El coronel Chabert

El coronel Chabert

Honoré de Balzac

El coronel Chabert

Traducció de Josep M. Muñoz Lloret

L'AVENÇ

Barcelona

2020

Edició original: Barcelona, febrer de 2012

© de la traducció, Josep M. Muñoz Lloret

© d'aquesta edició digital, L'Avenç, S.L., 2020

Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona

Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16

www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat

Es reserven tots els drets.

Cap part d'aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l'editor.

Disseny de la coberta: Natàlia Báscones

Il·lustració de la coberta: JMM/L'Avenç

Disseny i composició de l'edició original: L'Avenç

Disseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté

ISBN: 978-84-16853-44-1

Ref. aven037

Taula

I

II

III

IV

V

VI

VII

A la senyora comtessa Ida de Bocarmé, nascuda Du Chasteler

I

—Vaja! Una altra vegada el nostre vell carric!¹

Aquesta exclamació se li escapà a un empleat que pertanyia al gènere dels que en els despatxos s'anomenen saltataulells, i que en aquell moment mossegava de molt bona gana un bocí de pa; n'arrabassà una molla per fer-ne una boleta i la llançà per fer broma per la portella d'una finestra sobre la qual es recolzava. Ben dirigida, la boleta rebotà quasi a l'alçada de la finestra, després d'haver tocat el capell d'un desconegut que travessava el pati d'una casa situada al carrer Vivienne, on s'estava el senyor Derville, procurador dels tribunals.

—Vinga, Simonnin, no facis bestieses amb la gent, o te'n vas al carrer. Per pobre que sigui un client, sempre és un home, com hi ha món! —digué l'oficial major, tot interrompent la suma d'una relació de despeses.

El saltataulells és generalment, com ho era Simonnin, un noi de tretze a catorze anys que, a tots els despatxos, es troba sota el domini especial del primer passant, del qual fa els encàrrecs i lliura les cartes d'amor mentre va a portar les actes judicials als uixers i les instàncies al Palau de Justícia. Tendeix al marrec de París pels seus hàbits, i al picaplets pel seu destí. Aquest infant és gairebé sempre despietat, desenfrenat, indisciplinable, amic de fer cançonetes, burleta, àvid i mandrós. Malgrat això, gairebé tots els saltataulells tenen una mare vella que s'allotja en un cinquè pis, amb la qual comparteixen els trenta o quaranta francs que els són retribuïts cada mes.

—Si és un home, per què l'anomeneu vell carric? —digué Simonnin amb l'aire de l'escolar que agafa el mestre en falta.

I continuà menjant el pa i el formatge, tot recolzant l'espatlla sobre el muntant de la finestra; car descansava dret, com els cavalls d'un carruatge, amb una de les cames aixecada i recolzada contra l'altra, sobre la punta de la sabata.

—Quina mala passada podríem fer-li a aquest malcarat? —digué amb veu baixa el tercer passant, anomenat Godeschal, aturant-se enmig d'un raonament que engiponava en una demanda estesa pel quart passant, les còpies de la qual eren fetes per dos neòfits vinguts de províncies. Després continuà la seva improvisació:

—...Però, en sa noble i benefactora saviesa, Sa Majestat Lluís Divuit (escriviu-ho en lletres, eh!, Desroches, el savi que fa la còpia original!),² en el moment en què reprengué les regnes de son reialme, comprengué... (què havia de comprendre, aquell farsant?) l'alta missió a la qual ha estat cridada per la divina Providència!...... (senyal d'admiració i sis punts: al Palau són prou religiosos per deixar-nos-els passar), i el seu primer pensament fou, tal com ho prova la data de l'ordenança més avall designada, reparar els infortunis causats pels esgarrifosos i tristos desastres dels nostres temps revolucionaris, i restituir als seus fidels i nombrosos servidors (nombrosos és una adulació que plaurà al Tribunal) tots llurs béns no venuts, ja sia que es trobessin sota el domini públic, ja sia que es trobessin sota el domini ordinari o extraordinari de la corona, ja sia, per fi, que es trobessin entre les dotacions d'establiments públics, car som i ens considerem facultats per sostenir que aquest és l'esperit i el sentit de la famosa i tan lleial ordenança atorgada el...! Espereu —digué Godeschal als tres passants—, aquesta maleïda frase ha omplert tota la pàgina. Doncs bé —continuà, mullant amb la llengua el dors del quadern a fi de girar el full gruixut de paper timbrat—, doncs bé, si voleu fer-li una broma, li heu de dir que el patró no pot parlar amb els seus clients més que entre les dues i les tres de la matinada: ja veurem si vindrà, el vell malfactor! —I Godeschal reprengué la frase començada:

—Atorgada el... Hi som? —demanà.

