Ambient, territori i paisatge

Text
Aus der Reihe: Observatori de valors
0
Kritiken
Leseprobe
Als gelesen kennzeichnen
Wie Sie das Buch nach dem Kauf lesen
Ambient, territori i paisatge
Schriftart:Kleiner AaGrößer Aa

Portadeta

Ambient, territori i paisatge

Valors i valoracions

Ramon Folch

Josepa Bru


Barcelona, 2016

Crèdits

La col·lecció Observatori dels

Valors és una iniciativa de la

Fundació Carulla i la

Càtedra LideratgeS i Governança

Democràtica d’ESADE

1a edició: octubre de 2016

© Del text: Ramon Folch i Josepa Bru

© D’aquesta edició:

Editorial Barcino SA

Acàcies núm. 15

08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Coordinació editorial

Jordi Quer i Alba Vinyes

Correcció d’originals

Maria Cabrera

Disseny de la col·lecció

Jordi Casas

ISBN: 978-84-7226-811-1

Digitalitzat: FOTOLETRA, S.A.

Advertiment legal: són

rigorosament prohibides, sense

l’autorització dels titulars del

copyright, la reproducció total

o parcial d’aquesta obra per

qualsevol procediment,

incloent-hi la reprografia i el

tractament informàtic.

Dedicatòria

A Fernando González Bernáldez,

avançat hermeneuta del paisatge,

in memoriam

Entradeta

Todo necio confunde valor y precio

ANTONIO MACHADO

«Proverbios y cantares», LXVIII. Campos de Castilla (1917)

El problema no és el problema, sinó la nostra actitud davant del problema

JACK SPARROW (TED ELLIOTT & TERRY ROSSIO)

Pirates del Carib (2004-2017)

Pròleg

Goso posar els meus mots al davant –segons l’etimologia de pròleg– d’aquells que ofereixen els autors en el llibre, molt més per honorar i agrair el gest amistós del seu encàrrec que per convenciment de poder-hi aportar algun valor rellevant. Amb tot, el neguit per la gosadia d’haver acceptat la invitació aviat troba consol a gaudir del viu interès i sentir l’atracció de la lectura, que no para de suggerir-me idees amb les quals dialogar des d’aquesta posició regalada de privilegi.

Els autors han encarat el repte d’escriure sobre un tema tan aparentment eteri i subtil com els valors, però no en abstracte, sinó referits a un altre tema complex, que és tan material, omnipresent i vast com el territori i la seva expressió perceptible, el paisatge. El viatge entre els dos extrems, l’espiritual i el material, el cobreixen eficaçment i àgilment, però no pas amb celeritat, sinó amb intensitat, sense deixar res per verd, valgui la dita també per la connotació ecològica, que tanta importància té en el llibre –o, per ser més exactes, socioecològica, que és el terme que Ramon Folch adopta com a definidor de la seva principal ocupació professional, i que té l’avantatge, entre d’altres de més científics, de connectar netament amb el de la geògrafa Josepa Bru. El resultat de la seva col·laboració, des d’instàncies alhora diferents i properes, és un llibre en què es trenen de forma sòlida perspectives múltiples, en un exercici excepcional –per bo i per infreqüent– de transversalitat intel·lectual.

Em consta, per feliç experiència personal, que tant en Ramon com la Josepa, cadascú per la seva banda, ja havien incorporat de fa temps el «gen transdisciplinari»; el resultat, en compartir un mateix projecte, no es queda en una suma respectable però modesta, sinó que assoleix una multiplicació veritable i fecunda. Aquesta és una primera nota de valoració que em permeto de fer de l’interès del llibre. Perquè no és només un llibre de tarannà naturalista, ni socioecològic, ni geogràfic, ni ètic, ni estètic, ni literari, ni econòmic, ni polític, sinó tots això alhora i de forma harmònica, no amuntegada com en un magatzem, ni tampoc a l’estil d’un patchwork de juxtaposicions més o menys equilibrades en la diversitat. És una fusió constant de saviesa integrada, nodrida amb ingredients dels diferents tarannàs esmentats, però de percepció conjunta completament unitària.

