La rialla roja

Leonid Andréiev

LA RIALLA ROJA

FRAGMENTS D’UN MANUSCRIT TROBAT

Traducció de Jaume Creus

Primera edició: novembre 2021

© de la traducció, Jaume Creus

© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125144-4-5

Producció de l’ePub: booqlab

Disseny i maquetació: Eduard Vila

Correcció: Helena Castells Savall

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

PRIMERA PART
Fragment 1

…follia i horror.

Vaig sentir això per primera vegada quan anàvem pel camí d’Ensk, durant deu hores ininterrompudes, sense detenir-nos, sense reduir la marxa ni recollir els caiguts, abandonats a la mercè de l’enemic que, movent-se darrere nostre en una densa massa compacta, al cap de tres o quatre hores esborraria les petjades dels nostres peus amb els seus. Feia una calor sufocant. No sé quants graus devien ser: quaranta, cinquanta o més; tan sols sé que era constant, desesperadament igual i intensa. El sol era tan enorme, tan ardent i terrible, que era com si la Terra se li hagués acostat massa i hagués de consumir-se immediatament enmig d’aquell foc implacable. I els ulls no hi veien. Les petites i contretes pupil·les, petites com llavors de rosella, cercaven inútilment l’ombra sota la protecció de les parpelles tancades: el sol travessava la prima membrana i penetrava al turmentat cervell amb una llum sangonosa. Malgrat tot, era molt millor això, i durant una bona estona, potser unes quantes hores, vaig estar caminant amb els ulls tancats, sentint com al meu voltant es movia la tropa: el pesant i desigual trepig de peus i peülles, el grinyolar de rodes de ferro que esclafaven la grava, el feixuc i entretallat alenar o el sec esclafit dels llavis. Però no vaig sentir ni una sola paraula. Tothom callava, com si el que es desplaçava fos un exèrcit de muts, i quan algú queia, ho feia en silenci, i els altres s’entrebancaven amb el seu cos, queien i s’aixecaven en silenci i, sense donar-hi una ullada, continuaven endavant, com si a part de muts també fossin sords i cecs. Jo mateix vaig entrebancar-me i caure alguns cops, i llavors involuntàriament obria els ulls, i el que veia em semblava una cruel ficció, el deliri aclaparador d’una terra embogida. L’aire rescalfat tremolava, i sense fer soroll, com disposades a fondre’s, tremolaven les pedres; i les llunyanes fileres de gent que omplia el camí, canons i cavalls, se separaven de la terra i sense fer soroll belluguejaven com gelatina, com si no fossin éssers vius, sinó un exèrcit d’ombres descarnades. Un sol enorme, proper i terrible encenia en el canó de cada fusell, en cada peça de metall, milers de petits sols enlluernadors que per totes bandes, pels costats o per sota, s’introduïen als ulls com foc incandescent i aguts com puntes de baionetes roents. A més, la calor eixuta, abrusadora penetrava dins mateix del cos, als ossos, al cervell, i a voltes semblava que damunt de les espatlles es balancejava no pas un cap, sinó una mena de bola insòlita, pesant i lleu alhora, aliena i terrible.

I llavors... llavors, de cop, vaig recordar casa meva: el raconet de l’habitació, empaperat de blau, i la polsegosa i intacta gerra a la meva tauleta... la meva tauleta de nit, amb una pota més curta que les altres dues, sota la qual havia col·locat un tros de paper doblegat. I a l’estança contigua, però sense veure’ls, era com si hi hagués la meva dona amb el nostre fill. Si hagués pogut cridar, hauria cridat, tan extraordinària resultava aquella imatge senzilla i calma, aquell tros empaperat de blau i la gerreta polsegosa i intacta.

Sé que em vaig aturar, tot alçant els braços, però el de darrere meu em va donar una empenta; jo de seguida vaig reprendre la marxa cap endavant, apartant la gentada, afanyant-me cap a algun lloc, sense sentir ni calor ni fatiga. Vaig caminar així molta estona, entre inacabables i silencioses fileres, amb clatells vermells, abrusats, al davant, gairebé tocant sense forces les guarnides baionetes ardents, fins que pensar en el que estava fent i cap on anava tan apressat em va aturar de cop. Amb la mateixa pressa em vaig girar cap a un costat, vaig travessar un espai lliure, vaig escalar una mena de talús i, preocupat, em vaig asseure en una pedra, com si aquella pedra aspra i calenta fos l’objectiu de tots els meus anhels.