—Sí —cridaren els tres copistes.

Tot marxava alhora, la demanda, la xerrameca i la conspiració.

—Atorgada el... Ep? Compare Boucard, quina és la data de l'ordenança? Cal posar els punts sobre les is, òndia!, que això té moltes pàgines.

—Òndia! —repetí un dels copistes abans que Boucard, l'oficial major, no hagués respost.

—Com, heu escrit òndia? —exclamà Godeschal mirant-se un dels novells amb un aire a la vegada sever i bromista.

—Sí que ho ha fet —digué Desroches, el quart passant, inclinant-se sobre la còpia del seu veí—, ha escrit: Cal posar els punts sobre les is, i hòndia amb h.

Tots els passants esclataren a riure.

—Com, senyor Huré, confoneu òndia per un terme de Dret, i dieu que sou de Mortagne!³ —exclamà Simonnin.

—Esborreu-ho ben bé! —digué el passant principal—. Si el jutge encarregat de taxar l'expedient veia coses com aquestes, diria que ens en fotem de mala manera! Posaríeu el patró en un bon compromís. Apa, no feu més bestieses, senyor Huré! Un normand no ha d'escriure descuradament una demanda. És el Presenteu armes! de la professió.

—Atorgada el... el?... —demanà Godeschal—. Em voleu dir quan, Boucard?

—El juny de 1814 —respongué el primer passant sense deixar la feina.

Un truc a la porta del despatx interrompé la frase de la prolixa demanda. Cinc passants amb bona gana, amb els ulls vius i burletes, amb els caps arrissats, alçaren el nas cap a la porta, després d'haver cridat alhora amb veu de xantre:

—Endavant!

Boucard restà amb la cara submergida dins un munt de papers, anomenats morralla en l'argot del Palau, i continuà redactant la memòria de despeses en la qual treballava.

El despatx era una gran estança agençada amb la clàssica estufa que guarneix tots els antres de la xusma judicial. Els tubs travessaven l'habitació en diagonal i anaven a trobar-se en una xemeneia cegada, sobre el marbre de la qual s'hi veien diversos bocins de pa, triangles de formatge de Brie, costelles de porc crues, gots, ampolles i la tassa de xocolata de l'oficial major.

