Aquesta nit no parlis amb ningú

Aquesta nit no parlis amb ningú!

núm.26

Josep Sampere

AQUESTA NIT NO PARLIS
AMB NINGÚ!

Ed. Males Herbes

2016

Primera edició: octubre 2015

Segona edició: gener 2016

©Josep Sampere Martí

© Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1,2,

08012, Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125058-4-9

PRODUCCIÓ DE L’EPUB: booqlab

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Cristina Carbonell Vilalta

Col·lecció coordinada per Ricard Planas i Ramon Mas

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial

d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o

futur –incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’Internet– i la distribució

d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

ÍNDEX

L’Òscar i les noies,

L’Àngel i les noies,

L’Eduard i les noies,

Aquesta nit no parlis amb ningú!,

No et vull veure,

L’Àngel i la Martina,

Cèlia etcètera etcètera,

Cinema mut,

L’altra cara de l’Àngel,

L’altra cara de la Martina,

Màscares,

Metamorfosi,

Un monòleg de l’Òscar,

No és un adéu per sempre,

Love story,

Ni prou silenci, ni prou flors,

El darrer acte,

El darrer monòleg,

1. L’Òscar i les noies

L’Òscar Malet va interpretar el seu monòleg de terror en un teatre gran d’una ciutat petita. Els espectadors eren escassos però generosos: no li van plànyer aplaudiments i van sortir satisfets i esfereïts. En acabat, l’actor va signar uns quants autògrafs i va instal·lar-se, com de costum, en una taula del bar.

Esperava, a contracor, l’inevitable.

Pel gran finestral modernista (tot era gran, en aquell teatre), va veure que s’encenien els fanals de l’avinguda vorejada d’arbres despullats. «Es fa fosc abans d’hora, a les ciutats com aquesta?», va pensar. La tardor li feia venir reflexions que semblaven pensaments pansits. Després va dir-se: «Potser que torni a l’hotel, abans no sigui massa tard».

Aquell «massa tard», que no tenia res a veure amb l’hora, li va provocar esgarrifances. Com de costum.

Encara no havia esbrinat el motiu exacte de la seva por, però en tenia un vague pressentiment.

I quan ho pressentia, gairebé sempre ja era massa tard. Se’n va adonar en veure que se li acostava una noia. O, més aviat, «la noia». Totes s’assemblaven força: n’havia conegut unes quantes, en ciutats petites com aquella. Gairebé mai no li demanaven autògrafs. Esperaven que el teatre es buidés i es posaven a l’aguait. Esperaven que sortís. Esperaven pacientment que es prengués un parell de copes. Aleshores se li acostaven i trencaven el gel amb la mateixa broma o alguna variant:

—També estàs sol, fora de l’escenari?

És el que li va preguntar «la» noia, aquell capvespre de tardor en què, segurament, ja era massa tard.

L’Òscar va aixecar els ulls i va dirigir-li una mirada suplicant. «Vés-te’n», li va pregar en silenci. «Vés-te’n.»

Tots dos, però, ho van interpretar malament: ell no va interpretar bé la mirada (dos gintònics perjudiquen bastant l’expressivitat d’un actor) i ella en va confondre el significat.

—Vols que et faci companyia una estoneta?

L’Òscar hauria pogut desanimar-la amb qualsevol excusa, però en el fons es negava a creure que allò pogués tornar a passar. Suposant, no cal dir-ho, que hagués passat mai. Per tant, temptava la sort: es volia convèncer que no era possible que allò, fos el que fos, es repetís. Convidava les noies a seure amb ell, i gairebé sempre les prevenia. Per si de cas. Per si eren prou llestes per intuir alguna cosa. Per si eren prou sensates per tocar el dos.

—Com vulguis —va convidar-la l’Òscar—. Seu.

—Em dic Clara.

Li va fer una encaixada per damunt dels gots buits. La pressió i la durada van deixar ben clares les intencions de la Clara. Com de costum. Temps enrere hauria pensat amb humor pervers: «De ben segur que passarem d’aquest primer acte». Ara, però, es limitava a esperar que aquell tercer acte no acabés d’arribar.