I aleshores, per primera vegada, me’n vaig adonar. Vaig veure clarament que aquella gent que caminava en silenci sota l’esclat del sol, mig morts per culpa de la fatiga i la xardor, balancejant-se i caient... que tot és una absurda follia. Ells no saben on van, no saben per què fa el sol que fa, no saben res de res. No tenen un cap sobre les espatlles, sinó unes boles estranyes i esgarrifoses. Vet aquí un que, com jo, apressat, s’obre pas entre les files i cau; i ara un altre, i un tercer. I mira, per damunt de la tropa s’alça el cap d’un cavall amb els ulls vermells i enfollits, i amb el morro badat, ensenyant les dents, com insinuant un terrible i insòlit crit, la bèstia s’encabrita i cau, i per un instant en aquest lloc s’agombola tot de gent, se senten unes veus ronques i seques, una breu detonació i, tot seguit, de nou la silenciosa, la inacabable marxa. Fa una hora que sec en aquesta pedra i van passant tots pel meu davant, i tremolen la terra i l’aire, i les llunyanes files fantasmals. Novament se’m fica a dins la xardor que tot ho resseca. I ja no recordo què m’imaginava fa un instant; i pel meu davant passen i passen i no entenc pas qui són. Fa una hora em trobava sol, assegut en aquesta pedra, i ara ja tinc al voltant un munt de figures grises: uns jeuen i s’estan immòbils, podrien estar morts; uns altres s’estan asseguts i miren estupefactes els que van passant, com faig jo. N’hi ha que tenen armes i semblen soldats, d’altres van despullats gairebé del tot i se’ls veu la pell del cos d’un vermell tan moradenc que no hi ha qui vulgui mirar-la. No gaire lluny de mi, n’hi ha un que jeu de bocaterrosa, ensenyant l’esquena nua. Per la manera indiferent de descansar la cara sobre la pedra cantelluda i ardent, per la blancor de la palma de la mà caiguda és evident que és mort, però té l’esquena d’allò més vermella, com la d’un viu, i només un lleu matís groguenc, com de carn fumada, parla de la mort. Voldria apartar-me’n, però no tinc forces, i vaig mirant, tot gronxant-me, les fileres inacabables dels que desfilen com fantasmes vacil·lants. Per l’estat del meu cap sé que de seguida m’agafarà un cop de calor, però l’espero tranquil·lament, com en un somni, on la mort només és una etapa del camí de meravelloses i enrevessades visions.

I veig com de la gernació es destaca un soldat i es dirigeix decididament cap al nostre lloc. Per un instant desapareix en una fondalada, i quan en surt i de nou prossegueix, ho fa amb passes insegures, alguna cosa terminal es nota en els seus intents d’aplegar els seus membres desllorigats. Ve tan de dret cap a mi que, enmig de la feixuga somnolència que m’alenteix el cervell, m’espanto i li pregunto:

—Què vols?

S’atura com si només hagués esperat les paraules i es queda palplantat, enorme, barbut, amb el coll esquinçat. No porta armes, els pantalons se li aguanten per un sol botó, i pels estrips se li veu la carn blanca. Té els braços i les cames desllorigats i és evident que fa el possible per recompondre-se’ls, però no se’n surt: aixeca els braços i de seguida li cauen.

—Què et passa? Val més que seguis —li dic.

Però continua palplantat, mirant de recompondre’s inútilment, en silenci, i em mira. Jo, de forma involuntària, m’alço de la pedra i, tentinejant, el miro directament als ulls... hi veig un abisme d’espant i demència. Tots tenim les pupil·les contretes, però ell les té del tot dilatades: quin mar de foc deu veure a través d’aquestes enormes finestres negres! Pot ser que m’ho sembli a mi, pot ser que en la seva mirada només hi hagi mort... però no, no m’equivoco: en aquestes insondables pupil·les negres, circumdades per una fina rodoneta taronja com la dels ocells, hi ha molt més que mort, molt més que l’horror de la mort.

—Ves-te’n —li crido, retrocedint—. Ves-te’n!

