Molt a favor

Passar 21 dies sense abandonar el català, establir bonificacions fiscals per la llengua, augmentar-ne l’ús a les plataformes digitals, que entitats com el Barça facin campanyes en català, configurar els dispositius electrònics en aquesta llengua, fer videojocs, un

reality show

 o un festival de la cançó en català… Són algunes de les propostes que set professionals de la llengua han elaborat per afavorir la difusió i l’ús del català en tots els àmbits de les societats catalana, valenciana i balear.

Són 57 accions concretes, ben traçades i executables. Pensades i defensades amb eficàcia i bon humor, i que podem dur a terme des de persones individuals fins a poders polítics, passant per empreses, entitats i associacions. Només demanen voluntat, pressupost i, en alguns casos, legislació o reglamentació. El mateix que els autors reclamen al final del llibre en la crida que fan per un gran pacte per la llengua.

Magí Camps, Míriam Martín Lloret, Rudolf Ortega, Maria Rodríguez Mariné, Ivan Solivellas i Pau Vidal, sota la coordinació d’Enric Gomà, demostren que estan

Molt a favor

 del català. Cadascun de nosaltres hi pot estar també.

Molt

a favor

Molt

a favor

57 propostes i un pacte per la llengua

Magí Camps

Míriam Martín Lloret

Rudolf Ortega

Maria Rodríguez Mariné

Ivan Solivellas

Pau Vidal

Enric Gomà (ed.)

© 2021, Magí Camps, Enric Gomà, Míriam Martín Lloret, Rudolf Ortega, Maria Rodríguez Mariné, Ivan Solivellas i Pau Vidal

© d’aquesta edició:

Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic

www.eumoeditorial.com

 -

eumoeditorial@eumoeditorial.com

—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—

Primera edició: juny de 2021

Disseny de la coberta i la maqueta: Enric Jardí

Maquetació: Grafime

ISBN: 978-84-9766-739-5

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos,

www.cedro.org

) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (

www.conlicencia.com

; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

Sumari

Tota pedra fa paret

1. Polítics, no desdobleu.

 Fer les declaracions només en una de les llengües oficials

2. Diccionari urbà.

 Crear un diccionari urbà en línia dels Països Catalans

3. No sé com dir-l’hi.

 Permetre als pacients saber abans de triar metge o pediatre si entén i parla català o no

4. Subtitulem, que el món s’acaba.

 Unificar la subtitulació a TV3, À Punt i IB3 perquè tothom hi surti guanyant (començant per ells)

5. El Festival de la Cançó en Català.

 Impulsar un festival de música en català com Eurovisió

6. Que no se’ns escapi el 2026.

 Impulsar l’organització del Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana

7. Sulé o Soler, Massagué o Messeguer, Chaumà o Jaumà.

 Emprendre una campanya pels cognoms ben escrits

8. Corregir el corrector automàtic.

 Actualitzar els correctors automàtics dels paquets d’ofimàtica

9.

Cunnilinció

 o

amorrar-se a la pica?

 Crear més material de consulta ràpida per als joves en els llibres de text

10. Normalització fiscal.

 Establir bonificacions fiscals pel català

11. Xiular sense dir barbaritats.

 Convertir àrbitres i entrenadors en models

12. La força de la veu.

 Penjar a la xarxa obres en català lliures de drets d’autor llegides i enregistrades per voluntaris d’arreu del domini lingüístic

13. Erasmus, multilingües per definició.

 Seguir les classes en català hauria de ser la norma per als universitaris extracatalans que estudien aquí

14. Aquí, en aquest capitell un músic toca la xirimia.

 Oferir les visites turístiques guiades amb la llengua marcada prèviament

15. La diada del Bon dia.

 Instaurar un dia per la llengua en tot el domini lingüístic

16. El català i la renovació del cinema.

 Augmentar la presència del català a les plataformes digitals

17. A la xarxa volem riure amb hac aspirada:

ha, ha!

 Fomentar els referents de llengua per a joves a les xarxes

18. «Oi que no és lo mismo?»