En llegir-lo, s’hi troben moltíssimes expressions que, una per una, serien bones mostres sintètiques, com microcosmos o condensacions del conjunt, d’aquest resultat que, sense deixar de ser unitari, revela la pluralitat de perspectives perfectament articulades i fins i tot fusionades. Triar-ne una és difícil i fins i tot una mica injust, de tantes de bones com n’hi ha, però encara seria més injust no triar-ne cap; perquè una funció del pròleg, de les diverses que solen esperar-se’n, és anticipar amb algun petit tast el gust i l’interès del conjunt que espera a qui es disposa a la lectura. En trio, doncs, una, trobada gairebé a la meitat exacta del text, que diu:

«El món camina vers una insosteniblitat creixent. Una insostenibilitat social, una insostenibilitat econòmica, una insostenibilitat ambiental. O sigui: una insostenibilitat política (...). La insostenibilitat que ens angoixa a la primeria del segle XXI és la insostenibilitat de la pràctica política, mancada d’un sistema de valors que ens permeti gestionar el present i encarar el futur amb un mínim de solvència.»

Parem atenció al que podríem anomenar «mots clau» del fragment, que són gairebé tots, d’altra banda, i que ho són també del llibre. Són, ni més ni menys: món, insostenibilitat(s), pràctica política, valors, present, futur, solvència. És a dir, un material conceptualment de pes –en el sentit més positiu del terme–, valent, fins i tot ambiciós. Tot i que el fragment conté de forma ben explícita un diagnòstic pessimista –«insostenibilitat que ens angoixa»–, voldria remarcar que no representa que tot el llibre sigui un plany general, un rèquiem desconsolat. El llibre no és pessimista en absolut, però tampoc és banalment optimista; tant el pessimisme com l’optimisme són predisposicions –prejudicis?– de l’ànim que tenen el problema que són molt poc «científiques», en el sentit que responen més a una actitud fideista –«creure» més en el mal o en el bé futurs– que a un coneixement crític resultat de bones anàlisis, ponderacions precises, proves sòlides. En canvi, són aquestes darreres qualitats de procediment esmentades les que amaren i configuren l’esperit del llibre. I és que el procediment, el camí, el mètode –etimològicament, com se sap, ‘camí a través del qual’– és l’ànima de la ciència, és la ciència mateixa. I la base científica del llibre, amb un gran suport bibliogràfic, és indiscutible, brillant; però no es conforma amb la clàssica exposició descriptivista, positivista, de perfils i tons suposadament neutrals, sinó que, com els antics grecs creadors de l’esperit científic –d’Anaximandre a Aristòtil, per dir-ne només dos–, ambicionen comprendre, apreciar i comprometre’s eticopolíticament amb objectius valuosos deduïts d’allò que estudien. El secret és que ells encara integraven en un de sol el coneixement que avui, en molts casos, apareix tràgicament escindit entre el que es coneix com a «ciència» i el que es coneix com a «filosofia». Doncs bé, en el text citat, de seguida s’intueix que sota la diagnosi d’insostenibilitat glateixen –ho puc ben assegurar– una pila de ponderacions i debats estrictament científics, carregats a més d’anàlisis històriques de la constitució i l’evolució dels diversos conceptes principals, consciència d’historicitat que multiplica el valor de qualsevol ciència.