I com si només esperés aquestes paraules, em cau al damunt i em fa perdre l’equilibri en trepitjar-me, tot ell enorme, desllorigat i sense veu. Jo, amb un estremiment, allibero els peus que em té aixafats, faig un salt i vull fugir on sigui, apartat de la gent, a la llunyania assolellada, inhabitada, tremolosa, i és quan tot d’una a l’esquerra, a la part alta, esclata un tret i immediatament després, com un eco, dos més. Per algun lloc sobre el meu cap passa rabent una granada amb una múltiple veu de joiós xiulet, xiscle i estrèpit.

Ens han envoltat!

Ja s’ha acabat la calor mortal, res de por ni fatiga. Els meus pensaments són clars, les meves idees precises i vives; quan, esmaperdut, m’uneixo a les files tot just reorganitzades, veig rostres radiants i com alegres, sento veus ronques però fortes, ordres, bromes. El sol sembla que vagi més alt per no molestar tant, com si s’hagués amansit i velat... i novament amb alegre xiulet, com una bruixa, talla l’aire una granada.

M’hi he acostat.

Fragment 2

...gairebé tots els cavalls i artillers. A l’octava bateria també. A la nostra, la dotzena, al final del tercer dia, quedaven només tres peces d’artilleria —la resta, abatudes—, sis artillers i un oficial: jo. Feia vint hores que estàvem sense dormir, sense menjar, tres jornades d’esclats i xiscles satànics que ens cobrien amb un núvol de follia, aïllant-nos de la terra, del cel, dels nostres... i nosaltres, els vius, vagàvem com somnàmbuls. Els morts jeien ja tranquils, però nosaltres canviàvem de lloc, fèiem la nostra feina, parlàvem i fins i tot rèiem, i érem com somnàmbuls. Els nostres moviments eren segurs i ràpids, les ordres clares, executades amb precisió... però si de cop i volta haguessin preguntat a cadascú qui era, probablement no hauríem trobat resposta dins del cervell emboirat. Com en els somnis, tots els rostres semblaven coneguts de feia temps, i tot el que passava semblava igual de conegut, entenedor, ja viscut abans; però quan jo començava a mirar-me atentament un rostre o una peça d’artilleria o sentia algun esclat tot em sorprenia per la seva novetat i el seu misteri infinit. La nit queia sense adonar-nos-en, i abans de tenir temps de veure-la i de quedar admirats preguntant-nos d’on havia sortit, ja tornava a cremar el sol damunt nostre. I només pels que arribaven a la bateria ens podíem assabentar que el combat havia entrat en el seu tercer dia, per oblidar-ho tot seguit; ens semblava que tot plegat era un sol dia sense final, sense començament, ara fosc, ara clar, però igualment incomprensible, igualment borrós. I cap de nosaltres temia la mort, perquè ningú no comprenia què era allò de la mort.

A la tercera o quarta nit, no ho recordo, em vaig ajaçar un moment a tocar del parapet i tan bon punt vaig tancar els ulls ja se’m va aparèixer la coneguda i insòlita imatge de sempre: el tros de paper pintat blau i la gerreta polsegosa plena d’aigua intacta sobre la meva tauleta. I a l’habitació contigua —jo no els veia— semblava haver-hi la meva dona i el fill. Ara, però, a la taula cremava un llum amb pantalla verda, que volia dir que era la tarda o la nit. La imatge es mantenia immòbil, i durant força estona, amb molta calma i molta atenció, vaig estar mirant com jugava la flama al vidre de la gerreta, contemplant el paper pintat i preguntant-me per què no dormia el nen: ja era de nit i per a ell hora d’anar a dormir. Després tornava a contemplar el paper pintat, tots aquells arabescos, les flors argentades, reixes i tubs... mai no hauria dit que coneixia tan bé la meva pròpia habitació. De vegades obria els ulls i veia el cel negre amb algunes franges d’un roig de foc i els tornava a tancar, i de nou contemplava el paper pintat, la gerreta brillant, i de nou pensava per què no dormia el nen: ja era de nit i hauria de ser a dormir. Un cop, no lluny de mi, va explotar una granada que em va sacsejar els peus i algú va cridar fort, més fort que la mateixa explosió, i vaig pensar: «Algú l’ha dinyat!», però no em vaig aixecar ni vaig treure els ulls del paper pintat blau i la gerreta.