 Separar el màster que capacita per ser professor de secundària de català del de castellà i que per cursar-lo s’exigeixi de veritat formació lingüística

19. No et saltis el cediu.

 Aprendre a conduir en català

20. Teatre per al poble.

 Socialitzar la dramatúrgia actual per complementar la feina escolar

21. Referèndum a la comunitat.

 Sotmetre a votació la llengua de l’escala de veïns

22. Aina, com puc anar de Ceret a Figueres?

 Exigir que l’Administració pública demani productes en català

23. Sis tigres de Bengala afamats de carn humana!

 Presentar el circ en català

24. Programari de l’Administració en català.

 Configurar els ordinadors en català en tots els àmbits dels serveis públics (biblioteques, escoles, universitats, arxius, autoserveis, etc.)

25. I què en farà, del català?

 Incloure un informe lingüístic en les bases dels concursos i subvencions públics

26. Foc nou.

 Passar el drap per les falles, un veritable aparador al món

27. Només en català? Només en català.

 Crear la figura d’un mediador de referència per ajudar les escoles i instituts en cas de conflicte lingüístic

28. I si traduïssis un videojoc?

 Campanya de micromecenatge per a la traducció de videojocs

29. Tres televisions en una, el lubricant més eficaç.

 Fer una plataforma conjunta de les tres televisions públiques: TV3, IB3 i À Punt

30. La funció de boia.

 Incidir en la formació dels monitors i directors en el lleure

31. A la recerca d’investigadors en català.

 Lligar la investigació produïda amb ajuts econòmics autonòmics a l’ús del català

32. El català, més que un club.

 Fer campanyes d’entitats potents del país en català, no traduïdes del castellà

33. Parlar català per abaratir els crèdits (universitaris).

 Incentivar el «voluntariat lingüístic» dels estudiants universitaris oferint-los rebaixes en la matrícula del curs següent o cursos gratuïts d’altres idiomes

34. Sociolingüística per a dummies.

 Difondre al gran públic la feina dels sociolingüistes

35. Feim pinya! Intercanvis escolars arreu de la comunitat lingüística.

 Promoure l’intercanvi entre escoles de diferents indrets de la catalanofonia

36. Als cartells, Xaràpova.

 Transcriure els noms d’alfabets no llatins segons les normes catalanes

37. Firem-nos la llengua.

 Organitzar una fira dedicada al català

38. T’estimo, t’estime, t’estim.

 Incloure per sistema la variació dialectal en les assignatures de dicció catalana

39. El català puntua més.

 Incentivar mestres i professors perquè s’apuntin a cursos de català fent que donin més punts per obtenir plaça o guanyar concursos de trasllat

40. Els joves, orfes en la llengua pròpia.

 Recuperar l’espai juvenil 3XL

41. Atenció! Un tren en pot amagar un altre.

 Establir un ordre lògic en els missatges de megafonia i les cartes de restaurant

42. Mossèn Alcover al segle XXI.

 Elaborar un diccionari col·laboratiu de català col·loquial

43. Ser fidel és possible. Demana’m com.

 Aplicar el mètode Pilates al nostre comportament lingüístic

44. Repartir i fer comunitat.

 Compartir les traduccions dels documents estatals, europeus i internacionals

45. Arribar i moldre.

 Permetre que a les escoles es puguin oferir classes de català per a infants nouvinguts

46. Com despenjar el telèfon.

 Recuperar el «Digui?», la fórmula d’interlocució telefònica tradicional

47. Bon cop de clic.

 Dedicar deu minuts a configurar dispositius: una inversió molt fructífera

48. Web de jocs a l’aula.

 Fomentar la ludificació a les aules amb un conveni de cooperació educativa

49. Xarxa d’Escoles de Català.

 Muntar cursos de català per a adults en escoles públiques

50. La llengua escapçada.

 Acabar la

Història de la llengua catalana

 de Modest Prats i Josep Maria Nadal i recuperar les Millors Obres de la Literatura Catalana

51. En valencià, sisplau.

 Cercar la complicitat entre els països de parla catalana

52. Excursions no facultatives.

 Visitar l’Alguer i Perpinyà, escoles de com acabar malament

53. Fortnite a la catalana.

 Atrevir-se a fer producció de videojocs 100 % en català

54. Retrat de la llengua més nostra.

 Actualitzar, sota l’empara de la Secció Filològica de l’IEC, l’

Atles Lingüístic del Domini Català

 amb micromecenatge i voluntaris

55. Temptacions al mas.

 Posada en marxa d’un

reality show

 en català

56. Visibilitat per a totes.

 Aprofitar la visibilitat del feminisme per fer més present el català al món

57. 21 dies sense canviar de llengua.