L'olor d'aquests comestibles s'amalgamava tan bé amb la pudor de l'estufa escalfada sense mesura i amb la sentor particular de les oficines i de la paperassa, que la pudor d'una guineu no s'hi hauria pas sentit. El trespol ja estava cobert amb el fang i la neu aportada pels passants. Al costat de la finestra hi havia l'escriptori de cilindre de l'oficial major, al qual estava adossada la tauleta destinada al passant segon. En aquell moment, el segon feia el Palau. Podien ser entre les vuit i les nou del matí. El despatx tenia per tot ornament aquells grans cartells grocs que anuncien els desnonaments, les vendes, les licitacions entre majors i menors d'edat, les adjudicacions definitives o preparatòries: la glòria dels despatxos! Darrere l'oficial major hi havia un enorme arxivador que omplia la paret de dalt a baix, amb tots els compartiment plens de lligalls dels quals penjava un nombre infinit d'etiquetes i de caps de fil vermell, que donen una fesomia especial als expedients judicials. Els prestatges inferiors eren plens de carpetes esgrogueïdes per l'ús, enribetades amb paper blau, i on es llegien al damunt els noms dels clients importants, els sucosos afers dels quals es cuinaven en aquell moment. Els vidres bruts de la finestra deixaven passar poca claror. D'altra banda, al mes de febrer, hi ha a París molt pocs despatxos on es pugui escriure sense l'ajut d'una làmpada abans de les deu, car tots són objecte d'una negligència prou concebible: tothom hi va, ningú no s'hi queda, no es diposita cap interès personal en allò que és tan banal; ni el procurador, ni els litigants, ni els passants no es preocupen per l'elegància d'un lloc que per als uns és una classe, per als altres un indret de pas, i per a l'amo un laboratori. El mobiliari llardós es transmet de procurador en procurador amb un escrúpol tan religiós que certs despatxos posseeixen encara unes capses de pendents, uns motllos per a tires, o uns sacs provinents dels procuradors al Chlet —abreviació del mot Châtelet, jurisdicció que representava en l'antic ordre de coses el tribunal de primera instància actual. Aquest despatx fosc, ple de pols, tenia doncs, com tots els altres, alguna cosa de repulsiu per als litigants, i que en feia una de les més esgarrifoses monstruositats parisenques. Certament, si les sagristies humides on les pregàries es pesen i es paguen com a espècies, si els magatzems dels drapaires on suren els pellingots que esvaeixen totes les il·lusions de la vida i ens mostren on van a parar les nostres festes; si aquestes dues clavegueres de la poesia no existissin, un despatx de procurador seria, de tots els establiments socials, el més horrible. Però el mateix passa amb la casa de joc, el tribunal, el despatx de loteria i la casa de mala nota. Per què? Potser en aquests indrets el drama, que es representa en l'ànima de l'home, fa que els accessoris li siguin indiferents: la qual cosa explicaria també la simplicitat dels grans pensadors i dels grans ambiciosos.

—On és el meu ganivet?

—Estic esmorzant!

—Vés-te'n a passeig, has fet una taca sobre la demanda!

—Silenci, senyors!

Aquestes diverses exclamacions s'engegaren en el mateix moment en què el vell litigant tancava la porta amb aquella mena d'humilitat que fa poc naturals els moviments de l'home desgraciat. El desconegut mirà de somriure, però la musculatura del seu rostre es relaxà quan hagué cercat debades alguns símptomes d'amabilitat en els rostres inexorablement despreocupats dels sis passants. Avesat sens dubte a jutjar els homes, s'adreçà molt educadament al saltataulells, esperant que aquell escarràs li respondria amb dolcesa.

—Senyor, el vostre patró està visible?

El maliciós saltataulells respongué al pobre home donant-se amb els dits de la mà esquerra uns copets repetits a l'orella, com dient: "Sóc sord."

—Què desitgeu, senyor? —demanà Godeschal que, mentre feia aquesta pregunta, s'empassava un mos de pa amb el qual es podria haver carregat un canó del quatre, brandava el ganivet, i encreuava les cames posant a l'alçada dels ulls el peu que tenia enlaire.

—Vinc aquí, senyor, per cinquena vegada —respongué el pacient—. Desitjo parlar amb el senyor Derville.

—És per un assumpte?

—Sí, però només puc explicar-lo al senyor...

—El patró dorm, i si desitgeu consultar-li algunes dificultats, no treballa seriosament més que a mitjanit. Però si ens volguéssiu dir el vostre cas, nosaltres podríem, tan bé com ell...

El desconegut restà impassible. Es posà a mirar modestament al voltant, com un gos que, lliscant en una cuina estrangera, tem rebre-hi cops. Per raó del seu ofici, els passants no tenen mai por dels lladres, i per tant no sospitaren de l'home del carric i li deixaren observar el local, on cercava debades una cadira per reposar, ja que estava visiblement fatigat. Per sistema, els procuradors deixen poques cadires als despatxos. El client vulgar, cansat d'esperar-se a peu dret, se'n va tot rondinant, però no pren un temps que, per dir-ho en paraules d'un vell procurador, no està inclòs en la tarifa.

—Senyor —li respongué—, ja he tingut l'honor de prevenir-vos que només podia explicar el meu assumpte al senyor Derville; m'esperaré, doncs, que es llevi.