Després em vaig alçar, em vaig posar a caminar, vaig donar ordres, observar els rostres, rectificar la mira, i tot sense parar de pensar: per què no dorm el nen? Un cop l’hi vaig preguntar a un enllaç, i ell em va explicar llargament i amb tot detall no sé ben bé què, tots dos vam fer que sí amb el cap. I ell encara va riure, tot arquejant la cella esquerra i picant l’ullet maliciosament a algú del darrere. Però al darrere només es veien les plantes d’uns peus... i res més.

Aleshores ja s’havia fet de dia i de sobte es posà a ploure. La pluja, com a casa nostra, era l’aiguat de costum. Va ser tan inesperada i inoportuna, i nosaltres temíem tant la humitat, que vam deixar estar les armes, vam deixar de disparar i vam mirar d’amagar-nos allà on fos. L’enllaç amb qui acabava de parlar es va ajaçar sota la curenya d’un canó i es va estar allà arronsat, tot i que podia quedar esclafat en qualsevol moment, un artificier gras es va posar a despullar un cadàver ves a saber per què, i jo em vaig posar a donar voltes per la bateria, buscant no sé si un impermeable o un paraigua. I de cop i volta, damunt de tot aquell espai immens, on queia la pluja des d’un núvol amenaçador, es va abatre un silenci extraordinari. Un obús de metralla ressagat xiulà i explotà, i es va fer el silenci —un silenci tal que es podia sentir com panteixava el gras artificier i com tamborinava la gotellada sobre les pedres i els canons—. I aquell plovisqueig silenciós i menut, que recordava la tardor, la sentor de terra humida i la calma —que semblava interrompre per un instant aquell malson sagnant i salvatge—, en mirar el canó humit i brillant per la pluja, de sobte, estranyament, de forma inesperada, em va fer pensar en alguna cosa agradable i tranquil·la de la meva infantesa o del meu primer amor. Però al lluny, especialment fort, va ressonar el primer tret i es va dissipar l’encant d’aquell instant de silenci; amb la mateixa precipitació amb què tothom s’havia posat a recer, van començar a sortir ara dels seus amagatalls; l’artificier gras cridava algú; va tronar un canó, i tot seguit un altre, i novament es va instal·lar la densa boira sagnant que cobria els esgotats cervells. Ningú no va notar quan va parar de ploure, només recordo que sobre l’artificier, tocat de mort, sobre el seu rostre groc d’obès, l’aigua anava lliscant... la pluja probablement va durar força estona...

...Davant meu tenia un jove soldat voluntari, la mà dreta a la visera en salutació militar, que m’informava que el general ens demanava resistir només dues hores, que ja arribaven els reforços. Jo encara pensava per què no dormia el meu fill, i vaig respondre que podia resistir el que fes falta. Però llavors no sé per què em va cridar l’atenció el seu rostre, segurament per la seva extraordinària i sorprenent pal·lidesa. Mai no havia vist una cara tan blanca com aquella, fins i tot els morts tenen més color a la cara que aquell jove barbamec. Devia ser que pel camí, venint cap a nosaltres, havia patit un fort espant i no se n’havia refet; i si no es treia la mà de la visera devia ser perquè aquest gest senzill i habitual li treia de sobre la por demencial.

—Estàs espantat? —li vaig preguntar, tot tocant-li el colze.

Però el colze era com de fusta, i ell mateix somreia dolçament i callava. Més ben dit, només als llavis li tremolava el somriure, perquè en els ulls sols hi havia joventut i por, i res més.

—Estàs espantat? —vaig repetir afectuosament.

Els llavis li tremolaven mentre intentaven pronunciar una paraula, i en aquell instant va succeir una cosa incomprensible, monstruosa, sobrenatural. A la galta dreta vaig notar un buf càlid, un ventet que em va fer trontollar amb força... i res més, però davant dels meus ulls, en comptes de la cara pàl·lida hi havia alguna cosa curta, plana, roja, d’on rajava tot de sang, com d’una ampolla destapada, com les que surten dibuixades en els cartells d’anunci. I en aquella cosa curta, roja, degotant, encara hi perdurava una mena de somriure, una rialla sense dents —la rialla roja.

Ja la coneixia, jo, aquesta rialla roja. La buscava i l’havia trobat, aquesta rialla roja. Ara entenia què hi havia en tots aquells cossos desfigurats, mutilats, estranys. Era la rialla roja. Es trobava al cel, al sol, i aviat s’escamparia per tota la terra, la rialla roja!

I ells, diligents i tranquils com somnàmbuls...