 Aplicar un mètode per no saltar al castellà a la primera

Un pacte per la llengua

Tota pedra fa paret

Pel que fa a la nostra llengua, els catalans som excel·lents en les diagnosis. Sabem exactament quins mals l’afecten, en detectem ràpidament els símptomes, en coneixem i en valorem les varietats i les comparem amb llengües d’altres continents —el francès del Canadà, el guaraní i el quítxua, les llengües africanes, les polinèsies. Si ens embalem, citem el rètic, el lapó i el mirandès (i els més despistats pensen en Carmen Miranda). Si tenim un dia més reposat, el neerlandès de Bèlgica. Si estem una mica depressius, l’occità, que és el nostre mirall més negre. Però una vegada ben establert i definit l’estat de la qüestió —i molt ben descrit i analitzat pels millors especialistes—, no som gaire destres a l’hora de proposar solucions, remeis, sortides possibles a aquests mals, i de dur-los a la pràctica, per recuperar el terreny perdut durant els últims vuitanta anys: retornar al català l’ús quotidià i estès, majoritari i popular, en totes les funcions d’una societat com la nostra. A la manera de la pel·lícula

Horitzons perduts

, sabem quin és el nostre Xangri-La i el repetim tot sovint

:

 el català s’ha de convertir en llengua societària, llengua d’acollida, prestigiada i comuna, apta per a tots els usos i situacions, plena i depurada, sense l’espasa de Dàmocles —o de Joffrey Baratheon— del calc del castellà i l’anglès. Però a aquest horitzó remot i colgat per neus perpètues, no sabem gaire com arribar-hi. Sovint s’apel·la a la importància que els parlants canviem les nostres actituds lingüístiques individuals i no renunciem al català en cap situació de la vida quotidiana. Per tant, es demana als ciutadans que ens conscienciem —aquest verb no pot faltar mai— i actuem en conseqüència, en una mena de revisió de vida lingüística permanent. No cal dir que seria un gran pas endavant que hi ajudaria molt. Però tantes crides insistents i agòniques a les actituds individuals, que tenen un pes notable però no són el tot, carreguen damunt les espatlles dels ciutadans la responsabilitat de la minva i la desaparició de la llengua. En aquestes circumstàncies, és molt difícil llevar-se content.

Al costat del ciutadà individual —sempre en falta, acusat de ser passiu, acomodatici i liró, a més a més de mancat de criteri i cultura general—, l’altre pol on s’exigeixen responsabilitats és l’Administració pública, sempre l’autonòmica: les dues Generalitats (la d’Amunt i la d’Avall, com a l’anunci de Fairy) i el Govern balear. Gairebé mai altres administracions, com el Govern d’Espanya o la Unió Europea, ni tampoc les diputacions ni els ajuntaments. Que els ajuntaments importants del país no tinguin oficines ni polítiques de difusió lingüística en l’àmbit del seu municipi és una mancança notable —que a tothom li deu semblar bé, perquè no se’ls exigeix mai res.

Davant d’aquesta incapacitat manifesta a l’hora de trobar solucions concretes, imaginatives i sempre parcials per a la difusió del català, que detectem en molts debats sobre la llengua —i que ens perdoni tothom que hi treballa a fons i amb encerts—, set professionals de la llengua ens hem reunit per intentar traçar propostes específiques per a la difusió del català, lluny de la sociolingüística llagrimosa: Magí Camps, Míriam Martín Lloret, Rudolf Ortega, Maria Rodríguez Mariné, Ivan Solivellas, Pau Vidal i servidor de vostès i picapedrer. Tots set fa molt de temps que cavem en el camp de la llengua —els més ancians, tres o quatre dècades, sense comptar-hi Second Life i el GTA. Per tant, hem tingut temps per anar rumiant propostes, iniciatives, projectes, que considerem òptims per dotar el català de més vigor i plenitud. Per aquesta raó, ens va semblar oportú congregar-les aquí, a

Molt a favor

, i exposar-les amb un cert detall, per oferir un seguit d’accions possibles a les societats catalana, valenciana i balear: algunes més ambicioses i altres més restringides, algunes costoses i altres, no tant. Ara bé, hem d’advertir, sempre són propostes parcials, perquè pel que fa la difusió de la llengua no hi ha cap panacea (i sí molts placebos). Totes comportarien progressos en l’estesa i la consolidació de la llengua catalana, en un grau o altre. Entre l’individu i el poder polític existeix tot un ventall d’empreses, entitats i agrupacions socials molt complex i divers, les quals convidem a prendre-hi part amb decisió, valentia, constància i bon humor. La més emblemàtica de totes és el Barça, tant si és triomfant com si és exasperant.