Boucard havia enllestit la suma. Sentint la flaire de la xocolata, deixà el seu seient de boga, anà cap a la llar de foc, esguardà de dalt a baix el vell, es mirà el carric i féu una ganyota indescriptible. Pensà probablement que, per molt que s'exprimís aquell client, seria impossible treure'n ni un cèntim; intervingué aleshores amb una paraula breu, amb la intenció de deslliurar el despatx d'un mal negoci.

—Us diuen la veritat, senyor. El patró només treballa de nit. Si el vostre afer és greu, us aconsello que torneu a la una de la matinada.

El litigant mirà l'oficial major amb un aire beneit, i restà durant un instant immòbil. Habituats a tots els canvis de fesomia i als singulars capricis produïts per la indecisió o per l'ensonyament que caracteritzen la gent que pledeja, els passants continuaren menjant, fent tant de soroll amb les mandíbules com el que deuen fer els cavalls a la menjadora, i no s'ocuparen més de l'ancià.

—Senyor, vindré al vespre —digué finalment el vell que, amb una tenacitat característica de les persones desgraciades, volia agafar en falta la humanitat.

L'únic epigrama permès a la Misèria és obligar la Justícia i la Beneficència a negatives injustes. Quan els desgraciats veuen que la societat menteix, es refugien més vivament al si de Déu.

—Caram, quin caparrut! —digué Simonnin sense esperar que el vell hagués tancat la porta.

—Té l'aspecte d'un desenterrat —continuà el darrer passant.

—És algun coronel que reclama uns endarreriments —digué l'oficial major.

—No, és un antic porter —digué Godeschal.

—Què us hi jugueu, que és noble? —exclamà Boucard.

—M'hi jugo que ha estat porter —replicà Godeschal—. Els porters són els únics a qui la naturalesa ha dotat de carrics usats, oliosos i espellifats per baix com el d'aquest bon home! Que no li heu vist les botes gastades que deixen passar l'aigua, ni la corbata que li fa de camisa? Aquest ha dormit sota un pont.

—Podria ser noble i haver estirat la corda⁴ —exclamà Desroches—. Se n'han vist casos!

—No —continuà Boucard enmig de rialles—, sostinc que havia estat cerveser en 1789, i coronel durant la República.

—Ah! M'hi jugo convidar-vos a tots a un espectacle que no ha estat soldat —digué Godeschal.

—Fet! —replicà Boucard.

—Senyor! Senyor? —cridà el saltataulells obrint la finestra.

—Què fas, Simonnin? —demanà Boucard.

—El crido per preguntar-li si és coronel o porter, ell sí que ho deu saber.

Tots els passants es posaren a riure. Quant a l'ancià, ja tornava a pujar l'escala.

—Què li diem? —exclamà Godeschal.

—Deixeu-me fer! —respongué Boucard.

El pobre home tornà a entrar tímidament, abaixant els ulls, potser per no revelar la seva gana mirant amb massa avidesa els comestibles.

—Senyor —li digué Boucard—, tindríeu la bondat de dir-nos el vostre nom, a fi que el patró sàpiga si...

—Chabert.

—El coronel mort a Eylau?⁵ —demanà Huré que, com que encara no havia dit res, tenia ganes d'afegir alguna burla a totes les altres.

—El mateix, senyor —respongué el bon home amb una simplicitat antiga. I es retirà.

—Xt!

—Has perdut!

—Puf!

—Oh!

—Ah!

—Bum!

—Ah! Quin home més estrany!

—Tararí!

—Tocat i enfonsat!

—Senyor Desroches, anireu a l'espectacle sense pagar —digué Huré al quart passant, tot donant-li un cop a l'espatlla que hauria pogut matar un rinoceront.

Allò fou una torrentada de crits, de riures i d'exclamacions, per a la descripció de la qual caldria fer servir totes les onomatopeies de la llengua.

—A quin teatre anirem?

—A l'Òpera! —exclamà el Principal.

—Primer de tot —continuà Godeschal—, ningú no ha parlat de teatre. Puc, si vull, portar-vos a casa de Madame Saqui.⁶

—Madame Saqui no és un espectacle —digué Desroches.

—I què és un espectacle? —continuà Godeschal—. Establim abans que res el punt de fet. Què m'hi he jugat, senyors? Un espectacle. Què és un espectacle? Una cosa que es veu...