Però, a més, en el breu text citat s’apel·la als registres social, econòmic i ambiental, que, com rius afluents, arriben al punt d’aiguabarreig natural: la política. I no pas, per descomptat, la política politiquera, la referida en exclusiva als combats per guanyar el poder i perpetuar-s’hi, sinó la «pràctica política» bona i imprescindible que necessita, com els camps de conreu necessiten l’aigua, un «sistema de valors» que la nodreixi. I aquesta és la clau de volta de tot el llibre: detectar l’emergència, al llarg de la història, dels valors i les valoracions del territori i del paisatge que èpoques diferents, cultures diferents, científics diferents, escriptors diferents, països diferents, governants diferents, instàncies diferents amb múltiples encreuaments de les unes amb les altres, han anat fent emergir, i que ens situen finalment davant del repte majúscul, ètic i polític a més d’estrictament ambiental i social, de la sostenibilitat. Un repte de base ètica –fer possible vides humanes justes i felices ara i en el futur– que, en una societat complexa com la que tenim i tindrem, té un marc polític que, a més, com el mateix problema ambiental, ja és definitivament de dimensions mundials; un repte tot just entrellucat per molts, però encara no, malauradament, portat a una pràctica operativa per tots. I el que té d’interès com a posició que podríem anomenar de compromís és que el «sistema de valors» es considera indispensable per a la solvència de qualsevol pràctica política. Perquè, encara que els autors no hi entrin –tampoc és un fil que els pertoqui d’estirar, almenys no en aquest context–, s’entén que implícitament pensen el que molts altres compartim amb ells: la política sense un sistema de valors –ètics, socials, avui també ambientals– es redueix a un exercici regit per la pura llei de la selva, un exercici de lluita descarnada i «descarnadora» –sit venia verbo– per obtenir posicions i desplegar pràctiques d’un poder molt més a prop del concepte de domini que del de govern, i no diguem ja del de bona governança.

En la línia d’emmarcar la pràctica política en un «sistema de valors», després de tancar un capítol, el 3.3, proclamant obertament que els valors ho determinen tot i que l’ètica és capital, proposen «no perdre’s en discursos confusos i fer palès el repte, moral i també científic, que suposa proposar una ètica veritablement ecològica, no vagament naturalística o sacralitzadora». La idea, que subscriurien els clàssics de la democràcia de diverses èpoques, des d’Aristòtil a Stuart Mill, Rawls, Habermas, Touraine o Flores d’Arcais, és el que podem anomenar «vincle ètic» de la política –compatible amb el científic–, que, a més, com a tret propi de la nostra època, cerca la dimensió socioecològica més enllà de naturalismes o de sacralitzacions poc o molt líriques, però de baix compromís integral i social.

 

Per precisar aquest «compromís integral i social» genèric, és bo de mostrar algunes de les perspectives concretes, ben estructurades als darrers capítols del llibre, que permeten fer-se càrrec dels múltiples abordatges transdisciplinaris a què ja hem fet al·lusió com a tret propi de l’obra. En efecte, de forma perfectament argumentada en cada cas, els autors plantegen la perspectiva ecològica –la més natural, com és lògic– en argumentar el valor de l’homeòstasi, que hauríem de saber apreciar com un mecanisme funcional de la natura, i fins i tot organitzar-nos políticament per saber-la «comprar al millor preu possible», pensant significativament en el nostre propi interès com a espècie. O la perspectiva cívica, que dedica una crítica fina i perfectament justificada a la denominació d’urbanitzacions per designar unes agressions paisatgístiques que són, ben analitzades, d’allò més incívic, en evident contradicció entre els dos ètims, que no es contradeien pas en origen: civitas i urbs. O la perspectiva educativa, en l’apartat dedicat al paisatge educador, en el context de la idea de «ciutat educadora», materialitzada avui en dia en una associació internacional de ciutats compromeses amb un plantejament obert i no reduccionista de l’educació, que apel·la a compromisos educadors de múltiples agents, no confon l’educació amb l’ensenyament i aprofita totes les fonts –en aquest cas, també el paisatge– per impulsar el creixement cognitiu, però també estètic, ètic i social de tota la ciutadania de qualsevol edat i condició. O la perspectiva econòmica i patrimonial, tenint en compte que el dany ambiental és una externalitat que acaba provocant disfuncions econòmiques importants. Cal conèixer i poder comptar, fins a monetaritzar-les, totes les variants de danys ambientals, que responen a una gran diversitat de funcions naturals tingudes fins ara gairebé per intangibles, però que no ho són i mereixen ser econòmicament valorades per poder-ne exigir el control i el respecte. O la perspectiva constructiva, amb una anàlisi de les múltiples formes d’intervenir en la construcció, l’ordenació o l’«arquitectura» mateixa del paisatge. I, finalment, la perspectiva jurídica, que analitza els instruments amb què, des d’àmbits globals fins a l’àmbit català, es concreta la salvaguarda legal del paisatge, molt necessària però encara insuficient o incompleta en molts aspectes.