Cadascú ha perfilat les seves propostes per difondre i millorar la llengua catalana d’una manera molt lliure i sense acordar temes entre nosaltres. Com a editor, només he vigilat que no ens trepitgéssim els uns als altres i he intentat evitar reiteracions innecessàries. Per tant, no hem sigut sistemàtics, no hem pretès cobrir tots els àmbits possibles d’una manera metòdica i escrupolosa. Per altra banda, no tots els convidats a participar-hi van acceptar la invitació ni tots els que la van acceptar en un primer moment després van acabar sent-hi. Entre aquests segons, agraïm la col·laboració del lingüista valencià Joan-Carles Simó, que va esbossar propostes molt atractives (i amb una òptica valenciana molt acusada) però que en el moment de redactar-les se’n va donar de baixa per falta de temps. Molt amablement, Simó va posar les seves propostes a la nostra disposició.

D’entrada, les propostes havien d’estar emmarcades en dos paràmetres molt clars: en primer lloc, havien de poder-se executar dins de l’Estat espanyol. Que no calgués l’últimament tan comentada independència de Catalunya per portar-les a la pràctica, ja que la independència és una opció política del tot legítima i alhora, ara no ens enganyéssim, incerta. La llengua catalana s’hauria de poder difondre i salvar, per dir-ho en termes propis de Protecció Civil, tant dins d’Espanya com fora d’aquest regne (i des d’aquí els demanem una mica de col·laboració, que fins ara ha sigut tan escassa que tampoc no els costaria gaire). En segon lloc, les propostes s’havien de poder engegar en un període de quatre anys, com a màxim (això és, una legislatura, si el govern no cau escales avall). Vaig marcar de bon començament aquests dos peus forçats perquè les propostes tinguessin el màxim grau de realisme i agilitat possible: la seva execució no s’havia de dilatar en el temps ni dependre de quina sobirania tenen Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Totes les propostes han de poder fer-se realitat sota sobirania pròpia, espanyola o lusitana, si Portugal fes un cop de cap i sorprengués el món sencer en un gest audaç.

Cadascun dels set

favorables

 exposa i defensa les seves propostes i, naturalment, ell n’és el cap pensant —o el magí, en un dels casos. Si no haguéssim viscut uns temps de virulència sanitària tan acusada, hauríem pogut col·laborar més estretament, braç a braç. Però ens hem hagut de reunir per covideoconferència, amb la distància i fredor pròpies d’aquest invent. Entre els set, tothom assumeix les propostes dels altres però cadascun argumenta i exposa les pròpies a la seva manera, com aconsella Frank Sinatra. D’entrada, en el moment inicial del projecte, els vaig demanar que evitessin les generalitats —en minúscula— i que defugissin els plantejaments vagues, benintencionats i amables però alhora sense cap recorregut clar i plausible per arribar-hi. Per aquesta raó ens vam comprometre a evitar els bons desitjos sense cap projecte que els sostingués, als antípodes d’aquells nens que el dia de Nadal brinden per la pau mundial. Així, totes les propostes són concretes, prou ben traçades i executables en uns termes plausibles. Només exigeixen voluntat, pressupost i, en alguns casos, legislació o reglamentació.

En algun moment vague i difús —només recordo que tenia un capipota de Can Vilaró davant—, Rudolf Ortega va proposar empènyer un pacte per la llengua molt ambiciós, que hauria d’incloure el màxim de forces polítiques, socials, econòmiques i culturals i que comprometés tots els seus partidaris a defensar i promoure en el seu àmbit d’acció la llengua catalana amb accions precises i eficaces. A tots ens va semblar una iniciativa excel·lent i, abusant de la seva confiança i tarannà pacífic, l’hem inclosa com a epíleg. Així com cada proposta la defensa cada autor per separat, el pacte per la llengua, redactat per Ortega, l’assumim i el firmem tots set. Per aquesta raó, la nostra acció sobrepassarà l’edició d’aquesta obra, si tot va bé i Déu i l’Institut Català de la Salut ho volen.