—M’ha agradat molt el teu monòleg —va dir la Clara—. És únic. Tothom en fa d’humorístics, avui dia. Tothom vol fer riure desesperadament. Tu, en canvi, prefereixes posar els pèls de punta al personal.

—Has tingut por?

Ella va afirmar amb el cap i va fer el gest d’abraçar-se, com si només de pensar-hi s’estremís de dalt a baix.

—M’has fet imaginar coses terribles. No crec que pugui dormir, aquesta nit.

Ho va dir amb un somriure insinuant.

—I tu? —va afegir—. Pots dormir, després d’explicar aquestes històries?

—Fa temps que tinc malsons.

Ja començava a aplanar el terreny, l’Òscar.

—Passaràs la nit aquí?

—En aquest bar? —va bromejar ell.

La Clara va fer una rialleta.

—A la nostra ciutat.

—Sí. M’estic en un hotel.

—No tindràs por, tot sol?

L’Òscar va mirar pel finestral. Ja era fosc i el vidre els emmirallava. Va observar el seu reflex amb una admiració que havia esdevingut automàtica: ni en moments com aquell no podia negar que era irresistible, fins i tot reflectit en una finestra plena de regalims ressecs. En moments com aquell, hauria pagat per ser lleig.

La noia el mirava descaradament. Ja havia traspassat la frontera; tot just esperava que l’Òscar la seguís a l’altra banda.

—Em sembla que no estic sol.

—Ah.

La Clara va fer cara de decebuda, fins que va notar l’ambigüitat de la frase.

—Només t’ho sembla?

—És una sensació que tinc.

—L’àngel de la guarda?

Se’n burlava. Totes ho feien, al principi.

—No sé pas què és. Només et puc dir que, per culpa d’això, totes les noies que conec s’espanten i em deixen plantat.

La noia va tornar a fer el gest d’abraçar-se.

—M’estàs espantant.

—T’aviso, i prou.

La Clara va fer una altra rialleta.

—Ja ho entenc —va dir com si hagués copsat la broma—. M’estàs prenent el pèl. És una continuació del teu monòleg.

—No —va respondre l’Òscar—. És veritat. Sempre passa alguna cosa que les espanta.

—Com ara què?

—No ho sé. Coincidències que al final no ho són.

La noia va treure un cigarret.

—Et molesta que fumi?

L’Òscar va negar amb el cap.

—Quina mena de coincidències, per exemple?

—No ho sé —va admetre l’Òscar—. Varien. Arriben per sorpresa. Sempre penso que no passarà més, però aleshores...

—N’has espantat moltes, de noies?

La Clara parlava amb el cigarret apagat als llavis. Havia deixat la bossa sobre la taula i l’estava regirant.

—Totes les que he conegut.

—Totes? Pobret. Deu ser per això que somies companyies invisibles.

L’Òscar notava que no s’ho acabava de creure. Per regla general, totes les noies ho posaven en dubte fins al darrer moment. Estaven convençudes que, per molt que es dediqués als monòlegs de terror, no deixava de ser un comediant, o que patia la deformació professional de l’actor: no parar mai d’actuar.

—No trobo l’encenedor.

—Eh?

—L’encenedor —va repetir la Clara—. El duia a la bossa, n’estic segura.

—Demana foc.

—Ja. Però és que és un encenedor dels bons. Un regal. L’haig de trobar. No entenc com puc haver-lo perdut.

—Potser te l’han robat.

Ella va fer que no amb el cap.

Aleshores l’Òscar ho va veure clar: la pèrdua de l’encenedor no era cap coincidència. O sí? Dubtava. No. Totes les coincidències començaven amb detalls innocents com aquell. No fallava mai. Detalls innocents, que al final no ho eren.

Va ser incapaç de fingir. La seva mirada va desenterbolir-se i va notar que les pupil·les se li dilataven, com si li calgués tota la claror possible per tenir la certesa que no s’amagava res a la penombra dels racons.

La noia se’n va adonar de seguida.

—Per què em mires amb aquests ulls? —va preguntar espantada.

Ell va restar en silenci, però ja era massa tard. Quan allò començava, no s’aturava fins al darrer moment.