El llibre, doncs, conté una gran riquesa conceptual, informativa, argumental, de perspectives i de tractaments polièdrics i transversals sobre la important qüestió plantejada: valors i valoracions del territori i del paisatge. No hi ha ni una ratlla estèril, ni indiferent, ni encara menys mediocre. L’estímul intel·lectual que sentirà qui el llegeixi és d’alta tensió –però procedent d’energia neta i renovable, com voldrien els autors...–; la intel·ligència del lector pot acomplir aquí el seu destí, el que li marca la doble etimologia possible del mot: intus i legere, que seria ‘llegir endins’, o inter i legere, que seria ‘triar entre’; per fidelitat tant a un ètim com a l’altre, aquesta lectura és intel·lectualment rica, perquè ‘fa entendre per dins’ i resulta ‘molt de bo per triar’. I, a més, cal destacar una qualitat que no té res de superficial, contra el que molts pensen: està magníficament ben escrit, amb la qual cosa els autors fan honor i un bon servei al molt desitjable retrobament del rigor científic amb la qualitat lingüística, l’elegància estilística, fins i tot la bellesa literària i, al capdavall, l’òptima comunicació, de què tan mancat està en general el discurs científic. Aquesta altra excepcionalitat –també per bona i per infreqüent, com la de la transdisciplinarietat– és, doncs, molt especialment d’agrair.

Joan Manuel del Pozo

Síndic i professor de Filosofia de la Universitat de Girona

Exconseller d’Educació i Universitats de la Generalitat de Catalunya

Introducció

En termes de paisatge, la collita d’aquests darrers anys és més que notable, a casa nostra. Potser sí que ens normalitzem com a país, també en aquest terreny. I és que el paisatge és un indicador excel·lent per valorar el nivell de cultura, de civilitat i d’urbanitat d’un territori, a qualsevol escala. I encara més: és un indicador idoni per captar l’estima d’una societat pel seu territori i el nivell d’identificació que hi manté. La publicació del llibre que el lector té a les mans seria una mostra d’aquest procés de normalització, de maduració de la nostra societat, que en la darrera dècada ha estat capaç de legislar sobre paisatge, ha endegat màsters i cursos de formació especialitzats en la matèria i ha publicat cada cop més llibres sobre la qüestió, a més de dedicar-hi una atenció especial en els mitjans de comunicació, des de documentals i reportatges a la televisió fins a números monogràfics en diaris de gran tiratge, per no parlar de debats, taules rodones i conferències a tort i a dret, moltes de les quals han estat impulsades per la societat civil.

No sempre ha estat així. Més ben dit, feia dècades que no era així. Caldria retrocedir a la Catalunya de final del segle XIX i primer terç del segle XX per trobar un moment semblant, salvant totes les distàncies, que són moltes; tantes, que la comparació es fa difícil, començant pel fet que les transformacions territorials del moment no eren, ni de bon tros, les que hem viscut a Catalunya en els darrers trenta anys. Comparació fora de lloc, certament, pel que fa a la intensitat en la transformació del paisatge, però no tan desaforada pel que fa a la conscienciació, si no social, sí almenys la de determinats professionals i intel·lectuals capaços de crear opinió, de marcar tendència. És un fet que en les primeres quatre dècades del segle XX es desvetllà un gran interès pel tema del paisatge, tant per part del Modernisme com del Noucentisme, i que tot plegat va quedar estroncat pel cop d’estat franquista. Efectivament, el paisatge fou un element important, no només en la construcció ideològica del catalanisme en el tombant del segle XIX, sinó en la mateixa «cultura del catalanisme», manllevant aquí el títol d’aquella obra ja clàssica de Joan Lluís Marfany.