—Però segons aquesta teoria, en tindríeu prou portant-nos a veure com l'aigua s'escola sota el Pont-Neuf —exclamà Simonnin tot interrompent-lo.

—...que es veu pagant —digué Godeschal, tot continuant.

—Però es paga per veure moltes coses que no són un espectacle. La definició no és pas exacta —digué Desroches.

—Escolteu-me, doncs!

—Desvariegeu, estimat —digué Boucard.

—Curtius⁷ és un espectacle? — digué Godeschal.

—No —respongué l'oficial major—, és un gabinet de figures.

—M'hi jugo cent francs contra un sou —continuà Godeschal— que el gabinet de Curtius constitueix el conjunt de coses al qual és atribuïble el nom d'espectacle. Comporta veure una cosa per diferents preus, segons les diferents localitats on et vols posar.

—I patatim i patatam —digué Simonnin.

—Vés amb compte que no et foti un calbot! —digué Godeschal.

Els passants alçaren les espatlles.

—D'altra banda, no està provat que aquest vell mico no se n'hagi rigut de nosaltres —digué interrompent la seva argumentació, ofegada pel riure dels altres passants—. En consciència, el coronel Chabert és ben mort, la seva dona es va tornar a casar amb el comte Ferraud, conseller d'Estat. La senyora Ferraud és clienta del despatx!

—Se suspèn la vista fins demà —digué Boucard—. A la feina, senyors! Fotre, aquí ningú no fa res! Acabeu la demanda, ha d'estar notificada davant l'audiència de la quarta Cambra. L'afer es jutja avui. Vinga, al galop!

—Si hagués estat el coronel Chabert, que potser no hauria etzibat una puntada de peu al darrere d'aquest farsant de Simonnin, quan s'ha fet el sord? —digué Desroches, tot considerant aquesta observació com a més concloent que no pas la de Godeschal.

—Ja que no hem decidit res —continuà Boucard—, convinguem d'anar a una llotja del segon pis del Théâtre-Français a veure en Talma⁸ fent de Neró. Simonnin anirà a platea, dret.⁹ Després, l'oficial major s'assegué a l'escriptori, i tothom l'imità.

—Atorgada el juny de mil vuit-cents catorze (amb totes les lletres) — digué Godeschal—, hi sou?

—Sí —respongueren els dos copistes i el copista major, les plomes dels quals començaren a grinyolar sobre el paper timbrat, fent dins el despatx el mateix soroll de cent borinots que uns escolars haguessin tancat dins unes paperines.

—I esperem que les Senyories que componen el tribunal —digué l'improvisador—. Alto! cal que torni a llegir la frase, no m'entenc ni jo mateix.

—Quaranta-sis... Això deu passar sovint!... i tres, quaranta-nou —digué Boucard.

—Esperem —continuà Godeschal després d'haver-s'ho tornat a llegir—, que les Senyories que componen el tribunal no seran menys magnànimes que l'august autor de l'ordenança, i que faran justícia a les miserables pretensions de l'administració de la gran cancelleria de la Legió d'Honor, tot fixant la jurisprudència en el sentit ampli que establim aquí...

—Senyor Godeschal, voleu un got d'aigua? —digué el saltataulells.

—Aquest bromista de Simonnin! —digué Boucard—. Mira, ensella el teu cavall de dues potes, agafa aquest paquet, i véste'n corrents cap als Invàlids.

—Que establim aquí —continuà Godeschal.— Afegiu: en interès de la senyora... (sense abreviar) vescomtessa de Grandlieu...

—Com! —exclamà l'oficial major—, no se us acut res més que fer unes demandes en l'afer de la vescomtessa de Grandlieu contra Legió d'Honor, un afer per compte del despatx, que es cobra a preu fet? Ah, sou ben beneit! Voleu deixar de banda les còpies i la minuta, guardeu-m'ho per a l'afer Navarreins contra els Hospicis. És tard, vaig a fer una petita instància, amb tots els considerants, i aniré jo mateix al Palau...

Aquesta escena representa un dels mil plaers que, més tard, fan dir pensant en la joventut: "Eren els bons temps!"