La Clara va deixar d’escorcollar la bossa i va fer un somriure d’incredulitat.

—Suposo que no deus voler insinuar...

Ell va mirar al seu voltant, instintivament. Què s’imaginava que veuria? Dos homes jugaven a cartes, endormiscats. El cambrer canviava el barril de cervesa. Al fons, a la portalada que conduïa al vestíbul del teatre, flotava un nuvolet de fum blavós, com el rastre d’un fumador que s’hi hagués estat un moment.

—Ja me’n recordo —va dir la noia—. L’he perdut als lavabos. Em deu haver caigut. He sentit un soroll. Me’n recordo ben bé. Vaig a mirar-ho.

Va fer com si anés a aixecar-se.

—No hi vagis.

L’Òscar no es va poder contenir. Li va sortir instintivament, com de costum.

—Per què?

Les noies, no cal dir-ho, no li feien mai cas.

—Perquè no. Perquè no trobaràs l’encenedor. Perquè trobaràs... una altra cosa.

—Què és, això? —va dir ella bruscament—. Una mena de joc psicològic?

—És una de les coincidències que no ho semblen.

—Com ho saps?

—Perquè sempre comença així.

—Què vols dir? Que algú m’ha pres l’encenedor expressament?

—És molt possible.

—Per quin motiu?

—Vol que vagis a buscar-lo —va respondre l’Òscar.

—I què passarà, si hi vaig?

—Que no tornaràs.

—Què t’hi jugues, que torno?

—No tornaràs. Marxaràs. Veuràs alguna cosa, t’espantaràs i no voldràs tornar. N’estic segur.

El fum blavós es movia, però no es dissipava, com si estigués atrapat en una ampolla invisible. Es desfeia mandrosament en filets de teranyina, component figures variables com les dels núvols del cel: cares deformes, màscares grotesques que reien i feien ganyotes.

L’Òscar va fregar-se els ulls, però el fum no va desaparèixer. Va girar-se cap a la Clara.

—Per què n’estàs tan segur? —va fer ella.

—Perquè m’ha passat moltes vegades. Ja t’ho he dit abans.

—Vols dir que no ets tu, que espantes les noies?

—Les espanto per evitar que s’espantin encara més.

—Tens una fixació amb el terror, oi?

—Digues-li com vulguis.

—Saps perfectament que aniré a buscar el meu encenedor, oi?

—Sí.

—L’aniré a buscar, el trobaré, tornaré i llavors veuràs que el teu experiment, o el que sigui, ha fallat.

—Tu mateixa.

Era impossible. Hi havia alguna força ingovernable que empenyia les noies a deixar-lo sol i a quedar-se a soles amb allò. Fos el que fos.

La Clara va aixecar-se i va deixar el cigarret sobre la taula.

—Fixa’t si n’estic convençuda, que tornaré, que vull que em demanis un gintònic, sisplau.

Va fer mitja volta i va dirigir-se cap als lavabos. S’hi arribava pujant una escala estreta del vestíbul. Eren amplis i antics. Sempre hi feia molt de fred, fins i tot a l’estiu. Els fluorescents del sostre parpellejaven i les portes estaven farcides de cremades de cigarret que recordaven ulls cecs.

No va girar-se en cap moment. Caminava tota decidida, com si volgués representar el paper d’una noia que no es deixa entabanar pels trucs d’un actor que es resisteix a treure’s la màscara.

Quan va travessar el núvol blavós suspès a l’entrada del bar, tant ella com el fum es van perdre de vista.

L’Òscar va demanar el gintònic, però no va esperar-la. Se’l va beure a poc a poc, mirant alternativament la penombra del vestíbul i el cigarret abandonat.

Van passar deu minuts. La noia no tornava. Mai no havia gosat anar-les a buscar. Tenia por d’allò, fos el que fos, d’allò que robava encenedors i li prenia les noies.

Aleshores, pel finestral, a la claror carbassa dels fanals, va veure una silueta que corria sobre les fulles mortes. Corria cames ajudeu-me, corria com un llamp, corria a la desesperada, corria frenèticament, corria com si l’únic sentit de la seva vida fos córrer.