En termes de cultura territorial i de consciència de paisatge, anàvem ben encaminats i no gaire allunyats del que es coïa a la resta d’Europa. Sense anar més enllà, a la veïna França se celebrà, l’any 1909, el primer Congrès International pour la Protection des Paysages, organitzat per la Société pour la Protection des Paysages de France, amb eslògans com «Protéger les paysages c’est défendre la patrie» o «Aimer les arbres c’est aimer la patrie», no gaire diferents dels que a casa defensaven Joan Maragall o els impulsors de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, fundada l’any 1876 i precedent immediat del Centre Excursionista de Catalunya. Aquells anys, Catalunya participava plenament de les noves formes de valoració estètica i simbòlica del paisatge que arribaven d’Europa, i també començava, per primera vegada, a concebre’l com un element a tenir en compte en l’ordenació i la gestió del territori. Només així s’explica el sorgiment de figures com la de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, urbanista i paisatgista de vàlua extraordinària, o d’Antoni Muntanyola, el qual, en un llibret intitulat Organització Turística de Catalunya, del 1932, ja defensava una política turística sensata i respectuosa envers el paisatge.

Tot plegat se n’anà en orris amb la instauració de la dictadura franquista, el 1939. Foren molt poques les escletxes que es reobriren al llarg de la dictadura, sempre des de la reflexió i la paraula escrita i quasi mai des de l’acció, és a dir, la intervenció directa sobre el territori en defensa d’aquest o d’aquell paisatge en risc. Per a això darrer calgué esperar fins als últims anys del franquisme, amb les primeres mobilitzacions ecologistes, generalment amb un discurs més ambiental que no pas paisatgístic. Escletxes, com apuntava, poques i disperses, per bé que significatives, com l’oberta per Josep Pla, amb unes descripcions de l’entorn que, encara que sovint sigui de manera el·líptica, malden per mantenir i/o recuperar la memòria històrica del país a través de la memòria del paisatge. O les suggeridores reflexions sobre el territori i els paisatges catalans de Jaume Vicens Vives a la cèlebre Notícia de Catalunya, de l’any 1954. O, ja des del món acadèmic, la magna Geografia de Catalunya (una mena de Monna Lisa de l’escola catalana de geografia de l’època), publicada en tres volums a partir de l’any 1958 i dirigida per Lluís Solé i Sabarís. O un munt de monografies regionals que segueixen el patró metodològic iniciat per Pau Vila i l’escola francesa, moltes de les quals són tesis doctorals, com L’Alt Empordà: Estudi de geografia regional, d’Albert Compte, de 1962; La comarca d’Olot. Estudi de geografia regional, de Maria de Bolòs, de 1966; Modes i formes de vida al delta del Llobregat durant els segles XVI a XX, de Jaume Codina, de 1970, o, per posar un penúltim exemple, El paisatge humà de la Costa Brava, d’Yvette Barbaza, una de les millors monografies regionals que mai s’han escrit sobre la Costa Brava, fonamental per entendre la configuració actual de l’espai litoral català(1). O –i aquest sí que és l’últim exemple– els deu volums de la col·lecció Catalunya visió (n’hi ha dos més, centrats en les Illes Balears i el País Valencià), publicats entre 1968 i 1978, amb un to molt més divulgatiu que les monografies citades anteriorment.(2) Poca cosa més, com deia més amunt; tan sols unes quantes cuques de llum en un foscor generalitzada.

