Sants de la Pedra, com podem llegir en el llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, de Mn. Martirià Brugada i Clotas, editat pel Centre de Pastoral Litúrgica (1a. edició, 2004), vinculada a les tasques agrícoles, començaria a introduir-se amb força en el segle XV: “Fou el 1377 quan el bisbe de Girona, Bertran de Mortrodon, decretà que es pregués als dos sants per la prosperitat de la terra i de l’agricultura. La crítica situació del moment s’ho valia. El decret propagador del bisbe donaria els seus resultats arreu de Catalunya, a les terres del Regne de València, a les Balears, a l’Aragó i a altres indrets” (pp. 20-21).

Moltes de les festes que es celebren en l’any, i, en aquest cas, la dels Sants de la Pedra, tenen lloc en estiu, i, concretament, en u dels dos primers mesos d’aquesta estació (en juliol), quan es considera (com ho manifesten molts refranys), que encara està activa la faena del camp relacionada amb la collita del forment i d’altres cereals i, a més, abans de l’entrada d’agost, mes principalment relacionat al raïm i, en molts casos, a l’inici de la verema (la qual, simbòlicament, es presenta en setembre). En altres paraules, la festivitat (30 de juliol) i la festa dels Sants de la Pedra (fins i tot, en el segle actual), solen coincidir amb la “plena joventut” del calendari agrícola.

Quant a l’any agrícola, direm que Francisco Javier Fernández divideix el calendari en tres apartats i, en el segon, inclou la primavera i els dos primers mesos de l’estiu. Altres fonts consultades, només el divideixen en dues parts, la de creixement de llum (així com en la vida biològica ho fem del naixement a la joventut) i la de decreixement solar (equivalents, en la vida humana, a les etapes de l’edat adulta i de la vellesa). M’incline per la segona, la del creixement i la del decreixement tot i que hi ha hagut una relació metafòrica entre les estacions i les distintes parts de la vida humana: primavera / infantesa, estiu / joventut, tardor /adultesa, hivern / vellesa. El motiu pel qual preferesc aquesta és perquè hi ha molts personatges mitològics i religiosos que lliguen amb aquesta dualitat (per exemple, Demèter i Persèfone, Sant Joan Baptista i Jesús..) i crec que els Sants de la Pedra en són un exemple més.

Si bé la primera part de l’estiu està més relacionada amb l’acció i amb la faena (juny i la corbella o la falç al puny) i amb la collita del forment (la qual prossegueix en juliol), la segona (agost i setembre), ja ho estan més bé amb el declivi de les hores de sol, amb el most (com ho mostren molts refranys d’agost) i a la verema (ben clàssica del mes de setembre i, puntualment, també de les primeres setmanes d’octubre). Tot això explicaria per què, en paraules de Francisco Javier Fernández, en la primavera i en l’estiu, “En España y en casi todas partes, dentro de las coordenadas de la cultura occidental sobre todo, se creía que (…) estaba situado el momento álgido de la fecundidad vegetal y animal” (p. 411).

En canvi, per a aquest estudiós de la religiositat medieval, “El tercer ciclo de este calendario de inspiración agraria, situado cronológicamente en los últimos meses del verano y en los umbrales del invierno, es lógicamente el relacionado con las labores de recolección, un período decisivo para la subsistencia de sociedades dependientes primordialmente de la tierra” (p. 411). I és que, sobretot, des de setembre (i més, quan encara no estava present el canvi climàtic que ara vivim), les persones ja miraven més de cara a l’hivern, a la roba de mànega llarga i d’entretemps, o bé al retorn a la preparació per a l’any següent i a una acció més passiva, i apareixerien, com ara, la festa de Tots Sants (amagar el ventall i traure els guants7, 1 de novembre) i d’Advent (les quatre setmanes anteriors a la celebració del dia de Nadal, 25 de desembre). Sobre el tema del calendari agrícola, ja en parlarem, de manera més esplaiada, en l’apartat “Els llauradors”.

Així mateix direm que, amb unes paraules molt encertades sobre la idea de festa, i amb què estic d’acord, Francisco Javier Fernández parla d’un “folklore de cada pueblo, con elementos muy repetidos y con valencias y capacidades significativas en todas o casi todas las culturas que se resisten a ser circunscritas en épocas o períodos históricos ‘clásicos’ y cerrados” (p. 412).

I, finalment, per a entendre millor l’esperit amb què es celebraven festes religioses com la dels Sants de la Pedra (i, si més no, fins a ben avançat el segle XX, sobretot, per la gran influència que tingué la filosofia de l’aplicació de les línies a seguir que sorgiren del Concili de Trento), inclourem unes paraules tretes del llibre “Memòries d’un capellà del segle XVIII”8, títol amb què Emili Casanova (per mitjà de la transcripció, del 2002, d’una obra de Josep Esplugues, “Per a el bon govern de esta església”9, lingüísticament adaptada), exposa unes memòries d’un mossén valencià del segle díhuit, Josep Esplugues (1705-1787), qui feu de rector de Montaverner (la Vall d’Albaida) entre 1731 i 1787 i que, a més, es mostrà a favor del valencià. En aquesta obra, hi ha una introducció que aporta informació molt interessant, sobretot, perquè ens presenta una visió diferent del segle de les Llums: “El concurs i la alegria fonc universal. En lo poble es discorria que a penes faltaria algú a esta funció tan desitjada. Tots vitorejaven al temps de clavar eo assentar la primera i demés pedres10 fent-se harmonia entre el cor que cantava el psalm i el comú de grans i xics que vitorejaven, ni faltà concurs de forasters de pobles circumveïns que, noticiosos de esta funció, acudiren i celebraren juntament en los veïns. També es despararen molts trons de arcabussos i escopetes per a que tot ajudara i fóra major i més publicada la festa. Començada ja la obra i desahogada la alegria que mostraren en sos vítors i llàgrimes de no pocs ànimos devots i piadosos, entonà allí el retor en acció de gràcies el himne Te Deum Laudamus que continuà el cor cantant hasta entrar la processó hasta el altar major de la església a on concluït digué el retor les oracions pròpies de acció de gràcies de la Mare de Déu, dels Apòstols Titulars i dels Sants Màrtirs Patrons11, en què es donà fi a la funció” (p. 131).

1. Els sants Abdó i Senent també són coneguts, popularment i en molts llocs, com “els Sants de la Pedra” i, en diverses poblacions de les Illes Balears, com Sant No i Sant Ne.

2. En valencià, Edat Mitjana. Tradicionalment, en els estudis relacionats amb la Història, es coneix com Edat Mitjana el període que va de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (any 476) a la caiguda de Constantinoble, la capital de l’Imperi Bizantí (en l’any 1453), imperi que havia sorgit arran de la divisió de l’Imperi Romà en dues parts.

3. “Sants Abdó i Senén. Festa Major del Terme. Patrons de la Pagesia i del Terme de Banyoles i comarca. Dies 28, 29 8 30 de juliol de 2018”, és el títol complet. Agraesc la col·laboració de Miquel Rustullet Noguera, qui me l’envià per correu, pocs dies després de la celebració de les festes. El nom de Terme fa referència a una de les zones de la ciutat de Banyoles, població situada en el Pirineu català.

4. Agraesc la generositat de Josep Dionís Martínez, u dels autors del llibre, qui me’n donà un exemplar per correu, en el 2018.

5. Forma d’entendre el món i la vida.

6. Bigarrat, barrejat, diversificat.