No es va girar en cap moment. Tot just corria i corria fins que va arribar al fons de l’avinguda i es va perdre de vista definitivament.

L’Òscar va deixar el cigarret al cendrer, es va acabar el gintònic i se’n va anar, procurant no mirar cap als lavabos.

No obstant això, va entreveure de reüll aquella teranyina blavosa, al capdamunt de l’escala, davant la porta dels lavabos, que eren a les fosques.

«Adéu, Clara», va dir-se. «Mira que t’he avisat.»

2. L’Àngel i les noies

A l’Àngel Malet, el germà petit de l’Òscar, li tremolava el pols. Feia vint minuts que disparava, i no havia aconseguit col·locar ni un sol balí al sector negre de la diana.

La Martina es va girar cap a ell, deixant la pistola sobre la taula. Era una arma d’origen txec, igual que ella: una Tau Brno, estilitzada i angulosa com un dibuix de còmic. Igual que ella. Quan estava fi, l’Àngel les trobava desesperadament atractives, tant la pistola com la tiradora. Aquella tarda, però, estava neguitós. La pràctica del tir, en lloc de calmar-lo com de costum, li provocava una inquietud sorda.

—Què et passa? —li va preguntar la noia—. Ho falles tot, avui.

L’Àngel va abaixar bruscament la seva pistola, una Röhm Trainer, com si de sobte s’hagués tornat molt feixuga. La diana es va avançar cap a ells del fons estant de la galeria de tir. Els impactes dels balins del quatre i mig estaven esbarriats com una perdigonada.

—Estic una mica nerviós.

—Una mica? L’única vegada que tremolava així, jo, va ser el dia abans de la meva primera competició internacional. Però tu no tens cap competició, demà.

La Martina parlava amb un accent gairebé imperceptible però intrigant, com l’olor que deixava en l’aire l’oli amb què greixaven les pistoles. Duia una gorra amb un trau per on li sortia la cua rossa, i una armilla blava com els seus ulls, amb dues butxaques a la pitrera, d’on treia els tornavisos i les claus per ajustar les mires. Tenia dos anys més que ell, el sobrepassava en quaranta centímetres i sortia amb un militar txec força malcarat. No obstant això, l’Àngel feia l’impossible per impressionar-la, intentant aconseguir agrupacions perfectes al centre del blanc. El cas, però, és que la Martina era una tiradora infinitament superior, guanyadora de medalles i trofeus; per més sobrehumans que fossin els esforços de l’Àngel, mai no deixaria de tractar-lo amb l’afecte distant d’una germana gran o una professora.

L’Àngel ho sabia perfectament i s’angoixava. Potser era per això que li tremolaven les mans. Potser estava esgotat de jugar per damunt de les seves possibilitats. Potser hauria de canviar de club de tir, o de renunciar per sempre a l’esport.

—Ni demà, ni mai —va dir—. Sóc un negat per al tir.

La Martina es va treure una clau Allen de la butxaca, però abans hi va haver d’enfonsar els dits per pescar l’eina petita i esmunyedissa. L’Àngel l’observava amb les ninetes dilatades. No podia fer-hi res.

—Saps què et passa? —va dir la noia—. Que no sents el tir. N’he conegut uns quants com tu. És el problema de practicar aquest esport com a teràpia. Si els teus pares no s’haguessin separat, segurament no hauries posat mai els peus en un club de tir.

L’Àngel es va penedir d’haver-li parlat dels camins tortuosos que l’havien dut al tir esportiu. Es va penedir d’haver-li confessat que, en separar-se els seus pares, havia començat a patir atacs de pànic: taquicàrdia, opressió al pit, suor freda, vertigen, sensació que es moriria en qualsevol moment. Es va maleir per haver-li explicat que els psicòlegs li recomanaven practicar algun esport, però que havia descartat els més corrents perquè no n’hi agradava cap, i al final, després d’un somni estrany però plaent, en què rebentava a trets els globus que decoraven una festa d’aniversari, va confessar als seus pares que volia dedicar-se al tir amb aire comprimit. Va lamentar haver dit a la Martina que els psicòlegs ho havien desaconsellat, com si fos un símptoma preocupant, i que el seu pare s’hi havia negat en rodó, tement alguna tragèdia, fins que la seva mare, mostrant una tolerància insòlita i sospitosa, havia accedit a comprar-li aquella magnífica Röhm Trainer, i a pagar-li la inscripció en un club de tir.