Vist ara en perspectiva, hom hauria dit que, amb l’arribada de la democràcia i l’aprovació de la Constitució de 1978, ens posaríem ràpidament a to i recuperaríem les dècades perdudes. No va ser així, almenys pel que fa al paisatge. Venint d’on veníem, en els primers anys de la transició democràtica l’èmfasi es posà en temes de caràcter urbanístic i de planejament territorial. Calia reordenar unes ciutats i, sobretot, unes perifèries urbanes caòtiques i mancades dels equipaments i dels serveis més elementals. A poc a poc, la temàtica ambiental, fins llavors només considerada pels minoritaris grups ecologistes de l’època, anà impregnant la legislació i s’anà introduint en el planejament urbanístic i territorial, tot i que calgué esperar ben bé a l’entrada de l’Estat espanyol a la Unió Europea (llavors, Comunitat Econòmica Europea), el 1985, per fer un salt qualitatiu important en aquest terreny. Les directives procedents de Brussel·les –llavors i ara–, marcaran el pas de la política ambiental de l’Estat.

L’atenció al paisatge brillava per la seva absència en les polítiques territorials i ambientals esmentades, tant a en l’àmbit estatal com català. A Catalunya no va ser fins l’any 2000, fins aquella famosa adhesió unànime i simbòlica del Parlament de Catalunya al Conveni Europeu del Paisatge,(3) quan, per fi, vam poder parlar d’un interès manifest del legislador pel paisatge. Paral·lelament, o potser fins i tot una miqueta abans, el món acadèmic s’anà posant al dia, oferint màsters professionalitzadors, impulsant grups de recerca, generant metodologies de treball i publicant articles sobre paisatge en revistes de referència. Des de l’àmbit polític i legislatiu s’han fet passos significatius a partir d’aquest tombant de segle: l’any 2005 s’aprovà la primera Llei catalana de paisatge (la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya) i el mateix any nasqué l’Observatori del Paisatge de Catalunya,(4) un ens a mig camí entre l’Administració i la societat civil, únic a l’Estat i un dels pocs existents a Europa, que ha desplegat bona part de la filosofia que es desprèn del Conveni Europeu del Paisatge esmentat, el document clau que inspira les polítiques de paisatge al continent. De la llei en sorgiran els catàlegs de paisatge, que avui, onze anys més tard, ja s’han culminat i han tingut com a resultat principal i més visible el mapa de 135 paisatges que cobreix tot el territori nacional.

 

Som aquí. El camí recorregut fins ara és curt, com el lector haurà deduït per ell mateix. Curt, però molt intens. En una dècada s’ha fet moltíssima feina, potser perquè, per primera vegada, s’ha produït una certa confluència entre, d’una banda, la progressiva conscienciació ciutadana en pro del paisatge i, d’una altra, determinades accions promogudes per l’Administració, sobretot pel que fa a la dotació d’eines i instruments tècnics i legislatius que facilitin realment la integració del paisatge en les polítiques públiques, ja siguin territorials o sectorials. El més trist, el més lamentable, és que la major part de territoris sense discurs i de paisatges sense imaginari que han aparegut al nostre entorn ho han fet en plena democràcia. Ens mancaven valors? Sí. Teníem algunes valoracions, però pocs valors, o no suficients.

Convindria que no perdéssim el nord un altre cop. No ens ho podem permetre. Diria que –ara sí– hem pujat a l’últim tren, aquell que encara ens pot salvar de la mediocritat. Si no aprenem d’una vegada per totes a actuar sobre el paisatge sense trencar-ne el caràcter essencial, sense eliminar-ne aquells trets que li donen continuïtat històrica, sense destruir-lo, en definitiva, tard o d’hora ho lamentarem, però ja serà massa tard. No sempre se sap alterar, modificar, intervenir sense destruir. I quan es destrueix un paisatge, es destrueix la identitat d’aquell lloc. I destruir la identitat d’un lloc –i més encara quan s’és incapaç de substituir-la per una de nova amb la mateixa vàlua– és èticament reprovable, tan reprovable com minvar la biodiversitat del planeta. La distinció –ètica, al capdavall– entre evolució i destrucció d’un paisatge no és de matís, és de fons, i ja l’havien plantejada a principi del segle XX geògrafs de la talla d’Elisée Reclus o Carl Sauer.