També agraïm el bon humor i un cert grau d’inconsciència amb què l’editora Montse Ayats va acceptar la iniciativa de publicar

Molt a favor

. Ser en el catàleg d’Eumo, una editorial especialment compromesa amb la llengua, és un honor, per partida triple: com a editorial universitària, com a editorial vigatana, i del tercer honor ara no me’n recordo.

Els set

favorables

 desitgem i esperem que algunes d’aquestes propostes es portin a la pràctica —i fora bo que els que les emprenguessin es posessin en contacte amb l’autor corresponent. També ens agradaria molt que promoguessin altres obres i debats on es defineixin i se sospesin més propostes, que seran, molt probablement, encara més imaginatives, encertades i aptes per dur a terme i que contribuiran a la difusió de la llengua amb més empenta. No ens sembla fora de lloc que ens exigim, entre tots, una mica de sentit pràctic i eficàcia.

Enric GOMÀ, editor

Barcelona, febrer del 2021

1 Polítics, no desdobleu

Fer les declaracions només en una de les llengües oficials

A les rodes de premsa dels partits polítics s’ha establert, d’uns anys ençà, que si la persona que fa les declaracions s’expressa en català, tot seguit se li demani que repeteixi en castellà el que ha dit. Això, que sembla que afavoreix la comprensió i la difusió del missatge informatiu, no fa altra cosa que amagar la llengua catalana perquè els mitjans audiovisuals i radiofònics es limiten a reproduir aquestes declaracions en la llengua de l’emissió. És a dir, als mitjans d’abast estatal, en què el castellà és l’única llengua existent, tothom parla castellà i llestos.

Aquest cas fa referència, només, a les persones que s’expressen en català i que, tot seguit, han de repetir el mateix que han dit, ara en castellà. A l’inrevés no passa mai, tot i que els mitjans catalans tindrien els mateixos drets de demanar-ho quan algú fa les intervencions en castellà. De fet, quan a Catalunya va aparèixer

Ciudadanos

 i va dinamitar el consens lingüístic, alguns mitjans els demanaven, al final de la roda de premsa, que es repetissin algunes respostes, ara en català. Però aquesta pràctica, que hauria suposat un cert equilibri precari entre totes dues llengües, es va deixar de fer. Avui només es demana la repetició en l’altra llengua quan el declarant fa servir d’entrada el català.

Fer les declaracions en una sola llengua només té avantatges: les rodes de premsa són més curtes i la persona que parla fa servir la llengua en què considera que està més còmoda per expressar el seu missatge. L’ús d’una llengua o l’altra, més encara en el moment que vivim, denota coses, aporta informació.

Avui, a l’Espanya monolingüe, als espais informatius els polítics catalans només hi apareixen parlant en castellà. I això té lectures molt perilloses, segons la interpretació dels receptors. La primera és que el català no es fa servir de manera habitual, sinó que és com una raresa d’aquest coi de catalanoparlants. La segona és que al receptor desinformat no li arriba per cap via la pluralitat lingüística de l’Estat on viu. La tercera és que si els polítics catalans, quan fan declaracions importants, no parlen en la llengua pròpia, ja no cal que la facin servir per a res més, és una llengua innecessària i, per tant, inútil.

Els defensors de demanar les declaracions també en castellà argumenten que, així, la informació arriba més nítida als receptors que no entenen el català. Però també saben que, d’aquesta manera, s’esborra la llengua catalana dels mitjans d’àmbit estatal. El que no hi és, no existeix. A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat.

La bonhomia amb què algunes persones se sotmeten a aquesta pràctica no ha de fer perdre la perspectiva de la intenció perversa que s’amaga darrere dels mitjans estatals. Els polítics no haurien de caure en aquest parany. Si un polític que s’expressa normalment en català és entrevistat en una televisió d’àmbit estatal, és lògic que parli en castellà. Però en una roda de premsa això no té cap sentit. I no té cap cost, al contrari, els polítics s’estalviaran uns minuts afegits, i el temps és or.

Si no es dupliquen declaracions, s’aconseguirà que la llengua catalana sigui present, encara que de manera testimonial, als mitjans d’àmbit estatal, amb la subtitulació pertinent. I aquesta visibilitat no és pas poca cosa: ajuda a fer comprendre al receptor que aquí hi ha una llengua pròpia, que es parla amb n