—Tens raó —va admetre l’Àngel—. Si els meus pares no s’haguessin separat, potser no ens hauríem arribat a conèixer.

Es va penedir d’haver-ho dit: s’acostava massa a una declaració, aquella frase.

La Martina es va limitar a arronsar les espatlles.

—No em trobo gaire bé —va afegir ell, avergonyit—. Em sembla que me’n vaig.

—Ansietat?

La Martina ajustava les mires amb el pols ben ferm.

—Una mica —va confessar l’Àngel.

—Ja et passarà. Són coses de l’edat, diria jo.

Va mirar-lo amb un somriure gairebé imperceptible, com el nuvolet de gas que expulsava el canó de la seva Tau en disparar. Tot seguit, va aixecar la pistola a poc a poc. L’armilla se li va anar tensant sobre els pits. Va romandre una estona en aquella postura, deixant que l’Àngel es delís, però al final no va prémer el gallet.

—No disparo perquè no vull ferir els teus sentiments —va dir, sense mirar-lo ni abaixar el braç—. Adéu, Àngel. Ja ens veurem.

—Sí —va murmurar ell—. Ja ens veurem.

El nòvio txec s’esperava a l’entrada de la galeria, fumant un cigarret. En veure’l, el va saludar militarment amb un aire burleta.

L’Àngel es va enrojolar i es va cobrir amb el paraigua, maldant per fer-se invisible.

Era fosc i plovia molt.

El metro era ple de noies precioses. L’Àngel les extreia de la massa de passatgers i se les menjava amb els ulls. Observar les noies el calmava més que no pas disparar. Tot i així, es va prendre l’ansiolític que li havien receptat: una pastilla que li reduïa l’angoixa a un rosec esmorteït. Tanta diversitat de noies va fer que s’oblidés de la Martina. N’hi havia que duien anoracs i paraigües de colors llampants; estaven dretes al terra mullat i escoltaven iPods o llegien abstretes. Quan s’obrien les portes del vagó, l’aire s’enduia el baf de roba humida i li feia arribar alenades del seu perfum. Algunes portaven pírcings: de lluny semblaven pigues o berrugues, però tot d’una resplendien com diamants. Elles no li dirigien ni una sola mirada, o defugien la seva, com si no existís o no volguessin reconèixer la seva existència.

Va sentir enveja del seu germà. Si hagués estat l’Òscar Malet, de ben segur que se li haurien acostat per demanar-li autògrafs. Els seus ulls verds eren molt celebrats, i encara més d’ençà que el públic els podia veure en alta definició. Malgrat tot, feia temps que només sortia a la tele en reposicions de sèries antigues, i quan el veia en persona s’adonava que la seva imatge juvenil havia quedat atrapada dins l’ambre de la pantalla.

L’Òscar, com diria la seva mare, havia «perdut molt».

L’Àngel el trobava cada cop més desmillorat: calbesa incipient, ulleres d’insomni, flacciditat general.

O era potser perquè el veia molt de tant en tant, i entre trobada i trobada envellia d’una manera considerable.

«No t’enganyis —va pensar l’Àngel—, l’Òscar ja no és el d’abans».

L’Òscar d’abans sempre anava acompanyat de noies atractives. L’Òscar actual, en canvi, anava sempre sol.

L’Òscar actual s’havia tornat esquerp i esquívol. Fins i tot rebutjava papers que li oferien, perquè s’estimava més actuar tot sol.

Els seus monòlegs de terror tenien molt èxit a les ciutats de províncies.

En certa manera, per inconfessable que fos, l’Àngel s’alegrava de veure com el seu germà anava de baixa.

Mai no havia pogut suportar allò que la seva mare no es cansava de repetir: «L’Òscar, de petit, ja es feia mirar». I després: «L’Àngel, en canvi, no feia altra cosa que mirar. Quan el duia amb el cotxet i una noia li donava un cop d’ull, ell se la quedava mirant embadalit».