Ha arribat el moment de la sensibilitat, de la qualitat, de la bellesa (sí, de la bellesa, una paraula i un concepte que hem deixat massa de banda). La bellesa ens salvarà, com deia el poeta. I tenia raó. La bellesa de tot i en tot: en un banc ben dissenyat, en un edifici, en una plaça, en una ciutat, en un hort ben cuidat, en una vinya ben plantada. La sensibilitat, la qualitat i la recerca de la bellesa haurien d’impregnar les actituds individuals –personals i professionals–, però, sobretot, els projectes col·lectius, de lloc, de ciutat, de paisatge. Per aconseguir-ho, cal un planejament adequat, una legislació pertinent, una formació correcta i, sobretot, molta consciència social, molta cultura territorial i de paisatge entre la ciutadania. Hem de fugir de la mediocritat i de la banalitat i, sobretot, no hem de dissociar mai més ètica i estètica. El paisatge, precisament, és un concepte extraordinàriament ric per relacionar ètica i estètica. Un paisatge que es crea de manera estèticament conscient genera un entorn estèticament experimentable que pot arribar a influir de manera decisiva en la consciència moral que se’n té.

Dignificar i, si és el cas, redignificar el paisatge és una bona manera de ser coherents amb el nou paradigma que –al meu entendre, i espero no equivocar-me– comença a despuntar. No és gens estrany, en aquest sentit, que el Conveni Europeu del Paisatge afirmi amb tanta contundència que «el paisatge és un element important de la qualitat de vida de les poblacions, tant en els medis urbans com en els rurals, tant en els territoris degradats com en els de gran qualitat, tant en els espais singulars com en els quotidians». I és per això que l’Observatori del Paisatge de Catalunya ha marcat com un dels deu eixos del full de ruta CATPAISATGE-2020(5) el de «viure i produir en un entorn de qualitat». Volem insistir una i altra vegada en el fet que la qualitat no s’ha de circumscriure a uns quants paisatges de valor excepcional, sinó que s’ha de reflectir en els paisatges de la vida quotidiana. No només hem de viure, sinó que també hem de produir en un entorn de qualitat.

I per aconseguir-ho calen valors, i calen llibres que ens expliquin aquests valors, com que el que ara presentem. El tàndem Ramon Folch-Josepa Bru ha aconseguit escriure una obra amena i profunda alhora, plaent i rigorosa, amb una sàvia ironia que, a voltes, desperta en el lector un somriure còmplice. Una obra científica capaç d’entendre la vàlua immensa –també econòmica– dels intangibles i dels imaginaris.

Joan Nogué

Catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona

Director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya

1 Escrita originalment en francès l’any 1966, l’obra es publicà en català vint-i-dos anys més tard.

2 Idea de l’escriptor Oriol Vergés, aquesta col·lecció va ser publicada per Editorial Tàber (Barcelona) i en van ser els principals autors el fotògraf Ton Sirera i l’escriptor Josep Vallverdú, que van signar vuit dels deu volums; dels altres dos, un contenia textos de Josep Vicente i fotos de Ferran Bosch, i l’altre el va signar sencer Jordi Verrié. Va donar lloc a una exposició promoguda pel Museu d’Art Jaume Morera (Lleida, març-juny 2011) i per Arts Santa Mònica (Barcelona, gener-abril 2012), amb la col·laboració de l’Observatori del Paisatge de Catalunya (vegeu Nogué, 2011).

3 Vegeu <http://www.gencat.cat/mediamb/publicacions/monografies/conveni_europeu_ paisatge.pdf>.

4 Vegeu <http://www.catpaisatge.net/cat/observatori.php>

5 Vegeu <http://www.catpaisatge.net/cat/observatori_2020.php>