El destí els havia marcat inexorablement: l’un estava destinat a ser actor; l’altre, a ser espectador.

No s’hi podia fer res contra el destí.

Tot i que l’Òscar era quinze anys més gran que ell —l’Àngel en tenia setze—, alguna cosa l’havia empès a tenir-li ràbia des de ben petit.

Alguna cosa? O algú?

De vegades li venia a la memòria la primera nòvia de l’Òscar.

No recordava pas com es deia.

L’Òscar i ella s’havien conegut en una escola de teatre.

En aquell temps, l’Àngel devia tenir cinc anys, i el seu germà vint. Un dia li va fer companyia sense voler, la noia. Va anar a buscar l’Òscar, però ell no arribava. Estaven sols. No sabia del cert si era un record o imaginacions seves, però tenia la sensació que aquell dia l’Òscar va trigar molt més del que era normal, i que la noia va començar a fer coses per entretenir-lo: imitacions i veus. En sabia força, d’actuar. Era divertit, si més no al principi. Com més trigava l’Òscar, però, més nerviosa es posava la noia, i les seves imitacions van començar a fer-li por. Recordava (potser) que havia començat a fer ventrilòquia, a imitar la veu de l’Òscar, a simular que venia d’algun lloc molt estret, i que l’Òscar cridava: «Deixa’m sortir! Deixa’m sortir!». I ella canviava la veu, tornava a fer la seva i li responia «No sortiràs. No haver-me enganyat, si no».

L’Àngel no recordava el nom de la noia, ni la seva cara, però li semblava que allò havia passat de debò, fins i tot havia arribat a provocar-li malsons. La noia caminava d’una banda a l’altra, tot fumant (potser) i la falsa veueta del seu germà sonava cada cop més fluixa i ofegada, com si estigués tancat en algun lloc asfixiant: «M’ofego! M’ofego!», cridava. I ella es posava a riure i deia: «Millor.» I al final la veu sonava com la ranera d’un moribund i després callava del tot.

L’Àngel la mirava i l’escoltava mort de por, i maleïa l’Òscar pel fet d’enganyar-la, i desitjava de tot cor que arribés d’una vegada perquè la noia deixés d’espantar-lo.

Fins que un dia no la va veure més. Va desaparèixer com les fulles emportades pel vent.

De vegades, però, encara somiava aquella veu que venia d’un lloc estret i opressiu com una tomba:

«Deixa’m sortir, deixa’m sortir!»

En sortir del metro, la pluja torrencial li va dissoldre totes les noies que li flotaven pel cap. S’havia deixat el paraigua al vagó. Va córrer cap a la parada de l’autocar, tapant amb l’anorac la bossa on duia el maletí amb la pistola.

Va pujar a l’autocar, es va arrupir en un seient i es va quedar mirant la pluja que lliscava per les finestres. El carrer fosc es desfeia davant dels seus ulls. Va témer que no podrien marxar, però al cap de no gaire van engegar cautelosament i es van endinsar en un món gairebé submarí.

Una estona més tard, quan ja circulaven per l’autovia, el cervell se li va començar a ennuvolar per efecte de la pastilla.

A la calma espessa que l’inundava, s’hi va sumar el brogit de la pluja, la penombra tèbia, la remor del motor i el xiu-xiu dels passatgers.

Es va anar adormint, hipnotitzat per una nebulosa de neons desenfocats, serpentines de llum i aurèoles de fanals com esquitxos fosforescents.

El va despertar un xivarri de sirenes.

Una successió de vehicles borrosos avançava feixugament l’autocar: bombers, ambulàncies, cotxes de policia. Els seus fars giratoris llampegaven dins la foscor ratllada de pluja, i es dispersaven més endavant en feixos caòtics de llum.

A l’Àngel se li va encongir l’estómac, com li passava sempre que s’acostaven al lloc d’un accident. Els passatgers estiraven el coll esverats i fregaven les finestres entelades, mirant de traspassar la tela impressionista dels vidres.

Li va sonar el telèfon.

«Pare», indicava la pantalla.

El va despenjar.